Publicació: 21 de juny de 1974 (Regne Unit) 6 de setembre de 1974 (EUA)
Llistat: Regne Unit: #1 (2 setmanes) EUA: #2
"When Will I See You Again" de les The Three Degrees és un clàssic impereceder de soul i disco que captura l'essència de l'escena musical dels anys 70. La cançó va ser escrita per Kenny Gamble i Leon Huff, destacats compositors i productors associats al so del Philadelphia soul. La orquestració suau i les vocals plenes d'ànima conformen el distintiu so de Filadèlfia. Les lletres sentides, cantades pel talentós trio format per Sheila Ferguson, Fayette Pinkney i Valerie Holiday, ressonen amb els oients, convertint-la en un himne commovedor d'amor i anhel.
Llançada el 1974, la peça va ascendir al núm. 2 a la llista Billboard Hot 100 als Estats Units i va assegurar-se el primer lloc a la UK Singles Chart, convertint-se en l'únic núm. 1 al Regne Unit per aquest segell. La seva fusió d'elements del Philadelphia soul i del disco va contribuir al seu ampli atractiu, consolidant el seu estatus de joia de l'era disco. La cançó continua sent un clàssic dins d'aquests gèneres i sovint es presenta en recopilacions de música dels anys 70.
La lletra de "When Will I See You Again" indaga en el tema universal de la nostàlgia i l'aflicció, capturant l'essència de la separació d'un ésser estimat. La interrogació repetitiva reflecteix l'anhel intens de les cantants, posant de relleu la càrrega emocional de la distància.
Gamble i Huff van ser cofundadors de Philadelphia International Records, i The Three Degrees van ser un dels grups destacats del segell. "When Will I See You Again" es va convertir en un dels seus èxits més grans i en una cançó distintiva per al trio.
THE THREE DEGREES - WHEN WILL I SEE YOU AGAIN
Released: June 21, 1974 (UK) September 6, 1974 (US)
Charted: UK: #1 (2 weeks) US: #2
"When Will I See You Again" by The Three Degrees stands as a timeless soul and disco classic that effortlessly captures the essence of the '70s music scene. The song was written by Kenny Gamble and Leon Huff, who were prominent songwriters and producers associated with the Philadelphia soul sound. The smooth orchestration and soulful vocals epitomize the signature Philadelphia sound. The heartfelt lyrics, sung by the talented trio of Sheila Ferguson, Fayette Pinkney, and Valerie Holiday, resonate with listeners, making it a poignant anthem of love and yearning.
Released in 1974, the track ascended to #2 on the Billboard Hot 100 in the US and secured the top spot on the UK Singles Chart, becoming the only #1 in the UK for the label. Its fusion of Philadelphia soul and disco elements contributed to its widespread appeal, cementing its status as a disco era gem. The song remains a classic in the genres and is often featured in compilations of '70s music
The lyrics of "When Will I See You Again" delve into the universal theme of longing and heartache, capturing the essence of separation from a loved one. The repetitive questioning reflects the singer's intense yearning, emphasizing the emotional toll of the distance.
Gamble and Huff co-founded Philadelphia International Records, and The Three Degrees were one of the label's notable acts. "When Will I See You Again" became one of their biggest hits and a signature song for the trio.
Sembla que tothom a Motown havia sentit parlar d'aquesta cançó abans que finalment fos enregistrada. El clàssic sobre un home que descobreix que la seva dona li posa les banyes va ser escrit per Norman Whitfield i Barrett Strong. Strong va tenir la idea i va demanar als escriptors de Motown Holland-Dozier-Holland que hi treballéssin amb ell. Es van negar a donar crèdit a un altre escriptor, així que Strong ho va portar a Whitfield, que el va ajudar a muntar-ho. La cançó va acabar convertint-se en un clàssic de Motown, però va tenir un començament difícil, ja que els executius de la companyia pensaven que era massa blues i li mancava potencial per a ser un èxit.
