Total de visualitzacions de pàgina:

20.6.09

LLIBRES: SENYORIA (JAUME CABRÉ)


Títol Original: Senyoria
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa (Barcelona 1991)
Breu biografia de l’autor

Jaume Cabré és un escriptor nascut a Barcelona l’any 1947 que està considerat com un dels autors més rellevants de la seva generació. Llicenciat en filologia per La Universitat de Barcelona, és membre de la secció filològica del Institut d’Estudis Catalans, i ha fet de professor a la Universitat de Lleida. En la seva obra literària ha tocat temes tan diversos com la novel·la, la narració, el teatre, el relat infantil, el guió televisiu, l’assaig, i a més a més col·labora habitualment amb una columna en el diari Avui.
Entre la seva obra cal destacar:
Narrativa: Tarda lliure (Premi Recull 1980), Viatge d’hivern (Premi de la Crítica Serra d’Or, 2001).
Novel·la: Carn d’olla (Premi Fastenrath, 1980), La Teranyina (Premi Sant Jordi 1983), Fra Junoy o l’agonia dels sons (Premi Prudenci Bertrana 1983, Premi de la Crítica Serra d’Or 1985, Premi de la Crítica Espanyola 1985), Senyoria (Premi Prudenci Bertrana 1992, Premi de la Crítica Serra d’Or 1992, Premi de la Crítica Espanyola 1992), L’ombra de l’eunuc (Premi Ciutat de Barcelona 1997, Premi de la Crítica Serra d’Or 1997, Premi Lletra d’Or 1997, Les veus del Pamano (Premi de la Crítica Catalana 2005).
Relat infantil: La història que en Roc Pons no coneixia (Premi de la Crítica Serra d’Or, 1981).
Guió: La Granja (Premi Nacional de Literatura 1992), Estació d’enllaç.
L’obra de Cabré ha estat traduïda a diverses llengües entre les quals cal destacar l’anglès, el castellà, el italià, l’hongarès, el romanès, l’albanès, el gallec, el portuguès o el francès. Gràcies a la traducció a aquesta darrera llengua de Senyoria, va obtenir el Prix Mediterranée 2004 a la millor novel·la estrangera.
Altres Premis amb que ha estat guardonat l’autor són el Joan Creixell el 1991, i el Premi dels escriptors catalans a la trajectòria literària el 2003.
Breu sinopsi

L’argument ens situa a finals de l’any 1799, època en la qual Barcelona viu sota el regnat d’una monarquia molt repressiva amb el poble català. Dins d’aquest context, el protagonista del relat és Don Rafel Massó, Regent Civil de l’Audiència de Barcelona, qui per salvaguardar la seva posició, no dubta a enviar a la forca un innocent, acusant-lo de l’assassinat d’una cantant lírica francesa que pocs dies més tard havia d’actuar davant del rei. Però els esdeveniments es giraran en contra del Regent, en descobrir-se la seva implicació en un altre assassinat que va succeir temps enrere, fet que el posarà en una situació molt compromesa.

Personatges principals

Rafel Massó: Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona.
Andreu Perramón: Jove músic i poeta acusat injustament de cometre un assassinat.
Nando Sorts: Amic de l’Andreu que marxa de Barcelona per unir-se a l’exercit.
Elvira: És l’amant de Don Rafel amb qui comparteix dues tardes setmanals de passió. Malauradament el Regent és molt poca cosa pel seu voraç apetit sexual, i la resta de les tardes satisfà la seva voracitat amb joves millor dotats per complaure-la.
Gaietana Baronessa de Xerta: Amor impossible de Don Rafel, a qui aquest observa clandestinament des del despatx de casa seva.
Donya Marianna: Esposa beata i casta de Don Rafel, més casada amb Déu que amb el seu propi espòs.
Ciset: Antic masover de Don Rafel a qui arreglava un jardí que és l’enveja de tothom, i on va amagar una sorpresa inesperada pel seu amo.
Marie de l’Aube Desflors: Cantant lírica francesa assassinada misteriosament després de compartir una nit de sexe amb l’Andreu.
Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setubal: Cap de la policia de Barcelona. És un conspirador sense escrúpols que aprofita la més mínima errada de Don Rafel per treure’n el major benefici possible sense cap mirament.
Monsieur Vidal: Pianista de la Desflors i... culpable del seu assassinat?

Anàlisi i valoració personal de l’obra

Al meu parer, el més destacable de la novel·la de Cabré, és la riquesa de personatges i la bona definició que es fa dels seus trets distintius; així com el retrat social que ens mostra de la Barcelona de l’època; tanmateix em resulta divertida l’exposició, plena d’humor i d’ironia, de la necessitat constant de satisfer l’entrecuix per part de l’aristocràcia barcelonina; també trobo interessant la visió de l’autor sobre la corrupció política en què viuen els governants de la ciutat, i la particular relació de Catalunya amb la monarquia dels Borbons.

Crec que una manera original d’exposar els fets que són la base de la narració, és seguir la trajectòria de tres dels seus personatges per, amb la definició dels seus trets característics, endinsar-nos en l’entramat d’intrigues amb què Cabré vol captivar-nos, i amb les qualitats de cadascun d’ells, conèixer les diferents classes socials que formaven els teixit humà de la Barcelona de final del segle XVIII. Per tant, de la mà de Don Rafel que representa l’aristocràcia i el poder, del jove Andreu Perramón que és la representació del poble, i d’en Ciset que és la dels pagesos i els servents dels primers, farem l’escala social de l’època, i a més a més descobrirem els secrets de la novel·la.

En aquest sentit, cal dir que Massó és un home molt poderós, ambiciós, i també pervers, que pot decidir segons la seva conveniència el destí de qualsevol persona que li posin davant. Aquest poder farà que enviï a la forca Andreu Perramón, un jove poeta que es troba en el lloc inadequat, en el moment inoportú, amb la persona equivocada, i que l’únic mal que ha fet, ha estat tenir uns documents que posen en perill la posició del Regent. Malgrat la seva privilegiada posició, Don Rafel no és un home feliç. El Regent, casat amb una dona a la qui no estima, viu turmentat per l’amor no correspost que sent cap a Gaietana, Baronessa de Xerta, qui a sobre es riu de l’apassionament del seu enamorat. Però no és solsament Gaietana l’objecte del desig de Don Rafel; en un passat recent, sa senyoria tenia relacions amb una jove anomenada Elvira amb qui desfogava les seves ànsies amoroses. Elvira era la dona perfecta per a ell; guapa, jove, i sempre disposada a satisfer-lo. Amb el que no comptava sa senyoria, era que l’Elvira no en tenia prou amb les dots amatòries que sa excel·lència li oferia, i els dies que no el rebia, satisfeia el seu insaciable apetit sexual amb altres joves. El descobriment d’aquest fet per part de Don Rafel, provocarà una situació, que a la fi significarà el seu ensorrament social.

Però Don Rafel és tan sols un dels representants de l’aristocràcia barcelonina, una branca de la societat (en la qual també podem posar l’església i els militars com queda sobradament provat al llarg de la lectura), que és mereix un punt i apart en l’anàlisi, per l’actitud de la noblesa en el moment delicat en que es troben les institucions catalanes amb la Corona borbònica. En un període en què la monarquia és especialment repressiva amb Catalunya i els drets de la societat catalana són abolits i perseguits per la Cort, els nobles i mandataris barcelonins semblen només preocupats a solucionar els problemes que tenen melic avall, la seva única obsessió és satisfer la bragueta, i saber qui és el banyut més gran de tots. I aquí és precisament on Cabré es llueix més amb la barreja d’ironia i humor punxant amb què se’n riu de tots ells. Però no tot és humor en el retrat que ens fa de la classe alta, també em semblen perfectament exposades la cobdícia, les ànsies de poder o les traïcions sense escrúpols entre nobles per pujar el més amunt possible. Don Rafel, per exemple, va humiliar sense pietat a qui es va interposar en el seu camí cap al càrrec que ostenta, i un cop s’ha descobert el seu tràgic secret, altres nobles han fet el mateix amb la seva persona. Aquesta fina crueltat amb què conviuen els aristòcrates és un altre dels punts forts que Cabré utilitza per fer més apassionant la seva narració; les garrotades i les banyes conviuen en perfecta harmonia amb l’habilitat narrativa de l’escriptor per a complaença del lector.

