TOTS SANTS (carbasses o castanyes?)

Del Blog Costumari de Malla, comparteixo aquest escrit on s’explica que les carbasses per Tots Sants no provenen de la cultura de Halloween, sinó que també formen part de la cultura catalana, concretament d’Osona, el Ripollès i La Garrotxa. Per tant la discussió no te cap ni peus. Un altra cosa és el sentit que se li ha donat a la festa de Tots sants en si. La jovenalla ha importat de la festa yankee el “truco o trato” per anar per les cases a demanar caramels, però, malauradament hi han afegit el nefast costum d’emmerdar tot i tothom amb el llançament d’ous. D’altra banda, el consumisme de la nostra societat, ha fet que una festa que era absolutament de dol fa unes dècades, hagi passat a ser motiu de festa i xerinola. Personalment no crec que perillin els panellets, les castanyes i els moniatos. Fa molts anys que s’ha instaurat també entre nosaltres el costum del Pare Noel per Nadal, i els costums del Tió i els Reis d’Orient segueixen instaurats a les nostres famílies. El pitjor enemic de les castanyeres és a dia d’avui la climatologia, ja què es fa difícil menjar castanyes i moniatos amb màniga curta. Veiem que explica el Blog del Costumari sobre aquesta tradició:

 

El fenomen de la globalització que s'ha covat a través dels mitjans de comunicació ha creat nous costums i nous hàbits entre la nostra societat. La cultura no n'és pas exempta, ans el contrari, puix és permeable a totes les noves interpretacions. És la gent qui decideix quin ritual li és més útil i quin ja no. Tots Sants n'és un cas paradigmàtic d'aquest fet. Aquesta festa es debat entre dues forces: la conservació d'un ritual que és entès com a genuï, la Castanyada, i l'assimilació del Halloween nordamericà. Si bé, la Castanyada es manté a casa nostra i entre les zones més rurals i interiors de Catalunya com a majoritària i institucionalitzada, cal fer notar que entre la jovenalla de ciutat o urbana creix la simpatia per al Halloween d'una forma meteòrica, amb el suport de mitjans de comunicació i el consumisme.

Però d'on ve aquesta festa? Els Celtes en el mes de Samon celebraven el Samuhin entre l'1 i l'11. (Actualment es pot llegir entre Tots Sants i Sant Martí). Per la festa de Samuhin s'obrien les portes del món, i els avantpassats tornaven a visitar els seus descendents, els quals els obsequiaven per rebre'n la seva benedicció. Va ser l'emperador Lluís el Piadós amb la influència dels bisbes de la Gàl•lia que va proposar celebrar la festa cristiana coincidint amb el Samuhin. Es tractava d'aprofitar un esdeveniment popular per cristianitzar-ne el seu contingut. I així s'ha mantingut fins ara.

A casa nostra, és tradicional encendre foc a la nit de Tots Sants i coure castanyes. D'aquesta festa en diem la Castanyada. També a la castanyada es fan panellets amb una base d'ametlles mòltes i pinyons, però també amb moniatos, patates i darrerament amb xocolata i coco. Aquests panellets, que antigament eren presents o ofertes als avantpassats, fan les delícies de grans i petits per a les postres. Els grans solen acompanyar els panellets amb vi dolç (vi bo). També, les castanyes, quan es couen, es reguen amb vi dolç. L'endemà, el dia de Tots Sants, és dia de veneració dels éssers estimats que han traspassat, i per tant, tothom visita el cementiri per a resar i guarnir-ne el record amb flors i rams.

Una altra pràctica més reduïda geogràficament és la carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se'n diu vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s'havia fet a les comarques del Ripollès i d'Osona. Era molt extès en les àrees rurals i d'una forma popular, buidar carbasses i exposar-les a les nits amb espelmes als marges de camins, o tant a dins com a fora de les cases. L'objectiu era provocar la por als més innocents. També s'havia fet amb naps. Es buidava el nap, i com en la carbassa, s'hi feia amb l'ajuda d'un ganivet cinc forats a semblança de la cara humana: dos ulls, un nas i una boca desdentegada, o amb dents de serreta. Cal remarcar, que el fet de fer-ho amb naps, relaciona directament aquesta pràctica amb els celtes, ja que és així com originàriament es feia. Per tant, és pot concloure, que a Malla, i a la Plana de Vic, hi ha perviscut pràctiques molt antigues (paganes) de la cultura centreeuropea. De tota manera, ara costa dissociar aquest joc de fer por amb la icona del Halloween entre la mainada i entre els adults, atesa la influència de la televisió. Caldria, però, fer una anàlisi més acurada sobre aquest tema, i incentivar des de les escoles i entitats culturals l'explicació del sentit original de la cara de carbassa o nap amb espelma. Tot i la seva pràctica lúdica i pagana, la qual també és important, convindria recuperar el sentit original que va motivar a encendre espelmes dins de naps o carbasses, el qual, ben segur, que és més profund, religiós i mitològic. Aquesta pràctica és tan nostra com la castanyada.

 

LA POCA FEINA DE LA GENT

Avui m'ha arribat un comentari sobre les meves tendències sexuals que algú, amb poca feina, està fent córrer pel poble. Mare de Deu, quina imaginació tan gran tenen alguns o algunes! O quin avorriment tan gran que pateixen.

No és la primera vegada que soc blanc de les xafarderes, ni jo, ni gent del meu voltant ( o tants altres que han passat per situacions similars). Però el que no deixa de sorprendrem és aquesta capacitat tan innata que tenen certes persones per inventar-se la vida dels demés. Com amb la Duquesa de Alba, la Belén Esteban i totes aquestes pànfiles que els xuclen els diners cada setmana no en tenen prou, han de buscar distraccions a les seves buides vides amb gent més propera. I així ens va. Que cony sap la gent sobre el que passa dintre de casa meva! Es molt fàcil dir: "aquells s'han separat, ella va amb un altre, l'home era maricón." Va home va! la vida no és tan simple com això. Darrera de cada casa, de cada família i de cada situació hi ha una historia i unes vivències personals de les què la gent no n'ha de fotre res. I al no poder saber-les se les inventen sense pensar en el mal que poden fer a terceres persones, (fills per exemple). No, les coses no funcionen així. Jo tinc la meva vida privada, i unes filles que m'estimo i respecto molt, i no vull que els compliquin la vida amb tonteries externes que no tenen cap ni peus i només els hi poden fer mal. O és que si lligo amb algú, també la tinc que anar passejant per tot arreu perquè la vegin bé? Doncs no, com més vulguin saber les xafarderes, menys sabran, i el que han de fer és rentar primer la roba de casa abans de recollir la bugada dels altres. 

I per cert, que no em busquin coses rares, perquè a mi em van les dones, i n’hi ha que ho poden certificar, però, les xafarderes es quedaran amb les ganes i tampoc sabran qui son les que ho poden dir. I a dia d'avui, encara no tinc ganes, ni tinc intenció de canviar figues per cigales.  

