Total de visualitzacions de pàgina:

21.11.10

BARÇA – MADRID: REFLEXIONS SOBRE EL GRAN CLÀSSIC

Queden pocs dies, els mitjans de comunicació s’estan encarregant d’escalfar el clàssic com mai recordo que s’hagués fet abans. L’arribada dels portuguesos, les batalles de Guardiola a les sales de premsa per no dir res sobre el partit, Preciado, la Selecció Espanyola, la guerra Messi – Cristiano pel Pichichi, tot influeix i tot quedarà enrere el dia 30. I abans no es jugui el partit em ve de gust escriure unes reflexions sobre el Barça – Madrid, el millor partit que es pot veure en un estadi de futbol.

SENTIMENT

Tots els culers tenim una mica de merengue dins nostre. És el ying i el yang del futbol, la confirmació de què els contraris s’atrauen. Quan un culer no sap com a anat la jornada de futbol pregunta: “Què ha fet el Barça?” i tot seguit la següent pregunta és: “i el Madrid?” Jo sempre dic que el meu equip és el Barça i el meu segon equip és el Madrid, i aquesta afirmació l’expresso perquè en el Barça i tinc vesats tots els sentiments positius i l’amor a uns colors i un sentiment, i el Madrid és la vàlvula d’escapament per a tota l’energia negativa que genera ser addicte al futbol. Quan Guardiola surt a la sala de premsa i diu que de Mourinho no en parla penses: “que llest que és aquest home”. Quan Sergio Ramos surt a la sala de premsa i diu: “Te lo digo en catalán?” penses: “quina ràbia que fot aquest paio, però mira que arriba a ser “burru”, li fotria un parell d’hòsties”. És l’exemple fàcil del que representa aquesta rivalitat, i evidentment un seguidor blanc en farà la lectura a la inversa, perquè per a ells, no en tingueu cap dubte, les sensacions són les mateixes però al contrari, perquè ells en el fons també tenen una mica de culer amagat dins seu.

JUGADORS

De petit era admirador de Cruyff i Rexach, però també tenia predilecció per jugadors d’altres equips com Iribar de l’Athletic, López Ufarte i Arconada de la Real Societat, Kempes del Valencia, i per què no?, també per Solsona de l’Espanyol i Santillana del Real Madrid. Avui en dia també m’agraden jugadors d’altres equips, però amb el Madrid la cosa ha canviat i m’és impossible sentir alguna cosa per cap d’ells; només fitxaria Higuaín, però ho faria per què no jugués amb ells, perquè estic fart de què guanyin partits per la mínima amb gol del “torracollons” del Pipita.

La rivalitat amb els blancs em ve de sempre, inculcada pels qui em van fer estimar el Barça, però això és una cosa normal entre tots els culers, i aquest fet no em privava de valorar les virtuts d’alguns dels seus futbolistes. Així, tot i sent merengues, pensava que jugadors com Pirri, Del Bosque, Camacho o Santillana eren bons jugadors. Eren els nostres rivals, se’ls havia de xiular quan vinguessin al Camp Nou, però com a futbolistes mereixien un respecte perquè m’agradava com jugaven encara que fossin de l’enemic.

L’arribada de Ramón Mendoza a la presidència del Madrid va canviar el meu punt de vista sobre els blancs. Aquella xuleria, aquell anar de sobrat per la vida, i aquell menyspreu als catalans va fer que no els pogués ni veure, i un altre factor decisiu en la meva radicalització anvers el Madrid va ser el fitxatge de Schuster. L’alemany era un dels meus jugadors predilectes, i encara recordo la sensació de ràbia i de fàstic que em va fer veure la portada de Mundo Deportivo el dia de la seva presentació al Bernabeu. Després van venir els casos de Laudrup i Figo, i altres de més irrellevants con Milla i Nando, però el fitxatge de Schuster va ser el primer cop important a la meva dignitat culer. Anys mes tard em vaig refer amb la incorporació de Luis Enrique, i veure la seva cara de ràbia i satisfacció quan feia gols al Bernabeu em servia per tancar les velles ferides a la dignitat.

Per tancar el tema dels jugadors, només vull afegir que hi ha dues excepcions pel que fa a la meva no admiració cap els blancs, que són Emilio Butragueño i Iker Casillas els quals mereixen el meu respecte pel seu comportament tant dins com fora del camp.

MOURINHO

Mourinho és un bon entrenador, el seu curriculum ho confirma, però el perd la seva supèrbia i el seu afany de protagonisme. I estic convençut de que tot és una careta, una màscara per emportar-se tots els cops i mantenir el seu equip aïllat de qualsevol polèmica. Sempre ho ha fet i li ha anat prou bé, però crec que s’equivoca fent servir aquesta tàctica contra el Barça, perquè en el fons ens està fent un gran servei perquè està generant un corrent d’animadversió i d’odi general cap al Madrid que ens ve la mar de bé.

Us imagineu per un moment com serien les coses si en aquella Junta Directiva del Barça on es va decidir el substitut de Rijkaard hagués guanyat l’opció del portuguès? Penseu per un moment quin seria l’equip més odiat de la lliga espanyola si Mourinho ocupés el lloc de Guardiola. Si al ja tradicional menyspreu per els catalans i per el Barça a Espanya, i suméssim Mourinho, potser ens hauríem d’exiliar tots. Què dirien tots aquells de la caverna mediàtica que no tenen mes remei que defensar-lo i venerar-lo, si fos l’amo de la banqueta del Camp Nou? Per sort les coses no són així, i Guardiola amb la seva manera d’actuar ens està generant molts amics, i Mou està ficant el Madrid en una perillosa espiral negativa que veurem si no li explota a la cara al tot poderós ser superior que el mana. Així sigui!

