DIANA ROSS & LIONEL RICHIE - ENDLESS LOVE

Publicada: 15 d’agost de 1981

Llistes: EUA: #1 (9 setmanes)  Regne Unit: #7

“My love, there’s only you in my life…” (Amor meu, només hi ets tu a la meva vida…). Amb aquestes paraules, Lionel Richie i Diana Ross van inaugurar un dels duets més reconeguts de la història de la música pop dels 80. “Endless Love”, una balada escrita per Richie per a la pel·lícula homònima de 1981, es va convertir en una cançó d’amor definidora de la dècada—un intercanvi tendre, gairebé sagrat, entre dues icones en el punt àlgid del seu poder.

Originalment pensada com un tema instrumental per al drama romàntic “Endless Love” de Franco Zeffirelli (protagonitzat per una jove Brooke Shields), la cançó va evolucionar ràpidament. Zeffirelli buscava quelcom semblant a la banda sonora de “Love Story” de Henry Mancini, però quan Richie va presentar el seu esbós musical—basat en una composició inèdita dels Commodores—, el director va tenir una nova visió: convertir-la en un duet, amb lletra, i aconseguir Diana Ross. De sobte, Richie—encara membre dels Commodores—no només estava component una banda sonora, sinó enregistrant un gran duet romàntic amb una de les cantants més estimades de la història americana.

Tot i els reptes logístics, Ross i Richie van aconseguir trobar-se en un estudi d’enregistrament a Reno, Nevada, a les primeres hores del 8 de maig de 1981. Ross acabava de finalitzar un concert a Lake Tahoe, a prop, i Richie havia volat des de Los Angeles. La sessió va començar a les 3:30 del matí i a l’alba, la cançó estava enllestida. El que van gravar va ser màgic—el to elegant i eteri de Ross ballant al voltant de la interpretació plena de soul i sinceritat de Richie.

La lletra és obertament sentimental, vorejant la melodràmia, i tanmateix mai no hi cau—perquè la química entre els dos cantants era autèntica. La composició de Richie es nodria dels seus anys creant balades romàntiques amb els Commodores, ara refinades amb escala cinematogràfica. El resultat va ser una cançó que no només evocava l’amor—el declarava, eternament.

Publicada per Motown Records, la cançó va arribar només dos mesos després que Ross deixés el segell per un contracte rècord amb RCA. Motown es va afanyar a capitalitzar el que seria el seu darrer gran llançament amb ells, incloent “Endless Love” al recopilatori “All the Great Hits”.

La resposta del públic va ser immediata. Llançada el 15 d’agost de 1981, la cançó va escalar fins al #1 del Billboard Hot 100, on s’hi va mantenir durant nou setmanes consecutives—convertint-se en el gran èxit de l’any als EUA. També va encapçalar les llistes R&B i Adult Contemporary, una triple corona de transversalitat poc freqüent. A nivell internacional, va tenir bones posicions, tot i que el seu èxit més gran va ser als EUA, on es va convertir en un himne de devoció romàntica. Els crítics inicialment en van subestimar l’estil ensucrat, però el temps ha estat amable. Billboard la va anomenar més tard la “Millor Cançó Duet de Tots els Temps”. La peça va rebre nominacions als Oscar i als Globus d’Or, i va guanyar un Marquee Award el 1982 a la Millor Cançó Original.

La cançó també va marcar un punt d’inflexió en la carrera de Lionel Richie. L’any següent, va llançar la seva carrera en solitari amb el single “Truly”, que reflectia el tema de l’“endless love” i que també va arribar al #1. Richie dominaria la ràdio adult contemporary i pop durant bona part dels anys vuitanta. Per a Diana Ross, va ser la seva darrera gran col·laboració amb Motown, tancant aquell capítol de la seva carrera amb una nota alta. “Endless Love” ha estat versionada per diversos artistes, especialment Luther Vandross i Mariah Carey el 1994, en una versió que també es va convertir en un èxit mundial.

DIANA ROSS & LIONEL RICHIE - ENDLESS LOVE

Released: August 15, 1981

Charts: US: #1 (9 weeks) UK: #7 

“My love, there’s only you in my life…” With those words, Lionel Richie and Diana Ross ushered in one of the most enduring duets in pop music history. “Endless Love”, a sweeping ballad written by Richie for the 1981 film of the same name, became a defining love song of the decade—a tender, almost sacred exchange between two icons at the top of their powers.