Espero que quedi clar, i que ningú em faci comentaris sobre això, perquè tot el que havia de dir sobre aquest tema ja ho he dit aquí. Punt i final.          

150 lloretencs, en defensa del català a l'escola

Lloret de Mar - plaça de la Vila
12/09/2011 19:00:00

Unes 150 persones s'han concentrat aquest dilluns a Lloret de Mar en defensa del català a l'escola. Pares, alumnes i mestres, així com empresaris, veïns i polítics locals s'han reunit a la plaça de la Vila, el mateix dia en què ha començat el curs.

Amb el lema "Per un país de tots, l'escola en català", la plataforma som escola -vinculada a Òmnium Cultural- ha aconseguit mobilitzar la societat, tant a Lloret com a la resta del país. L'objectiu ha estat mostrar el rebuig a la decisió del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) d'obligar que el castellà també sigui llengua vehicular als centres educatius.

En la concentració, Montserrat Reguant, mestra de l’institut Coll i Rodès, ha llegit un fragment que defensa que “la immersió lingüística ha de continuar essent un dels principals actius per aconseguir una societat cohesionada, en què no hi hagi separació entre comunitats ni discriminacions de cap mena”.

El mateix manifest recorda que el Suprem ha dictat tres sentències que “qüestionen” la immersió del català. La plataformasom escola denuncia que aquest fet “atempta clarament contra el model d'escola de Catalunya, que ha funcionat amb èxit els darrers 30 anys” i que té nombrosos reconeixements internacionals.

El text fa una crida a “rebutjar les sentències del Tribunal Suprem espanyol contra l’escola catalana i les demandes que les han inspirades”. Afegeix que “fem una crida a lluitar amb tots els mitjans democràtics per no posar en perill la nostra cultura i la nostra cohesió social”.

La convocatòria, que ha aplegat milers de persones arreu de Catalunya, s'ha difòs a través de les xarxes socials.

(Fotografia de Maria Assumpció Comas: Montserrat Reguant llegeix ahir el manifest, des del balcó de l'Ajuntament)

Nova Ràdio Lloret

BONA NIT BEN PARITS! Sopa de Cabra - Palau Sant Jordi, 9 set 2011

Jo no havia d’anar a aquest concert, jo no havia de ser aquest 9 de setembre al Sant Jordi, però un SMS d’un amic dient que no podia anar-hi i es venia les entrades em va fer pensar en la meva filla i en la oportunitat que pogués veure un concert gran, un concert de veritat, i els Sopa eren ideals perquè musicalment no la defraudarien, tot i que només conegués unes poques cançons d’ells, i un concert d’aquestes característiques, a tocar de la Diada, li faria molt bé per començar a conèixer el que és ser català i els valors de la estimació a la terra i les dificultats que això comporta. Així doncs, dimarts 6 de setembre vaig comprar dues entrades pel primer dels tres concerts de Sopa de Cabra al Sant Jordi.

Les rodalies del Sant Jordi vaticinen que serà una gran nit, la Jana em diu: Papa, aquí hi ha molta gent! Efectivament molta gent fora el Palau i falta més d’hora i mitja per començar. Entrem i veiem un escenari amb una posta en escena apocalíptica, amb cotxes destrossats amb teles sota el capó que em recorden molt el Zoo Tour dels U2 vist al mateix recinte fa dues dècades.

Es fa llarga l’espera, per fi a tres quarts de deu, s’apaguen les llums i el Sant Jordi esclata. Han passat deu anys entre l’ultima interpretació al Razzmatazz i aquest moment. El tradicional “Bona nit, malparits” ressona per fi desprès de 186 dies d’espera (Pubi, això va per tu). L’inici no pot ser més indicador de cap a on aniran els trets: “El boig de la ciutat” i “Tot queda igual”, dos clàssics de la primera època, seguits de “Dies de carretera” una altra del disc “La Roda”. Comencem bé, però els músics semblen nerviosos. El so més contundent que brillant és l’únic que em trontolla, però com això sempre va en funció del lloc que ocupis al recinte, tampoc em preocupa.

Segueixen “Si et va bé”, un himne de les noves generacions, “Sota una estrella” on Quintana reflexiona sobre l’independentisme i “Plou i fa sol” que posava títol a l’últim disc abans de la dissolució.

Quintana molt reivindicatiu. Record per Llach, Mourinho, Rajoy (sense anomenar-lo), i evidentment, emotiu record a Ninyin, el membre de la banda mort uns anys enrere. Sobre el seu company Quintana diu que ells no son els Rolling Stones, ni volen ser-ho, però Ninyin era tan bo com Keith Richards. La veritat és que el set acústic al petit escenari muntat uns metres davant del principal, te molt de Rollingstonià per molt que digui que no volen ser-ho. Per Ninyin fan “Seguirem somiant”. Abans havien fet “El carrer dels Torrats” amb salutació als gironins primer, i després als de Lleida, Tarragona, Barcelona, els illencs i els valencians per acabar amb un “hi ha algú dels països catalans?” de resposta massiva i contundent.

Desprès de la sorpresa agradable del “Carrer dels torrats” una altra inesperada i igual d’agradable, “Bloquejats”. La proliferació de temes de la primera època em fa venir immediatament al cap els records dels concerts d’aquells temps amb Sangtraït i Sau com a companys de viatge.

“Hores bruixes” i “Mala sang” son la representació dels discs de l’època complicada del grup. Curiosament al repertori hi ha temes de tots els discs d’estudi dels Sopa, excepte del maleït “Mundo infierno”, que els va costar un divorci molt difícil de pair amb el seu públic durant un llarg temps. I molt significatiu que “La Roda” el segon disc i el que els va posar al cim del rock català al seu dia, s’hagi interpretat gairebé sencer.

Genial posta en escena de “Instants del temps”, per donar pas a una de les cançons més reivindicatives de la nit: “Guerra”, la versió del tema de Bob Marley, aquí mesclada intel•ligentment amb “No more trouble”, una altra de les clàssiques del jamaicà.

Una altra sorpresa del disc “La Roda” amb “No tinguis pressa” abans de “El far del sud” que posa fi teòricament al concert amb un explícit “Bona nit ben parits” de Quintana. Son gairebé dos quarts de dotze. La Jana pregunta: Ja està? I jo li responc: No, ara tornaran a sortir i tocaran com a mínim dos cançons més (faltaven “Camins” i “L’Empordà” que havien de caure segur). Dos cançons? Nassos!! 6 en el primer bis. Obre “Si et quedes amb mi” amb un interessant arranjament reggae. “Blujins rock” i “El sexo que me hace feliz” per fotre canya. “No hi ha camí” per corejar amb el públic. Una versió acústica de “Mai trobaràs” i ara sí, “Camins” tanca aquest primer bis. La Jana pregunta: Ara si que ja està? No, encara falta "L’Empordà".