PREMSA

No m’agrada com s’està escalfant el partit des de la premsa, tant la d’aquí com la de Madrid. Tot el que fa referència al contrari es magnifica i s’exagera fins a límits perillosos; això sí que crec que és incitar a la violència.

D’uns anys cap aquí, amb Florentino al capdavant, la caverna mediàtica merengona ha intentat desprestigiar amb mala fe i males arts tots els guanys del F.C. Barcelona. Les campanyes de desprestigi al Barça han estat constants i vergonyoses, arribant al límit del que la ètica professional permet; un director d’un diari ha arribat a demanar veladament que es lesioni Messi. A Barcelona han estat callats, o s’han limitat ha contestar a les provocacions, però des de la temporada anterior, detecto que també han passat a l’atac, i els fitxatges de Cristiano i Mourinho, i l’actitud d’aquests envers tot el que els envolta, els serveix d’esquer perfecte per posar-se a la mateixa alçada mesquina de la premsa madrilenya.

La darrera prova de la mala ètica professional d’alguns periodistes la tenim a la crònica del diari Marca del partit que el Barça va guanyar de forma aclaparadora a Almeria. Mentre a la crònica en paper diuen que el Barça no va jugar contra ningú i l’Almeria va entregar el partit als vint minuts, a la pàgina web del mateix diari senyalen que el Barça és un rival temible i impossible d’aturar quan les coses li surten bé. Per tant la meva pregunta és: han acomiadat al periodista que fa les cròniques on line per anar a favor del Barça? A Barcelona tampoc es queden creuats de braços i a Sport destaquen poderosament les declaracions de Ronaldo dient: “Cristiano provoca: a veure si el Barça també ens en fa vuit”, quan realment va dir: “El Barça n’ha fet vuit?, a veure si els fa dilluns”. Totes dues són maneres d’enfocar la noticia cap a la vesant que més els interessa, però cap d’elles ajuda a què dilluns hi hagi un ambient tranquil al Camp Nou.

CONCLUSIÓ

El Barça i el Madrid es necessiten, tan un com l’altre viuen pendents del rival. Quan un dels dos està molt bé, l’altre sol estar en hores baixes, i això passa cíclicament cada cert temps. Jo sempre afirmo que el Madrid és necessari, si no existís l’hauríem d’inventar; que perdi sempre, però que no baixi a segona mai. No em puc imaginar un campionat de lliga on no juguéssim contra els blancs. El millor partit de futbol que es pot veure al món és un Barça-Madrid, i nosaltres tenim la gran sort de què en podem gaudir dos cops l’any com a mínim. No hi ha cap partit de rivalitat que sigui comparable a aquest, potser l’únic que se li acosta una mica és un Boca-River, però de cap manera aquest partit te la transcendència mundial d’un enfrontament entre culers i merengues.

15.11.10

CAGADA MONUMENTAL DE FERRARI A ABU DABI

Sebastian Vetel és el nou campió del món de Formula 1. L’alemany ha fet molts de mèrits per assolir aquest títol, i la meva intenció no és treure-n’hi cap per aquest fet. Però és evident que al Gran Premi d’Abu Dabi, Ferrari li ha servit en safata aquest guardó amb una cagada estratègica de les que fan època. Tota, tota, tota la estratègia de la cursa ha estat pensada amb els peus. És inconcebible que uns tècnics que guanyen tants diners a l’any facin aquestes errades de principiants. Vagi dit per endavant que mai m’he considerat admirador de Ferrari, i molt menys de Fernando Alonso, més aviat al contrari, però el que va succeir ahir a Abu Dabi, com a admirador de les curses de Formula 1 mereix que en faci la meva lectura, que seria la següent:

Primera i bàsica: Quan Bridgestone es decideix per els compostos super tous i els tous per a la cursa deu voler dir alguna cosa. Jo entenc que els pneumàtics no es degraden tan de pressa com en altres circuits. Tots els equips han entrenat tot el cap de setmana, temps suficient per saber com responen els pneumàtics, per tant, aquesta decisió de Bridgestone per mi és primordial. Renault i McLaren, per dir-ne dues, ho van fer perfecte, com es va demostrar en el cas de Button que va aguantar quaranta voltes amb les super toves, i amb Petrov que ho va fer quasi tota la cursa amb les toves. Ferrari va decidir marcar Weber quan Alonso estava quart i la va cagar perquè podia haver aguantat perfectament moltes més voltes amb el primer joc de rodes.

Segona: Quan es produeix l’entrada del safety car tan aviat, la lectura no és gaire difícil de fer. Mira quins pilots han entrat a fer el canvi de pneumàtics, mira com queda la graella en aquell moment, espera un parell de voltes a veure com es reordenen, i llavors decideix si actues o no. Tots aquests dies he sentit a dir que en aquest circuit és molt difícil fer avançaments. Doncs, Com poden passar per alt que pilots con Petrov, i sobretot Rosberg hagin fet el canvi i no els tinguin en comte? Alonso no va poder amb el rus, però si l’hagués passat, Rosberg era un os encara més dur de rosegar. Segona errada de pes.

