ROBERT PALMER - EVERY KINDA PEOPLE

Publicada: 10 de març de 1978

Llistes: Regne Unit: #43   EUA: #16

“Every Kinda People” de Robert Palmer va arribar el 1978 com un himne tranquil per a la humanitat — un recordatori suau i soulful que allò que ens connecta és molt més gran que allò que ens divideix. Escrita per Andy Fraser, conegut sobretot com el baixista de la banda de rock Free, la cançó va marcar la primera gran irrupció de Palmer als Estats Units, arribant al número 16 del Billboard Hot 100 i convertint-se en una peça habitual a les emissores de ràdio adult contemporary.

En el seu nucli, “Every Kinda People” tracta sobre la unitat en la diversitat. Palmer, que sovint saltava entre gèneres i influències culturals, va transmetre el missatge de Fraser amb sinceritat i naturalitat: “It takes every kinda people to make what life’s about.”(Es necessita tota mena de persones per fer el que és la vida). En un paisatge musical que encara s’adaptava als canvis socials dels anys setanta, la cançó destacava — no de manera sorollosa o radical, sinó ferma i edificant.

Els orígens del tema remunten a la versió original de Fraser, que Palmer va dir que tenia un to més explícitament polític. Palmer el va suavitzar, desplaçant el missatge cap a la connexió humana universal en lloc de la crítica social. El resultat va ser un groove càlid i melòdic que irradiava optimisme. Sota el missatge hi havia un ritme amb un toc clarament caribeny, influït pel temps que Palmer va viure a Nassau. Aquell ambient relaxat donava a la cançó un so fluid i global — calmat, però amb propòsit.

Tot i que la línia de baix va ser escrita per Fraser, Palmer la va reordenar, distribuint el riff entre altres instruments i creant una producció més plena. El resultat va ser subtil però contagiós, una cançó que no cridava el seu missatge sinó que el deixava lliscar suaument dins la teva consciència.

La carrera de Palmer sempre havia desafiat la categorització fàcil. Era un cantant blanc anglès amb un amor profund pel soul, el reggae i la música del món. “Every Kinda People” reflectia aquesta eclecticitat a la perfecció — un missatge inclusiu tant en la lletra com en el so. Va ser un punt de trencament, i continuaria sent una de les seves peces més estimades, fins i tot quan més tard es va orientar cap a sons més elegants i sintètics als vuitanta amb èxits com “Addicted to Love”.

La cançó va tenir una segona vida el 1992, quan Palmer la va remesclar per al seu àlbum recopilatori “Addictions: Volume 2”. La remescla va arribar més amunt a les llistes del Regne Unit que l’original i va venir acompanyada d’un nou videoclip que mostrava persones de diferents cultures i orígens.

Palmer va assenyalar una vegada com les organitzacions religioses sovint li enviaven cartes elogiant la positivitat de la cançó. Ell semblava divertit per això, però hi havia quelcom innegablement espiritual en la simplicitat del missatge: en un món fracturat, l’empatia, la tolerància i l’amor són actes radicals. “Every Kinda People” no demanava res — ens convidava a entrar-hi. I encara ho fa.

ROBERT PALMER - EVERY KINDA PEOPLE

Released : March 10, 1978

Charts:  UK: #43  US: #16 

Robert Palmer’s “Every Kinda People” arrived in 1978 like a quiet anthem for humanity—a smooth, soulful reminder that what connects us is far greater than what divides us. Written by Andy Fraser, best known as the bassist for the rock band Free, the song marked Palmer’s first major breakthrough in the US, reaching No. 16 on the Billboard Hot 100 and becoming a staple on adult contemporary radio.

At its core, “Every Kinda People” is about unity in diversity. Palmer, who often bounced between genres and cultural influences, delivered Fraser’s message with sincerity and ease: “It takes every kinda people to make what life’s about.” In a musical landscape still adjusting to the social changes of the 1970s, the song stood out—not loud or radical, but resolute and uplifting.

