PRINCE - I WANNA BE YOUR LOVER

Publicada: 24 d’agost de 1979

Llistes d’èxits: Regne Unit: #41 · Estats Units: #11

A l’estiu de 1979, un jove ambiciós de 21 anys va fer el salt a l’escena nacional amb un senzill que encendria la seva carrera. Aquell senzill era “I Wanna Be Your Lover”, publicat el 24 d’agost de 1979 com a tema principal del seu segon àlbum, Prince. Va ser un moment definitori: el primer tast de l’èxit comercial per a un artista que aviat reescriuria les regles del pop, el funk i la sexualitat en la música.

A principis de 1980, la cançó ja havia arribat al número 11 del Billboard Hot 100 i va liderar les llistes de R&B, ocupant el número 1 del Billboard Hot Soul Singles durant dues setmanes. Prince havia arribat. El seu nom ja no era una curiositat; era el senyal que alguna cosa nova i imprevisible havia entrat en el corrent cultural.

Tanmateix, a l’altra banda de l’Atlàntic, la recepció va ser més tèbia. Al Regne Unit, el senzill només va arribar al número 41, i una gira promocional per Londres va fracassar per falta de venda d’entrades. El públic europeu no abraçaria de veritat Prince fins a Purple Rain, el 1984. Però als clubs dels Estats Units, I Wanna Be Your Lover era imparable. En plena època daurada de la música disco, encaixava perfectament al costat de Bad Girls de Donna Summer, Good Times de Chic i Don’t Stop ‘Til You Get Enough de Michael Jackson. Amb el seu groove de ritme marcat i ballable, la cançó va escalar fins al número 2 del rànquing Disco Action de Billboard, convertint-se en una favorita de DJs i pistes de ball.

Musicalment, era una explosió neta i brillant de funk, amb Prince cantant totalment en falsetto—una marca personal que començava a prendre forma. La lletra oscil·lava entre el desig sincer i la provocació juganera. Demanava ser vist com més que “un nen”, assegurant que podia estimar millor que ningú, tot amanit amb un toc sexual descarat. La línia “I wanna be the only one who makes you come…runnin’!” deixava poc a la imaginació—l’audàcia de Prince ja era intacta.

La dona al centre d’aquesta passió? Res més i res menys que Patrice Rushen, l’artista de R&B que després triomfaria amb Forget Me Nots. En aquell moment, ella treballava programant sintetitzadors per al primer disc de Prince. Enamorat, Prince va escriure tant I Wanna Be Your Lover com I Feel for You pensant en ella, i fins i tot li va oferir les cançons—però ella les va rebutjar.

Tot i ser un artista novell, Prince ja havia obtingut control creatiu total per part de Warner Bros.—un fet insòlit. Va escriure, produir, cantar i tocar tots els instruments del tema, un detall que va desconcertar molts veterans de la indústria. Per afegir misteri, Prince es va treure dos anys a les entrevistes, afirmant que en tenia només 19.

La cançó també va marcar una altra primícia: el seu primer videoclip musical. Tot i ser simple, mostrava Prince canviant d’instrument, suggerint el seu domini musical i donant un tast de la flamboyància visual que definiria la seva carrera.

Amb I Wanna Be Your Lover, Prince no es va presentar només com un talent prometedor, sinó com una força indomable i trencadora de gèneres. Era una cançó d’amor, un tema de ball, una seducció—embolcallada en lluentons, talons i una ambició descarada. El món havia estat avisat: Prince havia arribat… i no pensava marxar.

PRINCE - I WANNA BE YOUR LOVER

Released : August 24, 1979

Charts:  UK: #41  US: #11 

In the summer of 1979, an ambitious 21-year-old stepped into the national spotlight with a single that would ignite his career. That single was “I Wanna Be Your Lover,” released on August 24, 1979, as the lead track from Prince’s self-titled second album. It marked a defining moment—the first taste of mainstream success for an artist who would soon rewrite the rules of pop, funk, and sexuality in music.

By early 1980, the song had climbed to No. 11 on the Billboard Hot 100 and ruled the R&B charts, hitting No. 1 on the Billboard Hot Soul Singles chart for two weeks. Prince had arrived. His name was now more than just a curiosity; it was a signal that something new and unpredictable had entered the cultural bloodstream.