Tercera: Has fet reglatges al teu cotxe per aguantar i no per ser ràpid, doncs si ho saps, per què tens tanta obsessió per marcar de prop Weber si després no podràs avançar els cotxes que se t’han posat pel mig com es va poder veure en el cas de Petrov?

Quarta i per mi l’errada més gran: Menysprear Vetel. L’alemany és primer, Alonso després d’una mala sortida és quart, per tant està al límit del marge que se li permet si Sebastian guanya la cursa. Saps, com s’ha dit, que és difícil avançar. Doncs per què t’obsessiones amb Weber i permets que l’alemany se t’escapi? Aquesta va ser la errada principal al meu entendre, equivocar-te de rival.

Els tiffosi ja demanen el cap de Chris Dyer, que sembla que va ser qui va decidir la estratègia a seguir a la cursa, però per mi, com he explicat, es van produir errades durant tot el cap de setmana, per tant, que s’ho facin mirar!

D’altra banda, els Red Bull han sigut els millors durant tot l’any, i crec que són els justos campions de tot.

3.11.10

El estilo del Fútbol Club Barcelona, en las dos últimas temporadas: Un acto de belleza

UNA APROXIMACIÓN DESDE LA ESTÉTICA A UNA FORMA DE ENTENDER EL FÚTBOL

El Barça desveló la falsedad imperante según la cual juego bonito y juego efectivo eran incompatibles y había que sacrificar la belleza a la efectividad | El equipo del Barça, disfrazado de selección española, ya no jugó el fútbol más bonito: ¿qué vendrá después?


Sucedió de verdad y fue un acontecimiento a finales de mayo del año pasado, durante la final de la Liga de Campeones que disputaron contra el Manchester United. Como recordarán, el FC Barcelona estaba ya casi eliminado de la semifinal cuando un gol de última hora y unas grotescas decisiones del árbitro noruego arrebataron la victoria al Chelsea, que había merecido ganar. Durante los primeros minutos de la final de Roma, el que dominó fue el equipo inglés. De haber marcado Cristiano Ronaldo el gol que podía y tenía que haber marcado, quizá el partido habría acabado de otra manera.

Pero entonces Eto'o –quien, como Cristiano Ronaldo con el Manchester, jugó ese día su última final con el Barça– anotó el primer tanto en una jugada irresistible y, a partir de ese momento, el Barça empezó a moverse con más belleza y seguridad a cada minuto que pasaba. Y acabó jugando como no había jugado ningún otro equipo en la historia del fútbol; sus jugadores estaban en estado de gracia (in the zone, como decimos en inglés), era como si no pudieran fallar, como si el hecho de realizar cada vez el movimiento adecuado convirtiera su hazaña y su victoria en naturales, en inevitables y, como digo, en una belleza perfecta. El segundo gol de esa noche, un cabezazo de Messi, que parecía sencillamente imposible en un jugador de su estatura, dejó bien claro que semejante perfección rayaba en algo nuevo, en algo que no sólo no habíamos visto nunca antes, sino que era el principio de un estilo nuevo que ni siquiera habíamos sido capaces de imaginar.

¿Qué era, en realidad, lo novedoso de la forma en que el Barça jugó esa noche para convertir su victoria en la Liga de Campeones en semejante acontecimiento? Para encontrar una respuesta que no sea sólo hiperbólica y, por lo tanto, superficial, tenemos que remontarnos a las dos últimas décadas de la historia del fútbol. Los años setenta y ochenta fueron una época de dominio de jugadores individuales por encima del equipo: pensemos en la etapa final de la carrera de Pelé, en Johan Cruyff, en Franz Beckenbauer y, por encima de todos, en Diego Maradona. A diferencia de sus actuales sucesores, ellos disponían de espacio y tiempo suficientes para cruzar el centro del campo con la pelota y decidir a quién enviaban sus pases geniales y a menudo letales. Sin que sea una casualidad, en esa época se inventó la posición de líbero; es decir, el papel de un jugador capaz, gracias a sus habilidades técnicas, de mantenerse libre de marcaje y utilizar esa libertad a favor del éxito de su equipo. Durante la Copa del Mundo de Italia de 1990, Maradona, sólo en parte debido a su edad, ya no logró imponerse de ese modo. El jugador del torneo fue Lothar Matthäus, un centrocampista con la suficiente competencia técnica para sacar provecho de su extraordinaria forma física, su velocidad y su enorme fortaleza.

Visto en retrospectiva, podemos identificar la transición desde Maradona hasta Matthäus como un punto de inflexión decisivo. Unos pocos años después, todos los futbolistas de nivel internacional tuvieron que convertirse en consumados atletas (todavía recuerdo a una antigua estrella de una importante liga comentando, con absoluta decepción, que el juego se había convertido en "atletismo con una pelota de fútbol"). La consecuencia general de esa evolución fue que, de forma progresiva, el jugador tuvo cada vez menos tiempo para detenerse y pasar la pelota. Buscar a un delantero desmarcado, como ocurría con el líbero, resultó ya imposible, y pronto apareció el estilo de un solo toque (one touch style), con Zinedine Zidane como primer auténtico maestro: bajo un nivel cuantitativamente nuevo de presión física por parte de los oponentes, los equipos tenían que mantener la posesión del balón pasándolo tan deprisa como fuera posible de un jugador a otro hasta que la menor debilidad defensiva contraria proporcionara la oportunidad de un largo pase vertical hasta la zona de penalti, una internada y, en el mejor de los casos, un gol.