Mentre el grup es pren un respir, el públic coreja “Sopa de Cabra” i “In-inde-independència” per esperar la segona tornada a l’escenari. Surten Quintana i Thió sols i fan un ma a ma amb “Nits de glòria” al escenari petit. Desprès record al grup anterior a Sopa de Cabra, Ninyin's Mine Workers Union Band amb “Ninyin’s mine” i ara sí “L’Empordà” fa embogir un Sant Jordi entregat des de fa molta estona. “Podré tornar enrere” posa fi definitiu a un concert històric i a més de dues hores i mitja de música i records. És un quart i mig d’una, la Jana està completament al•lucinada amb el seu primer gran concert. Quan arribem al cotxe em pregunta: Papa, per què Catalunya depèn de Madrid? Encara hi ha molta feina per fer, però avui hem fet un pas important.

31 AGOST 2011: PLE EXTRAORDINARI (UNA OPORTUNITAT PERDUDA)

*Aquest escrit és una transcripció, en la seva major part, del que ha publicat avui en Seeet al seu blog, ja què la seva descripció de les intervencions dels Regidors és fidel al que va succeir ahir a la sala de Plens de l’Ajuntament. He de dir que hi he fet alguna modificació i també hi he afegit algun paràgraf de collita pròpia. En cursiva el text de’n Seeet i en lletra normal el propi.

Doncs sí ahir hi va haver Ple però llegiu el que llegiu la veritat és que va acabar com el rosari de l'Aurora…M'explico; era, o tenia que ser, un Ple extraordinari demanat pel MILLOR i el final va ser que a l'hora de votar hi eren tots menys ells.

El MILLOR havia demanat la convocatòria d'un Ple extraordinari amb 9 punts que eren els següents:

1. Mesures a prendre davant el sector dels Tour Operadors (...)

2. Mesures a prendre davant els hotels (...)

3. Mesures a prendre davant el sector de l'oci nocturn (...)

4. Mesures a prendre davant la venda de droga i la prostitució (...)

5. Mesures a prendre per a l'ampliació del cos de policia local

6. Mesures a prendre per informar els turistes (...)

7. Creació d'un departament jurídic per a les acusacions als incívics (...)

8. Deixar sense efecte la recent Ordenança de la via pública (...)

9. Altres propostes dels altres grups

La Junta de Portaveus van analitzar-ne el contingut i ho van resumir en un únic punt de l'ordre del dia que deia així:

ORDRE DEL DIA

1. Proposta per la qual es consensuen una sèrie de mesures tendents a millorar la seguretat ciutadana i la qualitat turística de Lloret de Mar.

Va obrir el Ple l'alcade Codina explicant el punt i llegint-ne 13 apartats que fien referència a aquests temes i que teòricament s'havien consensuat per unanimitat en una Junta de Portaveus on cada grup hi havia aportat diferents propostes però que sentint el discurs del regidor Fuertes (MILLOR) no devia pas ser per unanimitat doncs al seu entendre no se'n podia aprofitar ni l'embolcall.

Va obrir el torn d'intervencions el regidor no adscrit sr. Cortés, qui va felicitar-se de les mesures presses aquests dies i va dir que s'ha notat una gran millora pel que fa a l'ambient nocturn d'aquests darrers dies; va fer insistència en el tema de la prostitució, donant a entendre que les referències a aquest tema en el document llegit pel Sr. Codina eren aportació seva.

El segon a intervenir va ser el regidor Orobitg (ERC) que com a part de l'Equip de Govern va fer un discurs quasi que institucional, em un to tranquil, com sempre, però sense aquell punch que tenia quan estava a l'oposició. No sé si això és bo o dolent doncs les formes o els discursos no donen pas de menjar, haurem d'esperar els fruits de les seves accions de Govern però a fe que pel que fa a l'espectacle li resten punts. Dins la seva intervenció va agrair l'oferiment que el PSC havia fet el matí a la ràdio en relació a un Pacte pel Turisme.

En Toni Garcia (ICV) va fer una intervenció sense donar suport al document consensuat, ni tan sols citant-lo, i va carregar contra la inacció dels anteriors governs de CIU pel que fa a posar remei a aquests problemes nocturns, doncs al seu entendre mai, tot i disposar d'unes ordenances municipals, les van fer complir.

L'Enric Martínez (PP) va donar recolzament a l'escrit llegit, fent una parada en el tema de traslladar la zona d'oci fora del nucli urbà, doncs aquesta n'era l'aportació feta pel seu grup al document. Així mateix, es va felicitar per la gran resposta ciutadana a la manifestació "Estimem Lloret", (també ho havien fet la resta de grups fins i tot en Jordi Orobitg va confessar haver sofert un atac de pell de gallina quan el gruix de la manifestació baixava per la Riera).

El portaveu socialista, en Joan Bernat, també va insistir en aquesta línia i va dir que el document llegit per l'alcalde, tot i comptar amb el recolzament del seu grup no aportava res que les ordenances municipals o les mesures d'urgència aprovades recentment no contemplessin ja. També va fer esment a l'oferiment del Pacte pel Turisme, però que no servís solsament per dir amen al què l'equip de Govern decidís, sinó que volien una participació i implicació en la pressa de decisions cosa que per ara no han tingut. Es queixava de què moltes de les mesures presses aquests dies se n'havien hagut d'assabentar pels mitjans.

El següent a intervenir va ser en Marc Fuertes (MILLOR) qui va fer un discurs que va durar més d'una hora, (Vull fer constar que el Sr. Fuertes va demanar al Sr. Secretari que li entregués una copia exacta de la transcripció de les paraules que diria a continuació). Va obrir-lo carregant contra el regidor Cortés, preguntant-li si realment parlava de Lloret quan deia que la Riera s'havia pacificat i convidant-lo a anar-hi aquella mateixa nit, a les dues per poder encara comptar, en un moment no menys de 40 "delinqüents" entre prostitutes, propagandes i camells. Lla seva intervenció va continuar dirigint-se al regidor Orobitg dient-li allò de "qui l'ha vist i qui el veu", anomenant-lo camaleó, i preguntant-li si ara, en el seu nou càrrec a l'equip de Govern, encara faria el mateix discurs en el tema de la concessió del servei de neteja, o fent referència a unes declaracions del Sr. Orobitg a la ràdio, on pel que sembla disculpava a alguns empresaris per no complir algunes normatives. La següent víctima de l'huracà Fuertes va ser el Sr. Martínez (PP) al qui va recriminar el voler-se fer un lloc en l'equip de Govern, doncs considerava que les seves intervencions no s'allunyaven massa de les que feia el Sr. Ontañón, però amb la diferència què aquest estava al Govern i ell encara no. Amb la intervenció que en Bernat (PSC) havia fet s'hi va mostrar totalment d'acord, doncs també al seu entendre el text que es portava al Ple, no aportava res de nou més enllà del que les normes ja existents contemplen.