Però si Massó significa la corrupció i l’ambició en grau màxim, l’Andreu Perramón és el seu antònim en tots els sentits. L’Andreu és la innocència, la tendresa i l’honestedat en grau superlatiu. Ell és la representació del poble ja que no pot fer res per escapar al destí que li prepara el superior en l’escala social. Es defensa com un gat panxa enlaire i fa tot el possible per evitar l’inevitable, però poc pot fer quan l’important ha decidit el seu futur perquè és una persona que fa nosa; en altres paraules, l’Andreu és el cap de turc que ha de solucionar el problema inesperat que ha sorgit en l’horitzó de la monòtona vida de Don Rafel. Tan sols amb aquests dos personatges, Cabré ens situa plenament allà on vol que anem a parar, és a dir, a la diferència entre rics i pobres, entre poderosos i irrellevants, entre el que es pot fer i el que es voldria fer, en definitiva, entre un estatus social dominant i un altre completament oposat que viu per intentar no ser-ho.

Un altre personatge prou important a la trama tot i el seu caràcter secundari és en Ciset, antic masover de Don Rafel, que viu retirat gràcies a les aportacions monetàries que aquest li fa. En Ciset és un altre exemple de personatge ben definit, tot i la irrellevància que en principi sembla tenir. Ens pot sobtar d’entrada l’aparició d’aquest home, que no se sap ben bé quina importància té en el relat. La narració de la seva desgràcia sembla desviar-nos de l’entramat on ens té ficats l’autor, i inicialment no entenem a què ve aquesta història; però a mesura que l’argument es va embolicant, és a partir d’en Ciset per on podem començar a desvetllar els misteris que Cabré ens proposa. Per tant, la seva presència resulta cabdal per a la resolució de les intrigues de la novel·la. Aquest personatge és també l’antítesi de tot el que representen Don Rafel i l’aristocràcia barcelonina. És un home que es troba en el marc completament oposat de les característiques de l’alta societat que se’ns descriu. Ell viu completament enamorat de la Remei, la seva esposa, sense necessitat de compartir res amb cap altra dona. Ell no precisa ni sortir de la seva propietat per gaudir dels molts diners que Don Rafel li dóna per guardar el seu secret. És immensament ric i no ho aparenta ni vol fer-ho. Amb la Remei en té prou, i amb la seva companyia aconsegueix esborrar temporalment del seu record allò que els va portar a viure apartats de tothom. És per això què quan la Remei cau un dia desplomada a l’era, en Ciset mor metafòricament amb ella; la seva vida perd tot el sentit i decideix explicar el gran secret que l’ha martiritzat els darrers anys.

Arribats a aquest punt, hauria de parlar de la part negativa de la novel·la, que en comparació amb les seves virtuts és un fet pràcticament anecdòtic. Per exemple, trobo massa repetitives algunes afirmacions, o bromes en les quals l’autor es recrea amb massa repeticions de conceptes que ja han quedat abastament exposats. Potser no calia ser tan redundant en segons quines expressions amb les quals Cabré ens volia remarcar situacions o característiques dels personatges. Això sí, la novel·la és un bon exemple de diversitat en l’exposició d’una mateixa idea, i de riquesa lingüística, però, en moments determinats, quan m’interessava més el desenvolupament de la narració que es trobava en punts àlgids de la trama, tantes definicions d’una mateixa idea no feia si no provocar-me certa impaciència i neguit.

En conclusió, Senyoria és una bona novel·la d’intriga que manté l’interès gràcies a uns personatges molt ben perfilats, a una ambientació excel·lent de l’època en què succeeixen els fets, i per damunt de tot a la perícia narradora del seu autor, i això ho aconsegueix en part per l’estructura desordenada del relat que ens porta a no saber on estem situats cronològicament fins que no se’ns aclareixen algunes situacions ben avançada la trama; tanmateix, aquest virtuosisme narratiu és l’únic punt flac que he trobat en moments en què Cabré s’entossudia a regalar-nos floritures lèxiques quan el desenvolupament del argument exigia anar al gra. Tot i això, Senyoria és un regal pels sentits, tot i estar ambientada en una època de la història que no em resulta particularment atractiva, encara que com he deixat ben clar, està perfectament retratada.

3.5.09

ESPORT: 2-6 LA BOTIFARRA NACIONAL

L’any 1978, Luis García Berlanga va estrenar la pel·lícula La Escopeta Nacional en la què se’n fotia de la burgesia espanyola de l’època. Ahir, dos de maig de 2009, el Barça va fer la botifarra nacional a tots aquells venedors de fum i botiflers que volien mantenir viu a un mediocre Reial Madrid utilitzant com a arma el descrèdit d’un Barça infinitament superior futbolísticament parlant.

Des del dia en què el Barça va cedir la meitat del seu avantatge, i va deixar la distància en sis punts, els botiflers no han parat de vendre falsa il·lusió a la seva parròquia tot i la diferència abismal de joc entre un i l’altre equip. No obstant, això fins a cert punt pot ser acceptable ja que aquest Madrid seguia viu gràcies a la fe, a la sort, i a que en els partits posaven allò que els penja per sota el melic (i que també penja en el toro de l’Osborne que tant els agrada). Però la fe i els pebrots no han estat suficients per guanyar els equips que de debò els han posat en problemes aquesta temporada, i és aquí on s’han vist les seves mancances (Liverpool, Barça, Real Unión de Irún...).

Però, posats esportivament els equips en el lloc que els pertoca, el que és inacceptable és la falta de respecte que tots aquests botiflers i venedors de fum han tingut amb l’equip de Guardiola, un conjunt que va camí de batre tots els rècords de la lliga, que practica un futbol preciosista i que és envejat arreu del món, i aquí (més ben dit allà, a la capital del reino de Espanya) el menyspreen parlant de tonteries com villaratos, campeón por decreto, cagaleras i altres bejenades. Com és por ser tan roí, tan poc objectiu i tan pocavergonya? Si fins i tot ahir vaig escoltar un comentari que deia que els resums del No-Do eren més objectius que ells amb el Barça! I tots aquests botiflers es fan dir periodistes! Què pensaran els periodistes esportius de debò quan se’ls diu que la professió que exerceixen és la mateixa que la dels botiflers? És o no és per fer-s’ho mirar?

El més trist de tot plegat és que els més malparats de tanta infàmia i premsa-porqueria han estat els pobres seguidors madridistes, que amb totes aquestes faràndules i contes de la lletera, ahir van omplir el Bernabeu convençuts de sortir-ne a un punt de distancia del líder, sense adonar-se de que el que estaven fent era anar al escorxador amb els ulls plens de joia i amb un somriure d’orella a orella. Pobres innocents, van quedar tant retrats com aquells del quadre de Goya de dos-cents un anys i un dia abans. I encara van tenir sort de que l’àrbitre els fes el favor de no allargar el temps que corresponia a la segona part, i que sota la porta San Iker va fer que el desastre no fos més gran.

