SISTERS OF MERCY feat. OFRA HAZA - TEMPLE OF LOVE (1992)

Publicació: 29 d’abril de 1992

Llistes: Regne Unit: #3

L’any 1992, gairebé una dècada després de la publicació de la seva versió original en l’escena underground, els pioners britànics del rock gòtic The Sisters of Mercy van assolir l’èxit comercial amb una versió reimaginada i dramàtica del seu single de 1983, “Temple of Love”—aquesta vegada amb la veu de l’estrella israeliana Ofra Haza. Aquesta col·laboració inesperada unia dos mons aparentment oposats: el post-punk fosc de Leeds i el pop eteri d’influència iemenita. El resultat va ser una epopeia gòtica explosiva que es convertí en el seu èxit més gran, arribant al número 3 de la llista de singles del Regne Unit i encapçalant les llistes a diversos països europeus.

La versió original, escrita pel líder Andrew Eldritch, va ser publicada durant els primers anys del grup i capturava el seu estil característic de guitarres agressives, caixes de ritmes insistentes i lletres nihilistes. Tot i que no va entrar a la llista oficial britànica, sí que va aconseguir el número 1 a la UK Indie Chart, esdevenint un clàssic de culte dins l’escena gòtica underground.

Als inicis dels anys noranta, després del seu tercer àlbum “Vision Thing”, el grup va començar a allunyar-se de la indústria discogràfica a causa de conflictes amb la seva discogràfica WEA. Davant l’escassetat de material nou, el seu segell independent Merciful Release va optar per reeditar enregistraments antics en la compilació “Some Girls Wander by Mistake” del 1992. Com a acompanyament, Eldritch va decidir reinventar “Temple of Love” com un single d’estil cinematogràfic, donant-li una nova dimensió a través de la veu d’Ofra Haza, coneguda internacionalment com la “Madonna israeliana”.

Famosa per fusionar melodies tradicionals de l’Orient Mitjà amb produccions pop occidentals, Haza va aportar una qualitat transcendent i gairebé espiritual a la peça. La seva veu de mezzosoprano, superposada amb el baríton fosc d’Eldritch, generava una tensió entre el cel i la terra, entre l’amor i el turment. La cançó s’obre amb cordes ominoses i percussions que esclaten com trons, per acabar envoltada d’un remolí de guitarres i càntics, amb la veu d’Haza alçant-se com un àngel que plora dins la tempesta.

La col·laboració va ser profundament personal per a Eldritch, que admirava l’obra d’Haza. Més endavant va descriure la cançó com un homenatge a la devoció a través del patiment—una mena d’èxtasi religiós nascut de la ruïna emocional. Produïda per Eldritch amb l’ajuda d’Ian Stanley (exmembre de Tears for Fears), la cançó no es va incloure finalment a “Some Girls Wander by Mistake”, però sí a la recopilació “A Slight Case of Overbombing” l’any següent, que recollia els temes més coneguts del grup.

El videoclip que l’acompanyava, carregat d’iconografia religiosa i erotisme latent, va consolidar el mite de la cançó, presentant l’amor com a refugi i condemna alhora. La identitat visual del grup—ulleres fosques, crucifixos i ombres infinites—va quedar immortalitzada a l’era MTV.

Tràgicament, Ofra Haza va morir l’any 2000, víctima de complicacions relacionades amb la sida, amb només 42 anys. La seva participació a Temple of Love (1992) continua sent una de les seves col·laboracions més inquietants en el món occidental. A dia d’avui, The Sisters of Mercy segueixen actius com a banda en directe, interpretant material nou i inèdit tot i el seu llarg silenci als estudis.

SISTERS OF MERCY feat. OFRA HAZA - TEMPLE OF LOVE (1992)

Released: April 29, 1992

Charts: UK: #3 

In 1992, nearly a decade after the original version’s underground release, British gothic rock pioneers The Sisters of Mercy catapulted into the mainstream with a dramatic, reimagined version of their 1983 single “Temple of Love”—this time featuring the haunting voice of Israeli superstar Ofra Haza. The unlikely collaboration merged two seemingly disparate worlds: Leeds’ post-punk gloom and Yemenite-influenced ethereal pop. The result was an explosive gothic epic that brought the band their biggest commercial hit, peaking at No. 3 on the UK Singles Chart and topping charts across Europe.