De la intervenció de Fuertes (MILLOR) cap al grup de CiU en faig un punt i a part, doncs també ho va ser en el desenvolupament del Ple. En Marc es va queixar que l'equip de Govern havia menystingut la proposta de Ple extraordinari del seu grup descafeïnant-la, i buidant-la de contingut, no respectant cap dels 9 punts que ell proposava. Va llegir un per un els 13 punts de l'escrit llegit per l'alcalde, posant l'accent en què cap d'ells aportava res de nou que les lleis vigents no contemplessin. Llavors va llegir les seves 9 propostes on demanava mesures concretes a aprovar ja en el suposat Ple.

Va ser un discurs que tot i ser llarg no va pas decebre als qui volien escoltar-lo, però què, al meu entendre, a l'hora llarga l'hi va sobrar no menys de 10 minuts, els que va dedicar a carregar personalment contra l'Alcalde Codina, el Regidor Valls o d'altres Regidors de la passada legislatura i que, com dic, hi eren completament sobrers, ja què si el Regidor Fuertes es vol treure la càrrega de panfletero, haurà de corregir. La resta del discurs va ser plenament polític i reclamant el que jo també entenc era el seu dret a demanar, respecte a les seves propostes al sol•licitar la convocatòria del Ple, doncs va ser el seu grup i només el seu grup qui el va demanar.

Arribat a aquest punt els Regidors del MILLOR es van aixecar i van abandonar el Ple doncs al seu entendre allò no era pas el que el seu grup havia demanat, i per això van entregar una carta al Secretari present demanant la nul•litat del Ple i demanant-ne un de nou amb les propostes que ells havien demanat.

A partir d'aquí ja no era un Ple; els diferents grups van esgotar el torn de paraula; Cortés, Martínez i Orobitg van titllar la postura del MILLOR de imprestable; PSC i ICV no la van qualificar i van tornar a insistir en els arguments de la seva primera intervenció; Codina va lamentar el que acabava de passar mentre que Valls se'n felicitava… Aquest matí he vist un parell de minuts en Valls i, efectivament, estava molt content del que van fer ahir els membres del MILLOR.

Del que es va aprovar i fora que algú em demostri el contrari no serveix absolutament per res però no per la nul•litat que el MILLOR va demanar, sinó perquè era un popurri de coses més dignes de la declaració de després de la nevada, que de mesures per corregir el que tothom diu que s'ha de corregir.

Personalment, em va saber greu que els Regidors del MILLOR marxessin de la sala de Plens. Penso que en Fuertes va fer un discurs políticament correcte, tacat per els atacs fora de lloc a membres del Govern i a antics Regidors. I em sap greu perquè si bé ell va gaudir de més d’una hora per atacar tothom, crec que hauria estat just aguantar els torns de rèplica de que gaudien els Regidors a qui ell es va dirigir. No vull dir amb això que em sembles un acte de covardia el fet de marxar, però hauria sigut més demòcrata romandre al Ple i rebatre els atacs que, a ben segur, li haurien proferit els indignats Regidors de la resta de partits. No en parlem ja de la rèplica de’n Valls. 

Sincerament, esperava que aquest Ple fos el de la entesa, el de tots a una en favor de Lloret. Quan a la manifestació del dia 15 vaig veure a quasi tots els regidors anant junts, pensava que ho havíem aconseguit, que en defensa de la nostra Vila tots estaven units. Però, quan es posen el vestit de polític i miren els interessos del seus partits tornem a la realitat. Sap greu perquè ahir es va deixar perdre una molt bona oportunitat per mostrar que les coses canvien a Lloret. Espero que per el bé de tots el que va passar ahir sigui un miratge i les coses tornin a bon port, però vist el desenllaç final del Ple, francament, en tinc dubtes. Casuntot!       

MANIFEST: ESTIMEM LLORET!

Lloretencs i lloretenques, hem dit prou, estem  orgullosos de la nostra vila i volem que tothom sàpiga que no estem d’acord amb la imatge que s’està donant del nostre poble.

Hem fet aquesta manifestació per demostrar que ens estimem Lloret i que no ens agrada la mala imatge que es dóna de la nostra població a la resta de Catalunya, d’Espanya i del món.

Som conscients de la realitat que viu el municipi, hem de fer autocrítica, tots som responsables d’alguna manera i en major o menor mesura del que passa. Per això, és absolutament necessària la implicació de tots i cada un de nosaltres: ciutadania, empresariat, administració pública i món associatiu:  tots!

Cal revisar la normativa, complir-la i fer-la complir. No estem d’acord amb els últims fets ocorreguts a l’avinguda Just Marlés i estem disposats a lluitar per un canvi: no volem incivisme.

Lloret no és només el que s’ensenya a través d’alguns mitjans cada mes d’agost, no és només gent bevent, cridant i trencant mobiliari urbà. Lloret és molt més que tot això, però malauradament aquest altre Lloret atractiu i amable, no desperta l’interès dels mitjans, tot i ser una de les principals destinacions turístiques d’Europa.

I què és Lloret? Lloret és una vila mil.lenària de la Costa Brava, amb identitat pròpia, amb museus, amb jaciments ibèrics, amb castells i ermites, camins de ronda que ens porten tot passejant des de Cala Canyelles a la platja de Sta. Cristina; amb la Dona Marinera que contempla la platja de Lloret i mira de reüll Cala Banys, amb els Jardins de Santa Clotilde coronant la platja de sa Boadella i amb la cala dels Frares, cala Trons, sa Tortuga, cala Gran i cala Morisca, que son el què i  el perquè de dir-se Costa Brava.

Per acabar, gràcies a tothom per ser aquí i fer palès que viure a Lloret és un privilegi; però que un canvi de model turístic no només és necessari, sinó que, si remem tots en la mateixa direcció, també és possible.


(manifest llegit a la Plaça de la Vila desprès de la manifestació Estimem Lloret del dia 15 d'agost de 2011). Fotos: David García Jaramillo.

Orobitg: "El que no faci les coses com les ha de fer, si ha de tancar que tanqui i, si no, que marxi d’aquest poble”

L'Ajuntament està disposat a actuar amb mà ferma per acabar amb el turisme que ve a Lloret només en busca de festa. Ho va dir ahir l'alcalde, Romà Codina, i avui ho ha reiterat el regidor de Turisme, Jordi Orobig. Han fet aquestes declaracions arran dels incidents produïts per un grup de més de 400 turistes que la matinada de dilluns es van encarar a la policia.

