DAVID BOWIE - FASHION

Publicació: 24 d’octubre de 1980

Llistes d’èxits: Regne Unit: #5 · Estats Units: #70

“Fashion” és una cançó d’art-rock ballable i mordaç de David Bowie, publicada com a segon senzill del seu catorzè àlbum d’estudi, “Scary Monsters (and Super Creeps)”. Coproduïda per Bowie i el seu col·laborador habitual Tony Visconti, va ser la última cançó completada per a l’àlbum, tot i que va començar com una paròdia reggae titulada “Jamaica”. Va arribar al cinquè lloc a les llistes britàniques i al número 70 als Estats Units, convertint-se en la primera entrada de Bowie a les llistes americanes en tres anys.

El tema destaca per una secció rítmica tensa i musculosa, amb una actuació memorable del guitarrista Robert Fripp. El piano va ser interpretat per Roy Bittan, membre de l’E Street Band de Bruce Springsteen, que estava gravant en un estudi adjacent al Power Station de Nova York. Inicialment, Bowie volia descartar la cançó, però Visconti el va convèncer de continuar, veient-hi un gran potencial comercial. L’endemà, Bowie va tornar amb la lletra acabada i el ja icònic “beep beep”, extret d’una composició seva oblidada de 1970 anomenada “Rupert the Riley”.

A nivell líric, “Fashion” actua com una sàtira de l’escena de la moda, tot mostrant una atracció i repulsió alhora cap als seus codis socials estrictes. Bowie critica l’obsessió per seguir les tendències, qualificant els fanàtics de l’estil de feixistes i al·ludint a una “goon squad” (una colla de matons). Segons el mateix Bowie, la cançó és una mena de successora espiritual de “Dedicated Follower of Fashion” dels Kinks (1966), i reflecteix la seva fascinació ambivalent pel món de la moda: “Ara sembla que ser a la moda és una vocació més que no pas una elecció.”

El videoclip, dirigit per David Mallet, es va filmar al Hurrah, un club nocturn de Nova York amb llegat punk (famos per una baralla de Sid Vicious el 1978). El clip mostra Bowie i la seva banda com matons elegants, intercalats amb escenes de ballarins assajant i una cua de New Romantics fora d’un menjador social. Entre els extres hi havia May Pang, exparella de John Lennon i futura esposa de Visconti. Com en el vídeo de “Ashes to Ashes”, Bowie fa una sèrie de gestos estilitzats que acaben sent imitats per la multitud, reforçant el tema de l’adoració idolàtrica i l’ansietat per la influència. El vídeo acaba amb una metàfora visual impactant: els ballarins copiant servilment els moviments de Bowie, una crítica directa al cicle interminable de persecució de tendències.

Tot i sovint quedar a l’ombra de la potència emocional i simbòlica d’”Ashes to Ashes”, “Fashion” brilla per dret propi com una masterclass de minimalisme disco post-punk. El groove hipnòtic, propulsat per la secció rítmica Davis/Murray, i la interpretació vocal de Bowie—entre la burla, el carisma i la fredor distant—fan de la cançó una peça icònica. La seva frase “turn to the left / turn to the right” es va convertir en una mena d’eslògan, especialment quan es va utilitzar en la cloenda dels Jocs Olímpics de Londres 2012, amb Kate Moss, Naomi Campbell i Georgia May Jagger desfilant al seu ritme. Els organitzadors van intentar que Bowie hi actués en directe, però ell va declinar l’oferta, fidel a la seva naturalesa cada cop més reclosa i enigmàtica.

DAVID BOWIE - FASHION

Released: October 24,1980

Charts: UK: #5  US: #70 

“Fashion” is a biting, danceable art-rock track by David Bowie, released on 24 October 1980 as the second single from his fourteenth studio album, “Scary Monsters (and Super Creeps)”. Co-produced by Bowie and long-time collaborator Tony Visconti, it was the final track completed for the album, having originated as a reggae parody titled “Jamaica”. The song reached #5 on the UK Singles Chart and #70 in the US, becoming Bowie’s first American chart entry in three years.

The track features a taut, muscular rhythm section and a standout performance by Robert Fripp on guitar. Piano duties were handled by Roy Bittan of Bruce Springsteen’s E Street Band, who was recording in the adjacent studio during sessions at the Power Station in New York. Bowie himself considered scrapping the track until Visconti urged him to finish it, convinced it had commercial potential. Bowie returned the next day with a completed lyric and the iconic “beep beep” hook—originally used in a forgotten 1970 Bowie composition, “Rupert the Riley.”

Lyrically, “Fashion” operates as a satirical commentary on the fashion scene, simultaneously drawn to and repelled by the industry’s rigid social codes. Bowie skewers the obsession with trend conformity, labeling style zealots as “fascists” and invoking the ominous-sounding “goon squad”. In his own words, the track was a kind of spiritual successor to The Kinks’ 1966 track “Dedicated Follower of Fashion”, and reflects his conflicted fascination with the fashion world: “It seems now to be replaced by an insidious grim determination to be fashionable, as though it’s actually a vocation.”

The David Mallet-directed video was shot at Hurrah, a New York nightclub with a punk legacy (once the site of a notorious 1978 Sid Vicious bar brawl). The clip combine Bowie and his band—presented as stylish street thugs—with dancers rehearsing and a lineup of New Romantics outside a soup kitchen. Among the extras was May Pang, former partner of John Lennon and future wife of Visconti. As in the video for “Ashes to Ashes,” Bowie performs a series of stylized gestures that are ultimately mimicked by the crowd, underlining the song’s theme of reluctant idol worship and the anxiety of influence. The video closes with a haunting visual metaphor: the dancers slavishly adopting Bowie’s moves, underlining the very cycle of trend-chasing the song critiques.

Although often overshadowed by the surreal imagery and emotional pull of “Ashes to Ashes”, “Fashion” holds its own as a masterclass in post-punk disco minimalism. The groove—propelled by the Davis/Murray rhythm section—is hypnotic, and Bowie’s vocal performance balances mockery, charisma, and aloof cool. His line “turn to the left / turn to the right” became a catchphrase of sorts, especially after the song was revived for the London 2012 Olympics Closing Ceremony, where Kate Moss, Naomi Campbell, and Georgia May Jagger strutted down the catwalk to it. Although the organizers tried to convince Bowie to appear live, he declined—true to his increasingly reclusive persona.