SHALAMAR – THE SECOND TIME AROUND

Publicació: agost de 1979

Llistes: Regne Unit: #45 · EUA: #8

A l’albada dels anys vuitanta, el trio de Los Angeles Shalamar ja s’havia convertit en un dels grups insígnia de Solar Records, el segell sovint batejat com el “Motown dels 80”. Amb “The Second Time Around”, el grup va cristal·litzar la química de la seva formació clàssica—Howard Hewett, Jody Watley i Jeffrey Daniel—una combinació que aportava estil elegant, harmonies suaus i una energia de pista de ball innegable.

La premissa de la cançó és tan atemporal com el mateix soul: la creença que l’amor mereix una segona oportunitat. Escrita pel productor Leon Sylvers III amb William Shelby, la lletra funciona com una conversa persuasiva—un crit sincer a un antic amor, defensant que allò que van compartir encara té valor: “Love can still be found the second time around” (L'amor encara es pot trobar per segona vegada). Shelby es va inspirar en la seva pròpia vida, recordant un romanç que havia deixat enrere a Dayton, Ohio, quan va marxar a Los Angeles a perseguir oportunitats.

“The Second Time Around” exemplifica el so Solar Records—una fusió polida de funk, disco i R&B marcada per línies de baix ajustades, teclats càlids i una producció brillant. Leon Sylvers, acabat de sortir del seu treball amb el grup familiar The Sylvers, hi va perfeccionar un estil que influiria en incomptables artistes del període, de The Whispers a Dynasty.

Al centre del tema s’eleva el tenor de Howard Hewett, mentre que Jody Watley i Jeffrey Daniel aporten suport vocal rítmic, sostenint les harmonies amb la mateixa precisió que mostraven a la seva coreografia. La cançó és alhora una balada i un plaer per als ballarins—de sentiment lent i intens, però amb un groove irresistible.

L’existència de Shalamar estava íntimament lligada a la institució televisiva Soul Train. El que havia començat com una creació d’estudi amb la mescla “Uptown Festival” (1977) es va transformar en un grup real a instàncies del creador del programa, Don Cornelius. Ell va unir el cantant Hewett amb dos dels ballarins més magnètics del programa, Watley i Daniel, assegurant que Shalamar fossin tan atractius a la vista com a l’oïda.

Aquesta aliança de carisma visual i poliment musical va donar fruits: quan “The Second Time Around” va sortir, el públic ja reconeixia el trio com a figures estiloses de la televisió dels dissabtes. Les seves actuacions coordinades i els seus moviments de dansa innovadors (Daniel faria més endavant el moon walk portat a la fama mundial per l’actuació de Michael Jackson a  “Billie Jean) els van convertir en referents culturals.

Publicat l’agost de 1979, el single va arribar al número 1 de les llistes de R&B i Dance i va pujar fins al #8 al Billboard Hot 100, convertint-se en el major èxit pop de Shalamar. Es va transformar en la seva cançó insígnia, d’aquelles que van definir bandes sonores de pistes de patinatge, llistes de clubs i dedicatòries radiofòniques fins ben entrada la dècada dels vuitanta.

SHALAMAR - THE SECOND TIME AROUND

Released: August 1979

Charts:  UK: #45  US: #8 

By the dawn of the 1980s, the Los Angeles–based trio Shalamar had become one of the flagship acts of Solar Records, the label often dubbed “the Motown of the ’80s.” With “The Second Time Around”, the group crystallized the chemistry of their classic lineup—Howard Hewett, Jody Watley, and Jeffrey Daniel—a combination that brought sleek style, smooth harmonies, and undeniable dancefloor energy.

The song’s premise is as timeless as soul music itself: the belief that love deserves a second chance. Written by producer Leon Sylvers III with William Shelby, the lyrics play like a persuasive conversation—an earnest appeal to an old flame that what they shared still has value: “Love can still be found the second time around.” Shelby drew inspiration from his own life, reflecting on a romance he left behind in Dayton, Ohio, when chasing opportunity in Los Angeles. 

“The Second Time Around” epitomizes the Solar Records sound—a polished fusion of funk, disco, and R&B marked by tight basslines, warm keyboards, and glossy production. Leon Sylvers, fresh from his work with family act The Sylvers, honed a style that would influence countless acts of the period, from The Whispers to Dynasty.

Howard Hewett’s rich tenor soars at the center of the track, while Jody Watley and Jeffrey Daniel provide rhythmic vocal support, anchoring the harmonies with the same precision they brought to their choreography. The song is both a ballad and a dancer’s delight—slow-burning in sentiment, but irresistible in its groove.

