MICHAEL JACKSON – BEAT IT

Publicació: 14 de febrer de 1983

Llistes: Regne Unit: núm. 3 · EUA: núm. 1 (3 setmanes)

Quan Michael Jackson va començar a treballar en el seu sisè àlbum d’estudi, “Thriller”, el productor Quincy Jones el va empenyer a escriure alguna cosa que pogués anar més enllà de la pista de ball. La música disco s’esvaïa ràpidament, i Quincy volia evitar ser engolit pel rebuig general. Va desafiar Jackson a crear una cançó de rock — alguna cosa amb l’esperit de “My Sharona” de The Knack. El resultat va ser “Beat It”, una peça que fusionava pop, rock i funk en una obra mestra que desafiava els gèneres.

Jackson va escriure i compondre “Beat It” ell mateix, mentre Jones en feia la coproducció. El ritme implacable, el riff de guitarra aspre i el tornada himnica van donar a “Thriller” una opció més dura, ampliant-ne l’atractiu entre el públic del rock. Però l’autèntic cop definitiu va arribar quan Eddie Van Halen va acceptar tocar el solo de guitarra — de franc.

La participació de Van Halen a “Beat It” s’ha convertit en llegenda. Presentat a Quincy Jones pel productor de Van Halen, Ted Templeman, Eddie va acceptar ajudar com a favor i es va presentar sol a l’estudi — els seus companys de banda eren fora de la ciutat, cosa que li estalviava problemes per fer feina al marge. Un cop dins, Eddie va fer més que enregistrar un solo: va reestructurar part de la cançó per adaptar-la al seu estil i després va deixar anar dues preses fulgurants. Jackson va arribar poc després i va quedar encantat amb el que havia escoltat. “Realment es va preocupar prou per la cançó com per fer-la millor”, diria més tard.

El solo d’Eddie durava amb prou feines 30 segons, però va redefinir com podia sonar una cançó pop. La seva tècnica innovadora de finger tapping — una marca de la casa Van Halen — va fer saltar espurnes al tema, literalment. El compositor Rod Temperton va recordar que durant la sessió, els altaveus de la sala de control es van incendiar mentre Eddie tocava. “Vam pensar: això ha de ser realment bo”, va riure. Els tècnics van córrer amb extintors per apagar el foc.

Irònicament, la guitarra rítmica no la tocava Eddie — era Steve Lukather, de Toto, que també va gravar la línia de baix. Els també membres de Toto Steve Porcaro i Jeff Porcaro van completar la banda de suport. Entre tots van crear el groove musculós i llest per a la ràdio que va convertir “Beat It” en una de les peces definidores de l’àlbum.

Lletrísticament, “Beat It” era l’himne contra la violència de Jackson disfressat de drama de carrer. Inspirat en les rivalitats de bandes de West Side Story, Jackson va escriure sobre un jove pressionat per barallar-se però instat a marxar. “No siguis un home dur”, suplica, capgirant la idea tradicional de la duresa.

Quan “Beat It” va arribar a la ràdio el 1983, no només va pujar a les llistes — va trencar barreres culturals. Va arribar al núm. 3 del Billboard Hot 100 i va guanyar dos Premis Grammy: Enregistrament de l’Any i Millor Interpretació Vocal de Rock. I, més important encara, va ajudar Jackson a convertir-se en el primer artista negre amb presència regular a MTV, portant-lo a ell — i al pop — a un escenari veritablement global.

Quan l’àlbum “1984” de Van Halen va assolir després el núm. 2 a les llistes dels EUA, l’únic disc que li impedia el primer lloc era “Thriller”. Una simetria poètica: Eddie Van Halen havia ajudat a definir el so de “Thriller”, i la peça mestra de Jackson havia, al seu torn, definit la dècada. Però el que és indubtable és que “Beat It” inclou probablement el solo de guitarra més famós d’Eddie Van Halen.

MICHAEL JACKSON - BEAT IT

Released : February 14, 1983

Charts:  UK: #3  US: #1 (3 wks)

When Michael Jackson began working on his sixth studio album, “Thriller” (1982), producer Quincy Jones pushed him to write something that could reach beyond the dancefloor. Disco was fading fast, and Quincy wanted to avoid being swept away in the backlash. He challenged Jackson to create a rock song — something in the spirit of The Knack’s “My Sharona.” The result was “Beat It,” a song that fused pop, rock, and funk into a genre-defying masterpiece.

