QUEEN – BOHEMIAN RHAPSODY

Publicada: 31 d’octubre de 1975

Llistes: Regne Unit: núm. 1 (14 setmanes) · EUA: núm. 9

Poques cançons en la història del rock han desafiat la convenció d’una manera tan completa —o tan triomfal— com «Bohemian Rhapsody» de Queen. Publicada el 1975, la peça va arribar com un acte de rebel·lia bellament construït: gairebé sis minuts de durada, estructuralment estranya, totalment resistent a la lògica radiofònica i descaradament teatral. Els executius de la indústria en van predir el fracàs. Els programadors de ràdio van ser advertits que no la punxessin. I, tanmateix, contra totes les expectatives, la cançó no només va triomfar —va reescriure les regles.

Al Regne Unit, on Queen ja guanyaven força, «Bohemian Rhapsody» va escalar fins al número u el novembre de 1975 i va ser el número u de Nadal, encapçalant la llista durant nou setmanes. Als Estats Units, es va convertir en el primer Top 10 del grup, arribant al número 9 l’abril de 1976. La seva vida cultural va resultar inusualment llarga: després de la mort de Freddie Mercury el 1991, la mateixa gravació va tornar al capdamunt de les llistes britàniques, convertint-se en l’única cançó que ha estat el número u de Nadal dues vegades amb la mateixa versió —i portant el seu total de setmanes al número u a catorze.

L’èxit inicial de la cançó no va arribar gràcies a l’aprovació corporativa, sinó a la desobediència radiofònica. Considerada «massa llarga» i «impossible de programar», va ser passada discretament al DJ Kenny Everett, a qui —amb un gest còmplice— se li va dir que no la posés. Everett va fer exactament el contrari, avançant-ne fragments abans d’emetre repetidament la peça sencera. La demanda dels oients va esclatar. Les botigues de discos van ser assetjades abans que el single s’hagués publicat oficialment. Al mateix temps, la cançó va creuar l’Atlàntic a través de la ràdio més que no pas per una estratègia de discogràfica, fet que va portar el productor Roy Thomas Baker a meravellar-se més tard de la ironia: les emissores estaven fent triomfar un disc que la indústria havia descartat prèviament.

«Bohemian Rhapsody» és un petit miracle d’ambició i control. Passa de balada a pastitx operístic, a hard rock i de nou enrere, sense que mai sembli una peça enganxada a pedaços. No era una indulgència de rock progressiu —era maximalisme pop, executat amb disciplina. Queen no només va barrejar gèneres; els va escenificar, amb cada secció arribant com un nou acte d’un drama sense resolució clara.

Líricament, la cançó continua sent famosament opaca. Freddie Mercury en va escriure la lletra i es va negar fermament a explicar-la, fins i tot mentre proliferaven les especulacions. Imatgeria religiosa, personatges operístics i referències extretes de tradicions islàmiques, europees i literàries conviuen sense explicació. Alguns hi veuen una confessió personal; d’altres, una abstracció teatral. La biògrafa Lesley-Ann Jones i persones molt properes a Mercury van suggerir més tard que la cançó podria codificar la lluita de Mercury amb la identitat i la sexualitat —un ajust de comptes intern revestit de metàfora en una època en què l’obertura comportava un risc personal profund. Tanmateix, el mateix Mercury va rebutjar aquestes lectures, descrivint alternativament la lletra com sobre relacions o simplement com disbarats de rimes aleatòries.

Aquesta negativa a definir-ne el significat pot ser la seva major força. En resistir la interpretació, «Bohemian Rhapsody» la convida. Permet als oients projectar les seves pròpies emocions, conflictes i revelacions sobre el seu paisatge canviant. Tal com va dir el mateix Mercury, la gent hauria d’escoltar-la, pensar-hi i després treure’n les seves pròpies conclusions.

«Bohemian Rhapsody» continua sent singular: una cançó que ningú no se suposava que havia de sonar a la ràdio, i encara menys agradar; un èxit que no havia de ser un èxit; i una peça musical tan radicalment fidel a si mateixa que va fer irrellevant la saviesa de la indústria. En fer-ho, Queen no només va aconseguir un triomf a les llistes —va crear una de les pàgines més brillants de la música moderna.

