JON BON JOVI – BLAZE OF GLORY

Publicació: 5 de juliol de 1990

Posicions a les llistes: EUA: #1 (1 setmana)  Regne Unit: #13

L’estiu de 1990, Jon Bon Jovi va sortir de l’ombra de la seva banda mundialment famosa per aventurar-se en territori desconegut —tant musicalment com cinematogràficament. El seu primer single en solitari, “Blaze of Glory”, publicat per Mercury Records, va significar un nou i valent capítol a la seva carrera. La cançó va pujar directament al número 1 del Billboard Hot 100 i de la llista Album Rock Tracks, i també va encapçalar les llistes d’Austràlia, el Canadà i Nova Zelanda. Encara avui és l’únic número 1 de Bon Jovi en solitari i una de les balades més icòniques de principis dels noranta.

L’origen de “Blaze of Glory” és gairebé cinematogràfic. Bon Jovi va escriure la cançó després que el seu amic Emilio Estevez, protagonista de “Young Guns II”, li mostrés el guió de la pel·lícula. Inspirat per la història de Billy the Kid i la seva banda de fora de la llei, Jon va volar fins al rodatge a Nou Mèxic només amb una guitarra acústica. Allà, va tocar una primera versió del tema per a John Fusco, guionista del film, que havia utilitzat “Wanted Dead or Alive” com a música d’ambient mentre escrivia el primer “Young Guns”. La nova cançó va encaixar perfectament: un himne intens, espiritual i ple de redempció que capturava l’esperit rebel de la pel·lícula.

“Blaze of Glory” explica la història d’un home que accepta el seu destí i s’enfronta a la mort en els seus propis termes. És alhora confessió i declaració, una cançó que canalitza l’esperit mític del cowboy i reflecteix la determinació de Bon Jovi per traçar el seu propi camí fora del grup. “I’m going down in a blaze of glory” (caic en una foguera de glòria) canta amb la veu enèrgica sobre la guitarra lliscant i ardent de Jeff Beck.

El tema també va marcar el debut de Bon Jovi com a solista i com a actor. A “Young Guns II”, apareix breument com un presoner a una mina —i, fidel al títol de la cançó, és afusellat i enviat de tornada a l’infern. El projecte li va permetre unir el seu instint narratiu musical amb la mística del cinema d’aventures, obrint-li les portes a futurs papers a “U-571”, “Pay It Forward”, i a sèries com “Sex and the City” i “Ally McBeal”.

Bon Jovi no es va aturar amb una sola cançó. L’espurna creativa de “Blaze of Glory” va donar lloc a tot un àlbum inspirat en “Young Guns II”, publicat només una setmana després de l’estrena del film. El disc va comptar amb un repartiment estel·lar: Elton John, Little Richard, i Randy Jackson —que anys més tard recordaria que tocar el baix en “Blaze of Glory” va ser la seva segona millor actuació de sempre. Tot i així, el moment més recordat pertany a Jeff Beck, el solo del qual es va convertir en la peça central del tema.

El single va valer a Bon Jovi una nominació a l’Oscar a la millor cançó original el 1991, encara que finalment va perdre davant “Sooner or Later” de Madonna, del film “Dick Tracy”. Tot i així, Bon Jovi la va interpretar en directe durant la cerimònia, acompanyat pel seu grup —un moment que va esborrar la frontera entre la seva obra en solitari i la força col·lectiva de Bon Jovi.

El videoclip, rodat prop de Moab (Utah), reflecteix tota la bellesa aspra i cinematogràfica de l’Oest americà. Amb Bon Jovi cantant davant paisatges desèrtics i postes de sol incendiaries, el vídeo reforça visualment el caràcter llegendari de la cançó —una balada de rock convertida en epopeia del western.

