DAVID BOWIE - CAT PEOPLE (PUTTING OUT FIRE)

Publicació: 12 de març de 1982

Llistes: Regne Unit: #26 · Estats Units: #67

“Cat People (Putting Out Fire)” és una de les cançons més poderoses i atmosfèriques de David Bowie dels anys vuitanta—una peça lenta i penetrant, plena de tensió cinematogràfica, desig i perill latent. Composada com a tema principal per al remake eròtic i de terror de Paul Schrader, “Cat People” el 1982, la cançó va unir Bowie amb el llegendari productor italià Giorgio Moroder, donant com a resultat un tema fosc, dominat per sintetitzadors, que es convertiria en un èxit comercial sorprenent.

La col·laboració es va iniciar quan Schrader, que ja treballava amb Moroder en la banda sonora, va demanar a Bowie que hi posés veu i lletra. Bowie va volar a Mountain Studios, a Montreux (Suïssa), el juliol de 1981. Segons Moroder, la gravació va ser ràpida i eficient—només dues o tres preses. Tot i la seva imatge d’icona extraterrestre, Moroder recorda un Bowie professional i puntual, que arribava a primera hora per esmorzar i treballava amb discreta eficàcia.

La lletra capta a la perfecció l’essència del film—una història eròtica de metamorfosi, on una família està maleïda a transformar-se en panteres quan s’exciten sexualment. Bowie canalitza el mite antic i la fúria primitiva amb versos com: “See these eyes so green / I can stare for a thousand years”, i la tornada inquietant i icònica: “Putting out fire with gasoline”.

La cançó es va publicar al març del 1982 a través de MCA Records, arribant al número 67 del Billboard Hot 100 als EUA i al 26 al Regne Unit, però assolint el número 1 a Nova Zelanda, Suècia, Noruega i Finlàndia. Va esdevenir el seu major èxit als Estats Units des de Golden Years el 1976. Els crítics van elogiar-ne la producció cinematogràfica i la interpretació esgarrifosa, i la peça va transcendendir el film, apareixent en nombroses bandes sonores i recopilatoris—el més destacat, “Inglourious Basterds” de Quentin Tarantino, on acompanya una de les escenes més intenses del film.

Tot i l’èxit, Bowie mai no va quedar satisfet amb la versió de Moroder. Anys després, admetria que el tema no feia el conjur màgic que ell imaginava per la lletra. Així que el desembre de 1982, durant les sessions de l’àlbum “Let’s Dance”, Bowie la va regravar amb Nile Rodgers com a productor als Power Station Studios de Nova York. Aquesta nova versió comptava amb la guitarra principal de Stevie Ray Vaughan i optava per un estil molt més blues-rock, deixant enrere el sintetitzador per una sonoritat més agressiva i directa.

Rodgers recorda que Bowie li va fer escoltar la maqueta original i li va expressar el seu desencís amb la versió final inclosa a la banda sonora. Tot i mantenir la mateixa línia vocal, la nova versió era més ràpida i menys misteriosa. Curiosament, la segona estrofa (“Feel my blood enraged”) es va eliminar, cosa que alterava la dinàmica emocional del tema.

Tot i aparèixer a l’àlbum supervendes del 1983 “Let’s Dance”., molts fans i crítics consideren que la versió original de Moroder és la definitiva, per la seva textura fosca i el seu ritme lent i carregat de tensió, que reflecteixen millor la temàtica inquietant de la peça. Aquesta preferència queda palesa en recopilatoris com “Bowie: The Singles 1969–1993” (edició EUA), tot i que, curiosament, no s’inclou en l’equivalent britànic “The Singles Collection”.

DAVID BOWIE - CAT PEOPLE (PUTTING OUT FIRE)

Released: March 12, 1982

Charts: UK: #26  US: #67 

“Cat People (Putting Out Fire)” is one of David Bowie’s most powerful and atmospheric tracks of the 1980s—a smoldering, slow-burn anthem built on menace, desire, and cinematic tension. Originally recorded as the title theme for Paul Schrader’s 1982 erotic horror remake “Cat People”, the song brought Bowie together with legendary Italian producer Giorgio Moroder, resulting in a dark, synth-driven track that became a surprising commercial hit.

The collaboration came after Schrader, already working with Moroder on the soundtrack, asked Bowie to contribute vocals and lyrics. Bowie flew to Mountain Studios in Montreux, Switzerland in July 1981, where the track came together quickly—two or three takes, according to Moroder. Despite Bowie’s outer-space persona, Moroder recalled that Bowie was “a consummate professional”, arriving early for breakfast and wrapping the session with quiet efficiency.

