BILLY JOEL - PIANO MAN

Publicació: 2 de novembre de 1973

Llistes: EUA: #25

“Piano Man” és el gran èxit que va llançar la carrera de Billy Joel i una de les seves cançons més icòniques. Va ser publicada el 2 de novembre de 1973 i forma part del seu àlbum homònim, “Piano Man”. Escrita des de la perspectiva d’un pianista de bar, la cançó es basa en les experiències reals de Joel tocant a The Executive Room, un local de Los Angeles, durant un període difícil de la seva carrera. En aquell moment, Joel actuava sota el pseudònim “Bill Martin” mentre intentava escapar d’un contracte discogràfic restrictiu amb Family Productions, després del fracàs comercial del seu primer àlbum “Cold Spring Harbor”.

La lletra retracta una escena de dissabte a la nit en un bar, plena de personatges tant acolorits com melancòlics: un vell, un cambrer, una cambrera, homes de negocis frustrats i clients habituals desenganyats, com el novel·lista immobiliari Paul o un mariner anomenat Davy. Tots ells busquen un moment d’evasió, i el pianista —el piano man— els la proporciona amb la seva música, mentre recull propines en un pot.

La composició combina narració personal amb una estructura semblant a una cansó de rima o limerick, que Joel va descriure més tard com a senzilla i repetitiva. Tot i que inicialment se sentia avergonyit per l’èxit de la cançó, amb el temps la va acceptar com una de les seves peces més estimades, dient que era una favorita del karaoke i considerant-la com un fill ben estimat dins del seu catàleg musical.

Aquest tema es va convertir en el primer gran èxit de Joel i va ajudar a impulsar la seva carrera després de signar amb Columbia Records. Irònicament, tot i haver deixat Family Productions, aquesta companyia va mantenir els drets sobre els beneficis de “Piano Man” durant anys. Un dels personatges de la cançó —la cambrera que practica la política— fa referència a Elizabeth Weber, la primera esposa de Joel, amb qui es va casar el 1973.

“Piano Man” ha inspirat diverses versions, incloent-hi una adaptació en castellà titulada “El Hombre del Piano” interpretada per Ana Belén, que dona més protagonisme al dolor personal del pianista que no pas als clients del bar.

BILLY JOEL - PIANO MAN

Released: November 2, 1973

Charts:  US: #25 

“Piano Man” is Billy Joel’s breakthrough hit and one of his most iconic songs, first released on November 2, 1973, and featured on his album “Piano Man”. Written from the perspective of a lounge pianist, the song reflects Joel’s own experiences playing under the pseudonym “Bill Martin” at The Executive Room, a bar in Los Angeles, during a low point in his early career. At the time, Joel was trying to escape a restrictive record contract with Family Productions after the commercial failure of his debut album “Cold Spring Harbor”.

The lyrics depict a Saturday night scene at a bar, filled with colorful and melancholic characters—an old man, a bartender, a waitress, struggling businessmen, and disillusioned regulars like “the real estate novelist” Paul and a naval serviceman named Davy. These figures all come seeking escape, and the piano man provides it with his music, while collecting tips in his jar.

Joel’s songwriting mixes personal narrative with limerick-style verses, a structure he later described as simple and repetitive. Despite initially being embarrassed by the song’s success, Joel recognized its impact, calling it “a karaoke favorite” and ultimately embracing it as a well-loved “kid” among his catalog of songs.

The tune became Joel’s first major hit and helped launch his career after he signed with Columbia Records. Ironically, though Joel had left Family Productions, the company retained royalties from “Piano Man” for years. One of the characters in the song—the “waitress practicing politics”—is a reference to Elizabeth Weber, Joel’s first wife, whom he married in 1973.

The song has inspired covers, including a Spanish version titled “El Hombre del Piano” by Ana Belén, which reinterprets the narrative, focusing more on the piano man’s personal sorrow than the bar’s patrons.

 

CELINE DION -  MY HEART WILL GO ON

Publicació: 24 de novembre de 1997

Llistes: EUA: #1 (2 setmanes) · Regne Unit: #1 (2 setmanes)

“My Heart Will Go On” és la cèlebre cançó principal de la pel·lícula “Titanic” de 1997, interpretada per la cantant canadenca Celine Dion. La peça va ser composada per James Horner, amb lletra de Will Jennings, i produïda per Horner mateix juntament amb Walter Afanasieff i Simon Franglen. Es va publicar internacionalment el 24 de novembre de 1997, per Columbia i Epic Records, i es va incloure tant a l’àlbum de Dion “Let’s Talk About Love” com a la banda sonora oficial de la pel·lícula.