Ja per acabar vull deixar palesa la meva admiració per en Josep Guardiola, per nosaltres en Pep, per els botiflers a partir de ja hauria de ser Don Josep, perquè no es mereixen aquest tracte de proximitat que els ben nascuts li proferim. En Pep ha posat el Barça a l’altura dels millors equips del món de la historia, com poden ser el Brasil del 70, l’Ajax del futbol total de Cruyff dels primers setantes, i la taronja mecànica holandesa del 74. Sempre prudent (però més que prudent el que és, és molt llest), en Pep diu que encara no ha guanyat res, i a dia d’avui és ben cert, però del que pot estar segur és de que el dos de maig de 2009, passarà a la historia, i serà com el dia en que el Barça va deixar petit el gloriós 0-5 del disset de febrer del 74, fins ahir la data de referència dels culers a Madrid.

25.4.09

HUMOR: LA RIQUESA DEL CATALÀ

Un exemple de la riquesa del català, és el nombre d’accepcions d’una simple paraula, com por ser la molt coneguda i que més sovint del que ens pensem tenim a la boca (en el bon sentit de la expressió): COLLONS. Vegem la quantitat de significats que pot arribar a tenir aquesta simpàtica paraula.

-Si va acompanyada d’un numeral, té significats molt diferents. Així, UN significa car (val un colló); DOS significa valentia (aquest paio té dos collons); i TRES significa menyspreu (m’importa tres collons).

-El verb canvia el significat: TENIR indica valentia (aquell té collons); però amb admiració pot significar sorpresa (té collons la cosa!); i amb afirmació significa enveja (quins collons que té!). El verb POSAR indica un repte, sobretot segons on es posen (va posar els collons damunt la taula!).

-El temps del verb utilitzat, canvia el significat de la frase: Així el PRESENT indica molèstia o fàstic (No em toquis els collons!), el REFLEXIU significa vagància (s’està tocant els collons!), i l’IMPERATIU significa sorpresa (toca’t els collons!).

-Els prefixos i sufixos modulen el seu significat: A expressa por (acollonit), DES significa riure (descollonar-se), UT indica perfecció (collonut) i ASSOS indica indolència o abúlia (collonassos).

-Les preposicions matisen l’expressió: DE significa quantitat (feia un fred de collons) o també èxit (va anar de collons), PER significa voluntarietat (ho faré per collons!); i SENSE indica covardia (és un home sense collons).

-El color, la forma, la polidesa o la mesura, també tenen significat: el color MORAT significa fred (em van quedar els collons morats!); la FORMA significa cansament (tinc els collons quadrats); el DESGAST indica experiència (en tinc els collons pelats!); i la MESURA expressa rancúnia (en tinc els collons plens!).

-La mida i la posició són importants: la MIDA (els té ben grossos), i la POSICIÓ (els té ben posats). Però hi ha una mida màxima que no es pot superar (té uns collons com un toro!). Si s’ultrapassa la mida màxima, aleshores indica vagància o feixuguesa (li pengen els collons, o se’ls trepitja!). I també existeix una MIDA mínima: (de colló de mico).

-La INTERJECCIÓ significa sorpresa (collons!) o desengany (quan fas un pifia monumental, collons!), i quan un t’emprenya massa, no hi ha frase tan afortunada com dir-li: ets un torracollons!.

- Científicament són molt importants, ja que en aquest aspecte hi resideix la VOLUNTAT (ho farem de collons!) i d’aquí en surten les ordres (perquè em surt dels collons!).

-L’estat anímic queda molt ben reflectit: Així, el DEPRESSIU diu: tinc els collons per terra, i l’EUFÒRIC diu: em va sortir de collons!.

-Son signe de desaprovació, quan un diu una tonteria: Quina collonada!, i per als amants de la gastronomia, no hi ha res millor que finalitzar un bon sopar, tot dient: RECOLLONS, quin sopar!.

-Finalment, ja que heu tingut la paciència de llegir-me, permeteu-me acabar dient-vos: SOU COLLONUTS!.

1.4.09

FOTOGRAFIA: PROVES AMB COTXES


Aquesta fotografia és el resultat d’anar seguint el recorregut del cotxe i anar disparant. En les dues voltes que el Lancia 037 va fer al circuit li vaig fer setze fotos, i aquesta n’era la desena. En la primera volta en aquest mateix punt havia aixecat una mica de sorra, al trepitjar els pilons. Per sort, en el mateix lloc d’abans va fer aquesta espectacular escampadissa i vaig tenir la sort de disparar en el moment oportú.

Originalment la foto era molt diferent del que podem veure aquí. Desprès de passar pel Photoshop, i aprofitant el fet de tirar al màxim de resolució que dóna la càmera, he retallat la imatge pràcticament un 60 % del que era i he portat el cotxe el més a prop possible sense que es perdi l’espectacularitat de la polseguera. Bàsicament he centrat el cotxe i he retallat tot el que sobrava, es a dir, les canyes del darrera i tot el que havia al front per davant del circuit marcat. Al marge dret de sota, havia un tros d’una tanca protectora que he eliminat clonant els pilons de sorra. I finalment he intensificat els colors blaus i vermells i he baixat la lluminositat ja que estava una mica sobreexposada.


Càmera: Nikon D40X
Lent: Zoom Nikkor 70-300 mm f/4-5.6
ISO: 400
Focal: 300 mm
Exposició: 1/1250 a f/5,6
Data: 02/03/08
Hora: 10 h. 06 min. 57 sec.
Eines Photoshop: retallar, clonar, ajustos correcció selectiva, lluminositat i contrast.




En aquest cas, el que volia era mostrar la sensació de velocitat, i ho vaig fer fent el que es diu un “barrido” disparant a una velocitat molt lenta 1/30 seg. I seguint el cotxe amb la càmera mentre ho feia. El resultat no és òptim perquè a més del cotxe, també les persones i tot el fons han quedat moguts, però retallant gran part de la foto, suprimint quasi tot el públic que havia per davant del cotxe, i deixant l’estela que hi ha al seu darrera, ha quedat un resultat prou satisfactori. Per acabar, he donat més força als colors vermells, verds i grocs. Tot i no ser una foto tant espectacular com l’anterior, a mi m’agrada com a quedat ja que la sensació de moviment es pot percebre.

Càmera: Nikon D40X
Lent: Zoom Nikkor 18-55 mm f/3.5-5.6
ISO: 400
Focal: 55 mm
Exposició: 1/30 a f/36
Data: 01/03/08
Hora: 14 h. 18 min. 42 sec.
Eines Photoshop: retallar, ajustos correcció selectiva



En aquesta ocasió, el que vaig fer va ser obrir i tancar el zoom ràpid a una velocitat molt baixa de disparo, aconseguint l’efecte que sembla que el públic exploti. Més que velocitat, aquí buscava una imatge d’impacte que, manipulant força els colors, donant-los més intensitat amb la correcció selectiva un parell de vegades per sobre del color original, i regulant el contrast i la lluminositat ha quedat d’aquesta manera.

Càmera: Nikon D40X Lent: Zoom Nikkor 70-300 mm f/4.0-5 ISO: 400 Focal: 190 mm Exposició: 1/30 a f/40 Data: 02/03/08 Hora: 12 h. 55 min. 29 sec. Eines Photoshop: retallar, ajustos correcció selectiva, lluminositat i contrast.

31.3.09

30 ANYS D'AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS


Es commemoren enguany trenta anys del restabliment de la democràcia pel que fa al dret a vot dels ciutadans. El 6 de desembre de 1978 s’havia votat afirmativament el referèndum de la constitució, els partits politics deixaven de ser il·legals, i la millor manera de celebrar la efemèride, era convocar unes eleccions democràtiques, les primeres després de quaranta anys de dictadura, que tindrien lloc el primer de març de 1979.