Smokey Robinson and the Miracles van ser els primers a enregistrar la cançó, però la seva versió no es va llançar fins anys més tard. Després ho van intentar els Isley Brothers, però la seva interpretació no es va llançar mai. Whitfield i Strong van fer que Marvin Gaye enregistrés la cançó, però el cap de Motown, Berry Gordy, va triar "Your Unchanging Love" de Holland-Dozier-Holland com a proper senzill en lloc de "Grapevine". Finalment, un nou grup de Motown, Gladys Knight and the Pips, va enregistrar la cançó com a una peça de gòspel. La seva versió va ser un èxit, entrant al Top 40 el novembre de 1967 i arribant al núm. 2 als Estats Units.
La versió de Marvin Gaye es va incloure al seu àlbum de 1968 "In the Groove" (posteriorment titulat "I Heard It Through the Grapevine"). Després que E. Rodney Jones, un locutor de ràdio de Chicago, comencés a radiar-la, Berry Gordy va reconsiderar i va llançar la versió de Gaye com a senzill, que es va fer encara més popular i finalment va acabar sent la versió definitiva de la cançó. La "Grapevine" de Gaye va entrar a les llistes aproximadament un any després que la de Knight, arribant al núm. 1 als Estats Units el 14 de desembre de 1968.
Amb aquesta melodia desgarradora sobre un home que es sent de segona mà perquè la seva noia l’enganya, Marvin Gaye va treure tota l'emoció de la cançó gràcies a Norman Whitfield, que la va produir i li va donar instruccions molt específiques. Whitfield va fer que Gaye cantés lleugerament més alt del seu abast normal, la qual cosa va crear la tensió vocal, i li ho va fer fer repetidament fins que ho fes bé. Gaye ho va explicar a NME: "Simplement vaig seguir el que em deia, ja que sentia que la direcció que ell estava exposant era la correcta. Si ho hagués fet jo mateix, no l'hauria cantada de cap manera així, però veieu, hi ha molts avantatges en simplement cantar material d'altres persones i seguir direccions. La feina d'interpretar és força important, perquè quan les persones no poden expressar el que hi ha en les seves ànimes, si hi ha un artista que pot... llavors crec que això és molt valuós."
Fins que la duet de Lionel Richie/Diana Ross "Endless Love" la va superar amb una durada de nou setmanes el 1981, aquesta va ser la cançó de Motown que va estar més temps al núm. 1 de la llista Hot 100, liderant-la durant set setmanes. Va ser una sensació també al Regne Unit, on va estar al núm. 1 durant tres setmanes.
MARVIN GAYE - I HEARD IT THROUGH THE GRAPEVINE
Released : October 30, 1968
Charted: UK: #1 (3 weeks) US: #1 (7 weeks)
It seems like everyone in Motown heard about this song "through the grapevine" before it was finally recorded. The classic about a man who finds out his woman is cheating on him was written by Norman Whitfield and Barrett Strong. Strong came up with the idea and asked Motown writers Holland-Dozier-Holland to work on it with him. They refused to credit another writer, so Strong took it to Whitfield, who helped put it together. The song eventually became a Motown classic, but it had a rough start, as executives at the company thought it was too bluesy and lacked hit potential.
Smokey Robinson and the Miracles were the first to record the song, but their version wasn't released until years later. The Isley Brothers then took a crack at it, but their version wasn't released. Whitfield and Strong then had Marvin Gaye record the song but still no luck: Motown head Berry Gordy chose Holland-Dozier-Holland's "Your Unchanging Love" over "Grapevine" as his next single. Finally, a new Motown act Gladys Knight and the Pips recorded the song as a gospel rocker. Their version was a hit, entering the Top 40 in November 1967 and going to #2 in America.
Marvin Gaye's version was included on his 1968 album “In the Groove” (later re-titled “I Heard It Through the Grapevine”). After E. Rodney Jones, a Chicago disc jockey started playing it on the air, Berry Gordy reconsidered and released Gaye's version as a single, which became even more popular and known as the definitive version of the song. Gaye's "Grapevine" pounded the charts about a year after Knight's, going to #1 in America on December 14, 1968.
