Total de visualitzacions de pàgina:

31.3.09

30 ANYS D'AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS


Es commemoren enguany trenta anys del restabliment de la democràcia pel que fa al dret a vot dels ciutadans. El 6 de desembre de 1978 s’havia votat afirmativament el referèndum de la constitució, els partits politics deixaven de ser il·legals, i la millor manera de celebrar la efemèride, era convocar unes eleccions democràtiques, les primeres després de quaranta anys de dictadura, que tindrien lloc el primer de març de 1979.

A Espanya va guanyar el partit de la UCD d’Adolfo Suárez. A Lloret la victòria va ser per CIU per un marge molt estret de vots, concretament 41 vots de diferència hi havia entre el guanyador i els centristes de Catalunya, UCD, i 69 amb el tercer partit en nombre de vots que va ser el PSC. La quarta força més votada va ser el PSUC i la cinquena ERC. Un partit, Falange Española Unidad Falangista es va retirar (significatiu).

Un mes més tard, concretament el 3 d'abril de 1979 es van fer les primeres eleccions municipals democràtiques. El cens de Lloret en aquelles primeres municipals era de 6.207 persones, i el repartiment de vots va ser de la següent manera: CIU 1.204 vots. Centristes de Catalunya-UCD 889, PSC 879, ERC 695, PSUC 326, Unió Popular Lloretense 136, blancs 8, nuls 40 i abstenció 2.030 (32,71%). Això repartia l’Ajuntament de la següent manera: 4 regidors per CIU, 3 pels Centristes, 3 pel PSC, 2 per ERC i 1 pel PSUC. S’ha de dir que llavors l’Ajuntament de Lloret estava format per 13 regidors.

El 19 d’abril a les 11 del mati, es va fer la elecció de l’alcalde entre els regidors escollits a les urnes. 5 partits, 5 candidats. Joan Domènech per CiU, Josep Sala per PSC, Maria Cabañas per Centristes-UCD, Manel Bernat per ERC i Germinal Ros pel PSUC. Després de la votació va haver un empat a quatre entre Domènech i Sala, i cinc vots en blanc, cosa que donava l’alcaldia a CiU pel major nombre de vots obtinguts a les urnes. Va quedar proclamat doncs Joan Domènech com el primer alcalde lloretenc de la democràcia, i s'ha de dir que aquell primer Ajuntament, va ser un Ajuntament de consens, en el qual tots els partits eren el govern i no havia oposició. Només cal mirar algun ple municipal de l'actualitat per veure com han canviat les coses.

Cal destacar com a curiositat que d’aquell primer Ajuntament democràtic de la nostra vila, Darwin Austrich, és l’únic que encara avui segueix com a regidor. A ERC llavors, al PSC ara, tot i que això no ha estat de manera ininterrompuda ja que Austrich va estar absent durant dues legislatures.

CINEMA: APPALOOSA


Títol Original: Appaloosa Direcció: Ed Harris
Repartiment: Ed Harris (Virgil Cole), Viggo Mortensen (Everett Hitch), Renée Zellweger (Allison French), Jeremy Irons (Randall Bragg), Timothy Spall (Phil Olson), Lance Henriksen (Ring Shelton), Tom Bower (Abner Raines), James Gammon (Earl May), Ariadna Gil (Katie). Guió: Ed Harris i Robert Knott; basat en la novel·la de Robert B. Parker. Gènere: Western Producció: Ed Harris, Robert Knott i Ginger Sledge. Música: Jeff Beal País: USA Any: 2008. Duració: 114 min.
Estrena a USA: 3 Octubre 2008. Estrena a Espanya: 21 Novembre 2008.

Ambientada a Nuevo México l’any 1882, Appaloosa explica la historia del sherif Virgil Cole (Ed Harris) i el seu ajudant Everett Hitch (Viggo Mortensen), dos homes que s’han guanyat una merescuda fama com a agents de la pau per les ciutats en les que han treballat. A la petita comunitat minera d’Appaloosa, Randall Bragg (Jeremy Irons), un ranxer poderós i implacable, és el propietari de les mines de la localitat, i permet que els seus homes facin i desfacin a la seva voluntat en el poble. Ell mateix s’encarrega de matar l’anterior sherif quan aquest va a la seva propietat per demanar-li explicacions. Aquest assassinat farà que les autoritats locals contractin Cole i Hitch per portar-lo davant la justícia. Però mentre els nous agents de la llei restableixen l’ordre a Appaloosa, una jove vídua arriba a la localitat i conquesta el cor de Cole, posant en perill l’amistat dels dos companys.

