L’any 1978, Luis García Berlanga va estrenar la pel·lícula La Escopeta Nacional en la què se’n fotia de la burgesia espanyola de l’època. Ahir, dos de maig de 2009, el Barça va fer la botifarra nacional a tots aquells venedors de fum i botiflers que volien mantenir viu a un mediocre Reial Madrid utilitzant com a arma el descrèdit d’un Barça infinitament superior futbolísticament parlant.Des del dia en què el Barça va cedir la meitat del seu avantatge, i va deixar la distància en sis punts, els botiflers no han parat de vendre falsa il·lusió a la seva parròquia tot i la diferència abismal de joc entre un i l’altre equip. No obstant, això fins a cert punt pot ser acceptable ja que aquest Madrid seguia viu gràcies a la fe, a la sort, i a que en els partits posaven allò que els penja per sota el melic (i que també penja en el toro de l’Osborne que tant els agrada). Però la fe i els pebrots no han estat suficients per guanyar els equips que de debò els han posat en problemes aquesta temporada, i és aquí on s’han vist les seves mancances (Liverpool, Barça, Real Unión de Irún...).
Però, posats esportivament els equips en el lloc que els pertoca, el que és inacceptable és la falta de respecte que tots aquests botiflers i venedors de fum han tingut amb l’equip de Guardiola, un conjunt que va camí de batre tots els rècords de la lliga, que practica un futbol preciosista i que és envejat arreu del món, i aquí (més ben dit allà, a la capital del reino de Espanya) el menyspreen parlant de tonteries com villaratos, campeón por decreto, cagaleras i altres bejenades. Com és por ser tan roí, tan poc objectiu i tan pocavergonya? Si fins i tot ahir vaig escoltar un comentari que deia que els resums del No-Do eren més objectius que ells amb el Barça! I tots aquests botiflers es fan dir periodistes! Què pensaran els periodistes esportius de debò quan se’ls diu que la professió que exerceixen és la mateixa que la dels botiflers? És o no és per fer-s’ho mirar?
El més trist de tot plegat és que els més malparats de tanta infàmia i premsa-porqueria han estat els pobres seguidors madridistes, que amb totes aquestes faràndules i contes de la lletera, ahir van omplir el Bernabeu convençuts de sortir-ne a un punt de distancia del líder, sense adonar-se de que el que estaven fent era anar al escorxador amb els ulls plens de joia i amb un somriure d’orella a orella. Pobres innocents, van quedar tant retrats com aquells del quadre de Goya de dos-cents un anys i un dia abans. I encara van tenir sort de que l’àrbitre els fes el favor de no allargar el temps que corresponia a la segona part, i que sota la porta San Iker va fer que el desastre no fos més gran.
Ja per acabar vull deixar palesa la meva admiració per en Josep Guardiola, per nosaltres en Pep, per els botiflers a partir de ja hauria de ser Don Josep, perquè no es mereixen aquest tracte de proximitat que els ben nascuts li proferim. En Pep ha posat el Barça a l’altura dels millors equips del món de la historia, com poden ser el Brasil del 70, l’Ajax del futbol total de Cruyff dels primers setantes, i la taronja mecànica holandesa del 74. Sempre prudent (però més que prudent el que és, és molt llest), en Pep diu que encara no ha guanyat res, i a dia d’avui és ben cert, però del que pot estar segur és de que el dos de maig de 2009, passarà a la historia, i serà com el dia en que el Barça va deixar petit el gloriós 0-5 del disset de febrer del 74, fins ahir la data de referència dels culers a Madrid.