JON BON JOVI - BLAZE OF GLORY

Released: July 5, 1990

Chart Peak: US: #1 (1 week)  UK: #13 

In the summer of 1990, Jon Bon Jovi stepped out from behind the banner of his world-famous band and into uncharted territory — both musically and cinematically. His debut solo single, “Blaze of Glory,” released through Mercury Records, marked a bold new chapter in his career. The song shot straight to No. 1 on the Billboard Hot 100 and Album Rock Tracks charts, also topping the charts in Australia, Canada, and New Zealand. It remains Bon Jovi’s only solo chart-topper and one of the most iconic power ballads of the early 1990s.

The origins of “Blaze of Glory” are almost cinematic themselves. Bon Jovi wrote the song after his friend Emilio Estevez — star of “Young Guns II” — shared the film’s script with him. Inspired by the story of Billy the Kid and his band of outlaws, Bon Jovi flew out to the movie’s New Mexico set with only an acoustic guitar in hand. There, he played an early version of the song for screenwriter John Fusco, who had used Bon Jovi’s “Wanted Dead or Alive” as “mood music” while writing the first “Young Guns”. The new song struck the perfect chord — a rugged, spiritual anthem of redemption and defiance that captured the film’s tone.

“Blaze of Glory” tells the story of a man who accepts his fate and faces death on his own terms. It’s both a confession and a declaration — a song that channels the mythic cowboy spirit while also echoing Bon Jovi’s own determination to forge his path outside the band. “I’m going down in a blaze of glory,” he sings, his voice soaring over Jeff Beck’s fiery slide guitar. 

The track also marked Bon Jovi’s first solo venture and his debut as an actor. In “Young Guns II”, he appears briefly as a pit inmate — who, true to the song’s title, is shot and sent “back to the pit.” The project allowed him to merge his musical storytelling with Hollywood’s mythic sense of adventure, paving the way for future acting roles in films like “U-571” and “Pay It Forward”, and TV appearances on “Sex and the City” and “Ally McBeal”.

Bon Jovi didn’t stop at one song. The creative spark from “Blaze of Glory” grew into an entire album inspired by “Young Guns II”, released just a week after the film. The record featured an all-star lineup: Elton John, Little Richard, and Randy Jackson — who would later recall that playing bass on “Blaze of Glory” was his “second-best performance ever.” The standout moment, however, belongs to Jeff Beck, whose searing guitar solo became one of the song’s defining features.

The single earned Bon Jovi an Academy Award nomination for Best Original Song in 1991, though it ultimately lost to Madonna’s “Sooner or Later” from “Dick Tracy”. Still, Bon Jovi performed it live at the Oscars, backed by his reunited band — a moment that blurred the line between his solo work and the collective power of Bon Jovi.

The song’s accompanying music video, shot near Moab, Utah, captures the rugged beauty and cinematic scope of the American West. With Bon Jovi framed against desert landscapes and fiery sunsets, it visually reinforced the song’s mythic quality — a rock ballad turned Western epic.

 

BON JOVI – YOU GIVE LOVE A BAD NAME

Publicació: 23 de juliol de 1986

Posicions a les llistes: EUA: #1 (1 setmana)  Regne Unit: #14

Publicada el juliol de 1986 com a single principal de l’àlbum “Slippery When Wet”, “You Give Love a Bad Name” va catapultar Bon Jovi del paper d’esperança regional del rock de Nova Jersey a superestrelles internacionals. Escrita per Jon Bon Jovi, Richie Sambora i el veterà compositor de hits Desmond Child, la cançó combinava l’energia del hard rock amb l’instint melòdic del pop, establint les bases del so característic de la banda. El 29 de novembre de 1986, va arribar al número 1 del Billboard Hot 100, convertint-se en el primer gran èxit de Bon Jovi i en un dels himnes definitoris del rock dels anys vuitanta.