Appaloosa és la segona aportació de l’any 2008 al western, (la primera ha estat la excel·lent El tren de les 3:10), el gènere per excel·lència de l’època daurada de Hollywood, que en comptagotes encara ens arriba a les cartelleres, i que quan ho fa, acostuma a no decebre als seus incondicionals. I la pel·lícula de Harris no els decep en absolut perquè hi trobem la majoria de les icones principals del gènere. Tenim indis, un sherif valent, el terratinent malvat que està al marge de la llei, la noia que distreu l’atenció dels bons, els ciutadans porucs, la baralla al saloon, els xupitos de whisky, en fi... tan sols trobem a faltar el setè de cavalleria i algun enfrontament a trets més, perquè els revolvers surten més aviat poc la llum.

Però tot i no comptar amb gaire escenes d’acció, Harris aconsegueix captar l’atenció amb una bona definició dels tres personatges principals i la relació que mantenen entre ells. Així, en els papers d’Ed Harris i Viggo Mortensen identifiquem els John Wayne o James Stewart que tantes vegades van defensar la llei en altres temps, i que van fer gran el gènere en títols mítics com Rio Bravo, L’home que va matar Liberty Valance o L’home de Laramie per citar-ne alguns. La seva relació es basa en una amistat sòlida que mantenen des de fa dotze anys, i que fa que un conegui pràcticament el moviment que farà l’altre abans de fer-lo. Son el complement ideal l’un de l’altre en qüestió de feina, però també es cert que pel que fa a la seva vida privada abans de compartir aventures, son quasi un parell de desconeguts. El tercer vèrtex del triangle el tenim en Renée Zellweger que interpreta Ally, la jove vídua que s’interposarà entre els dos companys. I no ho farà amb ànim d’enfrontar-los, sinó que és el seu caràcter, necessitat de tenir constantment un home al costat, el que faci que sorgeixi la possibilitat del conflicte. Ally no és una mala persona, però tampoc podem dir que sigui una dona fidel a un sol home.
En la definició dels personatges que ens fa Harris, podem veure com les maneres dels agents de la llei no estan tant lluny de les que utilitzen els seus rivals, i observem la habilitat dels interessats en establir unes regles del joc semblants a les que fa servir el terratinent Bragg per atemorir el poble. Així, fent servir en un parell d’ocasions aquestes regles, aconseguiran el respecte necessari dels seus conciutadans per combatre la lluita contra la delinqüència, encara que sigui filant molt prim en determinats moments. També és interessant la seqüència del atac dels indis. Aquí queda palesa la necessitat de fer aliances inversemblants per mantenir-se amb vida, i veiem com delinqüents i agents uneixen les seves forces en veure’s rodejat pels indis, i mantindran aquesta coalició fins que surtin del embolic. Un cop passat el perill tornaran als seus respectius rols.

Podríem dir dons que Appaloosa és per damunt de tot una pel·lícula sobre l’amistat camuflada de western clàssic, que manté les constants vitals del gènere i en complaurà els espectadors afins. Tot i no tenir gaire acció, el gran treball fet en el desenvolupament del trio protagonista capta amb intel·ligència l’atenció, i manté el fil argumental viu fins l’escena final, encara que, pel meu gust és un final massa poètic, però que posa de manifest el que és una amistat com cal, que de fet és del que es tractava.

