BOZ SCAGGS - LOWDOWN

Publicada: juny de 1976

Llistes: Regne Unit: #28 · Estats Units: #3

L’any 1976, Boz Scaggs va publicar discretament un single que acabaria definint la seva carrera, convertiria el seu àlbum “Silk Degrees” en un èxit multiplatí i ajudaria a impulsar les carreres de futures llegendes del rock. Aquella cançó era “Lowdown” —una mescla elegant i sensual d’R&B, soft rock i disco que va passar de l’anonimat al domini del mainstream gràcies a una emissió inesperada d’un DJ de Cleveland.

“Silk Degrees”, el setè àlbum d’estudi de Scaggs, no va arrencar amb força. El primer single, “It’s Over”, només va arribar al #38 del Billboard Hot 100. Amb poc ressò i un Scaggs encara desconegut pel gran públic, tot apuntava a unes vendes modestes. Però tot va canviar quan un DJ de ràdio R&B de Cleveland va punxar “Lowdown” directament del disc. La resposta dels oients va ser aclaparadora. En una època en què els DJs tenien un gran poder sobre les llistes, la cançó va guanyar impuls de manera orgànica.

Columbia Records va reaccionar ràpidament i la va promocionar a altres emissores R&B i pop. Quan es va publicar oficialment, “Lowdown” va arribar al #3 del Billboard Hot 100, al #1 del Cash Box Top 100 i al Top 5 tant de les llistes R&B com de disco. També va assolir el #2 al Canadà i el #28 al Regne Unit.

La cançó no només va significar el gran salt de Scaggs, sinó que també va ser la primera col·laboració amb el teclista David Paich, coautor del tema. Paich, juntament amb el baixista David Hungate i el bateria Jeff Porcaro, hi van tocar i poc després formarien la banda Toto. El groove relaxat i la destresa musical de “Lowdown” serien trets distintius dels futurs èxits de Toto.

El productor Joe Wissert, acabat de treballar amb Earth, Wind & Fire, va donar llibertat als músics per experimentar a l’estudi. Scaggs recordava que la cançó va néixer durant un cap de setmana de composició amb Paich a un retir a les afores de Los Angeles: “Ens vam passar la nit sencera provant idees. Vam donar amb ‘Lowdown’, i després la vam portar a la banda i la vam gravar. Estàvem encantats amb el resultat.” La lletra adverteix un home sobre una dona que el dóna per fet, instigant-lo a afrontar el “dirty lowdown” —una mirada directa a la negligència emocional i la negació.

El 1977, “Lowdown” va guanyar el Grammy a la Millor Cançó R&B, fent de Scaggs el primer artista blanc a obtenir aquest guardó en una categoria històricament dominada per artistes afroamericans. Aquell mateix any, els productors de “Saturday Night Fever” van demanar incloure la cançó a la seva banda sonora, però el mànager de Scaggs ho va rebutjar, optant per llicenciar-la a “Looking for Mr. Goodbar”. Amb el temps, es veuria com una ocasió perduda, ja que “Saturday Night Fever” es convertiria en una de les bandes sonores més venudes de la història. Tot i així, “Silk Degrees” vendria més de cinc milions de còpies, i “Lowdown” es manté com un dels èxits més elegants —i inesperats— de la dècada.

BOZ SCAGGS - LOWDOWN

Released : June 1976

Charts:  UK: #28  US: #3 

In 1976, Boz Scaggs quietly released a single that would come to define his career, transform his album “Silk Degrees” into a multi-platinum success, and help launch the careers of future rock legends. That song was “Lowdown”—a slick, sultry blend of R&B, soft rock, and disco that rose from obscurity to mainstream dominance thanks to one unexpected spin from a Cleveland DJ.

“Silk Degrees”, Scaggs’ seventh studio album, didn’t immediately catch fire. Its lead single, “It’s Over,” peaked modestly at #38 on the Billboard Hot 100. With minimal buzz and Scaggs still largely unknown to mainstream audiences, it seemed destined for modest sales. But everything changed when a Cleveland R&B radio DJ pulled “Lowdown” straight from the album and gave it some unexpected airplay. The response was overwhelming. In an era when DJs had significant influence over their playlists, the song’s momentum grew organically. 

Columbia Records quickly caught on and began pushing it to other R&B and pop stations. Once officially released, “Lowdown” soared to #3 on the Billboard Hot 100, #1 on the Cash Box Top 100, and hit the Top 5 on both the R&B and disco charts. It also reached #2 in Canada and #28 in the UK.