Abans de “Slippery When Wet”, Bon Jovi ja havia mostrat potencial amb “Runaway”, que havia arribat al número 39. Tot i que el grup tenia un seguici fidel a Nova Jersey, el reconeixement nacional encara no els arribava. Això va canviar quan Derek Shulman, exmembre de la banda de prog rock Gentle Giant i executiu de PolyGram, els va fitxar i va orientar-los cap a un so més comercial. Shulman creia que a Bon Jovi els faltaven ganxos més potents i tornades més directes —i va trobar l’home perfecte per aconseguir-ho en Desmond Child, coautor del clàssic “I Was Made for Lovin’ You” de Kiss.

Quan Child es va reunir per primera vegada amb Jon Bon Jovi i Richie Sambora, la química va ser immediata. “El primer dia que vam treballar junts vam escriure ‘You Give Love a Bad Name’”, recordava Child. “I unes setmanes després, ‘Livin’ On a Prayer.’ Va ser màgic.” La seva col·laboració esdevindria llegendària, i el trio repetiria l’èxit amb temes com “Born to Be My Baby” o “Keep the Faith.”

La cançó es va escriure al soterrani de la casa de la mare de Sambora, a Nova Jersey. Child va aportar el títol, mentre que Jon Bon Jovi va improvisar a l’instant la ja icònica primera frase: “Shot through the heart, and you’re to blame” (Disparat al cor, i tu en tens la culpa). Inicialment, la peça s’havia de dir “Shot Through the Heart”, però va evolucionar fins a convertir-se en una paròdia enginyosa del desamor i la traïció —una lamentació amorosa embolcallada de ganxos irresistibles i una actitud descarada. Tot i els rumors que apuntaven a l’actriu Diane Lane, aleshores parella de Jon, com a musa de la lletra, el cantant va aclarir que el tema no es basava en cap relació concreta, sinó en una experiència universal d’amor frustrat sense especificar.

“Slippery When Wet” es va gravar a Vancouver (Canadà) amb el productor Bruce Fairbairn i l’enginyer Bob Rock, que van donar a l’àlbum aquell so brillant i pensat per a estadis que esdevindria sinònim del rock dels vuitanta. Inicialment, el grup volia titular el disc Wanted, inspirant-se en la cançó “Wanted Dead or Alive”, però després d’una sessió de fotos amb temàtica del Far West que no va convèncer ningú, van optar per un altre títol. “Slippery When Wet” es va inspirar en un club de striptease de Vancouver anomenat No. 5 Orange, on els músics van veure una dutxa usada per les ballarines. La portada prevista —amb dones en samarreta mullada rentant cotxes— es va considerar massa provocadora; finalment, Jon Bon Jovi va proposar el disseny minimalista que coneixem avui: el títol de l’àlbum escrit sobre una bossa d’escombraries mullada.

El videoclip, dirigit per Wayne Isham, va capturar tota l’energia escènica del grup en color viu. Filmant al Olympic Auditorium de Los Angeles, el vídeo mostra la banda actuant davant un públic enfervorit, amb primers plans de Jon Bon Jovi desplegant tot el seu carisma. Amb la gestió de Doc McGhee —també mànager de Mötley Crüe—, Bon Jovi va entendre perfectament el poder de MTV a l’hora de construir una imatge. Isham, que havia treballat extensament amb Mötley Crüe, va donar al grup una identitat visual vibrant i accessible, connectant amb el públic jove. El vídeo va ajudar a transformar Bon Jovi de ser el grup teloner de la banda 38 Special en caps de cartell de ple dret gairebé d’un dia per l’altre.

BON JOVI - YOU GIVE LOVE A BAD NAME

Released: July 23, 1986

Chart Peak: US: #1 (1 week)   UK: #14 

Released in July 1986 as the lead single from Slippery When Wet, “You Give Love a Bad Name” catapulted Bon Jovi from regional rock hopefuls to international superstars. Written by Jon Bon Jovi, Richie Sambora, and veteran hitmaker Desmond Child, the track fused hard rock energy with pop sensibility, laying the foundation for the band’s signature sound. On November 29, 1986, it reached No. 1 on the Billboard Hot 100, becoming Bon Jovi’s first chart-topping hit and a defining anthem of 1980s rock.