Jackson wrote and composed “Beat It” himself, while Jones co-produced. The track’s driving rhythm, gritty guitar riff, and anthemic chorus gave “Thriller” a harder edge, broadening its appeal to rock audiences. But the song’s real lightning strike came when Eddie Van Halen agreed to play the guitar solo — for free.

Van Halen’s appearance on “Beat It” became the stuff of legend. Introduced to Quincy Jones by Van Halen’s producer Ted Templeman, Eddie agreed to help out as a favor and showed up at the studio alone — his bandmates were out of town, sparing him any grief for moonlighting. Once inside, Eddie did more than just record a solo: he restructured part of the song to fit his style, then unleashed two blistering takes. Jackson arrived soon after and was thrilled by what he heard. “He really cared enough about the song to make it better,” Jackson later said.

Eddie’s solo lasted barely 30 seconds, but it redefined what a pop song could sound like. His innovative finger-tapping technique — a Van Halen trademark — shot sparks through the track, quite literally. Songwriter Rod Temperton recalled that during the session, the control room speakers caught fire as Eddie played. “We thought, this must be really good,” he laughed. Technicians raced in with fire extinguishers to put it out.

Ironically, the chugging rhythm guitar wasn’t played by Eddie at all — that was Steve Lukather from Toto, who also handled the bass line. Fellow Toto members Steve Porcaro and Jeff Porcaro rounded out the backing band. Together, they crafted the muscular, radio-ready groove that made “Beat It” one of “Thriller”’s defining tracks.

Lyrically, “Beat It” was Jackson’s anti-violence anthem disguised as a street drama. Inspired by the gang rivalries of “West Side Story”, Jackson wrote about a young man pressured to fight but urged instead to walk away. “Don’t be a macho man,” he pleads, flipping the traditional idea of toughness on its head.

When “Beat It” hit radio in 1983, it didn’t just climb the charts — it shattered cultural barriers. It reached #3 on the Billboard Hot 100 and earned two Grammy Awards: Record of the Year and Best Rock Vocal Performance. More importantly, it helped Jackson become the first Black artist to gain regular airplay on MTV, bringing him — and pop music — to a truly global stage.

When Van Halen’s “1984” album later peaked at #2 on the US charts, the only record keeping it from the top was “Thriller”. It was poetic symmetry: Eddie Van Halen had helped define “Thriller”’s sound, and Jackson’s masterpiece had, in turn, defined the decade. But what is undoubted is that “Beat It” features what is probably Eddie Van Halen's most famous guitar solo.

THE GO-GO’S – VACATION

Publicada: 20 de juliol de 1982

Llistes: Estats Units: #8

A l’estiu de 1982, The Go-Go’s van publicar el senzill “Vacation” —el primer avançament del seu segon àlbum amb el mateix nom. La cançó va arribar al número 8 del Billboard Hot 100, donant a la banda femenina de rock el seu segon i últim Top 10 als Estats Units. Amb els seus hooks brillants i un to melancòlic sota la superfície, “Vacation” mostrava a la perfecció la dolçor agredolça d’escapar de la realitat—ni que fos per un instant.

La història de “Vacation” va començar molt abans que The Go-Go’s omplissin sales. L’any 1980, la baixista Kathy Valentine encara formava part d’una banda de Los Angeles anomenada The Textones, quan va escriure les primeres frases de la cançó en un tovalló d’avió. Tornava de la seva ciutat natal, Austin (Texas), després d’un breu romanç amb un músic anomenat Billy, i va anotar la lletra que esdevindria popular: “Now that I’m away, I wish I’d stayed / Tomorrow’s a day of mine you won’t be in”(Ara que estic fora, m'agradaria haver-me quedat / Demà és un dia meu en el qual no hi seràs. “El breu romanç m’havia estovat, i aquelles paraules, nascudes d’una veritable enyorança, em van perseguir per sempre”, recordaria més tard Valentine a la seva memòria All I Ever Wanted.