Shalamar’s very existence was intertwined with the television institution Soul Train. What began as a studio creation for the 1977 medley “Uptown Festival” became a full-fledged group at the insistence of show creator Don Cornelius. He paired singer Hewett with two of the program’s most magnetic dancers, Watley and Daniel, ensuring that Shalamar looked as good as they sounded.

This alignment of visual charisma and musical polish paid off: when “The Second Time Around” hit, audiences already knew the trio as stylish figures from Saturday television. Their coordinated performances and cutting-edge dance moves (Daniel would later bring body-popping to global fame with Michael Jackson’s “Billie Jean”) made them cultural trendsetters.

Released in August 1979, the single topped both the R&B and Dance charts and rose to #8 on the Billboard Hot 100, making it Shalamar’s most successful pop hit. It became their signature song, the kind of track that defined roller-rink soundtracks, club playlists, and late-night radio dedications well into the 1980s.

 CHAKA KHAN – I’M EVERY WOMAN

Publicació: 26 de setembre de 1978

Llistes: Regne Unit: #8 · EUA: #21

Quan Chaka Khan va sortir del càlid capoll funk de Rufus el 1978, tenia quelcom a demostrar: que la seva veu —ja aclamada com una de les més formidables del R&B— podia sostenir-se tota sola. El seu primer single en solitari, “I’m Every Woman”, ho va aconseguir. Escrita pel matrimoni Nickolas Ashford i Valerie Simpson i produïda per Arif Mardin, la peça es va convertir en un himne instantani d’empoderament femení, arribant al número 1 de la llista Hot Soul Singles i entrant al Billboard Hot 100. Va ser el moment en què Chaka es va transformar de líder fogosa d’una banda en una autèntica estrella en solitari.

Musicalment, la cançó és alhora elegant i contundent, un tros lluminós de soul de l’era disco. Els acords del demo de Simpson es van mantenir intactes, però va ser Chaka qui va donar al disc la seva sang vital: estirant el tornaveu “I’m every woman…” fins convertir-lo en una declaració vocal d’identitat, resiliència i alegria. Així, va construir un pont entre la força gospel d’Aretha Franklin i el foc sensual de la pista de ball disco, oferint una interpretació tècnicament brillant i emocionalment desbordant. El missatge era simple però radical per al seu temps: una dona podia ser polièdrica, poderosa i completa, sense excuses.

Curiosament, la lletra va sortir de la ploma de Nick Ashford. “Tot aquest tema de la dona va trigar molt a cristal·litzar”, va admetre més tard, assenyalant la dificultat de canalitzar una veu femenina. Però la interpretació de Chaka va esborrar qualsevol dubte. Amb les seves acrobàcies vocals —rugint, modulant, acariciant la melodia— va fer que la cançó semblés sempre seva, com un credo autoescrit amb paraules prestades.

El videoclip també va ser avançat al seu temps. Molt abans que MTV popularitzés els promos musicals, Chaka hi apareixia en cinc versions d’ella mateixa, cadascuna amb un estil diferent per encarnar la “dona universal” de la lletra. Diva del funk, deessa disco, mare, professional, esperit lliure —totes convivien a la pantalla. Era una declaració visual que la seva expressivitat, com la seva feminitat, contenia multituds.

L’herència de la cançó és tan expansiva com el seu missatge. Whitney Houston la va reintroduir el 1992 a la banda sonora de “The Bodyguard”, i la seva versió desbordant va arribar al #4 als EUA, retent homenatge directament cridant “Chaka!” al final. Dècades més tard, Aretha Franklin la va incloure al seu àlbum “Great Diva Classics”, trenant-la amb “Respect”. I el 2021, la mateixa Chaka va revisitar l’himne en duet amb Idina Menzel per al Dia Internacional de la Dona, alineant-lo amb una campanya global d’empoderament i solidaritat femenina.

En retrospectiva, “I’m Every Woman” va marcar un punt d’inflexió. Va ser la proclamació d’emancipació de Chaka Khan —el senyal que la seva expressivitat podia anar més enllà dels límits funk de Rufus, abastant disco, soul i pop amb igual autoritat. El disc també va anticipar un canvi cultural: les veus femenines ja no només cantaven sobre desamors o romances; cantaven sobre poder i identitat.