Originally released during the band’s formative years, “Temple of Love” was written by frontman Andrew Eldritch and captured the group’s signature blend of grinding guitars, pounding drum machines, and nihilistic lyrics. Although the 1983 version didn’t break into the official UK Singles Chart, it reached No. 1 on the UK Indie Chart and became a cult favorite among the gothic underground.

Fast forward to the early 1990s: following the release of their third studio album “Vision Thing” (1990), the band had begun pulling away from the recording industry due to disputes with their label WEA. As a result, new material was scarce, and Merciful Release, their independent label, opted to reissue early recordings on the compilation “Some Girls Wander by Mistake” (1992). In tandem with the compilation, Eldritch decided to reimagine “Temple of Love” as a sweeping, cinematic single with a fresh dimension—one that came in the form of Ofra Haza, the globally revered “Israeli Madonna.”

Known for fusing traditional Middle Eastern melodies with Western pop production, Haza brought a transcendent, almost spiritual quality to the recording. Her mezzo-soprano vocals, layered beneath Eldritch’s dark baritone, created a tension between heaven and earth, love and torment. The track opens with ominous strings and thunderclap beats, soon cascading into a whirlpool of guitars and chants with Haza’s voice soaring like a lamenting angel amid the storm.

The collaboration was deeply personal for Eldritch, who was an admirer of Haza’s work. He later described the track as an ode to devotion through suffering—a kind of religious ecstasy born of emotional ruin. Produced by Eldritch with assistance from Ian Stanley (formerly of Tears for Fears), the track was not included on “Some Girls Wander by Mistake” but later appeared on the 1993 compilation “A Slight Case of Overbombing”, which chronicled the band’s best-known works.

The accompanying music video, bathed in dark, religious iconography and sensual overtones, solidified the song’s mythos, portraying love as both a sanctuary and a curse. The band’s visual identity—dark sunglasses, crucifixes, and endless shadows—was now etched into MTV-era consciousness.

Tragically, Ofra Haza passed away in 2000 due to AIDS-related complications, at just 42 years old. Her participation in “Temple of Love (1992)” remains one of her most haunting Western collaborations. As of 2025, The Sisters of Mercy remain active as a touring band, continuing to perform new and unreleased material live, despite their decades-long silence in the studio. 

TINA TURNER - BETTER BE GOOD TO ME

Publicació: 3 de setembre de 1984

Llistes: EUA: #5 · Regne Unit: #45

“Better Be Good to Me” és un single del 1984 interpretat per Tina Turner, inclòs en el seu aclamat àlbum de retorn “Private Dancer”. La cançó va ser escrita originalment per Mike Chapman i Holly Knight (amb crèdit també per a Nicky Chinn degut a un acord previ amb Chapman), i es va gravar per primera vegada l’any 1981 pel grup Spider, del qual Knight formava part. La versió enèrgica i poderosa de Turner va transformar la peça en un gran èxit, arribant al número 5 de la Billboard Hot 100 i al número 6 de la llista de R&B. El tema li va valer el Grammy a la millor interpretació vocal de rock femenina el 1985, un dels quatre Grammys que Turner va guanyar gràcies a “Private Dancer”.

La cançó es va inspirar en una nota real que un home enamorat va deixar a Holly Knight, que incloïa la frase: “If you’re good to me” (“Si ets bo amb mi”). Knight i Chapman van convertir aquella idea en la seva primera col·laboració com a compositors, i posteriorment van escriure altres èxits com “Love Is a Battlefield” i “The Best”. Musicalment, el tema és senzill, basat en dos acords, però amb canvis marcats de melodia i instrumentació entre les estrofes i les tornades, cosa que li dona gran versatilitat.