Yet, across the Atlantic, the reception was tepid. In the UK, the single peaked at No. 41, and a promotional tour in London fizzled due to poor ticket sales. European audiences wouldn’t truly embrace Prince until “Purple Rain” in 1984. But in the clubs of America, “I Wanna Be Your Lover” was undeniable. Riding the pulse of disco’s peak, it slotted effortlessly beside Donna Summer’s “Bad Girls,” Chic’s “Good Times,” and Michael Jackson’s “Don’t Stop ‘Til You Get Enough.” With its infectious four-on-the-floor groove, the track climbed to No. 2 on Billboard’s Disco Action chart, becoming a staple for dancers and DJs alike.

Musically, the song was a lean, shimmering burst of funk, with Prince singing entirely in falsetto—his signature sound beginning to take shape. Lyrically, it walked the fine line between earnest yearning and playful provocation. He begs to be seen as more than “a child,” assuring a woman he can love her better than anyone else, and delivering it all with a coy sexual edge. The line “I wanna be the only one who makes you come…runnin’!” leaves little to the imagination—Prince’s audacity fully intact.

The woman at the center of this passion? None other than Patrice Rushen, the R&B artist who would later score with “Forget Me Nots.” At the time, she was doing synthesizer programming on Prince’s debut album. Infatuated, Prince wrote both “I Wanna Be Your Lover” and “I Feel for You” with her in mind, even offering the songs to her—but she declined.

Despite being a newcomer, Prince had already secured full creative control from Warner Bros.—a rare feat. He wrote, produced, sang, and played every instrument on the track, a fact that amazed and confused many industry veterans. Adding to his mystique, he shaved two years off his age in interviews, claiming to be just 19.

The song also marked another first: Prince’s first music video. Though simple in concept, it showed him switching between instruments, hinting at his musical mastery and teasing the visual flamboyance that would define his career.

With “I Wanna Be Your Lover,” Prince declared himself not just a talented newcomer, but a genre-defying force of nature. It was a love song, a dance track, a seduction—all wrapped in sequins, heels, and unapologetic ambition. The world had been put on notice, Prince had arrived and has done so to stay.

THE JACKSONS - CAN YOU FEEL IT

Publicada: 13 de febrer de 1981

Llistes d’èxits: Regne Unit: #6 · EUA: #77

L’any 1981, Michael Jackson ja començava a desmarcar-se clarament del grup familiar The Jacksons, encarat cap a la seva imminent llegenda com a superestrella del pop. Però “Can You Feel It”, tercer single de l’àlbum “Triumph”, demostrava que els germans encara tenien molt per dir. Una explosió sonora d’orquestració grandiosa i força rítmica, la cançó suposava un gir cinematogràfic i ambiciós per al grup. Amb trompetes imponents, campanes ressonants i timbals dramàtics, la peça no només tenia groove — proclamava, anunciava, elevava.

Arrelada en la tradició del gòspel, però impulsada per l’energia del disco-funk i una visió futurista, “Can You Feel It” combinava ànima, espectacle i esperança social. Un cor de 30 veus rugia darrere d’una línia de baix minimalista però efectiva, mentre Michael i Randy Jackson s’alternaven les estrofes amb fervor. Capa rere capa, la producció amplificava el missatge d’unitat, culminant en un precor extàtic en què la veu de Michael s’enlairava amb urgència espiritual. Amb els seus arranjaments rics i textures profundes, la cançó era alhora una crida per a les pistes de ball i un himne de germanor global.

La visió de Michael s’estenia més enllà del so. Va concebre un videoclip revolucionari, una metàfora visual còsmica sobre l’harmonia entre els éssers humans, tenyida d’estètica sci-fi que dominava la cultura pop després de “Star Wars”. Amb figures lluminoses, planetes simbòlics i missatges d’unitat, el vídeo va ser molt avançat al seu temps. L’any 2001, MTV el va incloure entre els millors videoclips de la seva història durant el seu 20è aniversari.

Tot i que el single no va arrasar als EUA, on l’atenció ja es desviava cap a la carrera en solitari de Michael, va arribar al Top 10 britànic i, amb el temps, s’ha convertit en una de les cançons més valorades i respectades dels Jacksons.