Originally intended as an instrumental theme for Franco Zeffirelli’s romantic drama “Endless Love” (starring a young Brooke Shields), the song evolved rapidly. Zeffirelli was aiming for something akin to Henry Mancini’s Love Story score, but once Richie presented his musical sketch—based on an unreleased Commodores composition—the director had a new vision: make it a duet, with lyrics, and get Diana Ross. Suddenly, Richie—then still part of the Commodores—was not just composing a soundtrack, but recording a major romantic duet with one of the most beloved singers in American history.

Despite logistical challenges, Ross and Richie managed to meet at a recording studio in Reno, Nevada, in the early hours of May 8, 1981. Ross had just wrapped a concert in nearby Lake Tahoe, and Richie flew in from Los Angeles. The session began at 3:30 a.m. and by dawn, the song was complete. What they captured was magical—Ross’s elegant, ethereal tone dancing around Richie’s soulful, earnest delivery.

The lyrics are unabashedly sentimental, teetering on melodrama, and yet never tipping over—because the chemistry between the two singers was so authentic. Richie’s songwriting pulled from his years of crafting romantic ballads with the Commodores, now refined with cinematic scale. The result was a song that didn’t just echo love—it declared it, eternally.

Released by Motown Records, the song arrived just two months after Ross had left the label for a record-breaking deal with RCA. Motown quickly moved to capitalize on what would be her final major release with them, placing “Endless Love” on her compilation “All the Great Hits”.

The public response was immediate and overwhelming. Released on August 15, 1981, the song shot to #1 on the Billboard Hot 100, where it stayed for nine consecutive weeks—making it the biggest hit of the year in the US. It also topped the R&B and Adult Contemporary charts, a rare triple crown of crossover appeal. Internationally, it charted well, though its greatest resonance was in the US, where it became an anthem of romantic devotion. Critics initially underestimated its syrupy style, but time has been kind. Billboard later named it the “Greatest Song Duet of All Time”. The song earned Oscar and Golden Globe nominations, and won a Marquee Award in 1982 for Best Original Song.

The song also marked a career turning point for Lionel Richie. The following year, he launched his solo career with the single “Truly”, which echoed the “endless love” theme and also reached #1. Richie would go on to dominate adult contemporary and pop radio for much of the 1980s. For Diana Ross, it was her final major collaboration with Motown, closing that chapter of her career on a high note. “Endless Love” has since been covered by several artists, most notably Luther Vandross and Mariah Carey in 1994, a version that also became a global hit. 

THE MOTELS - TOTAL CONTROL

Publicada: 15 de setembre de 1979

Llistes: Regne Unit: #106 · EUA: #109

“Total Control” és una cançó dels The Motels publicada el 1979. El single no va arribar a entrar al Billboard Hot 100, quedant-se just a sota, al núm. 109. Tot i així, a l’estranger va trobar el seu públic, entrant al Top 10 a Austràlia i assolint gairebé el mateix èxit a Nova Zelanda. Per a una banda que encara estava construint la seva identitat dins l’era new wave, va ser un moment revelador: una peça massa fosca, massa lenta per a la ràdio nord-americana, però amb una intensitat espectral que sobreviuria a molts èxits més convencionals de l’època.

Escrita per la cantant Martha Davis i el guitarrista Jeff Jourard, “Total Control” va néixer en una forma molt diferent. Inicialment, Davis l’havia compost com un esclat punk cru: ràpid, trencat i alimentat per la ràbia després de la seva ruptura amb l’exguitarrista dels Motels, Dean Chamberlain. Però Jourard va portar el tema en una altra direcció, reduint-lo a un ritme auster de dos acords i alentint el tempo fins que, segons ell mateix va recordar, sonava “com una màquina clavant claus”. En aquell marc minimalista, la lletra de Davis —entre la confessió i el desafiament— adquiria un pes nou.

La mateixa Davis descrivia la seva escriptura com un flux de consciència, influïda per escriptors modernistes com James Joyce i Virginia Woolf, que la seva mare li llegia de petita. Per a ella, la musicalitat de les paraules importava tant com el seu significat literal. “Quan vaig posar aquelles mateixes paraules sobre el ritme d’en Jeff, és allà on apareix la força”, explicava anys més tard. “No passa res… però passen moltes coses.”

