BILLY JOEL - AN INNOCENT MAN

Publicació: Desembre de 1983

Llistes: EUA: #10 · Regne Unit: #8

“An Innocent Man” és un èxit de Billy Joel de l’any 1983, publicat com a tercer single del seu àlbum inspirat en el doo-wop i el R&B, també titulat “An Innocent Man”. La cançó és un sentit homenatge a la música de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, i reflecteix l’admiració de Joel per artistes com Ben E. King i The Drifters. Musicalment influïda pels llegendaris compositors Leiber i Stoller, combina un estil nostàlgic amb una lletra profundament personal, sorgida de les experiències romàntiques de Joel mateix.

La lletra explica la història d’una dona ferida per relacions passades, que ara dubta a tornar a estimar. Joel es presenta com un home pacient i sincer —l’“home innocent”— que intenta guanyar-se la seva confiança i oferir-li una relació diferent de tot el que ha conegut. La cançó va arribar al núm. 10 de la Billboard Hot 100 i al núm. 8 de les llistes del Regne Unit.

Joel va gravar “An Innocent Man” després de l’àlbum anterior, “The Nylon Curtain”, molt més exigent tant emocionalment com tècnicament. Després d’aquell esforç intens, buscava una proposta més divertida i fresca, inspirada pel seu propi retorn alegre al món de les cites després del divorci. En aquell moment, Joel sortia amb Christie Brinkley i Elle Macpherson, i es va apropar a aquest disc amb un esperit de llibertat creativa. Més endavant va admetre que les cançons d’aquest disc van fluir amb facilitat, i que va voler forçar la seva tessitura vocal per aconseguir més dramatització, sabent que aquella capacitat no li duraria per sempre.

Tot i l’esperit lleuger de l’àlbum, Joel va mantenir uns estàndards molt alts a l’estudi. El productor Phil Ramone va explicar que, davant una actitud poc professional dels guitarristes habituals durant la gravació, va convidar el reconegut guitarrista Eric Gale a tocar sense dir ni una paraula. El gest va servir de recordatori silenciós del nivell d’excel·lència que s’esperava, i va restablir el respecte i el bon ritme de treball.

En molts sentits, “An Innocent Man” és molt més que una cançó: és un reflex de la reinvenció personal de Billy Joel, del seu amor per la música primerenca de rock i soul, i de la seva habilitat per combinar introspecció emocional amb un encant musical clàssic.

BILLY JOEL - AN INNOCENT MAN

Released: December 1983

Charts:  US: #10  UK: #8 

“An Innocent Man” is a 1983 hit by Billy Joel, released as the third single from his doo-wop and R&B-inspired album “An Innocent Man”. A heartfelt homage to the music of the late ’50s and early ’60s, the song reflects Joel’s admiration for artists like Ben E. King and The Drifters. Musically influenced by songwriting legends Leiber and Stoller, it combines nostalgic stylings with deeply personal lyrics, stemming from Joel’s own romantic experiences.

Lyrically, the song tells the story of a woman who, wounded by past relationships, is hesitant to love again. Joel positions himself as a patient and sincere partner—the “innocent man”—trying to earn her trust and offer something different from what she’s known. The song reach No. 10 on the Billboard Hot 100 and No. 8 on the UK Singles Charts.

Joel recorded “An Innocent Man” following the emotionally and technically demanding album “The Nylon Curtain”. Seeking something more playful and inspired by his own joyful return to dating after his divorce—he was seeing both Christie Brinkley and Elle Macpherson at the time—he approached this album with a sense of creative freedom and fun. Joel later admitted that songs from this record flowed easily, and he deliberately pushed his vocal range for dramatic effect, knowing his high register might not last.

Despite its lighthearted roots, Joel maintained high standards in the studio. Producer Phil Ramone recounted how he handled a lapse in professionalism from Joel’s guitarists during recording. By inviting renowned guitarist Eric Gale to play without saying a word, Ramone silently reminded the band of the discipline and excellence expected during sessions. The move worked—respect was restored, and the creative process got back on track.

In many ways, “An Innocent Man” is more than a song—it’s a reflection of Joel’s personal reinvention, his love of early rock and soul, and his ability to blend introspective storytelling with vintage musical flair.

