Total de visualitzacions de pàgina:

28.3.23

 Les iaies del barri, records del passat


Molts matins de camí a la feina em trobo la Gràcia que escombra la seva vorera. Això no seria res d’extraordinari si no fos perquè té quasi 100 anys, ni deuen faltar un o dos, i quan jo era un marrec que jugava a pilota al carrer ja ho feia, per tant el record d’aquesta dona escombrant la seva vorera es remunta a gairebé 50 anys. Ella i moltes altres són aquelles dones que quan era petit ja les veia com unes iaies, tot i que aleshores eren més joves que jo ara. Moltes ja no hi són, el temps no perdona, però encara en queden algunes i de cor dic que me’n alegro molt quan les trobo. 


Records d’un temps de jugar al carrer, d’anar de casa en casa buscant els amics quan totes les portes eren obertes. Un temps en què pel carrer gairebé no passaven cotxes, i algun dels que interrompien el nostre partit de futbol eren el de cal Pardal o el de la Maria Pelaburrus que tornaven de la vinya, amb l’agreujant que la Maria deixava el Land Rover aparcat a la porta de casa seva, passant llavors la part de darrera del vehicle a ser una de les nostres porteries. Quan era l’hora de berenar la Maria de cal Bitxac sortia a cridar en Xavi que de cop fugia cames ajudeu-me cap a l’altre punta del carrer i ella darrera. 


Temps d’anar a casa la Maria de ca l’Homu a mirar tebeos (llavors no en dèiem còmics); i de baixar al bar de la iaia Filo, l’àvia més maca del món, la meva, a demanar-li cinc “durus” per comprar xuxes a ca la Milia que tenia la petita botiga del barri, (l’altra la tenia en Pepitu Campmajó que sempre seia a l’entrada de can Pansa quan no tenia gent). Quan havia alguna senyora abans que jo comprant a ca la Milia, mentre feia cua per pagar els Sugus o el xicle Bazoka, em posava al dia del que havia passat al poble. Era el nostre Facebook d’aquella època. Molts dies havia coincidit esperant amb la Fina, la mare de la Maria Jose, que com en Xavi fugia corrent quan sa mare la cridava. I quan la Fina i la Milia xerraven, allò era Facebook, Twitter i el Telenotícies tot junt, perdies mitja tarda però sorties que ho sabies tot de tothom. 


Temps d’anar a cal Grill (la mare en deia a ca la Nuri), a mirar les joguines per demanar als Reis. Ara en Ribera penja “els retratus”, com ell diu, de la seva exposició personal lloretenca. Temps de despertar-te ben d’hora un dissabte, escoltant la Quimeta d’en Xape i la Gustina petant la xerrada sota la meva finestra quan tornaven de comprar el pa, i si s’hi afegia la Maria els hi tocaven les nou. Vespres d’estiu en què treien la cadira a la porta per fer ganxet o xerrar mentre gaudien d’una temperatura agradable. Temps de recordar a la mare cantar mentre feia dissabte, o de rememorar aquelles primeres vegades que la tia Montserrat i l’oncle Rafart em portaven al camp del Barça que havia fitxat un tal Cruyff. Un temps en què el millor derbi que podíem veure era un Lloret-Blanes, i en Giralt, en Cholo o en Jani n’éren els herois, però el nostre veritable ídol era en Pitu Girbent, ningú corria com ell.


Un temps en què anar en bici a veure els cavalls del Colorado era anar molt lluny, i al tornar et renyaven segur per haver creuat la carretera. Temps de pujar al terrat de can Lloranes perquè unes angleses que dormien allà prenien el sol sense bikini, i marxar entre crits de “què feu aquí berros?” quan algú ens enxampava. Temps d’esperar el camió del gel quan venia a descarregar a can Triadó, i que era una festa per nosaltres quan la Lola ens deixava entrar a la càmera frigorífica (quina fred!). Dies de recollir ampolles per portar al drapaire i de guardar cartrons per en Lluís que sempre ens ho agraïa amb una poesia. Temps en què, com la Gràcia, moltes veïnes escombraven i fregaven la seva vorera; la de diners que s’estalviava l’Ajuntament en neteja! 