22.3.09

CINEMA: L'INTERCANVI


Titol original: Changeling
Direcció: Clint Eastwood.Repartiment: Angelina Jolie (Christine Collins), John Malkovich (reverend Gustav Briegleb), Jeffrey Donovan (capità J.J. Jones), Jason Butler Harner (Gordon Northcott), Amy Ryan (Carol Dexter), Colm Feore (James Davis), Michael Kelly (Lester Ybarra), Geoff Pierson (S.S. Hahn), Denis O'Hare (Dr. Jonathan Steel), Eddie Alderson (Sanford Clark), Gattlin Griffith (Walter Collins).
Guió: J. Michael Straczynski.Producció: Clint Eastwood, Brian Grazer, Ron Howard y Rob Lorenz.Fotografía: Tom Stern. Música: Clint Eastwood. Génere: Drama.País: USA.Any: 2008.Duració: 141 min.Estrena a USA: 31 octubre 2008.Estrena a Espanya: 19 desembre 2008.

Los Angeles, març de 1928. Un dissabte al mati, Christine Collins, mare soltera, marxa a treballar i deixa el seu fill de nou anys Walter a casa, però quan torna en acabar la jornada laboral el nen ha desaparegut. Denuncia el fet a la policia i se’n comença una recerca que resultarà infructuosa. Després de cinc mesos apareix a l’estat d’Illinois un nen que diu ser Walter: La policia organitza una retrobada entre mare i fill a l’estació amb vistes publicitàries, ja que les acusacions de corrupció i la poca traça en la resolució de casos similars sacsegen l’estament policial. Però el nen resulta ser un impostor i el cap de la policia, el capità J.J.Jones, per evitar una relliscada més obliga Christine a portar-se’l a casa, i ella atordida pels reporters i els fotògrafs accepta en primera instància. Quan tot semblava resolt per J.J.Jones, Christine torna a insistir en que aquell no és el seu fill i vol que segueixi la recerca, cosa que obligarà al policia a fer-la internar en un psiquiàtric per evitar la publicitat adversa. Però Christine trobarà un aliat inesperat en el reverend Gustav Briegleb, qui des del púlpit i un programa radiofònic lluita contra la corrupció del departament de policia. Briegleb l’ajuda a sortir del psiquiàtric i aconsegueix que el seu cas vagi als tribunals ja que sembla que s’ha trobat el presumpte segrestador del seu fill.

Diversos temes son els que ens planteja en aquest film el vell Eastwood. Com a eix principal tenim el cas de Christine Collins, una mare soltera que ha perdut el seu fill, desaparegut mentre ella era a la feina. Seguint el fil conductor que ens planteja aquesta situació, la narració s’obre a altres temes que tindran relació amb aquest fet. En primer lloc tenim la corrupció del departament de policia de Los Angeles. En l’època de la repressió, la ciutat tenia una infraestructura governamental despòtica i corrupta que res tenia d’envejar als caps mafiosos del moment. Quan Christine els planteja un seguit de situacions que posen de manifest la incapacitat policial per solucionar el conflicte, no tindran cap mena d’escrúpol en proposar-li que es quedi amb un fill que no es el seu, i després desacreditar-la, tancar-la i fins i tot vexar-la per aconseguir el propòsit de fer-la callar quan ella refusa aquest fet i pretén seguir endavant amb la recerca. Aquí trobem un altre dels temes proposats pel cineasta, que és el maltractament a les dones a l’època que es descriu, ja que ens trobem en un entorn dominat per homes en el que les dones fan treballs menors o son mestresses de casa. Per tant, com gosa una mare, soltera per més vergonya, enfrontar-se al departament de policia d’una de les ciutats més influents dels Estats Units? Però Christine és una dona excepcional i disposada a fer-ho per tal d’aconseguir trobar el seu fill, i amb la seva constància assolirà fites impensables que canviaran el futur dels governants de la ciutat.

En aquest punt vull fer esment d’un parell de detalls. Normalment no acostumo a jutjar la labor dels actors, ja que considero que és el director qui els ha de jutjar, i si aquest dona per bo el treball, a qui s’ha de criticar l’elecció de la presa que ens pot semblar bona o no és a ell. Però tenint en comte que no tinc cap objecció a la labor de la Jolie en aquesta pel·lícula, només li hauria demanat, en aquest cas a Eastwood; un altre tipus d’interpretació en les escenes del judici i la execució. Se suposa que Christine te davant el presumpte segrestador o assassí del seu fill, a qui tant desesperadament està cercant, i el seu rostre es manté fred, més aviat gèlid en tot moment, mancat d’expressivitat, sense demostrar aquell odi o satisfacció per la mort, del personatge que ha canviat la seva vida completament. D’altra banda, em sembla d’una elegància sublim la metàfora utilitzada per fer-nos saber perquè el pare d’en Walter va abandonar Christine en el moment del part. I per concloure aquest parèntesi dedicat al director no voldria passar per alt el bonic homenatge a Frank Capra recordant-nos l’Oscar a millor pel·licula que va obtenir el 1934 amb It Happened one night.