With this heartbreaking tune about a man who finds out secondhand that his girl is cheating on him, Marvin Gaye wrung out the emotion in the song thanks to Norman Whitfield, who produced the track and gave him very specific instructions. Whitfield had Gaye sing slightly higher than his normal range, which created the strained vocal, and he made him do it over and over until he got it right. Gaye explained to NME: "I simply took direction, as I felt the direction he was expounding was a proper one. Had I done it myself I would not have sung it at all like that, but y'see there are many benefits in just singing other people's material and taking directions. The job of interpreting is quite an important one, because when people are not able to express what is in their souls if there is an artist who can... then I think that is very valuable."
Until the Lionel Richie/Diana Ross duet "Endless love” bested it with a 9-week run in 1981, this was the longest-running Motown #1 Hot 100 hit, topping the chart for seven weeks. It was a sensation in the UK as well, where it was #1 for three weeks.
SPANDAU BALLET - CHANT No 1 (I DON’T NEED THIS PRESSURE ON)
Estrena: 10 de juliol de 1981
Llistes: Regne Unit: #3
"Chant No. 1 (I Don't Need This Pressure On)" va ser llançada com a senzill principal del seu segon àlbum, "Diamond". El guitarrista i compositor de la banda, Gary Kemp, va voler retre homenatge al local londinenc Le Beat Route, incorporant la música funk que prevalia allà. A més, el videoclip es va gravar al club, destacant la connexió de la banda amb l'ambient modern del Soho i la seva continuïtat rellevant dins d'aquest.
Mentre Spandau Ballet treballava al seu àlbum debut, "Journeys to Glory", Gary Kemp, guitarrista i compositor de la banda, va observar un interès revifat pel funk al Soho. Aquesta observació el va inspirar a crear "Glow", la doble cara A que acompanyava al single "Muscle Bound", la tercera cançó llançada del seu àlbum debut. Kemp va descriure "Glow" com la seva primera aventura amb "funk d'estil americà - però amb lletres blanques".
Durant la promoció del single amb actuacions de "Muscle Bound" a la primavera de 1981, Spandau Ballet es va trobar amb el grup britànic de jazz-funk Beggar and Co. Veiem sinergia entre ambdues bandes, Kemp va convidar-los perquè actuesin com a secció de vents en una pròxima gravació. En la seva autobiografia, "I Know This Much: From Soho to Spandau", Kemp va explicar la fusió poc convencional de soul i rock, anticipant que desafiaria les percepcions tradicionals i proporcionaria a la banda més credibilitat.
La inclusió de vents a "Glow" va servir d’inspiració pel següent senzill de Spandau Ballet, "Chant No. 1 (I Don't Need This Pressure On)". Aquesta va ser la cançó triada per retre l’homenatge al popular local dels Blitz Kids, Le Beat Route. Conegut pel seu enfocament en la música funk, el club incloïa temes com "Wheel Me Out" de Was (Not Was), que Gary Kemp es va sentir impulsat a emular a la seva pròpia composició.
"Chant No. 1" incloïa una interpretació vocal en solitari de Kemp emulant el rap, cosa poc freqüent encara en bandes pop. Kemp també va donar crèdits a Robert Elms, que va contribuir al nom de la banda, com a font d'inspiració per a la cançó, consolidant encara més el vincle de la banda amb l'ambient modern del Soho.
Gary Kemp recordava vívidament com va portar el maxi-single a Le Beat Route tan aviat com es va llançar. Volia que el DJ comencés a posar-la immediatament. Durant aquesta visita al club, es van trobar amb Boy George, el prometedor vocalista de Culture Club i antic habitual del Blitz. George, assegut a la seva tauleta reservada, va admetre que li agradava la cançó però va posar límits a voler ballar-la. Aquesta trobada va marcar un moment notable en la intersecció de les emergents escenes new wave i pop a la vida nocturna de Londres a principis dels anys 80.