I que se’n ha fet de les iaies del barri? La Maria de ca l’Homu, ja quasi no pot caminar, la trobo sempre asseguda a la butaca del menjador, al costat de la finestra des d’on va veient passar els dies. De tan en tant fem la xerrada. La Maria Bosch que té el cap perfecte i segueix amb la seva xerrera que no acaba mai. Fa uns dies em va dir que era el seu aniversari, i al dir-li que ja en devia fer noranta al menys, em va contestar “apaaaa noi, on vas?? només 86”. La tia Montserrat ja no surt de casa si no és imprescindible. L’Anita dels Pujol que ara és una addicte del Facebook. La Maria del terrisser la veia sovint al sociosanitari (l’hospital que en diem nosaltres), però ja no hi puc anar per les restriccions de la Covid. I tantes altres que ja no hi són o que fa molt que no veig... la Perdiueta, la Carmen de la Beli, la Quimeta de can Pansa, la Margarita, la Carme de can Deri, la Lola, i alguna que segur que em deixo i espero que em perdoni. Totes elles són la memòria d’una vida, el record d’una infància tan diferent a la dels nostres fills, i que sovint pensem que la voldríem per a ells, sense valorar prou que ells han tingut la seva infància i han sigut feliços amb la manera de fer de les noves generacions. 


Aquest vol ser un petit homenatge a aquelles iaies que són part d’un Lloret ja llunyà, que va canviant i s’ha fet gran, massa gran, però elles són i seran l’essencia d’un barri que conserva l’encant del Lloret d’abans i serà per sempre més el meu barri, casa meva. 

27.3.23

 Vivències del meu carrer 


El nen corre cap al veí, un jove d’uns vint anys que viu tres portes més enllà de la seva. Estira els braços mentre crida “més Josep, més... un altre cop”. En Josep l’agafa per les mans i comença a voltar sobre sí mateix. L’Infant riu escandalosament i crida “estic volant, estic volant”, mentre en Josep volta cada com més depressa. Uns segons després, el jove deixa el nen a terra, mentre camina de tort a causa de la sensació de mareig. El nen resta a terra cridant “puc volar, puc volar, sóc Peter Pan”. En Josep seu al seu costat, al mig del carrer, i entre riallades diu “aterra Peter Pan, ja ets a Neverland”. 


Aquell nen, ja s’ha fet adult i avui escolta l’home que és a punt de jubilar-se, és en Josep. Fa més de quaranta anys va conèixer una jove de Califòrnia i va marxar a Amèrica. Ara ha vingut a Lloret a causa de la mort de la mare, la Maria, una pagesa de noranta-un anys que vivia tres portes  més enllà de la seva casa. 


Quan era un nen, la mare el feia anar a comprar a casa de la Maria. “Vete a la Pelaburrus y que te de media docena de huevos y dos cebollas que ya le pagaré”. I el nen sortia com un llamp cap a can Pelaburrus a per la comanda. Si el Land Rover era aparcat davant la casa és que la Maria ja havia tornat amb verdures fresques. 


Li agradava entrar a aquella casa. Era com una casa de pagès a mig el poble, però no per l’aspecte de la construcció, sinó per l’olor. S’hi entrava per una porta amb un parell de graons, i davant trobaves les caixes amb les verdures de la collita del dia. Quan demanava ous, anava amb la pagesa al pati i es distreia mirant les gallines mentre la dona li preparava la comanda. Quan la mare li donava diners, entrava al menjador on la María li cobrava i tot seguit guardava els diners en una caixa metàl·lica que tenia a sobre de la llar de foc. Quan no portava diners li deia: Maria, la mare ja passarà. I ella li contestava: si home si, passa cap a casa! 


El funeral ja ha acabat; el nen ja adult xerra amb en Josep: 

  • Et quedaràs molts dies?
  • Una setmana més i torno a Califòrnia. 
  • Ara heu fet la casa nova, però a mi m’agradava molt la vella. Aquí al costat de la porta hi havia la finestra de la teva habitació i sobint escoltava la música de hippies que posaves. 

En Josep riu. 


Sense adonar-se tots dos han fet un viatge més de quaranta anys enrere. L’americano marxarà en uns dies, el nen ja adult seguirà visquent a prop del seu barri, del seu carrer. 

