Total de visualitzacions de pàgina:

25.3.25


10cc - DREADLOCK HOLIDAY


Llançament: Juliol de 1978

Llistes: Regne Unit: #1 (1 setmana)


“Dreadlock Holiday” és una cançó de reggae de 10cc, escrita per Eric Stewart i Graham Gouldman. Llançada com el primer senzill del seu àlbum “Bloody Tourists”, va arribar al número 1 en diverses llistes internacionals i es va convertir en el tercer número 1 i últim èxit al Top 10 del grup al Regne Unit.


La cançó narra la història d’un home blanc que es perd a Jamaica i és estafat repetidament, incloent-hi per una prostituta i una banda que li roba una medalla. Es va inspirar en una experiència real que Eric Stewart i Justin Hayward dels Moody Blues van viure mentre feien parasailing a Barbados. Mentre Stewart estava en l’aire, Hayward es va quedar en una balsa amb tres homes, un dels quals va fer broma sobre tallar-li la mà per robar-li una cadena de plata. Sentint-se incòmode, Hayward va marxar immediatament. Quan Stewart li va explicar la història a Gouldman, van decidir transformar-la en una cançó.


La lletra prové de diverses influències. La frase “Don’t you walk through my words”(No passegis per les meves paraules) ve d’una anècdota sobre un DJ de Newcastle, que va ser advertit després d’interrompre una conversa de grup. La frase més famosa, “I don’t like cricket, I love it” (No m’agrada el cricket, m’encanta), es basa en una conversa que Gouldman va tenir amb un home jamaicà que expressava apassionadament el seu amor pel cricket. En una entrevista del 2025, Gouldman va reconèixer que, tot i la bona acollida de la cançó, reformularia algunes frases si l’escrivís avui per evitar perpetuar estereotips.


“Dreadlock Holiday” va ser un gran èxit al Regne Unit, però va fracassar als Estats Units, on segueix sent relativament desconeguda. Un dels motius principals va ser la reticència de les ràdios americanes de rock a emetre cançons amb influència reggae. Gouldman es va mostrar frustrat per aquesta actitud, recordant que una emissora es va negar a reproduir-la només perquè era reggae. Va criticar aquesta mentalitat, defensant que la bona música hauria de ser apreciada independentment del seu gènere.






10cc - DREADLOCK HOLIDAY


Released: July 1978

UK: #1 ( 1 week) 


“Dreadlock Holiday” is a reggae song by 10cc, written by Eric Stewart and Graham Gouldman. Released as the lead single from their 1978 album Bloody Tourists, it became a number-one hit in several countries and was the band’s third number one and final UK top 10 hit.


The song tells the story of a white man who gets lost in Jamaica and is repeatedly scammed, including by a prostitute and a gang that steals his medal. It was inspired by a real-life experience that Eric Stewart and Justin Hayward had while parasailing in Barbados. While Stewart was airborne, Hayward was left on a raft with three men, one of whom jokingly threatened to cut off his hand for a silver chain. Feeling uneasy, Hayward quickly left the raft, and Stewart later recounted the story to Graham Gouldman, leading to the creation of the song.


The lyrics were influenced by various sources. The phrase “Don’t you walk through my words” came from a story about a Newcastle DJ who was warned after interrupting a group conversation. The famous line “I don’t like cricket, I love it” was inspired by a conversation Gouldman had with a Jamaican man who passionately expressed his love for the sport. In a 2025 interview, Gouldman addressed concerns that the lyrics perpetuate Caribbean stereotypes, stating that while people from the region had reacted positively to the song, he acknowledged that he would phrase some lines differently if writing them today.


“Dreadlock Holiday” was a major hit in the UK but failed to gain traction in the US, where it remains relatively unknown. A key reason for this was the reluctance of American rock radio stations to play reggae-influenced songs. Graham Gouldman expressed frustration over this, recalling that one station outright refused to play the track simply because it was reggae. He criticized this mindset, emphasizing that good music should be played regardless of genre.











24.3.25


AC/DC - BACK IN BLACK


Llançament: desembre de 1980

Àlbum: Back in Black


“Back in Black” és una cançó de la banda australiana de rock AC/DC, llançada el 1980 com el segon single als Estats Units del seu setè àlbum, “Back in Black”. Va arribar al #37 del Billboard Hot 100 el 1981 i més tard va entrar a les llistes d’Austràlia (#65) i el Regne Unit (#27) el 2012. L’àlbum “Back in Black” és el disc més venut d’AC/DC, amb més de 19 milions de còpies venudes als EUA i 40 milions arreu del món, convertint-se en un dels àlbums més venuts de tots els temps.


