M'agradaria poder rebobinar el temps, aterrar als anys 70 i no tornar mai més. Allà és on el meu esperit pertany de debò. Tornar a una època en la què la vida tenia ritme, ànima i color. Un temps en què la música et feia moure sense pensar si escoltaves funky, pop, disco o rock, i la escoltaves directament dels discos que cuidaves com si fossin un tresor, no de les merdes digitals fictícies d’avui dia. La música l’escoltaves però també la tocaves. La gaudies sonorament i també visualment amb les portades dels discos, sobretot els LP’s. I quan un LP incloïa les lletres de les cançons ja era la rehòstia. Quina delícia quan tenies prou diners per comprar-te un LP. I eren discos, no vinils com diuen ara… vinil, quina paraula tan merdosa.
Música feta amb instruments; guitarres, bateries, veus reals (no autotune manipulador)… cantants de debò. Que bella era la vida quan no existia el reggaeton. Els concerts eren dels grups originals, no clons que viuen del llegat dels autèntics i es creuen que són tan bons com aquells. Avui és paga un concert d’un clon a preu d’un original. Estem bojos?
Una època en la que el teu tresor més preuat era aconseguir els adhesius de totes les discoteques i locals de Lloret. Època de banys a Es Trajo en mig de la farum de peix de les trenyines, i on la única putada que et feien era haver d’esperar les dues maleïdes hores de digestió abans de poder banyar-te.
Granizats a La Valènciana havent sortit el dissabte a la nit amb l’excusa que anaves a les sardanes. La vida en llibertat, sense estar lligats a un telèfon que xivata on ets en tot moment. Sorties de casa i tornaves a la matinada sense que ningú sabés que havies fet i on havies anat. I no passava res. Avui et tires un pet i ho sap tothom.
La moda, salvatge i sense por. Pantalons de campana, camises teñides, minifaldilles que tapaven lo just, cabells llargs (no el pentinat ridícul que porten tots ara), sabates de plataforma, botes camperes. Aquelles turistes que van portar el topless a les nostres platges provocant les primeres trempades delicioses.
Anar a fer fotos era posar el rodet, triar bé la foto a fer, esperar amb ansia al revelat, posar les fotos en un àlbum, no com ara, que la IA et fa tot el que vols traient tot mèrit a moltes fotos que veus de suposats “fotografs”.
El 600 o el 127, l’R4, el dos cavalls, la Mobylette o la Vespino, la Montesa o la Derby. Anar a veure el rally era anar a veure un Lancia Stratos o un Porsche Carrera, no cotxes de carrer disfressats.
Els caps de setmana era Sybiu’s i Revo, més tard Music i New. Xerraves amb els amics cara a cara, no pantalla a pantalla. Ballaves a la discoteca, no fent ridículs vídeos davant d’una pantalla. Et posaves guapo per agradar a una noia, no feies postureix ridícul perquè et miri tothom. Els “morritos” només els feia Mick Jagger. Pagaves amb diners, no amb targeta. Ningú et mirava malament si fumaves. Podies dir guapa a una noia sense que t’acusessin d’assetjament.
Sí, porteu-me enrere, al cor dels anys 70 i primers 80. Allà on el món i l’amor van fluir i la vida va començar a ser interessant més enllà de l’hogar familiar… allà on la vida era teva i no de tothom. En resum, la vida era autèntica en els anys 70 i 80, i jo vaig tenir la sort de viure’ls. Llàstima de no haver viscut els 60. Torneu-m’hi i no em vinguéu a buscar.