Reprenent el fil dels temes plantejats per Eastwood, voldria fer esment d’un altre situació, ja plantejada pel director a Mystic River, que és la dels abusos i els maltractaments als infants. Així, ens planteja una trama paral·lela que sorgeix de sobte, quan un inspector de la policia, Lester Ybarra, arriba a una granja per detenir un jove que resideix il·legalment al país. A partir d’aquest moment la trama fa un gir argumental, i el que era un drama clamant per la injustícia comesa sobre el personatge de Christine, es converteix a més a més en un thriller amb psicòpata inclòs que manté el suspens fins a l’escena final. Cal recordar que Eastwood ja ens va fer un canvi de registre similar a la imprescindible Million Dollar Baby.

I finalment no podem oblidar el paper, sempre decisiu, de l’església quan hi ha temes conflictius en joc. En aquest cas, és el reverend Briegleb qui lluita contra la corrupció i la injustícia amb ma de ferro i una fermesa que en alguns moments sembla exagerada, i és possiblement aquest el punt que més coixeja dels que ens planteja el vell mestre de Malpaso Productions.

Concloent, L’intercanvi és Clint Eastwood en estat pur, l’eastwood seriós que sap tocar la fibra en el moment puntual per què la llagrimeta caigui galta avall, i que ens planteja un ventall de temes al voltant d’un, a cadascun d’ells més interessant i resolts amb la solidesa a que ens te acostumats. Per consolidar el drama, ens el complementa, com fa darrerament, amb una banda sonora composta per ell mateix que gira vers una mateixa melodia intimista que s’intensifica o s’endolceix segons el moment emocional exposat a la pantalla. L’intercanvi és doncs un sòlid drama, resolt de manera molt pulcre i d’esplèndida factura, però que queda en un esgraó per sota de les antecessores Mystic River i Million Dollar Baby.

8.3.09

FOTOGRAFIA: CAPICUA, COLORS DE CARNAVAL

L’esplai Capicua ha tornar a guanyar el premi, al meu entendre, més important del carnaval de Lloret: el Premi especial de la Gresca. Aquest premi reflexa el que ha de ser l’esperit del carnaval, una festa d’alegria i de passar-s’ho bé. De que serveix fer una carrossa espectacular si desprès veus la gent desfilant amb cara de pomes agres? Al Capicua es tracta d’inculcar als nens que la rua de carnaval no és una competició, ni s’hi va exclusivament a guanyar. El més important és passar-s’ho bé, divertir-se i intentar encomanar aquest sentiment d’alegria als qui ens veuen desfilar pel carrer. I si això s’aconsegueix, i a sobre et donen algun premi millor. Dit això, a continuació analitzarem un seguit de fotografies de la rua d’aquest any.
En aquesta imatge amb la llum a favor vaig cometre un error de medició i la foto va quedar una mica fosca. La solució ha estat pujar la brillantor, i accentuar el to groc dels colors neutres per guanyar la claror que em faltava.
La Júlia en una foto feta per en Jordi.

El contrallum és molt difícil de fotografiar amb un sol tant fort com era en aquest cas, per tant, no queda altre remei que passar la foto pel Photoshop. En aquesta instantània he rebaixat molt la brillantor, he pujat el contrast i desprès he intensificat el color verd i he reduït el blanc del cel el que he pogut. El resultat no és el millor però no està malament del tot.

Un altre cas de contrallum. Aquí la operació de la fotografia dels verds la he fet dos cops, es a dir, correcció de brillantor i contrast, correcció dels blaus i dels blancs del fons, i tornar a corregir brillantor i contrast.