A Espanya va guanyar el partit de la UCD d’Adolfo Suárez. A Lloret la victòria va ser per CIU per un marge molt estret de vots, concretament 41 vots de diferència hi havia entre el guanyador i els centristes de Catalunya, UCD, i 69 amb el tercer partit en nombre de vots que va ser el PSC. La quarta força més votada va ser el PSUC i la cinquena ERC. Un partit, Falange Española Unidad Falangista es va retirar (significatiu).

Un mes més tard, concretament el 3 d'abril de 1979 es van fer les primeres eleccions municipals democràtiques. El cens de Lloret en aquelles primeres municipals era de 6.207 persones, i el repartiment de vots va ser de la següent manera: CIU 1.204 vots. Centristes de Catalunya-UCD 889, PSC 879, ERC 695, PSUC 326, Unió Popular Lloretense 136, blancs 8, nuls 40 i abstenció 2.030 (32,71%). Això repartia l’Ajuntament de la següent manera: 4 regidors per CIU, 3 pels Centristes, 3 pel PSC, 2 per ERC i 1 pel PSUC. S’ha de dir que llavors l’Ajuntament de Lloret estava format per 13 regidors.

El 19 d’abril a les 11 del mati, es va fer la elecció de l’alcalde entre els regidors escollits a les urnes. 5 partits, 5 candidats. Joan Domènech per CiU, Josep Sala per PSC, Maria Cabañas per Centristes-UCD, Manel Bernat per ERC i Germinal Ros pel PSUC. Després de la votació va haver un empat a quatre entre Domènech i Sala, i cinc vots en blanc, cosa que donava l’alcaldia a CiU pel major nombre de vots obtinguts a les urnes. Va quedar proclamat doncs Joan Domènech com el primer alcalde lloretenc de la democràcia, i s'ha de dir que aquell primer Ajuntament, va ser un Ajuntament de consens, en el qual tots els partits eren el govern i no havia oposició. Només cal mirar algun ple municipal de l'actualitat per veure com han canviat les coses.

Cal destacar com a curiositat que d’aquell primer Ajuntament democràtic de la nostra vila, Darwin Austrich, és l’únic que encara avui segueix com a regidor. A ERC llavors, al PSC ara, tot i que això no ha estat de manera ininterrompuda ja que Austrich va estar absent durant dues legislatures.

CINEMA: APPALOOSA


Títol Original: Appaloosa Direcció: Ed Harris
Repartiment: Ed Harris (Virgil Cole), Viggo Mortensen (Everett Hitch), Renée Zellweger (Allison French), Jeremy Irons (Randall Bragg), Timothy Spall (Phil Olson), Lance Henriksen (Ring Shelton), Tom Bower (Abner Raines), James Gammon (Earl May), Ariadna Gil (Katie). Guió: Ed Harris i Robert Knott; basat en la novel·la de Robert B. Parker. Gènere: Western Producció: Ed Harris, Robert Knott i Ginger Sledge. Música: Jeff Beal País: USA Any: 2008. Duració: 114 min.
Estrena a USA: 3 Octubre 2008. Estrena a Espanya: 21 Novembre 2008.

Ambientada a Nuevo México l’any 1882, Appaloosa explica la historia del sherif Virgil Cole (Ed Harris) i el seu ajudant Everett Hitch (Viggo Mortensen), dos homes que s’han guanyat una merescuda fama com a agents de la pau per les ciutats en les que han treballat. A la petita comunitat minera d’Appaloosa, Randall Bragg (Jeremy Irons), un ranxer poderós i implacable, és el propietari de les mines de la localitat, i permet que els seus homes facin i desfacin a la seva voluntat en el poble. Ell mateix s’encarrega de matar l’anterior sherif quan aquest va a la seva propietat per demanar-li explicacions. Aquest assassinat farà que les autoritats locals contractin Cole i Hitch per portar-lo davant la justícia. Però mentre els nous agents de la llei restableixen l’ordre a Appaloosa, una jove vídua arriba a la localitat i conquesta el cor de Cole, posant en perill l’amistat dels dos companys.

Appaloosa és la segona aportació de l’any 2008 al western, (la primera ha estat la excel·lent El tren de les 3:10), el gènere per excel·lència de l’època daurada de Hollywood, que en comptagotes encara ens arriba a les cartelleres, i que quan ho fa, acostuma a no decebre als seus incondicionals. I la pel·lícula de Harris no els decep en absolut perquè hi trobem la majoria de les icones principals del gènere. Tenim indis, un sherif valent, el terratinent malvat que està al marge de la llei, la noia que distreu l’atenció dels bons, els ciutadans porucs, la baralla al saloon, els xupitos de whisky, en fi... tan sols trobem a faltar el setè de cavalleria i algun enfrontament a trets més, perquè els revolvers surten més aviat poc la llum.

Però tot i no comptar amb gaire escenes d’acció, Harris aconsegueix captar l’atenció amb una bona definició dels tres personatges principals i la relació que mantenen entre ells. Així, en els papers d’Ed Harris i Viggo Mortensen identifiquem els John Wayne o James Stewart que tantes vegades van defensar la llei en altres temps, i que van fer gran el gènere en títols mítics com Rio Bravo, L’home que va matar Liberty Valance o L’home de Laramie per citar-ne alguns. La seva relació es basa en una amistat sòlida que mantenen des de fa dotze anys, i que fa que un conegui pràcticament el moviment que farà l’altre abans de fer-lo. Son el complement ideal l’un de l’altre en qüestió de feina, però també es cert que pel que fa a la seva vida privada abans de compartir aventures, son quasi un parell de desconeguts. El tercer vèrtex del triangle el tenim en Renée Zellweger que interpreta Ally, la jove vídua que s’interposarà entre els dos companys. I no ho farà amb ànim d’enfrontar-los, sinó que és el seu caràcter, necessitat de tenir constantment un home al costat, el que faci que sorgeixi la possibilitat del conflicte. Ally no és una mala persona, però tampoc podem dir que sigui una dona fidel a un sol home.
En la definició dels personatges que ens fa Harris, podem veure com les maneres dels agents de la llei no estan tant lluny de les que utilitzen els seus rivals, i observem la habilitat dels interessats en establir unes regles del joc semblants a les que fa servir el terratinent Bragg per atemorir el poble. Així, fent servir en un parell d’ocasions aquestes regles, aconseguiran el respecte necessari dels seus conciutadans per combatre la lluita contra la delinqüència, encara que sigui filant molt prim en determinats moments. També és interessant la seqüència del atac dels indis. Aquí queda palesa la necessitat de fer aliances inversemblants per mantenir-se amb vida, i veiem com delinqüents i agents uneixen les seves forces en veure’s rodejat pels indis, i mantindran aquesta coalició fins que surtin del embolic. Un cop passat el perill tornaran als seus respectius rols.

Podríem dir dons que Appaloosa és per damunt de tot una pel·lícula sobre l’amistat camuflada de western clàssic, que manté les constants vitals del gènere i en complaurà els espectadors afins. Tot i no tenir gaire acció, el gran treball fet en el desenvolupament del trio protagonista capta amb intel·ligència l’atenció, i manté el fil argumental viu fins l’escena final, encara que, pel meu gust és un final massa poètic, però que posa de manifest el que és una amistat com cal, que de fet és del que es tractava.

22.3.09

CINEMA: L'INTERCANVI


Titol original: Changeling
Direcció: Clint Eastwood.Repartiment: Angelina Jolie (Christine Collins), John Malkovich (reverend Gustav Briegleb), Jeffrey Donovan (capità J.J. Jones), Jason Butler Harner (Gordon Northcott), Amy Ryan (Carol Dexter), Colm Feore (James Davis), Michael Kelly (Lester Ybarra), Geoff Pierson (S.S. Hahn), Denis O'Hare (Dr. Jonathan Steel), Eddie Alderson (Sanford Clark), Gattlin Griffith (Walter Collins).
Guió: J. Michael Straczynski.Producció: Clint Eastwood, Brian Grazer, Ron Howard y Rob Lorenz.Fotografía: Tom Stern. Música: Clint Eastwood. Génere: Drama.País: USA.Any: 2008.Duració: 141 min.Estrena a USA: 31 octubre 2008.Estrena a Espanya: 19 desembre 2008.