Lyrically, Bowie captured the film’s erotic, shape-shifting core: a tale of a family cursed to transform into panthers when sexually aroused. His lyrics evoke both ancient myth and primal fury—“See these eyes so green / I can stare for a thousand years”—while the haunting refrain “Putting out fire with gasoline” became instantly iconic. 

Released in March 1982 via MCA Records, “Cat People” charted in the UK and US, reaching #67 on the Billboard Hot 100 but soaring to #1 in New Zealand, Sweden, Norway, and Finland. It became Bowie’s biggest solo American hit since “Golden Years” in 1976. Critics hailed the track’s cinematic scope and chilling delivery, and it quickly found life beyond the film, appearing in soundtracks and compilations—most notably in Quentin Tarantino’s 2009 “Inglourious Basterds”, where it underscored one of the film’s most intense scenes.

But Bowie himself was dissatisfied with Moroder’s version. He later claimed the original backing track “didn’t weave the magic spell” he imagined for the lyrics. So, during the sessions for his album, “Let’s Dance”, Bowie re-recorded the song with producer Nile Rodgers at The Power Station in New York City in December 1982. The new version featured Stevie Ray Vaughan on lead guitar and leaned heavily into blues-rock territory. Rodgers later recalled Bowie playing him the original demo and expressing disappointment with the finished soundtrack cut. The re-recorded version kept the same vocal phrasing but offered a more aggressive, streamlined sound. It was faster, leaner, and less surreal—but lacked the haunting mystique of the original.

Significantly, the second verse (“Feel my blood enraged”) was omitted in the new version, altering the emotional structure of the track. Though the remake found a home on Bowie’s blockbuster 1983 album “Let’s Dance”, many fans and critics regard the original Moroder-produced version as the definitive take—its dark textures and smoldering tempo more aligned with the song’s unsettling themes. This preference is reflected in its inclusion on compilations such as “Bowie: The Singles 1969–1993” (US only), though curiously not on the UK’s “The Singles Collection”.

TINA TURNER - WE DON’T NEED ANOTHER HERO

Publicada: 21 de juny de 1985

Llistes d’èxits: EUA: #2 · Regne Unit: #3

“We Don’t Need Another Hero (Thunderdome)” és una balada enregistrada per Tina Turner per a la pel·lícula “Mad Max Beyond Thunderdome” de 1985, on també interpretava un paper destacat com Aunty Entity. La cançó va ser escrita per Terry Britten i Graham Lyle, el mateix tàndem creatiu que havia treballat amb Turner en el seu gran èxit What’s Love Got to Do with It. Aquest single va esdevenir un pont simbòlic entre l’àlbum “Private Dancer” de 1984) i el seu següent treball d’estudi, “Break Every Rule” de 1986.

Publicada en el punt àlgid del retorn en solitari de Turner, la cançó es va llançar en format single (versió editada) i en una versió completa en maxi-single. Va esdevenir un èxit internacional rotund, arribant al número 2 del Billboard Hot 100 als Estats Units, al número 3 al Regne Unit, i assolint el primer lloc en països com Austràlia, Canadà, Alemanya, Polònia, Espanya i Suïssa.

Lletrísticament, el tema rebutja la necessitat de salvadors o herois tradicionals, i en canvi proposa un missatge de resiliència, esperança i autosuficiència davant la destrucció—un missatge que encaixa perfectament amb l’ambient distòpic del film Mad Max. La interpretació vocal de Turner és especialment emotiva i intensa, i compta amb el suport d’un cor infantil de la King’s House School de Londres. Les veus de Turner i del cor van ser enregistrades per separat als Abbey Road Studios.

La cançó sona als crèdits finals de la pel·lícula i va ser promocionada amb un videoclip molt impactant, on Turner apareix amb el seu vestuari de Aunty Entity —un vestit de malla metàl·lica— interpretant la cançó entre focus i escenes del film. També hi apareix Tim Cappello, membre de la seva banda, conegut pels seus solos de saxòfon i la seva presència escènica musculosa. El vídeo va ser nominat al premi MTV Video Music Award a Millor Vídeo Femení.

TINA TURNER - WE DON’T NEED ANOTHER HERO

Released: June 21, 1985

Charts:  US: #2   UK: #3 

“We Don’t Need Another Hero (Thunderdome)” is a ballad recorded by Tina Turner for the 1985 film “Mad Max Beyond Thunderdome”, in which she also played the prominent role of Aunty Entity. The song was written by Terry Britten and Graham Lyle, who had previously collaborated with Turner on the hit “What’s Love Got to Do with It.” “We Don’t Need Another Hero” became a symbolic bridge between “Private Dancer” and Turner’s next album “Break Every Rule”.