“Lowdown” wasn’t just a career breakthrough for Boz Scaggs—it also marked the first collaboration between Scaggs and keyboardist David Paich, who co-wrote the song. Paich, along with bassist David Hungate and drummer Jeff Porcaro, played on the track and would soon go on to form the band Toto. The song’s laid-back groove and polished musicianship would become hallmarks of Toto’s later hits.

Producer Joe Wissert, fresh from working with Earth, Wind & Fire, gave the session players freedom to experiment in the studio. Scaggs later recalled how the song came together during a writing weekend with Paich at a retreat outside L.A.:

“We stayed up all night banging around ideas. We hit on ‘Lowdown,’ and then we brought it back to the band and recorded it. We were just thrilled with that one.” The lyrics call out a woman who takes her partner for granted, warning the man to face the “dirty lowdown”—a candid look at emotional neglect and denial. 

In 1977, “Lowdown” earned the Grammy Award for Best R&B Song, making Boz Scaggs the first white artist to win the honor—a notable milestone in a category historically dominated by Black artists. That same year, the producers of “Saturday Night Fever” asked to feature the track in their now-iconic film. Shockingly, Scaggs’ manager turned them down, opting instead to license it to “Looking for Mr. Goodbar”. In hindsight, it was a major missed opportunity—“Saturday Night Fever” became one of the best-selling soundtracks in history. Anyway “Silk Degrees” would go on to sell over five million copies, and “Lowdown” still holds up as one of the decade’s most elegant—and unlikely—hits.

 

GO-GO’S - WE GOT THE BEAT

Publicada: 9 de maig de 1980

Llistes: EUA: #2

Quan les Go-Go’s van irrompre a les llistes nord-americanes a principis dels anys vuitanta, ho van fer amb un so brillant, irresistible i, sobretot, inequívocament seu. Al centre de tot hi havia “We Got the Beat”, l’himne definitiu de la banda i un dels grans clàssics de la new wave. Escrita per la guitarrista i teclista Charlotte Caffey, la cançó no només es va convertir en el tema insígnia de les Go-Go’s, sinó també en una de les 500 cançons que han donat forma al rock and roll segons el Rock and Roll Hall of Fame.

Les Go-Go’s van gravar per primera vegada la peça a principis de 1980, publicant-la a través de Stiff Records al Regne Unit. Aquella versió, accelerada de manera una mica estranya, no va triomfar comercialment però els va donar cert crèdit en l’escena underground durant la seva primera gira per Gran Bretanya. També va ser un èxit als clubs nord-americans com a importació, arribant al número 35 de la llista US Hot Dance Club Play. Tot i així, la banda aviat va adonar-se que la cançó tenia un potencial molt més gran que els clubs punk i les escenes subterrànies on havia començat a circular.

La inspiració venia en part de la Motown. Caffey havia estat escoltant “Going to a Go-Go” dels Miracles —el tema que havia donat nom a la banda— i havia pensat en versionar-lo. En comptes d’això, va escriure una cosa nova, esbossant “We Got the Beat” en només uns minuts una nit. Incerta de si la resta del grup acceptaria aquella orientació més pop, la va portar a l’assaig amb recança. Per sorpresa seva, els va encantar. Amb això, les Go-Go’s van començar a deixar enrere l’energia punk més crua dels seus primers concerts i a apropar-se a l’estil contagiós i polit que les situaria dins del moviment new wave.

A finals dels setanta, les roqueres nord-americanes com Suzi Quatro i les Runaways sovint trobaven més èxit al Regne Unit que als Estats Units, així que les Go-Go’s van seguir inicialment aquell camí. Però el seu gran salt es va produir a casa, quan van ser fitxades per I.R.S. Records de la mà de Miles Copeland, mànager de The Police. Després de publicar “Our Lips Are Sealed” el 1981, van treure una versió regravada de “We Got the Beat” a principis de 1982. El senzill es va convertir en el seu gran èxit comercial, escalant fins al número 2 del Billboard Hot 100 durant tres setmanes a l’abril, només frenat del primer lloc per “I Love Rock ’n Roll” de Joan Jett.

Tot i així, les Go-Go’s van tenir el seu triomf propi. El seu àlbum de debut, “Beauty and the Beat”, va passar sis setmanes al número 1, convertint-les en el primer grup format íntegrament per dones que escrivia i interpretava el seu propi material a encapçalar les llistes d’àlbums dels Estats Units —un rècord que es mantindria fins que les Dixie Chicks arribessin al número 1 amb “Fly” l’any 1999.

