Les iaies del barri, records del passat
Molts matins de camí a la feina em trobo la Gràcia que escombra la seva vorera. Això no seria res d’extraordinari si no fos perquè té quasi 100 anys, ni deuen faltar un o dos, i quan jo era un marrec que jugava a pilota al carrer ja ho feia, per tant el record d’aquesta dona escombrant la seva vorera es remunta a gairebé 50 anys. Ella i moltes altres són aquelles dones que quan era petit ja les veia com unes iaies, tot i que aleshores eren més joves que jo ara. Moltes ja no hi són, el temps no perdona, però encara en queden algunes i de cor dic que me’n alegro molt quan les trobo.
Records d’un temps de jugar al carrer, d’anar de casa en casa buscant els amics quan totes les portes eren obertes. Un temps en què pel carrer gairebé no passaven cotxes, i algun dels que interrompien el nostre partit de futbol eren el de cal Pardal o el de la Maria Pelaburrus que tornaven de la vinya, amb l’agreujant que la Maria deixava el Land Rover aparcat a la porta de casa seva, passant llavors la part de darrera del vehicle a ser una de les nostres porteries. Quan era l’hora de berenar la Maria de cal Bitxac sortia a cridar en Xavi que de cop fugia cames ajudeu-me cap a l’altre punta del carrer i ella darrera.
Temps d’anar a casa la Maria de ca l’Homu a mirar tebeos (llavors no en dèiem còmics); i de baixar al bar de la iaia Filo, l’àvia més maca del món, la meva, a demanar-li cinc “durus” per comprar xuxes a ca la Milia que tenia la petita botiga del barri, (l’altra la tenia en Pepitu Campmajó que sempre seia a l’entrada de can Pansa quan no tenia gent). Quan havia alguna senyora abans que jo comprant a ca la Milia, mentre feia cua per pagar els Sugus o el xicle Bazoka, em posava al dia del que havia passat al poble. Era el nostre Facebook d’aquella època. Molts dies havia coincidit esperant amb la Fina, la mare de la Maria Jose, que com en Xavi fugia corrent quan sa mare la cridava. I quan la Fina i la Milia xerraven, allò era Facebook, Twitter i el Telenotícies tot junt, perdies mitja tarda però sorties que ho sabies tot de tothom.
Temps d’anar a cal Grill (la mare en deia a ca la Nuri), a mirar les joguines per demanar als Reis. Ara en Ribera penja “els retratus”, com ell diu, de la seva exposició personal lloretenca. Temps de despertar-te ben d’hora un dissabte, escoltant la Quimeta d’en Xape i la Gustina petant la xerrada sota la meva finestra quan tornaven de comprar el pa, i si s’hi afegia la Maria els hi tocaven les nou. Vespres d’estiu en què treien la cadira a la porta per fer ganxet o xerrar mentre gaudien d’una temperatura agradable. Temps de recordar a la mare cantar mentre feia dissabte, o de rememorar aquelles primeres vegades que la tia Montserrat i l’oncle Rafart em portaven al camp del Barça que havia fitxat un tal Cruyff. Un temps en què el millor derbi que podíem veure era un Lloret-Blanes, i en Giralt, en Cholo o en Jani n’éren els herois, però el nostre veritable ídol era en Pitu Girbent, ningú corria com ell.
Un temps en què anar en bici a veure els cavalls del Colorado era anar molt lluny, i al tornar et renyaven segur per haver creuat la carretera. Temps de pujar al terrat de can Lloranes perquè unes angleses que dormien allà prenien el sol sense bikini, i marxar entre crits de “què feu aquí berros?” quan algú ens enxampava. Temps d’esperar el camió del gel quan venia a descarregar a can Triadó, i que era una festa per nosaltres quan la Lola ens deixava entrar a la càmera frigorífica (quina fred!). Dies de recollir ampolles per portar al drapaire i de guardar cartrons per en Lluís que sempre ens ho agraïa amb una poesia. Temps en què, com la Gràcia, moltes veïnes escombraven i fregaven la seva vorera; la de diners que s’estalviava l’Ajuntament en neteja!
I que se’n ha fet de les iaies del barri? La Maria de ca l’Homu, ja quasi no pot caminar, la trobo sempre asseguda a la butaca del menjador, al costat de la finestra des d’on va veient passar els dies. De tan en tant fem la xerrada. La Maria Bosch que té el cap perfecte i segueix amb la seva xerrera que no acaba mai. Fa uns dies em va dir que era el seu aniversari, i al dir-li que ja en devia fer noranta al menys, em va contestar “apaaaa noi, on vas?? només 86”. La tia Montserrat ja no surt de casa si no és imprescindible. L’Anita dels Pujol que ara és una addicte del Facebook. La Maria del terrisser la veia sovint al sociosanitari (l’hospital que en diem nosaltres), però ja no hi puc anar per les restriccions de la Covid. I tantes altres que ja no hi són o que fa molt que no veig... la Perdiueta, la Carmen de la Beli, la Quimeta de can Pansa, la Margarita, la Carme de can Deri, la Lola, i alguna que segur que em deixo i espero que em perdoni. Totes elles són la memòria d’una vida, el record d’una infància tan diferent a la dels nostres fills, i que sovint pensem que la voldríem per a ells, sense valorar prou que ells han tingut la seva infància i han sigut feliços amb la manera de fer de les noves generacions.
Aquest vol ser un petit homenatge a aquelles iaies que són part d’un Lloret ja llunyà, que va canviant i s’ha fet gran, massa gran, però elles són i seran l’essencia d’un barri que conserva l’encant del Lloret d’abans i serà per sempre més el meu barri, casa meva.