La nuesa de la peça la distingia del costat més lluminós i radiable del new wave. Tot i que els grans èxits posteriors dels Motels —com “Only the Lonely” o “Suddenly Last Summer”— els portarien a un reconeixement més ampli als EUA, “Total Control” es va convertir en un primer tema de culte, amb el seu drama contingut captivant especialment el públic internacional.

L’abast de la cançó es va estendre fins a mitjans dels anys vuitanta, quan Tina Turner en va fer una versió per a l’àlbum benèfic “We Are the World” al 1985, donant-li una nova visibilitat dins d’un dels projectes humanitaris més destacats de la dècada.

THE MOTELS - TOTAL CONTROL

Released: September 15, 1979

Charts: UK: #106  US: #109 

“Total Control” is a song by The Motels released in 1979. The single missed the Billboard Hot 100, stalling just below at No. 109. Yet overseas the song found an audience, climbing into the Top 10 in Australia and nearly as high in New Zealand. For a band still establishing its identity in the new wave era, it was a telling moment: a song that seemed too moody, too slow-burning for American radio, but whose haunted intensity would outlast more conventional hits of its time.

Written by lead singer Martha Davis and guitarist Jeff Jourard, “Total Control” began in a very different form. Davis had initially penned it as a raw punk outburst, fast, jagged, and fueled by anger after a breakup with former Motels guitarist Dean Chamberlain. But Jourard pushed the track in another direction, paring it down to a stark two-chord rhythm and slowing the tempo until, as he later recalled, it felt “like a machine pounding nails.” In that minimalist frame, Davis’ lyrics of longing and autonomy—part confessional, part defiance—took on new weight.

Davis herself described her writing as a kind of stream of consciousness, influenced by modernist writers like James Joyce and Virginia Woolf, whom her mother read to her as a child. For her, the musicality of words mattered as much as literal meaning. “When I put those same lyrics over Jeff’s rhythm, that’s where the power comes from,” she said years later. “Nothing happens… but there’s a whole lot going on.”

The song’s starkness set it apart from the brighter, more radio-friendly side of new wave. While the Motels’ later hits like “Only the Lonely” and “Suddenly Last Summer” would earn them broader recognition in the US, “Total Control” became an early cult favorite, its restrained drama appealing to audiences abroad.

The track’s reach extended into the mid-1980s, when Tina Turner covered it for the 1985 “We Are the World” charity album, giving the song new visibility amid one of the decade’s most high-profile humanitarian projects.

MONTELL JORDAN - THIS IS HOW WE DO IT

Publicada: febrer de 1995

Llistes:  Regne Unit: #11 · EUA: #1 (7 setmanes)

El febrer de 1995, Def Jam Recordings — coneguda sobretot pel seu domini en el rap — va fer el seu primer pas en el terreny del R&B. Ho va fer amb un nouvingut de dos metres procedent de South Central Los Angeles anomenat Montell Jordan, i amb un single de debut que es convertiria tant en la seva cançó insígnia com en un dels temes festius més emblemàtics de la dècada: “This Is How We Do It”.

Una carta d’amor a les festes de carrer i a les nits de club de South Central, el tema combinava el tenor suau de Jordan amb la confiança del hip-hop soul. Construïda sobre el reconeixible ritme de bateria del clàssic de Slick Rick de 1988 “Children’s Story” — que al seu torn utilitzava el groove jazz-funk de “Nautilus” de Bob James — la cançó capgirava la tradició. En lloc d’un raper fent loop de veus cantades, aquí teníem un cantant que agafava un ritme de rap, escrivia primer les estrofes com si fossin versos rapejats i després les modelava fins a aconseguir el seu estil melòdic i enganxós.

Jordan la veia com més que un himne de barri: “Vaig tenir aquesta idea universal”, va dir a The Billboard Book of #1 Hits. “Si ets a la Xina, així és com ho fan. Si vens del gueto, així és com ho fan. Si ets de Nova York, ho fas així. Tothom té la seva manera, i tothom hi és convidat.” Aquest sentiment d’inclusivitat va resultar magnètic.

En el moment de la seva publicació, el senzill va pujar directe al número 1 del Billboard Hot 100 el 15 d’abril de 1995, desbancant “Take a Bow” de Madonna i mantenint-se al cim durant set setmanes consecutives. Va dominar també la llista R&B durant el mateix període, convertint-se en una presència constant a la ràdio, als clubs i pràcticament a qualsevol festa d’institut o universitat d’aquell any.