Hoy en día, ningún jugador puede permitirse ocupar únicamente una posición y su correspondiente zona en el terreno de juego. En los años noventa empezó a convertirse en la regla general y en una necesidad lo inaugurado a principios de los setenta por el Inter de Milán con algunos defensas excepcionales capaces de llegar al área contraria y lo que, unos pocos años más tarde y de forma más compleja, la selección neerlandesa empezó a lograr en su búsqueda del fútbol total. Sin embargo, el fútbol de un toque tuvo claramente, en sus etapas iniciales, un impacto negativo sobre la belleza del juego. Muy pocos jugadores –Ronaldinho durante sus años en el Barcelona fue quizá el más destacado– poseían la habilidad suficiente para manejar el balón bajo esas nuevas circunstancias. Casi siempre parecía perderse el equilibrio entre las habilidades técnicas y la fortaleza atlética, de modo que el azar se imponía sobre las acciones en el terreno de juego.

Durante la temporada 2008- 2009, el FC Barcelona se convirtió en el primer equipo con el suficiente número de jugadores cuya técnica igualaba claramente su fortaleza física para superar el azar y la decadencia estética del fútbol de un toque. La final de Roma de la Liga de Campeones fue un acontecimiento en la historia del fútbol porque nunca antes habíamos visto a un equipo que no abandonaba en ningún momento su precisión técnica, a pesar del aumento de la presión física de los contrarios; un equipo capaz de jugar siempre pasando el balón, incluso en su área pequeña; un equipo que suscitaba colectivamente efectos de sorpresa sin cesar en lugar de confiar en un genio individual o, en el mejor de los casos, en unos pocos genios individuales. Con ello, ese equipo histórico demostró la falsedad de la opinión imperante según la cual el juego bonito y el juego efectivo eran objetivos incompatibles y que, por lo tanto, había que sacrificar de forma inevitable la belleza a la efectividad. Ese fue el inesperado logro final de un nuevo estilo futbolístico que había empezado a aparecer después de 1990.

El giro radical y la resonancia internacional de este nuevo estilo nos ayudó a entender (o nos ayudó a reconocer), casi inmediatamente, que lo que atrae a centenares de miles de espectadores a los estadios y a centenares de millones de espectadores a las retransmisiones televisivas de los deportes colectivos no es sólo –y ni siquiera de modo predominante– el deseo de ver ganar al equipo con el que se identifican. Lo que los atrae, por encima de todo, sin ser conscientes de ello (¿y por qué deberían o querrían ser conscientes de ello?) es un modo de experiencia estética en el pleno sentido del concepto filosófico. Lo que los aficionados quieren ver son jugadas bonitas, coproducidas y personificadas por un puñado de jugadores; jugadas bonitas que son siempre impredecibles porque deben lograrse contra la resistencia del equipo contrario; jugadas bonitas que empiezan a desaparecer en el mismo instante en que aparecen. Y tanto mejor si esas jugadas producen muchos goles y dan la victoria al equipo con el que nos identificamos. Creo que, desde un punto de vista estético –que es sobre todo el punto de vista del espectador–, tiene sentido dar la vuelta a la clásica creencia según la cual una jugada bonita es un medio para conseguir el fin de marcar un gol. Por el contrario, disfrutamos más viendo fútbol (y otros deportes colectivos) cuando el propósito de marcar tantos se convierte, lo más a menudo posible, en un medio y en una obligación que producirá jugadas bonitas.

Eso es lo que representó el FC Barcelona de la temporada 2008- 2009 y lo que representará durante mucho tiempo en tanto que acontecimiento decisivo en la historia del fútbol. Lo cual no nos obliga a pensar que el proyecto de Joan Laporta, de Pep Guardiola o de sus jugadores fue jugar de forma tan hermosa. Su propósito estratégico era, simple y necesariamente, encontrar una solución al problema de cómo superar la falta de control y el consiguiente azar del fútbol de un solo toque con el fin de ganar el máximo de partidos posibles. Sin embargo, ser efectivo en un plano exclusivamente pragmático se convirtió al final en un medio para la producción de placer estético. Al mismo tiempo, resulta imposible no establecer una relación entre el hecho de que el Barça fue el primer equipo en encontrar y dominar una solución a este problema y su récord en la temporada 2008-2009 al ganar los seis títulos nacionales e internacionales a los que puede optar un club de fútbol en una única temporada. Y los ganó todos con mucha facilidad, puesto que ningún otro equipo ni ningún otro entrenador había ideado todavía un modo de neutralizar su estilo bellamente eficaz, que estaba cuajando entonces de forma tan rápida y sorprendente.