La cançó va aparèixer per primera vegada a la banda sonora de “Titanic”, publicada el 7 de novembre de 1997, la qual va assolir un èxit comercial enorme, amb més de 15 milions de còpies venudes a tot el món. Sony Records, que havia adquirit els drets de la banda sonora per només 800.000 dòlars abans que la cançó fos escrita, en va obtenir grans beneficis. Una setmana després, el tema es va incloure a l’àlbum de Dion que també va ser un fenomen global amb uns 30 milions de còpies venudes. Ambdós àlbums van rebre la certificació Diamond als EUA per haver superat els 10 milions d’unitats venudes.

James Horner, compositor reconegut per bandes sonores de pel·lícules com “Braveheart”, “Apollo 13” i “Aliens”, va crear la música i la partitura de “Titanic”. El lletrista Will Jennings, conegut per col·laboracions amb Steve Winwood i Eric Clapton, es va inspirar per escriure la lletra després de conèixer Beatrice Wood, una artista centenària que li va recordar l’esperit viu del personatge de Rose. Aquesta trobada va servir de base emocional per al missatge de la cançó.

Tot i que Dion ja era una estrella consagrada gràcies a èxits com “The Power of Love” o “Because You Loved Me”, va ser reticent a gravar la cançó. Va ser el seu marit i mànager René Angélil qui la va animar a fer-ho. Dion va enregistrar la maqueta en una sola presa, que finalment es va utilitzar com a versió definitiva en la pel·lícula.

Malgrat l’escepticisme inicial envers la producció i el pressupost de “Titanic”, la pel·lícula es va convertir en un fenomen global, i “My Heart Will Go On” es va consolidar com una de les cançons més reeixides i reconeixibles de la història del cinema i de la música pop. És un moment clau en la carrera de Celine Dion i una de les cançons més venudes de tots els temps.

CELINE DION -  MY HEART WILL GO ON

Released: November 24, 1997

US: #1 ( 2 weeks)  UK: #1 ( 2 weeks) 

“My Heart Will Go On” is the iconic theme song of the 1997 film “Titanic”, performed by Canadian singer Celine Dion. Composed by James Horner with lyrics by Will Jennings, the song was produced by Horner, Walter Afanasieff, and Simon Franglen. It was released internationally on November 24, 1997, by Columbia and Epic Records, featured on both Dion’s album #Let’s Talk About Love” and the “Titanic” soundtrack.

The song first appeared on the “Titanic” soundtrack, released on November 7, 1997, which became a massive commercial success, selling at least 15 million copies worldwide. This was especially profitable for Sony Records, who had secured the soundtrack rights for only $800,000—before the song was even written. A week later, the track was included on Dion’s album “Let’s Talk About Love”, which achieved similar success, selling approximately 30 million copies globally. Both albums were certified Diamond in the US for sales exceeding 10 million units.

James Horner, a celebrated composer known for film scores like “Braveheart”, “Apollo 13”, and “Aliens”, created the music and score for “Titanic”. Lyricist Will Jennings, known for collaborations with artists like Steve Winwood and Eric Clapton, was inspired to write the lyrics after meeting centenarian artist Beatrice Wood. Jennings saw in Wood the same spirit and vitality as the character Rose in “Titanic”, and used this as the emotional basis for the song’s lyrics.

Celine Dion, though a major star by then with hits like “The Power of Love” and “Because You Loved Me,” was reluctant to record the song. Encouraged by her husband and manager René Angélil, she agreed to record a demo. Although she initially resisted the project, she delivered a powerful vocal in one take—which ended up being the final version used in the film.

Despite early skepticism about the film’s production and budget, Titanic became a global blockbuster, and “My Heart Will Go On” became one of the most successful and recognizable songs in cinematic and pop music history. It remains a defining moment in Dion’s career and one of the best-selling singles of all time. 

