RUPERT HOLMES - ESCAPE (THE PIÑA COLADA SONG)

Llançament: 17 de setembre de 1979

Llistes: EUA: #1 (3 setmanes)

“Escape (The Piña Colada Song)” és un èxit pop desenfadat de 1979 que es va convertir en l’últim número 1 als Estats Units de la dècada. Inclosa en l’àlbum “Partners in Crime”, la cançó explica una història enginyosa i irònica: un home avorrit de la seva relació respon a un anunci personal per conèixer una altra dona… només per descobrir que la seva parella actual és qui havia posat l’anunci.

Rupert Holmes la va escriure inicialment sota el títol “People Need Other People”, però no estava satisfet amb la lletra. Durant el procés de gravació, va fer servir una tècnica innovadora per a l’època, loopant una secció de 16 compassos d’una primera presa per crear la base instrumental. Mentre buscava una lletra més interessant, es va inspirar en un anunci personal que va veure a The Village Voice i va imaginar un escenari on algú respon a un anunci col·locat per la seva pròpia parella sense saber-ho. Aquest gir inesperat es va convertir en el punt central de la cançó i en la clau del seu èxit.

Holmes volia que “Him” fos el primer single de “Partners in Crime”, però la discogràfica va insistir a publicar “Escape”. La cançó va començar a guanyar popularitat després que una emissora de ràdio de Washington la posés en rotació, però els oients la demanaven com “The Piña Colada Song”, cosa que generava confusió a les botigues de discos. Per evitar pèrdues de vendes, el segell discogràfic va insistir a canviar-ne el nom a Escape (The Piña Colada Song), i Holmes va acceptar de mala gana.

Tot i que és conegut principalment per aquesta cançó, Rupert Holmes ha tingut una carrera diversa i reeixida en el món de l’entreteniment. Ha escrit diverses obres de Broadway, com “Say Goodnight, Gracie” i “The Mystery of Edwin Drood”, que va guanyar múltiples premis Tony. Com a compositor, ha treballat per artistes com Barbra Streisand, Judy Collins i fins i tot Britney Spears. També va crear la sèrie de televisió “Remember WENN” i va escriure la novel·la “Where The Truth Lies”. La seva trajectòria li ha valgut premis Tony, Emmy i Edgar, però malgrat la seva extensa obra, Holmes reconeix que “Escape” continua sent la seva obra més reconeguda.

RUPERT HOLMES - ESCAPE (THE PIÑA COLADA SONG)

Released: September 17, 1979

US: #1 (3 weeks)

“Escape (The Piña Colada Song)” is a lighthearted pop hit from 1979 that became the last U.S. #1 song of the decade. Featured on his album “Partners in Crime”, the song tells a witty and ironic story about a man bored with his relationship who answers a personal ad—only to discover that the woman he’s meeting is his own partner. 

Rupert Holmes originally wrote it as “People Need Other People,” but he wasn’t satisfied with the lyrics. During the recording process, he used an innovative (for the time) sampling technique, looping a 16-bar section from an early take to create the song’s instrumental backing. Struggling to find the right lyrics, Holmes was inspired by a personal ad in The Village Voice and imagined a “What If” scenario where someone unknowingly responds to an ad placed by their own partner. This twist became the heart of the song’s now-famous storyline. 

Rupert Holmes initially wanted “Him” to be the lead single from “Partners in Crime”, but the record label insisted on releasing “Escape.” The song gained popularity after a Washington radio station played it, but listeners referred to it as “The Piña Colada Song,” causing confusion in record stores. To avoid losing sales, the label pushed to rename it “Escape (The Piña Colada Song),” and Holmes reluctantly agreed.

Rupert Holmes has had a diverse and successful career in entertainment. He has written several Broadway plays, including Say Goodnight, Gracie and The Mystery of Edwin Drood (which won multiple Tony Awards). His songwriting credits include works performed by Barbra Streisand, Judy Collins, and Britney Spears. Holmes also created the TV series Remember WENN and authored the novel Where The Truth Lies. His contributions to music, theater, and television have earned him Tonys, Emmys, and Edgar Awards. Despite his broader musical career, Holmes acknowledges that “Escape” remains his most recognizable work.

OMD - TALKING LOUD AND CLEAR

Released: June 4, 1984

Charts: UK: #11 

Released in June 1984 as the second single from Junk Culture, “Talking Loud and Clear” showcases OMD’s ability to balance musical sophistication with emotional simplicity. The track became a European hit, reaching No. 11 in the UK and charting in the Top 10 in Ireland, Belgium, and the Netherlands. Musically, it’s a whimsical, effervescent synth-pop song, with sparkling melodies, bubbling keyboard riffs, and a steady rhythm that drives it onto the dancefloor. The production feels both lush and playful, evoking a childlike innocence and joy.

