JANE BIRKIN & SERGE GAINSBOURG - JE T’AIME… MOI NON PLUS

Publicació: febrer de 1969

Llistes: EUA: #58 · Regne Unit: #1 (1 setmana)

“T’estimo… jo tampoc.” Amb aquestes paraules paradoxals —i una sèrie de sospirs ofegats que escandalitzarien mitja Europa— Serge Gainsbourg i Jane Birkin es van gravar per sempre a la història del pop amb “Je t’aime… moi non plus”. Aquesta provocadora cançó del 1969 no era només una cançó, era un terratrèmol cultural: prohibida, censurada, disseccionada… però també innegablement adorada.

La història començà dos anys abans, el 1967. Gainsbourg, el provocador francès per excel·lència, mantenia una relació apassionada amb l’actriu Brigitte Bardot, qui li va demanar que li escrivís la cançó d’amor més bonica que pogués imaginar. Aquella mateixa nit, Gainsbourg va escriure “Je t’aime… moi non plus” i “Bonnie and Clyde”. La parella va enregistrar la peça a l’estudi, un intercanvi murmurat i sensual, recolzat en acords d’orgue i veus cada cop més íntimes. Però Bardot estava casada amb l’industrial Gunter Sachs, i quan la premsa va descobrir la gravació, Sachs es va enfurismar. La cançó va ser arxivada—juntament amb la relació.

Però Gainsbourg no es va rendir. El 1968, durant el rodatge del film “Slogan”, va conèixer Jane Birkin, actriu i cantant britànica de 21 anys. Es van enamorar, i Gainsbourg li va demanar que tornés a gravar el duet. Birkin s’hi mostrava reticent: “La versió de Bardot era tan sensual”, va admetre després, “i jo estava gelosa.” Però temia que una altra ocupés el seu lloc a la cabina (i al llit de Gainsbourg), així que va acceptar. Abans de Birkin, Gainsbourg havia proposat la cançó a Marianne Faithfull, que la va rebutjar, tot i anomenar Bardot “una beneita” per fer-ho.

El resultat va ser una bomba musical. Publicada el 1969, la cançó presenta Gainsbourg i Birkin susurrant dolçors i exhalant sospirs en un crescendo d’intimitat suggerent. Els gemecs de Birkin van encendre una onada d’indignació. La lletra, en francès, representa una conversa entre amants en ple acte, poètica i carnal alhora. Gainsbourg afirmava que era “una cançó anti-sexe”, un reflex de la impossibilitat de l’amor físic. Anys més tard, el 1976, va dirigir una pel·lícula del mateix títol, protagonitzada per Birkin, que ampliava els temes de tensió eròtica i distància emocional.

La reacció pública va ser sísmica. Prohibida per la BBC, a Espanya, Suècia, el Brasil i condemnada pel Vaticà, la cançó, tanmateix, va arribar al núm. 1 al Regne Unit, convertint-se en el primer single en llengua estrangera a aconseguir-ho. També va arribar al núm. 2 a Irlanda i va triomfar a tot Europa. Els crítics estaven dividits: alguns la consideraven art, altres pornografia sonora. Però la curiositat va vèncer. Com passaria més tard amb “Love to Love You Baby” de Donna Summer (1975) o “Relax” de Frankie Goes to Hollywood (1984), la censura només va alimentar el mite.

El títol, “Je t’aime… moi non plus” (“T’estimo… jo tampoc”), prové d’una cita irònica de Salvador Dalí: “Picasso és espanyol, jo també. Picasso és un geni, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc.” Amb la seva ironia habitual, Gainsbourg feia paleses les contradiccions del desig, l’amor i l’ego.

Aquesta cançó segueix sent una fita del pop eròtic i transgressor, una obra d’art que va escandalitzar el món i, alhora, el va fascinar.

JANE BIRKIN & SERGE GAINSBOURG - JE T’AIME… MOI NON PLUS

Released: February 1969

Charts: US: #58   UK: #1 (1 week)

“I love you… me neither.” With those paradoxical words—and a series of breathy sighs that would scandalize much of Europe—Serge Gainsbourg and Jane Birkin etched themselves into pop history forever. “Je t’aime… moi non plus”, the provocative 1969 duet, wasn’t just a song—it was a cultural earthquake, banned, censored, dissected, and yet undeniably adored.

