Total de visualitzacions de pàgina:

21.2.09

UNA NIT EN ELS OSCAR (EP, ELS DE DEBÒ, NO ELS CINEMES DE GIRONA... QUE US PENSEU!)




El viatge (fictici, quin remei!) de l’Agustí a Los Angeles, IU-ES-EI (es a dir, USA)

Tot comença unes hores abans de la cerimònia, quan la gent s’apilona davant del Kodak Theatre, que tot i aquest nom, no és un teatre on només si pugi entrar amb una Kodak. (uffff, que suat aquest acudit). Bé, van arribant les limusines amb els famosos, limusines llaaaarges, (no se pas com les entraria jo al meu parking), més limusines, més famosos, i tots passen de llarg...(es clar, amb aquesta samarreta de I LOVE LA VICKY, LA CRISTINA Y EL BARCELONA es deuen pensar que soc un fan i no pas un reporter). Haurem de fer alguna cosa al respecte...
Bé ja està solucionat, sort que venia en Roures i l’he convençut de que seria un bon negoci vendre-les en sèrie per anar pagant el deute de TV3 amb el Barça. Me l’ha canviada per un smoking i li he donat la patent de la samarreta. Vinga... cap dins! Collons!! Ara m’he trobat un armari de "tio" que m’ha demanat l’acreditació i m’ha fotut cap a fora. Haurem de tornar a pensar una solució.

Ok, ja som dintre (jejeje, aquí passa com en aquelles pel·lícules en que el protagonista està rodejat d’enemics armats fins al cap damunt en un carreró sense sortida i sense possibilitat d’escapatòria, i en l’escena següent apareix assegut tranquil·lament en un bar prenent-se una canya amb una "piba" que tomba d’esquenes. Doncs igual!) El cas és que... cap dins!!

Les estrelles van arribant, (quin bon rotllo estar tant a prop de l’estora vermella!...després treure les tisores i me’n enduré un bon tros per vendre’l a 50 € el centímetre a les rambles, total dient que l'han trepitjat la Jolie i en Pitt algú s’ho empassarà). Això és una desfilada constant de cares famoses! Mira, ara veig la noia del Plus que no se com es diu però m’hi posaré al costat, li donaré records per l’Angels Barceló i ja està.


__¡Hola guapa!, que vestido más chulo, ¡te marca una buena pitrera!__ (s’ha de ser amables amb els de la península, i a més des d’aquí estic a primera línia). Aprofitant que està entrevistant els que passen, li col·locaré el meu micro...

Mode live on
Nicole Kidman: The dress? Ralph Laurent of course.
Meryl Streep: Valentino, do you like it?
Kate Winslet: Harrods, on january sales...cool!
Sophia Loren: Moschino, (no mojino, eh, capito!)
Mode live off

La foto de la Kidman no és de la gala d'aquest any, però...a que mola veure-la en tanga!!

Potser que posem la traducció pels qui l’anglès els hi és molt espès, no?
Va...tornem-hi!

Mode gravat on:
Nicole Kidman: el vestit? Ralph Laurent per descomptat.
Meryl Streep: Valentino, t’agrada?
Kate Winslet: Harrods, a les rebaixes de gener...guaii!!
Sophia Loren: Moschino, (no mojino, eh, m’entens!)
Mode gravat off

Vaaaa, a la propera tongada posarem el traductor simultani. Però això serà més tard perquè ara ve la delegació espanyola. Ja els veig que baixen del cotxe...


Veig l’Almodóvar, la Loles León, en Gabino Diego, la Miriam Diaz Aroca...Cony, sembla un freak show! i a més... que foten aquí si no surten a cap peli ni pinten res? Deu ser el que en diuen “el apoyo patrio”. En fi...

10 minuts més tard... (cony, si que triguen!)

10 minuts més... (però que foten parlant amb totes les teles? Si l’únic que hauria de parlar-hi és l’Almodóvar i no els fot ni cas perquè tota l’estona va apuntant coses en una llibreta!)