THE JACKSONS - CAN YOU FEEL IT

Released : February 13, 1981

Charts:  UK: #6  US: #77

By 1981, Michael Jackson was already stepping beyond the boundaries of The Jacksons, destined for pop superstardom — but “Can You Feel It”, the third single from their “Triumph” album, proved the group still had something spectacular to say. A sonic explosion of orchestral grandeur and rhythmic force, the song marked a bold, cinematic turn for the brothers. With its towering horns, ringing bells, and thundering tympanies, “Can You Feel It” didn’t just groove — it marched, announced, and lifted.

Rooted in gospel tradition but elevated by disco-funk and futurist ambition, the track brought together soul, spectacle, and social hope. A 30-piece choir thundered behind a minimalist, effective bassline as Michael and Randy Jackson traded impassioned verses. Every layer intensified the message of unity, culminating in an ecstatic pre-chorus where Michael’s vocals soared with spiritual urgency. With its rich, textured arrangements and relentless drive, the song was both a dancefloor call-to-arms and a hymn for togetherness.

Michael’s vision extended to the groundbreaking music video, a cosmic visual allegory for harmony among humankind, steeped in the sci-fi aesthetics that defined the post-Star Wars era. Conceptualized by Michael himself, the video was ahead of its time — a futuristic fantasy of glowing figures and planetary symbolism, ultimately voted one of MTV’s greatest music videos during its 20th anniversary in 2001.

While the single didn’t become a global chart dominator — audiences seemed increasingly drawn to Michael’s solo pursuits — it did crack the UK Top 10 and has since grown into one of The Jacksons’ most revered tracks. 

 

JAMES BROWN - GET UP (I FEEL LIKE BEING A) SEX MACHINE

Publicada: juliol de 1970

Llistes d’èxits: Regne Unit: #32 · Estats Units: #15

“Get Up (I Feel Like Being a) Sex Machine”, de James Brown, va esclatar l’any 1970 amb una energia crua, una actitud desafiant i un títol que feia girar caps. No era només una altra cançó de funk: era una declaració d’intencions, una missió impulsada pel groove del Padrí del Soul en un moment clau de la seva carrera. Acompanyat per la seva nova banda, The J.B.’s, i empès per la química tronadora dels germans Bootsy i Catfish Collins al baix i a la guitarra, Brown es va reinventar en directe, creant un so més espartà, més ajustat i més funky que mai.

La cançó comença amb el famós crit de Brown: “I’m ready to get up and do my thing!”—una senyal que el que ve a continuació no és només música, sinó un moviment. Amb Bobby Byrd responent-li en un intens diàleg de crida i resposta, i Jabo Starks marcant el compàs, la peça batega amb un impuls imparable. A diferència dels èxits anteriors de Brown com “Papa’s Got a Brand New Bag”, on els vents dominaven l’arranjament, aquí les trompetes es fan enrere. El protagonista absolut és el groove—repetitiu, hipnòtic, encadenat. Aquest era funk despullat, i acabaria definint el gènere durant dècades.

Tot i el seu títol provocador—Sex Machine era gairebé un tabú el 1970—la lletra no era explícitament sexual. En lloc d’això, sex machine es convertia en una metàfora de confiança inqüestionable i presència escènica: “Stay on the scene, like a sex machine.” Brown no parlava només de seducció; parlava de carisma, poder, ritme i domini. Tot i així, el simple ús de la paraula sex va marcar un abans i un després a la ràdio convencional. Pocs artistes s’ho podien permetre. Brown sí—i ho va fer.

Darrere les càmeres, “Sex Machine” es va crear ràpidament. Bootsy Collins recordava que Brown va presentar la idea durant un trajecte en autobús després d’un concert, escrivint-ne la lletra en una bossa de sandvitx. A l’estudi, la banda la va clavar en dues preses. Sense retocs, sense sobreposicions. Quan un tècnic li va preguntar a Brown quan pensava fer la mescla, ell va respondre: “Mesclar-la? Ja està mesclada, noi!” Per a Brown, la banda era la mescla—transicions precises, dinàmiques marcades, canvis integrats. Cada instrument era una peça de l’engranatge, cada músic, un pinyó de la màquina del funk.