29.10.22







ATEUS I CREIENTS. BONS O DOLENTS… 


Uns dies enrere vaig trobar per twitter aquests comentaris d’un tal Òscar Xinxilla que fan pensar… diu: 


”Us heu adonat que vosaltres, els ateus, sense nosaltres, els creients, no sou res?”


I segueix:


La immensa majoria de la població, de fet, malgrat es declari creient, no sap el que és. S’ha deixat endur. La meva crítica per als ateus, és que la majoria dels que es declaren així, només creuen -sembla- en els diners.”


Penso que les dues publicacions són una provocació per buscar la confrontació entre uns i altres, cosa que ha aconseguit, però em sembla un bon tema de debat. 


Jo no em considero catòlic, mai vaig decidir ser-ho, però en una època en què t’hi feien gairebé per obligació, em vaig trobar batejat només néixer. Mai he pensat en renunciar al catolicisme perquè és una cosa que ni m’escalfa ni em refreda, no necessito la fe per viure. Però en fer-me gran la vida m’ha portat cap a l’ateisme, perquè he comprès que la religió és una de les xacres més perilloses de la humanitat, possiblement la que ha fet més mal al llarg de la història. Moltes de les guerres i disputes viscudes per l’ésser humà s’han fet en nom de Déu, això és un fet innegable i que mai ha deixat de passar, segueix i seguirà passant. 


Pel que fa al que diu el Sr. Xinxilla, la primera afirmació em sembla, com he dit, una provocació en tota regla, però veritablement ens necessitem ateus i creients? Jo no crec en Deus, em semblen fantasies creades per tenir on agafar-se en moments de debilitat. I està bé que la gent tingui fe si la veu necessària, per això respecto als qui tenen necessitat de creure. Una altra cosa és que ens vulguin imposar aquesta fe, tothom hauria de ser lliure de decidir el camí espiritual que vol prendre. Al llarg de la vida m’han imposat moltes coses en nom de Déu, i en moltes d’elles he acabat claudicant. Segurament, actualment això no passaria. Tampoc en tinc penediment, perquè són coses que no m’han afectat en el dia a dia. Em vaig casar per l’església, més per motius externs que personals, avui estic divorciat, per tant és irrellevant com em vaig casar. El pare era ateu, abans de traspassar em va dir: quan mori no vull missa, em cremeu i després feu el que volgueu. Vam decidir posar les seves cendres al nínxol dels seus pares. Per fe? No, sencillament vam pensar que el cementiri és el lloc on els seus amics i coneguts tindràn ocasió de recordar-lo quan hi vagin pel motiu que sigui. Si haguéssim escampat les cendres en qualsevol lloc, només els més propers hauríem pogut tenir un pensament per a ell, i el cementiri és un lloc on hi van tan ateus com creients. És més una decisió pressa per respecte cap a tots els qui envoltaven el pare que no pas espiritual. 


La segona afirmació del Sr. Xinxilla és més enrevessada. Començo pel final: “els ateus només creuen -sembla- en els diners”. Si tenim en compte la riquesa infame de què fa ostentació l’església catòlica en molts dels seus llocs de culte, em sembla una afirmació totalment fora de lloc. Només amb la recaudacio de l’IBI, que no fa, es podria paliar la necessitat que pateixen molts dels seus creients. D’altra banda, l’economia és necessària tant per creients com per ateus, per tant aquesta afirmació és mentida. 