Lyrically, the song reflects on a serene, idyllic moment—possibly a memory of youthful friendship or a romantic connection—emphasizing mutual understanding and peaceful communication. The warmth of the synths complements the nostalgic tone of the lyrics, capturing a moment of quiet emotional clarity. 

OMD - MAID OF ORLEANS

Llançament: 15 de gener de 1982

Posicions a les llistes: UK: #4

“Joan of Arc (Maid of Orleans)” és un senzill del grup Orchestral Manoeuvres in the Dark (OMD) i el tercer llançament del seu àlbum “Architecture & Morality”. Per evitar confusions amb el seu senzill anterior, també dedicat a la figura de Joana d’Arc, la cançó es va publicar amb el títol complet “Maid of Orleans (The Waltz Joan of Arc)”. Tot i que ambdues peces exploren la vida i el martiri de l’heroïna francesa, “Maid of Orleans” va assolir un èxit molt més gran a nivell internacional, arribant al número 1 a diversos països, incloent Alemanya, on va ser el senzill més venut de 1982. A escala global, es calcula que en va vendre més de quatre milions de còpies.

La cançó va ser escrita per Andy McCluskey el 30 de maig de 1981, coincidint amb el 550è aniversari de la mort de Joana d’Arc. McCluskey la descriu sovint com el “Mull of Kintyre” d’OMD: un himne majestuós, emotiu i un moment clau en la seva trajectòria. També va ser el darrer llançament del grup sota el segell Dindisc.

En una entrevista publicada al web oficial d’OMD, McCluskey va explicar el procés de creació de la introducció atmosfèrica de “Maid of Orleans”. Va reconèixer que l’inici de la cançó dificultava la seva emissió a la ràdio, per la qual cosa van crear versions editades. L’idea per a aquest començament inquietant va sorgir després de tenir la cançó acabada, en adonar-se que necessitava una entrada més impactant.

Influenciats per la seva recerca de paisatges sonors ambientals durant l’època d’”Architecture & Morality”, van voler que la introducció servís per crear un ambient emocional, més que transmetre un missatge concret. Per als més tècnics, McCluskey va detallar que els sons estranys es van generar a partir de mostres vocals de Mellotron, que es van alentir, accelerar i distorsionar a través de la taula de mescles Helios sobrecarregada de The Manor Studio. També s’hi van afegir soroll i caixes reverberades per completar el paisatge sonor fantasmagòric.

El videoclip promocional, dirigit per Steve Barron, compta amb l’actriu Julia Tobin de la Royal Shakespeare Company en el paper de Joana d’Arc. Les escenes exteriors es van filmar el gener de 1982 a Brimham Rocks i Fountains Abbey (North Yorkshire), durant un hivern especialment fred. Les escenes interiors es van rodar a The Manor Studio, a l’Oxfordshire.

Tant Andy McCluskey com Paul Humphreys van explicar que el títol “Architecture & Morality”, suggerit per Martha Ladley, reflectia l’essència de la música d’OMD: una fusió entre l’estructura electrònica i mecànica (“arquitectura”) i l’expressió emocional i humana (“moralitat”).

OMD - MAID OF ORLEANS

Released: January 15, 1982

Charts: UK: #4 

“Joan of Arc (Maid of Orleans)” is a 1982 single by Orchestral Manoeuvres in the Dark and the third release from their album “Architecture & Morality”. To avoid confusion with their earlier single “Joan of Arc”, it was retitled “Maid of Orleans (The Waltz Joan of Arc)” upon release. Both songs explore the life and martyrdom of the French heroine, but “Maid of Orleans” became the bigger international success, reaching number one in several countries, including Germany, where it became the best-selling single of 1982. Globally, it sold over four million copies.

Written by Andy McCluskey on 30 May 1981, the 550th anniversary of Joan of Arc’s death, the track is often described by McCluskey as OMD’s own “Mull of Kintyre” — a sweeping, emotional anthem and a defining moment in their career. It also marked the final release on the band’s Dindisc label.

Andy McCluskey shared insights on the official OMD website about the atmospheric intro to “Maid of Orleans”. He acknowledged that the intro posed challenges for radio play, prompting the band to create shortened edits. The idea for the eerie introduction came after the song was already recorded, as the band felt it needed a more striking start. 

Influenced by their “Architecture & Morality” era focus on ambient soundscapes, the intro was designed to create a mood rather than convey specific meaning. It serves to establish an emotional setting from which the main song could emerge. For the technically curious, McCluskey explained that the strange noises were crafted from Mellotron vocal samples, which were slowed down, sped up, and heavily distorted using the overdriven Helios mixing desk at The Manor Studio. Additional elements like pink noise and reverberated snare drums helped complete the haunting, textured sound.