El regidor creu que l'Ajuntament ha de ser prudent, però assegura que un cop arribats a la situació actual s'hauran de prendre mesures "valentes" i "arriscades" perquè cal posar fre a aquest tipus de turisme. Segons Orobitg, és un perfil de visitant que econòmicament beneficia a pocs, mentre que “ens perjudica a tots”.

El responsable de turisme recorda que hi ha empresaris que sí que han fet les coses bé, amb inversions importants per adequar els seus establiments, i no pot ser que per culpa dels altres tota aquesta feina no serveixi de res. Per això, és contundent. “El que no podem fer és que tot aquest esforç se’n vagi en orris per la pràctica d’un model que només beneficia a tres. El tema és trobar les eines legals adequades per mirar de retallar aquesta situació i el que no faci les coses com les ha de fer, si ha de tancar que tanqui i, si no, que marxi d’aquest poble, així de clar”, ha dit sense embuts.

Orobitg assegura que l'equip de govern ja ha començat a treballar per modificar les ordenances municipals i, sobretot, en trobar la manera per poder-les aplicar amb rigor. Sobre l'horari de tancament de les discoteques, el regidor considera que no es pot allargar més per empalmar-lo amb el de les cafeteries, perquè això potenciaria un estat de festa dels turistes continuat i no és el model que vol Lloret.

Codina: "Això marca un punt d'inflexió en la política turística de Lloret"

L'Ajuntament i la Patronal de l'oci nocturn condemnen els aldarulls que s'han produït aquesta matinada a Lloret de Mar. L'alcalde, Romà Codina, amb el suport de la resta de formacions municipals, ha convocat aquest migdia una roda de premsa per anunciar que els fets que s'estan produint aquest estiu han marcat un punt d'inflexió en la política turística de la destinació i, per això, en els propers mesos emprendran mesures estrictes per acabar amb el perfil de visitants que vénen a la vila a provocar incidents com els d'ahir o els de dilluns.  Els fets d’aquesta matinada han començat quan s’ha tallat el subministrament elèctric a la discoteca Colossos, abans que comencés l'actuació d'un Dj. Els responsables de l'estambliment han intentat desallotjar el local, però donada la complicació, ha intervingut la policia i l'ambient s’ha anat escalfant. Finalment, la nit ha acabat amb vint detinguts. L'alcalde ha dit que “l'Ajuntament no està en contra del sector de l'oci nocturn, present a tota la destinació”, perquè “és un producte amb un pes molt important”,  però creu que “no es pot permetre el model que segueix una part de l’empresariat”. Un model que Codina ha definit com a “insostenible” i “incompatible amb el model de ciutat turística pel qual aposten la majoria de la població i l’Ajuntament”. En aquest sentit, el Consistori vol endurir els reglaments i les ordenances municipals per promoure un paquet de mesures que afecten diferents administracions i activitats econòmiques, no només l'oci nocturn. Codina assegura que buscaran la manera de fer efectives aquestes mesures, “reclamant a les administracions amb competències que també actuïn amb rigor i contundència i que posin tots els mitjans necessaris perquè així sigui”. Tot i que l'alcalde no ha avançat a quines mesures es refereix, ha remarcat que això no és una declaració d'intencions, sinó que marca un punt d'inflexió en la política turística de Lloret de Mar. I ha insistit en què, tant l'equip de govern com la resta de formacions, estan “indignats”, diuen que “ja n'hi ha prou” i que no permetran que torni a passar. El sector de l'oci nocturn condemna els fets  També ha mostrat la seva indignació la Patronal de l'oci nocturn davant dels aldarulls d'aquesta matinada. El secretari general de la Patronal de l'oci nocturn, Joaquim Boadas, ha anunciat que el sector denuncia qualsevol tipus de violència i, per això, es desvincula dels aldarulls produïts ahir i es presentarà com a acusació particular. “No pot justificar cap acció violenta el fet que s’interrompi l’activitat o que no s’arribi a celebrar sigui pel motiu que sigui”, ha insistit Boadas. El secretari general del sector demana que no es criminalitzi el sector de l'oci nocturn per fets com aquests. I remarca que, pel que fa als usuaris, el 99% es comporta de manera cívica. Perquè l'1% restant no provoqui aldarulls, creu que la solució passa per conscienciar-los, per l'acció policial i per la implantació de mobiliari urbà indestructible. La Patronal considera que és l'Ajuntament qui s'hauria de fer càrrec de la despesa que suposaria instal·lar aquest tipus de mobiliari urbà. Boadas ha dit, també, que si s'aprova la llei per reduir l'horari de les discoteques, els establiments faran un tancament Patronal, ja que això suposaria una greu crisi pel sector. La Patronal lamenta que s'intenti ofegar el sector de la nit, quan el que s'hauria de fer és potenciar-lo. Nova Ràdio Lloret

DIMECRES 10: UNA ALTRA NIT DE FOLLON A LLORET

Encara no ens hem refet de la indignació pels successos de fa pocs dies que ja hi tornem a ser, una altra nit amb merder a Lloret, i aquesta vegada n’he vist alguna cosa, no tot, deu me’n guardi!

Pel que he captat, (i tot això ho poso en quarantena perquè m’ho han explicat i jo no he vist res, però es el que es comenta) sembla que tot ha començat en una discoteca de la riera on actuava un DJ molt famós. Diuen que els aldarulls s’han iniciat allà i s’han estès al carrer.

Ara, el que jo he vist. Estava treballant, i uns clients han dit que no marxaven perquè hi havia molt de merder al carrer, eren els últims que quedaven a la sala. (3’40h.) Com ja no hi havia ningú i faltava poc per plegar, he posat el pilot automàtic amb la música i he anat a mirar que passava. Al sortir he vist molta gent al carrer. He intentat baixar fins a la riera i he vist els locals del voltant tancats (Texas, Rockefeller’s, Beach) i molta, molta gent al carrer. Al arribar a la riera l’he trobada plena de mossos que bloquejaven el pas i podia sentir de tant en tant els trets de les pilotes de goma. M’he acostat a un mosso i li he preguntat que havia de fer per anar a casa perquè havia de creuar la riera i, paraules textuals: “ si viu a l’altre costat desviïs tot el que pugui però no passi per aquí”. Tampoc deixaven passar. Veig vidres trencats al terra. He tornat a la feina, he recollit les coses i m’he esperat allà una hora més o menys. A les 4’55h. he marxat cap a casa i el carrer seguia ple de gent. Se sentien sirenes i algun tret més. He fet cas al policia i he anat per la Avinguda Vila de Blanes. Els mossos tenien bloquejada la entrada a Just Marlès com es veu a la foto, i circulaven pocs cotxes a aquella hora i molts taxis. A la terminal hi havia mossos que impedien el pas caminant en direcció a la riera i desviaven a tothom cap als carrers del voltant. A la terminal n’he comptat fins a sis de mossos, encara que a la foto no es veuen tots. Tampoc era qüestió d’anar allà davant a fer la foto. S’ha sentit un altre tret. Cap a casa que aquí no se m’hi ha perdut res més. Haig de dir que a la part menys conflictiva del merder (que és la que jo he vist), el dispositiu policial ha estat impecable i no he vist cap mosso maltractant ningú. Fotent algun crit a algun capcigrany que volia passar tant si com no, si, però repartir llenya no he vist pas que ho facin. Mentre escric això sento una altra  sirena. De tot això, dedueixo que avui el merder ha sigut pitjor que el de l’altra nit. En sentirem a parlar, sens dubte, i evidentment demà tornarem a ser capçalera de noticies i diaris. Quina puta merda!  