L’altra part: “La immensa majoria de la població, de fet, malgrat es declari creient, no sap el que és. S’ha deixat endur.” és per analitzar. Ve a dir que molts creients ho són sense saber perquè creuen, i es deixen endur, per tant fan coses que farien igualment sense ser creients. I té molt de veritat això. Ja he dit que em vaig casar per l’església més per pressions externes que no pas per voluntat pròpia, tot i no ser creient. Sobint fem coses més per anar en consonància amb la societat que no pas pel que voldríem fer. He dit que el pare era ateu, però sempre que moria un amic anava a missa del difunt. Jo fins fa uns anys feia igual, fins que en una homilia, mossèn Narcís va parlar de què la fe era una qüestió personal i que l’existència de Déu la marcava l’espiritualitat pròpia. Quan el mateix mossèn diu això penses: llavors, que faig aquí? En aquell moment vaig decidir que només aniria al tanatori, perquè de fet, el respecte pel difunt el sents igual en un lloc que en l’altre. Posem un altre exemple, la nostra estimada processó de Santa Cristina. Tots els que hi van són fervents seguidors de la Santa? Ho dubto. En teoria és un acte religiós, però quants ho veuen així? Molts, ateus o creients van a gaudir del dia de festa en companyia dels conciutadans. Jo mateix, en el seu moment anava a fer el S’amorra Amorra, i altres anys a fer fotos de la diada. Mai he entrat a l’església aquest dia. I no crec ser l’únic. Per tant, creients o ateus, molts ens deixem portar pels esdeveniments. No és una qüestió de fe, és més aviat de convivència. 


No vull acabar sense parlar de l’art religiós. Es pot ser ateu i sentir molta admiració pel que la fe dels demés ha creat. Podriem parlar de pintors, arquitectes, escultors etc; l’art religiós és immensament ric en meravelles que la història ens ha anat deixant. Arreu del món, en qualsevol racó trobarem llocs o objectes de culte que plasmen l’espiritualitat diversa dels seus autors, que els que no som seguidors de les deïtats que representen admirem tant com els més fidels seguidors de les mateixes. La cultura és universal. 


Un últim apunt pel que està passant a l’Iràn. La revolució de les dones contra el salafisme és un dels afers més importants de les darreres dècades. El món hauria d’obrir els ulls i prendre partit. O occident només es mou quan hi ha petroli pel mig? Per pensar… 

12.6.22

El catxondo dels slogans del DIA

Fa un temps que els supermercats Dia han canviat d’imatge; botigues renovades, personal renovat i una gran quantitat de productes que han canviat els seus envoltoris. I aquí és on apareix el catxondo que ha creat els nous slogans per la nova imatge dels seus productes de marca blanca. 

I així trobem missatges com ara “Selección del DIA” pels embotits o “Selección munDIAl” pels productes internacionals com ara certes classes de formatge on també hi ha el de DIAmantes de queso. Fins aquí tot bastant normal. Amb els embotits trobem “Tu charcuteria cotiDIAna”, i els gelats s’acompanyen amb el següent missatge: “Placer inmeDIAto”, on ja es juga amb les paraules. 

Lo bo bé ara: tots els productes làctics es venen dins de la līnia “DIA láctea”, ingenyós joc de paraules amb la nostra galàxia. Està bé, té la seva gràcia. Després tenim “El héroe del DIA” pels productes de neteja, ben buscat perquè sovint t’has de sentir un heroi per posar-te a netejar. El catxondo és el nom d’aquesta línia de productes: “Super Paco”. Ja m’imagino l’anunci a la tele: “Ni Batman, ni Spider-man, ni ningún otro, el héroe del dia és Súper Paco” 🤣


Però la palma d’or se l’emporta el paper de vàter, ara batejat com La Llama. “Con la Llama cada DIA sin drama”. És a dir, que si tens la Llama podràs anar a cagar tranquil·lament perquè el simpàtic animalet et salvarà del compromís i podràs anar ben net. Xapeau! 🤣🤣. Confeso que el dia que ho vaig llegir em vaig pixar de riure al mateix supermercat. 



Així doncs qui va idear aquests slogans ja ha fet la seva feina, que és que t’hi fixis i que se’n parli, a més de vendre. I per una vegada, la primera que captés el missatge, pagues amb un somriure. Apa, a comprar i que no us falti la Llama ni el sentit de l’humor 🤣🤣. 

3.6.22

Bond… James Bond (Top 3)


Temps de James Bond. Darrera entrega del rànking personal amb les pel·lícules situades als tres primers llocs. Com es deia al final dels títols de crèdit de No time to die: James Bond Will Return. La pregunta és: qui serà el nou Bond i quines sorpreses ens depararà? 




