ELVIS PRESLEY – CRYING IN THE CHAPEL

Publicada: 6 d’abril de 1965

Llistes: EUA: núm. 3 · Regne Unit: núm. 1 (2 setmanes)

Escrita per Artie Glenn i enregistrada per primera vegada el 1953 pel seu fill Darrell Glenn, “Crying in the Chapel” ja tenia una trajectòria destacable abans que Presley hi posés veu, havent estat versionada per artistes com June Valli, Rex Allen, The Orioles i Ella Fitzgerald. Tot i això, va ser la interpretació continguda i reverent d’Elvis la que finalment va donar a la cançó la seva forma comercialment més exitosa.

Presley va enregistrar “Crying in the Chapel” el 31 d’octubre de 1960, durant les sessions del seu àlbum de gòspel “His Hand in Mine”. Acompanyat per The Jordanaires, amb Floyd Cramer al piano, Elvis va gravar tres preses. Malgrat la facilitat de la interpretació —el membre dels Jordanaires Neal Matthews recordaria més tard que Elvis la va enregistrar en cinc minuts—, la gravació va quedar guardada. La insatisfacció amb la sessió i les complicacions relacionades amb els drets de publicació, especialment les preocupacions plantejades pel mànager Colonel Tom Parker, van mantenir el tema inèdit.

Cinc anys més tard, l’abril de 1965, RCA va rescatar la gravació com a part de la seva “Gold Standard Series”. Publicada com a single de Pasqua, va superar totes les expectatives. En un moment en què el domini d’Elvis a les llistes havia decaigut, “Crying in the Chapel” va proporcionar una revifalla crucial. El single va arribar al número 3 del Billboard Hot 100, va encapçalar la llista Easy Listening durant set setmanes i es va convertir en el primer single d’Elvis que va vendre un milió de còpies des de “Return to Sender” el 1962. Al Regne Unit, va passar dues setmanes no consecutives al número 1, convertint Elvis en el primer artista a aconseguir 15 números u a les llistes britàniques.

El que distingia la versió de Presley era la seva economia emocional. En lloc de dramatitzar l’anhel espiritual de la cançó, Elvis cantava amb humilitat i contenció, permetent que el missatge de dolor personal i redempció arribés a l’oient sense guarniments innecessaris. La interpretació feia de pont entre el gòspel i el pop sense pertànyer plenament a cap dels dos.

L’èxit de la cançó també va ser significatiu des d’un punt de vista històric. Als Estats Units, Elvis feia més de dos anys que no tenia cap èxit dins del Top 10, i no hi tornaria fins a “In the Ghetto” el 1969. “Crying in the Chapel” va marcar, així, un rar punt lluminós durant un període comercialment incert, reafirmant la rellevància i la credibilitat emocional de Presley.

ELVIS PRESLEY - CRYING IN THE CHAPEL

Released: April 6, 1965

Charts:  US: #3    UK: #1 (2 weeks)

Written by Artie Glenn and first recorded in 1953 by his son Darrell Glenn, “Crying in the Chapel” already had a rich life before Presley touched it, having been covered by artists such as June Valli, Rex Allen, The Orioles, and Ella Fitzgerald. Yet it was Elvis’s restrained, reverent interpretation that ultimately gave the song its most commercially successful form.

Presley recorded “Crying in the Chapel” on October 31, 1960, during sessions for his gospel album “His Hand in Mine”. Backed by The Jordanaires with Floyd Cramer on piano, Elvis delivered three takes. Despite the ease of the performance—Jordanaires member Neal Matthews later recalled that Elvis “cut it in five minutes”—the recording was shelved. Dissatisfaction with the session and complications surrounding publishing rights, particularly concerns raised by manager Colonel Tom Parker, kept the track unreleased.

Five years later, in April 1965, RCA resurrected the recording as part of its “Gold Standard Series.” Released as an Easter single, it exceeded all expectations. At a time when Presley’s chart dominance had waned, “Crying in the Chapel” provided a crucial revival. The single reached No. 3 on the Billboard Hot 100, topped the Easy Listening chart for seven weeks, and became Elvis’s first million-selling single since “Return to Sender” in 1962. In the United Kingdom, it spent two non-consecutive weeks at No. 1, making Elvis the first artist to achieve 15 UK chart-toppers.

What set Presley’s version apart was its emotional economy. Rather than dramatizing the song’s spiritual longing, Elvis sang with humility and restraint, allowing the lyrics' message of personal pain and redemption to reach the audience without unnecessary embellishment. The performance bridged gospel and pop without fully belonging to either.

The song’s success was also historically significant. In the United States, Elvis had gone more than two years without a Top 10 hit, and would not return to that tier again until “In the Ghetto” in 1969. “Crying in the Chapel” thus marked a rare bright spot during a commercially uncertain period, reaffirming Presley’s relevance and emotional credibility.