TINA TURNER - STEAMY WINDOWS

Publicada: novembre de 1989

Llistes d’èxits: EUA: #39 · Regne Unit: #13

“Steamy Windows” és una cançó sensual amb influències de blues i rock, enregistrada per Tina Turner per al seu setè àlbum d’estudi, “Foreign Affair”. Escrita pel cantautor de Louisiana Tony Joe White i produïda per Dan Hartman, va ser publicada com a segon single de l’àlbum el novembre de 1989 en diversos països, i com a tercer senzill al Regne Unit el 5 de febrer de 1990. Va aconseguir un èxit comercial notable, arribant al Top 10 a Bèlgica, Irlanda i Itàlia, i entrant al Top 40 en molts altres mercats internacionals.

Tony Joe White, conegut pel seu èxit de 1969 “Polk Salad Annie”, va presentar “Steamy Windows” en una maqueta que va enviar a Turner per al projecte. Dels quatre temes que va proposar, Tina en va gravar tres: “Steamy Windows”, “Undercover Agent for the Blues” i “Foreign Affair”, que donaria nom a l’àlbum. Tot i mantenir l’estructura harmònica original i l’estil swamp rock típic de White, Turner hi va imprimir la seva força i una energia carregada de sensualitat.

La lletra descriu una trobada apassionada al seient del darrere d’un cotxe, on els vidres entelats són tant una imatge literal com una metàfora del desig i la intimitat. El que diferencia la cançó és el canvi de rols habituals: en lloc de retratar-se com una figura passiva, Turner assumeix el control de la situació, invertint la dinàmica de gènere tradicional. Aquesta narrativa assertiva s’inscriu dins del missatge d’empoderament femení que defineix bona part de la seva música, especialment des de la publicació de la seva autobiografia “I, Tina” (1986), on relatava la seva fugida d’una relació abusiva i la seva posterior renaixença personal i artística.

El productor Dan Hartman, famós per les cançons “Relight My Fire” i “I Can Dream About You”, va aportar una producció vigorosa i polida, mentre que Tony Joe White hi va contribuir amb la seva guitarra característica. El resultat és una fusió poderosa de rock del sud, blues i soul, on el toc cru de White es combina amb la veu vibrant i incendiària de Turner.

En directe, “Steamy Windows” es va convertir en un dels moments àlgids de la gira Foreign Affair Tour (abril – novembre de 1990), on sovint obria els concerts. La gira va ser un èxit rotund a Europa, i l’actuació a Barcelona va ser enregistrada i publicada en format VHS amb el títol “Tina Turner: Live from Barcelona 1990 (Do You Want Some Action)”.

TINA TURNER - STEAMY WINDOWS

Released: November 1989

Charts:  US: #39   UK: #13 

“Steamy Windows” is a bluesy, rock-infused track recorded by Tina Turner for her seventh studio album, “Foreign Affair”. Written by Tony Joe White and produced by Dan Hartman, it was released as the album’s second single in November 1989 in many countries, and as the third single in the UK on February 5, 1990. The song achieved commercial success, reaching the Top 10 in Belgium, Ireland, and Italy, and entered the Top 40 in numerous other markets.

Louisiana singer-songwriter Tony Joe White, best known for his 1969 hit “Polk Salad Annie”, penned “Steamy Windows” and submitted it on a demo tape to Turner for consideration. Of the four songs he proposed, Turner selected and recorded three: “Steamy Windows”, “Undercover Agent for the Blues”, and “Foreign Affair”—the latter becoming the album’s title track. Turner retained White’s original chord structure and swampy style but infused the song with her trademark energy and sensuality.

The lyrics describe a steamy romantic encounter in the backseat of a car, with the fogging of the windows serving as both a literal and metaphorical signal of intimacy. What sets the song apart is Turner’s role reversal—rather than portraying a passive female partner, she takes the lead, flipping the traditional gender dynamic. This assertive narrative fits into the broader theme of empowerment that became a hallmark of Turner’s music and public image following the release of her 1986 autobiography “I, Tina”, which recounted her struggle to escape an abusive relationship and rebuild her life.