The Textones van enregistrar una versió primerenca de “Vacation” —una peça de només 1 minut i 45 segons que va aparèixer com a cara B del seu senzill de debut al Regne Unit—, però va passar desapercebuda. Quan Valentine es va unir a The Go-Go’s l’any següent, va portar la cançó amb ella. Les guitarristes Jane Wiedlin i Charlotte Caffey la van ajudar a reinventar-la, afegint-hi un refrany expansiu i transformant-la en una cançó definitiva del grup: brillant, melangiosa i irresistiblement enganxosa. “Ens encantava la cançó,” va recordar Wiedlin, “però no tenia realment un cor, així que Charlotte i jo vam treballar amb Kathy per ‘Go-Go-ficar-la’.” La inspiració rere la cançó era evident per a tothom —inclòs el seu destinatari. “El noi que la va inspirar sap perfectament que parla d’ell”, va confirmar Valentine dècades més tard.

El videoclip, dirigit per Mick Haggerty i C.D. Taylor, és un dels més reconeixibles de la primera era de MTV. Comença amb un motiu irònic de fullet turístic i acaba amb el grup fent esquí aquàtic en formació —una picada d’ullet a la caràtula de l’àlbum. En realitat, les imatges de les esquiadores provenien del parc temàtic Cypress Gardens de Florida, mentre que el grup va rodar les seves escenes als A&M Studios de Hollywood, simulant lliscar sobre les ones davant d’una pantalla de projecció. Si el grup semblava una mica desorientat, hi havia una raó: “Va ser un dia molt llarg—unes 14 hores,” va riure Wiedlin més tard. “Vam començar a beure, i quan vam gravar l’escena de l’esquí aquàtic, totes estàvem mig borratxes. Si mires de prop, es veu perfectament als nostres ulls.”

Visualment, “Vacation” va definir l’estètica de tot l’àlbum. La portada —amb els rostres de la banda superposats sobre esquiadores sincronitzades— va ser una altra joia analògica del director artístic Mick Haggerty, inspirada en una postal kitsch de Florida. El productor Richard Gottehrer, que havia supervisat els dos primers àlbums del grup, ho va resumir així: “Vacation era una anomalia dins del segon àlbum, que no era tan fort com el primer. Però el cor és increïblement bo. Cal preparar la història —però quan arriba, realment esclata.”

GO-GO’S - VACATION

Released: July 20, 1982

Charts:  US: #8 

In the summer of 1982, The Go-Go’s released their single “Vacation”—the first release from their sophomore album of the same name. The song soared to No. 8 on the Billboard Hot 100, giving the all-female rock band their second and final Top 10 hit in the United States. With its sparkling hooks and wistful undercurrent, “Vacation” perfectly embodied the bittersweet thrill of running away from real life—if only for a moment.

The story of “Vacation” began long before The Go-Go’s were selling out clubs. In 1980, bassist Kathy Valentine was still part of a Los Angeles band called The Textones when she jotted the song’s first lines on an airplane napkin. Returning from her hometown of Austin, Texas, after a brief romance with a musician named Billy, she scribbled the now-iconic lyric: “Now that I’m away, I wish I’d stayed / Tomorrow’s a day of mine you won’t be in.” “The short romance had softened me, and the words, written from true-life longing, resonated forever,” Valentine later reflected in her memoir, All I Ever Wanted.

The Textones recorded an early version of “Vacation”—a brisk 1:45 cut that appeared as the B-side to their UK debut single—but it made little impact. When Valentine joined The Go-Go’s the following year, she brought the song with her. Guitarists Jane Wiedlin and Charlotte Caffey helped reshape it, adding a soaring chorus and transforming it into a definitive Go-Go’s track: bright, bittersweet, and irresistibly catchy. “We really loved the song,” Wiedlin recalled, “but it didn’t really have a chorus, so Charlotte and I worked with Kathy to ‘Go-Go-fy’ it.” The inspiration behind the song was clear to everyone—including its muse. “The guy who inspired it knows it’s about him,” Valentine confirmed decades later.