15 minuts més.... (Bé, per fi són aquí! Connectaré el micròfon)

Mode live on
Gabino: ¡¡¡mamaaaa, mira donde he llegado, y decías que en el cine no llegaría más lejos del metro de la esquinaaaa!!!
Miriam (en plan maruja): ¿Has visto que bueno está el Brad Pitt de cerca?
Loles (amb un look cutre-botijero disseny Agatha Ruiz de la Prada que tomba d’esquena): ¡Si, leches! ¡la Angelina esa se debe poner morada...la muy guarra! Si la pillara iba a saber lo que vale un peine!
Almodóvar: San Pancracio...San Benedicto...San Juan Pablo... ¿me dejo alguno? ¡¡¡AISSSSHH, que memoria la mía!!! A ver, ¿alguien tiene papel? ¡Pero de escribir ehh! ¡Que nadie vaya a darme papel de liar que la liamos!
Loles: ¡Uy! ¿Aquella no es la Kate Winslet? ¡Si no la reconocía con tanta ropa! ¡clarooo, como en “El Lector” se pasa media película en porretas!
Miriam: ¡Ay si! Tirándose al niño aquel alemán, ¡que tuvo que esperar a que hiciera dieciocho años pa que no la detuvieran!

Hombreee, per allà veig venir en Bardem amb la Pene i en Banderas (això al menys ja no és tant friki!)

Loles: ¡¡miraa!! ¡¡miraa!! ¡¡Javier y Pe!! ¡¡que monos, que guapos!! que... ¡¡¡VIVA ESPAÑA!!!
Miriam: ¡¡Y Pe ganará!! ¡¡Y el Oscar se lo dará Javier!!
Almodóvar: ¡¡¡ahhh nooo!!! ¡De eso nada monada! ¡El Oscar se lo daré yo que de Oscars se musho!
Banderas: ¡Psssh, gente! ¡Tarse un poco cayaito que esto e Jolivú i me conosen! ¡¡Que me hasei queda mal, cohone!!

Mode live off

Mira, per aquí arriben les altres Stars, bé, Stars, Stars, tampoc. Són les que tenen un parell de bones raons per “star” aquí: Pamela Anderson, Liz Hurtley, Monica Bellucci, sí, les reines del bisturí! (quin pitreram el de la Bellucci, uff!!).



Hosti!!, jo que em pensava que el freak show ja s’havia acabat amb l’entrada dels espanyols, i ara arriba el Mickey Rourke amb aquestes pintes; si sembla que vingui de Marbella!, i amb aquest collaret del gos penjat del coll, Mare de Deu!!


Bé, ja és tothom dintre del Kodak, (menys nosaltres, of course). Seguim sense acreditació... a veure si se m’acut alguna cosa per posar-hi remei...
Ok, ja estem dintre. (per saber com ho hem fet envieu un e-mail a
harrypotter@magictricks.com).


Coi, sembla que això ja ha començat...ara bé l’Oscar a la millor actriu de repartiment, si me’n descuido m’ho perdo, però, què foten totes aquelles dones al escenari, que no l’ha de donar en Bardem el premi?
Loles: ¡ay que joderse! Este año que le tocaba dar el premio a Javier...¡¡van y lo cambian!! ¡Tiene narices la cosa!

Mode live on
Tilda Swinton: ...and the Oscar goes to...
Entra l’Almodóvar de sobte a l'escenari
Almodóvar: ¡¡¡Quieto todo el mundo!!! ¡¡Que nadie toque ese Oscar!!
Li treu el premi de la ma a la Tilda i l’acaricia...
Almodóvar: ¡Mi tesooooro! ... bueno, a lo que iba...and the Oscar goes to... ¡¡pero eso ahora no toca!! Antes de nada quiero dar las gracias a...¡uy sorry! Tis is jolivú, i aqui spinkin inglé... first of all ai guant to senk all sains in skay an in te mondial vuold...uan moment ai luk for te paper...
Públic: ???
Coi, aquest anglès tant macarrònic no l’entén ni Deu, posaré el traductor a veure si pillem alguna cosa i a més queda més “cañi”...

