TOM TOM CLUB – GENIUS OF LOVE

Publicació: 6 de setembre de 1981

Llistes: Regne Unit: núm. 65 · EUA: núm. 31

Publicada a finals de 1981, “Genius of Love” és la cançó que va convertir Tom Tom Club d’un projecte paral·lel de Talking Heads en una força cultural amb identitat pròpia. Espurnejant, rítmica i silenciosament radical, la peça va redefinir què podia ser la new wave complementant-se obertament amb el funk, el disco i el llegat musical afroamericà en un moment en què el rock encara negociava la seva relació amb la pista de ball.

Nascut tant de la necessitat com de la creativitat, Tom Tom Club va sorgir mentre els membres de Talking Heads perseguien projectes separats. Amb els deutes de les gires acumulant-se i David Byrne ocupat en altres coses, Chris Frantz i Tina Weymouth van fer una cosa inesperada: van construir una banda al voltant de l’alegria. “Genius of Love” es va convertir en la peça central d’aquella aposta, i el seu èxit va acabar ajudant a mantenir Talking Heads amb vida com a grup.

La cançó és una classe magistral d’economia i groove. Frantz va manllevar famosament l’ADN rítmic de “More Bounce to the Ounce” de Zapp, mentre que la guitarra d’Adrian Belew, els sintetitzadors de Steven Stanley i el baix melòdic de Weymouth s’encaixen en un groove que sembla sense esforç però és precís. Res no sobresurt; tot respira. Aquesta contenció és exactament el que va fer la peça irresistible als clubs.

“Genius of Love” es distingeix de bona part del pop de la seva època. En lloc d’angoixa introspectiva o ironia, Weymouth ofereix una llista de referències d’herois musicals —George Clinton, Bootsy Collins, Smokey Robinson, Bob Marley, James Brown i d’altres— convertint la cançó alhora en una carta d’amor i un mapa de filiacions. En un moment en què les fronteres de gènere eren fortament vigilades, Tom Tom Club van ser explícits sobre d’on venia la seva inspiració, i ho van fer amb calidesa, no amb apropiació ni paròdia.

L’impacte de la cançó va ser immediat. Abans fins i tot de publicar-se a l’Amèrica del Nord, les importacions van vendre més de 100.000 còpies, cosa que va obligar Sire Records a actuar. Un cop llançada oficialment, “Genius of Love” va dominar les pistes de ball, arribant al número 1 de la llista Disco de Billboard, entrant també en el territori de l’R&B i acabant finalment al Hot 100. També va ajudar que l’àlbum de debut del grup aconseguís el disc d’or, venent més que qualsevol disc de Talking Heads fins aquell moment —una ironia que ningú dels implicats va passar per alt.

Visualment, el videoclip animat, dibuixat a mà amb estil de llapis de colors, reforçava la intel·ligència divertida de la cançó. Igual que el tema mateix, rebutjava la seriositat del rock a favor del color, el moviment i l’alegria col·lectiva, alineant-se perfectament amb l’era MTV sense sotmetre’s als seus clixés.

Amb la perspectiva del temps, “Genius of Love” potser és encara més influent del que semblava inicialment. El seu groove ha estat samplejat repetidament al llarg de dècades de hip-hop i pop, incrustant-se profundament en l’ADN de la música moderna. Més important encara, va demostrar que músics d’art-rock podien endinsar-se en el funk i la música de ball sense ironia, sense por ni pèrdua d’identitat.

En el seu nucli, “Genius of Love” és una celebració: del ritme, de la influència, de la col·laboració i de la supervivència. Continua sent la declaració definitiva de Tom Tom Club i un dels discos de fusió més discretament importants dels primers anys vuitanta: prou intel·ligent per als crítics, prou càlid per als clubs i prou atemporal per continuar sent redescobert.

TOM TOM CLUB - GENIUS OF LOVE

Released: September 6, 1981

Charts: UK: #65   US: #31 

Released in late 1981, “Genius of Love” is the song that turned Tom Tom Club from a Talking Heads side project into a cultural force of its own. Sparkling, rhythmic, and quietly radical, the track redefined what new wave could be by openly embracing funk, disco, and Black musical lineage at a moment when rock was still negotiating its relationship with the dance floor.

Born out of necessity as much as creativity, Tom Tom Club emerged while the members of Talking Heads pursued separate projects. With touring debts mounting and David Byrne occupied elsewhere, Chris Frantz and Tina Weymouth did something unexpected: they built a band around joy. “Genius of Love” became the centerpiece of that gamble, and its success ultimately helped keep Talking Heads alive as a band.