El videoclip, dirigit pel prometedor Hype Williams, en va capturar perfectament l’esperit: una festa a casa en plena eufòria, amb Jordan cantant i ballant a l’escenari, intercanviant passos amb ballarins i compartint moments amb els convidats. El clip va obtenir dues nominacions als MTV Video Music Awards.

MONTELL JORDAN - THIS IS HOW WE DO IT

Released: February 1995

Charts:  UK: #11   US: #1 (7 weeks)

In February 1995, Def Jam Recordings — known primarily for its rap dominance — took its first step into R&B territory. The move came in the form of a six-foot-eight newcomer from South Central Los Angeles named Montell Jordan, and a debut single that would become both his signature and one of the defining party tracks of the decade: “This Is How We Do It.”

A love letter to the block parties and club nights of South Central, the track blended Jordan’s smooth tenor with the swagger of hip-hop soul. Built around the unmistakable drumbeat from Slick Rick’s 1988 classic “Children’s Story” — itself underpinned by Bob James’ jazz-funk gem “Nautilus” — Jordan flipped tradition on its head. Instead of a rapper looping sung vocals, here was a singer borrowing a rap groove, writing the verses first as bars before shaping them into his melodic, sing-along style.

Jordan saw it as more than just a neighborhood anthem. “I came up with this universal idea,” he told The Billboard Book of #1 Hits. “If you’re in China, this is how they do it. If you’re from the ghetto, this is how they do it. If you’re from New York, you do it like this. Everybody has their own way, and everyone’s invited.” That sense of inclusivity proved magnetic.

Upon release, the single shot to No. 1 on the Billboard Hot 100 on April 15, 1995, toppling Madonna’s “Take a Bow” and holding the summit for seven straight weeks. It dominated the R&B chart for the same stretch, becoming a fixture on radio, in clubs, and at virtually every high school and college party that year.

The video, directed by the rising Hype Williams, captured the spirit perfectly: a house party in full swing, Jordan singing and dancing on stage, trading moves with dancers, and sharing moments with partygoers. It earned two MTV Video Music Award nominations. 

THOMPSON TWINS - DOCTOR! DOCTOR!

Publicació: 27 de gener de 1984

Llistes: EUA: #11 · Regne Unit: #3

Quan “Doctor! Doctor!” va sortir al febrer de 1984, els Thompson Twins ja s’havien consolidat com un trio elegant i dominat pels sintetitzadors, amb una habilitat especial per transformar la intensitat emocional en or radiofònic. Després de l’èxit de “Hold Me Now”, la banda va aprofundir en un so alhora expansiu i íntim —cinemàtic però confessional— i “Doctor! Doctor!” hi encaixava a la perfecció: vibrant d’urgència, passió i una freda bellesa digital.

El tema, segon single del seu quart àlbum “Into the Gap”, va arribar al número 3 de la llista de singles del Regne Unit i al número 11 del Billboard Hot 100 als Estats Units. Però mentre que “Hold Me Now” transmetia enyorança amb marimbes càlides i vulnerabilitat humana, “Doctor! Doctor!” resultava més inquietant: un crit d’ajuda embolcallat en un vernís sintètic.

Amb la veu ferida de Tom Bailey al centre, la cançó es desplega com un atac de pànic enamorat. La tornada —“Doctor! Doctor! Can’t you see I’m burning, burning?” (Doctor! Doctor! No veus que estic cremant, cremant?)— és una súplica maníaca de claredat emocional, lliurada amb una urgència teatral. La veu de Bailey oscil·la entre el distanciament i la desesperació, amb la seva aparença freda esquerdant-se sota el pes de l’obsessió. La metàfora de la crisi emocional com una emergència mèdica pot semblar dramàtica, però és efectiva i profundament identificable.

Musicalment, “Doctor! Doctor!” és una lliçó magistral de producció vuitantera. El tema va ser coproduït per Alex Sadkin, que va ajudar a donar-li aquell so atmosfèric: sintetitzadors, percussió digital i textures de guitarra que brillaven amb un efecte panoràmic. La introducció és icònica: un lent desplegament d’arpegis de sintetitzador, com boira aixecant-se d’un somni nocturn, abans que el ritme esclati amb una força propulsiva. És synth-pop, però impregnat d’emoció.