Mode live with traduction on:
Almodóvar: Gracias al Cristo del gran poder, a la virgen de Guadalupe, a Jesús de Medinaceli...
Públic: més ???
Almodóvar: ...a Santa Catalina, a Santa Pancracia, a la Macarena...
Jack Nicholson: Macarena? Aaaaoooopppp!!!
Pene: ¡¡¡Pedroooo!!!, ¿gano o no gano?
Almodóvar: ...a la virgen de los siete dolores, a la Moreneta, que es polaca pero también cuenta...
Públic: zzzzzzz!
Almodóvar: ...a la Virgen de la blanca paloma, a la virgen que está lavando y tendiendo en el ropero...
Pene: ¡¡¡Pedroooooo, que me tienes de los nervios...!!!
Agustí: Bé potser que me’n vagi a prendre una canya perquè amb tanta verge i tant de sant...mmm, potser que me’n prengui dues!
Hugh Jackman: Well..deixem que el senyor es vagi recordant de la seva família i nosaltres seguim..ara millor actriu, entreguen el premi Nicole Kidman, Halle Berry, Sophia Loren, Shirley McLaine i Marion Cotillard...
Jack Nicholson: Sophia, massissa!!!
Almodóvar: ...a la virgen del Pilar, que dice que no quiere ser francesa, que quiere ser capitana de la tropa aragonesa...
Marion Cotillard: ...and the Oscar goes to... Kate Winslet!!
Pene: ¡¡¡Pedroooo, que ésta se ha colado, acaba yaaa!!!
Kate Winslet: Yeeeeeeeeeeeeeeesssssssss!!! Papiiii on ets? Xiula que no et veig!!
Pare de la Kate: Fiiiiiiiuuuuuuuuuuuuuuu!!!
Almodóvar: ...a la virgen de la fuensanta, al rosario de mi abuela, al espiritu santo...
Kate Winslet: ai, estic tant emocionada, feia tant que esperava això, havia perdut tants de cops, tinc ganes de plorar...
Nicole Kidman: es clar, ja m’estranyava a mi que no plorés...
Halle Berry: Tu calla, guapa! Que amb el numeret que vas muntar tu quan vares guanyar...! jo al menys vaig plorar amb gracia...!
Pene: ¡¡¡Pedroooo!!!, ¿pero gano o no? ¿les puedo decir a las otras que se vayan ya?

Hugh Jackman: well...fins aquí la 81a edició dels premis de la Acadèmia...els espero l’any vinent...
Mode live amb traducció off


Hugh Jackman: vostè, el de les verges...aquí te la clau, quan acabi vagi tancant...ahh! les llums també, que estem en crisi!
Agustí: bé, jo foto el camp... a veure si en Mickey Rourke que ha de passar el mal rotllo de la derrota em recomana un bon bar de copes, jejeje... Ens veiem l’any vinent...o no! That’s all folks!!
Almodóvar: ...a la virgen de la cabeza, al cristo de los faroles, a la madre superiora del colegio de las carmelitas de Villamorcilla de Abajo...
Pene (plorant): ¡¡¡Quiero mi Oscar!!!




Nota: Aquest relat és de ficció, qualsevol semblança amb la realitat no és per casualitat, Hollywood pot ser així!

Aquest article és una posada al dia d’un de similar que vaig fer fa un anys per #Canalcine. Vull agrair a la seva redactora Tonià Pallejà (Poe) tots aquells dies i riures que varem compartir. Actualment la podeu llegir al Blog de la Butaca.