The song is a masterclass in economy and groove. Frantz famously borrowed the rhythmic DNA from Zapp’s “More Bounce to the Ounce,” while Adrian Belew’s clipped guitar, Steven Stanley’s buoyant synths, and Weymouth’s melodic bass lock into a groove that feels effortless yet precise. Nothing overwhelms; everything breathes. This restraint is exactly what made the track irresistible in clubs.

“Genius of Love” stands apart from most pop of its era. Rather than inward angst or irony, Weymouth delivers a roll call of musical heroes—George Clinton, Bootsy Collins, Smokey Robinson, Bob Marley, James Brown, and others—turning the song into both a love letter and a lineage map. At a time when genre boundaries were heavily policed, Tom Tom Club were explicit about where their inspiration came from, and they said it with warmth, not appropriation or parody.

The song’s impact was immediate. Before it was even released in North America, imports sold over 100,000 copies, forcing Sire Records to act. Once officially released, “Genius of Love” dominated dance floors, reaching No. 1 on Billboard’s Disco chart, crossing into R&B territory, and eventually breaking into the Hot 100. It also helped the band’s debut album go Gold, outselling every Talking Heads record to that point—an irony not lost on anyone involved.

Visually, the hand-drawn, crayon-style animated video reinforced the song’s playful intelligence. Like the track itself, it rejected rock seriousness in favor of color, motion, and communal joy, aligning perfectly with the MTV era without conforming to its clichés.

With hindsight, “Genius of Love” may be even more influential than it first appeared. Its groove has been sampled repeatedly across decades of hip-hop and pop, embedding itself deep within modern music’s DNA. More importantly, it proved that art-rock musicians could step into funk and dance music without irony, fear, or loss of identity.

At its core, “Genius of Love” is a celebration—of rhythm, of influence, of collaboration, and of survival. It remains Tom Tom Club’s defining statement and one of the most quietly important crossover records of the early 1980s: smart enough for the critics, warm enough for the clubs, and timeless enough to keep getting rediscovered.

JOHN MELLENCAMP – PINK HOUSES

Publicació: 23 d’octubre de 1983

Llistes: EUA: núm. 8

Publicada l’octubre de 1983 com a segon single de “Uh-Huh”, “Pink Houses” es va convertir ràpidament en una de les cançons emblemàtiques de John Cougar Mellencamp, arribant al núm. 8 del Billboard Hot 100 i consolidant la seva reputació com a cronista de la vida nord-americana. Com passa amb moltes obres de Mellencamp, “Pink Houses” sovint es confon amb un himne patriòtic — una celebració de les “petites cases roses per a tu i per a mi”. Però Mellencamp ha subratllat repetidament que la cançó no és una celebració, sinó una crítica. “En realitat és una cançó antiamericana”, va dir una vegada a Rolling Stone. “El somni americà ja havia demostrat més o menys que no funcionava. Era una altra manera d’introduir alguna cosa d’amagat.”

El tema capta l’estira-i-arronsa constant de Mellencamp amb el seu país: un afecte profund per la gent corrent combinat amb la frustració envers un govern i una economia que, segons ell, els fallen contínuament. Mai no ha evitat criticar la política dels Estats Units, des de les guerres a l’estranger fins a la cobdícia corporativa i l’erosió de la classe treballadora.

Mentre conduïa per la carretera interestatal 65 a Indianapolis, va veure un home negre assegut en una cadira de jardí observant com el trànsit passava a tota velocitat. Mellencamp no sabia si aquell home havia de suscitar compassió o admiració — i aquesta ambigüitat se li va quedar gravada. Aquella imatge es va convertir en el primer vers de la cançó, i la resta va arribar amb una rapidesa inusual. Més tard, Mellencamp va descriure “Pink Houses” com un punt d’inflexió creatiu: “No hi estava pensant — vaig veure alguna cosa uns dies abans i, més o menys, només ho vaig explicar… El veritable art sempre és una sorpresa.” A diferència d’èxits anteriors com “Hurts So Good” i “Jack & Diane”, que van trigar mesos a prendre forma, “Pink Houses” “va sortir així com així”.

Malgrat l’èxit, Mellencamp fa temps que es penedeix de l’última estrofa de la cançó. En una roda de premsa del 2014, va admetre: “Ara quan escolto aquella cançó, tot el que penso és: ‘Per què no vaig fer una millor feina amb l’última estrofa?’ Si l’hagués escrit avui, l’última estrofa tindria més significat.” Fins avui, la considera una de les seves oportunitats líriques més desaprofitades.