Los Angeles, març de 1928. Un dissabte al mati, Christine Collins, mare soltera, marxa a treballar i deixa el seu fill de nou anys Walter a casa, però quan torna en acabar la jornada laboral el nen ha desaparegut. Denuncia el fet a la policia i se’n comença una recerca que resultarà infructuosa. Després de cinc mesos apareix a l’estat d’Illinois un nen que diu ser Walter: La policia organitza una retrobada entre mare i fill a l’estació amb vistes publicitàries, ja que les acusacions de corrupció i la poca traça en la resolució de casos similars sacsegen l’estament policial. Però el nen resulta ser un impostor i el cap de la policia, el capità J.J.Jones, per evitar una relliscada més obliga Christine a portar-se’l a casa, i ella atordida pels reporters i els fotògrafs accepta en primera instància. Quan tot semblava resolt per J.J.Jones, Christine torna a insistir en que aquell no és el seu fill i vol que segueixi la recerca, cosa que obligarà al policia a fer-la internar en un psiquiàtric per evitar la publicitat adversa. Però Christine trobarà un aliat inesperat en el reverend Gustav Briegleb, qui des del púlpit i un programa radiofònic lluita contra la corrupció del departament de policia. Briegleb l’ajuda a sortir del psiquiàtric i aconsegueix que el seu cas vagi als tribunals ja que sembla que s’ha trobat el presumpte segrestador del seu fill.

Diversos temes son els que ens planteja en aquest film el vell Eastwood. Com a eix principal tenim el cas de Christine Collins, una mare soltera que ha perdut el seu fill, desaparegut mentre ella era a la feina. Seguint el fil conductor que ens planteja aquesta situació, la narració s’obre a altres temes que tindran relació amb aquest fet. En primer lloc tenim la corrupció del departament de policia de Los Angeles. En l’època de la repressió, la ciutat tenia una infraestructura governamental despòtica i corrupta que res tenia d’envejar als caps mafiosos del moment. Quan Christine els planteja un seguit de situacions que posen de manifest la incapacitat policial per solucionar el conflicte, no tindran cap mena d’escrúpol en proposar-li que es quedi amb un fill que no es el seu, i després desacreditar-la, tancar-la i fins i tot vexar-la per aconseguir el propòsit de fer-la callar quan ella refusa aquest fet i pretén seguir endavant amb la recerca. Aquí trobem un altre dels temes proposats pel cineasta, que és el maltractament a les dones a l’època que es descriu, ja que ens trobem en un entorn dominat per homes en el que les dones fan treballs menors o son mestresses de casa. Per tant, com gosa una mare, soltera per més vergonya, enfrontar-se al departament de policia d’una de les ciutats més influents dels Estats Units? Però Christine és una dona excepcional i disposada a fer-ho per tal d’aconseguir trobar el seu fill, i amb la seva constància assolirà fites impensables que canviaran el futur dels governants de la ciutat.

En aquest punt vull fer esment d’un parell de detalls. Normalment no acostumo a jutjar la labor dels actors, ja que considero que és el director qui els ha de jutjar, i si aquest dona per bo el treball, a qui s’ha de criticar l’elecció de la presa que ens pot semblar bona o no és a ell. Però tenint en comte que no tinc cap objecció a la labor de la Jolie en aquesta pel·lícula, només li hauria demanat, en aquest cas a Eastwood; un altre tipus d’interpretació en les escenes del judici i la execució. Se suposa que Christine te davant el presumpte segrestador o assassí del seu fill, a qui tant desesperadament està cercant, i el seu rostre es manté fred, més aviat gèlid en tot moment, mancat d’expressivitat, sense demostrar aquell odi o satisfacció per la mort, del personatge que ha canviat la seva vida completament. D’altra banda, em sembla d’una elegància sublim la metàfora utilitzada per fer-nos saber perquè el pare d’en Walter va abandonar Christine en el moment del part. I per concloure aquest parèntesi dedicat al director no voldria passar per alt el bonic homenatge a Frank Capra recordant-nos l’Oscar a millor pel·licula que va obtenir el 1934 amb It Happened one night.

Reprenent el fil dels temes plantejats per Eastwood, voldria fer esment d’un altre situació, ja plantejada pel director a Mystic River, que és la dels abusos i els maltractaments als infants. Així, ens planteja una trama paral·lela que sorgeix de sobte, quan un inspector de la policia, Lester Ybarra, arriba a una granja per detenir un jove que resideix il·legalment al país. A partir d’aquest moment la trama fa un gir argumental, i el que era un drama clamant per la injustícia comesa sobre el personatge de Christine, es converteix a més a més en un thriller amb psicòpata inclòs que manté el suspens fins a l’escena final. Cal recordar que Eastwood ja ens va fer un canvi de registre similar a la imprescindible Million Dollar Baby.

I finalment no podem oblidar el paper, sempre decisiu, de l’església quan hi ha temes conflictius en joc. En aquest cas, és el reverend Briegleb qui lluita contra la corrupció i la injustícia amb ma de ferro i una fermesa que en alguns moments sembla exagerada, i és possiblement aquest el punt que més coixeja dels que ens planteja el vell mestre de Malpaso Productions.

Concloent, L’intercanvi és Clint Eastwood en estat pur, l’eastwood seriós que sap tocar la fibra en el moment puntual per què la llagrimeta caigui galta avall, i que ens planteja un ventall de temes al voltant d’un, a cadascun d’ells més interessant i resolts amb la solidesa a que ens te acostumats. Per consolidar el drama, ens el complementa, com fa darrerament, amb una banda sonora composta per ell mateix que gira vers una mateixa melodia intimista que s’intensifica o s’endolceix segons el moment emocional exposat a la pantalla. L’intercanvi és doncs un sòlid drama, resolt de manera molt pulcre i d’esplèndida factura, però que queda en un esgraó per sota de les antecessores Mystic River i Million Dollar Baby.

8.3.09

FOTOGRAFIA: CAPICUA, COLORS DE CARNAVAL

L’esplai Capicua ha tornar a guanyar el premi, al meu entendre, més important del carnaval de Lloret: el Premi especial de la Gresca. Aquest premi reflexa el que ha de ser l’esperit del carnaval, una festa d’alegria i de passar-s’ho bé. De que serveix fer una carrossa espectacular si desprès veus la gent desfilant amb cara de pomes agres? Al Capicua es tracta d’inculcar als nens que la rua de carnaval no és una competició, ni s’hi va exclusivament a guanyar. El més important és passar-s’ho bé, divertir-se i intentar encomanar aquest sentiment d’alegria als qui ens veuen desfilar pel carrer. I si això s’aconsegueix, i a sobre et donen algun premi millor. Dit això, a continuació analitzarem un seguit de fotografies de la rua d’aquest any.
En aquesta imatge amb la llum a favor vaig cometre un error de medició i la foto va quedar una mica fosca. La solució ha estat pujar la brillantor, i accentuar el to groc dels colors neutres per guanyar la claror que em faltava.
La Júlia en una foto feta per en Jordi.

El contrallum és molt difícil de fotografiar amb un sol tant fort com era en aquest cas, per tant, no queda altre remei que passar la foto pel Photoshop. En aquesta instantània he rebaixat molt la brillantor, he pujat el contrast i desprès he intensificat el color verd i he reduït el blanc del cel el que he pogut. El resultat no és el millor però no està malament del tot.