The story begins two years earlier, in 1967. Gainsbourg, the French provocateur, was in a torrid affair with actress Brigitte Bardot, who asked him to write the most beautiful love song he could imagine. That very night, he composed “Je t’aime… moi non plus” along with “Bonnie and Clyde”. The two recorded the song in the studio, a sultry, whispered exchange built on pulsing organ chords and increasingly intimate vocals. But Bardot was married to industrialist Gunter Sachs, and when the press caught wind of the collaboration, Sachs was furious. The track was shelved—along with their relationship.

Gainsbourg didn’t give up on the song. In 1968, on the set of the film “Slogan”, he met Jane Birkin, the 21-year-old British actress and singer. The two became lovers, and Gainsbourg asked her to re-record the duet. Birkin was initially reluctant—“The Bardot version was so hot,” she later said, “and I was jealous.” But fearing someone else might take her place in the booth (and in Gainsbourg’s bed), she agreed. Before Birkin, Gainsbourg had even approached Marianne Faithfull, who declined despite calling Bardot a fool for backing out.

The result was a musical bombshell. Released in 1969, the song features Gainsbourg and Birkin whispering sweet nothings and gasping sighs in a crescendo of suggestive intimacy. Birkin’s whispered moans ignited a storm of outrage. The lyrics, in French, are a lover’s conversation mid-act, poetic and carnal all at once. Gainsbourg would later claim it was “an anti-fuck song,” reflecting the impossibility of physical love. Years later, Gainsbourg directed a film of the same name in 1976, starring Birkin, expanding on the themes of erotic tension and emotional distance. 

The public reaction was seismic. Banned by the BBC, banned in Spain, Sweden, Brazil, and even condemned by the Vatican, the song nonetheless soared to #1 in the UK, the first foreign-language single to do so. It also reached #2 in Ireland and charted across Europe. Critics were divided—some called it art, others called it porn. But curiosity won out. Much like Donna Summer’s “Love to Love You Baby” in 1975 or Frankie Goes to Hollywood’s “Relax” in 1984, censorship only boosted the allure.

The title itself, “Je t’aime… moi non plus” (“I love you… me neither”), was borrowed from a quip by Salvador Dalí: “Picasso is Spanish, me too. Picasso is a genius, me too. Picasso is a communist, me neither.” With typical Gainsbourg irony, it underscored the contradictions of desire, love, and ego.

DAVID BOWIE - REBEL REBEL

Publicació: 15 de febrer de 1974

Llistes d’èxits: Regne Unit: #5 · Estats Units: #64

“Rebel Rebel” és un dels himnes més emblemàtics i populars de David Bowie. Publicat al Regne Unit el 15 de febrer de 1974 com a single principal del disc Diamond Dogs, la cançó representa tant la fi d’una era com l’inici de la constant reinvenció de Bowie. La versió britànica del senzill —més llarga— és la més reconeguda avui dia, mentre que als EUA es va editar una versió més curta, amb cors addicionals i més percussió, tot i que Bowie preferia el so més cru de l’original.

Escrita i produïda íntegrament per Bowie, “Rebel Rebel” es construeix a partir d’un riff de guitarra d’estil Keith Richards que palpita al llarg de tota la cançó com un batec—brut, repetitiu i hipnòtic. Els crítics l’han considerat un dels riffs més llegendari del rock, al costat de “Paranoid” de Black Sabbath, “Whole Lotta Love” de Led Zeppelin, o “Smoke on the Water” de Deep Purple. Però aquest riff no és obra de Mick Ronson: és Bowie mateix tocant la guitarra amb un so brut i actitud desafiant. En aquest moment, Ronson ja havia deixat la banda, i “Rebel Rebel” es convertí en el primer gran èxit de Bowie des de “Space Oddity” sense la seva col·laboració. Bowie es va encarregar de gairebé tots els aspectes de la cançó.

La cançó es va originar com a part d’un musical fallit sobre Ziggy Stardust a finals de 1973, però aviat va adquirir entitat pròpia. En aquell moment, Bowie ja volia abandonar el glam rock, i “Rebel Rebel” funciona com un comiat desafiant al gènere que ell mateix havia ajudat a crear. Amb la seva energia esquinçada, lletra transgressora i una actitud antiautoritària, molts crítics l’han qualificat de “proto-punk”—punk abans del punk.

