Publicació: gener de 1995
Llistes: EUA: #21 · Regne Unit: #2
A mitjans dels anys noranta, mentre Europa bategava al ritme imparable de la cultura rave, va emergir des d’Itàlia una força més silenciosa—una que no només transformaria les pistes de ball, sinó també vides. “Children”, l’instrumental eteri liderat pel piano de Robert Miles, no va ser només un èxit: va ser un moviment.
Publicada el gener del 1995 per un petit segell italià, “Children” va començar com una cançó anònima que circulava per l’escena underground. Però tot va canviar quan va arribar als clubs de Miami, on Simon Berry, cap d’un segell britànic, la va descobrir. Amb el suport de Berry i James Barton, fundador del mític club Cream, el tema va arribar a l’escenari mundial a finals d’aquell mateix any. El que va seguir va ser sense precedents: número 1 en més d’una dotzena de països, certificacions d’or i platí, i el single europeu més venut de 1996.
Robert Miles—nascut Roberto Concina—no pretenia encendre les pistes de ball, sinó calmar-les. La peça va néixer d’una doble inspiració:
• les fotografies colpidores de nens víctimes de la guerra de Bòsnia, que el seu pare havia portat a casa,
• i un fenomen tràgic que afectava Itàlia: l’anomenada “strage del sabato sera” (“la matança del dissabte a la nit”), en què centenars de joves morien en accidents de trànsit després de nits d’excés en discoteques.
Miles, que també era DJ, havia vist la devastació de prop. Així que va crear “Children” com a cançó de tancament: una composició suau i hipnòtica que ajudés els joves a baixar revolucions abans de conduir cap a casa. La seva idea era senzilla: que la música salvés vides.
Amb la seva melodia de piano onírica, un ritme constant de quatre per temps i textures ambientals, “Children” va inaugurar un nou subgènere: el dream house. Era emotiu, atmosfèric i sorprenentment introspectiu per ser música de club—una meditació dins d’un gènere construït sobre l’adrenalina. Només va costar 150 lliures d’enregistrar, però el seu valor va ser incalculable.
Es van fer dos videoclips. El primer, en blanc i negre, mostrava un infant viatjant per les ciutats icòniques d’Europa—una metàfora de la innocència enmig del caos. El segon, estrenat a principis del 1996, combinava imatges de nens jugant amb escenes de Miles tocant en una discoteca, unint la tragèdia i l’eufòria darrere del missatge de la cançó.
Mentre moltes cançons de ball busquen el cos, “Children” anava directa a l’ànima. Va captivar tota una generació atrapada entre l’èxtasi de la nit i les tragèdies que sovint deixava enrere. Robert Miles va morir el 2017, però el seu llegat perdura: en cada melodia de piano que tanca un DJ set, en cada artista que s’atreveix a portar empatia a la música electrònica, i potser, en cada vida que es va salvar perquè algú va decidir abaixar el ritme.
ROBERT MILES - CHILDREN
Released: January 1995
Charts: US: #21 UK: #2
In the mid-1990s, as Europe pulsed to the relentless rhythms of rave culture, a quieter force emerged from Italy—one that would transform not only dance floors but lives. Robert Miles’ “Children”, an ethereal piano-led instrumental, wasn’t just a hit—it was a movement.
Released in January 1995 on a small Italian label, “Children” first drifted anonymously through the underground scene. But once it reached Miami’s nightclubs, where British label head Simon Berry heard it, its fate changed. With the help of Berry and Cream nightclub’s James Barton, the track was given a global stage by the end of that year. What followed was unprecedented: number one in over a dozen countries, gold and platinum certifications, and Europe’s most successful single of 1996.
Robert Miles—born Roberto Concina—wasn’t trying to light up clubs. He was trying to calm them down. The track was born from dual inspirations: harrowing photographs of child victims of the Bosnian War, brought home by his father, and a disturbing trend gripping Italy known as “strage del sabato sera” (“Saturday night slaughter”)—hundreds of young ravers were dying in car accidents after exhausting nights of dancing, drugs, and alcohol. Miles, a DJ himself, had seen the devastation firsthand. So he created “Children” not as a peak-hour banger, but as a “closing track”—a gentle, hypnotic come-down meant to soothe clubgoers before they hit the road. His idea was simple: let music save lives.
With its dreamlike piano line, a steady four-on-the-floor beat, and ambient textures, “Children” pioneered a new subgenre: dream house. It was emotive, atmospheric, and oddly introspective for club music—a meditation in a genre built on adrenaline. It only cost £150 to record, but its value proved immeasurable.
Two music videos were released. The first video, in black and white, showed a child traveling across Europe’s iconic cities—a metaphor for innocence amid chaos. The second video, released in early 1996, juxtaposed scenes of children at play with Miles performing in a club, weaving together the tragedy and euphoria behind the track’s intent.
While many dance songs aim for the body, “Children” went for the soul. It resonated with a generation caught between the ecstasy of nightlife and the tragedies it often left in its wake. Robert Miles passed away in 2017, but his legacy lives on in every peaceful piano melody that ends a DJ set, in every artist who dares to bring empathy into electronic music—and in every life that might have been saved because he chose to slow things down.