El videoclip —emès amb freqüència a MTV, llavors en la seva època daurada— amplificava l’ambient surreal de la peça. Dirigit per Dieter Trattmann, mostrava imatges simbòliques: maniquins congelats, monitors de cor, ulls brillants i corredors ombrívols. Submergit en blaus freds i neó, el vídeo es convertia en una representació visual del turment interior —una història d’amor ansiosa atrapada en un purgatori digital. L’estètica inconfusible del grup (la cua de cavall de Bailey, els cabells rossos i salvatges de Currie, el carisma enigmàtic de Leeway) encaixava perfectament amb la moda art-pop del moment.

A nivell crític, “Doctor! Doctor!” va confirmar l’equilibri únic dels Thompson Twins entre estil i substància. Era cru i emotiu, però polit fins a la perfecció: una barreja de malenconia New Romantic i artesania pop agosarada. Va demostrar que podien anar més enllà que molts dels seus contemporanis del synth-pop, insuflant vulnerabilitat fins i tot a la producció més calculada.

Tot i que no va arribar a eclipsar “Hold Me Now” en èxits de llistes, molts fans i crítics consideren “Doctor! Doctor!” el single més dinàmic de la banda, gràcies a la seva combinació embriagadora de drama i ballabilitat. No és només una cançó d’amor: és una crisi, una confessió, una rendició davant el poder de l’emoció. I, dècades després, encara batega amb la mateixa urgència.

THOMPSON TWINS - DOCTOR! DOCTOR!

Released: January 27, 1984

Charts:  US: #11  UK: #3 

By the time “Doctor! Doctor!” was released in February 1984, Thompson Twins had firmly established themselves as a sleek, synth-driven trio with a knack for turning emotional intensity into radio gold. Following the success of “Hold Me Now,” the band doubled down on a sound that was both expansive and intimate—cinematic yet confessional—and “Doctor! Doctor!” delivered exactly that, pulsing with urgency, passion, and icy digital beauty.

The track was the second single from their fourth studio album, “Into the Gap”, and it peaked at No. 3 in the UK Singles Chart and No. 11 on the Billboard Hot 100 in the United States. But while “Hold Me Now” captured longing with warm marimbas and human vulnerability, “Doctor! Doctor!” was something more haunted—a cry for help wrapped in synthetic gloss.

With Tom Bailey’s aching vocals at the center, the song unfolds like a love-stricken panic attack. The chorus—“Doctor! Doctor! Can’t you see I’m burning, burning?”—is a manic plea for emotional clarity, delivered with theatrical urgency. Bailey’s voice trembles between detachment and desperation, his cool exterior cracking under the weight of obsession. The metaphor of emotional distress as a literal medical emergency may be dramatic, but it’s also effective—and deeply relatable.

Musically, “Doctor! Doctor!” is a masterclass in 1980s production. The track was co-produced by Alex Sadkin, who helped shape the atmospheric sound: cascading synthesizers, digital percussion, and echoing guitar textures that seemed to shimmer in widescreen. The song’s intro is iconic—a slow build of synth arpeggios, like fog lifting from a nocturnal dream, before the full beat crashes in with propulsive force. It’s synth-pop, but drenched in emotion.

The music video—airing regularly on MTV, then in its golden era—amplified the song’s surreal mood. Directed by Dieter Trattmann, it featured symbolic imagery: frozen mannequins, heart monitors, glowing eyes, and shadowy corridors. Drenched in cold blues and neon, the video was a visual representation of inner turmoil—an anxious romance trapped in a digital purgatory. The band’s distinctive look (Bailey’s ponytail, Currie’s wild blonde hair, Leeway’s mysterious charisma) It blends perfectly with the art-pop fashion of their time.

Critically, “Doctor! Doctor!” confirmed the Thompson Twins’ unique balance of style and substance. It was emotionally raw, yet polished to perfection—a blend of New Romantic melancholy and bold pop craftsmanship. It proved they could dig deeper than their synth-pop peers, infusing vulnerability into even the most calculated production.

While it didn’t quite eclipse “Hold Me Now” in chart dominance, many fans and critics consider “Doctor! Doctor!” to be the band’s most dynamic single, thanks to its intoxicating mix of drama and danceability. It’s not just a love song—it’s a crisis, a confession, a surrender to the power of emotion. And decades later, it still pulses with the same urgency.