Un altre cas de contrallum. Aquí la operació de la fotografia dels verds la he fet dos cops, es a dir, correcció de brillantor i contrast, correcció dels blaus i dels blancs del fons, i tornar a corregir brillantor i contrast.

Per evitar que les persones quedin mogudes, aquesta foto la he fet com hem va dir l’Albert; en automàtic i amb la ISO a 400, i si hi ha algun retoc a fer amb Photoshop. Però aquest no és el cas, la fotografia està tal qual va sortir, sense retocs.

Aquí la intenció era ressaltar el treball fet en les capes dels nens, i per destacar els vermells però no fer una imatge monòtona, vaig buscar un grup on hi hagués algun factor que trenqués la tonalitat rogenca. La capa del fons del monitor va funcionar bé per aconseguir el que buscava.


1.3.09

CINEMA: VALKIRIA


Titol original: Valkyrie
Direcció: Bryan Singer
Repartiment: Tom Cruise (Claus Von Stauffenberg), Kenneth Branag (Henning Von Tresckow), Bill Nighy (Friedrich Olbricht), Tom Wilkinson (Friedrich Fromm), Carice Van Houten (Nina Von Stauffenberg), Eddie Izzard (Erich Fellgiebel), Christian Berkel (Mertz Von Quirnheim), Thomas Kretschmann (Otto Ernst Remer), Terence Stamp (Ludwig Beck)
Génere: Thriller bèl·lic
País: USA – Alemanya
Duració: 120 min.
Estrena a Espanya: 30 gener 09.


Greument ferit a l’Àfrica, el Coronel Claus Von Stauffenberg torna a Alemanya on, desprès de sortir de l’hospital, es destinat a fer-se càrrec de les forces de la reserva. Un cop allà, s’uneix als caps de l’exèrcit que formen la resistència al govern de Hitler i ajuda a organitzar l’operació Valkiria, un complex pla que pretén reemplaçar el dictador del poder. L'estratègia consisteix en assassinar Hitler, detenir els caps importants de la SS i formar un govern a l’ombra que estarà encapçalat pel polític Ludwig Beck. Les casualitats faran que sigui el propi Stauffenberg qui hagi de liderar el cop d’Estat i encarregar-se personalment de matar el Führer.

La trama de Valkiria ens porta al complot urgit pels comandaments de l’exèrcit alemany que estaven en contra de les accions comeses pel dictador, tant pel que fa a la manera de fer vers els jueus i els camps de concentració, com per les errònies estratègies militars del seu cap. Aquest fet real va succeir el 20 de juliol de 1944, i desprès que Hitler en sortís il·lès es va resoldre amb la detenció i execució de la majoria dels implicats en l’afer; només nou mesos més tard el Führer es suïcidaria al seu bunker de Berlín.

Ens trobem per tant davant d’un thriller ambientat en la Segona Guerra Mundial en què Singer es centra per damunt de tot en la preparació i execució de la conspiració. Històricament sabem que Hitler no va morir en cap atemptat, per tant el final de la pel·lícula el sabem des del primer minut de metratge, però el que es pretén es fer-nos veure que el dictador tenia una forta oposició dins del seu propi exèrcit, i que molts alts comandaments no combregaven amb les seves idees imperialistes. És per això que es podria considerar que Valkiria ve a ser una mena d’homenatge a aquells valents que varen intentar aixecar-se contra un dels personatges més nefastos de la historia del segle XX, ja que varen pagar amb la seva vida l’intent d’avançar la fi d’aquella guerra.

Cinematogràficament l’acció merament bèl·lica queda reduïda bàsicament als primers minuts de la cinta quan encara trobem Stauffenberg al front africà. Sense acció, la pel·lícula manté però l’atenció gràcies al suspens que envolta la execució del pla i les aliances entre militars per assolir l’objectiu. Per tant, a falta de morts en combat, l’espectador s’haurà de conformar amb posar els militars i polítics en el lloc que els pertoca en la trama, i gràcies a un guió coherent i ben elaborat no li serà gaire complicat de fer-ho. Per acabar només em queda repetir que està bé que es tracti de fer justícia amb els qui varen lluitar contra el poder establert, i varen voler demostrar que a l’Alemanya de la primera meitat del segle XX no tots els alemanys eren partidaris dels nazis i de les actuacions del III Reich. Es pot lluitar per l’honor del teu país, però quan aquesta defensa sobrepassa els valors de la dignitat humana és molt honrós fer-se enrere en la lluita pels qui defensen la barbàrie.

21.2.09

UNA NIT EN ELS OSCAR (EP, ELS DE DEBÒ, NO ELS CINEMES DE GIRONA... QUE US PENSEU!)




El viatge (fictici, quin remei!) de l’Agustí a Los Angeles, IU-ES-EI (es a dir, USA)

Tot comença unes hores abans de la cerimònia, quan la gent s’apilona davant del Kodak Theatre, que tot i aquest nom, no és un teatre on només si pugi entrar amb una Kodak. (uffff, que suat aquest acudit). Bé, van arribant les limusines amb els famosos, limusines llaaaarges, (no se pas com les entraria jo al meu parking), més limusines, més famosos, i tots passen de llarg...(es clar, amb aquesta samarreta de I LOVE LA VICKY, LA CRISTINA Y EL BARCELONA es deuen pensar que soc un fan i no pas un reporter). Haurem de fer alguna cosa al respecte...
Bé ja està solucionat, sort que venia en Roures i l’he convençut de que seria un bon negoci vendre-les en sèrie per anar pagant el deute de TV3 amb el Barça. Me l’ha canviada per un smoking i li he donat la patent de la samarreta. Vinga... cap dins! Collons!! Ara m’he trobat un armari de "tio" que m’ha demanat l’acreditació i m’ha fotut cap a fora. Haurem de tornar a pensar una solució.

Ok, ja som dintre (jejeje, aquí passa com en aquelles pel·lícules en que el protagonista està rodejat d’enemics armats fins al cap damunt en un carreró sense sortida i sense possibilitat d’escapatòria, i en l’escena següent apareix assegut tranquil·lament en un bar prenent-se una canya amb una "piba" que tomba d’esquenes. Doncs igual!) El cas és que... cap dins!!

Les estrelles van arribant, (quin bon rotllo estar tant a prop de l’estora vermella!...després treure les tisores i me’n enduré un bon tros per vendre’l a 50 € el centímetre a les rambles, total dient que l'han trepitjat la Jolie i en Pitt algú s’ho empassarà). Això és una desfilada constant de cares famoses! Mira, ara veig la noia del Plus que no se com es diu però m’hi posaré al costat, li donaré records per l’Angels Barceló i ja està.


__¡Hola guapa!, que vestido más chulo, ¡te marca una buena pitrera!__ (s’ha de ser amables amb els de la península, i a més des d’aquí estic a primera línia). Aprofitant que està entrevistant els que passen, li col·locaré el meu micro...

Mode live on
Nicole Kidman: The dress? Ralph Laurent of course.
Meryl Streep: Valentino, do you like it?
Kate Winslet: Harrods, on january sales...cool!
Sophia Loren: Moschino, (no mojino, eh, capito!)
Mode live off

La foto de la Kidman no és de la gala d'aquest any, però...a que mola veure-la en tanga!!

Potser que posem la traducció pels qui l’anglès els hi és molt espès, no?
Va...tornem-hi!

Mode gravat on:
Nicole Kidman: el vestit? Ralph Laurent per descomptat.
Meryl Streep: Valentino, t’agrada?
Kate Winslet: Harrods, a les rebaixes de gener...guaii!!
Sophia Loren: Moschino, (no mojino, eh, m’entens!)
Mode gravat off

Vaaaa, a la propera tongada posarem el traductor simultani. Però això serà més tard perquè ara ve la delegació espanyola. Ja els veig que baixen del cotxe...


