Michael Buble, Palau Sant Jordi, 30 d’octubre
Tres quarts de set, marxem cap a Barcelona després de deixar les nenes en bones mans. Al arribar a l’autopista: “Hosti, ens hem deixat la càmera de fotos, cagundena!” Farem el que podrem amb el mòbil però no serà el mateix. Camí tranquil, sense cues i poc després de les vuit ja estem aparcats a prop del Sant Jordi amb el cotxe encarat cap a una sortida ràpida en acabar. Passeig fins al Palau Reial on com és habitual hi ha gent de totes les nacionalitats gaudint de la vista de la ciutat. Venedors ambulants de begudes, hindús venent roba, un guitarrista intentant fer algun euro, en fi, el mateix de l’última vegada.
Després de fer un bocata tornem cap al Sant Jordi i escoltem el teloner que ja ha començat el seu moment de gloria. Arribem al lloc: pista, fila 23 seients 13 i 15. No està malament, però les primeres files davant nostre estan buides, no entenc com no les vaig poder comprar al seu dia. De tota manera, encara falta molta estona per començar. Els Naturally 7 aquests no estan malament. Set negres que fan tota la música sense cap instrument , acappella, una espècie de Bobby McFerrin multiplicat per set. M’agraden.
Les 21’15, els Naturally 7 acaben, (molt bé, buscaré música d’aquesta gent), i esperem que comenci en Buble. Les files de davant segueixen buides. La parella que tenim al costat troba una acomodadora que coneixen i els canvia de lloc, els ha portat unes vint files mes endavant. Ordres d’equip: Si a la primera cançó segueixen buides les primeres files, cap allà de pressa!
Dos quarts de deu i encara no comença. Ha entrat una parella de nuvis i gairebé tothom els ha aplaudit, el nuvi que sembla de la conya s’hi recrea i fa una mica de show, que macos ells! Tres quarts de deu: s’apaguen les llums i els de darrera comencen a córrer cap a la primera fila, ordres d’equip ja!!! Sortim disparats i aconseguim dues places de conya. Davant a uns vint metres només tenim la taula de mescles dels tècnics que tapa una mica, però bé, molt millor que en l’altra posició. Buble entra amb un “Cry me a river” potent. Darrera tenim tres noies que son l’encarnació de la fan esbojarrada i histèrica, que foten uns crits i uns xisclets que em faran tornar boig. “I loveee youuuuu”
D’entrada em sorprèn la manera de fer d’aquest noi a l’escenari. És molt de la broma i està enamorat, fa referències constants a la seva novia argentina. Es defensa amb un espanyol acceptable, tot i que ell diu que “mi español es mierda”. Llargues i divertides xerrades entre cançons animen al personal. De sobte recordo que Sinatra i el Rat Pack també solien fer-ho en les seves actuacions, s’implicaven molt amb el públic fent una broma darrera l’altra. Potser aquest és el seu homenatge particular als crooners. La presentació dels músics també és força divertida i llarga (son tretze), però en aquest punt ja he arribat a la conclusió què els monòlegs del cantant són part del show, i l’espectacle estarà guarnit amb molta interrupció per interactuar amb el públic. Cap problema perquè el noi te molt de pallasso i xerra tant bé com canta. Pel que sembla, la resta de la gent també està encantada amb ell.
Un dels moments àlgids del show, és quan en un dels seus speachs explica que els seus amics es reien d’ell quan els deia que volia ser cantant, i ells li deien si volia ser com Frank Sinatra o Dean Martin, i els contestava que no, que ell volia ser com Michael Jackson. Llavors entre l’entusiasme del públic comença a sonar “Billie Jean” i Buble inicia el seu tribut particular al rei del pop. Tot seguit el “Twist and shout” dels Isley Brothers, popularitzat mundialment pels Beatles posa el Sant Jordi sencer a ballar.
En un moment donat, Buble abandona l’escenari principal, i escortat per uns catxes es dirigeix entre mig de la gent de les files preferencials cap a un escenari petit muntat davant dels tècnics de so. Corredisses per veure’l de prop i allà farà tres cançons, una d’elles acompanyat pels Naturally 7, per tornar tot seguit per l’altra banda d’on havia vingut cap a l’escenari amb els seus músics.
Del repertori sobresurten “Everything”, “Mack the knife”, “Crazy love”, “Save the last dance for me”, “How sweet it is”, “All of me”, “For once in my life”, entre d’altres, perquè a mes de xerrar, aquest noi també canta. Final potent amb “Heartache tonight”, la imprescindible “Haven’t met you yet” i teòric final del concert. Crits, xiulets, i picar de peus per fer tornar el canadenc a escena, i sant tornem-hi que no ha estat res. Per acabar, ara si, tres cançons més, entre elles “Me and Misses Jones”. En l’últim bis ens distreuen l’atenció fent pujar a un dels trompetistes a la grada a fer un solo. Mentre tothom mira cap allà, es tanca el teló de l’escenari, i en acabar el solo, apareix en Buble tot sol davant del teló demanant silenci. Increïblement aconsegueix fer callar tothom, comença a cantar sense micro, acaba la cançó i s’acomiada a pel, sense cap mena d’amplificació davant d’un Sant Jordi atònit. Impressionant!
En resum, un concert simpàtic, amb un mestre de cerimònies que és feliç i se li nota. Uns teloners fantàstics, i uns músics d’acompanyament que no són una big band, però que fan la seva funció com si ho fossin. La posada en escena pulcra, sense gaire espectacularitat, ni sense buscar impactar a l’espectador. Tot bàsicament destinat a apropar el músic a la gent, amb canvis constants en el color de la lluminària, i amb les pantalles de vídeo pràcticament posades per mostrar plans curts del cantant. Molt polit i efectiu.
Potser m’ha faltat alguna cançó que m’esperava i no ha entrat al repertori, però evidentment s’ha de presentar l’àlbum nou, i les que jo volia ja no son actualitat. Buble ha dit que tornaria a Barcelona i potser, qui sap, quan ho faci ja serà pare de família perquè com he dit al començament està molt enamorat i està a punt de casar-se. A tot això, el Barça ha guanyat 5-0, nit rodona per tant.