El famós refrany — “Ain’t that America” — va ser escrit amb sarcasme, no amb sentimentalisme. Mellencamp volia destacar les divisions d’Amèrica de raça, classe i supervivència, embolcallades en una tornada enganyosament optimista que molts oients van adoptar literalment. Aquesta tensió — entre el que la gent sentia i el que Mellencamp volia dir — va contribuir a convertir “Pink Houses” en una de les entrades més fascinants del seu catàleg.

En una de les promocions primerenques i caòtiques de MTV, la cadena va llançar un concurs per regalar una casa rosa real inspirada en la cançó. El problema? La casa que van comprar per 20.000 dòlars estava situada davant d’un abocador de residus tòxics. Després que Rolling Stone ho destapés, MTV es va afanyar a comprar i repintar una altra casa per al guanyador. La propietat original, inhabitable, va continuar figurant als comptes de MTV fins al 1992 perquè senzillament no la podien vendre. Continua sent una de les històries més estranyes dels primers anys del canal.

Mellencamp va interpretar una versió extensa de “Pink Houses” amb Kid Rock al Concert for New York del 2001, arran dels atemptats de l’11 de setembre, un moment que va reforçar el llegat complicat de la cançó. Per a molts oients, encara és un himne. Per a Mellencamp, va ser — i sempre ha estat — una crítica disfressada de cant col·lectiu.

JOHN MELLENCAMP - PINK HOUSES

Released: October 23, 1983

Charts:  US: #8 

Released in October 1983 as the second single from “Uh-Huh”, “Pink Houses” quickly became one of John Cougar Mellencamp’s signature songs, climbing to No. 8 on the Billboard Hot 100 and consolidating his reputation as a chronicler of American life. Like many of Mellencamp’s works, “Pink Houses” is often mistaken for a patriotic anthem—a celebration of the “little pink houses for you and me.” But Mellencamp has repeatedly emphasized that the song is not a celebration, but a critique. “It’s really an anti-American song,” he once told Rolling Stone. “The American dream had pretty much proven itself as not working anymore. It was another way for me to sneak something in.”

The track captures Mellencamp’s lifelong push and pull with his country: a deep affection for ordinary Americans paired with frustration over a government and economy that, in his view, continually fail them. He has never shied away from criticizing U.S. politics, from foreign wars to corporate greed to the erosion of the working class.

While driving on Interstate 65 in Indianapolis, he noticed a Black man sitting in a lawn chair watching the traffic rush by. Mellencamp couldn’t decide whether the man should be pitied or admired—and the ambiguity stuck with him. That image became the song’s opening verse, and the rest followed unusually fast. Mellencamp later described “Pink Houses” as a creative turning point: “I wasn’t thinking about it—I saw something a couple of days before, and I just more-or-less reported on it… True art is always a surprise.” Unlike earlier hits such as “Hurts So Good” and “Jack & Diane,” which took months to shape, “Pink Houses” “just came out.”

For all its success, Mellencamp has long regretted the song’s final verse. At a 2014 press conference, he admitted: “Now when I hear that song, all I can think is: ‘Why didn’t I do a better job on the last verse?’ If I had written it today, the last verse would’ve had more meaning.” To this day, he considers it one of his biggest missed lyrical opportunities.

The famous refrain—“Ain’t that America”—was written as sarcasm, not sentimentality. Mellencamp intended the song to highlight America’s divisions of race, class, and survival, wrapped in a deceptively uplifting chorus that many listeners embraced at face value. That tension—between what people heard and what Mellencamp meant—helped make “Pink Houses” one of the most fascinating entries in his catalog.

In one of MTV’s early, chaotic promotions, the network launched a contest to give away an actual pink house inspired by the song. The problem? The house they purchased for $20,000 sat across from a toxic waste dump. After Rolling Stone exposed it, MTV scrambled to buy and repaint another home for the winner. The original, uninhabitable property stayed on MTV’s books until 1992 because they simply couldn’t unload it. It remains one of the oddest tales from the early days of the channel.

Mellencamp performed an extended version of “Pink Houses” with Kid Rock at the 2001 Concert for New York in the wake of the 9/11 attacks, a moment that reinforced the song’s complicated legacy. To many listeners, it’s still an anthem. To Mellencamp, it is— and always was—a critique wrapped in a sing-along.