Soc conscient de què no faig cap favor a la nostra Vila publicant això, però s’ha d’acabar, ja n’hi ha prou! N’estem fins als collons!!, així de clar. Ho sento, però que els qui han de posar-hi  remei que li posin. No es pot aguantar més aquesta situació. Se que és molt complicat, però, Romà, en nom de molts lloretencs et demano solucions. I també demano a la oposició que en aquest cas vagin de la mà del govern i els ajudin, pel bé de tots.

     

MALDITO BARCELONA (Crònica del Diari Argenti El Gráfico)

Hemos aprendido a admirarlo, a esperar sus partidos casi más que los de nuestros propios clubes. Vivimos elogiándolo, hablando de sus jugadores, de su escuela, de su fútbol, de su filosofía. El Barcelona nos invade en la cotidianeidad, se nos mete en nuestra vida diaria con la misma pasmosa parsimonia con la que demuele al Man Utd en la final de una Champions League o le mete cinco al Real Madrid de Mourinho en una visita guiada por el Camp Nou. Ni nos damos cuenta, pero de repente tenemos a Xavi en nuestro living y a Iniesta picando al vacío en nuestro patio. Ese equipo vive con nosotros. Se retroalimenta a partir de nuestro interés por él.

En facebook debemos elegir que el Barcelona “nos gusta” sólo porque no podemos elegir que nos encanta, que nos enamora, que nos hace suspirar de una manera estrepitosa. Es el amor por el fútbol, hoy simplificado en un amor por el Barça. Porque una cosa y la otra son lo mismo.

En la edición de este mes de El Gráfico, reflejamos las virtudes de este Barça, su dominio aún inacabado de una liga y un continente, su legado para el fútbol mundial en todos los estratos posibles. Es uno de los mejores equipos de todos los tiempos, porque a veces es difícil ser terminante y afirmar lo que en realidad no admite discusión: que es el mejor de siempre.

Festejamos cuando nos enteramos que La Masía había abierto una sucursal en Argentina. Llévense a nuestros talentos, transfórmenlos en fotocopias de Messi, por favor. Nosotros ya no sabemos cómo hacerlo. Ni en Argentina, donde los juveniles dan pena, pero tampoco en México, Brasil o Venezuela. Jugamos a otra cosa.

En México, la camiseta azulgrana se vende más que la del Atlante; quizás también en Argentina más que la de San Lorenzo o en Italia más que la del Genoa y el Bologna juntos. No nos hacen falta los números de ventas. Las vemos por la calle, con total naturalidad. Las vemos en las playas, donde ya les hacen frente a las del fútbol local, con un crecimiento sostenido que se repite en Mar del Plata, en Dakar o en Phuket. Y cuando no son las blaugranas, están las otras, esa paleta monocromática que incluye anaranjadas, amarillas flúo, gris o verde agua. Son todas del Barça. Un equipo al que lo único que le queda por conseguir es la independencia de Catalunya. El resto, lo ha hecho todo.

¿Pero saben qué? Quizás haya llegado seriamente la hora de empezar a odiar al Barcelona. Sí, acaso sea una propuesta demasiado arriesgada; si se quiere, incluso tirana, pero no se me ocurre nada mejor que hacer con este equipo que se transformó en un castigo para todos. Con la lógica excepción de sus propios hinchas, cabe preguntarnos: ¿No estábamos todos mejor hasta antes de sufrir el efecto Barcelona?

Porque también está el Lado B, lo que nos hace sufrir a nosotros, los consumidores de su fútbol, y a sus propios actores. Indirectamente, el Barcelona carga de forma negativa todo lo que toca. Messi no es en Argentina el extraterrestre de más de un gol por partido. Ni de enganche ni de wing, tampoco de centrodelantero. Le falta el resto de su equipo para serlo. Y entonces, se desespera. Y sus hinchas se desesperan con él, por él. No sé qué pensarán los aficionados del Barcelona. Quizás hasta sufran ellos también, a la distancia, por las incontigencias de su niño mimado.

Pero el efecto Barça no termina con el mejor del mundo, al contrario, empieza con él. O acaso nos olvidamos de lo que han criticado a España en el Mundial, por no haber sido el Barcelona. La derrota contra Suiza en el primer partido, el posible desastre ante Paraguay, la sucesión de cerrados 1-0 y su falta de cambio de ritmo hicieron sufrir a Xavi, Iniesta y compañía. Ellos no tenían a Messi. Y España no podía ser como el Barcelona. Sólo el título mundial pudo cubrir los gastos ocasionados en el trayecto. Trayecto como el que cubre Dani Alves en todos los partidos del Barcelona: ¿es un wing? ¿es un lateral? ¿Es un avión? No, es un brasileño que cuando se pone la de verdeamarelha, también se desespera. La pelota no le llega igual. Las coberturas de sus compañeros no son las mismas. Tampoco el pressing alto o las devoluciones al vacío. Y entonces, lo vemos ante Venezuela y el twitter explota con mensajes tipo: ¿Pero es este el mismo Dani Alves que juega en el Barcelona? Y la respuesta, como de costumbre, es que no, que esa es una copia borroneada de Alves.

El modelo del Barcelona admite la destrucción de sus piezas cuando no están sometidas a su escudo galáctico (¿se permite usar ese término en un texto que no sea sobre el Real Madrid?), pero también contempla la sanación automática al regresar a casa. O cuántas veces pensamos en que el Messi que les devolvíamos, devastado por las críticas y actuaciones indolentes de las Eliminatorias o el Mundial, sería como una especie de virus informático en el sistema operativo del mejor equipo del mundo. Lo hemos pensado nosotros, lo han pensado en la selección española, en la brasileña o en la camerunesa (Eto’o no pateando aquel penal con Camerún ante Egipto, por ejemplo). “Uy, ahora después de esto, el Barcelona no será igual”. Y sin embargo no, allí siguen, dando cátedra como si nada hubiera pasado, con la moral alta, la cabeza levantada y la pelota pegada al pie.