The origins of the track trace back to Fraser’s original version, which Palmer said had a more explicitly political tone. Palmer softened it, shifting the message toward universal human connection rather than social critique. The result was a warm, melodic groove that radiated optimism. Beneath the message was a distinctly Caribbean-tinged rhythm, influenced by Palmer’s time living in Nassau. That laid-back vibe gave the song a fluid, global sound—calm, but with purpose.

Though the bassline was written by Fraser, Palmer rearranged it, distributing the riff among other instruments and creating a fuller, more layered production. The result was subtle but infectious, a song that didn’t shout its message but let it ride smoothly into your consciousness.

Palmer’s career had always defied easy categorization. He was a white English singer with a deep love for soul, reggae, and world music. “Every Kinda People” reflected that eclecticism perfectly—an inclusive message in both lyric and sound. It was a breakthrough, and it would remain one of his most beloved tracks, even as he later shifted toward slicker, more synthetic sounds in the ’80s with hits like “Addicted to Love.”

The song got a second life in 1992 when Palmer remixed it for his compilation album “Addictions: Volume 2”. The remix charted higher in the UK than the original and came with a new music video featuring people of various cultures and backgrounds. 

Palmer once noted how religious organizations often sent him letters praising the song’s positivity. He seemed bemused by it, but there was something undeniably spiritual in the simplicity of the message: in a fractured world, empathy, tolerance, and love are radical acts. “Every Kinda People” didn’t demand anything—it invited us in. It still does.

BEE GEES - HOW DEEP IS YOUR LOVE

Llançament: setembre de 1977

Llistes: Regne Unit: núm. 3 · Estats Units: núm. 1 (durant 3 setmanes)

Any 1977. El punk arrasava al Regne Unit, la disco dominava les pistes americanes, i el món semblava girar cada cop més ràpid. Enmig de tot aquest soroll, va emergir una llum suau i càlida — una cançó d’amor tan delicada i íntima que tallava el caos com una veritat xiuxiuejada. Aquella cançó era “How Deep Is Your Love” dels Bee Gees.

La història comença a Château d’Hérouville, una antiga finca francesa que un dia havia acollit figures com Chopin i Elton John. Però quan els Bee Gees hi van arribar per escriure temes per una pel·lícula anomenada “Saturday Night Fever”, l’indret era tranquil, mig abandonat i embolcallat pel silenci. Aquell silenci, paradoxalment, es va convertir en un regal. Sense festes ni distraccions, els germans tenien només temps i espai per crear.

En una sala, amb la llum del sol travessant vitralls de colors, el teclista Blue Weaver tocava un preludi de Chopin en mi bemoll major. A prop, Barry Gibb escoltava. I mentre els raigs dansaven pel terra, ell va cantar la primera frase: “I know your eyes in the morning sun…” (Conec els teus ulls al sol del matí...). La cançó no es va construir; es va sentir. Va néixer.

Hi ha alguna cosa màgica en la manera com Barry i Robin Gibb cantaven plegats. A “How Deep Is Your Love”, les seves veus s’entrellaçaven amb tanta precisió i suavitat que semblava una sola veu etérea i indivisible. Com va explicar Robin: “No està doblada. Som només nosaltres, junts. És un so que fem — gairebé una sola veu, però no ho és.”

Curiosament, la cançó no havia de ser per ells. L’havien escrita pensant en Yvonne Elliman, una cantant amb una veu exquisida que ja havia estat escollida per formar part de la banda sonora. Però el productor Robert Stigwood va intervenir: “Aquesta l’heu de cantar vosaltres.” I així ho van fer. I en fer-ho, no només es van quedar la cançó, sinó també el seu llegat.

Llançada abans de l’estrena del film, “How Deep Is Your Love” es va convertir en un clàssic immediat — fins i tot abans que ningú sabés què era “Saturday Night Fever”. Va arribar al núm. 1 als Estats Units, va passar 17 setmanes al Top 10, i va guanyar el Grammy a la millor interpretació pop per un grup l’any 1977. Al Regne Unit, enmig de guitarres furioses i samarretes estripades del punk, la cançó encara va arribar al Top 5. Fins i tot Barry Gibb es va sorprendre: “Amb tot aquest punk al voltant, pensava que no teníem cap oportunitat.”