Lletrísticament, és una celebració de la fluïdesa de gènere, la no-conformitat i la rebel·lió adolescent: “You’ve got your mother in a whirl / She’s not sure if you’re a boy or a girl” (Tens la teva mare en un remolí / No està segura de si ets noi o noia). És Bowie parlant directament als fans que havien fet de Ziggy una icona—joves glam, marginats, outsiders—i els homenatja amb versos com:

“You love bands when they’re playing hard / You want more and you want it fast” (T'encanten les bandes quan toquen fort / Vols més i ho vols ràpid). És un tribut rebel a la diferència, embolcallat amb pur rock’n’roll cobert de purpurina.

Comercialment, va tenir un gran èxit al Regne Unit arribant al número 5, tot i que als EUA només va arribar al número 64. Malgrat això, “Rebel Rebel” es va convertir en la cançó més versionada de Bowie i una de les seves favorites als directes. Al llarg dels anys, la va transformar en múltiples estils: punk, disco, reggae—una mostra clara de la seva versatilitat i atractiu diferencial.

Segons el guitarrista Alan Parker, Bowie va descriure un cop el riff com “una mica a l’estil dels Rolling Stones”, afegint amb un somriure: “Només vull empipar una mica en Mick [Jagger].” I potser ho va aconseguir—“Rebel Rebel” sonava com els Stones més perillosos, però amb una teatralitat glam que només Bowie podia oferir.

Dos anys després de l’explosió del glam rock, “Rebel Rebel” en destil·lava tota l’essència en un únic crit sorollós, brillant i desafiador. Però Bowie, sempre inquiet, ja es preparava per deixar-ho enrere i avançar. El següent pas? Un malson distòpic i orwellià amb “Diamond Dogs”, i després una immersió en el soul de Filadèlfia. I no va mirar mai enrere.

DAVID BOWIE - REBEL REBEL

Released: February 15, 1974

Charts: UK: #5  US: #64 

“Rebel Rebel” is one of David Bowie’s most popular anthems. Released in the UK on 15 February 1974 as the lead single from the album “Diamond Dogs”, the track marked both the end of an era and the beginning of Bowie’s continual reinvention. The UK version of the single runs longer and is the one most commonly associated with the song today. A shorter US edit was later released with additional backing vocals and percussion, though Bowie himself reportedly preferred the rawness of the original.

Written and produced solely by Bowie, “Rebel Rebel” is built around a Keith Richards-style riff that pulses through the entire song like a heartbeat—raw, repetitive, and hypnotic. Critics have ranked it among the most legendary riffs in rock, alongside Sabbath’s “Paranoid,” Zeppelin’s “Whole Lotta Love,” and Purple’s “Smoke on the Water.” Yet the riff isn’t Ronson’s—it’s Bowie himself on guitar, playing with a deliberately dirty tone and attitude. Mick Ronson, Bowie’s long-time guitarist, had exited the picture by this point, making “Rebel Rebel” the first Bowie hit since “Space Oddity” without his signature touch. Bowie handled nearly every aspect of the track himself.

The song began life as part of an abandoned Ziggy Stardust musical in late 1973, but quickly took on a life of its own. By this point, Bowie was ready to leave glam rock behind, and “Rebel Rebel” stands as a defiant kiss-off to the genre he helped invent. Critics have described it as “proto-punk”, with its gender-bending lyrics, ragged energy, and anti-authoritarian stance—punk before punk.

Lyrically, it’s a celebration of gender fluidity, non-conformity, and teen rebellion:

“You’ve got your mother in a whirl / She’s not sure if you’re a boy or a girl”.

It’s Bowie writing directly to the kids who had made Ziggy a sensation—glam fans, outcasts, and outsiders, all of whom he honors with lines like:

“You love bands when they’re playing hard / You want more and you want it fast.”

It’s a rebellious tribute to those who dared to be different, wrapped in glitzy, glitter-dusted rock ‘n’ roll.

Commercially, the song was a hit—#5 on the UK Singles Chart, though it only reached #64 in the US. Despite the relatively modest American showing, “Rebel Rebel” went on to become Bowie’s most-covered song and a live favorite for decades. On stage, he twisted it into punk, disco, even reggae variants depending on the era—proof of its versatility and timeless appeal.

According to guitarist Alan Parker, Bowie once described the riff as “a bit Rolling Stonesy,” admitting with a smirk, “I just want to piss Mick [Jagger] off a bit.” And he might have—“Rebel Rebel” sounded like the Stones at their most dangerous, yet with a glam theatricality only Bowie could conjure.