En la euforia de esos gloriosos recuerdos de hace poco más de un año, quizá valga la pena recordar de nuevo que en el 2009 el Barça estuvo a un paso de quedar eliminado por el Chelsea. No eran verdaderamente invencibles, o puede que sólo se convirtieran en verdaderamente invencibles, durante un breve lapso, después de su final de la Liga de Campeones. Desde un punto de vista estético, el FC Barcelona de la temporada 2009-2010 no resultó menos impresionante que su inmediato predecesor, pero en la temporada anterior a la Copa del Mundo de Sudáfrica no logró ganar la Liga de Campeones. Y, si bien el Barça jugó a todas luces mejor en la semifinal del 2010 –que perdió contra el Inter de Milán– de lo que jugó en la semifinal del 2009 –que ganó contra el Chelsea–, hubo algo significativo en esa derrota.
Y es que se produjo contra un club cuyo entrenador, José Mourinho, había concebido una estrategia específica contra el innovador estilo del Barcelona. Esa estrategia aprovechaba ante todo la idea de que el principio del Barça de congelar la pelota en secuencias inhabitualmente largas de juego al primer toque hasta la aparición de una oportunidad de gol, era muy vulnerable a la interrupción por medio de unos pocos ataques inesperados, rápidos y exclusivamente verticales, sin ningún pase lateral. En segundo lugar, reducía las oportunidades de marcar de las que dependía el equipo de Guardiola mediante una concentración en una defensa muy profunda e incondicional (incondicional significa que, salvo en contadísimas ocasiones y en ese caso muchas veces letales, la defensa del Inter ni siquiera se preocupó de iniciar contraataques). Desde el punto de vista del Barcelona –y desde el punto de vista de la estética del fútbol–, la derrota resultó muy frustrante por la rapidez histórica con la que puso de manifiesto las limitaciones de ese hermoso estilo de juego. Contra el Inter, el nuevo estilo empezó de pronto a parecer semejante al balonmano, con esas largas y a menudo aburridas secuencias de pases en las que el atacante busca un hueco en una defensa que ni siquiera intenta interferir en la posesión de la pelota. Ni el sorprendente Leo Messi pudo internarse de modo decisivo en la defensa del Inter porque siempre había demasiados rivales marcándolo y frenando sus avances.
Es evidente –aunque me parece extraño lo poco que se menciona este hecho de forma explícita– que la selección española vencedora de la Copa del Mundo del 2010 fue una versión defensivamente mejorada –aunque sólo fuera ligerísimamente– del FC Barcelona de esa temporada. No constituyó por lo tanto sorpresa alguna que la selección encontrara en Sudáfrica los mismos problemas que los experimentados por el Barça unas pocas semanas antes. Perdió el primer partido por 0-1 contra una selección suiza dirigida por uno de los entrenadores con más astucia defensiva del mundo; ganó casi todos los demás encuentros por 1-0 exhibiendo ese juego típico del balonmano, con paciencia, habilidad, una espléndida fortaleza física y casi siempre con éxito. La imagen que me venía a la cabeza era que España se dedicaba a asediar a sus rivales. Sin embargo, el Mundial del 2010 nunca pudo igualar –ni por un minuto– la belleza del juego encarnado por el FC Barcelona vencedor de la Liga de Campeones del 2009. Es más, con Leo Messi jugando para Argentina, las probabilidades de penetrar en la defensa contraria y la consiguiente emoción se vieron claramente reducidas. Una excitante y bella innovación se había convertido en una receta pragmática para el éxito.

Si sirviera de consuelo podríamos decir, visto a posteriori, que la misma singularidad del juego del Barça en la temporada 2008-2009 proporciona hoy un aura histórica a su belleza. Además, la Copa del Mundo es sin duda un éxito aun mayor que la Liga de Campeones, y no ha hecho más que consolidar la posición de Barcelona como capital mundial del fútbol contemporáneo. ¿Cómo explicar este abrumador –y doble– éxito? Deseo subrayar que los fenómenos de la experiencia estética siempre suponen una dimensión de inspiración, entusiasmo y arrebato que por fortuna escapa a todo análisis racional. Por otra parte, no cabe duda de que la homogeneidad y la igualdad o, dicho de otro modo, la ausencia de jerarquía entre sus primerísimas figuras, ha encajado muy bien con la combinación de técnica y forma física del Barça. Piqué, Puyol, Xavi, Busquets, Iniesta, Pedro y Messi son estrellas internacionales, pero ninguno de ellos, ni siquiera Messi, reivindica un papel superior en el seno del equipo. Estos jugadores son más intercambiables en sus posiciones y funciones que los integrantes de cualquier otro equipo de fútbol hoy. Y el hecho de que Guardiola sea un antiguo centrocampista del Barcelona bien puede constituir una de las razones de que él haya llevado ese potencial a su realización. También –aunque resulta casi banal– se hace necesario mencionar que semejante homogeneidad ha sido, en buena medida, un producto de la Masia, la célebre cantera del Barça.

De poseer un aspecto negativo esta virtud atlética de la homogeneidad –que parece tener un efecto sobre los jugadores del Barcelona incluso fuera de los partidos–, se trataría del problema del Barça a la hora de integrar en su ritmo y estilo a destacados jugadores procedentes de fuera. La dificultad se ha hecho patente con Thierry Henry, con Zlatan Ibrahimovic e incluso con las dudas de Guardiola respecto al fichaje de la joven revelación alemana Mesut Özil. Por último –y posiblemente esto sea una fuente específica de inspiración para el capital, quizá único, de talento futbolístico del FC Barcelona, una fuente de inspiración susceptible de convertirse en motivación activa–, por último, este club ocupa, a los ojos de millones de seguidores, el lugar simbólico de la verdadera selección catalana. A muchos de los jugadores –incluidos los no nacidos en Catalunya– les parece importante representar una causa, lo cual significa que para ellos hay en juego algo que trasciende el fútbol: Més que un club.
¿Y qué vendrá después del reinado del FC Barcelona en el imperio del fútbol? Hasta ahora hemos visto cómo puede neutralizarse a este asombroso equipo con unas tácticas muy elaboradas. Por esta misma razón y durante la Copa del Mundo, el equipo del Barcelona bajo el disfraz de selección española ya no jugó el fútbol más bonito. A pesar de mi nombre alemán, concedería esta distinción a algunos momentos –¡nunca a un partido entero!– jugados por los equipos de Alemania y Uruguay. Como en los casos del FC Barcelona y la selección española, el juego de esos equipos fue producto de la forma física y la habilidad técnica. Sin embargo, hubo momentos, en la segunda parte del Alemania-Argentina, por ejemplo, o en la última media hora del Uruguay-Alemania, en que hizo su aparición una forma de juego menos cauta y más arriesgada, más orientada al gol y más sorprendente. Esa forma de juego, que fascinó a todo el mundo, no se ha convertido todavía en una receta –quizá ni siquiera sea posible sistematizarla–, lo cual la hizo más hermosa –pero también más vulnerable– que el juego de la selección española. Por eso los jugadores alemanes no parecieron convencidos de sus posibilidades contra la poderosa encarnación española del estilo catalán. Y no les faltó razón.