Però l’èxit sovint comporta ombres. El 1983, els Bee Gees van ser demandats per plagi per Ronald Selle, un compositor d’Illinois, que afirmava que havien copiat la seva cançó inèdita “Let It End.” Inicialment, el jurat li va donar la raó, però el jutge va anul·lar el veredicte. Selle va apel·lar — i va tornar a perdre. El cas va establir un precedent legal històric: la similitud musical per si sola no era suficient per demostrar infracció. Calia provar que l’acusat havia tingut accés a l’obra original. Des d’aleshores, moltes editorials musicals es mostren reticents a acceptar maquetes no sol·licitades.

Anys més tard, Brian Wilson dels Beach Boys va elogiar la peça: “Sempre m’han agradat els Bee Gees… ‘How Deep Is Your Love’ és realment una gran cançó.”

BEE GEES - HOW DEEP IS YOUR LOVE

Released: September 1977

Charts:  UK: #3  US: #1 (3 weeks)

Year: 1977. Punk was roaring through the UK, disco ruled the American dance floors, and the world seemed to spin faster by the minute. Amid all the noise, a soft, glowing light emerged — a love song so delicate and warm it cut through the chaos like a whispered truth. That song was “How Deep Is Your Love” by the Bee Gees.

The story begins in Château d’Hérouville, an old French estate once graced by the likes of Chopin and Elton John. But when the Bee Gees arrived to write songs for an upcoming film called “Saturday Night Fever”, the estate was quiet, run-down, and wrapped in silence. That silence, oddly enough, became a gift. It gave the brothers no distractions, no parties — only time and space to write.

In one room, with sun spilling through stained glass, their keyboardist Blue Weaver sat at a grand piano, channeling a Chopin prelude in E-flat major. Barry Gibb stood nearby, listening. And as the sunlight danced across the floor, he sang the first line: “I know your eyes in the morning sun…” A song was born — not crafted, not constructed — but simply felt.

There’s something magical about the way Barry and Robin Gibb sang together. On “How Deep Is Your Love,” their voices blended in such close unison it seemed like one single, ethereal sound. Robin once explained, “It’s not double-tracked. It’s just us, together. That’s a sound we do — it’s almost one voice, but it isn’t.”

Strangely, the Bee Gees weren’t supposed to keep the song. It was originally written for Yvonne Elliman, a gifted vocalist already chosen for the “Saturday Night Fever” soundtrack. But producer Robert Stigwood intervened. He told them: “You have to sing this one yourselves.” And so they did. And in doing so, they claimed not only the song, but a legacy.

Released ahead of the film, “How Deep Is Your Love” became an instant classic — even before anyone knew what “Saturday Night Fever” was. It soared to #1 in the US, spent 17 weeks in the Top 10, and earned the 1977 Grammy for Best Pop Performance by a Group. In the UK, amidst the angry guitars and torn shirts of punk rock, the song still reached the Top 5. Barry Gibb was stunned: “With all the punk around, I thought we didn’t have a chance.”

Success often brings shadows. In 1983, the Bee Gees were sued for plagiarism by an Illinois songwriter named Ronald Selle, who claimed they’d copied his unpublished tune, “Let It End.” A jury initially sided with Selle — but the judge overturned the verdict. Selle appealed, and lost again. The case set a historic precedent in copyright law: musical similarity alone wasn’t enough to prove infringement. One had to prove access — that the accused had actually heard the original song. Since then, music publishers have been wary of unsolicited demos.

Years later, Brian Wilson of the Beach Boys praised the song: “I always liked the Bee Gees… ‘How Deep Is Your Love’ is really great. 