Before “Slippery When Wet”, Bon Jovi had shown promise with “Runaway,” which reached No. 39 in 1984. While the band had built a loyal following in their native New Jersey, national recognition remained elusive. That changed when Derek Shulman, a former member of prog-rock band Gentle Giant turned record executive at PolyGram, signed the group and helped steer them toward mainstream success. Shulman believed that what Bon Jovi needed was bigger hooks and bolder choruses — and the man to deliver that was Desmond Child, who had co-written “I Was Made for Lovin’ You” for Kiss.

When Child first met Jon Bon Jovi and Richie Sambora, the chemistry was immediate. “The very first day we got together we wrote ‘You Give Love a Bad Name,’” Child recalled. “A few weeks later, we wrote ‘Livin’ On a Prayer.’ It was magical.” The trio’s creative synergy became legendary, leading to more collaborations on hits like “Born to Be My Baby” and “Keep the Faith.”

The song was written in the basement of Sambora’s mother’s house in New Jersey. Child contributed the title, while Jon Bon Jovi instantly came up with the now-iconic opening line: “Shot through the heart, and you’re to blame.” Originally titled “Shot Through the Heart”, the song evolved into a tongue-in-cheek portrayal of heartbreak and betrayal — a lover’s lament wrapped in irresistible hooks and attitude. While rumors circulated that Jon’s then-girlfriend, actress Diane Lane, inspired the lyrics, Bon Jovi clarified that the song reflected a universal experience of love gone wrong, rather than any specific relationship.

“Slippery When Wet” was recorded in Vancouver, Canada, with producer Bruce Fairbairn and engineer Bob Rock, whose glossy, arena-ready sound became synonymous with 1980s rock production. Initially, the band considered calling the album Wanted after “Wanted Dead or Alive,” but that concept was scrapped after an unsuccessful Western-themed photo shoot. The final title — Slippery When Wet — was inspired by a strip club in Vancouver called No. 5 Orange, where the band noticed a shower used by dancers. A planned album cover featuring women in wet T-shirts washing cars was ultimately deemed too risqué; instead, Jon Bon Jovi proposed the now-famous minimalist design: the album title scrawled across a wet garbage bag.

The music video directed by Wayne Isham, captured Bon Jovi’s electrifying live energy in full color. Filmed at the Olympic Auditorium in Los Angeles, it featured the band performing on stage, intercut with dynamic crowd shots and close-ups of Jon Bon Jovi’s charismatic presence. Managed by Doc McGhee, who also handled Mötley Crüe, Bon Jovi understood the power of MTV in shaping their image. Isham — who had worked extensively with Mötley Crüe — gave Bon Jovi a vibrant, accessible visual identity that connected with the youth market. The video helped transform the band from an opening act for 38 Special into full-fledged headliners almost overnight.

LEVEL 42 – LESSONS IN LOVE

Publicació: 14 d’abril de 1986

Posició: Regne Unit: núm. 3 · Estats Units: núm. 12

L’any 1986, Level 42 ja s’havien consolidat com una de les bandes de jazz-funk més imaginatives del Regne Unit, coneguts per la seva sofisticació musical i per la mestria percusiva al baix de Mark King. Però amb “Lessons in Love”, el grup va crear un himne elegant i pensat per a la ràdio que no només es convertiria en el seu èxit comercial més gran, sinó que també els obriria les portes al reconeixement internacional.

Publicada com a single independent l’abril del 1986 (un any abans d’aparèixer a l’àlbum “Running in the Family”), “Lessons in Love” va trobar l’equilibri perfecte entre la tècnica del funk i la sofisticació del pop més polit. El single va arribar al número 3 de la llista britànica i va encapçalar les llistes d’Espanya, Alemanya, Suïssa, Sud-àfrica i Finlàndia, a més de situar-se al número 12 del Billboard Hot 100 dels Estats Units —una fita poc habitual per al grup.