31.10.10

IMPRESSIONS SOBRE BUBLE

Michael Buble, Palau Sant Jordi, 30 d’octubre

Tres quarts de set, marxem cap a Barcelona després de deixar les nenes en bones mans. Al arribar a l’autopista: “Hosti, ens hem deixat la càmera de fotos, cagundena!” Farem el que podrem amb el mòbil però no serà el mateix. Camí tranquil, sense cues i poc després de les vuit ja estem aparcats a prop del Sant Jordi amb el cotxe encarat cap a una sortida ràpida en acabar. Passeig fins al Palau Reial on com és habitual hi ha gent de totes les nacionalitats gaudint de la vista de la ciutat. Venedors ambulants de begudes, hindús venent roba, un guitarrista intentant fer algun euro, en fi, el mateix de l’última vegada.

Després de fer un bocata tornem cap al Sant Jordi i escoltem el teloner que ja ha començat el seu moment de gloria. Arribem al lloc: pista, fila 23 seients 13 i 15. No està malament, però les primeres files davant nostre estan buides, no entenc com no les vaig poder comprar al seu dia. De tota manera, encara falta molta estona per començar. Els Naturally 7 aquests no estan malament. Set negres que fan tota la música sense cap instrument , acappella, una espècie de Bobby McFerrin multiplicat per set. M’agraden.

Les 21’15, els Naturally 7 acaben, (molt bé, buscaré música d’aquesta gent), i esperem que comenci en Buble. Les files de davant segueixen buides. La parella que tenim al costat troba una acomodadora que coneixen i els canvia de lloc, els ha portat unes vint files mes endavant. Ordres d’equip: Si a la primera cançó segueixen buides les primeres files, cap allà de pressa!

Dos quarts de deu i encara no comença. Ha entrat una parella de nuvis i gairebé tothom els ha aplaudit, el nuvi que sembla de la conya s’hi recrea i fa una mica de show, que macos ells! Tres quarts de deu: s’apaguen les llums i els de darrera comencen a córrer cap a la primera fila, ordres d’equip ja!!! Sortim disparats i aconseguim dues places de conya. Davant a uns vint metres només tenim la taula de mescles dels tècnics que tapa una mica, però bé, molt millor que en l’altra posició. Buble entra amb un “Cry me a river” potent. Darrera tenim tres noies que son l’encarnació de la fan esbojarrada i histèrica, que foten uns crits i uns xisclets que em faran tornar boig. “I loveee youuuuu”

D’entrada em sorprèn la manera de fer d’aquest noi a l’escenari. És molt de la broma i està enamorat, fa referències constants a la seva novia argentina. Es defensa amb un espanyol acceptable, tot i que ell diu que “mi español es mierda”. Llargues i divertides xerrades entre cançons animen al personal. De sobte recordo que Sinatra i el Rat Pack també solien fer-ho en les seves actuacions, s’implicaven molt amb el públic fent una broma darrera l’altra. Potser aquest és el seu homenatge particular als crooners. La presentació dels músics també és força divertida i llarga (son tretze), però en aquest punt ja he arribat a la conclusió què els monòlegs del cantant són part del show, i l’espectacle estarà guarnit amb molta interrupció per interactuar amb el públic. Cap problema perquè el noi te molt de pallasso i xerra tant bé com canta. Pel que sembla, la resta de la gent també està encantada amb ell.

Un dels moments àlgids del show, és quan en un dels seus speachs explica que els seus amics es reien d’ell quan els deia que volia ser cantant, i ells li deien si volia ser com Frank Sinatra o Dean Martin, i els contestava que no, que ell volia ser com Michael Jackson. Llavors entre l’entusiasme del públic comença a sonar “Billie Jean” i Buble inicia el seu tribut particular al rei del pop. Tot seguit el “Twist and shout” dels Isley Brothers, popularitzat mundialment pels Beatles posa el Sant Jordi sencer a ballar.

En un moment donat, Buble abandona l’escenari principal, i escortat per uns catxes es dirigeix entre mig de la gent de les files preferencials cap a un escenari petit muntat davant dels tècnics de so. Corredisses per veure’l de prop i allà farà tres cançons, una d’elles acompanyat pels Naturally 7, per tornar tot seguit per l’altra banda d’on havia vingut cap a l’escenari amb els seus músics.