Two years after glam exploded, “Rebel Rebel” distilled everything the movement stood for into one loud, brash, glittering roar. But Bowie, ever restless, was already preparing to torch it all and move forward. His next stop? A dystopian, Orwellian nightmare in the form of “Diamond Dogs”, and soon after, a plunge into Philly soul. He never looked back.

BILLY JOEL - PIANO MAN

Publicació: 2 de novembre de 1973

Llistes: EUA: #25

“Piano Man” és el gran èxit que va llançar la carrera de Billy Joel i una de les seves cançons més icòniques. Va ser publicada el 2 de novembre de 1973 i forma part del seu àlbum homònim, “Piano Man”. Escrita des de la perspectiva d’un pianista de bar, la cançó es basa en les experiències reals de Joel tocant a The Executive Room, un local de Los Angeles, durant un període difícil de la seva carrera. En aquell moment, Joel actuava sota el pseudònim “Bill Martin” mentre intentava escapar d’un contracte discogràfic restrictiu amb Family Productions, després del fracàs comercial del seu primer àlbum “Cold Spring Harbor”.

La lletra retracta una escena de dissabte a la nit en un bar, plena de personatges tant acolorits com melancòlics: un vell, un cambrer, una cambrera, homes de negocis frustrats i clients habituals desenganyats, com el novel·lista immobiliari Paul o un mariner anomenat Davy. Tots ells busquen un moment d’evasió, i el pianista —el piano man— els la proporciona amb la seva música, mentre recull propines en un pot.

La composició combina narració personal amb una estructura semblant a una cansó de rima o limerick, que Joel va descriure més tard com a senzilla i repetitiva. Tot i que inicialment se sentia avergonyit per l’èxit de la cançó, amb el temps la va acceptar com una de les seves peces més estimades, dient que era una favorita del karaoke i considerant-la com un fill ben estimat dins del seu catàleg musical.

Aquest tema es va convertir en el primer gran èxit de Joel i va ajudar a impulsar la seva carrera després de signar amb Columbia Records. Irònicament, tot i haver deixat Family Productions, aquesta companyia va mantenir els drets sobre els beneficis de “Piano Man” durant anys. Un dels personatges de la cançó —la cambrera que practica la política— fa referència a Elizabeth Weber, la primera esposa de Joel, amb qui es va casar el 1973.

“Piano Man” ha inspirat diverses versions, incloent-hi una adaptació en castellà titulada “El Hombre del Piano” interpretada per Ana Belén, que dona més protagonisme al dolor personal del pianista que no pas als clients del bar.

BILLY JOEL - PIANO MAN

Released: November 2, 1973

Charts:  US: #25 

“Piano Man” is Billy Joel’s breakthrough hit and one of his most iconic songs, first released on November 2, 1973, and featured on his album “Piano Man”. Written from the perspective of a lounge pianist, the song reflects Joel’s own experiences playing under the pseudonym “Bill Martin” at The Executive Room, a bar in Los Angeles, during a low point in his early career. At the time, Joel was trying to escape a restrictive record contract with Family Productions after the commercial failure of his debut album “Cold Spring Harbor”.

The lyrics depict a Saturday night scene at a bar, filled with colorful and melancholic characters—an old man, a bartender, a waitress, struggling businessmen, and disillusioned regulars like “the real estate novelist” Paul and a naval serviceman named Davy. These figures all come seeking escape, and the piano man provides it with his music, while collecting tips in his jar.

Joel’s songwriting mixes personal narrative with limerick-style verses, a structure he later described as simple and repetitive. Despite initially being embarrassed by the song’s success, Joel recognized its impact, calling it “a karaoke favorite” and ultimately embracing it as a well-loved “kid” among his catalog of songs.

The tune became Joel’s first major hit and helped launch his career after he signed with Columbia Records. Ironically, though Joel had left Family Productions, the company retained royalties from “Piano Man” for years. One of the characters in the song—the “waitress practicing politics”—is a reference to Elizabeth Weber, Joel’s first wife, whom he married in 1973.

The song has inspired covers, including a Spanish version titled “El Hombre del Piano” by Ana Belén, which reinterprets the narrative, focusing more on the piano man’s personal sorrow than the bar’s patrons.

