A un quart de quatre, la Rosa i jo anem cap a l’Ajuntament. La sortida del bus està prevista per dos quarts. Lloretencs esperats, i altres de no tant, ja son allà. Ens toca pujar a un bus ple de tossencs amb l’alcaldessa al davant. Finalment el nostre bus s’omple i anem directes a Barcelona, l’altre bus farà la parada a Blanes.
A la ciutat la cua d’autobusos és important i fa preveure una diada molt interessant. Riuades de gent amb senyeres, estelades, pancartes i tota mena d’equipament de manifestant es dirigeix cap al Passeig de Gràcia. Arribats al lloc on havíem d’esperar la passada de la capçalera per incorporar-nos veiem que és ple i que tothom ja ha envaït la calçada central per tant també ens hi afegim. L’altre autocar també arriba i hem fet un grupet maco. Una hora i mitja d’espera al sol, amb calor, però amb molt bon ambient i per fi comencem a caminar. La marxa transcorre amb tranquil·litat i sense incidents, només a la radio escoltem que en Montilla ha marxat entre enpentes i crits, poca cosa. Gent del Roselló cridant que sense Catalunya Nord no hi ha nació, els de Perpinyà han portat el rètol de la entrada del poble, un que diu que demà serà holandès, balls de bastons, grallers, castellers, pares amb nens, minusvàlids entusiastes, un que fa servir la pancarta d’altres manifestacions canviant la data amb boli, uns que al nostre pas despleguen una estelada de tres pisos de llarga des del balcó. És curiós com al mig de tanta i tanta gent pots trobar coneguts i fins i tot companys de feina. Els de Lloret comencem a cantar “L’estaca” i molts ens segueixen; els de Lloret cantem el “Toquen a córrer” i ens quedem sols. Arribem a la fi del recorregut cansats i amb un mal de peus horrorós però contents amb la sensació d’haver estat protagonistes d’un dia històric. Mes d’un milió de persones és per estar molt orgullosos, oi?
En arribar a casa des de Barcelona, em connecto a la xarxa a la recerca de les primeres impressions. ABC titola: “Montilla preside una manifestación independentista” . Me’n vaig a dormir. L’endemà ABC no titola res. Simplement ha fet desaparèixer la noticia i en el seu lloc ha deixat un video en un racó que diu: “las imagenes de la manifestación de ayer en Barcelona”. Vaig al quiosc. ABC mostra en portada una immensa bandera espanyola a doble pàgina ( i també amb doble sentit) i de la moguda de Barcelona, res de res a portada. A El País on line llegeixo: “156.000 personas (según EFE) recorren las calles de Barcelona”. Si aquesta quantitat ja érem només a la cluilla entre Passeig de Gràcia i València penso jo fent servir la mateixa tàctica manipuladora que ells. A la televisió no es queden enrere. Tele 5 i TV1 només parlen de l’atac a Montilla per part d’uns indesitjables. Tot el demés queda en segon terme. Poc després Montilla en directe treu ferro als fets i diu que no va ser per tant. A la SER només existeix el futbol, no hi ha res mes de que fer ressò. A TV3 en Lluis Llach està fins als collons de què les seves cançons mes antigues encara tinguin tanta vigència. Em sap greu dir-ho, però vistos els antecedents, crec que encara n’estarà un temps mes abans no assolim alguna cosa. Tant bé que ens ho hem passat, tant cívics com hem estat, i a la Espanya immobilista i capciosa ens amaguen no fos cas que algú ens entengués.
Després d’un dissabte ple d’emocions nacionalistes, arriba un diumenge futbolero.
Per anar a veure la final de la copa del món, vaig fer com tots els altres dies, es a dir, anar a veure el partit del mundial que toca i prou, perquè al hora de decidir qui volia que guanyés, els sentiments eren molt contradictoris. Per una part, em costava molt, molt, anar contra uns jugadors (els del Barça) als que estimo com si fossin la meva pròpia família, però en aquest cas estaven representant allò que tanta urticària em provoca. D’altra banda els meus, en altres èpoques, admirats holandesos, fa un any enrere tenien mes jugadors del Madrid a la selecció que la mateixa selecció espanyola. Per tant tot plegat era un embolic, i el millor era fer d’espectador neutral com fins al moment.
Anant de camí cap al local on veig tots els partits de futbol, la manifestació massiva d’espanyolisme taurí i folklòric que m’anava trobant em feia venir ganes d’exiliar-me el mes lluny possible, i em feia témer el pitjor si a la fi era la “roja” qui guanyava. Conciutadans, de qui no m’ho esperava, lluïen amb orgull la castissa elàstica vermella, i es dirigien amb pressa cap a la seva pantalla predilecta per gaudir de l’event. En arribar a lloc, em trobo el local col·lapsat, ple d’adolescents guarnits i cridaners, em sento com si em trobés al mig d’un concert dels Jonas Brothers, no se pas que seria pitjor. Per sort als habituals ja ens guarden taula. Per sort també la parafernàlia dels himnes i totes aquestes collonades ja havia passat. Després d’un partit futbolísticament horrorós (les finals solen ser-ho), el que es preveia succeeix i “la roja” guanya el mundial, per tant, és moment de fotre el camp cap a casa abans que l’estampida de toros que es dirigeix cap a la riera no ens enganxi.
Veig a Intereconomia les imatges de Xavi i Puyol corrent pel camp amb la senyera, i els comentaris dels anomenats periodistes em treuen de polleguera. Els fa mal que els catalans mostrin amb orgull la seva ensenya, en canvi obvien per complert que Villa faci el mateix amb l’asturiana o Ramos hagi passejat fa dos anys l’andalusa arreu. I li donen voltes i voltes al tema fins que se sent un concluent: “hoy es la noche de España y al que no le guste que se joda”. Després penso: si Javi Martínez i Llorente haguessin lluït amb orgull l’ikurrinya potser els agafa un infart amb les senyeres i les ikurrinyes pululant al seu aire! Evidentment quan surten les senyeres al camp, els “periodistes” no recorden (o no volen recordar)que la selecció estatal ha jugat amb cinc catalans d’inici i sis al final.
El mes dolent de tot plegat és que una selecció plena de jugadors catalans ha jugat una mala passada a tots aquells que vint-i-quatre hores abans havíem manifestat el nostre amor a la terra pels carrers de Barcelona. Una victòria d’una selecció que va fer que només unes hores després de la manifestació del sentiment català es produís la manifestació del sentiment contrari en el mateix escenari. El calendari ha volgut que aquesta coincidència hagi ofegat en part l’expressió d’un sentiment de catalanisme que, com ha quedat demostrat, els mitjans de comunicació afins a la unitat estatal s’encarregaran d’amagar amb el triomf de “la roja” a Sud-Àfrica. Qui deia que l’esport no és política?
Avui al mati ja no es veuen tants de toros pel carrer, n’hi ha de dispersos però ja no fan tant mal d’ulls com ahir a la nit quan anava tot el remat junt.