Els orígens de la cançó van ser sorprenentment modestos. Segons Mark King, la melodia va sorgir com una improvisació final durant una actuació en directe del tema “Physical Presence” al programa The Tube de Channel 4, l’octubre de 1985. Després de Nadal, King va enregistrar una maqueta casolana amb una gravadora digital Sony, on ja hi havia un vers, un pont i un esborrany de la tornada. Tot i això, considerava que el cor no tenia prou força. Llavors va intervenir Wally Badarou, col·laborador i productor habitual del grup, que va reestructurar els acords de la tornada i va suggerir una nova línia vocal més melòdica. Aquella revisió va transformar el tema d’una jam amb influències funk en un single pop de caire popular.

Durant la gravació a Maison Rouge Studios de Londres, a principis de 1986, King va portar l’arranjament a un nivell sorprenent. La cançó conté set línies de baix entrellaçades: tres sintetitzadors analògics, dos sintetitzadors FM i dos baixos elèctrics (un tocant amb el polze i un altre amb els dits). Aquesta superposició de capes va donar a la peça una gran potència rítmica i una textura harmònica rica, convertint-la en una demostració brillant de la tècnica de King sense perdre l’accessibilitat pop.

“Lessons in Love” reflexiona sobre el penediment i les veritats doloroses que sorgeixen d’una relació fallida. La seva combinació de melancolia i energia optimista va connectar amb el públic d’una època en què el pop emotiu i sofisticat dominava les ones radiofòniques.

L’èxit de “Lessons in Love” va ser decisiu. Va obrir el camí per al triomf comercial de “Running in the Family” el 1987, que inclouria nous èxits com “Something About You” (als Estats Units) i “Running in the Family” i “To Be With You Again” a Europa. Tot i que el grup ja tenia una base de seguidors fidel, aquest single els va catapultar a l’estatus d’estrelles d’estadi i continua sent una de les seves cançons més recordades i interpretades.

LEVEL 42 - LESSONS IN LOVE

Released: April 14, 1986

Chart Peak:  UK: #3    US: #12 

By 1986, Level 42 had already established themselves as one of the UK’s most inventive jazz-funk outfits, known for their sophisticated musicianship and the percussive bass mastery of Mark King. But with “Lessons in Love”, the group crafted a sleek, radio-ready anthem that not only became their biggest commercial hit but also opened the door to global mainstream recognition.

Released as a standalone single in April 1986 (a full year before appearing on the album “Running in the Family”), “Lessons in Love” struck a perfect balance between funk musicianship and polished pop songwriting. The single climbed to No. 3 on the UK Singles Chart and topped the charts in Spain, Germany, Switzerland, South Africa, and Finland, while also breaking into the US Billboard Hot 100 at No. 12—a rare feat for the band. 

The song’s origins were surprisingly humble. According to Mark King, the melody first surfaced as an extended outro jam during a live TV performance of “Physical Presence” on Channel 4’s The Tube in October 1985. After Christmas that year, King worked up a rough demo on a Sony digital recorder, laying down a verse, chorus, and bridge. However, he felt the chorus lacked punch. Enter Wally Badarou, the band’s longtime collaborator and producer, who restructured the chorus chords and suggested a new, more soaring vocal line. The reimagining elevated the track from a funk-inflected jam to an anthemic pop single.

When recording commenced at Maison Rouge Studios in London in early 1986, King pushed the arrangement into bold new territory. The track features an extraordinary seven interlocking basslines: three analog synths, two FM synths, and two electric basses (a thumb-slapping line and a finger-style line). This dense layering gave the song both rhythmic drive and a lush harmonic texture, making it a showcase of King’s technical brilliance without sacrificing accessibility.

“Lessons in Love” reflects on regret and the painful truths that come from failed relationships. Its blend of melancholy reflection with an uplifting, almost euphoric arrangement struck a chord with audiences at a time when glossy, emotionally direct pop was dominating the airwaves.

