Total de visualitzacions de pàgina:

16.8.11

MANIFEST: ESTIMEM LLORET!

Lloretencs i lloretenques, hem dit prou, estem  orgullosos de la nostra vila i volem que tothom sàpiga que no estem d’acord amb la imatge que s’està donant del nostre poble.

Hem fet aquesta manifestació per demostrar que ens estimem Lloret i que no ens agrada la mala imatge que es dóna de la nostra població a la resta de Catalunya, d’Espanya i del món.
Som conscients de la realitat que viu el municipi, hem de fer autocrítica, tots som responsables d’alguna manera i en major o menor mesura del que passa. Per això, és absolutament necessària la implicació de tots i cada un de nosaltres: ciutadania, empresariat, administració pública i món associatiu:  tots!

Cal revisar la normativa, complir-la i fer-la complir. No estem d’acord amb els últims fets ocorreguts a l’avinguda Just Marlés i estem disposats a lluitar per un canvi: no volem incivisme.
Lloret no és només el que s’ensenya a través d’alguns mitjans cada mes d’agost, no és només gent bevent, cridant i trencant mobiliari urbà. Lloret és molt més que tot això, però malauradament aquest altre Lloret atractiu i amable, no desperta l’interès dels mitjans, tot i ser una de les principals destinacions turístiques d’Europa.

I què és Lloret? Lloret és una vila mil.lenària de la Costa Brava, amb identitat pròpia, amb museus, amb jaciments ibèrics, amb castells i ermites, camins de ronda que ens porten tot passejant des de Cala Canyelles a la platja de Sta. Cristina; amb la Dona Marinera que contempla la platja de Lloret i mira de reüll Cala Banys, amb els Jardins de Santa Clotilde coronant la platja de sa Boadella i amb la cala dels Frares, cala Trons, sa Tortuga, cala Gran i cala Morisca, que son el què i  el perquè de dir-se Costa Brava.

Per acabar, gràcies a tothom per ser aquí i fer palès que viure a Lloret és un privilegi; però que un canvi de model turístic no només és necessari, sinó que, si remem tots en la mateixa direcció, també és possible.


(manifest llegit a la Plaça de la Vila desprès de la manifestació Estimem Lloret del dia 15 d'agost de 2011). Fotos: David García Jaramillo.

12.8.11

Orobitg: "El que no faci les coses com les ha de fer, si ha de tancar que tanqui i, si no, que marxi d’aquest poble”


L'Ajuntament està disposat a actuar amb mà ferma per acabar amb el turisme que ve a Lloret només en busca de festa. Ho va dir ahir l'alcalde, Romà Codina, i avui ho ha reiterat el regidor de Turisme, Jordi Orobig. Han fet aquestes declaracions arran dels incidents produïts per un grup de més de 400 turistes que la matinada de dilluns es van encarar a la policia.

El regidor creu que l'Ajuntament ha de ser prudent, però assegura que un cop arribats a la situació actual s'hauran de prendre mesures "valentes" i "arriscades" perquè cal posar fre a aquest tipus de turisme. Segons Orobitg, és un perfil de visitant que econòmicament beneficia a pocs, mentre que “ens perjudica a tots”.

El responsable de turisme recorda que hi ha empresaris que sí que han fet les coses bé, amb inversions importants per adequar els seus establiments, i no pot ser que per culpa dels altres tota aquesta feina no serveixi de res. Per això, és contundent. “El que no podem fer és que tot aquest esforç se’n vagi en orris per la pràctica d’un model que només beneficia a tres. El tema és trobar les eines legals adequades per mirar de retallar aquesta situació i el que no faci les coses com les ha de fer, si ha de tancar que tanqui i, si no, que marxi d’aquest poble, així de clar”, ha dit sense embuts.

Orobitg assegura que l'equip de govern ja ha començat a treballar per modificar les ordenances municipals i, sobretot, en trobar la manera per poder-les aplicar amb rigor. Sobre l'horari de tancament de les discoteques, el regidor considera que no es pot allargar més per empalmar-lo amb el de les cafeteries, perquè això potenciaria un estat de festa dels turistes continuat i no és el model que vol Lloret.

Codina: "Això marca un punt d'inflexió en la política turística de Lloret"


L'Ajuntament i la Patronal de l'oci nocturn condemnen els aldarulls que s'han produït aquesta matinada a Lloret de Mar. L'alcalde, Romà Codina, amb el suport de la resta de formacions municipals, ha convocat aquest migdia una roda de premsa per anunciar que els fets que s'estan produint aquest estiu han marcat un punt d'inflexió en la política turística de la destinació i, per això, en els propers mesos emprendran mesures estrictes per acabar amb el perfil de visitants que vénen a la vila a provocar incidents com els d'ahir o els de dilluns. 