The promotional video was directed by Steve Barron and featured Julia Tobin of the Royal Shakespeare Company portraying Joan of Arc. Outdoor scenes were filmed in January 1982 at Brimham Rocks and Fountains Abbey near Aldfield, North Yorkshire, during an especially cold winter. The indoor scenes were shot at The Manor Studio in Oxfordshire. 

Andy McCluskey and Paul Humphreys explained that the title “Architecture & Morality”, suggested by Martha Ladley, reflected the essence of OMD’s music: a balance between structured, mechanical electronic sounds (“architecture”) and emotional, human expression (“morality”). 

OMD - JOAN OF ARC

Llançament: 16 d’octubre de 1981

Posicions a les llistes: UK: #5

“Joan of Arc” és una cançó del grup OMD (Orchestral Manoeuvres in the Dark), publicada com a segon senzill del seu tercer àlbum,”Architecture & Morality”. Escrita per Andy McCluskey, la cançó explora la vida de Joana d’Arc, patrona de França, i va rebre elogis de la crítica, esdevenint un èxit al Regne Unit i Irlanda. És la primera de dues cançons del grup dedicades a Joana d’Arc; la segona és Joan of Arc (Maid of Orleans), també inclosa al mateix àlbum i llançada com a senzill amb el títol Maid of Orleans (The Waltz Joan of Arc).

Joan of Arc és tant un homenatge musical com una reflexió conflictiva sobre el llegat de la màrtir francesa. Els anglesos han tingut sentiments ambivalents envers Joana, que va liderar la resistència francesa contra l’ocupació anglesa i va ser executada per heretgia amb només 19 anys. Andy McCluskey, tot lamentant el seu destí, sembla dividit: la retracta com una figura tràgica que potser hauria pogut salvar-se si hagués renunciat a les seves creences, però la història demostra que va mantenir-se fidel a les seves conviccions divines.

Musicalment, la cançó reflecteix aquesta complexitat emocional, combinant dos ritmes contrastats: una percussió potent amb sintetitzadors i veus etèries, creant una atmosfera emocional i gairebé espiritual.

Tant McCluskey com Paul Humphreys han explicat que buscaven temes lírics poc convencionals, com es pot veure també a “Enola Gay” o “Joan of Arc”. Volien evitar les típiques cançons d’amor, que consideraven tòpiques i massa utilitzades. Inspirats per artistes com Kraftwerk i Brian Eno, van decidir escriure sobre temes inusuals i que fessin pensar. McCluskey fins i tot es va plantejar si podia fer servir la paraula “amor” a Joan of Arc, però va concloure que era justificat, ja que no es referia a un amor romàntic, sinó a un sentiment dirigit a una tercera persona.

La portada del senzill mostra una imatge d’una estàtua que es creu que és la mateixa que va estar exposada a Ilex Grove a Cliveden, una finca històrica del National Trust a Buckinghamshire, durant els anys 1980–81.

OMD - JOAN OF ARC

Released: October 16, 1981

Charts: UK: #5 

“Joan of Arc” is a song by OMD, released as the second single from their third album “Architecture & Morality”. Written by Andy McCluskey, the song explores the life of French patron saint Joan of Arc and received critical acclaim, becoming a hit in the UK and Ireland. It is the first of two OMD songs about Joan of Arc—the second being “Joan of Arc (Maid of Orleans),” also featured on the same album and released as its own single under the title “Maid of Orleans (The Waltz Joan of Arc).”

“Joan of Arc” is both a musical tribute and a conflicted reflection on the legacy of the French martyr. The English have historically harbored mixed feelings about Joan, who led the French resistance against English occupation and was executed for heresy at just 19. Andy McCluskey, while mourning her fate, seems torn—portraying her as a tragic figure who might have been saved if only she had recanted, though history proves she stayed true to her divine convictions. Musically, the song mirrors this emotional complexity. It blends two contrasting rhythms, booming percussion with ethereal synths and vocals, creating an emotional and almost spiritual atmosphere. 

Andy McCluskey and Paul Humphreys explained their unconventional lyrical themes, such as those in “Enola Gay” and “Joan of Arc.” They intentionally avoided traditional love songs, which they saw as clichéd and overused. Influenced by artists like Kraftwerk and Brian Eno, they chose to write about unusual and thought-provoking subjects. McCluskey even questioned using the word “love” in “Joan of Arc,” ultimately justifying it since it referred to a third party.

The cover of the single features an image of a statue believed to be the same one that stood in the Ilex Grove at Cliveden, a historic National Trust estate in Buckinghamshire, during 1980–81. 