The success of “Lessons in Love” proved pivotal. It paved the way for the commercial triumph of “Running in the Family” in 1987, which yielded further hits such as “Something About You” (in the US) and “Running in the Family” and “To Be With You Again” in Europe. While the band had enjoyed a loyal following prior, this single catapulted them to arena-filling status and remains one of their most frequently revisited songs.

 

BON JOVI - RUNAWAY

Publicada: febrer de 1984

Llistes: EUA: #39

Abans dels himnes d’estadi, abans de la fama mundial, hi havia “Runaway”. El single de debut de Bon Jovi, publicat a principis de 1984, va marcar els inicis humils d’una banda que acabaria definint el rock d’arena dels anys vuitanta. Escrita per Jon Bon Jovi i George Karak, la cançó va aparèixer per primera vegada el 1981 com a part de les Power Station Demos, molt abans que el cantant tingués una formació estable. Recolzat per músics de sessió, la primera versió de “Runaway” de Jon seria el catalitzador del seu ascens d’un jove somiador de Nova Jersey fins a convertir-se en un ídol internacional del rock.

L’èxit de la cançó va arribar quan va escalar fins al número 39 del Billboard Hot 100, donant a Bon Jovi el seu primer èxit dins del Top 40 als Estats Units. També va rebre una gran acollida a les emissores locals de Nova Jersey, on la seva combinació de sintetitzadors enèrgics, melodies enganxoses i energia juvenil va connectar amb el públic. Però darrere del so polit del rock s’hi amagava una història arrelada en la lluita urbana i l’alienació.

Al seu cor, “Runaway” explica la història d’una jove abandonada pels seus pares, abocada al carrer a la recerca de llibertat i supervivència. Jon Bon Jovi es va inspirar en el que veia durant els seus viatges de Nova Jersey a Manhattan —joves vagant per la ciutat, perseguint somnis o fugint de la desesperança. “Aquestes eren les persones que van inspirar la cançó”, diria més tard, recordant aquells primers dies d’observació i composició.

Quan Jon va gravar per primera vegada “Runaway”, Bon Jovi encara no existia com a banda. La sessió va comptar amb el guitarrista Tim Pierce (conegut pel seu treball amb Rod Stewart i Joe Cocker), Roy Bittan de la E Street Band de Bruce Springsteen als teclats, Frankie LaRocka a la bateria i Hugh McDonald al baix —aquest últim s’uniria oficialment a Bon Jovi anys més tard, el 1994, substituint Alec John Such.

En una de les grans històries d’origen del rock, Jon va aconseguir que “Runaway” sonés a la ràdio només per pura persistència. Després d’enviar maquetes a totes les discogràfiques que se li acudien, va entrar a WAPP, una emissora nova de Long Island que ni tan sols tenia recepcionista. Va convèncer el DJ Chip Hobart i el director de promoció John Lassman perquè escoltessin la cançó. Els va agradar el que van escoltar —tant, que la van incloure al disc recopilatori Homegrown d’artistes locals. A partir d’aquí, la cançó es va començar a escampar, i WDHA de Nova Jersey la va incloure al seu propi recull local. Poc després, Derek Shulman de Mercury Records —antic membre del grup de rock progressiu Gentle Giant— va fitxar Bon Jovi, reconeixent no només el seu so, sinó també la seva història. “No era només la música”, diria més tard Shulman. “Era la seva empenta i el seu potencial per al màrqueting i la promoció. Es veia que triomfarien.”

No tot va anar rodat en aquells primers anys. En una entrevista de 1986, Jon Bon Jovi va confessar el seu desgrat pel videoclip original de la cançó, qualificant-lo com “el pitjor que he vist mai a la meva vida”. El vídeo, amb una trama sobrenatural estranya sobre una noia amb foc als ulls, tenia poc a veure amb el significat de la cançó. “Tots semblàvem idiotes”, va bromejar Jon. “Van vestir en Richie amb un mono dues talles massa gran i ens anaven ruixant amb oli perquè sembléssim suats. Un desastre total.”