3. Goldfinger (1964)


Tercera pel·lícula i tercer protagonisme per Connery. 007 se les haurà de veure amb el magnat de l’or Goldfinger i el seu implacable majordom Oddjob, per impedir que contamini amb una bomba atòmica la reserva federal de l’or dels Estats Units a Ford Knox. A Goldfinger apareix per primera vegada Desmond Llewelyn anomenat com a Q (a From Russia with love se’l nomena pel seu cognom), qui fa entrega a Bond de l’Aston Martin DB5, que passarà a ser el vehicle més icònic de la franquícia. És a partir d’aquí que s’inicia l’habitual entrega de gadgets acompanyada del sentit de l’humor irònic que caracteritza totes les seves trobades. Shirley Eaton, la noia daurada, també passarà a ser una icona de la franquícia, tot i la seva aparició pràcticament testimonial per la pantalla. Oddjob roba el protagonisme al seu jefe i es converteix en un dels malvats més recordats de tota la sèrie. Goldfinger és una de les més valorades de la saga, tant a nivell crític com popular. 


El millor: la seqüència amb el raig làser i el moment quan Bond li diu a Goldfinger “espera que parli?” I aquest li contesta “no, espero que mori!”. El nom de la pilot de Goldfinger; Pussy Galore. El barret d’Oddjob. Els inginys que amaga l’Aston Martin.


Repartiment: Sean Connery, Gerd Frobe, Honor Blackman, Harold Sakata, Shirley Eaton, Tania Mallet, Cec Linder.

Director: Guy Hamilton


Malvats: Goldfinger (Gerd Fribe), Oddjob (Harold Sakata)

Noies Bond: Pussy Galore (Honor Blackman), Jill Masterson (Shirley Eaton)

Cançó: Goldfinger (Shirley Bassey)





2. From Russia with love (1963)


Segona entrega de la saga amb Connery com a actor principal. En aquest cas Bond ha d’ajudar a desertar Tatiana Romanova, una empleada del Consulat soviètic a Istambul, a canvi que aquesta els entregarà una màquina descifradora de missatges secrets, ignorant que el plan és una trampa d’Spectre. En aquest film s’introdueixen alguns elements que seràn tradicionals en la majoria d’entregues de la sèrie: la seqüència pre-crèdits inicials, els artiluguis que Q entrega a Bond, la frase final “James Bond Will return”; i es dona a conèixer l’organització Spectre, els agents de la qual, o el seu cap Blofeld (aquí mencionat com Número 1), seràn enemics recurrents de 007. 


El millor: l’ambient de guerra freda que destila tot el metratge. L’aparició d’Spectre i el primer enemic de categoria de Bond, Red Grant, qui és capaç d’intentar matar al britànic com de salvar-li la vida si és precís. El personatge d’Ali Kerim Bey i tot el que el rodeja. Les seqüències a l’Orient Express. Però el més destacable és el conjunt de tot plegat, que conclou en una de les pel·lícules més memorables de totes les rodades fins al moment.


Repartiment: Sean Connery, Robert Shaw, Daniela Bianchi, Pedro Armendariz, Lotte Lenya, Anthony Dawson, Vladek Sheybal.

Director: Terence Young


Malvats: Red Grant (Robert Shaw), Rosa Klebb (Lotte Lenya), Num 1 (Anthony Dawson). 

Noia Bond: Tatiana Romanova (Daniela Bianchi)

Cançó: From Russia with love (Matt Monro)