17.2.09

CINEMA: EL LECTOR

Direcció: Stephen Daldry Repartiment: Kate Winslet (Hanna Schmitz), Ralph Fiennes (Michael Berg adult), David Kross (Michael Berg jove), Lena Olin (Rose Mather/Ilana Mather), Bruno Ganz (professor Rohl) Guió: David Hare; sobre la novel·la "El lector" de Bernhard Schlink Gènere: Drama Música: Nico Muhly Nacionalitat: USA, Alemanya Any: 2008 Duració: 124 min. Estrena a Espanya: 13 febrer 09

Alemanya 1958. Michael Berg, un jove de quinze anys es troba malament de sobte i és ajudat a tornar a casa per una dona anomenada Hanna que li dobla l’edad. Un cop recuperat de la malaltia, Michael torna a casa de la Hanna per agrair-li l’ajuda i comença un apassionat romanç entre ambdós. Michael se n’adona de que a la Hanna li encanta que li llegeixi llibres, i la seva relació es torna més intensa. De sobte, un dia Hanna marxa i Michael es queda sol i confós sense saber perquè ho ha fet. Vuit anys més tard, Michael és un prometedor estudiant de dret que acudeix com a públic a un judici per crims nazis, i queda atònit en veure Hanna a la banqueta de les acusades. A mesura que és va revelant el passat de la dona, Michael descobreix el gran secret que la Hanna ha amagat a tothom, fet que marcarà el futur de les seves vides.

El lector no passarà a la historia del cinema com una gran pel·lícula sobre l’holocaust, perquè precisament això és el que no és, una pel·lícula sobre l’holocaust. La temàtica del nazisme és un tema secundari en la historia de la relació entre en Michael i la Hanna. La narració comença amb un Michael adult interpretat per Ralph Fiennes que va recordant el seu passat, i ho fa des del dia en que coneix Hanna Schmitz, una dona força més gran que ell amb qui descobreix els plaers del sexe. Però la seva relació va més enllà del pur plaer físic, ja que a més de fer l’amor, també passen part del seu temps llegint llibres. I és en aquest punt on es centra veritablement l’argument de El lector, es a dir, en el descobriment del sexe per part del adolescent, i en la necessitat de la dona d’escoltar els relats que li llegeix el noi. Aquesta situació els portarà a una apassionada historia d’amor que un dia s’acaba de sobte. Però no serà fins uns quants anys més tard, en el decurs d’un judici contra el nazisme, quan en Michael descobrirà el fet transcendental que amaga la Hanna, cosa què li farà lligar cabs i entendre alguns punts foscos de la seva antiga relació. Però, descobert el secret de la Hanna, és en aquest moment una mala decisió presa per en Michael el fet que marcarà les seves vides per sempre. Així doncs, El relat comença en l’any 1995 i va fent salts en el temps a través dels records d’en Michael fins a 1958, quan coneix la Hanna, el 1966 quan comencen els judicis contra el nazisme, i posteriorment fins a les dècades dels setanta i vuitanta per tornar en l’ultima escena de la pel·lícula al moment present.

El lector ens ofereix un seguit de preguntes que l’espectador es pot fer per treure’n les conclusions adients: Tot i fer el que va fer, es pot considerar que Hanna és una víctima de la seva innocència? O de la seva ignorància? Podem dir que va ser condemnada injustament tot i el gran mal que va fer? I en Michael? Es pot considerar ètica la seva conducta? Recentment el President Bush ha manifestat que havia comés errors durant el seu mandat i es justificava dient que en el seu moment creia que allò era el que havia de fer. Van ser errades greus i transcendentals per a moltes persones. En canvi, no fer el que està bé per por de les reaccions de terceres persones, és correcte? Aquesta pot ser la pregunta que ha acompanyat en Michael per la resta de la seva vida des del dia del judici contra la Hanna.

13.2.09

CINEMA: SLUMDOG MILLIONAIRE



Director: Danny Boyle
Repartiment: Dev Patel (Jamal Malik), Freida Pinto (Latika), Madhur Mittal (Salim), Anil Kapoor (Prem Kumar), Irrfan Khan (inspector de policia).
Guió: Simon Beaufoy
Gènere: Drama
Música: A.R. Rahman
Nacionalitat: Gran Bretanya
Any: 2008
Duració: 120 min.
Estrena a Espanya: 13 febrer 09

Jamal Malik és un jove que viu en un barri pobre de Bombai que decideix presentar-se al concurs Qui vol ser milionari? Sorprenentment el noi respon totes les preguntes correctament i és a punt d’aconseguir el premi més gran en la historia del programa, quan és detingut per la policia com a sospitós de frau. En l’interrogatori Jamal explica als policies que sabia les respostes correctes, i per que el creguin comença a explicar-los diferents moments de la seva vida que tenen a veure amb les respostes del concurs i amb la seva decisió de presentar-s’hi.