RUFUS & CHAKA KHAN - AIN’T NOBODY

Publicació: 4 de novembre de 1983

Llistes: Regne Unit: núm. 8 · Estats Units: núm. 22

Publicada el novembre de 1983 com una de les quatre noves cançons d’estudi incloses al disc en directe “Stompin’ at the Savoy”, “Ain’t Nobody” va arribar al número 1 de la llista Billboard R&B i va guanyar al grup un Grammy a la Millor Interpretació R&B per un Dúo o Grup amb Veu l’any 1984. Per a Rufus, va ser l’últim gran èxit. Per a Chaka Khan, es va convertir en una peça inseparable del seu nom.

El teclista David “Hawk” Wolinski va escriure “Ain’t Nobody” amb un bucle palpitant i hipnòtic construït amb la recent LM-1, la primera caixa de ritmes programable amb samplers digitals. Inicialment, Rufus no n’estaven gaire convençuts, però Wolinski sabia que tenia alguna cosa especial—i va amenaçar de donar la cançó a Quincy Jones per al disc “Thriller” de Michael Jackson si la banda no la gravava. L’ultimàtum va funcionar: Rufus la va enregistrar, afegint la veu enèrgica i expansiva de Chaka sobre el groove futurista de Wolinski i les sobreposicions de bateria en directe de John Robinson. El resultat va ser aclaparador.

A “Ain’t Nobody”, Chaka Khan ofereix una de les interpretacions vocals més electrificants de la seva carrera. La lletra és simple però captivadora—una exaltació d’un amor tan únic que frega el diví: “Ain’t nobody loves me better” (No hi ha ningú que m'estimi millor). El que podria haver estat una cançó d’amor convencional es transforma gràcies a la manera de dir de Khan, que barreja sensualitat i potència per dotar-la d’una sensació urgent i atemporal.

Amb el temps, la cançó s’ha convertit en un himne: núm. 1 a la llista R&B de Billboard als EUA, núm. 22 al Billboard Hot 100, núm. 8 al UK Singles Chart, i guanyadora d’un Grammy el 1984. L’èxit del senzill va servir de comiat triomfal per a Rufus i alhora va donar a Chaka Khan la rampa de llançament cap al seu superestrellat en solitari.

RUFUS & CHAKA KHAN - AIN’T NOBODY

Released: November 4, 1983

Charts:  UK: #8  US: #22 

Released on November 4, 1983, as one of four new studio tracks on the live album Stompin’ at the Savoy, “Ain’t Nobody” rose to #1 on the Billboard R&B chart and earned the group a Grammy for Best R&B Performance by a Duo or Group with Vocal in 1984. For Rufus, it was the last big hit. For Khan, it became a signature forever attached to her name.

Keyboardist David “Hawk” Wolinski wrote “Ain’t Nobody” with a pulsing, hypnotic loop built on the brand-new LM-1 drum machine, the first programmable sampler of its kind. Rufus weren’t sold on it at first, but Wolinski knew he had something special—and threatened to give it to Quincy Jones for Michael Jackson’s “Thriller” if the band didn’t record it. The ultimatum worked: Rufus cut the track, layering Chaka’s soaring vocals over Wolinski’s futuristic groove and John Robinson’s live drum overdubs. The result was unmistakably theirs.

On “Ain’t Nobody”, Khan delivers one of her most electrifying vocal performances. The lyric is simple yet intoxicating—an exaltation of love so unique it borders on the divine: “Ain’t nobody loves me better.” What could’ve been a standard love song is transformed by Khan’s phrasing, her mix of sensuality and power making it feel urgent and timeless.

Over time, the song became an anthem: #1 – US Billboard R&B Chart, #22 – US Billboard Hot 100, #8 UK Singles Chart and of a Grammy Award – Best R&B Performance by a Duo or Group with Vocal (1984). The single’s success gave Rufus a triumphant send-off and gave Chaka Khan the launchpad into her solo superstardom.

PERCY FAITH - THEME FROM A SUMMER PLACE

Llançament: setembre de 1959

Llistes: EUA: núm. 1 (9 setmanes) · Regne Unit: núm. 2

A mesura que els anys cinquanta arribaven a la seva fi, els Estats Units es trobaven en plena transformació: el rock ’n’ roll havia esclatat, els adolescents començaven a fer sentir la seva veu, i l’edat d’or de Hollywood es difuminava en una nostàlgia lluent. Enmig d’aquest panorama, una peça instrumental tendra i delicada va sorgir des de la pantalla gran i es va colar suaument a les emissores de ràdio, fins a esdevenir una de les melodies romàntiques més perdurables de tots els temps.