Els fets d’aquesta matinada han començat quan s’ha tallat el subministrament elèctric a la discoteca Colossos, abans que comencés l'actuació d'un Dj. Els responsables de l'estambliment han intentat desallotjar el local, però donada la complicació, ha intervingut la policia i l'ambient s’ha anat escalfant. Finalment, la nit ha acabat amb vint detinguts.

L'alcalde ha dit que “l'Ajuntament no està en contra del sector de l'oci nocturn, present a tota la destinació”, perquè “és un producte amb un pes molt important”,  però creu que “no es pot permetre el model que segueix una part de l’empresariat”. Un model que Codina ha definit com a “insostenible” i “incompatible amb el model de ciutat turística pel qual aposten la majoria de la població i l’Ajuntament”.

En aquest sentit, el Consistori vol endurir els reglaments i les ordenances municipals per promoure un paquet de mesures que afecten diferents administracions i activitats econòmiques, no només l'oci nocturn. Codina assegura que buscaran la manera de fer efectives aquestes mesures, “reclamant a les administracions amb competències que també actuïn amb rigor i contundència i que posin tots els mitjans necessaris perquè així sigui”.

Tot i que l'alcalde no ha avançat a quines mesures es refereix, ha remarcat que això no és una declaració d'intencions, sinó que marca un punt d'inflexió en la política turística de Lloret de Mar. I ha insistit en què, tant l'equip de govern com la resta de formacions, estan “indignats”, diuen que “ja n'hi ha prou” i que no permetran que torni a passar.

El sector de l'oci nocturn condemna els fets 

També ha mostrat la seva indignació la Patronal de l'oci nocturn davant dels aldarulls d'aquesta matinada. El secretari general de la Patronal de l'oci nocturn, Joaquim Boadas, ha anunciat que el sector denuncia qualsevol tipus de violència i, per això, es desvincula dels aldarulls produïts ahir i es presentarà com a acusació particular. “No pot justificar cap acció violenta el fet que s’interrompi l’activitat o que no s’arribi a celebrar sigui pel motiu que sigui”, ha insistit Boadas. El secretari general del sector demana que no es criminalitzi el sector de l'oci nocturn per fets com aquests. I remarca que, pel que fa als usuaris, el 99% es comporta de manera cívica. Perquè l'1% restant no provoqui aldarulls, creu que la solució passa per conscienciar-los, per l'acció policial i per la implantació de mobiliari urbà indestructible. La Patronal considera que és l'Ajuntament qui s'hauria de fer càrrec de la despesa que suposaria instal·lar aquest tipus de mobiliari urbà. Boadas ha dit, també, que si s'aprova la llei per reduir l'horari de les discoteques, els establiments faran un tancament Patronal, ja que això suposaria una greu crisi pel sector. La Patronal lamenta que s'intenti ofegar el sector de la nit, quan el que s'hauria de fer és potenciar-lo.

Nova Ràdio Lloret




11.8.11

DIMECRES 10: UNA ALTRA NIT DE FOLLON A LLORET

Encara no ens hem refet de la indignació pels successos de fa pocs dies que ja hi tornem a ser, una altra nit amb merder a Lloret, i aquesta vegada n’he vist alguna cosa, no tot, deu me’n guardi!

Pel que he captat, (i tot això ho poso en quarantena perquè m’ho han explicat i jo no he vist res, però es el que es comenta) sembla que tot ha començat en una discoteca de la riera on actuava un DJ molt famós. Diuen que els aldarulls s’han iniciat allà i s’han estès al carrer.

Ara, el que jo he vist. Estava treballant, i uns clients han dit que no marxaven perquè hi havia molt de merder al carrer, eren els últims que quedaven a la sala. (3’40h.) Com ja no hi havia ningú i faltava poc per plegar, he posat el pilot automàtic amb la música i he anat a mirar que passava. Al sortir he vist molta gent al carrer. He intentat baixar fins a la riera i he vist els locals del voltant tancats (Texas, Rockefeller’s, Beach) i molta, molta gent al carrer. Al arribar a la riera l’he trobada plena de mossos que bloquejaven el pas i podia sentir de tant en tant els trets de les pilotes de goma. M’he acostat a un mosso i li he preguntat que havia de fer per anar a casa perquè havia de creuar la riera i, paraules textuals: “ si viu a l’altre costat desviïs tot el que pugui però no passi per aquí”. Tampoc deixaven passar. Veig vidres trencats al terra. He tornat a la feina, he recollit les coses i m’he esperat allà una hora més o menys. A les 4’55h. he marxat cap a casa i el carrer seguia ple de gent. Se sentien sirenes i algun tret més. He fet cas al policia i he anat per la Avinguda Vila de Blanes. Els mossos tenien bloquejada la entrada a Just Marlès com es veu a la foto, i circulaven pocs cotxes a aquella hora i molts taxis. A la terminal hi havia mossos que impedien el pas caminant en direcció a la riera i desviaven a tothom cap als carrers del voltant. A la terminal n’he comptat fins a sis de mossos, encara que a la foto no es veuen tots. Tampoc era qüestió d’anar allà davant a fer la foto. S’ha sentit un altre tret. Cap a casa que aquí no se m’hi ha perdut res més. Haig de dir que a la part menys conflictiva del merder (que és la que jo he vist), el dispositiu policial ha estat impecable i no he vist cap mosso maltractant ningú. Fotent algun crit a algun capcigrany que volia passar tant si com no, si, però repartir llenya no he vist pas que ho facin. Mentre escric això sento una altra  sirena. De tot això, dedueixo que avui el merder ha sigut pitjor que el de l’altra nit. En sentirem a parlar, sens dubte, i evidentment demà tornarem a ser capçalera de noticies i diaris. Quina puta merda!  