La versió de Turner es manté fidel a l’original de Spider, però amb més energia i una forta empremta rockera. Rupert Hine va produir la cançó i va tocar tots els instruments excepte la guitarra. El guitarrista Jamie West-Oram i el cantant Cy Curnin, del grup The Fixx, van col·laborar tant en la interpretació instrumental com vocal, afegint un toc més dur i masculí a la producció. Turner va valorar molt els elements de teclat i baix aportats per Hine, que considerava essencials per a l’èxit del tema, juntament amb la seva pròpia interpretació vocal, intensa i decidida.

El videoclip es va convertir en tota una icona, amb Turner vestida de cuir i estampat de lleopard, transmetent una imatge de seguretat i desafiament. Durant l’actuació, enfronta un home a l’escenari (interpretat per Cy Curnin), representant clarament els temes d’empoderament i posada de límits dins d’una relació. Turner va descriure la cançó com molt personal i perfecta per al seu estil escènic. “Better Be Good to Me” exemplifica la resiliència de Tina Turner i la seva renaixença com a icona del pop i del rock dels anys vuitanta.

TINA TURNER - BETTER BE GOOD TO ME

Released: September 3, 1984

Charts:  US: #5   UK: #45 

“Better Be Good to Me” is a 1984 single by Tina Turner, featured on her critically acclaimed comeback album “Private Dancer”. Originally written by Mike Chapman and Holly Knight (with a credit to Nicky Chinn due to a preexisting agreement with Chapman), the song was first recorded in 1981 by Knight’s band Spider. Tina Turner’s powerful rendition transformed the track into a major hit, peaking at No. 5 on the Billboard Hot 100 and No. 6 on the R&B chart. It went on to win the Grammy Award for Best Rock Vocal Performance, Female in 1985, one of four Grammys Turner earned for “Private Dancer”.

The song originated from a real-life note left by a man infatuated with co-writer Holly Knight, inspiring the lyric “If you’re good to me.” Knight and Chapman turned the idea into their first songwriting collaboration, later penning other hits like “Love Is a Battlefield” and “The Best.” The song is musically simple, built on two chords with distinct changes in melody and instrumentation between verses and choruses—techniques that gave the song strong versatility.

Turner’s cover stayed close to Spider’s original, maintaining the soulful essence but adding more energy and rock-driven flair. Rupert Hine produced the track, contributing all instrumentation except for guitar. Guitarist Jamie West-Oram and vocalist Cy Curnin of the band The Fixx both played and sang on the track. Their involvement added an edgier, more masculine touch to the production. Turner appreciated Hine’s bold keyboard and bass elements, which she credited as crucial to the song’s success alongside her fierce vocal delivery.

The music video became iconic, with Turner clad in leather and leopard print, radiating confidence and defiance. During the performance, she confronts a man onstage (Cy Curnin), embodying the song’s themes of empowerment and boundary-setting in relationships. Turner described the song as feeling very personal to her and perfect for her performance style. “Better Be Good to Me” exemplifies Turner’s resilience and reemergence as a rock and pop icon in the 1980s. 

 

JANE BIRKIN & SERGE GAINSBOURG - JE T’AIME… MOI NON PLUS

Publicació: febrer de 1969

Llistes: EUA: #58 · Regne Unit: #1 (1 setmana)

“T’estimo… jo tampoc.” Amb aquestes paraules paradoxals —i una sèrie de sospirs ofegats que escandalitzarien mitja Europa— Serge Gainsbourg i Jane Birkin es van gravar per sempre a la història del pop amb “Je t’aime… moi non plus”. Aquesta provocadora cançó del 1969 no era només una cançó, era un terratrèmol cultural: prohibida, censurada, disseccionada… però també innegablement adorada.

La història començà dos anys abans, el 1967. Gainsbourg, el provocador francès per excel·lència, mantenia una relació apassionada amb l’actriu Brigitte Bardot, qui li va demanar que li escrivís la cançó d’amor més bonica que pogués imaginar. Aquella mateixa nit, Gainsbourg va escriure “Je t’aime… moi non plus” i “Bonnie and Clyde”. La parella va enregistrar la peça a l’estudi, un intercanvi murmurat i sensual, recolzat en acords d’orgue i veus cada cop més íntimes. Però Bardot estava casada amb l’industrial Gunter Sachs, i quan la premsa va descobrir la gravació, Sachs es va enfurismar. La cançó va ser arxivada—juntament amb la relació.