Es va publicar cinc mesos després de la mort del cantant Bon Scott, el febrer de 1980, com a tribut a ell. La lletra, amb versos com “Forget the hearse ’cause I never die” (“Oblideu el cotxe fúnebre perquè jo mai moro”), suggereix que el llegat de Scott perdura a través de la seva música. Brian Johnson, antic membre de Geordie, el va substituir i va debutar amb aquest tema, demostrant que AC/DC podia continuar sense el seu vocalista original.


El títol ja estava decidit abans d’escriure la cançó, i Malcolm Young feia anys que tenia el riff principal. La portada de l’àlbum va ser negra en homenatge a Scott, però la banda volia que la cançó fos una celebració, no una balada trista. Johnson va escriure la lletra amb llibertat, capturant l’esperit rebel de Scott. La cançó es va convertir en una de les més emblemàtiques d’AC/DC, ajudant a consolidar Johnson com la nova veu de la banda.


“Back in Black” és sovint considerada una de les millors cançons d’AC/DC, rivalitzant fins i tot amb “Highway to Hell”. La seva genialitat rau en la seva simplicitat i detalls, com la baixada en espiral després del primer riff i les petites pauses musicals després del segon. Com passa amb les millors cançons d’AC/DC, utilitza l’espai sonor amb mestria, deixant que cada matís brilli amb força.







AC/DC - BACK IN BLACK


Released: December 1980

Album: Back in Black


“Back in Black” is a song by Australian rock band AC/DC, released in 1980 as the second US single from their seventh album of the same name. It peaked at #37 on the Billboard Hot 100 in 1981 and later charted in Australia (#65) and the UK (#27) in 2012. The album “Back in Black” is AC/DC’s best-selling record, with over 19 million copies sold in the US and 40 million worldwide, making it one of the best-selling albums of all time.


It was released five months after the death of lead singer, Bon Scott, who died in February 1980, as a tribute to him. The lyrics, including “Forget the hearse ’cause I never die,” suggest that Scott’s legacy lives on through his music. Brian Johnson, formerly of Geordie, replaced Scott and made a strong debut with this song, proving AC/DC could continue without their original frontman.


The title was chosen before the song was written, with Malcolm Young already having the main guitar riff from years earlier. The album cover was black as a tribute to Scott, but the band wanted the song to be a celebration rather than a mournful ballad. Johnson wrote the lyrics freely, capturing Scott’s rebellious spirit. The track became one of AC/DC’s most iconic songs, helping establish Johnson as the band’s new voice.


“Back in Black” is often considered one of AC/DC’s greatest riffs, rivaling even “Highway to Hell”. Its brilliance lies in its simplicity and detail—the descending spiral after the first pass, the subtle musical hiccups after the second. Like the best AC/DC songs, it uses space effectively, letting every nuance shine. 











23.3.25


ELVIS PRESLEY - THAT’S ALL RIGHT 


Llançament: 19 de juliol de 1954

Llistes d’èxits: Regne Unit: #3


“That’s All Right” és una cançó de blues escrita i interpretada per Arthur Crudup, enregistrada per primera vegada el 1946. El març de 1949, RCA Victor la va reestrenar com “That’s All Right, Mama” en el seu nou format de singles de 45 rpm, convertint-se en el primer enregistrament de rhythm and blues del segell en aquest format.


La versió d’Elvis Presley va ser el seu primer single, gravat durant la seva primera sessió als Sun Records el 1954. En aquell moment, Elvis tenia 19 anys i treballava com a conductor de camions. Originalment, havia anat a Sun per gravar una cançó per a la seva mare. Sam Phillips, propietari de Sun, buscava un home blanc que sonés com un home negre, i la seva assistent Marion Keiser va recomanar-li Elvis.


Durant la sessió, Elvis, el baixista Bill Black i el guitarrista Scotty Moore van experimentar amb diverses cançons fins que, de manera espontània, van tocar “That’s All Right” d’Arthur “Big Boy” Crudup del 1946 amb un estil més ràpid i energètic. Phillips es va enamorar d’aquesta versió innovadora i la van gravar. Aquesta fusió única de blues i energia uptempo fa que alguns considerin la cançó com una de les primeres peces de rock and roll.


Elvis va gravar “That’s All Right” als Sun Studios de Memphis el 5 de juliol de 1954, durant la seva segona sessió amb el guitarrista principal Scotty Moore. Aquesta peça va marcar un punt d’inflexió en la seva carrera i va ser la primera cançó que va interpretar en directe. El seu concert debut va tenir lloc el 30 de juliol de 1954, on va obrir per Slim Whitman a Memphis i va tocar “That’s All Right, Mama”, “Blue Moon of Kentucky” i “I’ll Never Let You Go (Little Darlin’)”.