QUINCY JONES - SOUL BOSSA NOVA

Publicada: 1962

Àlbum: Big Band Bossa Nova

“Soul Bossa Nova “ és una peça instrumental vibrant composta per Quincy Jones i publicada el 1962 com a tema d’obertura del seu àlbum “Big Band Bossa Nova”. Tot i que el títol suggereix una barreja de soul i bossa nova, la cançó és més aviat una fusió estilística de jazz, música clàssica i ritmes llatins, posant en relleu la imaginació musical de Jones, sempre desafiant els gèneres.

La cançó va adquirir una rellevància cultural massiva dècades més tard com a tema de la sèrie de pel·lícules “Austin Powers” (1997–2002), on el seu aire divertit i amb swing s’adeia perfectament amb el to retro de comèdia d’espies dels films. Tal com el tema orquestral de John Barry va definir el 007, “Soul Bossa Nova”va quedar per sempre lligada al peculiar agent secret Austin Powers, creat per Mike Myers.

Quincy Jones va compondre la peça famosament en només 20 minuts, inspirat després d’un viatge al Brasil amb Dizzy Gillespie, durant la primera onada de popularitat de la bossa nova als Estats Units. El tema presenta un motiu xiulat inoblidable, ritmes saltironejants i fragments dinàmics de flauta i percussió, creant un ambient festiu i lleuger.

Enregistrada als A&R Studios de Manhattan amb enginyeria de so de Phil Ramone, la cançó va comptar amb un repartiment estel·lar de músics: Roland Kirk – solo de flauta; Lalo Schifrin – piano (més tard conegut pel tema de Mission: Impossible); Chris White – baix; Rudy Collins – bateria; Jerome Richardson – flautes i vents fusta; i Carlos Gomez, Jack Del Rio, José Paula – percussió.

Al llarg de les dècades, “Soul Bossa Nova” ha estat samplejada i utilitzada en diversos anuncis, pel·lícules i programes de televisió, mantenint una presència forta i constant en la cultura pop.

QUINCY JONES - SOUL BOSSA NOVA

Released: 1962

Album: Big Band Bossa Nova

“Soul Bossa Nova” is a vibrant instrumental track composed by Quincy Jones and released in 1962 as the opening track of his album “Big Band Bossa Nova”. Though the title suggests a blend of soul and bossa nova, the song is more of a stylistic fusion of jazz, classical, and Latin rhythms, highlighting Jones’ genre-defying musical imagination.

The song gained massive cultural relevance decades later as the theme for the “Austin Powers” film series (1997–2002), where its playful, swinging vibe perfectly matched the films’ retro spy-comedy tone. Just as John Barry’s orchestral Bond theme defined 007, “Soul Bossa Nova” became forever linked to Mike Myers’ quirky secret agent, Austin Powers.

Quincy Jones famously composed the track in just 20 minutes, inspired after a trip to Brazil with Dizzy Gillespie, during the early wave of bossa nova popularity in the US. The track features a memorable whistling motif, bouncing rhythms, and dynamic flute and percussion layers, creating a festive, light-hearted mood.

Recorded at A&R Studios in Manhattan with engineering by Phil Ramone, the song featured a stellar lineup of musicians: Roland Kirk – flute solo; Lalo Schifrin – piano (later known for the Mission: Impossible theme); Chris White – bass; Rudy Collins – drums; Jerome Richardson – flutes, woodwinds and Carlos Gomez, Jack Del Rio, José Paula – percussion.

Over the decades, “Soul Bossa Nova” has been sampled and featured in various commercials, films, and television shows, maintaining a strong presence in pop culture. 

 

DICK DALE & HIS DEL-TONES - MISIRLOU

Publicada: 21 d’abril de 1962

Àlbum: Surfer’s Choice

Molt abans que esclatés a les ones americanes amb una guitarra elèctrica amarada de reverb, “Misirlou” sonava pels cafès, carrerons i sales de ball de l’Orient Mediterrani. Nascuda al gresol cultural de l’Imperi Otomà, aquesta misteriosa cançó folklòrica —el seu nom vol dir més o menys “noia egípcia”— va passar entre músics àrabs, grecs i jueus com un secret xiuxiuejat. No hi ha cap compositor concret a qui atribuir-la. La seva gravació més antiga coneguda data del 1927, enregistrada pel cantant grec Tetos Demetriades.