Veig l’Almodóvar, la Loles León, en Gabino Diego, la Miriam Diaz Aroca...Cony, sembla un freak show! i a més... que foten aquí si no surten a cap peli ni pinten res? Deu ser el que en diuen “el apoyo patrio”. En fi...

10 minuts més tard... (cony, si que triguen!)

10 minuts més... (però que foten parlant amb totes les teles? Si l’únic que hauria de parlar-hi és l’Almodóvar i no els fot ni cas perquè tota l’estona va apuntant coses en una llibreta!)

15 minuts més.... (Bé, per fi són aquí! Connectaré el micròfon)

Mode live on
Gabino: ¡¡¡mamaaaa, mira donde he llegado, y decías que en el cine no llegaría más lejos del metro de la esquinaaaa!!!
Miriam (en plan maruja): ¿Has visto que bueno está el Brad Pitt de cerca?
Loles (amb un look cutre-botijero disseny Agatha Ruiz de la Prada que tomba d’esquena): ¡Si, leches! ¡la Angelina esa se debe poner morada...la muy guarra! Si la pillara iba a saber lo que vale un peine!
Almodóvar: San Pancracio...San Benedicto...San Juan Pablo... ¿me dejo alguno? ¡¡¡AISSSSHH, que memoria la mía!!! A ver, ¿alguien tiene papel? ¡Pero de escribir ehh! ¡Que nadie vaya a darme papel de liar que la liamos!
Loles: ¡Uy! ¿Aquella no es la Kate Winslet? ¡Si no la reconocía con tanta ropa! ¡clarooo, como en “El Lector” se pasa media película en porretas!
Miriam: ¡Ay si! Tirándose al niño aquel alemán, ¡que tuvo que esperar a que hiciera dieciocho años pa que no la detuvieran!

Hombreee, per allà veig venir en Bardem amb la Pene i en Banderas (això al menys ja no és tant friki!)

Loles: ¡¡miraa!! ¡¡miraa!! ¡¡Javier y Pe!! ¡¡que monos, que guapos!! que... ¡¡¡VIVA ESPAÑA!!!
Miriam: ¡¡Y Pe ganará!! ¡¡Y el Oscar se lo dará Javier!!
Almodóvar: ¡¡¡ahhh nooo!!! ¡De eso nada monada! ¡El Oscar se lo daré yo que de Oscars se musho!
Banderas: ¡Psssh, gente! ¡Tarse un poco cayaito que esto e Jolivú i me conosen! ¡¡Que me hasei queda mal, cohone!!

Mode live off

Mira, per aquí arriben les altres Stars, bé, Stars, Stars, tampoc. Són les que tenen un parell de bones raons per “star” aquí: Pamela Anderson, Liz Hurtley, Monica Bellucci, sí, les reines del bisturí! (quin pitreram el de la Bellucci, uff!!).



Hosti!!, jo que em pensava que el freak show ja s’havia acabat amb l’entrada dels espanyols, i ara arriba el Mickey Rourke amb aquestes pintes; si sembla que vingui de Marbella!, i amb aquest collaret del gos penjat del coll, Mare de Deu!!


Bé, ja és tothom dintre del Kodak, (menys nosaltres, of course). Seguim sense acreditació... a veure si se m’acut alguna cosa per posar-hi remei...
Ok, ja estem dintre. (per saber com ho hem fet envieu un e-mail a
harrypotter@magictricks.com).


Coi, sembla que això ja ha començat...ara bé l’Oscar a la millor actriu de repartiment, si me’n descuido m’ho perdo, però, què foten totes aquelles dones al escenari, que no l’ha de donar en Bardem el premi?
Loles: ¡ay que joderse! Este año que le tocaba dar el premio a Javier...¡¡van y lo cambian!! ¡Tiene narices la cosa!

Mode live on
Tilda Swinton: ...and the Oscar goes to...
Entra l’Almodóvar de sobte a l'escenari
Almodóvar: ¡¡¡Quieto todo el mundo!!! ¡¡Que nadie toque ese Oscar!!
Li treu el premi de la ma a la Tilda i l’acaricia...
Almodóvar: ¡Mi tesooooro! ... bueno, a lo que iba...and the Oscar goes to... ¡¡pero eso ahora no toca!! Antes de nada quiero dar las gracias a...¡uy sorry! Tis is jolivú, i aqui spinkin inglé... first of all ai guant to senk all sains in skay an in te mondial vuold...uan moment ai luk for te paper...
Públic: ???
Coi, aquest anglès tant macarrònic no l’entén ni Deu, posaré el traductor a veure si pillem alguna cosa i a més queda més “cañi”...

Mode live with traduction on:
Almodóvar: Gracias al Cristo del gran poder, a la virgen de Guadalupe, a Jesús de Medinaceli...
Públic: més ???
Almodóvar: ...a Santa Catalina, a Santa Pancracia, a la Macarena...
Jack Nicholson: Macarena? Aaaaoooopppp!!!
Pene: ¡¡¡Pedroooo!!!, ¿gano o no gano?
Almodóvar: ...a la virgen de los siete dolores, a la Moreneta, que es polaca pero también cuenta...
Públic: zzzzzzz!
Almodóvar: ...a la Virgen de la blanca paloma, a la virgen que está lavando y tendiendo en el ropero...
Pene: ¡¡¡Pedroooooo, que me tienes de los nervios...!!!
Agustí: Bé potser que me’n vagi a prendre una canya perquè amb tanta verge i tant de sant...mmm, potser que me’n prengui dues!
Hugh Jackman: Well..deixem que el senyor es vagi recordant de la seva família i nosaltres seguim..ara millor actriu, entreguen el premi Nicole Kidman, Halle Berry, Sophia Loren, Shirley McLaine i Marion Cotillard...
Jack Nicholson: Sophia, massissa!!!
Almodóvar: ...a la virgen del Pilar, que dice que no quiere ser francesa, que quiere ser capitana de la tropa aragonesa...
Marion Cotillard: ...and the Oscar goes to... Kate Winslet!!
Pene: ¡¡¡Pedroooo, que ésta se ha colado, acaba yaaa!!!
Kate Winslet: Yeeeeeeeeeeeeeeesssssssss!!! Papiiii on ets? Xiula que no et veig!!
Pare de la Kate: Fiiiiiiiuuuuuuuuuuuuuuu!!!
Almodóvar: ...a la virgen de la fuensanta, al rosario de mi abuela, al espiritu santo...
Kate Winslet: ai, estic tant emocionada, feia tant que esperava això, havia perdut tants de cops, tinc ganes de plorar...
Nicole Kidman: es clar, ja m’estranyava a mi que no plorés...
Halle Berry: Tu calla, guapa! Que amb el numeret que vas muntar tu quan vares guanyar...! jo al menys vaig plorar amb gracia...!
Pene: ¡¡¡Pedroooo!!!, ¿pero gano o no? ¿les puedo decir a las otras que se vayan ya?

Hugh Jackman: well...fins aquí la 81a edició dels premis de la Acadèmia...els espero l’any vinent...
Mode live amb traducció off


Hugh Jackman: vostè, el de les verges...aquí te la clau, quan acabi vagi tancant...ahh! les llums també, que estem en crisi!
Agustí: bé, jo foto el camp... a veure si en Mickey Rourke que ha de passar el mal rotllo de la derrota em recomana un bon bar de copes, jejeje... Ens veiem l’any vinent...o no! That’s all folks!!
Almodóvar: ...a la virgen de la cabeza, al cristo de los faroles, a la madre superiora del colegio de las carmelitas de Villamorcilla de Abajo...
Pene (plorant): ¡¡¡Quiero mi Oscar!!!