Slumdog Millionaire és una faula, un relat en el qual el noi pobre s’enamora de una noia amb qui creix, però als qui la vida s’encarregarà de separar. Aquest amor, més important en la trama del que podria semblar en un principi, serà el detonant argumental que portarà al jove Malik a presentar-se al concurs televisiu que de fet serà el fil narratiu amb el qual ens explica la seva vida des de la infància, quan coneix Latika, fins al moment actual en que està apunt de guanyar el premi televisiu més important de la historia. Però com dèiem la historia és una faula, o més ben dit un conte en el que, per dir-ho a mode de metàfora, el pobre plebeu s’enamora d’una princesa i aquesta es troba presonera en el castell del malvat de torn del qui l’haurà de rescatar per casar-s’hi i ser feliços.


La narració és va desenvolupant entre els flashbacks de Malik i el moment actual en que es troba detingut a comissaria i és interrogat pels agents. En els seus flaixos del passat el veurem en diverses etapes de la seva vida junt al seu germà Salim amb el qui conviu des de la mort de la seva mare. En Malik i en Salim aniran creixent davant nostre i serem testimonis del tarannà que cadascun d’ells anirà adquirint amb el temps. També se’ns mostrarà la situació precària de les seves vides, i les malifetes que hauran de fer per anar sobrevivent. En Malik coneixerà la Latika, una noia que li canviarà la vida i per la que farà totes aquelles coses que mai hauria pensat fer, passant pel damunt de les decisions del seu germà qui està més obsessionat en assolir un millor status social que en els problemes amorosos d’en Malik.

Llàstima que la pel·lícula tingui al meu parer un final massa tou, ingenu i cursi que desentona de la resta del metratge. Això em fa pensar que per molt que ens vulguin vendre Slumdog Millionaire com un producte independent, no deixa de ser el típic producte d’un gran estudi destinat a aconseguir el major nombre possible de reconeixements en forma de premis. Tot i així, és una pel·lícula tan ben facturada i la historia és tan bona que bé es mereix que li perdonem aquest final més proper a una producció Disney que a una proposta de denuncia de la duresa de la vida suburbial de la India que tan bé s’encarrega el seu govern d’amagar-nos. Dit això, no s’ha de marxar de la sala quan comencin a sortir les lletres dels crèdits finals per no perdre’s un magnífic ball made in Bollywood dels protagonistes, que, això sí és el que als governants indis els agrada mostrar-nos.

FOTOGRAFIA: UN TREBALL AMB PHOTOSHOP



Aquesta és una foto que vaig fer en la Tirada de l’Art del Xino Xano de desembre de 2007. Podria ser una més de les moltes que en vaig fer, però en ella destaca poderosament el groc de la jaqueta de la Vanessa, i a més està situada en una posició centrada en el grup, cosa que em va donar la idea d’intentar fer que el groc centres tota l’atenció de la imatge. Passar-ho tot a blanc i negre i deixar només el groc va ser la primera prova, però no m’acabava d’agradar del tot, així que vaig decidir que seria la Vanessa sencera qui aniria en color. Això ja estava més bé, però encara hi faltava algun altre detall que donés significat al que estava fent en mig de tota aquella gent. Llavors vaig pensar en el mar, el blau de l’aigua podia ser el contrapunt perfecte al groc, i donava sentit al que la Vanessa i tota aquella gent estaven fent: pescar.