Spandau Ballet van mantenir la seva col·laboració amb el director Russell Mulcahy per a "Chant No. 1", i el vídeo es va rodar a Le Beat Route. En un canvi respecte als vídeos musicals convencionals, la banda interpretava la cançó directament a la pista de ball enlloc de a l’escenari. Gary Kemp va descriure el personatge de Tony Hadley al vídeo com "un rèptil de saló col·lapsat" que es desplaçava pel Soho fins al club. En la narrativa, el personatge de Hadley és saludat pel propietari abans de prendre el micròfon a l'interior.
El vídeo incorporava imatges d'una lluita de Muhammad Ali a la televisió del club durant la cançó, juntament amb talls d'una imatge de Lenin entremesclada amb el propietari del club, el DJ Steve Lewis. La intenció de Kemp era que Lewis sincronitzés els seus versos de rap, i la inclusió de la foto de Lenin pretenia transmetre les inclinacions polítiques del DJ.
SPANDAU BALLET - CHANT No 1 (I DON’T NEED THIS PRESSURE ON)
Released: July 10, 1981
Charted: UK: #3
"Chant No. 1 (I Don't Need This Pressure On)" was released serving as the lead single from their forthcoming second album, "Diamond". The band's guitarist and songwriter, Gary Kemp, aimed to pay tribute to the vibrant London venue, Le Beat Route, by incorporating the funk music that was prevalent there. Additionally, the music video was filmed at the club, emphasizing the band's connection to the trendy Soho scene and their continued relevance within it.
As Spandau Ballet was working on their debut album, "Journeys to Glory", Gary Kemp, the band's guitarist and songwriter, observed a revived interest in funk around Soho. This observation inspired him to create "Glow", the double A-side companion to "Muscle Bound", the third song released from their debut album. Kemp described "Glow" as their initial venture into "American style funk – but still with white lyrics."
During the promotion of the double A-side with performances of "Muscle Bound" in the spring of 1981, Spandau Ballet crossed paths with the British jazz-funk group Beggar and Co. Seeing the synergy between the two bands, Kemp envisioned inviting Beggar and Co to perform as the horn section on an upcoming record. In his autobiography, "I Know This Much: From Soho to Spandau", Kemp explained the unconventional fusion of soul and rock, anticipating that it would challenge traditional perceptions and provide the band with extended credibility.
The inclusion of horns on "Glow" served as inspiration for Spandau Ballet's next single, "Chant No. 1 (I Don't Need This Pressure On)". This song paid homage to the popular hangout for the Blitz Kids, Le Beat Route. Known for its focus on funk music, the club featured tracks like "Wheel Me Out" by Was (Not Was), which Gary Kemp, Spandau Ballet's guitarist, felt compelled to emulate in his own composition. The aim was to showcase that the band remained deeply connected to the vibrant nightlife of Soho.
"Chant No. 1" included a rare solo vocal by Kemp, featuring a rap that provided scanty directions to Le Beat Route. Kemp also credited Robert Elms, who contributed to the band's name, as an inspiration for the song, further solidifying the band's link to the trendy Soho scene.
Gary Kemp vividly remembered bringing the 12-inch single to Le Beat Route as soon as it was released. He wanted the DJ to start playing it immediately. During this visit to the club, they encountered Boy George, the up-and-coming Culture Club vocalist and former Blitz regular. George, sitting in his reserved booth, admitted to liking the song but drew the line at dancing. This encounter marked a notable moment in the intersection of the burgeoning new wave and pop scenes in the early '80s London nightlife.
Spandau Ballet maintained their collaboration with director Russell Mulcahy for "Chant No. 1," and the video was uniquely filmed at Le Beat Route. In a departure from conventional music videos, the band performed the song directly on the dance floor rather than a stage. Gary Kemp described Tony Hadley's character in the video as "a strung-out lounge lizard" driving through Soho to the club. In the narrative, Hadley's character is greeted by the owner before taking the microphone inside.
The video incorporated shots of a Muhammad Ali fight on the club's television set during the bridge, along with flashes of a picture of Lenin intercut with the club's owner, DJ Steve Lewis. Kemp's intention was for Lewis to lip-sync his rap solo, and the inclusion of Lenin's photo was meant to convey the DJ's political leanings.