Però Gainsbourg no es va rendir. El 1968, durant el rodatge del film “Slogan”, va conèixer Jane Birkin, actriu i cantant britànica de 21 anys. Es van enamorar, i Gainsbourg li va demanar que tornés a gravar el duet. Birkin s’hi mostrava reticent: “La versió de Bardot era tan sensual”, va admetre després, “i jo estava gelosa.” Però temia que una altra ocupés el seu lloc a la cabina (i al llit de Gainsbourg), així que va acceptar. Abans de Birkin, Gainsbourg havia proposat la cançó a Marianne Faithfull, que la va rebutjar, tot i anomenar Bardot “una beneita” per fer-ho.

El resultat va ser una bomba musical. Publicada el 1969, la cançó presenta Gainsbourg i Birkin susurrant dolçors i exhalant sospirs en un crescendo d’intimitat suggerent. Els gemecs de Birkin van encendre una onada d’indignació. La lletra, en francès, representa una conversa entre amants en ple acte, poètica i carnal alhora. Gainsbourg afirmava que era “una cançó anti-sexe”, un reflex de la impossibilitat de l’amor físic. Anys més tard, el 1976, va dirigir una pel·lícula del mateix títol, protagonitzada per Birkin, que ampliava els temes de tensió eròtica i distància emocional.

La reacció pública va ser sísmica. Prohibida per la BBC, a Espanya, Suècia, el Brasil i condemnada pel Vaticà, la cançó, tanmateix, va arribar al núm. 1 al Regne Unit, convertint-se en el primer single en llengua estrangera a aconseguir-ho. També va arribar al núm. 2 a Irlanda i va triomfar a tot Europa. Els crítics estaven dividits: alguns la consideraven art, altres pornografia sonora. Però la curiositat va vèncer. Com passaria més tard amb “Love to Love You Baby” de Donna Summer (1975) o “Relax” de Frankie Goes to Hollywood (1984), la censura només va alimentar el mite.

El títol, “Je t’aime… moi non plus” (“T’estimo… jo tampoc”), prové d’una cita irònica de Salvador Dalí: “Picasso és espanyol, jo també. Picasso és un geni, jo també. Picasso és comunista, jo tampoc.” Amb la seva ironia habitual, Gainsbourg feia paleses les contradiccions del desig, l’amor i l’ego.

Aquesta cançó segueix sent una fita del pop eròtic i transgressor, una obra d’art que va escandalitzar el món i, alhora, el va fascinar.

JANE BIRKIN & SERGE GAINSBOURG - JE T’AIME… MOI NON PLUS

Released: February 1969

Charts: US: #58   UK: #1 (1 week)

“I love you… me neither.” With those paradoxical words—and a series of breathy sighs that would scandalize much of Europe—Serge Gainsbourg and Jane Birkin etched themselves into pop history forever. “Je t’aime… moi non plus”, the provocative 1969 duet, wasn’t just a song—it was a cultural earthquake, banned, censored, dissected, and yet undeniably adored.

The story begins two years earlier, in 1967. Gainsbourg, the French provocateur, was in a torrid affair with actress Brigitte Bardot, who asked him to write the most beautiful love song he could imagine. That very night, he composed “Je t’aime… moi non plus” along with “Bonnie and Clyde”. The two recorded the song in the studio, a sultry, whispered exchange built on pulsing organ chords and increasingly intimate vocals. But Bardot was married to industrialist Gunter Sachs, and when the press caught wind of the collaboration, Sachs was furious. The track was shelved—along with their relationship.

Gainsbourg didn’t give up on the song. In 1968, on the set of the film “Slogan”, he met Jane Birkin, the 21-year-old British actress and singer. The two became lovers, and Gainsbourg asked her to re-record the duet. Birkin was initially reluctant—“The Bardot version was so hot,” she later said, “and I was jealous.” But fearing someone else might take her place in the booth (and in Gainsbourg’s bed), she agreed. Before Birkin, Gainsbourg had even approached Marianne Faithfull, who declined despite calling Bardot a fool for backing out.