La decisió de Brown de renovar completament la seva banda a principis del 1970 va ser arriscada. Músics veterans com Maceo Parker o Clyde Stubblefield havien marxat per disputes salarials i de tracte. En el seu lloc, va entrar una jove i desconeguda banda de Cincinnati. Però Brown sabia què buscava—i “Sex Machine” va demostrar que no havia perdut el pols. No perseguia èxits comercials: estava definint el futur de la música negra.

La cançó es va convertir en un clàssic inamovible als seus concerts fins al final de la seva vida. El seu impacte va anar molt més enllà de les llistes, inspirant el títol del biopic “Get On Up” (2014) i marcant les bases per a generacions de músics de funk, hip-hop i R&B. Amb una lletra mínima però una força descomunal, James Brown no només ens va demanar que ens poséssim drets—va fer que mai més ens asseguéssim.

JAMES BROWN - GET UP (I FEEL LIKE BEING A) SEX MACHINE

Released: July 1970

Charts:  UK: #32   US: #15  

James Brown’s “Get Up (I Feel Like Being a) Sex Machine” exploded onto the scene in 1970 with raw energy, fearless attitude, and a title that turned heads. This wasn’t just another funk track—it was a declaration, a groove-powered mission statement from the Godfather of Soul at a pivotal point in his career. Backed by his new band, The J.B.’s, and driven by the thunderous chemistry of Bootsy and Catfish Collins on bass and guitar, Brown reinvented himself on the spot, building a sound that was leaner, tighter, and funkier than ever before.

The song opens with Brown’s iconic shout: “I’m ready to get up and do my thing!”—a signal that what follows isn’t just music, it’s a movement. With Bobby Byrd echoing him in a sharp call-and-response, and Jabo Starks holding down the beat, the track pulses with relentless momentum. Unlike Brown’s earlier hits like “Papa’s Got a Brand New Bag,” where horns played a dominant role, here the horns step back. What takes center stage is the groove—repetitive, hypnotic, locked in. This was stripped-down funk, and it would define the genre for years to come.

Though its title was provocative—“Sex Machine” was practically taboo in 1970—it wasn’t overtly sexual in content. Instead, “sex machine” became a metaphor for unshakable confidence and presence: “Stay on the scene, like a sex machine.” Brown wasn’t just about seduction; he was about swagger, power, rhythm, and command. Still, the very use of the word “sex” marked a turning point in mainstream radio. Most artists couldn’t get away with it. Brown could—and did.

Behind the scenes, “Sex Machine” came together fast. Bootsy Collins remembered Brown pitching the song on a bus ride after a show, scribbling the lyrics onto a paper sandwich bag. Once in the studio, the band nailed it in two takes. No overdubs, no fine-tuning. As Collins recalled, when an engineer asked when Brown would mix it, Brown replied, “Mix it? It’s already mixed, son!” For Brown, the band was the mix—tight transitions, dynamic shifts, built-in breakdowns. Every instrument was a piece of the arrangement, each player a cog in the funk machine.

Brown’s decision to overhaul his band in early 1970 was risky. His seasoned sidemen, including legends like Maceo Parker and Clyde Stubblefield, had walked out over money and treatment. In their place came a young, unproven Cincinnati band. But Brown knew what he needed—and “Sex Machine” proved he hadn’t lost a step. He wasn’t chasing hits; he was defining the future of Black music.

The song endured as a concert staple for the rest of Brown’s life. Its impact reached far beyond the charts, inspiring the title of the 2014 biopic “Get On Up” and serving as a blueprint for generations of funk, hip-hop, and R&B. While its lyrics are minimal, its influence is massive. With this single, James Brown didn’t just ask us to get on up—he made sure we never sat still again.

MARK KNOPFLER - GOING HOME: THEME OF THE LOCAL HERO

Data de llançament: 4 de març de 1983

Llistes: Regne Unit: núm. 56

L’any 1983, una pel·lícula va arribar discretament als cinemes: “Local Hero”, un conte entranyable i melancòlic sobre un magnat texà del petroli que aterra en un poblet escocès on el temps sembla haver-se aturat. Tot i l’encant subtil del film, el que realment va perdurar més en la memòria col·lectiva van ser les seves últimes notes—una peça instrumental anomenada “Going Home”, composada i interpretada per Mark Knopfler.