Però no va ser fins al 1962 que “Misirlou” renaixeria —més ràpida, més forta i més esmolada que mai— en mans d’un jove amb arrels libaneses i una guitarra elèctrica capaç d’udolar com el mar. Aquest home era Dick Dale, l’autoproclamat Rei de la Guitarra Surf.

Segons explica la història, un fan va desafiar Dale a tocar una cançó utilitzant només una corda de la seva guitarra. Inspirat pel oud del seu oncle, Dale va recordar una melodia de l’Orient Mitjà que coneixia: “Misirlou”. Va agafar la seva melodia sinuosa i la va sobrecarregar. Amb una sola corda, un picking a velocitat de llampec i un tsunami de reverb, Dale va transformar una vella melodia folklòrica en un himne del surf-rock que sonava com l’essència mateixa de la cultura de les onades del sud de Califòrnia.

La versió de Dale —acreditada a Dick Dale and His Del-Tones— no s’assemblava a res del que el públic americà hagués escoltat mai. Era exòtica, agressiva i infinitament fresca. Tot i que no va entrar al Top 10 del Billboard, es va convertir en un clàssic subterrani del surf, influenciant tota una generació de déus de la guitarra, inclosos Jimi Hendrix, Brian May i Eddie Van Halen. I Dale mateix es va convertir en llegenda —un pioner que va ajudar a definir el so d’una era amb una Fender Stratocaster, un amplificador portat al límit i un ritme capaç de córrer més que la marea.

Tres dècades més tard, “Misirlou” va trobar la immortalitat el 1994, quan Quentin Tarantino la va escollir com a tema d’obertura de “Pulp Fiction”. Aquell riff explosiu —visceral, perillós, inoblidable— va introduir la tempesta surf-rock de Dale a tota una nova generació, fent esclatar el passat en el present.

DICK DALE & HIS DEL-TONES - MISIRLOU

Released: April 21, 1962

Album: Surfer’s Choice

Long before it ripped through American airwaves on a reverb-drenched electric guitar, “Misirlou” meandered through the cafes, alleys, and dance halls of the Eastern Mediterranean. Born in the cultural melting pot of the Ottoman Empire, this mysterious folk tune — its name loosely meaning “Egyptian girl” — passed between Arab, Greek, and Jewish musicians like a whispered secret. There is no single composer to name. Its oldest known recording dates to 1927, captured by Greek rebetiko singer Tetos Demetriades.

But it wasn’t until 1962 that “Misirlou” would be reborn — faster, louder, and sharper than ever — in the hands of a young man with Lebanese roots and an electric guitar that could howl like the sea. That man was Dick Dale, the self-proclaimed King of the Surf Guitar.

As the story goes, a fan challenged Dale to play a song using just one string of his guitar. Inspired by his uncle’s oud playing, Dale thought back to a Middle Eastern tune he knew — “Misirlou”. He took its sinuous melody and supercharged it. Using one string, lightning-speed picking, and a tsunami of reverb, Dale transformed an old folk melody into a surf-rock anthem that sounded like the very essence of Southern California’s wave culture.

Dale’s version — credited to Dick Dale and His Del-Tones — was unlike anything the American public had heard. It was exotic, aggressive, and endlessly cool. While it didn’t crack the Billboard Top 10, it became an underground surf classic, influencing a generation of guitar gods including Jimi Hendrix, Brian May, and Eddie Van Halen. And Dale himself became a legend — a pioneer who helped define the sound of an era with a Fender Stratocaster, an amp pushed to the edge, and a beat that could outrun the tide.

Three decades later, “Misirlou” found immortality in 1994, when Quentin Tarantino made it the opening track for “Pulp Fiction”. That explosive opening riff — visceral, dangerous, unforgettable — introduced Dale’s surf-rock firestorm to a whole new generation, blasting the past into the present.