The result was a musical bombshell. Released in 1969, the song features Gainsbourg and Birkin whispering sweet nothings and gasping sighs in a crescendo of suggestive intimacy. Birkin’s whispered moans ignited a storm of outrage. The lyrics, in French, are a lover’s conversation mid-act, poetic and carnal all at once. Gainsbourg would later claim it was “an anti-fuck song,” reflecting the impossibility of physical love. Years later, Gainsbourg directed a film of the same name in 1976, starring Birkin, expanding on the themes of erotic tension and emotional distance. 

The public reaction was seismic. Banned by the BBC, banned in Spain, Sweden, Brazil, and even condemned by the Vatican, the song nonetheless soared to #1 in the UK, the first foreign-language single to do so. It also reached #2 in Ireland and charted across Europe. Critics were divided—some called it art, others called it porn. But curiosity won out. Much like Donna Summer’s “Love to Love You Baby” in 1975 or Frankie Goes to Hollywood’s “Relax” in 1984, censorship only boosted the allure.

The title itself, “Je t’aime… moi non plus” (“I love you… me neither”), was borrowed from a quip by Salvador Dalí: “Picasso is Spanish, me too. Picasso is a genius, me too. Picasso is a communist, me neither.” With typical Gainsbourg irony, it underscored the contradictions of desire, love, and ego.

DAVID BOWIE - REBEL REBEL

Publicació: 15 de febrer de 1974

Llistes d’èxits: Regne Unit: #5 · Estats Units: #64

“Rebel Rebel” és un dels himnes més emblemàtics i populars de David Bowie. Publicat al Regne Unit el 15 de febrer de 1974 com a single principal del disc Diamond Dogs, la cançó representa tant la fi d’una era com l’inici de la constant reinvenció de Bowie. La versió britànica del senzill —més llarga— és la més reconeguda avui dia, mentre que als EUA es va editar una versió més curta, amb cors addicionals i més percussió, tot i que Bowie preferia el so més cru de l’original.

Escrita i produïda íntegrament per Bowie, “Rebel Rebel” es construeix a partir d’un riff de guitarra d’estil Keith Richards que palpita al llarg de tota la cançó com un batec—brut, repetitiu i hipnòtic. Els crítics l’han considerat un dels riffs més llegendari del rock, al costat de “Paranoid” de Black Sabbath, “Whole Lotta Love” de Led Zeppelin, o “Smoke on the Water” de Deep Purple. Però aquest riff no és obra de Mick Ronson: és Bowie mateix tocant la guitarra amb un so brut i actitud desafiant. En aquest moment, Ronson ja havia deixat la banda, i “Rebel Rebel” es convertí en el primer gran èxit de Bowie des de “Space Oddity” sense la seva col·laboració. Bowie es va encarregar de gairebé tots els aspectes de la cançó.

La cançó es va originar com a part d’un musical fallit sobre Ziggy Stardust a finals de 1973, però aviat va adquirir entitat pròpia. En aquell moment, Bowie ja volia abandonar el glam rock, i “Rebel Rebel” funciona com un comiat desafiant al gènere que ell mateix havia ajudat a crear. Amb la seva energia esquinçada, lletra transgressora i una actitud antiautoritària, molts crítics l’han qualificat de “proto-punk”—punk abans del punk.

Lletrísticament, és una celebració de la fluïdesa de gènere, la no-conformitat i la rebel·lió adolescent: “You’ve got your mother in a whirl / She’s not sure if you’re a boy or a girl” (Tens la teva mare en un remolí / No està segura de si ets noi o noia). És Bowie parlant directament als fans que havien fet de Ziggy una icona—joves glam, marginats, outsiders—i els homenatja amb versos com:

“You love bands when they’re playing hard / You want more and you want it fast” (T'encanten les bandes quan toquen fort / Vols més i ho vols ràpid). És un tribut rebel a la diferència, embolcallat amb pur rock’n’roll cobert de purpurina.