Tècnicament ho vaig fer de la següent manera: primer vaig agafar la foto original i la vaig deixar com a capa 1. Tot seguit vaig passar-la a blanc i negre i vaig salvar-la com a capa 2. Tenint la capa en blanc i negre a sobre, anava esborrant les parts que volia que sortissin en color fins aconseguir el efecte desitjat. Quan ho tenia com volia sols era qüestió de fusionar les capes i llest. Després de fer el curset de Photoshop ho hauria fet molt més simple. Fent traçats amb l’eina plumilla és molt més eficaç i ràpid. Però com que aquesta va ser la primera foto amb la qual vaig jugar amb els efectes de color i blanc i negre, li tinc un especial afecte, encara que si s’observa amb atenció si poden trobar diverses errades de principiant.

Càmera: Nikon D40X
Lent: Zoom Nikkor 70-300 mm f/4-5.6
ISO: 200
Focal: 70 mm
Exposició: 1/400 a f/5,0
Data: 02/12/07
Hora: 8 h. 54 min. 14 sec.

11.2.09

ESPORT: UN DIUMENGE AL FUTBOL

Per fi hem tingut futbol en diumenge a una hora mig decent. A més el rival, l’Sporting de Gijón, era un rival que em venia molt de gust d’anar a veure perquè sempre m’ha semblat un equip simpàtic, que a més feia molts anys que no venia al Nou Camp i per acabar-ho d’adobar portava en Quini com a entrenador per les sancions dels dos tècnics habituals. Així doncs hem agafat el cotxe i cap a Barcelona.

Primer hem anat a veure el Barça Atlètic que jugava amb el Villareal B i haig de dir que la experiència ha estat molt satisfactòria perquè a la victòria dels de Luis Enrique s’hi ha d’afegir el marro que hi ha hagut en el partit. Un àrbitre com els d’abans, els de l’època de Plaza, s’ha encarregat d’escalfar l’ambient amb tot un seguit de decisions perjudicials pel filial blaugrana. Un penal rigorós en contra, dos gols anul·lats i tres jugadors expulsats en menys de deu minuts han fet pujar tant l’ambient a la graderia que m’ha fet recordar els temps dels enfrontaments Lloret-Blanes a regional. Però com he dit la victòria final del Barça Atlètic ha estat un bon aperitiu per el plat gran que venia poc després.

A quarts de set i encara maleint l’àrbitre dels pebrots cap a l’estadi a veure els cracks de debò (no els de Krakòvia). Després de tants d’anys d’anar a futbol, encara m’impressiona veure la quantitat de gent que va al camp del Barça quan el partit és en diumenge a la tarda, és espectacular veure tota aquella riuada de gent.

Abans de començar el partit un núvol de periodistes a envoltat la banqueta visitant buscant la reacció de Quini a l’homenatge que els dos equips li han fet al sortir a la gespa. A estat un moment molt emocionant pel qui ha estat un dels jugadors més grans de la lliga espanyola de futbol, i no tan sols per a ell, a la graderia alguna llagrimeta també s’hi ha pogut veure. Com a anècdota cal dir que a l’estadi hi havia l’autor del gol 3.000 del Barça a la lliga, Quini, el del 4.000, Amor a tribuna i el del 5.000, Messi al camp.

El Barça a guanyat, però deixant de banda el resultat del partit que ha estat l’esperat, em quedo amb dos detalls que m’han agradat molt. Un, la rebuda a l’Sporting per part del públic i del Barça en particular dirigint-se als seus afeccionats en castellà per la megafonia per donar-los la benvinguda, tot un detall gens habitual. Dos, la quantitat de seguidors de l’Sporting que havia a l’estadi i la bona sintonia entre ells i els culers, que he vist en diversos grups arribant plegats a l’estadi. La única cosa negativa d’un diumenge rodó ha estat el fred acollonant que feia al camp. Espero en un futur no gaire llunya que els qui decideixen els horaris del futbol es dignin a posar un partit al camp del Barça a les cinc de la tarda del diumenge, com havia estat tota la vida, perquè les nenes pugin acompanyar-m’hi.



8.2.09

FOTOGRAFIA: TEMPS DE FLORS


Aquesta foto la vaig fer a la primavera a Les Alegries. Era el temps de flors i a més de les flors que hi havia dintre de la ermita per el concurs, a fora hi havia parades on en venien i em vaig fixar en aquesta. La foto va quedar bastant bé, però he volgut afegir-li un filtre amb el Photoshop i aquest n’és el resultat.