QUEEN - BOHEMIAN RHAPSODY

Released: October 31, 1975

Charts:  UK: #1 (14 weeks) US: #9 

Few songs in rock history have defied convention as completely—or as triumphantly—as Queen’s “Bohemian Rhapsody.” Released in 1975, the track arrived like a beautifully constructed act of rebellion: nearly six minutes long, structurally bizarre, utterly resistant to radio logic, and unapologetically theatrical. Industry executives predicted failure. Radio programmers were warned off. And yet, against all expectations, the song didn’t just succeed—it rewrote the rules.

In the UK, where Queen were already gaining momentum, “Bohemian Rhapsody” shot to number one in November 1975 and held the Christmas #1 spot, topping the chart for nine weeks. In the US, it became the band’s first Top 10 hit, peaking at #9 in April 1976. Its cultural life proved unusually long: following Freddie Mercury’s death in 1991, the same recording returned to the top of the UK charts, making it the only song ever to be Christmas #1 twice with the same version—and bringing its total time at number one to fourteen weeks.

The song’s initial breakthrough came not through corporate approval, but through radio defiance. Deemed “too long” and “unplayable,” it was quietly passed to DJ Kenny Everett, who was told—winkingly—not to play it. Everett did the opposite, teasing fragments before unleashing the full track repeatedly. Listener demand exploded. Record stores were besieged before the single had even been released. Simultaneously, the song crossed the Atlantic via radio rather than record label strategy, prompting producer Roy Thomas Baker to later marvel at the irony: radio stations were breaking a record the industry had already written off.

“Bohemian Rhapsody” is a minor miracle of ambition and control. It moves from ballad to operatic pastiche to hard rock and back again without ever feeling stitched together. This wasn’t prog rock indulgence—it was pop maximalism, executed with discipline. Queen didn’t just blend genres; they staged them, each section arriving like a new act in a drama with no clear resolution.

Lyrically, the song remains famously opaque. Freddie Mercury wrote the words and steadfastly refused to explain them, even as speculation flourished. Religious imagery, operatic characters, and references drawn from Islamic, European, and literary traditions coexist without explanation. Some see personal confession; others hear theatrical abstraction. Biographer Lesley-Ann Jones and Mercury’s close confidants later suggested the song may encode Mercury’s struggle with identity and sexuality—an internal reckoning cloaked in metaphor at a time when openness carried profound personal risk. Yet Mercury himself dismissed such readings, alternately calling the lyrics “about relationships” or simply “random rhyming nonsense.”

That refusal to define meaning may be the song’s greatest strength. By resisting interpretation, “Bohemian Rhapsody” invites it. It allows listeners to project their own emotions, conflicts, and revelations onto its shifting landscape. As Mercury himself put it, people should “listen to it, think about it, and then make up their own minds.”

“Bohemian Rhapsody” remains singular: a song no one was supposed to hear on the radio, let alone love; a hit that shouldn’t have been a hit; and a piece of music so boldly itself that it rendered industry wisdom irrelevant. In doing so, Queen didn’t just score a chart success—they created one of the brightest pages in modern music.

 

BENNY HILL - ERNIE (THE FASTEST MILKMAN IN THE WEST)

Publicada: novembre de 1971

Llistes: Regne Unit: núm. 1 (4 setmanes)

“Ernie (The Fastest Milkman in the West)” de Benny Hill es manté com un dels números u de Nadal més improbables de la cultura pop britànica: un disc humorístic que fusionava el doble sentit del music-hall amb els ritmes narratius de les balades de cowboys nord-americanes. Emesa per primera vegada a The Benny Hill Show el 1970, la cançó va arribar posteriorment al cim de la llista de singles del Regne Unit el desembre de 1971, assolint el número u de Nadal i encapçalant la llista durant quatre setmanes.