MIGUEL RIOS - ROCK & RÍOS

Publicació: Maig de 1982

El 1982, Miguel Ríos, pioner del rock en castellà, va celebrar els seus vint anys de trajectòria musical amb un projecte que marcaria per sempre la història de la música popular a Espanya: “Rock & Ríos”. Aquest disc en directe, enregistrat els dies 5 i 6 de març al Pabellón de la Ciudad Deportiva del Reial Madrid, es va convertir en un fenomen sense precedents, tant a nivell musical com social. L’àlbum va ser publicat a principis de maig d’aquell mateix any i, contra tot pronòstic, va esdevenir un èxit massiu: 450.000 còpies venudes i una gira multitudinària que va recórrer tot el país. 

El concert del 6 de març, retransmès per Televisió Espanyola en horari nocturn (fet insòlit per l’època), va captar l’atenció de milers d’espectadors. Miguel Ríos, juntament amb els productors Carlos Narea i Tato Gómez, va aconseguir una fita: crear el disc en directe més venut del rock en espanyol i oferir el que molts consideren el concert més emblemàtic del gènere.

Tot i les dificultats tècniques (la unitat mòbil d’enregistrament procedent de Londres va arribar tard a causa de problemes duaners), es va poder salvar la gravació de la segona nit. La primera només va servir d’assaig, amb dues cançons rescatades. El repertori inclou temes dels tres àlbums anteriors —“Los viejos rockeros nunca mueren”, “Rocanrol bumerang” i “Extraños en el escaparate”—, a més de clàssics com “El río” (1968), “Al Ándalus” (1977) i una versió rockera de l’”Himno a la alegría”. S’hi afegeixen quatre temes nous, entre ells el celebrat “Bienvenidos”, que va arribar al número u de “Los 40 Principales” el 29 de maig. El muntatge escènic va ser espectacular a nivell de llum i so, combinat amb làsers i pantalles gegant, inusual a l’Espanya de l’època.

Miguel Ríos, recordant el procés creatiu darrere d’un dels seus temes més emblemàtics, “Bienvenidos”, explicava en una entrevista a Rolling Stone que no hi havia cap cançó en castellà que donés la benvinguda al públic a l’estil del “Sgt. Pepper’s” dels Beatles i que ell volia agrair al públic que hagués escollit el seu concert per damunt d’altres opcions. Els crítics no hi van estar d’acord i ho van trobar una absurditat, però ell tenia clar el seu propòsit i la va escriure a casa seva d’una tirada. Aquesta cançó, que obria els concerts de la gira, no només donava la benvinguda al públic, sinó que es va convertir en un himne generacional, carregat d’energia, agraïment i complicitat amb una audiència que començava a sentir-se lliure en una Espanya en plena transformació.

La gira de “Rock & Ríos” va començar el 16 de juliol a Benalmàdena i va acabar el 3 d’octubre a La Corunya, amb un èxit aclaparador a totes les ciutats. El disc es va convertir en símbol d’una generació i d’un moment històric, deixant una empremta indeleble en la cultura musical del país. Amb “Rock & Ríos”, Miguel Ríos no només va fer història; va donar la benvinguda a una nova manera d’entendre el rock en espanyol en un moment clau del país que vivia els primers anys de democràcia. 

DAVID BOWIE - THE JEAN GENIE

Publicació: 24 de novembre de 1972

Llistes d’èxits: Regne Unit: #2 · Estats Units: #71

“The Jean Genie” va ser el single principal de l’àlbum “Aladdin Sane” de David Bowie, llançat el novembre de 1972. Coproduït per Bowie i Ken Scott, el tema es va gravar amb The Spiders from Mars, la seva emblemàtica banda de suport formada per Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria). La cançó esdevingué un dels seus èxits més icònics, arribant al número 2 a les llistes britàniques, el més alt de la seva carrera fins llavors, i al número 71 al Billboard Hot 100 dels EUA.

Musicalment, “The Jean Genie” és un tema glam rock brut amb influències del blues, construït a partir d’un riff de guitarra a l’estil Bo Diddley, interpretat per Ronson. El riff va sorgir durant una jam session improvisada a la gira de Ziggy Stardust, probablement entre concerts a Cleveland i Memphis, quan Ronson estava experimentant amb la seva nova guitarra Les Paul. Bowie la va acabar d’escriure mentre estava a Nova York, una ciutat que l’inspirava profundament i on escriuria moltes altres cançons.