Càmera: Nikon D40X
Lent: 18.0-55.0 f/3.5-5.6
ISO: 160
Focal: 48 mm
Exposició: 1/125 a f/5.6
Photoshop: Filtre artístic (pinzeladas) i més tons vermells i grocs.
Data: 18/5/08
Hora: 16 h. 17min. 01 sec.

5.2.09

CINEMA: REVOLUTIONARY ROAD



Direcció: Sam Mendes
Repartiment: Leonardo DiCaprio (Frank Wheeler), Kate Winslet (April Wheeler), Michel Shannon (John Givings), Kathryn Hahn (Milly Campbell), David Harbour (Shep Campbell), Kathy Bates (Helen Givings), Zoe Kazan (Maureen Grube)
Guió: Justin Haythe sobre la novela de Richard Yates
Gènere: Drama
Música: Thomas Newman
Nacionalitat: USA, UK
Any: 2008
Duració: 119 min.
Estrena a Espanya: 23 gener 09


Els Wheeler semblen la parella perfecta: encantadors, joves, guapos, irreverents. A més tenen la convicció de que estan destinats a ser alguna cosa més interessant que el que la vida els ha donat fins al moment. Però poc a poc es van adonant de que s’estan convertint exactament en allò que no volien: un home amb una feina que odia, i una mestressa de casa infeliç que necessita una mica de satisfacció personal; es a dir: la típica parella americana amb un munt de somnis per fer i que no surten de la monotonia del dia a dia. Quan April insinua que vol un canvi, en Frank trontolla i a mesura que ella el pressiona per començar de nou en un altre lloc i ell es refugia en la vida que ja coneixen el seus camins es van separant sense remei.
L’argument d’aquest pel·lícula ens portaria a la següent pregunta: Poden dues persones trencar amb la rutina diària sense trencar la relació entre ells? ...o a aquesta altra: Coneixem prou bé a la persona amb la qui compartim la nostra vida? Revolutionary Road ens fa reflexionar sobre si el que tenim és el que volem o és el que hem de tenir per poder anar fent sense més aspiració que la d’anar passant dies i anar envellint dintre de la monotonia. Però, és possible donar-li la esquena a aquesta situació? O més ben dit, tindríem la valentia de fer el pas endavant en un salt al buit si no tinguéssim la xarxa que ens protegís de la morrada al terra? L’April s’ho planteja i en principi sembla que en Frank l’acompanya en la decisió, però... i si no surt bé? I... Per què tots els coneguts pensen que el que volen fer és una bestiesa? ...I si a sobre passa un fet inesperat que els obliga a replantejar la decisió tant important que han de prendre, què faran aleshores? Son moltes preguntes, molts dubtes que s’han de resoldre abans de fer un pas que ella està completament segura de voler fer per escapar d’un món on s’hi sent engabiada i del que necessita sortir per sentir–se bé amb ella mateixa, i per ell és un pas que està disposat a fer per complaure a la seva esposa, però, de bon començament creu, com els seus companys, que allò és una bestiesa i no pot entendre com ella vol fugir d’una vida en la qual sols ha de patir per cuidar de la família. Aquesta era bàsicament la mentalitat d’una època, la dels anys cinquanta en la que està ambientat el relat, en la qual l’home es guanyava les garrofes, i la dona li cuidava la casa i la mainada, “de profesión sus labores” en deien. Però encara que la pel·lícula està ambientada en aquella època, els personatges els podríem reconèixer perfectament en qualsevol parella d’avui dia. La situació laboral per sort ja no és la mateixa, però les dues preguntes amb les què obríem aquest escrit tindrien, i tenen la mateixa vigència que llavors.