Dan Hartman, known for his hit “I Can Dream About You”, produced the track, with Tony Joe White contributing guitar. The song blends swamp rock, blues, and soul, capturing both White’s Southern grit and Turner’s fiery vocal delivery. The live performance of “Steamy Windows” became a highlight of Turner’s Foreign Affair Tour (April–November 1990), where it served as the opening number. The tour was a massive success across Europe, with the Barcelona concert later released on VHS as “Tina Turner: Live from Barcelona 1990 (Do You Want Some Action)”.

TINA TURNER - LET’S STAY TOGETHER

Publicada: 7 de novembre de 1983

Llistes d’èxits: EUA: #26 · Regne Unit: #6

Originalment llançada per Al Green l’any 1971 i produïda per Willie Mitchell, “Let’s Stay Together” és un clàssic del soul que va assolir el número 1 del Billboard Hot 100 i va dominar la llista de R&B durant nou setmanes. Amb un missatge d’amor, lleialtat i compromís durador, la cançó es va convertir en icònica, gràcies a la veu suau de Green i a un arranjament atemporal que l’ha situat com una de les peces més celebrades de la història del soul. El 2010, va ser seleccionada per la Library of Congress per a la seva conservació al National Recording Registry, reconeguda pel seu valor cultural, històric i estètic.

La versió de Tina Turner del 1983 va marcar un punt d’inflexió en la seva carrera, reintroduint-la a les llistes d’èxits dels EUA i el Regne Unit després de més d’una dècada d’absència. La idea de fer la versió va sorgir durant les primeres converses sobre el seu àlbum de retorn, “Private Dancer”. Martyn Ware, del grup Heaven 17 i de la British Electric Foundation (B.E.F.), va rebutjar inicialment escriure una cançó nova per a Turner, insegur de com compondre per a una artista llegendària com ella. En comptes d’això, va proposar versionar el tema d’Al Green, amb l’objectiu de reconnectar Turner amb les seves arrels de soul—un estil que havia deixat de banda per centrar-se més en el rock. Turner va acceptar amb entusiasme, citant Otis Redding i Sam Cooke com a influències primerenques.

La gravació es va fer a Londres amb una producció electrònica moderna a càrrec de B.E.F. i veus de suport de Martyn Ware i Glenn Gregory (també de Heaven 17). L’arranjament actualitzat de soul-funk mantenia l’essència de l’original, però afegia un nou to contemporàni. La interpretació vocal de Turner, madura i plena de força, aportava una emoció crua i autèntica que reflectia el seu viatge personal de superació.

Llançada al Regne Unit a finals del 1983, la versió de Turner va arribar ràpidament al número 6 de la llista de singles, consolidant el seu retorn. El març de 1984, va assolir el número 26 als EUA, impulsada pel suport en clubs de Nova York. L’èxit del single va portar Capitol Records a aprovar la gravació d’un àlbum complet, que Turner va haver de completar en només dues setmanes—donant lloc al llegendari “Private Dancer”.

Avui dia, “Let’s Stay Together” de Tina Turner es considera un moment clau del seu renaixement artístic, que la va posicionar com una força del soul i la va donar a conèixer a una nova generació. La seva versió va servir de pont entre el soul clàssic i el pop modern, i va ser un punt de partida fonamental per al seu domini a mitjans dels anys vuitanta.

TINA TURNER - LET’S STAY TOGETHER

Released: November 7, 1983

Charts:  US: #26   UK: #6 

Originally released by Al Green in 1971 and produced by Willie Mitchell, “Let’s Stay Together” is a soul classic that topped the Billboard Hot 100 and dominated the R&B chart for nine weeks. Its message of love, loyalty, and enduring commitment became iconic, with Green’s smooth vocals and timeless arrangement making it one of the most celebrated soul songs in history. In 2010, the song was selected by the Library of Congress for preservation in the National Recording Registry, recognized as culturally, historically, or aesthetically significant.

Tina Turner’s cover of “Let’s Stay Together” in 1983 marked a major turning point in her career, reintroducing her to the UK and US music charts after more than a decade away. The idea for the cover came during early discussions for her comeback album “Private Dancer”. Martyn Ware, of Heaven 17 and B.E.F. (British Electric Foundation), initially declined to write a new song for Turner, feeling unsure about composing specifically for someone of her legendary status. Instead, he suggested recording a cover of Al Green’s “Let’s Stay Together”, aiming to reconnect Turner with her soul roots—a style she had drifted from in favor of rock. Turner enthusiastically agreed, naming Otis Redding and Sam Cooke as her early influences. 