Guardiola aún no ha decidido irse porque sabe que si cruza esa puerta, comenzará su declive. Podrá ganar títulos en 7 ligas distintas, pero siempre, siempre, le endilgarán cuánto le falta para que su Milan, o su Bayern Munich, o su Manchester United o su Dynamo de Kiev jueguen como aquel Barcelona. Como este Barcelona, que ahora también exporta su know-how. Y ahí va la Roma, decidida entonces a que el técnico del Barcelona B, Luis Enrique, se transforme en el Guardiola de la Serie A. Fichemos a Luis Enrique, entonces. Traigamos, también, a Bojan Krkic. Repliquemos el modelo Barça. Fracasemos estrepitosamente. No lo lograrán. Nadie lo hará.

Y así podríamos seguir, con todos y cada uno de sus integrantes, por separado, convertidos en jugadores mortales, sin los superpoderes que confluyen sólo en un punto del universo, con una camiseta azulgrana y con Guardiola en el banco. Los planetas se alinean sólo en el Camp Nou. El resto es un gran agujero negro que se consume a sí mismo. El Barcelona es el Big Bang. Ni siquiera logramos entenderlo cuando ya cambió de forma y apunta a otra dirección. Estamos a años luz de él y sin embargo nos sentimos tan cerca.

Ahora nos enteramos que mientras todo el mundo intenta imitarlo, sin el menor grado de éxito, Guardiola ya piensa en reformular su módulo y seguir innovando. Sueña con aplicar un 3-4-3 sin perder fidelidad ni resultados. Hoy Pep se sienta a la misma mesa que Steve Jobs. El decide y el mundo corre detrás, para tratar de copiarlo, sin poder hacerlo. Si todo sale bien, a la orquesta catalana se sumará Cesc, quien aprendió la partitura cuando aún no estaba escrita la ópera. Quizás en la próxima temporada, Mascherano nos sorprenda jugando de centrodelantero. O Messi se transforme en el líbero. Y entonces los haremos jugar de lo mismo de este lado del mundo. Y no será lo mismo. Y volveremos a hablar de lo que hacen allá y lo que no hacen acá.

Maldito Barcelona. Nos invade hasta dejarnos insatisfechos con todo lo que antes no habría requerido un juicio tan demoledor. Nos hace creer que el fútbol es simple, que los jugadores pueden ser etéreos, que las defensas más férreas son conos que se derriten durante los partidos.

Maldito Barcelona. Desearía no haberlo visto jugar. Pero después, pienso y digo, no, es imposible desear eso. Como un amor platónico adolescente, se disfruta en el dolor de no tenerlo. De no poder lograrlo. Nunca seremos el Barça.

Maldito Barcelona, cuánto te amo, cuánto te detesto por hacerme sufrir así.

El Watergate del Periodismo (La Vanguardia 18/07/2011)

El Watergate británico no tiene como protagonista a un presidente o a un partido, sino a tres de las grandes instituciones del país: los políticos, la policía y la prensa. Sobre todo, la prensa. Porque así como los ciudadanos desconfiaban ya de la honestidad y eficacia de sus líderes y de sus fuerzas del orden, ahora han perdido casi por completo la fe en los periódicos: cuatro de cada cinco ciudadanos dicen que ya no se fían de lo que les cuenten.

El primer ministro David Cameron ha quedado muy tocado por el gravísimo error de juicio de contratar como jefe de comunicaciones de Downing Street a Andy Coulson, un hombre de Murdoch que había sido director del News of the World cuando empezó el escándalo de las escuchas; Scotland Yard ha quedado tocado porque muchos de sus agentes cobraban dinero a cambio de facilitar información a los periodistas, incluidas cuestiones de seguridad nacional como los movimientos de la reina; pero sobre todo la prensa ha quedado tocada, y además en el peor momento posible, cuando la circulación y la publicidad han caído notablemente, los jóvenes se pasan a medios electrónicos y la mayoría de las cabeceras registra pérdidas. Un auténtico desastre.

El volcán ha estallado ahora, pero todo empezó a fraguarse hace mucho tiempo, de hecho con la aparición de los primeros teléfonos móviles. "Eran analógicos –cuenta un veterano periodista que, como casi todo el mundo en este roñoso caso, prefiere mantenerse anónimo porque Murdoch sigue siendo un hombre poderoso–, y no había más que comprar un escáner por ochenta euros y sentarse en un banco delante del palacio de Buckingham para escuchar las conversaciones de la reina, del duque de Edimburgo, de Carlos y Diana, de Carlos y Camila... Para los tabloides fue como el descubrimiento de la rueda o de la electricidad, los elevó a una nueva dimensión".

Para entender el escándalo hay que situarse en una sociedad que sigue siendo enormemente clasista, donde ni el establishment político de Londres ni la aristocracia rural entienden en absoluto las aspiraciones de lo que llaman todavía con un cierto desprecio las lower classes, las clases bajas. Quienes sí las entienden perfectamente son los tabloides, que tienen en ellas su principal audiencia con un menú de chismorreo picante, chicas en topless y escándalos financieros y sexuales de políticos, deportistas y famosos, de gente que tiene más dinero que ellos, pero también se hunde en el fango.

En Francia, los políticos hacen la pelota a los intelectuales, y en Estados Unidos, al dinero. Pero en Gran Bretaña tanto conservadores como laboristas se han sentido obligados a cortejar a la prensa sensacionalista, porque actúa como un vaso comunicante entre el poder y los millones de votantes de las clases trabajadoras a los que no entienden en absoluto, y a los que sólo se sienten capaces de llegar a través de los tabloides, prometiendo dureza contra los delincuentes o restricciones a la inmigración.

Desde que compró primero el News of the World, en 1969, y más tarde The Sun, Murdoch canalizó esa necesidad de los políticos británicos y ofreció a sus cabeceras más cutres como intermediarios entre Downing Street y las masas de votantes más pobres, menos cultos y educados, los protagonistas de las películas de Ken Loach y Mike Leigh, la antítesis del prototipo aristocrático inglés de Retorno a Brideshead.

Impulsó a Margaret Thatcher a cambio de que le ayudara en la guerra contra los sindicatos de la prensa, a Blair a cambio de que se resistiera a la adopción del euro y le hiciera un hueco en el mercado televisivo a expensas de la BBC, y a Cameron a cambio de que diera luz verde a la adquisición del canal BSkyB, que tiene los derechos del fútbol, lo cual le habría proporcionado un virtual monopolio del sector sin tener en cuenta los intereses de los consumidores.

Murdoch tenía a Cameron totalmente en el bolsillo. No sólo le persuadió de que contratase a Coulson como su jefe de comunicaciones, sino que el premier fue invitado de honor en su yate, a sus fiestas de Navidad y a la boda de Rebekah Brooks (la consejera delegada de News Internacional que dimitió el viernes y fue detenida ayer), comportándose como un cortesano más en torno a un rey Sol de la política del Reino Unido que ni siquiera era británico.