Pel que fa a la lletra, Bowie descrivia la peça com un “bufet d’americana imaginària”. El personatge principal és una mescla d’influències, inspirat sobretot en Iggy Pop, i el títol és un joc de paraules amb el nom de l’escriptor francès Jean Genet. Aquest “Jean Genie” representa la decadència, la picardia i el surrealisme urbà—trets definitoris de l’estètica glam que Bowie liderava en aquell moment.

La cançó també està relacionada amb Cyrinda Foxe, actriu vinculada a l’escena de Warhol i que havia sortit en anuncis dels texans “Jean Genie jeans”. Foxe, que més tard es casaria amb Steven Tyler (Aerosmith), no només va inspirar part de la cançó, sinó que també va aparèixer al videoclip promocional, enregistrat ràpidament durant una estada de Bowie als Estats Units.

Un moment destacat és el crit “Get back on it!” que Bowie fa just abans del primer torn de cor. Era una indicació improvisada al baixista Trevor Bolder, que s’havia avançat per error. Bowie va decidir no tornar a gravar-ho perquè li agradava la espontaneïtat del moment, deixant-lo a la versió definitiva.

“The Jean Genie” no va estar exempta de polèmica. Poc després, el grup The Sweet va llançar Block Buster!, una cançó amb un riff molt similar. Tot i que Block Buster! es va enregistrar i publicar una mica més tard que la cançó de Bowie, va arribar al número 1 al Regne Unit, encenent debats sobre la semblança entre dues peces clau del glam rock britànic.

Quatre dècades més tard, el 2011, va aparèixer un tresor perdut: el càmera John Henshall va trobar una gravació oblidada de Bowie interpretant “The Jean Genie” al programa Top of the Pops el gener de 1973—una filmació que es creia esborrada per sempre. Aquesta actuació es va tornar a emetre el desembre de 2011, emocionant els fans que pensaven que s’havia perdut per sempre.

DAVID BOWIE - THE JEAN GENIE

Released: November 24, 1972

Charts: UK: #2    US: #71 

Released on November 1972, “The Jean Genie” was the lead single from David Bowie’s 1973 album “Aladdin Sane”. Co-produced by Bowie and Ken Scott, the track was recorded with The Spiders from Mars—his legendary backing band featuring Mick Ronson (guitar), Trevor Bolder (bass), and Mick Woodmansey (drums). It became one of Bowie’s most iconic songs, reaching #2 on the UK Singles Chart, making it his highest-charting single to that point, and peaking at #71 on the US Billboard Hot 100.

Musically, “The Jean Genie” is a gritty, bluesy glam-rock track built around a Bo Diddley-style guitar riff played by Ronson. The riff was born during an impromptu jam session on the Ziggy Stardust Tour—reportedly between shows in Cleveland and Memphis—when Ronson began riffing on his new Les Paul guitar. The song quickly evolved from that jam, initially titled “Bussin’”, and was completed by Bowie during his time in New York City, a city he loved and where he would later write many more songs.

Lyrically, Bowie described the track as “a smorgasbord of imagined Americana.” The titular character is a mash-up of influences, inspired primarily by Iggy Pop, with the song title itself being a clever wordplay nod to French writer Jean Genet. The character of The Jean Genie embodies decadence, mischief, and street-level surrealism—hallmarks of the glam rock aesthetic Bowie was championing.

The song was also tied to Cyrinda Foxe, a Warhol associate and actress who starred in ads for Jean Genie jeans, and who later married Aerosmith frontman Steven Tyler. She not only inspired part of the song but also appeared in its promotional film clip, which was shot quickly during Bowie’s stay in the US.

A memorable moment in the song occurs just before the first chorus when Bowie shouts “Get back on it!” This was directed at bassist Trevor Bolder, who had jumped into the chorus too early. Rather than re-recording, Bowie liked the spontaneity of the moment and decided to leave it in the final mix.

“The Jean Genie” wasn’t without controversy. Around the same time, The Sweet released “Block Buster!”, a song that featured a riff very similar to Bowie’s track. Although recorded and released slightly after “The Jean Genie,” “Block Buster!” hit #1 in the UK, sparking debate and comparisons between the two glam rock titans.

Nearly four decades later, in 2011, a lost treasure resurfaced. John Henshall, a cameraman, discovered a long-lost recording of Bowie performing “The Jean Genie” on Top of the Pops in January 1973—a clip thought to have been erased. The performance aired again in December 2011, thrilling fans who believed it had been lost forever.