AC/DC - HIGHWAY TO HELL

Llançament: 27 de juliol de 1979

Classificació: UK: #56 | US: #47

“Highway to Hell” és una cançó de la banda australiana AC/DC, que obre el seu àlbum homònim de 1979. Va ser el primer tema de la banda que va entrar a les llistes nord-americanes i va jugar un paper clau en l’èxit massiu de l’àlbum, que va vendre més de set milions de còpies als EUA. Malauradament, aquest també va ser l’últim àlbum amb Bon Scott, que va morir tràgicament el 1980 a causa d’un excés d’alcohol. El següent disc d’AC/DC, “Back in Black”, es va fer en homenatge a la seva memòria.

El títol “Highway to Hell” sovint es relaciona amb les dures gires d’AC/DC als Estats Units, però la seva inspiració és molt més literal. La cançó fa referència a Canning Highway, una carretera d’Austràlia que anava des de Fremantle (on vivia Bon Scott) fins a The Raffles, un famós bar de rock ‘n’ roll dels anys 70. A prop del local, la carretera baixava en una pendent perillosa, i molts conductors que anaven a tota velocitat cap a una nit de festa van acabar patint accidents mortals. Per aquest motiu, el tram es va guanyar el sobrenom de “Highway to Hell”. La lletra de la cançó descriu les sortides nocturnes de Scott i els seus amics, convertint-se així en un homenatge al seu estil de vida rocker.

El cantant Brian Johnson va explicar que “Highway to Hell” també es va inspirar en les llargues i extenuants rutes d’AC/DC en autobús per Austràlia, especialment per la planura de Nullarbor, on la posta de sol es veia com una bola de foc a l’horitzó. Sense gaire cosa a fer durant els viatges, Bon Scott va començar a escriure la lletra.

L’àlbum va ser produït per Mutt Lange, que va substituir Eddie Kramer després d’unes sessions de gravació fallides. Lange va refinar el so d’AC/DC sense perdre la seva energia crua, afegint-hi cors més forts i millores en la producció. Aquestes tècniques van ajudar a convertir “Highway to Hell” en un gran èxit i van ampliar la base de seguidors de la banda.

Quan AC/DC va ser acusada de tenir missatges satànics ocults a l’àlbum “Highway to Hell”, Angus Young va respondre amb el seu humor característic, dient: “No calia escoltar el disc al revés, perquè no amagàvem res. Dient “Highway to Hell”, ja estava allà mateix, al davant de tothom.” Aquesta resposta reflectia l’actitud directa i sense filtres d’AC/DC, que mai van jugar amb missatges subliminals, sinó que sempre van seguir obertament la seva imatge rebel i plena d’energia.

AC/DC - HIGHWAY TO HELL

Released: July 27, 1979

Charted:  UK: #56   US: #47 

“Highway to Hell” is a song by Australian rock band AC/DC, serving as the opening track of their 1979 album of the same name. It was the band’s first song to chart in the US and played a key role in the album’s massive success, with over seven million copies sold in America. This was also the last album featuring vocalist Bon Scott, who tragically died in 1980 due to excessive drinking. AC/DC’s following album, Back in Black, was dedicated to his memory.

The title “Highway to Hell” is often linked to Angus Young’s description of touring in America, but it actually has a more literal origin. The song refers to Canning Highway in Australia, which ran from Bon Scott’s home in Fremantle to The Raffles, a popular rock ‘n’ roll drinking spot in the ’70s. Near the pub, the highway dips into a steep decline, making it a dangerous stretch where many people lost their lives while speeding to a night out. This earned it the nickname “Highway to Hell.” The lyrics reflect Scott’s routine trips down the road to party with his friends, making the song a tribute to the rock ‘n’ roll lifestyle.

Brian Johnson explained that “Highway to Hell” was inspired by AC/DC’s long, grueling bus rides across Australia, particularly the Nullarbor Plain, where the setting sun looked like a fireball. With little to do but play cards or pass the time, Bon Scott came up with the lyrics.

The album was produced by Mutt Lange, who replaced Eddie Kramer after unsuccessful recording sessions. Lange refined AC/DC’s sound while keeping their raw energy intact, introducing stronger background vocals and other production enhancements. These changes helped turn “Highway to Hell” into a massive hit and expanded AC/DC’s audience.

When AC/DC faced accusations of hiding Satanic messages through backmasking on their “Highway to Hell” album, Angus Young dismissed the claims with his signature blunt humor. He pointed out that there was nothing hidden about it, saying, “You didn’t need to play the album backwards, because we never hid the messages. We’d call an album “Highway to Hell”, there it was right in front of them.” This response reflected AC/DC’s straightforward, no-nonsense approach to rock and roll. Rather than engaging in hidden meanings or subliminal messages, the band openly embraced their rebellious, high-energy image.