Con la aparición de los móviles, los periodistas de los tabloides encontraron una nueva y poderosísima arma para enterarse de los trapos sucios de los famosos y –en especial el News of the World– la utilizaron sin ningún tipo de escrúpulos y con el consentimiento tácito del poder contra Hugh Grant, Jude Law, Sienna Miller, Wayne Rooney... También contra políticos, que no se atrevían a levantar la voz porque sabían que había dossiers sobre ellos con indiscreciones de todo tipo que era mejor que permanecieran ocultas.

"Trabajar en un tabloide –explica un redactor ya jubilado– es como trabajar en la CIA o el KGB, los directores y los subdirectores tienen teléfonos codificados porque saben que están pinchados por la competencia para enterarse de qué exclusivas van a dar al día siguiente, y robárselas, el nivel de paranoia es indescriptible".

Que los tabloides sobornasen a policías, hicieran chantaje a políticos y violaran impunemente la privacidad de los ciudadanos se consideraba normal, era parte del orden establecido. ¿Por qué, entonces, ha estallado ahora el escándalo? En parte, a que Murdoch había acumulado muchos enemigos. Pero sobre todo se trata de una victoria del periodismo de investigación por parte de The Guardian, que ha desafiado el intento de Scotland Yard y Downing Street de echar tierra sobre el tema de las escuchas y ha conseguido poco a poco fuentes aquí y allá.

No ha habido una única garganta profunda, pero sí un goteo constante de noticias que ha acabado socavando los cimientos. Poco a poco, a lo largo de los últimos años, The Guardian ha ido sacando historias sobre el pago de compensaciones a víctimas de las escuchas, hasta que finalmente dio con la mina de oro que hizo que todo se derrumbara como un castillo de naipes: el pinchazo del teléfono de Milly Dowler, la niña que fue secuestrada y asesinada en el 2002. El hecho de que los mensajes de su buzón de voz fueran borrados por un detective privado que trabajaba para el News of the World, y que su familia concibiera así falsas esperanzas de que estuviera viva, asqueó a la opinión pública y cambió de la noche a la mañana las reglas del juego.

El problema es que en este momento la gente no hace distinciones, y toda la profesión periodística ha quedado contaminada. La prensa de calidad ha destapado el Watergate británico, pero el protagonista de este Watergate es la propia prensa.

PLENS DE L'AJUNTAMENT: VALLS - FUERTES (ROUND 1)

Abans de res voldria dir que no tinc la intenció de fer de cronista de tots i cadascun dels Plens que es facin a l’Ajuntament  de Lloret a la present legislatura, però tant l’anterior (el de presa de possessió) com aquest, per ser el primer en el que teníem l’esperat trobament entre en Valls i en Fuertes, sí que mereixen que en digui algunes paraules. A partir d’aquí em dedicaré a fer comentaris puntuals si hi ha algun fet destacat i poc més. A ben segur que els edils m’ho agrairan.    

     

Ahir vam tenir dos Plens a l’Ajuntament de Lloret, el primer a les 20,00 hores on s’havia de fer pública la distribució del cartipàs municipal, i un segon a les 22,00 hores on havia tres punts, el més important dels quals, votar la moció dels partits de la oposició per retornar el Passeig al doble sentit de circulació.

El de les vuit va anar molt tranquil fins arribar al cinquè punt, el de les retribucions als membres de la corporació, moment en el quan les intervencions d’en Toni Garcia i d’en Marc Fuertes van despertar la fera i va començar l’inevitable enfrontament. Ambdós van mostrar la seva repulsa al fet què en Josep Valls sigui el portaveu de CiU entre d’altres coses mes gruixudes, amb atacs personals al convergent (prepotència, no te autoritat moral ètica, interessos personals...) i Valls va contraatacar amb la seva contundència habitual. Algunes perles:   

     

Fuertes va atacar primer Orobitg dient-li que en el pacte amb CiU només li falta ser l’Alcalde.

Valls a Bernat: Vostè ha passat d’allà aquí i en aquesta bugada ha perdut un llençol. (referint-se al canvi de lloc en el Plenari i a la pèrdua d’un regidor pel camí).

Fuertes: Aquí no es barallen 21 persones, només es baralla el senyor Valls quan surt en aquest Plenari.

García: Vostè és un actor formidable, no he vist mai faltar a la veritat amb tanta naturalitat, és el nou Fermí Reixach de Lloret.

Valls: En Fermí Reixach anava a la seva llista, que vol que vingui a la seva llista?

Fuertes: Mantenir a Valls com a portaveu del govern és una burla als ciutadans de Lloret.

Fuertes: Vostè es guarda el segon cartutx perquè jo no tindré l’oportunitat de respondre a la quantitat de mentides que vostè ara tindrà la llibertat de poder expressar.   

Valls al Senyor Millor (com anomena Fuertes): A mi el que m’indigna  son les mentides i les cabronades que ha escrit sobre mi.   

Podríem seguir però millor deixar-ho aquí tal com va demanar el Sr. Alcalde.

Pel que fa al segon tema candent de la nit, la moció sobre el Passeig, va anar segons el previst, sense cap sorpresa, ni tan sol és pot qualificar de sorpresa la votació d’Orobig, ja què en el seu pacte amb CiU ja deixava clar que volia llibertat de vot sobre aquest assumpte, i era evident que la seva votació seria la que va ser. Ignasi Riera (en nom de CiU es clar)es va quedar sol defensant l’estat actual del Passeig i en va fer una llarga explicació. Va tenir un moment molt lúcid quan se li va dir que aquest era el tema que més rebuig havia tingut mai entre la població, i ell va recordar que la marina de Fenals havia tingut tan o més rebuig que la situació actual del Passeig. La votació va ser de 14 a 7 en favor de la moció, era la primera vegada en molt temps que l’equip de govern perdia una moció, i sembla que el Passeig tornarà a la doble circulació en un termini encara per determinar.

Un altre punt d’interès estava ubicat en Josep Cortés i s’esperava una possible explicació de la seva fugida de les files socialistes però aquesta no va arribar (ha arribat avui a Ple passat), i la seva intervenció en el plenari va ser gairebé inèdita, ni tan sol va replicar Bernat quan aquest va qüestionar la seva ètica. Veurem com li van les coses en el futur immediat, i esperem més implicació per la seva part.

Vaig veure un Romà Codina més segur que en el Ple d’investidura i molt cordial. Força molest per com havien anat les coses sobretot en el primer Ple, però molt ben posat en el seu nou paper de cap dels lloretencs, tot i que haurà de donar molta poció màgica als seus companys per aguantar les envestides que vindran en el futur (a en Valls no cal que ja va caure a la marmita quan era petit).   

Per acabar senyalar que no va faltar el record cap a la benemérita, i també vam saber que el senyor Ramón planeja les seves vacances consultant Google Earth, queda dit ;-). Si és que en els fons son com nens!