The single was released during the height of Turner’s solo comeback following the massive success of her 1984 album “Private Dancer”. It was issued as an edited 7-inch single and a full-length 12-inch version. The song became a major international hit, peaking at #2 on the US Billboard Hot 100, #3 on the UK Singles Chart, and reaching #1 in countries including Australia, Canada, Germany, Poland, Spain, and Switzerland.

Lyrically, the song’s message rejects the notion of relying on saviors or traditional “heroes” to solve society’s problems, instead promoting resilience and hope in the face of destruction—a fitting theme for the dystopian setting of Mad Max. Turner’s soaring vocal performance is backed by a children’s choir from King’s House School in London. Her vocals were recorded separately from the choir at Abbey Road Studios.

The track played over the film’s closing credits and was accompanied by a visually striking music video featuring Turner in her full Aunty Entity costume—a chain-mail gown—performing amid spotlights and intercut scenes from the film. Her bandmate Tim Cappello (notable for his saxophone solos and muscular stage presence) also appeared in the video. It was nominated for Best Female Video at the MTV Video Music Awards.

 

TORNEU-ME A AQUELLS ANYS QUE NO TORNARAN

M'agradaria poder rebobinar el temps, aterrar als anys 70 i no tornar mai més. Allà és on el meu esperit pertany de debò. Tornar a una època en la què la vida tenia ritme, ànima i color. Un temps en què la música et feia moure sense pensar si escoltaves funky, pop, disco o rock, i la escoltaves directament dels discos que cuidaves com si fossin un tresor, no de les merdes digitals fictícies d’avui dia. La música l’escoltaves però també la tocaves. La gaudies sonorament i també visualment amb les portades dels discos, sobretot els LP’s. I quan un LP incloïa les lletres de les cançons ja era la rehòstia. Quina delícia quan tenies prou diners per comprar-te un LP. I eren discos, no vinils com diuen ara… vinil, quina paraula tan merdosa.

Música feta amb instruments; guitarres, bateries, veus reals (no autotune manipulador)… cantants de debò. Que bella era la vida quan no existia el reggaeton. Els concerts eren dels grups originals, no clons que viuen del llegat dels autèntics i es creuen que són tan bons com aquells. Avui és paga un concert d’un clon a preu d’un original. Estem bojos?

Una època en la que el teu tresor més preuat era aconseguir els adhesius de totes les discoteques i locals de Lloret. Època de banys a Es Trajo en mig de la farum de peix de les trenyines, i on la única putada que et feien era haver d’esperar les dues maleïdes hores de digestió abans de poder banyar-te. 

Granizats a La Valènciana havent sortit el dissabte a la nit amb l’excusa que anaves a les sardanes. La vida en llibertat, sense estar lligats a un telèfon que xivata on ets en tot moment. Sorties de casa i tornaves a la matinada sense que ningú sabés que havies fet i on havies anat. I no passava res. Avui et tires un pet i ho sap tothom.

La moda, salvatge i sense por. Pantalons de campana, camises teñides, minifaldilles que tapaven lo just, cabells llargs (no el pentinat ridícul que porten tots ara), sabates de plataforma, botes camperes. Aquelles turistes que van portar el topless a les nostres platges provocant les primeres trempades delicioses. 

Anar a fer fotos era posar el rodet, triar bé la foto a fer, esperar amb ansia al revelat, posar les fotos en un àlbum, no com ara, que la IA et fa tot el que vols traient tot mèrit a moltes fotos que veus de suposats “fotografs”.

El 600 o el 127, l’R4, el dos cavalls, la Mobylette o la Vespino, la Montesa o la Derby. Anar a veure el rally era anar a veure un Lancia Stratos o un Porsche Carrera, no cotxes de carrer disfressats. 

Els caps de setmana era Sybiu’s i Revo, més tard Music i New. Xerraves amb els amics cara a cara, no pantalla a pantalla. Ballaves a la discoteca, no fent ridículs vídeos davant d’una pantalla. Et posaves guapo per agradar a una noia, no feies postureix ridícul perquè et miri tothom. Els “morritos” només els feia Mick Jagger. Pagaves amb diners, no amb targeta. Ningú et mirava malament si fumaves. Podies dir guapa a una noia sense que t’acusessin d’assetjament. 