CHAKA KHAN - I’M EVERY WOMAN

Released: September 26, 1978

Charts:  UK: #8   US: #21 

When Chaka Khan stepped out from the warm funk cocoon of Rufus in 1978, she had something to prove: that her voice—already hailed as one of the most formidable in R&B—could stand on its own. Her debut solo single, “I’m Every Woman,” did just that. Written by the husband-and-wife team of Nickolas Ashford and Valerie Simpson and produced by Arif Mardin, the track became an instant empowerment anthem, soaring to #1 on the Hot Soul Singles chart and cracking the Billboard Hot 100. It was the moment Chaka transformed from the fiery frontwoman of a band to a bona fide solo star.

Musically, the song is both sleek and commanding, a lush slice of disco-era soul. Simpson’s demo chords remained intact, but it was Chaka who gave the record its lifeblood—stretching the chorus line “I’m every woman…” into a vocal declaration of identity, resilience, and joy. In doing so, she bridged the gospel power of Aretha Franklin with the sensual fire of the disco floor, delivering a performance that was technically dazzling yet emotionally uncontainable. The song’s message was straightforward but radical for its time: a woman could be multifaceted, powerful, and complete, without apology.

The lyrics came, interestingly, from Nick Ashford’s pen. “The whole woman thing took a long time to come through,” he later admitted, noting the difficulty of channeling a female voice. Yet Chaka’s delivery obliterated any hesitation. With her vocal acrobatics—roaring, bending, and caressing the melody—she made the song feel as if it had always belonged to her, a self-authored creed in borrowed words.

The song’s music video was also ahead of its time. Long before MTV mainstreamed the concept of music promos, Chaka’s clip featured five versions of herself, each styled differently to embody the “every woman” of the lyric. Funk diva, disco goddess, mother, professional, free spirit—all coexisted on screen. It was a visual declaration that her artistry, like her femininity, contained multitudes.

The song’s legacy is almost as expansive as its message. Whitney Houston re-introduced it in 1992 for “The Bodyguard” soundtrack, her powerhouse version hitting #4 in the US and paying direct homage by calling out “Chaka!” in the fade-out. Decades later, Aretha Franklin brought it into her canon on her Great Diva Classics album, weaving it together with “Respect.” And in 2021, Chaka herself revisited the anthem as a duet with Idina Menzel for International Women’s Day, aligning it with a global campaign for female empowerment and solidarity.

In retrospect, “I’m Every Woman” marked a turning point. It was Chaka Khan’s emancipation proclamation—a signal that her artistry could stretch beyond the funk confines of Rufus, touching disco, soul, and pop with equal authority. The record also foreshadowed a cultural shift: women’s voices were no longer just singing about heartbreak or romance; they were singing about agency, power, and identity.

 

HOT CHOCOLATE - YOU SEXY THING

Publicació: 24 d’octubre de 1975

Llistes:  Regne Unit: núm. 2 · Estats Units: núm. 3

Poques cançons han ballat a través de les dècades amb la persistència i l’encant de “You Sexy Thing” de Hot Chocolate. El que va començar com una cara B el 1975 va acabar convertint-se en un dels senzills més populars de l’era disco-soul, un tema que ha estat reintroduït, remesclat i redescobert per noves generacions als anys vuitanta, noranta i més enllà.

El productor Mickie Most, que havia guiat Hot Chocolate en els seus primers èxits amb el segell RAK, inicialment no va veure gaire potencial en la cançó. Va quedar amagada a la cara B de “Blue Night”. Però els DJs de ràdio i el públic van captar de seguida el seu groove infecciós i la seva lletra celebratòria. Veient-hi possibilitats, Most va fer que la banda regravés el tema per publicar-lo com a cara A. A finals de 1975, “You Sexy Thing” pujava a les llistes britàniques, aturant-se només darrere del monumental “Bohemian Rhapsody” de Queen. A principis de 1976, ja havia entrat al Top 3 dels Estats Units.

De manera poc habitual per a Hot Chocolate —que fins llavors s’havien fet un nom amb cançons impregnades de malenconia i desamor— aquest era un himne de joia. El cantant principal Errol Brown, jamaicà establert a Londres, la va escriure dedicada a la seva esposa Ginette, fent-ne la seva primera lletra plenament dedicada a la felicitat. Sobre la línia de baix constant de Tony Wilson i l’arranjament amb tocs de funk de la banda, la veu suau i profunda de Brown lliurava versos que combinaven sinceritat i desimboltura. La tornada —repetida amb fervor gairebé gospel— convertia una devoció personal en un himne universal de desig.