En el fons, “Ernie” és una cançó narrativa còmica, inspirada directament en la pròpia etapa juvenil de Hill com a lleter a Eastleigh, Hampshire. L’especificitat del seu escenari —Market Street, Linley Lane i el ritual quotidià dels repartiments a domicili— fonamenta l'absurd en els suburbis anglesos perfectament recognoscibles. Aquesta familiaritat fa que la farsa creixent sigui més efectiva, mentre Hill construeix un fals relat de western sobre rivalitat, romanç i bufetades violentes entre Ernie Price, un lleter de mitjana edat, i el seu nèmesi, el repartidor de pa “Two-Ton Ted”.

Estilísticament, la cançó parodia les epopeies de cowboys parlades-cantades que es van popularitzar als anys seixanta amb temes com “Ringo” de Lorne Greene i “The Ballad of Irving” de Frank Gallop. Hill n’adopta la narració impassible i el ritme cadenciós, però substitueix les pistoles i els salons per pastissos durs, pork pies i un cavall sofridor anomenat Trigger. El duel resultant —lluitat amb productes de fleca en lloc de bales— exemplifica l’enfocament de Hill: la violència convertida en ridícula mitjançant la domesticitat i el joc de paraules.

L’humor, com en gran part de l’obra de Hill, és obertament groller. La lletra es basa fortament en el doble sentit, especialment en la descripció prolongada del carro de la llet d’Ernie aparcat tota la tarda davant de casa de la Sue, un acudit que hauria estat inconfusible per al seu públic original. Tanmateix, l’ampli atractiu de la cançó suggereix que el seu èxit no es devia tant al valor de l’escàndol com a la seva simplicitat cantable i al confort de les seves tradicions còmiques familiars. L’actuació televisiva original, gravada en blanc i negre a causa d’una vaga de tècnics, és avui una curiositat històrica, que rarament es retransmet però es pot trovar a YouTube.

BENNY HILL - ERNIE (THE FASTEST MILKMAN IN THE WEST)

Released: November 1971

Charts:  UK: #1 (4weeks)

Benny Hill’s “Ernie (The Fastest Milkman in the West)” stands as one of British pop culture’s more improbable Christmas chart-toppers, a novelty record that fused music-hall innuendo with the storytelling rhythms of American cowboy ballads. First aired on The Benny Hill Show in 1970, the song later surged to the top of the UK Singles Chart in December 1971, holding the Christmas number one spot and topping the chart for four weeks.

At its core, “Ernie” is a comic narrative song, drawing directly on Hill’s own youthful stint as a milkman in Eastleigh, Hampshire. The specificity of its setting—Market Street, Linley Lane, and the quotidian ritual of doorstep deliveries—grounds the absurdity in recognisable English suburbia. This familiarity makes the escalating farce more effective as Hill spins a mock-Western tale of rivalry, romance, and violent slapstick between Ernie Price, a middle-aged milkman, and his nemesis, the bread deliveryman “Two-Ton Ted.”

Stylistically, the song parodies the spoken-sung cowboy epics popularised in the 1960s by tracks such as Lorne Greene’s “Ringo” and Frank Gallop’s “The Ballad of Irving.” Hill adopts their deadpan narration and rhythmic pacing, but replaces guns and saloons with rock cakes, pork pies, and a long-suffering horse named Trigger. The resulting duel—fought with baked goods rather than bullets—epitomises Hill’s approach: violence rendered ridiculous through domesticity and wordplay.

The humour, as with much of Hill’s work, is unapologetically bawdy. The lyrics rely heavily on innuendo, particularly in the prolonged description of Ernie’s milk cart parked outside Sue’s house all afternoon, a gag that would have been unmistakable to its original audience. Yet the song’s broad appeal suggests that its success lay less in shock value than in its singalong simplicity and the comfort of its familiar comic traditions. The original television performance, shot in black and white due to a technicians’ strike, is now a historical curiosity, rarely rebroadcast but preserved on DVD. 