Sí, porteu-me enrere, al cor dels anys 70 i primers 80. Allà on el món i l’amor van fluir i la vida va començar a ser interessant més enllà de l’hogar familiar… allà on la vida era teva i no de tothom. En resum, la vida era autèntica en els anys 70 i 80, i jo vaig tenir la sort de viure’ls. Llàstima de no haver viscut els 60. Torneu-m’hi i no em vinguéu a buscar. 

BILLY JOEL - AN INNOCENT MAN

Publicació: Desembre de 1983

Llistes: EUA: #10 · Regne Unit: #8

“An Innocent Man” és un èxit de Billy Joel de l’any 1983, publicat com a tercer single del seu àlbum inspirat en el doo-wop i el R&B, també titulat “An Innocent Man”. La cançó és un sentit homenatge a la música de finals dels anys cinquanta i principis dels seixanta, i reflecteix l’admiració de Joel per artistes com Ben E. King i The Drifters. Musicalment influïda pels llegendaris compositors Leiber i Stoller, combina un estil nostàlgic amb una lletra profundament personal, sorgida de les experiències romàntiques de Joel mateix.

La lletra explica la història d’una dona ferida per relacions passades, que ara dubta a tornar a estimar. Joel es presenta com un home pacient i sincer —l’“home innocent”— que intenta guanyar-se la seva confiança i oferir-li una relació diferent de tot el que ha conegut. La cançó va arribar al núm. 10 de la Billboard Hot 100 i al núm. 8 de les llistes del Regne Unit.

Joel va gravar “An Innocent Man” després de l’àlbum anterior, “The Nylon Curtain”, molt més exigent tant emocionalment com tècnicament. Després d’aquell esforç intens, buscava una proposta més divertida i fresca, inspirada pel seu propi retorn alegre al món de les cites després del divorci. En aquell moment, Joel sortia amb Christie Brinkley i Elle Macpherson, i es va apropar a aquest disc amb un esperit de llibertat creativa. Més endavant va admetre que les cançons d’aquest disc van fluir amb facilitat, i que va voler forçar la seva tessitura vocal per aconseguir més dramatització, sabent que aquella capacitat no li duraria per sempre.

Tot i l’esperit lleuger de l’àlbum, Joel va mantenir uns estàndards molt alts a l’estudi. El productor Phil Ramone va explicar que, davant una actitud poc professional dels guitarristes habituals durant la gravació, va convidar el reconegut guitarrista Eric Gale a tocar sense dir ni una paraula. El gest va servir de recordatori silenciós del nivell d’excel·lència que s’esperava, i va restablir el respecte i el bon ritme de treball.

En molts sentits, “An Innocent Man” és molt més que una cançó: és un reflex de la reinvenció personal de Billy Joel, del seu amor per la música primerenca de rock i soul, i de la seva habilitat per combinar introspecció emocional amb un encant musical clàssic.

BILLY JOEL - AN INNOCENT MAN

Released: December 1983

Charts:  US: #10  UK: #8 

“An Innocent Man” is a 1983 hit by Billy Joel, released as the third single from his doo-wop and R&B-inspired album “An Innocent Man”. A heartfelt homage to the music of the late ’50s and early ’60s, the song reflects Joel’s admiration for artists like Ben E. King and The Drifters. Musically influenced by songwriting legends Leiber and Stoller, it combines nostalgic stylings with deeply personal lyrics, stemming from Joel’s own romantic experiences.

Lyrically, the song tells the story of a woman who, wounded by past relationships, is hesitant to love again. Joel positions himself as a patient and sincere partner—the “innocent man”—trying to earn her trust and offer something different from what she’s known. The song reach No. 10 on the Billboard Hot 100 and No. 8 on the UK Singles Charts.

Joel recorded “An Innocent Man” following the emotionally and technically demanding album “The Nylon Curtain”. Seeking something more playful and inspired by his own joyful return to dating after his divorce—he was seeing both Christie Brinkley and Elle Macpherson at the time—he approached this album with a sense of creative freedom and fun. Joel later admitted that songs from this record flowed easily, and he deliberately pushed his vocal range for dramatic effect, knowing his high register might not last.

Despite its lighthearted roots, Joel maintained high standards in the studio. Producer Phil Ramone recounted how he handled a lapse in professionalism from Joel’s guitarists during recording. By inviting renowned guitarist Eric Gale to play without saying a word, Ramone silently reminded the band of the discipline and excellence expected during sessions. The move worked—respect was restored, and the creative process got back on track.

In many ways, “An Innocent Man” is more than a song—it’s a reflection of Joel’s personal reinvention, his love of early rock and soul, and his ability to blend introspective storytelling with vintage musical flair.