The recording took place in London featuring a modern electronic production by B.E.F. and backing vocals by Martyn Ware and Glenn Gregory (also of Heaven 17). A contemporary soul-funk arrangement updated the original while respecting its essence. Turner’s version maintained the emotional core of the original but added a gritty, mature vocal performance, reflecting her personal journey through hardship and empowerment.

Released in the UK in late 1983, Turner’s version quickly climbed to #6 on the UK Singles Chart, establishing her comeback. In March 1984, it reached #26 on the US Billboard Hot 100, aided by strong play in New York dance clubs. The single’s success prompted Capitol Records to greenlight a full album, giving Turner just two weeks to complete what would become her iconic album, “Private Dancer”.

Tina Turner’s “Let’s Stay Together” is now regarded as a key moment in her resurgence, setting the stage for her mid-1980s dominance. It reestablished her as a soul powerhouse and introduced her to a new generation of fans. Her cover helped bridge classic soul and modern pop.

DAVID BOWIE - STARMAN

Publicació: 28 d’abril de 1972

Llistes: Regne Unit: #10 · Estats Units: #65

“Starman” és una de les cançons més icòniques de la carrera de David Bowie, i marca un punt d’inflexió decisiu en la seva trajectòria. Llançada com a primer single del seu cinquè àlbum d’estudi, “The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars”, “Starman” no només el va catapultar de nou a l’èxit, sinó que va encendre una autèntica revolució cultural.

Composada i gravada ràpidament el febrer de 1972 als Trident Studios de Londres, amb la seva banda Spiders from Mars (Mick Ronson a la guitarra, Trevor Bolder al baix i Mick Woodmansey a la bateria), la cançó va ser una inclusió d’última hora. RCA Records va pressionar per tenir un single més comercial, i Bowie va substituir la seva versió de “Round and Round” de Chuck Berry per aquesta nova composició. El resultat? Una peça ambiciosa, enganxosa i plena de màgia.

Musicalment, “Starman” és un himne glam rock amb una producció rica i una tornada inoblidable, amb ecos evidents de “Over the Rainbow” de Judy Garland. Hi conflueixen influències de T. Rex, The Supremes, i els propis interessos espacials de Bowie, que reprèn temes introduïts ja a “Space Oddity”. Aquesta barreja de nostàlgia cinematogràfica i estil futurista defineix perfectament el so de l’era Ziggy.

La lletra forma part del mite de Ziggy Stardust, una narració apocalíptica en què la Terra només té cinc anys abans de l’extinció. En aquest context, l’“Starman”—una mena de messies extraterrestre—envia un missatge d’esperança a la joventut desencantada a través de la ràdio. És una faula de revelació i redempció que connecta l’alta ciència-ficció amb el món real, fent servir l’art com a mitjà de salvació. Bowie hi introdueix els “infinites”, éssers còsmics indiferents però portadors de llum i canvi.

Aquest simbolisme radiofònic com a canal de redempció ha estat interpretat com una al·legoria cristiana, una metàfora sobre l’art com a força transformadora, i fins i tot un presagi del cinema de ciència-ficció posterior, com “Close Encounters of the Third Kind”. Bowie barreja llenguatge americà (“boogie,” “cat,” “far out”) amb la seva habitual teatralitat britànica, creant un paisatge sonor a la vegada estrany i familiar.

Però el moment que ho va canviar tot va ser l’actuació de Bowie al Top of the Pops el 6 de juliol de 1972. Amb una granota de colors, cabell roig flamejant i botes espacials, Bowie va oferir una performance que trencava amb el que s’havia vist fins al moment. El gest d’assenyalar directament la càmera mentre cantava “I had to phone someone, so I picked on you” (Vaig haver de trucar a algú, així que et vaig triar)

va ser un moment màgic que va fer sentir personalment triats milers de joves espectadors. Aquell instant va marcar una generació.

Aquesta actuació ha estat descrita com un punt d’inflexió en la història del pop britànic. Artistes com Siouxsie Sioux, Robert Smith, Morrissey, Johnny Marr, Boy George, Gary Numan, Noel Gallagher, i membres de Duran Duran, Depeche Mode i The Clash, han confessat que aquell moment els va fer veure que la música podia ser teatral, transformadora i radical. Fins i tot Elton John va afirmar: “Mai havíem vist res semblant.”