 

REMBRANDTS – I’LL BE THERE FOR YOU

Publicada: 23 de maig de 1995

Llistes: EUA: núm. 17 · Regne Unit: núm. 3

Poques cançons de sintonia televisiva han aconseguit escapar dels límits de la pantalla com ho va fer «I’ll Be There for You». Escrita com a tema d’obertura de “Friends” i enregistrada pel duet pop-rock de Los Angeles The Rembrandts, la cançó es va convertir en una de les peces més reconeixibles de la cultura popular dels anys noranta.

Concebuda originalment com una sintonia breu de 60 segons, la cançó va ser escrita per Allee Willis, Michael Skloff, David Crane i Marta Kauffman per mostrar el nucli emocional de “Friends”: la lleialtat, la companyonia i el suport incondicional. La seva promesa central —«I’ll be there for you»— era deliberadament simple, pensada per reflectir la premissa de la sèrie que l’amistat podia ser una família substitutiva en un món urbà cada vegada més fragmentat.

Abans que The Rembrandts entressin en escena, segons es diu, els productors van contactar amb R.E.M. per utilitzar «Shiny Happy People» com a sintonia, una oferta que el grup va rebutjar. Això va obrir la porta perquè Warner Bros. Television mirés cap a dins: The Rembrandts eren l’única banda adequada que ja estava contractada per Warner Bros. Records, fet que els convertia en l’opció pràctica —i convenient—. El resultat va ser una peça de jangle-pop polida que encaixava perfectament entre el power pop clàssic i l’alternatiu adult de mitjans dels noranta.

El que va venir després va ser gairebé inaudit en aquell moment. Tot i que inicialment no es va publicar oficialment com a single comercial, «I’ll Be There for You» es va convertir en un enorme èxit radiofònic després que els DJs comencessin a punxar còpies casolanes de la versió ampliada. La demanda va créixer tant que els membres del grup, Danny Wilde i Phil Sōlem, van ampliar la cançó amb estrofes addicionals i un pont, permetent que funcionés com a tema amb la durada convencional. Finalment es va convertir en la cançó més emesa a la ràdio nord-americana el 1995, impulsant les vendes de l’àlbum L.P. de The Rembrandts fins al platí —tot i que els mateixos membres del grup se sentien ambivalents respecte a quedar definits per una cançó que no havien escrit.

El videoclip, amb el grup actuant al costat del repartiment de “Friends”, va difuminar encara més la línia entre sitcom i estrellat pop. Les seves imatges en blanc i negre i la interacció divertida reforçaven el paper de la cançó no només com a introducció, sinó com a eina de marca —una eina que va ajudar a convertir “Friends” en un gegant cultural. L’exposició constant a la ràdio va actuar com a publicitat gratuïta per a la sèrie, demostrant fins a quin punt la televisió i la música pop podien alimentar-se mútuament.

Irònicament, l’èxit de «I’ll Be There for You» també va marcar la fi d’una era. En lloc d’inspirar una onada de sintonies televisives ambicioses, va coincidir amb el declivi del format, ja que els productors van optar per intros més curtes per maximitzar el temps en pantalla i reduir costos. En aquest sentit, la cançó es manté com la darrera gran sintonia televisiva nord-americana que va conquerir de debò les llistes d’èxits pop.

REMBRANDTS - I’LL BE THERE FOR YOU

Released: May 23, 1995

Charts:  US: #17  UK: #3 

Few television theme songs have ever escaped the boundaries of the screen quite like “I’ll Be There for You.” Written as the opening theme for “Friends” and recorded by the Los Angeles pop-rock duo the Rembrandts, the song became one of the most recognizable pieces of popular culture of the 1990s.

Originally conceived as a short, 60-second theme, the song was written by Allee Willis, Michael Skloff, David Crane, and Marta Kauffman to show the emotional core of Friends: loyalty, companionship, and unconditional support. Its central promise—“I’ll be there for you”—was deliberately simple, designed to mirror the show’s premise that friendship could be a substitute family in an increasingly fragmented urban world.