El que fa “You Sexy Thing” especialment remarcable no és només el seu èxit inicial a les llistes, sinó la seva increïble capacitat per ressorgir. Una remescla de Ben Liebrand el 1987 va tornar a situar-la al Top 10 britànic, ajudant el recopilatori “The Very Best of Hot Chocolate” a assolir el número u. Després, el 1997, la cançó va viure un altre moment d’or gràcies a la seva aparició a la pel·lícula britànica “The Full Monty”, on el personatge de Robert Carlyle, a l’atur, assaja un striptease al seu ritme. Aquest nou context va donar a la peça un encant irreverent i obrer, fent-la tant còmica com triomfant.

I la història no va acabar aquí. A finals dels noranta, “You Sexy Thing” sonava en anuncis de Burger King als Estats Units i encara omplia les pistes de ball. Avui dia, manté una distinció molt peculiar: és una de les dues úniques cançons (juntament amb “Imagine” de John Lennon) que ha entrat al Top 10 del Regne Unit en tres dècades consecutives —els setanta, els vuitanta i els noranta.

HOT CHOCOLATE - YOU SEXY THING

Released : October 24, 1975

Charts:  UK: #2   US: #3 

Few songs have danced across decades with the persistence and charm of Hot Chocolate’s “You Sexy Thing.” What began as a B-side filler in 1975 went on to become one of the most enduring singles of the disco-soul era, a track that has been reintroduced, remixed, and rediscovered by new generations in the ’80s, ’90s, and beyond.

Producer Mickie Most, who had steered Hot Chocolate through their early hits on his RAK label, didn’t initially think much of the song. It was tucked away on the flip side of “Blue Night”. But radio DJs and audiences quickly latched onto its infectious groove and celebratory lyric. Sensing its potential, Most had the band re-record the track for release as an A-side. By late 1975, “You Sexy Thing” was climbing the UK charts, stalling only behind Queen’s monumental “Bohemian Rhapsody.” In early 1976, it cracked the US Top 3.

Unusually for Hot Chocolate—who had previously built their reputation on songs tinged with melancholy and heartbreak—this was a joyous declaration. Lead singer Errol Brown, a Jamaican-born Londoner, wrote the song about his wife Ginette, making it his first unabashedly happy lyric. Over Tony Wilson’s steady bass line and the band’s funk-infused arrangement, Brown’s smooth baritone delivered lines that mixed sincerity with swagger. The chorus—repeated with gospel-like fervor—turned personal devotion into a universal anthem of desire.

What makes “You Sexy Thing” remarkable isn’t just its initial chart success—it’s its uncanny ability to resurface. A 1987 remix by Ben Liebrand climbed back into the UK Top 10, helping the compilation “The Very Best of Hot Chocolate” reach number one. Then in 1997, the song’s fortunes soared again thanks to its cheeky use in the British film “The Full Monty”, where Robert Carlyle’s down-on-his-luck character rehearses a striptease to its beat. This new context gave the song a bawdy, working-class charm, making it both comic and triumphant.

And it didn’t stop there. By the late ’90s, “You Sexy Thing” was soundtracking Burger King ads in the US and still filling dancefloors. To this day, it holds the rare distinction of being one of only two songs (alongside John Lennon’s “Imagine”) to chart in the UK Top 10 in three consecutive decades—the ’70s, ’80s, and ’90s.

 

THE CRUSADERS - STREET LIFE

Publicació: juliol de 1979

Llistes:  Regne Unit: núm. 5 · Estats Units: núm. 36

L’any 1979, The Crusaders ja portaven gairebé dues dècades en el seu viatge des de les arrels del hard bop fins a convertir-se en innovadors del jazz-fusió. “Street Life” es va convertir alhora en el punt àlgid de la seva carrera i, irònicament, en una mena de cant del cigne: va ser el seu últim gran èxit transoceànic. 

L’origen de la cançó és tan inesperat com poètic. El pianista Joe Sample era en una pista d’esquí per a principiants a Mammoth Mountain, observant com els novells queien i xocaven entre ells. A ell li va semblar un “bulevard de bogeria”, una metàfora perfecta de la vida nocturna urbana, amb els seus enganys, perills i plaers fugaços. En col·laboració amb el lletrista Will Jennings, va transformar aquesta visió en un retrat de la vida a la ciutat: superfícies lluents que amaguen perill al darrere. Jennings, que havia estat absorbint l’ambient del Hollywood Boulevard, va aportar la seva mirada incisiva: “Street life, you can run away from time” (Vida al carrer, pots fugir del temps)—convertint el caos en quelcom tan seductor com ineludible.