Tot i el superestrellat posterior de la banda, “Runaway” va romandre com una pedra angular del seu catàleg —un recordatori d’on havia començat tot. Quan la seva fama va esclatar després de “Slippery When Wet”, la major part del material inicial va desaparèixer de les seves llistes de cançons en directe. Però “Runaway” va durar. Des de principis dels anys noranta, ha estat l’única cançó dels dos primers àlbums de Bon Jovi que s’interpreta regularment en concert. “Encara penso que algunes de les cançons aguanten bé”, va dir Jon el 2007. “‘Runaway’, sens dubte.”

BON JOVI - RUNAWAY

Released: February 1984

Charts: US: #39 

Before the stadium anthems, before the global fame, there was “Runaway.” The debut single by Bon Jovi, released in early 1984, marked the humble beginnings of a band that would go on to define arena rock in the 1980s. Written by Jon Bon Jovi and George Karak, the track first surfaced in 1981 as part of the Power Station Demos, long before the singer had assembled a permanent lineup. Backed by session musicians, Jon’s early version of “Runaway” would become the catalyst for his rise from an ambitious New Jersey dreamer to an international rock icon.

The song’s breakthrough came when it climbed to No. 39 on the Billboard Hot 100, giving Bon Jovi their first Top 40 hit in the United States. It also found enthusiastic airplay on local New Jersey radio stations, where its combination of driving synths, melodic hooks, and youthful energy struck a chord with listeners. But beneath the polished rock sound was a story rooted in urban struggle and alienation.

At its heart, “Runaway” tells the story of a young woman neglected by her parents, driven to the streets in search of freedom and survival. Jon Bon Jovi drew inspiration from what he saw during his trips from New Jersey to Manhattan — young people wandering the city, chasing dreams or running from despair. “These were the people who inspired the song,” he would later say, reflecting on those early days of observation and songwriting.

When Jon first recorded “Runaway”, Bon Jovi didn’t yet exist as a band. The session lineup featured guitarist Tim Pierce, known for his work with Rod Stewart and Joe Cocker, Roy Bittan from Bruce Springsteen’s E Street Band on keyboards, Frankie LaRocka on drums, and Hugh McDonald on bass — the latter of whom would officially join Bon Jovi years later, replacing Alec John Such in 1994.

In one of rock’s great origin stories, Jon managed to get “Runaway” played on the radio by sheer persistence. Frustrated after mailing demos to every label he could think of, he walked into WAPP, a fledgling Long Island radio station that didn’t even have a receptionist. He convinced DJ Chip Hobart and promotions director John Lassman to give the song a listen. They liked what they heard — enough to include it on the station’s “Homegrown” compilation album of local acts. The song spread from there, with New Jersey’s WDHA picking it up for their own local compilation. Soon after, Derek Shulman of Mercury Records — formerly of the prog band Gentle Giant — signed Bon Jovi, recognizing not just their sound, but their story. “It wasn’t just the music,” Shulman later said. “It was their drive and the potential for marketing and promotion. You could tell they were going to make it.”

Not everything about those early years went smoothly. In a 1986 interview, Jon Bon Jovi confessed his distaste for the song’s original music video, calling it “the worst piece of [expletive] I ever saw in my life.” The video, which featured a strange supernatural plotline involving a girl with fire in her eyes, bore little resemblance to the song’s meaning. “We all look like idiots,” Jon joked. “They dressed Richie in a jumpsuit two sizes too big and kept squirting us with oil to make us look sweaty. Total disaster.”

Despite the band’s later superstardom, “Runaway” remained a touchstone in their catalog — a reminder of where it all began. As their fame exploded following “Slippery When Wet”, most of the early material disappeared from their setlists. But “Runaway” endured. Since the early 1990s, it has been the only song from Bon Jovi’s first two albums regularly performed live. “I still think a couple of the songs hold up,” Jon said in 2007. “‘Runaway,’ definitely.”