Tot i que Ziggy Stardust no és una òpera conceptual formal, Bowie admet que moltes cançons van ser escrites abans d’idear el fil narratiu. La coherència emocional i estètica de l’àlbum li dona una força narrativa clara. En aquest context, “Starman” és molt més que un single: és una crida còsmica a la diferència, una pregària pop per als inadaptats i els somiadors. Va canviar la carrera de Bowie, i per a molts fans, va canviar la seva vida.

DAVID BOWIE - STARMAN

Released: April 28, 1972

Charts: UK: #10  US: #65 

“Starman” is one of the most iconic songs of David Bowie’s career, released on 28 April 1972 as the lead single from his fifth studio album, “The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars”. Co-produced by Bowie and Ken Scott, the song was recorded on 4 February 1972 at Trident Studios in London, with his Spiders from Mars bandmates: Mick Ronson (guitar), Trevor Bolder (bass), and Mick Woodmansey (drums). A late addition to the album, “Starman” replaced a planned Chuck Berry cover (“Round and Round”) at RCA’s request for a more commercially viable single. The result was a track that catapulted Bowie back into the spotlight and ignited a cultural phenomenon.

Musically, “Starman” is a glam rock anthem with a lush arrangement and an instantly memorable chorus, partially inspired by Judy Garland’s “Over the Rainbow”, lending the song a wistful, almost cinematic grandeur. Bowie threads together influences from T. Rex, The Supremes, and his own earlier space-age themes, notably revisiting the extraterrestrial mystique of “Space Oddity.” The single reached #10 in the UK Singles Chart—his first hit since “Space Oddity” three years prior—and #65 in the US, a modest entry that laid groundwork for his American breakthrough.

Lyrically, “Starman” functions as a key moment in the Ziggy Stardust mythos, set in a dystopian future where Earth has only five years left. Bowie casts Ziggy as a messianic alien rock star who brings a message of hope to Earth’s disillusioned youth through the radio. The “Starman” represents a higher intelligence, one of the “infinites”—alien beings Bowie described in interviews as black-hole jumpers who stumble through universes, indifferent to human concerns but bearing salvation nonetheless. The song is narrated by a youth who hears Ziggy’s broadcast firsthand, making the arrival of the Starman not only revelatory, but profoundly personal.

This radio-as-savior motif channels both spiritual yearning and pop culture fascination. Scholars and fans alike have interpreted “Starman” as an allegory for the Second Coming, a metaphor for artistic salvation, and even a prophetic foreshadowing of films like “Close Encounters of the Third Kind”. Bowie weaves a linguistic collage that blends American slang (“boogie,” “cat,” “far out”) with a distinctly British theatricality, creating a soundscape as alien as it is familiar.

The song’s most transformative moment came with Bowie’s performance on Top of the Pops on 6 July 1972. Wearing a rainbow jumpsuit, flaming red hair, and astronaut boots, Bowie exuded otherworldly confidence. The now-iconic gesture—pointing directly at the camera during the line “I had to phone someone, so I picked on you”—electrified a generation of viewers. That brief moment broke the fourth wall in a way few pop performances had, making audiences feel personally selected by Bowie’s cosmic transmission.

This televised performance is now widely regarded as a watershed moment in British pop history, cited by a staggering array of future stars as a pivotal moment in their artistic awakenings. From Siouxsie Sioux and Robert Smith, to Morrissey, Johnny Marr, Boy George, Gary Numan, Noel Gallagher, and members of Duran Duran, Depeche Mode, and The Clash, many have pointed to this performance as the moment they realized music could be transformative, theatrical, and strange. Even Elton John, then an established artist, remarked: “It was so different. No one had ever seen anything like that before.”

Though the Ziggy Stardust album presents a loose conceptual narrative, Bowie admitted that most songs were written before a full storyline was formed. Still, the emotional and thematic cohesion makes the album feel like a grand opera of apocalyptic hope. More than just a single, “Starman” is a galactic call to arms, a pop sermon of possibility. It invites its listeners—misfits, outsiders, dreamers—to believe in something bigger, stranger, and more beautiful. It changed David Bowie’s career, and for many fans, it changed their lives.