Soc conscient de què no faig cap favor a la nostra Vila publicant això, però s’ha d’acabar, ja n’hi ha prou! N’estem fins als collons!!, així de clar. Ho sento, però que els qui han de posar-hi  remei que li posin. No es pot aguantar més aquesta situació. Se que és molt complicat, però, Romà, en nom de molts lloretencs et demano solucions. I també demano a la oposició que en aquest cas vagin de la mà del govern i els ajudin, pel bé de tots.

     

2.8.11

MALDITO BARCELONA (Crònica del Diari Argenti El Gráfico)

Hemos aprendido a admirarlo, a esperar sus partidos casi más que los de nuestros propios clubes. Vivimos elogiándolo, hablando de sus jugadores, de su escuela, de su fútbol, de su filosofía. El Barcelona nos invade en la cotidianeidad, se nos mete en nuestra vida diaria con la misma pasmosa parsimonia con la que demuele al Man Utd en la final de una Champions League o le mete cinco al Real Madrid de Mourinho en una visita guiada por el Camp Nou. Ni nos damos cuenta, pero de repente tenemos a Xavi en nuestro living y a Iniesta picando al vacío en nuestro patio. Ese equipo vive con nosotros. Se retroalimenta a partir de nuestro interés por él.

En facebook debemos elegir que el Barcelona “nos gusta” sólo porque no podemos elegir que nos encanta, que nos enamora, que nos hace suspirar de una manera estrepitosa. Es el amor por el fútbol, hoy simplificado en un amor por el Barça. Porque una cosa y la otra son lo mismo.

En la edición de este mes de El Gráfico, reflejamos las virtudes de este Barça, su dominio aún inacabado de una liga y un continente, su legado para el fútbol mundial en todos los estratos posibles. Es uno de los mejores equipos de todos los tiempos, porque a veces es difícil ser terminante y afirmar lo que en realidad no admite discusión: que es el mejor de siempre.

Festejamos cuando nos enteramos que La Masía había abierto una sucursal en Argentina. Llévense a nuestros talentos, transfórmenlos en fotocopias de Messi, por favor. Nosotros ya no sabemos cómo hacerlo. Ni en Argentina, donde los juveniles dan pena, pero tampoco en México, Brasil o Venezuela. Jugamos a otra cosa.

En México, la camiseta azulgrana se vende más que la del Atlante; quizás también en Argentina más que la de San Lorenzo o en Italia más que la del Genoa y el Bologna juntos. No nos hacen falta los números de ventas. Las vemos por la calle, con total naturalidad. Las vemos en las playas, donde ya les hacen frente a las del fútbol local, con un crecimiento sostenido que se repite en Mar del Plata, en Dakar o en Phuket. Y cuando no son las blaugranas, están las otras, esa paleta monocromática que incluye anaranjadas, amarillas flúo, gris o verde agua. Son todas del Barça. Un equipo al que lo único que le queda por conseguir es la independencia de Catalunya. El resto, lo ha hecho todo.

¿Pero saben qué? Quizás haya llegado seriamente la hora de empezar a odiar al Barcelona. Sí, acaso sea una propuesta demasiado arriesgada; si se quiere, incluso tirana, pero no se me ocurre nada mejor que hacer con este equipo que se transformó en un castigo para todos. Con la lógica excepción de sus propios hinchas, cabe preguntarnos: ¿No estábamos todos mejor hasta antes de sufrir el efecto Barcelona?

Porque también está el Lado B, lo que nos hace sufrir a nosotros, los consumidores de su fútbol, y a sus propios actores. Indirectamente, el Barcelona carga de forma negativa todo lo que toca. Messi no es en Argentina el extraterrestre de más de un gol por partido. Ni de enganche ni de wing, tampoco de centrodelantero. Le falta el resto de su equipo para serlo. Y entonces, se desespera. Y sus hinchas se desesperan con él, por él. No sé qué pensarán los aficionados del Barcelona. Quizás hasta sufran ellos también, a la distancia, por las incontigencias de su niño mimado.