Del repertori sobresurten “Everything”, “Mack the knife”, “Crazy love”, “Save the last dance for me”, “How sweet it is”, “All of me”, “For once in my life”, entre d’altres, perquè a mes de xerrar, aquest noi també canta. Final potent amb “Heartache tonight”, la imprescindible “Haven’t met you yet” i teòric final del concert. Crits, xiulets, i picar de peus per fer tornar el canadenc a escena, i sant tornem-hi que no ha estat res. Per acabar, ara si, tres cançons més, entre elles “Me and Misses Jones”. En l’últim bis ens distreuen l’atenció fent pujar a un dels trompetistes a la grada a fer un solo. Mentre tothom mira cap allà, es tanca el teló de l’escenari, i en acabar el solo, apareix en Buble tot sol davant del teló demanant silenci. Increïblement aconsegueix fer callar tothom, comença a cantar sense micro, acaba la cançó i s’acomiada a pel, sense cap mena d’amplificació davant d’un Sant Jordi atònit. Impressionant!

En resum, un concert simpàtic, amb un mestre de cerimònies que és feliç i se li nota. Uns teloners fantàstics, i uns músics d’acompanyament que no són una big band, però que fan la seva funció com si ho fossin. La posada en escena pulcra, sense gaire espectacularitat, ni sense buscar impactar a l’espectador. Tot bàsicament destinat a apropar el músic a la gent, amb canvis constants en el color de la lluminària, i amb les pantalles de vídeo pràcticament posades per mostrar plans curts del cantant. Molt polit i efectiu.

Potser m’ha faltat alguna cançó que m’esperava i no ha entrat al repertori, però evidentment s’ha de presentar l’àlbum nou, i les que jo volia ja no son actualitat. Buble ha dit que tornaria a Barcelona i potser, qui sap, quan ho faci ja serà pare de família perquè com he dit al començament està molt enamorat i està a punt de casar-se. A tot això, el Barça ha guanyat 5-0, nit rodona per tant.

12.10.10

LLUNY

Dorms. Ets aquí al meu costat i no et reconec. Si estiro el braç et podria tocar però no goso. De fet ets aquí però ets lluny, molt lluny, mai ho havies estat tant.

Dorms. La boca mig oberta amb aquell gest que tant m’agrada. Els cabells esvalotats. Dorms, somies? No ho se. Somiïs o no el teu cap no és aquí, ni dormida ni desperta, segueix lluny, tant lluny com mai hauria pensat.

Dorms. Que puc fer? Voldria que tot fos un malson i que acabés en el moment en què obrissis els ulls, però sé que no serà així. Et despertaràs i seguiràs tant lluny com avui i segurament tant com demà.

De moment tu dorm, amb aquest gest meravellós, i jo et miraré per sentir-te a prop.

12.7.10

SENSACIONS DE DOS DIES MOLT INTENSOS

A un quart de quatre, la Rosa i jo anem cap a l’Ajuntament. La sortida del bus està prevista per dos quarts. Lloretencs esperats, i altres de no tant, ja son allà. Ens toca pujar a un bus ple de tossencs amb l’alcaldessa al davant. Finalment el nostre bus s’omple i anem directes a Barcelona, l’altre bus farà la parada a Blanes.

A la ciutat la cua d’autobusos és important i fa preveure una diada molt interessant. Riuades de gent amb senyeres, estelades, pancartes i tota mena d’equipament de manifestant es dirigeix cap al Passeig de Gràcia. Arribats al lloc on havíem d’esperar la passada de la capçalera per incorporar-nos veiem que és ple i que tothom ja ha envaït la calçada central per tant també ens hi afegim. L’altre autocar també arriba i hem fet un grupet maco. Una hora i mitja d’espera al sol, amb calor, però amb molt bon ambient i per fi comencem a caminar. La marxa transcorre amb tranquil·litat i sense incidents, només a la radio escoltem que en Montilla ha marxat entre enpentes i crits, poca cosa. Gent del Roselló cridant que sense Catalunya Nord no hi ha nació, els de Perpinyà han portat el rètol de la entrada del poble, un que diu que demà serà holandès, balls de bastons, grallers, castellers, pares amb nens, minusvàlids entusiastes, un que fa servir la pancarta d’altres manifestacions canviant la data amb boli, uns que al nostre pas despleguen una estelada de tres pisos de llarga des del balcó. És curiós com al mig de tanta i tanta gent pots trobar coneguts i fins i tot companys de feina. Els de Lloret comencem a cantar “L’estaca” i molts ens segueixen; els de Lloret cantem el “Toquen a córrer” i ens quedem sols. Arribem a la fi del recorregut cansats i amb un mal de peus horrorós però contents amb la sensació d’haver estat protagonistes d’un dia històric. Mes d’un milió de persones és per estar molt orgullosos, oi?

En arribar a casa des de Barcelona, em connecto a la xarxa a la recerca de les primeres impressions. ABC titola: “Montilla preside una manifestación independentista” . Me’n vaig a dormir. L’endemà ABC no titola res. Simplement ha fet desaparèixer la noticia i en el seu lloc ha deixat un video en un racó que diu: “las imagenes de la manifestación de ayer en Barcelona”. Vaig al quiosc. ABC mostra en portada una immensa bandera espanyola a doble pàgina ( i també amb doble sentit) i de la moguda de Barcelona, res de res a portada. A El País on line llegeixo: “156.000 personas (según EFE) recorren las calles de Barcelona”. Si aquesta quantitat ja érem només a la cluilla entre Passeig de Gràcia i València penso jo fent servir la mateixa tàctica manipuladora que ells. A la televisió no es queden enrere. Tele 5 i TV1 només parlen de l’atac a Montilla per part d’uns indesitjables. Tot el demés queda en segon terme. Poc després Montilla en directe treu ferro als fets i diu que no va ser per tant. A la SER només existeix el futbol, no hi ha res mes de que fer ressò. A TV3 en Lluis Llach està fins als collons de què les seves cançons mes antigues encara tinguin tanta vigència. Em sap greu dir-ho, però vistos els antecedents, crec que encara n’estarà un temps mes abans no assolim alguna cosa. Tant bé que ens ho hem passat, tant cívics com hem estat, i a la Espanya immobilista i capciosa ens amaguen no fos cas que algú ens entengués.