Segons Moore, la sessió de gravació no va ser fàcil. Elvis va començar a fer bromes i a saltar mentre tocava, cosa que va frustrar el productor Sam Phillips. Phillips els va fer començar de nou, i va ser aquesta segona presa la que es va convertir en l’enregistrament definitiu.


Sam Phillips va portar una còpia del single al DJ Dewey Phillips, un pioner de WHBQ a Memphis. El 8 de juliol de 1954, Dewey es va convertir en el primer DJ a punxar una cançó d’Elvis en el seu programa Red, Hot & Blue. La resposta del públic va ser aclaparadora, i Dewey la va posar repetidament fins que finalment va convidar Elvis a una entrevista en directe. Dewey, conegut per barrejar música negra i blanca al seu programa, va ajudar “That’s All Right” a guanyar popularitat a Memphis i més enllà, obrint el camí per a l’ascens meteòric d’Elvis.


En la pel·lícula biogràfica de 2022, Elvis, dirigida per Baz Luhrmann, Gary Clark Jr. interpreta Arthur “Big Boy” Crudup tocant “That’s All Right” en una escena on un jove Elvis observa com toca en un juke joint. La pel·lícula també inclou versions de la cançó interpretades per Austin Butler (que encarna l’Elvis adult) i per Elvis Presley mateix. Un moment destacat és una escena a Las Vegas en què Butler, com a Elvis, lidera l’orquestra en un nou arranjament de la cançó. Aquesta actuació, inicialment prevista amb playback, es va gravar en directe després que Luhrmann decidís que necessitava més espontaneïtat. Butler va oferir una actuació improvisada en només unes poques preses, creant una de les escenes més celebrades de la pel·lícula.


El 5 de juliol de 2004, exactament 50 anys després de la gravació de “That’s All Right, Mama” per Elvis Presley, la cançó va ser reeditada. Tot i que als Estats Units no va tenir gaire atenció, al Regne Unit va assolir el número 3 i també va entrar a les llistes del Canadà i Austràlia. El 1998, l’enregistrament original d’Elvis de 1954 va ser inclòs al Grammy Hall of Fame, reconeixent el seu impacte en la història de la música.







ELVIS PRESLEY - THAT’S ALL RIGHT 


Released: July 19, 1954

Charts: UK: #3 


“That’s All Right” is a blues song written and performed by Arthur Crudup, first recorded in 1946. In March 1949, RCA Victor re-released the track as “That’s All Right, Mama” on its new 45 rpm single format, marking the label’s first rhythm and blues record in this format.


His cover of “That’s All Right” was Elvis Presley’s first single, recorded during his first session at Sun Records in 1954. At the time, Elvis was a 19-year-old truck driver who had originally come to Sun to record a song for his mother. Sam Phillips, Sun’s owner, was searching for a white man who sounds like a black man, and his assistant Marion Keiser brought Elvis to his attention.


In the session, Elvis, bassist Bill Black, and guitarist Scotty Moore experimented with various songs. They struck gold when they spontaneously played Arthur “Big Boy” Crudup’s 1946 blues tune “That’s All Right” in a faster, more energetic style. Phillips loved the innovative approach, and they recorded it. This unique blend of blues and uptempo energy led some to consider it one of the first rock ‘n’ roll songs.


Elvis recorded “That’s All Right” at Sun Studios in Memphis on July 5, 1954, during just his second session with lead guitarist Scotty Moore. This track marked a turning point in Elvis’ career and became the first song he performed live. His debut concert took place on July 30, 1954, where he opened for Slim Whitman in Memphis, playing “That’s All Right, Mama,” “Blue Moon Of Kentucky,” and “I’ll Never Let You Go (Little Darlin’).


According to Moore, the recording session wasn’t without challenges. Elvis began “acting the fool” and jumping around while playing, prompting frustration from producer Sam Phillips. Phillips made them start over, and it was this second take that became the iconic recording.


Sam Phillips took a copy of the single to Dewey Phillips, a pioneering DJ at WHBQ in Memphis. On July 8, 1954, Dewey became the first DJ to play an Elvis song, spinning it on his Red, Hot & Blue show. The track received an overwhelming response, leading Dewey to play it repeatedly and eventually bring Elvis in for an on-air interview. Dewey Phillips was known for his groundbreaking approach, mixing black and white music on his show, which attracted a diverse audience. His support for “That’s All Right” helped the song gain traction in Memphis before it went national, paving the way for Elvis’ meteoric rise.