Pero el efecto Barça no termina con el mejor del mundo, al contrario, empieza con él. O acaso nos olvidamos de lo que han criticado a España en el Mundial, por no haber sido el Barcelona. La derrota contra Suiza en el primer partido, el posible desastre ante Paraguay, la sucesión de cerrados 1-0 y su falta de cambio de ritmo hicieron sufrir a Xavi, Iniesta y compañía. Ellos no tenían a Messi. Y España no podía ser como el Barcelona. Sólo el título mundial pudo cubrir los gastos ocasionados en el trayecto. Trayecto como el que cubre Dani Alves en todos los partidos del Barcelona: ¿es un wing? ¿es un lateral? ¿Es un avión? No, es un brasileño que cuando se pone la de verdeamarelha, también se desespera. La pelota no le llega igual. Las coberturas de sus compañeros no son las mismas. Tampoco el pressing alto o las devoluciones al vacío. Y entonces, lo vemos ante Venezuela y el twitter explota con mensajes tipo: ¿Pero es este el mismo Dani Alves que juega en el Barcelona? Y la respuesta, como de costumbre, es que no, que esa es una copia borroneada de Alves.

El modelo del Barcelona admite la destrucción de sus piezas cuando no están sometidas a su escudo galáctico (¿se permite usar ese término en un texto que no sea sobre el Real Madrid?), pero también contempla la sanación automática al regresar a casa. O cuántas veces pensamos en que el Messi que les devolvíamos, devastado por las críticas y actuaciones indolentes de las Eliminatorias o el Mundial, sería como una especie de virus informático en el sistema operativo del mejor equipo del mundo. Lo hemos pensado nosotros, lo han pensado en la selección española, en la brasileña o en la camerunesa (Eto’o no pateando aquel penal con Camerún ante Egipto, por ejemplo). “Uy, ahora después de esto, el Barcelona no será igual”. Y sin embargo no, allí siguen, dando cátedra como si nada hubiera pasado, con la moral alta, la cabeza levantada y la pelota pegada al pie.

Guardiola aún no ha decidido irse porque sabe que si cruza esa puerta, comenzará su declive. Podrá ganar títulos en 7 ligas distintas, pero siempre, siempre, le endilgarán cuánto le falta para que su Milan, o su Bayern Munich, o su Manchester United o su Dynamo de Kiev jueguen como aquel Barcelona. Como este Barcelona, que ahora también exporta su know-how. Y ahí va la Roma, decidida entonces a que el técnico del Barcelona B, Luis Enrique, se transforme en el Guardiola de la Serie A. Fichemos a Luis Enrique, entonces. Traigamos, también, a Bojan Krkic. Repliquemos el modelo Barça. Fracasemos estrepitosamente. No lo lograrán. Nadie lo hará.

Y así podríamos seguir, con todos y cada uno de sus integrantes, por separado, convertidos en jugadores mortales, sin los superpoderes que confluyen sólo en un punto del universo, con una camiseta azulgrana y con Guardiola en el banco. Los planetas se alinean sólo en el Camp Nou. El resto es un gran agujero negro que se consume a sí mismo. El Barcelona es el Big Bang. Ni siquiera logramos entenderlo cuando ya cambió de forma y apunta a otra dirección. Estamos a años luz de él y sin embargo nos sentimos tan cerca.

Ahora nos enteramos que mientras todo el mundo intenta imitarlo, sin el menor grado de éxito, Guardiola ya piensa en reformular su módulo y seguir innovando. Sueña con aplicar un 3-4-3 sin perder fidelidad ni resultados. Hoy Pep se sienta a la misma mesa que Steve Jobs. El decide y el mundo corre detrás, para tratar de copiarlo, sin poder hacerlo. Si todo sale bien, a la orquesta catalana se sumará Cesc, quien aprendió la partitura cuando aún no estaba escrita la ópera. Quizás en la próxima temporada, Mascherano nos sorprenda jugando de centrodelantero. O Messi se transforme en el líbero. Y entonces los haremos jugar de lo mismo de este lado del mundo. Y no será lo mismo. Y volveremos a hablar de lo que hacen allá y lo que no hacen acá.

Maldito Barcelona. Nos invade hasta dejarnos insatisfechos con todo lo que antes no habría requerido un juicio tan demoledor. Nos hace creer que el fútbol es simple, que los jugadores pueden ser etéreos, que las defensas más férreas son conos que se derriten durante los partidos.

Maldito Barcelona. Desearía no haberlo visto jugar. Pero después, pienso y digo, no, es imposible desear eso. Como un amor platónico adolescente, se disfruta en el dolor de no tenerlo. De no poder lograrlo. Nunca seremos el Barça.

Maldito Barcelona, cuánto te amo, cuánto te detesto por hacerme sufrir así.