1. Casino Royale (2006)


Primera entrega amb Daniel Craig com a protagonista després de la controvèrsia creada per la seva elecció en substitució de Pierce Brosnan. Difícil panorama doncs per al nou 007 i un repte majúscul per a ell capgirar la pluja de crítiques rebudes sense haver rodat encara cap escena. Casino Royale representa un reinici en la sèrie on trobem un Bond que comença la seva carrera com a agent secret i acaba de rebre la seva llicència 00. Ja en la seqüència pre-crèdits veiem un canvi notable en el personatge, és més agressiu i despiatat però també més inexpert com es demostra en la seqüència inicial, quan perseguint un terrorista, acaba causant un conflicte diplomàtic al matar-lo a l’interior de l’ambaixada d’un país africà. Així doncs ens trobem davant d’un Bond més físic, més impetuós, però també més vulnerable. Com a contrapunt a aquest nou Bond més salvatge, ens presenten al seu antagònic, Le Chiffre, que destaca per la seva intel·ligència i impassibilitat semblant que tot està sempre sota el seu control. Le Chiffre sembla no immutar-se, però quan ho fa pot ser més salvatge que el mateix Bond. Prova d’això és la cruel tortura a la que somet l’agent secret quan sembla que tot ho té perdut. Però el nou Bond no destaca només pel seu renovat caràcter més violent, també és capaç d’enamorar-se, i ho fa de Vesper Lynd, una representant de la tresoreria del govern, encarregada de supervisar els diners assignats a Bond per participar en un torneig de poker. Al tractar-se d’un reboot de la sèrie, podem considerar que Vesper és l’equivalent a la Tracy amb qui es va casar a On her Majesty’s secret service, ja que se’n farà referència en les posteriors pel·lícules, marcant el caràcter de 007 en l’aspecte sentimental. A Casino Royale es reinventa doncs al personatge, fent-lo més humà i menys superheroi per apropar-lo a l’essencia, adaptada als temps actuals, que suggeriren les novel·les de Fleming, en definitiva, un 007 més pur.


El millor: tot.


Repartiment: Daniel Craig, Eva Green, Mads Mikkelsen, Giancarlo Giannini, Jeffrey Wright, Judi Dench, Jesper Christensen, Simon Abkarian, Caterina Murino.

Director: Martin Campbell


Malvat: Le Chiffre (Mads Mikkelsen)

Noia Bond: Vesper Lynd (Eva Green)

Cançó: You know my name (Chris Cornell) 




====================




James Bond Will Return





2.6.22

Bond… James Bond (Ránking 10 a 4)

Temps de James Bond. Seguim amb el rànking personal amb les pel·lícules situades entre els llocs 10 i 4. Ens apropem al final. 




10. GoldenEye (1995)


Primer film amb Brosnan de protagonista, i el seu millor. També és el debut de Judi Dench com a M substituint Robert Brown, en la que és una de les millors decisions de la franquícia. Dench és el contrapunt ideal pel caràcter de Bond, dura i exigent quan convé, però amb un marcat caràcter maternal quan no és davant l’agent. Aquesta característica és més palpable en les entregues protagonitzades per Craig. Argumentalment, Bond ha d’impedir que un agent desertor del MI6 utilitzi el satèl·lit GoldenEye contra Londres. 


El millor: l’escena inicial de la presa, les lluites de Famke Janssen i les persecucions per Sant Petersburg amb el tanc i per Mònaco. El pitjor: el moment inicial de l’avioneta. 


Repartiment: Pierce Brosnan, Sean Bean, Izabella Scorupco, Famke Janssen, Judi Dench, Robbie Coltrane, Gottfried John, Alan Cumming, Joe Don Baker.

Director: Martin Campbell


Malvats: Alec Trevelyan (Sean Bean), Xenia Onatopp (Famke Janssen)

Noies Bond: Natalya Simonova (Izabella Scorupco), Xenia Onatopp (Famke Janssen)

Cançó: GoldenEye (Tina Turner)





9. Dr. No (1962)


Primera entrega de la sèrie amb Connery com a cap de cartell. Els anys no perdonen i en alguns aspectes no ha envellit bé, però no podem obviar que han passat seixanta anys des de la seva estrena. Sylvia Trench (Eunice Gayson) va ser la primera persona en escoltar el famòs “Bond… James Bond”, que també és al pronunciar aquestes paraules, el primer moment que veiem 007 en pantalla, tota una presentació en societat. A partir d’aquí comencen tota la sèrie de tòpics sobre el personatge que s’han mantingut durant sis dècades: el Martini vodka, els casinos, la pistola Walther ppk, i a partir de la segona pel·lícula, els gadgets de Q, les ordres de M i les insinuacions amb Moneypenny, l’Aston Martin i les noies Bond. 


El millor: l’aparició de Honey Ryder des del mar, i el tema musical principal, tota una icona de les bandes sonores del cinema. 


Repartiment: Sean Connery, Ursula Andress, Bernard Lee, Joseph Wiseman, Jack Lord, Lois Maxwell, John Kitzmiller, Anthony Dawson, Eunice Gayson.