The accompanying music video, directed by Mick Haggerty and C.D. Taylor, remains one of the most recognizable visuals of the early MTV era. It begins with a tongue-in-cheek travel brochure motif and ends with the band “waterskiing” in formation—a playful nod to the album’s cover art. In reality, the footage of water skiers came from Florida’s Cypress Gardens theme park; the band shot their scenes at A&M Studios in Hollywood, pretending to glide across the waves in front of a projection screen. If the band looked a little dazed, it wasn’t just from the bright lights. “It was a really long day—like 14 hours,” Wiedlin later laughed. “We started drinking, and by the time we shot the water-skiing scene, we were all cross-eyed drunk. If you look closely, you can totally see it in our eyes.”

Visually, “Vacation” became the defining aesthetic of the album era. The cover—showing the band’s heads superimposed onto synchronized water-skiers—was another analog-era marvel by art director Mick Haggerty, inspired by a kitschy Florida postcard.

Producer Richard Gottehrer, who oversaw both of the band’s first two albums, offered his own take: “‘Vacation’ was an anomaly on the second album, which wasn’t as strong as the first. But the chorus is amazingly good. You needed to set up the story—but when it hits, it really hits.”

BIG COUNTRY – FIELDS OF FIRE / IN A BIG COUNTRY

FIELDS OF FIRE

Publicada: 18 de febrer de 1983

Llistes: Regne Unit: #10  Estats Units: #52

IN A BIG COUNTRY

Publicada: 20 de maig de 1983

Llistes: Regne Unit: #17  Estats Units: #17

L’any 1983, mentre el post-punk es transformava en alguna cosa més gran i més cinematogràfica, Big Country van aparèixer amb un so que semblava alhora fresc i antic — part ambició rock, part batec celta. Els seus dos primers grans èxits, “Fields of Fire (400 Miles)” i “In a Big Country”, van establir el to d’una banda la identitat de la qual estava construïda sobre la resiliència, l’orgull, i unes guitarres que semblaven cantar com cornamuses sobre els turons ondulats de les Highlands. Encara que només una d’aquestes cançons va aconseguir trencar realment a Amèrica, juntes es mantenen com els pilars bessons de l’herència de Big Country: una inquieta i veloç, l’altra desafiant i estimulant.

“Fields of Fire” va ser la primera irrupció de Big Country a les llistes britàniques, i encara sona com una declaració d’intencions. Tot allò que més tard definiria la banda — la veu sincera de Stuart Adamson, les guitarres espurnejants de Bruce Watson, la secció rítmica galopant — esclata endavant amb una sensació de moviment que encaixa amb els seus orígens.

Adamson la va descriure com “una selecció d’imatges… pensaments en un viatge en tren”, i així funciona: instantànies cinematogràfiques que passen ràpidament per la finestra a tota velocitat. La tornada, construïda al voltant de la distància entre Edimburg i Londres — “Four hundred miles / without a word until you smile” — converteix un desplaçament literal en alguna cosa mítica. El productor Steve Lillywhite va portar la cançó encara més lluny, pujant tota l’afinació de la banda un pas complet per situar Adamson en un registre vocal més urgent. El resultat? Una peça que sembla inclinar-se cap endavant constantment, com la locomotora del propi tren.

El videoclip — amb la banda viatjant en tren, entrant en un camp de batalla surrealista de la Primera Guerra Mundial i topant amb el folklore escocès — captura aquesta sensació onírica d’història i viatge que col·lideixen. Als Estats Units, MTV gairebé no va fer cas del vídeo, cosa que va impedir que la cançó repetís el seu èxit britànic.

Si “Fields of Fire” és moviment, “In a Big Country” és arribada — la banda entrant en el seu territori més icònic. Construïda sobre el seu característic so de “guitarra cornamusa”, la cançó esclata des del primer segon, plena d’harmònics brillants, tambors marcials i el jubilós “Sha!” d’Adamson. No és simplement enèrgica; és vitalista.

Adamson en va descriure el tema com “tenir esperança… un sentit d’un mateix en temps difícils”, i el productor Steve Lillywhite va canalitzar aquell esperit magistralment. Va retardar la tornada, va elevar el pont d’Adamson una octava, i va afegir el ja llegendari solo de guitarra que converteix les cordes elèctriques en una crida de reunió de les Highlands.