Before the Rembrandts entered the picture, producers reportedly approached R.E.M. about using “Shiny Happy People” as the theme, an offer the band declined. That opened the door for Warner Bros. Television to turn inward: the Rembrandts were the only suitable band already signed to Warner Bros. Records, making them the practical—and convenient—choice. The result was a polished jangle-pop tune that fit neatly between classic power pop and mid-’90s adult alternative.

What followed was something almost unheard of at the time. Though never officially released as a commercial single, “I’ll Be There for You” became a massive radio hit after DJs began playing homemade copies of the extended version. Demand grew so strong that band members Danny Wilde and Phil Sōlem expanded the song with additional verses and a bridge, allowing it to function as a full-length track. It ultimately became the most-played song on American radio in 1995, driving sales of the Rembrandts’ album L.P. to platinum status—even though the band themselves were ambivalent about being defined by a song they hadn’t written.

The music video, featuring the band performing alongside the Friends cast, further blurred the line between sitcom and pop stardom. Its black-and-white visuals and playful interaction reinforced the song’s role not just as an introduction, but as a branding tool—one that helped turn “Friends” into a cultural juggernaut. The constant radio exposure acted as free advertising for the show, proving how powerfully television and pop music could feed each other.

Ironically, the success of “I’ll Be There for You” also marked the end of an era. Rather than inspiring a wave of ambitious TV themes, it coincided with the decline of the format, as producers opted for shorter intros to maximize screen time and cut costs. In that sense, the song stands as the last great American TV theme to truly conquer the pop charts.

TALKING HEADS – ONCE IN A LIFETIME

Publicació: gener de 1981

Llistes: EUA: #91   Regne Unit: #14

“Once in a Lifetime” no és només la cançó més icònica de Talking Heads — és una de les autoexploracions més punyents que mai s’han colat dins la música popular. Publicada el gener de 1981 com a single principal de “Remain in Light”, la peça es presenta com una meditació hipnòtica sobre la vida moderna, la desconnexió espiritual i el terror silenciós de prendre consciència que has arribat a un lloc que mai no vas escollir conscientment.

En el seu moment, gairebé no va tenir impacte comercial, quedant estancada al lloc núm. 103 de les llistes. La història va corregir aquest error. A través de MTV, de la pel·lícula-concert “Stop Making Sense” i de dècades de reutilització cultural, “Once in a Lifetime” s’ha convertit en immortal — amb unes preguntes encara més rellevants avui que quan es van formular per primera vegada.

Produïda i coescrita per Brian Eno, “Once in a Lifetime” no va sorgir d’una composició tradicional, sinó de llargues improvisacions rítmiques. Eno i el grup van beure intensament de l’afrobeat, especialment de la resistència polirítmica de Fela Kuti. El procés s’assemblava al sampling del primer hip-hop abans que existís la tecnologia — David Byrne descriuria més tard Talking Heads com a “samplers humans”.

Inicialment, la banda va tenir dificultats amb la peça. La seva manca de canvis d’acords i la repetició quasi trance feien complicat donar-li una estructura de cançó convencional. Fins i tot Eno no n’estava convençut. Però Byrne hi creia, i quan Eno va desenvolupar la melodia del cor sense paraules i el teclista Jerry Harrison hi va afegir l’arpegi de sintetitzador i el clímax dramàtic d’orgue Hammond, la cançó va encaixar definitivament.

Les veus de Byrne es van inspirar en predicadors evangelistes, dels quals enregistrava directament les cadències de la ràdio. No copiava sermons sencers; en lloc d’això, en capturava fragments de llenguatge i els pronunciava amb una urgència profètica. La ja famosa frase — “And you may ask yourself, ‘Well… how did I get here?’” (I us podeu preguntar: "Bé... com he arribat aquí?)— no cau com a poesia, sinó com un moment d’esgarrifosa lucidesa.

Contràriament a algunes lectures crítiques, Byrne ha rebutjat la idea que la cançó sigui una sàtira dels excessos dels anys vuitanta. Més aviat, insisteix que diu exactament el que vol dir: la majoria de la gent viu en gran part en pilot automàtic, arrossegada per l’hàbit, l’expectativa i la inèrcia social — com una marioneta moguda per forces invisibles. La felicitat no és impedida; és ajornada indefinidament. La metàfora de l’aigua que corre sota l’oceà captura el nucli emocional de la cançó: no pots lluitar contra el corrent de la vida fingint que no t’està arrossegant.