La portada de “Beauty and the Beat” encara reforçava més la identitat del grup: cinc joves dones en tovalloles i amb crema facial, fotografiades pel director d’art George DuBose en un hotel. Segons la baixista Kathy Valentine, les tovalloles eren manllevades de Macy’s i retornades després de la sessió, mentre que la crema era de Pond’s. La imatge, com la música, era irònica i divertida però instantàniament icònica.

GO-GO’S - WE GOT THE BEAT

Released: May 9, 1980

Charts: US: #2 

When the Go-Go’s burst onto the American charts in the early 1980s, they did so with a sound that was bright, irresistible, and unapologetically their own. At the center of it all was “We Got the Beat,” the band’s defining anthem and one of the great new wave classics. Written by guitarist and keyboardist Charlotte Caffey, the song not only became the Go-Go’s’ signature track but also one of The Rock and Roll Hall of Fame’s 500 Songs that Shaped Rock and Roll.

The Go-Go’s first recorded the song in early 1980, releasing it through Stiff Records in the UK. That version, somewhat awkwardly sped up, never caught fire commercially but won the band a degree of underground credibility during their first tour of Britain. It was also a hit in American clubs as an import, climbing to No. 35 on the US Hot Dance Club Play chart. Yet the band soon realized that the song had potential far beyond the punk clubs and underground scenes where it first circulated.

The inspiration came partly from Motown. Caffey had been listening to the Miracles’ “Going to a Go-Go” — the track that lent the band its name — and thought about covering it. Instead, she wrote something new, sketching out “We Got the Beat” in just a few minutes one night. Unsure whether the rest of the group would embrace its pop leanings, she brought it to rehearsal hesitantly. To her surprise, the band loved it. With that, the Go-Go’s began to shift away from the raw punk energy of their earliest shows and toward the infectious, polished style that would align them with the growing new wave movement.

In the late 1970s, American female rockers like Suzi Quatro and the Runaways had often found more success in the UK than at home, so the Go-Go’s initially followed that path. But their big break came stateside, when they were signed to I.R.S. Records by Miles Copeland, manager of the Police. After releasing “Our Lips Are Sealed” in 1981, they issued a rerecorded version of “We Got the Beat” in early 1982. That single became the band’s commercial breakthrough, climbing to No. 2 on the Billboard Hot 100 for three weeks in April, held from the top spot only by Joan Jett’s “I Love Rock ’n Roll.”

Still, the Go-Go’s had their own triumph. Their debut album, “Beauty and the Beat”, spent six weeks at No. 1, making them the first all-female band who both wrote and performed their own material to top the US album charts — a record that stood until the Dixie Chicks reached No. 1 with Fly in 1999.

The playful cover of “Beauty and the Beat” only reinforced the group’s identity: five young women in towels and cold cream, photographed by art director George DuBose at a hotel. According to bassist Kathy Valentine, the towels were borrowed from Macy’s and returned after the shoot, while the cold cream was courtesy of Pond’s. The image, like the music, was tongue-in-cheek yet instantly iconic.

THOMPSON TWINS - LIES

Publicació: octubre de 1982

Llistes: EUA: #30 · Regne Unit: #67

A començaments dels anys vuitanta, els Thompson Twins eren una banda britànica a punt de reinventar-se. Allò que havia començat com un col·lectiu de new wave de set membres va patir una transformació radical abans de la publicació del seu tercer àlbum d’estudi, “Quick Step & Side Kick” (retitulat Side Kicks als Estats Units). Convertits en un trio compacte de synth-pop, amb Tom Bailey, Alannah Currie i Joe Leeway, el grup va trobar la seva autèntica veu amb el senzill de 1983 “Lies”, una cançó que definiria la seva trajectòria i obriria la porta a l’èxit comercial.

Publicada com a single principal de l’àlbum, “Lies” va marcar un punt d’inflexió. Lluminosa, descarada i amb una ironia enganxosa, la peça va escalar al número u de la llista de clubs de ball dels EUA, on es va mantenir durant dues setmanes al gener de 1983. Era el seu segon número u en aquella llista, després de l’èxit anterior “In the Name of Love” el 1982. Sorprenentment, “Lies” va connectar més fortament a l’altra banda de l’Atlàntic que al seu país d’origen, on no va aconseguir el mateix nivell de repercussió comercial.

Musicalment, “Lies” combina la precisió sintètica amb un joc desencaixat i burleta. La seva  tornada —“Lies, lies, lies, yeah”— és deliberadament infantil, més proper a una burla de pati d’escola que no pas a una tornada de pop convencional. Aquesta elecció estilística era del tot intencionada. Segons va explicar Tom Bailey, el grup no pretenia oferir un comentari social transcendent, sinó oferir lleugeresa i irreverència, tot creant una cançó que ridiculitzava la mentida en les relacions amb un somriure més que amb un renec.