In Baz Luhrmann’s 2022 biopic Elvis, Gary Clark Jr. portrayed Arthur “Big Boy” Crudup, performing “That’s All Right” in a scene where a young Elvis sneaks a glimpse of him playing at a juke joint. The film also features versions of the song by Austin Butler, who plays the adult Elvis, and by Elvis Presley himself. One standout moment is a Vegas scene where Butler, as Elvis, leads the orchestra in a new arrangement of the song. Initially rehearsed using playback, Luhrmann decided the scene needed a live performance. He instructed Butler to perform the song spontaneously with live instruments, much like Elvis would have done. Despite initial nerves, Butler delivered an improvisational performance in just a few takes, creating one of the movie’s most celebrated scenes.


On July 5, 2004, exactly 50 years after Elvis Presley recorded “That’s All Right Mama,” the song was re-released. While it didn’t gain much attention in the United States, it achieved significant success in the UK, reaching #3, and also charted in Canada and Australia. In 1998, Elvis’s original 1954 recording was inducted into the Grammy Hall of Fame, recognizing its lasting impact on music history.










22.3.25


FRANKIE VALLI - GREASE 


Llançament: maig de 1978

Posició a les llistes: EUA: #1 (2 setmanes)


“Grease” és una cançó escrita per Barry Gibb i gravada per Frankie Valli, llançada com a single el maig de 1978. És el tema principal de la pel·lícula “Grease”, basada en el musical de 1971. Va ser el segon número 1 als Estats Units de la banda sonora, després de “You’re The One That I Want”. Publicada al maig de 1978, es va beneficiar de l’èxit massiu del film, escalant posicions al Billboard Hot 100 al juliol i assolint el #1 el 26 d’agost. La cançó, que celebra l’estil de vida greaser, apareix dues vegades a la banda sonora: com a tema d’obertura i de tancament.


Amb més de set milions de còpies venudes arreu del món, “Grease” va ser una de les quatre cançons escrites exclusivament per a la pel·lícula i que no formaven part del musical original. Barry Gibb va produir el tema juntament amb Albhy Galuten i Karl Richardson, coneguts pel seu treball a “Saturday Night Fever”. Tot i que Gibb va escriure la cançó, no en va fer la veu principal, ja que el productor Robert Stigwood volia que “Grease” tingués una identitat pròpia separada de “Saturday Night Fever”. Per això, es va triar Frankie Valli, una veu icònica, encara que no havia tingut èxits recents. Gibb, però, hi va fer els cors, i Peter Frampton hi va tocar la guitarra solista.


En una entrevista a Billboard, Valli va recordar que Barry Gibb li va oferir la cançó personalment. El seu mànager, Allan Carr, que també era productor de “Grease”, li va donar a triar entre interpretar el tema principal o fer un paper a la pel·lícula com a cantant de “Beauty School Dropout”. Valli va triar “Grease”, que es va convertir en un dels èxits més grans de la seva carrera.


Tot i que el seu so disco contrastava amb l’ambientació dels anys 50 del film, el públic va adorar la cançó. Va obtenir disco de platí, i la banda sonora de “Grease” va vendre més de 8 milions de còpies només als Estats Units.






FRANKIE VALLI - GREASE 


Released: May 1978

US: #1 (2 wks) 


“Grease” is a song written by Barry Gibb and recorded by Frankie Valli, released as a single in May 1978. It serves as the title track for the movie “Grease”, which was based on the 1971 stage musical. It was the second US #1 hit from the soundtrack, following “You’re The One That I Want.” Released in May 1978, it benefited from the film’s blockbuster success, climbing the Billboard Hot 100 in July and reaching #1 on August 26. The song, celebrating the greaser lifestyle, appears twice on the film’s soundtrack—both as the opening and closing track.


Selling over seven million copies worldwide, “Grease” was one of four songs written specifically for the film that were not part of the original stage production. Barry Gibb produced the track alongside Albhy Galuten and Karl Richardson, known for their work on “Saturday Night Fever”. Barry Gibb wrote it but did not sing lead, as producer Robert Stigwood wanted “Grease” to have its own identity, separate from “Saturday Night Fever”. Instead, Frankie Valli was chosen due to his recognizable voice, though he hadn’t had a recent hit. Gibb still provided backup vocals on the track. Additionally, Peter Frampton played lead guitar on the song.


Valli recalled in a Billboard interview that Barry Gibb personally offered him the song. His manager, Allan Carr—who was also a “Grease” producer—gave him the choice of recording the title track or appearing in the film as the singer of “Beauty School Dropout.” Valli chose “Grease,” which became one of the biggest hits of his career.


Despite its disco sound clashing with the film’s 1950s setting, audiences loved the song. It went platinum, and the “Grease” soundtrack sold over 8 million copies in the US alone.