Comercialment, va tenir un gran èxit al Regne Unit arribant al número 5, tot i que als EUA només va arribar al número 64. Malgrat això, “Rebel Rebel” es va convertir en la cançó més versionada de Bowie i una de les seves favorites als directes. Al llarg dels anys, la va transformar en múltiples estils: punk, disco, reggae—una mostra clara de la seva versatilitat i atractiu diferencial.

Segons el guitarrista Alan Parker, Bowie va descriure un cop el riff com “una mica a l’estil dels Rolling Stones”, afegint amb un somriure: “Només vull empipar una mica en Mick [Jagger].” I potser ho va aconseguir—“Rebel Rebel” sonava com els Stones més perillosos, però amb una teatralitat glam que només Bowie podia oferir.

Dos anys després de l’explosió del glam rock, “Rebel Rebel” en destil·lava tota l’essència en un únic crit sorollós, brillant i desafiador. Però Bowie, sempre inquiet, ja es preparava per deixar-ho enrere i avançar. El següent pas? Un malson distòpic i orwellià amb “Diamond Dogs”, i després una immersió en el soul de Filadèlfia. I no va mirar mai enrere.

DAVID BOWIE - REBEL REBEL

Released: February 15, 1974

Charts: UK: #5  US: #64 

“Rebel Rebel” is one of David Bowie’s most popular anthems. Released in the UK on 15 February 1974 as the lead single from the album “Diamond Dogs”, the track marked both the end of an era and the beginning of Bowie’s continual reinvention. The UK version of the single runs longer and is the one most commonly associated with the song today. A shorter US edit was later released with additional backing vocals and percussion, though Bowie himself reportedly preferred the rawness of the original.

Written and produced solely by Bowie, “Rebel Rebel” is built around a Keith Richards-style riff that pulses through the entire song like a heartbeat—raw, repetitive, and hypnotic. Critics have ranked it among the most legendary riffs in rock, alongside Sabbath’s “Paranoid,” Zeppelin’s “Whole Lotta Love,” and Purple’s “Smoke on the Water.” Yet the riff isn’t Ronson’s—it’s Bowie himself on guitar, playing with a deliberately dirty tone and attitude. Mick Ronson, Bowie’s long-time guitarist, had exited the picture by this point, making “Rebel Rebel” the first Bowie hit since “Space Oddity” without his signature touch. Bowie handled nearly every aspect of the track himself.

The song began life as part of an abandoned Ziggy Stardust musical in late 1973, but quickly took on a life of its own. By this point, Bowie was ready to leave glam rock behind, and “Rebel Rebel” stands as a defiant kiss-off to the genre he helped invent. Critics have described it as “proto-punk”, with its gender-bending lyrics, ragged energy, and anti-authoritarian stance—punk before punk.

Lyrically, it’s a celebration of gender fluidity, non-conformity, and teen rebellion:

“You’ve got your mother in a whirl / She’s not sure if you’re a boy or a girl”.

It’s Bowie writing directly to the kids who had made Ziggy a sensation—glam fans, outcasts, and outsiders, all of whom he honors with lines like:

“You love bands when they’re playing hard / You want more and you want it fast.”

It’s a rebellious tribute to those who dared to be different, wrapped in glitzy, glitter-dusted rock ‘n’ roll.

Commercially, the song was a hit—#5 on the UK Singles Chart, though it only reached #64 in the US. Despite the relatively modest American showing, “Rebel Rebel” went on to become Bowie’s most-covered song and a live favorite for decades. On stage, he twisted it into punk, disco, even reggae variants depending on the era—proof of its versatility and timeless appeal.

According to guitarist Alan Parker, Bowie once described the riff as “a bit Rolling Stonesy,” admitting with a smirk, “I just want to piss Mick [Jagger] off a bit.” And he might have—“Rebel Rebel” sounded like the Stones at their most dangerous, yet with a glam theatricality only Bowie could conjure.

Two years after glam exploded, “Rebel Rebel” distilled everything the movement stood for into one loud, brash, glittering roar. But Bowie, ever restless, was already preparing to torch it all and move forward. His next stop? A dystopian, Orwellian nightmare in the form of “Diamond Dogs”, and soon after, a plunge into Philly soul. He never looked back.