“Theme from A Summer Place”, de Percy Faith, es va publicar el 1959, però la composició original era obra de Max Steiner, el llegendari compositor austríac responsable de “Casablanca” i “Gone with the Wind”. La peça formava part de la banda sonora de “A Summer Place”, un film protagonitzat per Troy Donahue i Sandra Dee —una història d’iniciació ambientada als paisatges costaners i ventosos de Maine. Però, mentre que la pel·lícula es va esvair en el record col·lectiu, el seu tema principal va assolir una mena d’immortalitat.

Percy Faith, ja reconegut com a arranjador de renom que havia col·laborat amb Tony Bennett i Johnny Mathis, va reimaginar la composició de Steiner amb una orquestració exuberant i càlida, marca de la casa. La seva versió —que no és la que apareixia al film (interpretada per l’orquestra de Hugo Winterhalter)— es va convertir en un retrat musical de dies d’estiu idíl·lics i d’amor jove i innocent. Els violins suaus s’enlairaven com la brisa marina, mentre que el ritme fluïa com les onades a la costa. La seva serenor i calidesa semblaven embotellar la llum del sol.

Quan el single va començar a sonar a la ràdio a principis del 1960, el país s’hi va rendir com si col·lectivament sospirés d’alleujament. En una fita rara —especialment per a una cançó instrumental—, “Theme from A Summer Place” va pujar fins al número 1 del Billboard Hot 100, on hi va romandre durant nou setmanes consecutives, el rècord històric per a una peça instrumental. Publicat al febrer, el seu optimisme suau va servir de bàlsam contra el fred hivernal, captivant l’audiència amb una promesa implícita de dies millors.

La cançó es va convertir en el senzill més venut del 1960 als Estats Units i va guanyar el Grammy a la Gravació de l’Any, sent la primera vegada que un tema cinematogràfic rebia aquest reconeixement. Va sonar en casaments i balls de final de curs, en grans magatzems i cafeteries, i va acompanyar discretament moments romàntics de generacions senceres.

Però la seva influència no es va acabar amb l’èxit comercial. “Theme from A Summer Place” va obrir les portes a una nova apreciació per la música orquestral popular, inspirant tota una onada de peces easy listening i enregistraments instrumentals als anys seixanta. El mateix Faith revisitaria el tema el 1976 amb una versió amb influències disco, titulada “Summer Place ’76”.

PERCY FAITH - THEME FROM A SUMMER PLACE

Released: September 1959

Charts:  US: #1 (9 weeks)  UK: #2 

As the 1950s drew to a close, America was in the throes of change—rock ’n’ roll had erupted, teenagers were finding their voice, and Hollywood’s golden age was beginning to shimmer into nostalgia. Amid this backdrop, a tender instrumental emerged from the silver screen and slipped quietly into radio rotations, only to become one of the most enduring pieces of romantic music ever recorded.

Percy Faith’s “Theme from A Summer Place”, released in 1959, was originally composed by Max Steiner, the legendary Austrian-born composer behind Casablanca and Gone with the Wind. It was crafted as part of the score for “A Summer Place”, a film starring Troy Donahue and Sandra Dee—a coming-of-age tale set against the windswept coastlines of Maine. But while the film faded into the margins of cinematic memory, its theme song achieved a kind of immortality.

Faith, already an acclaimed arranger who had worked with the likes of Tony Bennett and Johnny Mathis, reimagined Steiner’s composition with his signature lush orchestration. His version—not the one used in the film, which was performed by Hugo Winterhalter’s orchestra—became a musical portrait of idyllic summer days and innocent young love. Gentle strings swept upward like sea breezes, while the flowing rhythm moved like waves on the shore. In its serenity and warmth, the melody seemed to bottle sunshine.

When the single hit the airwaves in early 1960, it was as though the nation collectively sighed. In a rare feat for any song—let alone an instrumental—“Theme from A Summer Place” shot to No. 1 on the Billboard Hot 100, where it would remain for nine consecutive weeks, the longest reign for an instrumental in chart history. Released in February, its breezy optimism offered a soothing antidote to winter’s chill, capturing listeners with its unspoken promise of better days ahead.

The track became the top-selling single of 1960 in the United States and even earned the Grammy Award for Record of the Year, marking the first time a movie theme received the honor. It played at weddings and proms, was piped through department stores and diners, and quietly soundtracked generations of romantic moments.

And yet, its influence didn’t stop with its commercial success. “Theme from A Summer Place” helped usher in a new appreciation for orchestral pop, inspiring a wave of easy listening and instrumental recordings in the 1960s. Faith himself would revisit the track in 1976, releasing a disco-infused reinterpretation titled “Summer Place ’76”.