 

CELINE DION -  MY HEART WILL GO ON

Publicació: 24 de novembre de 1997

Llistes: EUA: #1 (2 setmanes) · Regne Unit: #1 (2 setmanes)

“My Heart Will Go On” és la cèlebre cançó principal de la pel·lícula “Titanic” de 1997, interpretada per la cantant canadenca Celine Dion. La peça va ser composada per James Horner, amb lletra de Will Jennings, i produïda per Horner mateix juntament amb Walter Afanasieff i Simon Franglen. Es va publicar internacionalment el 24 de novembre de 1997, per Columbia i Epic Records, i es va incloure tant a l’àlbum de Dion “Let’s Talk About Love” com a la banda sonora oficial de la pel·lícula.

La cançó va aparèixer per primera vegada a la banda sonora de “Titanic”, publicada el 7 de novembre de 1997, la qual va assolir un èxit comercial enorme, amb més de 15 milions de còpies venudes a tot el món. Sony Records, que havia adquirit els drets de la banda sonora per només 800.000 dòlars abans que la cançó fos escrita, en va obtenir grans beneficis. Una setmana després, el tema es va incloure a l’àlbum de Dion que també va ser un fenomen global amb uns 30 milions de còpies venudes. Ambdós àlbums van rebre la certificació Diamond als EUA per haver superat els 10 milions d’unitats venudes.

James Horner, compositor reconegut per bandes sonores de pel·lícules com “Braveheart”, “Apollo 13” i “Aliens”, va crear la música i la partitura de “Titanic”. El lletrista Will Jennings, conegut per col·laboracions amb Steve Winwood i Eric Clapton, es va inspirar per escriure la lletra després de conèixer Beatrice Wood, una artista centenària que li va recordar l’esperit viu del personatge de Rose. Aquesta trobada va servir de base emocional per al missatge de la cançó.

Tot i que Dion ja era una estrella consagrada gràcies a èxits com “The Power of Love” o “Because You Loved Me”, va ser reticent a gravar la cançó. Va ser el seu marit i mànager René Angélil qui la va animar a fer-ho. Dion va enregistrar la maqueta en una sola presa, que finalment es va utilitzar com a versió definitiva en la pel·lícula.

Malgrat l’escepticisme inicial envers la producció i el pressupost de “Titanic”, la pel·lícula es va convertir en un fenomen global, i “My Heart Will Go On” es va consolidar com una de les cançons més reeixides i reconeixibles de la història del cinema i de la música pop. És un moment clau en la carrera de Celine Dion i una de les cançons més venudes de tots els temps.

CELINE DION -  MY HEART WILL GO ON

Released: November 24, 1997

US: #1 ( 2 weeks)  UK: #1 ( 2 weeks) 

“My Heart Will Go On” is the iconic theme song of the 1997 film “Titanic”, performed by Canadian singer Celine Dion. Composed by James Horner with lyrics by Will Jennings, the song was produced by Horner, Walter Afanasieff, and Simon Franglen. It was released internationally on November 24, 1997, by Columbia and Epic Records, featured on both Dion’s album #Let’s Talk About Love” and the “Titanic” soundtrack.

The song first appeared on the “Titanic” soundtrack, released on November 7, 1997, which became a massive commercial success, selling at least 15 million copies worldwide. This was especially profitable for Sony Records, who had secured the soundtrack rights for only $800,000—before the song was even written. A week later, the track was included on Dion’s album “Let’s Talk About Love”, which achieved similar success, selling approximately 30 million copies globally. Both albums were certified Diamond in the US for sales exceeding 10 million units.

James Horner, a celebrated composer known for film scores like “Braveheart”, “Apollo 13”, and “Aliens”, created the music and score for “Titanic”. Lyricist Will Jennings, known for collaborations with artists like Steve Winwood and Eric Clapton, was inspired to write the lyrics after meeting centenarian artist Beatrice Wood. Jennings saw in Wood the same spirit and vitality as the character Rose in “Titanic”, and used this as the emotional basis for the song’s lyrics.

Celine Dion, though a major star by then with hits like “The Power of Love” and “Because You Loved Me,” was reluctant to record the song. Encouraged by her husband and manager René Angélil, she agreed to record a demo. Although she initially resisted the project, she delivered a powerful vocal in one take—which ended up being the final version used in the film.

Despite early skepticism about the film’s production and budget, Titanic became a global blockbuster, and “My Heart Will Go On” became one of the most successful and recognizable songs in cinematic and pop music history. It remains a defining moment in Dion’s career and one of the best-selling singles of all time.