Director: Terence Young


Malvat: Dr. No (Joseph Wiseman)

Noia Bond: Honey Ryder (Ursula Andress)

Cançó: James Bond Theme (Monty Norman)





8. Licence to kill (1989)


Segona i última aparició de Dalton com a protagonista. Problemes amb els drets legals van endarrerir la següent pel·lícula sis anys, fet que va fer que Dalton acabes el seu contracte i després no volgués tornar. En aquesta ocasió veiem un Bond que persegueix un narcotraficant que ha assessinat la dona del seu amic Felix Leiter, cosa que fa que M li revoqui la llicència per matar. Veiem un 007 venjatiu, més fosc i en la línia del que més tard caracteritzarà l’enfoc de Daniel Craig. 


El millor: Sánchez i el caràcter de Bond. 


Repartiment: Timothy Dalton, Robert Davi, Carey Lowell, Talisa Soto, Benicio del Toro, David Hedison, Desmond Llewelyn.

Director: John Glen.


Malvats: Sánchez (Robert Davi), Dario (Benicio del Toro)

Noies Bond: Pam Bouvier (Carey Lowell), Lupe Lamora (Talisa Soto)

Cançó: Licence to kill (Gladys Knight)





7. No time to die (2021)


Cinquena i última aparició de Daniel Craig com a protagonista. El film és un homenatge sense amagar-se’n a “Al servei secret de sa majestat”, una de les pel·lícules més maltractades de la sèrie, però també una de les més interessants. Des de la cançó de Louis Armstrong, present en diversos moments del metratge, a la situació personal de Bond tributen aquell film. Allà es casava i tot seguit enviduava sense gaudir del matrimoni. Ara descobreix que és pare i el que mor és ell sense arribar a tastar la paternitat. Sí, Bond mor, l’impossible aquí el fan possible, i fan que  pensis: per què? Quina necessitat hi ha de destroçar un mite? Doncs ho fan, I el més trist de tot, és que a sobre fan que mori a causa de foc amic. Volen demostrar així que no hi ha cap enemic que pugui amb ell? El cas és que en un moment et llencen per terra la idea que ens ha acompanyat durant 60 anys de què James Bond era immortal. La decisió de matar James Bond només la puc entendre com que la saga protagonitzada per Daniel Craig hagi estat un rebooth de la franquícia. De fet ja va començar amb Casino Royale que era un remake de la primera aventura de 007. Només així es poden entendre algunes de les coses que han passat en tots els films protagonitzats per Craig. Per exemple la reaparició de Blofeld i Spectre. Un altre aspecte que pot ratificar aquest supòsit és el lligam que aporta Vesper a totes les pel·lícules, sempre en la memòria de l’heroi. Només veient-t’ho com una saga tancada de cinc pel·lícules, a part de tot el que s’havia fet abans, puc entendre el final que s’ha decidit per a les interpretacions de Craig. Per tant entenc que quan es triï el nou actor que es posarà en la pell de 007, estarem parlant d’un nou rebooth i que tot el viscut fins avui serà com si no hagués existit. Perquè 007 sempre ha de ser James Bond, i no tindria cap sentit una nova pel·lícula sense ell. Seria un insult als seguidors de la sèrie i a l’esperit del personatge d’Ian Fleming. Lanzeby va passar a la història com el Bond que es va casar. Craig passarà a la història com el Bond que va morir, encara que no ens agradi. La cançó de Billie Eilish és la guanyadora en la darrera edició dels Òscar. 


El millor: Ana de Armas. El pitjor: el desenllaç. 


Repartiment: Daniel Craig, Lea Seydoux, Rami Malek, Ana de Armas, Christoph Waltz, Lashana Lynch, Ralph Fiennes, Jeffrey Wright, Ben Whishaw, Naomie Harris.