Després d’un dissabte ple d’emocions nacionalistes, arriba un diumenge futbolero.

Per anar a veure la final de la copa del món, vaig fer com tots els altres dies, es a dir, anar a veure el partit del mundial que toca i prou, perquè al hora de decidir qui volia que guanyés, els sentiments eren molt contradictoris. Per una part, em costava molt, molt, anar contra uns jugadors (els del Barça) als que estimo com si fossin la meva pròpia família, però en aquest cas estaven representant allò que tanta urticària em provoca. D’altra banda els meus, en altres èpoques, admirats holandesos, fa un any enrere tenien mes jugadors del Madrid a la selecció que la mateixa selecció espanyola. Per tant tot plegat era un embolic, i el millor era fer d’espectador neutral com fins al moment.

Anant de camí cap al local on veig tots els partits de futbol, la manifestació massiva d’espanyolisme taurí i folklòric que m’anava trobant em feia venir ganes d’exiliar-me el mes lluny possible, i em feia témer el pitjor si a la fi era la “roja” qui guanyava. Conciutadans, de qui no m’ho esperava, lluïen amb orgull la castissa elàstica vermella, i es dirigien amb pressa cap a la seva pantalla predilecta per gaudir de l’event. En arribar a lloc, em trobo el local col·lapsat, ple d’adolescents guarnits i cridaners, em sento com si em trobés al mig d’un concert dels Jonas Brothers, no se pas que seria pitjor. Per sort als habituals ja ens guarden taula. Per sort també la parafernàlia dels himnes i totes aquestes collonades ja havia passat. Després d’un partit futbolísticament horrorós (les finals solen ser-ho), el que es preveia succeeix i “la roja” guanya el mundial, per tant, és moment de fotre el camp cap a casa abans que l’estampida de toros que es dirigeix cap a la riera no ens enganxi.

Veig a Intereconomia les imatges de Xavi i Puyol corrent pel camp amb la senyera, i els comentaris dels anomenats periodistes em treuen de polleguera. Els fa mal que els catalans mostrin amb orgull la seva ensenya, en canvi obvien per complert que Villa faci el mateix amb l’asturiana o Ramos hagi passejat fa dos anys l’andalusa arreu. I li donen voltes i voltes al tema fins que se sent un concluent: “hoy es la noche de España y al que no le guste que se joda”. Després penso: si Javi Martínez i Llorente haguessin lluït amb orgull l’ikurrinya potser els agafa un infart amb les senyeres i les ikurrinyes pululant al seu aire! Evidentment quan surten les senyeres al camp, els “periodistes” no recorden (o no volen recordar)que la selecció estatal ha jugat amb cinc catalans d’inici i sis al final.

El mes dolent de tot plegat és que una selecció plena de jugadors catalans ha jugat una mala passada a tots aquells que vint-i-quatre hores abans havíem manifestat el nostre amor a la terra pels carrers de Barcelona. Una victòria d’una selecció que va fer que només unes hores després de la manifestació del sentiment català es produís la manifestació del sentiment contrari en el mateix escenari. El calendari ha volgut que aquesta coincidència hagi ofegat en part l’expressió d’un sentiment de catalanisme que, com ha quedat demostrat, els mitjans de comunicació afins a la unitat estatal s’encarregaran d’amagar amb el triomf de “la roja” a Sud-Àfrica. Qui deia que l’esport no és política?

Avui al mati ja no es veuen tants de toros pel carrer, n’hi ha de dispersos però ja no fan tant mal d’ulls com ahir a la nit quan anava tot el remat junt.

1.3.10

FOTOGRAFIA: CARES DEL CARNAVAL 2010

La Júlia molt concentrada minuts abans de començar.

Feia estona que volia fer una foto a la Maria, però no parava quieta, i després de diverses fotos dolentes vaig veure la Jana al seu costat amb la mirada perduda esperant. El resultat és aquest.

Aquesta és una foto de Photoshop total. Originalment era un desastre, cremada, moguda...però volia intentar salvar-la perquè els globus, la cara pintada i la mirada dintre d'aquestes "ulleres" feien un conjunt molt bo. Per sort, el tirar en RAW et permet moltes solucions amb fotos que en un principi llençaries a la paperera. Aquí vaig optar per corregir la exposició i saturar molt els colors.

Amb aquesta he volgut provar un truc per aprofitar una foto perduda. Al fer-la amb presses em va quedar mal enfocada, i hi he posat un filtre d'esponja perquè en minimitzi el resultat. No ha quedat una gran foto però amb aquest fons queda dissimulada l'errada.

La Raquel i la Sílvia sempre queden bé, i una vegada més em proporcionaven una foto quasi perfecta. Aquí només m'ha fet falta retallar una mica el que sobrava pels costats per deixar les seves cares més a prop i marcar més el contrast de les perruques. M'agrada molt aquesta foto.

De totes les fotos del carnaval 2010, personalment em quedo amb aquesta. Li faig fer varies fotos a aquesta noia, però quan va abaixar la mirada va quedar el detall de les pestanyes en primer terme juntament amb les boletes del nas. Preciosa!