La força de la cançó va emergir amb la veu de Randy Crawford. En aquell moment, era pràcticament desconeguda fora dels cercles de jazz, tot i que havia impressionat Sample amb el seu debut “Everything Must Change” (1976), sense aconseguir èxit comercial. La seva vulnerable interpretació a “Street Life” transmetent tant l’atracció com el perill del bulevard. Aquella actuació no només va donar als Crusaders el seu gran èxit, sinó que també va llançar Crawford a una carrera internacional. El grup produiria després el seu àlbum de 1980, “Now We May Begin”, que la convertiria en estrella, sobretot a Europa.

Musicalment, “Street Life” és una autèntica lliçó de jazz-funk de finals dels setanta. L’arranjament dels Crusaders combinava sofisticació polida amb un fons de funk cru: el vamp de piano de Sample guiava el groove, el saxo de Wilton Felder hi afegia musculatura, i la bateria de Stix Hooper mantenia el pols àgil i ferm. La versió de gairebé 12 minuts de l’àlbum era com una jam session il·luminada amb neons, mentre que l’edició radiofònica la destil·lava en una forma compacta i preparada per a les llistes.

Publicada per MCA Records, “Street Life” va arribar al núm. 36 del Billboard Hot 100 als EUA i va triomfar a Europa, assolint el núm. 5 al Regne Unit. Va ser l’últim gran èxit comercial dels Crusaders, però la seva influència es va estendre molt més enllà de 1979. Anys després, artistes de hip-hop van samplejar el cor icònic de Crawford, reintegrant-lo en les narratives urbanes del rap.

La cançó també va trobar el seu lloc al cinema, apareixent al film Sharky’s Machine (1981) amb Burt Reynolds i a Jackie Brown (1997) de Quentin Tarantino, on el seu aire de jazz-noir encaixava perfectament amb la sensibilitat retro del director.

Per als Crusaders, “Street Life” va ser l’últim gran èxit d’una llarga trajectòria. Per a Randy Crawford, va ser el començament de la seva. I per als oients, encara avui és un himne que et fa sentir la lluentor del neó i les ombres que s’hi amaguen al darrere.

THE CRUSADERS - STREET LIFE

Released: July 1979

Charts:  UK: #5   US: #36 

By 1979, The Crusaders were nearly two decades into their journey from hard bop roots to jazz-fusion innovators. “Street Life” became both a career pinnacle and, ironically, something of a swan song—it was their last major crossover hit.

The genesis of the song is as unlikely as it is poetic. Pianist Joe Sample was on a beginner’s ski slope at Mammoth Mountain, watching novices tumble and collide. To him, it looked like a “boulevard of madness,” a perfect metaphor for urban nightlife and its hustles, dangers, and fleeting thrills. Teaming up with lyricist Will Jennings, he reshaped the vision into a portrait of city living: glittering surfaces masking peril underneath. Jennings, who had been soaking up the atmosphere of Hollywood Boulevard, brought a lyricist’s sharpness to Sample’s concept—“Street life, you can run away from time”—making the chaos sound both seductive and inescapable.

The song’s power came alive through Randy Crawford’s voice. At the time, she was little-known outside jazz circles, having impressed Sample on her 1976 debut “Everything Must Change” without finding commercial success. Her vocal on “Street Life” was smoky yet vulnerable, conveying both the allure and the danger of the boulevard. That performance didn’t just give the Crusaders their hit; it launched Crawford into an international career. The Crusaders would go on to produce her 1980 album “Now We May Begin”, which turned her into a star, especially in Europe.

Musically, “Street Life” was a masterclass in late-’70s jazz-funk fusion. The Crusaders’ arrangement balanced slick sophistication with raw funk undercurrents: Sample’s piano vamp drove the groove, Wilton Felder’s saxophone added muscle, and Stix Hooper’s drumming kept the beat sharp but supple. The track’s nearly 12-minute album version stretched like a neon-lit jam session, while the radio edit distilled it to a tight, chart-ready form.

Released on MCA Records, “Street Life” reached #36 on the US Billboard Hot 100 and broke big in Europe, peaking at #5 on the UK Singles Chart. It became The Crusaders’ last major commercial success, but its influence stretched far beyond 1979. Hip-hop artists later sampled Crawford’s iconic chorus, folding it back into the streetwise narratives of rap.

The song also found its way into cinema, appearing in the 1981 Burt Reynolds film Sharky’s Machine and Quentin Tarantino’s Jackie Brown (1997), where its noir-jazz cool perfectly matched the director’s retro sensibilities.

For The Crusaders, “Street Life” was the last great hit of their long career. For Randy Crawford, it was the beginning of hers. And for listeners, it remains an anthem that makes you feel the shimmer of neon and the shadows lurking just behind it.