Director: Cary Joji Fukunaga


Malvats: Bloefeld (Christoph Waltz), Safin (Rami Malek)

Noies Bond: Madeleine (Lea Seydoux), Paloma (Ana de Armas)

Cançó: No time to die (Billie Eilish)





6. On her Majesty’s secret service (1969)


Primera i única aparició de George Lazenby com a protagonista després de la negativa de Connery de continuar en la franquícia. No ho va tenir fàcil l’australià degut a l’enorme carisma del seu predecessor, com tampoc el fet de què abans de l’estrena ja anunciés que aquesta seria la seva única participació en la sèrie. Tot i així el seu treball va ser més que acceptable tot i la quantitat de crítiques rebudes en el seu moment. Tampoc va agradar que Bond es casés encara que fos breument. El temps ha revaloritzat la pel·lícula i argumentalment se la considera una de les més interessants de la saga. 


El millor: la trama amorosa, inusual fins aleshores fent referència al seu protagonista.


Repartiment: George Lazenby, Telly Savalas, Diana Rigg, Gabriele Ferzetti, Ilse Steppat, George Baker.

Director: Peter Hunt


Malvat: Blofeld (Telly Savalas)

Noia Bond: Tracy (Diana Rigg)

Cançó: We have all the time in the world (Louis Armstrong)





5. Skyfall (2012)


Tercera actuació de Craig com a Bond en la que ha de combatre un ex-agent de l’MI6 que vol matar M. Primera aparició de Noemie Harris com a Moneypeppy on tindrà un paper molt rellevant en el futur de 007 al abatre’l accidentalment. També és destacable l’actuació de Bardem com a Silva, l’ex-agent que vol revenjar-se de M a la que acusa de tots els seus mals. Aquesta és la setena i darrera actuació de Dench com a M, sobre la qual gira la trama principal d’Skyfall pel que la podriem considerar la veritable noia Bond d’aquest capítol. Estricta quan ho ha de ser, això és palpable en la decisió que pren a l’inici quan ordena Moneypeppy disparar tot i el risc que això comporta, i protectora quan accepta Bond per la missió tot i saber que no és apte. La seva relació personal s’estreny a mida que va transcorrent el metratge, fins a l’escena en que M mor en braços de Bond. Després d’On her Majesty’s secret service, és l’entrega on més s’aprofundeix en la vida personal de Bond, cosa que es farà més evident en les dues darreres actuacions de Craig. Skyfall va ser nominada a cinc Oscars dels quals en va guanyar dos, millor cançó per Adele i millor edició de so. 


El millor: la relació de Bond amb M


Repartiment: Daniel Craig, Javier Bardem, Judi Dench, Naomie Harris, Albert Finnes, Ralph Fiennes, Ben Whishaw, Berenice Marlohe.

Director: Sam Mendes


Malvat: Silva (Javier Bardem)

Noies Bond: M (Judi Dench), Moneypeppy (Naomie Harris), Severine (Berenice Marlohe)

Cançó: Skyfall (Adele)





4. The Spy who loved me (1977)


Tercera participació de Moore com a 007. En aquest cas, Bond s’ha d’enfrontar a un empresari naval que vol destruir el món per crear una nova civilització al fons del mar. 

Per impedir-ho farà aliança amb una espía soviètica. Aquí trobem una de les escenes més iconiques de tota la sèrie, quan Bond fugint d’una persecució a la neu salta per un precipici i desplega un paracaigudes amb la bandera de la Union Jack. També apareix per primer cop, Jaws, un dels malvats més estimats pel públic. Aquesta entrega suposa la primera aparició de Walter Gotell en el paper del General Gogol de l’exèrcit soviètic i jefe de la KGB, rol que mantindria en sis films consecutius. Abans ja havia tingut un paper a From Russia with love. La pel·lícula va ser nominada a tres Oscar. 


El millor: és difícil fer una tria perquè el metratge està plagat de moments destacats. Les escenes amb el Lotus blanc, ja sigui per terra o mar. La majestuositat de la ciutadella marítima Atlantis. El recorregut per Egipte, i obviament la mencionada seqüència pre-crèdits a la neu. 


Repartiment: Roger Moore, Barbara Bach, Curd Jurgens, Richard Kiel, Walter Gotell, Caroline Munro.

Director: Lewis Gilbert


Malvats: Stromberg (Curd Jurgens), Jaws ( Richard Kiel)

Noia Bond: Anya Amasova (Barbara Bach)

Cançó: Nobody does It better (Carly Simon)



====================



(Continuarà amb les pel·lícules del 3 a l’1)