Nota: Aquest relat és de ficció, qualsevol semblança amb la realitat no és per casualitat, Hollywood pot ser així!

Aquest article és una posada al dia d’un de similar que vaig fer fa un anys per #Canalcine. Vull agrair a la seva redactora Tonià Pallejà (Poe) tots aquells dies i riures que varem compartir. Actualment la podeu llegir al Blog de la Butaca.

17.2.09

CINEMA: EL LECTOR

Direcció: Stephen Daldry Repartiment: Kate Winslet (Hanna Schmitz), Ralph Fiennes (Michael Berg adult), David Kross (Michael Berg jove), Lena Olin (Rose Mather/Ilana Mather), Bruno Ganz (professor Rohl) Guió: David Hare; sobre la novel·la "El lector" de Bernhard Schlink Gènere: Drama Música: Nico Muhly Nacionalitat: USA, Alemanya Any: 2008 Duració: 124 min. Estrena a Espanya: 13 febrer 09

Alemanya 1958. Michael Berg, un jove de quinze anys es troba malament de sobte i és ajudat a tornar a casa per una dona anomenada Hanna que li dobla l’edad. Un cop recuperat de la malaltia, Michael torna a casa de la Hanna per agrair-li l’ajuda i comença un apassionat romanç entre ambdós. Michael se n’adona de que a la Hanna li encanta que li llegeixi llibres, i la seva relació es torna més intensa. De sobte, un dia Hanna marxa i Michael es queda sol i confós sense saber perquè ho ha fet. Vuit anys més tard, Michael és un prometedor estudiant de dret que acudeix com a públic a un judici per crims nazis, i queda atònit en veure Hanna a la banqueta de les acusades. A mesura que és va revelant el passat de la dona, Michael descobreix el gran secret que la Hanna ha amagat a tothom, fet que marcarà el futur de les seves vides.

El lector no passarà a la historia del cinema com una gran pel·lícula sobre l’holocaust, perquè precisament això és el que no és, una pel·lícula sobre l’holocaust. La temàtica del nazisme és un tema secundari en la historia de la relació entre en Michael i la Hanna. La narració comença amb un Michael adult interpretat per Ralph Fiennes que va recordant el seu passat, i ho fa des del dia en que coneix Hanna Schmitz, una dona força més gran que ell amb qui descobreix els plaers del sexe. Però la seva relació va més enllà del pur plaer físic, ja que a més de fer l’amor, també passen part del seu temps llegint llibres. I és en aquest punt on es centra veritablement l’argument de El lector, es a dir, en el descobriment del sexe per part del adolescent, i en la necessitat de la dona d’escoltar els relats que li llegeix el noi. Aquesta situació els portarà a una apassionada historia d’amor que un dia s’acaba de sobte. Però no serà fins uns quants anys més tard, en el decurs d’un judici contra el nazisme, quan en Michael descobrirà el fet transcendental que amaga la Hanna, cosa què li farà lligar cabs i entendre alguns punts foscos de la seva antiga relació. Però, descobert el secret de la Hanna, és en aquest moment una mala decisió presa per en Michael el fet que marcarà les seves vides per sempre. Així doncs, El relat comença en l’any 1995 i va fent salts en el temps a través dels records d’en Michael fins a 1958, quan coneix la Hanna, el 1966 quan comencen els judicis contra el nazisme, i posteriorment fins a les dècades dels setanta i vuitanta per tornar en l’ultima escena de la pel·lícula al moment present.

El lector ens ofereix un seguit de preguntes que l’espectador es pot fer per treure’n les conclusions adients: Tot i fer el que va fer, es pot considerar que Hanna és una víctima de la seva innocència? O de la seva ignorància? Podem dir que va ser condemnada injustament tot i el gran mal que va fer? I en Michael? Es pot considerar ètica la seva conducta? Recentment el President Bush ha manifestat que havia comés errors durant el seu mandat i es justificava dient que en el seu moment creia que allò era el que havia de fer. Van ser errades greus i transcendentals per a moltes persones. En canvi, no fer el que està bé per por de les reaccions de terceres persones, és correcte? Aquesta pot ser la pregunta que ha acompanyat en Michael per la resta de la seva vida des del dia del judici contra la Hanna.

13.2.09

CINEMA: SLUMDOG MILLIONAIRE



Director: Danny Boyle
Repartiment: Dev Patel (Jamal Malik), Freida Pinto (Latika), Madhur Mittal (Salim), Anil Kapoor (Prem Kumar), Irrfan Khan (inspector de policia).
Guió: Simon Beaufoy
Gènere: Drama
Música: A.R. Rahman
Nacionalitat: Gran Bretanya
Any: 2008
Duració: 120 min.
Estrena a Espanya: 13 febrer 09

Jamal Malik és un jove que viu en un barri pobre de Bombai que decideix presentar-se al concurs Qui vol ser milionari? Sorprenentment el noi respon totes les preguntes correctament i és a punt d’aconseguir el premi més gran en la historia del programa, quan és detingut per la policia com a sospitós de frau. En l’interrogatori Jamal explica als policies que sabia les respostes correctes, i per que el creguin comença a explicar-los diferents moments de la seva vida que tenen a veure amb les respostes del concurs i amb la seva decisió de presentar-s’hi.


Slumdog Millionaire és una faula, un relat en el qual el noi pobre s’enamora de una noia amb qui creix, però als qui la vida s’encarregarà de separar. Aquest amor, més important en la trama del que podria semblar en un principi, serà el detonant argumental que portarà al jove Malik a presentar-se al concurs televisiu que de fet serà el fil narratiu amb el qual ens explica la seva vida des de la infància, quan coneix Latika, fins al moment actual en que està apunt de guanyar el premi televisiu més important de la historia. Però com dèiem la historia és una faula, o més ben dit un conte en el que, per dir-ho a mode de metàfora, el pobre plebeu s’enamora d’una princesa i aquesta es troba presonera en el castell del malvat de torn del qui l’haurà de rescatar per casar-s’hi i ser feliços.


La narració és va desenvolupant entre els flashbacks de Malik i el moment actual en que es troba detingut a comissaria i és interrogat pels agents. En els seus flaixos del passat el veurem en diverses etapes de la seva vida junt al seu germà Salim amb el qui conviu des de la mort de la seva mare. En Malik i en Salim aniran creixent davant nostre i serem testimonis del tarannà que cadascun d’ells anirà adquirint amb el temps. També se’ns mostrarà la situació precària de les seves vides, i les malifetes que hauran de fer per anar sobrevivent. En Malik coneixerà la Latika, una noia que li canviarà la vida i per la que farà totes aquelles coses que mai hauria pensat fer, passant pel damunt de les decisions del seu germà qui està més obsessionat en assolir un millor status social que en els problemes amorosos d’en Malik.

Llàstima que la pel·lícula tingui al meu parer un final massa tou, ingenu i cursi que desentona de la resta del metratge. Això em fa pensar que per molt que ens vulguin vendre Slumdog Millionaire com un producte independent, no deixa de ser el típic producte d’un gran estudi destinat a aconseguir el major nombre possible de reconeixements en forma de premis. Tot i així, és una pel·lícula tan ben facturada i la historia és tan bona que bé es mereix que li perdonem aquest final més proper a una producció Disney que a una proposta de denuncia de la duresa de la vida suburbial de la India que tan bé s’encarrega el seu govern d’amagar-nos. Dit això, no s’ha de marxar de la sala quan comencin a sortir les lletres dels crèdits finals per no perdre’s un magnífic ball made in Bollywood dels protagonistes, que, això sí és el que als governants indis els agrada mostrar-nos.