Tot i el seu to lleuger, el tema explora la desil·lusió emocional, retractant un protagonista que se sent traït i frustrat per l’engany. Tanmateix, la melodia manté un aire festiu, oposant l’angoixa de la lletra a un ritme electrònic gairebé celebratori. Aquest contrast es convertiria en un tret distintiu del so dels Thompson Twins: temes seriosos embolcallats en hooks pop irresistibles i textures sintètiques elegants.

“Lies” també va significar un renaixement visual i artístic. El nou trio va adoptar una estètica futurista i atrevida, amb pentinats extravagants, vestuaris acolorits i una posada en escena teatral que encaixava perfectament amb la MTV naixent. El videoclip surrealista de la cançó reforçava encara més aquesta imatge, a mig camí entre instal·lació art-pop i provocadors de la pista de ball.

Encara que no va ser un gran èxit a les llistes britàniques, “Lies” va situar els Thompson Twins com a figures clau de l’escena new wave nord-americana. Va preparar el terreny per a èxits posteriors com “Hold Me Now”, “Doctor! Doctor!” i “You Take Me Up”. Amb el temps, més que un single de clubs dels primers vuitanta, “Lies” ha quedat com l’instant en què un trio excèntric es va atrevir a mostrar les seves rareses i va descobrir l’alquímia estranya que els convertiria en estrelles.

THOMPSON TWINS - LIES

Released: October 1982

Charts:  US: #30  UK: #67 

In the early 1980s, the Thompson Twins were a British band on the cusp of reinvention. What began as a sprawling seven-member new wave collective underwent a radical transformation before the release of their third studio album, “Quick Step & Side Kick” (retitled Side Kicks in the U.S.). Emerging as a tightly focused synth-pop trio, the group—now consisting of Tom Bailey, Alannah Currie, and Joe Leeway—found its true voice with the 1983 single “Lies”, a song that would help define their career and open the door to mainstream success.

Released as the lead single from the album, “Lies” marked a turning point. Bright, brash, and sarcastically catchy, the track climbed to the top of the U.S. Dance Club chart, where it held the number-one spot for two weeks in January 1983. It was their second dance chart-topping single in the U.S., following the earlier success of “In the Name of Love” in 1982. Surprisingly, “Lies” resonated more strongly across the Atlantic than in their native UK, where it struggled to achieve the same level of commercial success.

Musically, “Lies” blends synthetic precision with off-kilter playfulness. Its chorus—“Lies, lies, lies, yeah”—is deliberately juvenile, echoing a schoolyard taunt more than a traditional pop refrain. This stylistic choice was entirely intentional. According to frontman Tom Bailey, the band wasn’t aiming to deliver weighty social commentary. Instead, they leaned into whimsy and irreverence, crafting a song that skewered dishonesty in relationships with a wink rather than a scowl.

Despite its light tone, the track explores emotional disillusionment, portraying a protagonist who feels betrayed and frustrated by deception. Yet, the melody keeps things buoyant, pairing lyrical angst with an almost celebratory electronic beat. This contrast became a hallmark of the Thompson Twins’ sound—serious themes cloaked in irresistible pop hooks and stylish synth textures.

“Lies” also represented a visual and artistic rebirth. The new trio embraced a futuristic, fashion-forward aesthetic, with outlandish hairstyles, colorful wardrobes, and a theatrical flair that played well on the burgeoning MTV platform. The song's surreal music video further supported its image as part art-pop installation, part dancefloor provocateurs.

Though not a massive UK chart hit, “Lies” helped position the Thompson Twins as major players in the American new wave scene. It paved the way for subsequent successes like “Hold Me Now”, “Doctor! Doctor!”, and “You Take Me Up”. In retrospect, “Lies” is more than just an early-’80s club hit. It’s a snapshot of a band reborn, a moment when a quirky trio leaned into their eccentricities and discovered the strange alchemy that would make them stars.

 

ABC - POISON ARROW

Publicada: 15 de febrer de 1982

Llistes: Regne Unit: #6 · EUA: #25

Quan ABC va publicar “Poison Arrow” el febrer de 1982, la banda es presentava com l’elegant antídot a l’austeritat post-punk. El single, extret del seu debut “The Lexicon of Love”, era tant una declaració d’estil com de so. Allà on el punk havia escopit i grunyit, “Poison Arrow” desfilava amb orquestracions sumptuoses, una producció polida i un sentit del drama que devia més a Hollywood que als clubs de Sheffield on el grup s’havia format. La cançó es va convertir en un èxit a banda i banda de l’Atlàntic —núm. 6 al Regne Unit i top 30 als EUA.