3.2.09

FOTOGRAFIA: UNA VISITA A SAU


El passat mes d'abril aprofitant que les aigües del pantà de Sau eren tan baixes, en Jordi Marcó i jo varem anar a fer-hi un safari fotogràfic. Eren poc més de les vuit del mati quan vaig fer aquesta foto, encara no es veia gent prop de l'ermita de Sant Romà de Sau. A la tarda tot va canviar, es parlava tant de Sau als mitjans de comunicació que allò semblava la rambla un diumenge a migdia. La imatge està feta des del primer mirador que trobem abans d'arribar a la presa. En aquesta ocasió no he fet cap mena de retoc amb Photoshop, la imatge és tal qual va sortir.

Càmera: Nikon D40X
Lent: Zoom Nikkor 70-300 mm f/4-5.6
ISO: 200
Focal: 70 mm
Exposició: 1/500 a f/7,1
Data: 26/4/08
Hora: 8 h. 06 min. 33 sec.
Feta amb un tres peus Velbon

ESPORT: SUPER BOWL XLIII, IMPRESSIONANT TOUCHDOWN DE HARRISON I MEMORABLE FINAL DE PARTIT


La Super Bowl XLIII ens ha deixat dos moments memorables en una de les millors finals disputades en els darrers anys entre els Arizona Cardinals i els Pittsburgh Steelers. La primera de les dues perles del partit va tenir lloc quan quedaven divuit segons per arribar a la fi del segon quart. Els Cardinals tenen possessió a una yarda de la end zone, si aconsegueixen anotar es posen per davant al marcador. El seu quarterback, Kurt Warner llença una passada a la zona que James Harrison intercepta a menys d’un metre de la línea i corre bordejant la línea de banda cap a camp contrari sortejant tots els rivals que li surten al pas. Quan li queda prop d’un metre per arribar a la zona dels Cardinals es bloquejat per dos contraris que tot i el seu esforç no aconsegueixen impedir que Harrison traspassi la línea de zona en possessió de la pilota. El que podia haver estat l’avantatge al marcador pels Cardinals passa a ser un clar 17-7 pels Steelers a la mitja part i el touchdown més llarg de la historia de la Super Bowl: 100 yardes per a Harrison.

Però si aquesta jugada per si sola ja valia la pena, l’últim quart de partit ha estat impressionant tot sencer. Començava amb un clar avantatge de Pittsburgh 20-7, però una espectacular remuntada d’Arizona deixava el marcador en un increïble 20-23 amb dos touchdowns de Larry Fitzgerald i a sols 2,47 minuts per al final. Quan semblava tot perdut pels Steelers, i que els Cardinals aconseguirien la primera Super Bowl de la seva historia, el quarterback Ben Roethlisberger fa una gran passada a Santonio Holmes que fa el touchdown de la victòria que a més li dona el títol de MVP del partit.

2.2.09

ESPORT: LES LLÀGRIMES DE FEDERER


És el gran campió, és humà, és sensible, es Roger Federer, un tenista que ahir ens va emocionar amb les seves llàgrimes en l’entrega de premis del Open d’Australia. Com a passat les darreres cinc vegades que s’han enfrontat, Federer no va poder guanyar Rafel Nadal en una final de Grand Slam, i això el va impedir un cop més d’igualar el record de Pete Sampras de numero de Grand Slams guanyats. Pot ser aquest el motiu que va fer emocionar el suís? Sens dubte part d’això hi ha. Però més enllà de la nova derrota a mans del manacorí, crec que la cosa comença a ser psicològica. Qui sap si pel cap de l’helvètic passava el pensament de què es quedarà a les portes de superar Sampras perquè s’ha creuat Nadal en el seu camí. O potser plorava per la derrota en un partit que va jugar molt bé, i que de ben segur amb un altre rival davant hauria guanyat clarament.
No ho podem saber, però el que està clar és que tots dos van demostrar al pòdium el que és una cosa molt complicada de veure en ocasions en l’esport d’alta competició: que per damunt de les derrotes o les victòries preval la gran amistat que tenen fora la pista, i amb això van donar un exemple significatiu que molts altres esportistes d’elit haurien de seguir. I tornant a Federer, crec que no necessita demostrar ningú el que ja és, superi a Sampras o no: un dels grans de la historia del tenis.