El seu missatge — mantén-te viu, mantén-te fidel a tu mateix, fins i tot quan el món tremoli — va sonar desafiant a principis dels anys vuitanta. No és estrany que, quan Lillywhite va escoltar la demo per primera vegada, segons sembla es posés a plorar.

“In a Big Country” va esdevenir l’únic èxit significatiu de la banda als Estats Units, gràcies sobretot a la seva impactant presència a MTV. El vídeo — quatre membres de la banda en una peculiar recerca de tresor, repetidament superats per una dona misteriosa — era divertit i aventurer. A Amèrica, es va convertir en un element fix de la rotació primerenca de MTV, ajudant la peça a pujar fins al número 17.

Plegades, “Fields of Fire” i “In a Big Country” mostren una banda que opera amb absoluta convicció. Poques formacions han fet música rock que sonés tan arrelada en un lloc. Cançons que convertien la identitat escocesa en rock obert a qualsevol que sabés com apreciar-lo.

BIG COUNTRY - FIELDS OF FIRE / IN A BIG COUNTRY

FIELDS OF FIRE

Released: February 18, 1983

Charts: UK: #10  US: #52 

IN A BIG COUNTRY

Released: May 20, 1983

Charts: UK: #17  US: #17 

In 1983, as post-punk morphed into something grander and more cinematic, Big Country arrived with a sound that felt both fresh and ancient—part rock ambition, part Celtic heartbeat. Their first two major hits, “Fields of Fire (400 Miles)” and “In a Big Country,” set the tone for a band whose identity was built on resilience, pride, and guitars that seemed to sing like bagpipes over rolling Highland hills. Though only one of these songs truly broke America, together they stand as the twin pillars of Big Country’s legacy: one restless and racing, the other defiant and uplifting.

“Fields of Fire” was Big Country’s first chart breakthrough in the UK, and it still sounds like a mission statement. Everything that would later define the band—Stuart Adamson’s earnest voice, Bruce Watson’s chiming guitars, the galloping rhythm section—comes bursting forward with a sense of movement that matches its origins.

Adamson called it “a selection of images… thoughts on a train journey,” and that’s how it plays: cinematic snapshots rushing past the window at full speed. The chorus, built around the distance between Edinburgh and London—“Four hundred miles / without a word until you smile”—turns a literal commute into something mythic. Producer Steve Lillywhite pushed the song even further, raising the band’s tuning an entire step to lift Adamson into a more urgent vocal range. The result? A track that seems to lean forward, constantly, like the engine of the train itself.

The music video—with the band riding a train, stepping into a surreal First World War battlefield, and colliding with Scottish folklore—captures that dreamlike sense of history and travel colliding. In the US, MTV barely noticed the video, which kept the song from replicating its UK success. 

If “Fields of Fire” is movement, “In a Big Country” is arrival—the band crossing into their most iconic territory. Built on their trademark “bagpipe guitar” sound, the song explodes from the first second, all bright harmonics, martial drums, and Adamson’s jubilant “Sha!” It’s not simply energetic; it’s life-affirming.

Adamson described the theme as “having hope… a sense of self in times of trouble,” and producer Steve Lillywhite harnessed that spirit masterfully. He pushed the chorus back, raised Adamson’s bridge an octave, and added the now-legendary guitar break that turns electric strings into a Highland rallying call. 

Its message—stay alive, stay yourself, even when the world shakes—felt defiant in the early ’80s, and it still does. It’s no wonder that when Lillywhite first heard the demo, he was reportedly moved to tears.

“In a Big Country” became the band’s only significant US hit, thanks largely to its stunning MTV presence. The video—four bandmates on a quirky treasure hunt, repeatedly bested by a mysterious woman—was playful, adventurous, and instantly memorable. In America, it became a staple of early MTV rotation, helping the track soar to #17.

Taken together, “Fields of Fire” and “In a Big Country” showcase a band operating with absolute conviction. Few groups have ever made rock music that sounded so rooted in place. Songs that turned the Scottish identity into rock open to anyone who knows how to appreciate it.