Si la cançó era cerebral, el videoclip la va fer inoblidable. Dirigit per David Byrne i Toni Basil, va presentar al públic una de les interpretacions més inquietants de la història del videoclip musical. Byrne apareix sol en una habitació blanca i nua, vestit com un empleat d’oficina nerviós, amb el cos movent-se en espasmes bruscos inspirats en tràngols religiosos, exorcismes i rituals extàtics. Basil va coreografiar el vídeo no com una dansa, sinó com una psicologia feta cos. Junts van estudiar imatges de cerimònies africanes, sectes religioses japoneses, evangelistes i esglésies de manipulació de serps. Byrne va absorbir aquests moviments i els va transformar en alguna cosa únicament incòmoda, robòtica i vulnerable. L’efecte va ser impactant — gens polit, gens glamurós i profundament humà. MTV el va emetre constantment, convertint aquest estrany artefacte en el primer contacte que molts espectadors van tenir amb Talking Heads.

TALKING HEADS - ONCE IN A LIFETIME

Released: January 1981

Charts:  US: #91    UK: #14 

“Once in a Lifetime” is not just Talking Heads’ most iconic song—it is one of the sharpest self-examinations ever smuggled into popular music. Released in January 1981 as the lead single from “Remain in Light”, the track stands as a hypnotic meditation on modern life, spiritual disconnection, and the quiet terror of realizing you’ve arrived somewhere you never consciously chose.

At the time, it barely made a dent commercially, stalling at No. 103 on the charts. History corrected that mistake. Through MTV, the concert film “Stop Making Sense”, and decades of cultural reuse, “Once in a Lifetime” has become immortal—its questions more relevant now than when they were first spoken.

Produced and co-written by Brian Eno, “Once in a Lifetime” emerged not from traditional composition but from extended rhythmic jams. Eno and the band borrowed heavily from Afrobeat, particularly the polyrhythmic endurance of Fela Kuti. The process resembled early hip-hop sampling before the technology existed—David Byrne later described Talking Heads as “human samplers.”

The band initially struggled with the piece. Its lack of chord changes and trance-like repetition made it difficult to structure into a conventional song. Even Eno wasn’t convinced. But Byrne believed in it, and once Eno developed the wordless chorus melody and keyboardist Jerry Harrison added the bubbling synth arpeggio and dramatic Hammond organ climax, the track locked into place.

Byrne’s vocals were inspired by evangelical preachers, whose cadences he recorded directly from the radio. He didn’t copy sermons wholesale; instead, he lifted fragments of language and delivered them with prophetic urgency. The now-famous line—“And you may ask yourself, ‘Well… how did I get here?’”—lands not as poetry, but as a moment of horrifying clarity.

Contrary to some critical readings, Byrne has rejected the idea that the song is a satire of 1980s excess. Rather, he insists it says exactly what it means: most people live largely on autopilot, carried forward by habit, expectation, and social momentum—like a puppet moved by unseen forces. Happiness is not prevented; it’s postponed indefinitely. The metaphor of water running beneath the ocean captures the song’s emotional core: you cannot fight the current of life by pretending it isn’t moving you.

If the song was cerebral, the video made it unforgettable. Directed by David Byrne and Toni Basil, it introduced audiences to one of the most unsettling performances in music video history. Byrne appears alone in a stark white room, dressed like a nervous office worker, his body moving in jerky spasms inspired by religious trances, exorcisms, and ecstatic rituals. Basil choreographed the video not as dance, but as physicalized psychology. Together, they studied footage of African ceremonies, Japanese religious sects, evangelists, and snake-handling churches. Byrne absorbed these movements and transformed them into something uniquely awkward, robotic, and vulnerable. The effect was shocking—not polished, not glamorous, and deeply human. MTV played it constantly, making this strange artifact the first exposure many viewers had to Talking Heads at all.