Produïda per Trevor Horn, la peça era una autèntica lliçó d’alquímia pop. Horn va desmuntar les interpretacions crues d’ABC i les va reconstruir amb precisió clínica: bateries seqüenciades, accents samplejats, les floritures orquestrals d’Anne Dudley i una veu de Martin Fry que degotava sofisticació ferida. En la lletra, la cançó juga amb els clixés del desamor —“Who broke my heart? / You did, you did” (Qui m’ha trencat el cor? / Tu, tu)— però els vesteix amb una grandesa irònica. L’agullada de la traïció arriba amb un gest còmplice, un sospir i, finalment, una floritura.

I després hi ha el pont. Poques cançons pop de principis dels vuitanta tenien una pausa tan teatral: el prec de Fry —“I thought you loved me…” (Jo pensava que m’estimaves…)— contrarestat pel fred rebuig parlat: “I care enough to know I can never love you” (M’importes prou per saber que mai no et podré estimar). Aquella única frase, pronunciada per Karen Clayton, elevava el tema de simple cançó de desamor a miniatura dramàtica, una òpera pop destil·lada en quatre minuts i mig.

Si el single sonava cinematogràfic, el videoclip, dirigit per Julien Temple, completava la visió. No era un simple clip promocional, sinó un curtmetratge elaborat de desig, rebuig i glamur de drama d’època. Fry alterna papers: director d’orquestra amb esmòquing, missatger maldestre, socialité elegant. Cada personatge cau sota l’encís de la mateixa heroïna gèlida, interpretada per una jove Lisa Vanderpump (molt abans de la seva fama a la televisió). Ella rep les seves ofrenes, les seves actuacions, les seves flors —i respon amb indiferència. El vídeo reflectia la narrativa de la cançó: una persecució sense esperança, una fletxa directa al cor.

L’estilisme era deliberat: vestits de lamé daurat, focus dramàtics i ambients de club nocturn fumejants. ABC es presentaven no com a rebels del rock, sinó com a intèrprets sofisticats, hereus d’una tradició pop on el desamor podia ser exquisit i el rebuig, glamurós. En els primers dies de MTV, aquella ambició visual no era només decoració, sinó una part vital de l’atractiu del grup.

ABC - POISON ARROW

Released: February 15, 1982

Charts: UK: #6  US: #25 

When ABC released “Poison Arrow” in February 1982, the band was positioning itself as the elegant antidote to post-punk austerity. The single, taken from their debut “The Lexicon of Love”, was as much a declaration of style as of sound. Where punk had sneered and snarled, “Poison Arrow” sashayed in with lush orchestrations, polished production, and a sense of drama that owed more to Hollywood than to the clubs of Sheffield where the group had formed. “Poison Arrow” became a hit on both sides of the Atlantic—#6 in the UK, top 30 in the US. 

Produced by Trevor Horn, the track was a masterclass in pop alchemy. Horn dismantled ABC’s raw performances and rebuilt them with clinical precision: sequenced drums, sampled accents, Anne Dudley’s sweeping orchestral flourishes, and a vocal from Martin Fry that dripped with wounded sophistication. Lyrically, the song plays with the clichés of heartbreak—“Who broke my heart? / You did, you did”—but dresses them in ironic grandeur. The sting of betrayal is delivered with a wink, a sigh, and ultimately, a flourish.

And then there’s the middle eight. Few early-’80s pop singles had such a theatrical pause: Fry’s pleading “I thought you loved me…” countered by the cold, spoken rejection—“I care enough to know I can never love you.” That single spoken line, voiced by Karen Clayton, elevated the track from heartbreak song to miniature drama, a pop opera distilled into four and a half minutes.

If the single sounded cinematic, the music video, directed by Julien Temple, completed the vision. It wasn’t a mere promotional clip—it was an elaborate short film of desire, rejection, and costume-drama glamour. Fry slips between roles: a tuxedoed bandleader, a hapless messenger, a suited socialite. Each character falls under the spell of the same icy heroine, played by a young Lisa Vanderpump (long before her reality TV stardom). She receives his overtures, his performances, his flowers—and responds with indifference. The video mirrored the song’s narrative: a hopeless pursuit, an arrow straight to the heart.

The styling was deliberate: gold lamé suits, dramatic spotlights, and smoky nightclub settings. ABC presented themselves not as rock rebels but as suave performers, heirs to a pop tradition where heartbreak could be exquisite and rejection glamorous. In the early days of MTV, such visual ambition was not just decoration but a vital part of the band’s appeal.