Conegut mundialment com el carismàtic líder de Dire Straits, Knopfler es va aventurar per primera vegada en solitari amb aquesta composició, allunyant-se dels grans solos de guitarra de rock d’estadi per submergir-se en un món més contemplatiu i introspectiu. “Going Home” no cridava l’atenció—la guanyava a través de la seva delicadesa.

La melodia central és simple però transcendental, conduïda per l’estil inconfusible de la guitarra de Knopfler—fingerpicking suau i fluid—i acompanyada per l’aire trist i serè del saxofon de Michael Brecker, una llegenda del jazz que havia participat en milers de gravacions. Junts, guitarra i saxofon no només tocaven; conversaven, evocant paisatges, emocions i records sense pronunciar una sola paraula.

Tot i arribar només al número 56 de les llistes britàniques, la cançó va esdevenir una peça de culte, estimada per cinèfils, aficionats a la guitarra i fans del futbol per igual. El videoclip reforçava el contrast poètic del tema: Knopfler tocant sol a la riba del riu a Nova York, amb les Torres Bessones i l’Empire State de fons—símbols de modernitat i ambició, oposats al caràcter tranquil i atemporal de la seva música. Escenes de la pel·lícula s’hi intercalaven, barrejant ciutat i poble, moviment i quietud, partida i retorn.

Amb el temps, “Going Home” va anar creixent en significat i estima. Knopfler la va incorporar tant en els concerts de Dire Straits com en els seus propis, i va culminar en el directe Encores EP, que va arribar al número 1 a diversos països europeus.

Però potser el llegat més profund de la peça no es troba ni en un disc ni en una pel·lícula, sinó en un estadi. Abans de cada partit del Newcastle United a St. James’ Park, la cançó sona mentre els jugadors surten al camp. No és un himne de força o guerra; és un himne d’esperança i arrelament. Una manera de recordar que “tornar a casa” no és només arribar a un lloc, sinó retrobar-se amb allò que sempre ha estat dins teu.

MARK KNOPFLER - GOING HOME: THEME OF THE LOCAL HERO

Released: March 4, 1983

Charts:  UK: #56 

In the year 1983, a film rolled quietly onto cinema screens—“Local Hero”, a whimsical and wistful tale of a Texas oilman in a sleepy Scottish village. But while the film charmed with its gentle humor and Celtic heart, it was its final notes—Mark Knopfler’s “Going Home”—that lingered longest in the air, an instrumental that felt like mist on the moor or wind through highland grass.

Knopfler, freshly crowned rock royalty from his days as frontman of Dire Straits, stepped into the world of solo composition with this piece—his first solo single, and a departure from stadium-sized riffs to something more meditative and elegiac. He brought with him a reverence for space, melody, and restraint. “Going Home” wasn’t a song that demanded attention—it earned it quietly.

At its heart was a melody both simple and transcendent, ushered in not just by Knopfler’s unmistakable fingerpicked guitar, but elevated by the mournful swell of a saxophone—played by none other than Michael Brecker, the virtuoso American jazzman whose career touched nearly a thousand records. Together, their instruments didn’t just perform—they conversed, weaving emotion and memory without a single lyric. Though it peaked at only #56 in the UK, the song’s slow-burning popularity tells a different story. It became a cult classic, beloved by cinephiles, guitarists, and football fans alike. 

The accompanying music video captured Knopfler playing alone on the New York City waterfront, framed by the Twin Towers and Empire State Building, monuments of modern ambition that stood in poetic contrast to the song’s rural stillness. Scenes from the film flickered alongside—city and village, motion and stillness, departure and return.

Over time, “Going Home” took on new roles. It entered the live repertoire of both Dire Straits and Knopfler’s solo tours, culminating in the Encores live EP, which topped charts across Europe. But perhaps its most touching legacy lies in the hearts of Newcastle United supporters. Before every match at St. James’ Park, as the players prepare to take the pitch, “Going Home” plays—a kind of anthem, not of bluster, but of belief. A signal that home is not just where you arrive—but what you carry with you.