Per evitar que les persones quedin mogudes, aquesta foto la he fet com hem va dir l’Albert; en automàtic i amb la ISO a 400, i si hi ha algun retoc a fer amb Photoshop. Però aquest no és el cas, la fotografia està tal qual va sortir, sense retocs.

Aquí la intenció era ressaltar el treball fet en les capes dels nens, i per destacar els vermells però no fer una imatge monòtona, vaig buscar un grup on hi hagués algun factor que trenqués la tonalitat rogenca. La capa del fons del monitor va funcionar bé per aconseguir el que buscava.


1.3.09

CINEMA: VALKIRIA


Titol original: Valkyrie
Direcció: Bryan Singer
Repartiment: Tom Cruise (Claus Von Stauffenberg), Kenneth Branag (Henning Von Tresckow), Bill Nighy (Friedrich Olbricht), Tom Wilkinson (Friedrich Fromm), Carice Van Houten (Nina Von Stauffenberg), Eddie Izzard (Erich Fellgiebel), Christian Berkel (Mertz Von Quirnheim), Thomas Kretschmann (Otto Ernst Remer), Terence Stamp (Ludwig Beck)
Génere: Thriller bèl·lic
País: USA – Alemanya
Duració: 120 min.
Estrena a Espanya: 30 gener 09.


Greument ferit a l’Àfrica, el Coronel Claus Von Stauffenberg torna a Alemanya on, desprès de sortir de l’hospital, es destinat a fer-se càrrec de les forces de la reserva. Un cop allà, s’uneix als caps de l’exèrcit que formen la resistència al govern de Hitler i ajuda a organitzar l’operació Valkiria, un complex pla que pretén reemplaçar el dictador del poder. L'estratègia consisteix en assassinar Hitler, detenir els caps importants de la SS i formar un govern a l’ombra que estarà encapçalat pel polític Ludwig Beck. Les casualitats faran que sigui el propi Stauffenberg qui hagi de liderar el cop d’Estat i encarregar-se personalment de matar el Führer.

La trama de Valkiria ens porta al complot urgit pels comandaments de l’exèrcit alemany que estaven en contra de les accions comeses pel dictador, tant pel que fa a la manera de fer vers els jueus i els camps de concentració, com per les errònies estratègies militars del seu cap. Aquest fet real va succeir el 20 de juliol de 1944, i desprès que Hitler en sortís il·lès es va resoldre amb la detenció i execució de la majoria dels implicats en l’afer; només nou mesos més tard el Führer es suïcidaria al seu bunker de Berlín.

Ens trobem per tant davant d’un thriller ambientat en la Segona Guerra Mundial en què Singer es centra per damunt de tot en la preparació i execució de la conspiració. Històricament sabem que Hitler no va morir en cap atemptat, per tant el final de la pel·lícula el sabem des del primer minut de metratge, però el que es pretén es fer-nos veure que el dictador tenia una forta oposició dins del seu propi exèrcit, i que molts alts comandaments no combregaven amb les seves idees imperialistes. És per això que es podria considerar que Valkiria ve a ser una mena d’homenatge a aquells valents que varen intentar aixecar-se contra un dels personatges més nefastos de la historia del segle XX, ja que varen pagar amb la seva vida l’intent d’avançar la fi d’aquella guerra.

Cinematogràficament l’acció merament bèl·lica queda reduïda bàsicament als primers minuts de la cinta quan encara trobem Stauffenberg al front africà. Sense acció, la pel·lícula manté però l’atenció gràcies al suspens que envolta la execució del pla i les aliances entre militars per assolir l’objectiu. Per tant, a falta de morts en combat, l’espectador s’haurà de conformar amb posar els militars i polítics en el lloc que els pertoca en la trama, i gràcies a un guió coherent i ben elaborat no li serà gaire complicat de fer-ho. Per acabar només em queda repetir que està bé que es tracti de fer justícia amb els qui varen lluitar contra el poder establert, i varen voler demostrar que a l’Alemanya de la primera meitat del segle XX no tots els alemanys eren partidaris dels nazis i de les actuacions del III Reich. Es pot lluitar per l’honor del teu país, però quan aquesta defensa sobrepassa els valors de la dignitat humana és molt honrós fer-se enrere en la lluita pels qui defensen la barbàrie.