DIONNE WARWICK - WALK ON BY

Publicació: 26 d’abril de 1964

Llistes: Regne Unit: #9 · EUA: #6

Hi ha desamors que es xiuxiuegen i d’altres que es criden. “Walk On By” de Dionne Warwick cau en algun punt entremig: contingut, elegant i devastador en la seva súplica silenciosa. Escrita el 1963 per Burt Bacharach (música) i Hal David (lletra), la cançó es convertí en el gran èxit de Warwick, un emblema del pop-soul sofisticat en una època dominada per expressions més crues del R&B.

En el fons, la lletra és gairebé cinematogràfica: una dona es troba amb un antic amant al carrer i, ofegant les llàgrimes, només li demana ser estalviada de la humiliació. “Walk on by… fes veure que no veus les llàgrimes…” Les paraules de Hal David destil·len el desamor en imatges quotidianes —no hi ha drama operístic, només la pena a la vorera. La interpretació de Warwick, freda però tremolosa, ho va convertir en quelcom més gran: un cor trencat amb elegància.

La cançó gairebé no va veure la llum. Originalment publicada com a cara B de “Any Old Time of the Day”, va caldre l’instint del DJ novaiorquès Murray the K per capgirar-lo. Va ignorar la cara A i va promocionar “Walk On By” al seu programa. El públic li va fer cas, i aviat la cara B esdevingué la cara A, portant Warwick al Top 10 de 1964 i assegurant-li el seu segon èxit internacional milionari després de “Anyone Who Had a Heart”.

A l’estudi, Bacharach va experimentar amb audàcia. Per primer cop va utilitzar dos pianos de cua —tocats per Artie Butler i Bacharach mateix (o Paul Griffin)—, creant una base densa i gairebé orquestral sota la veu de Warwick. D’aquella sessió en van sortir tant “Walk On By” com “Anyone Who Had a Heart”, cançons que Bacharach va percebre immediatament com a “èxits monstruosos” que definirien la seva carrera.

La popularitat de la peça va anar molt més enllà de la versió original de Warwick. El 1969, Isaac Hayes la va transformar en una odissea de soul psicodèlic de 12 minuts, plena de cordes, guitarres wah-wah i recitats sensuals —una reinvenció radical que també va triomfar a les llistes. Des de llavors, “Walk On By” ha tingut moltes vides: estàndard de jazz, versió pop, font de samples (notablement en el hip-hop). 

El 2012, la cançó va rebre el premi Q Classic Song als Q Awards. El músic Tim Burgess ho va resumir perfectament: “Si l’escoltes bé, és tot menys música easy listening. És devastació absoluta, dotada de dignitat per la veu rica i bella de Dionne.”

Seixanta anys després, “Walk On By” continua sent el so del desamor mantingut a distància: graciós, implacable i inoblidable. Una cançó on la dignitat i la devastació caminen de bracet.

DIONNE WARWICK - WALK ON BY

Released: April 26, 1964

Charts:  UK: #9  US: #6

Some heartbreaks are whispered, some are wailed. Dionne Warwick’s “Walk On By” falls somewhere in between—restrained, elegant, and devastating in its quiet plea. Written by Burt Bacharach (music) and Hal David (lyrics) in 1963, the song became Warwick’s breakthrough, an emblem of sophisticated pop-soul in an era dominated by rawer expressions of R&B.

At its core, the lyric is almost cinematic: a woman encounters an ex-lover in the street and, choking back tears, asks only to be spared humiliation. “Walk on by… make believe you don’t see the tears…” Hal David’s words distill heartbreak into everyday imagery—no operatic drama, just sidewalk sorrow. Warwick’s delivery, cool yet trembling, turned it into something larger: heartbreak with poise.

The record almost didn’t happen. Originally released as the B-side to “Any Old Time of the Day,” it took the instincts of New York DJ Murray the K to flip it. He ignored the A-side and pushed “Walk On By” on his WINS radio show. The public followed his ear, and soon the B-side became the A-side, propelling Warwick into the Top 10 in 1964 and securing her second international million-seller after “Anyone Who Had a Heart.”

In the studio, Bacharach experimented boldly. For the first time, he used two grand pianos—played by Artie Butler alongside either Bacharach himself or Paul Griffin—creating a dense, almost orchestral bed beneath Warwick’s vocal. The session produced both “Walk On By” and “Anyone Who Had a Heart,” songs Bacharach immediately sensed as career-defining “monster hits.”

The song’s resonance extended well beyond Warwick’s original. Isaac Hayes transformed it in 1969 into a 12-minute psychedelic-soul odyssey, filled with strings, wah-wah guitar, and spoken-word seduction—a radical reinvention that charted in its own right. Since then, “Walk On By” has lived many lives: as a jazz standard, a pop cover, even a sample source (notably in hip-hop). Its elasticity speaks to the strength of its bones—Bacharach’s restless chord changes and David’s universal lyric.

In 2012, the song received the Q Classic Song honor at the Q Awards. Musician Tim Burgess summed it up perfectly: “If you listen properly it’s everything but easy listening. It’s utter devastation, given dignity by Dionne’s rich, beautiful voice.”

Six decades later, “Walk On By” remains the sound of heartbreak held at arm’s length—graceful, unsparing, and unforgettable. A song where dignity and devastation walk hand in hand.

BILL WITHERS - AIN’T NO SUNSHINE

Publicada: juliol de 1971

Llistes: Regne Unit: #40 · Estats Units: #3

L’any 1971, un exmariner i muntador de peces d’avió anomenat Bill Withers va publicar una cançó que gravaria per sempre el seu nom a la història de la música soul. “Ain’t No Sunshine” era un lament colpidor —nu, cru i íntim— sobre el dolor de l’absència i l’estranya atracció de l’amor, fins i tot quan fa mal. La inspiració li va arribar mentre veia “Days of Wine and Roses”, un film de Blake Edwards sobre dos alcohòlics atrapats entre l’amor i l’addicció. Aquesta mateixa contradicció agredolça —trobar a faltar quelcom que potser no et feia bé— és el cor de la cançó.

Withers mai no havia gravat un àlbum. Però Booker T. Jones, llegendari líder de banda de Stax Records, va veure-hi quelcom especial. Amb Donald “Duck” Dunn al baix, Al Jackson Jr. a la bateria i Stephen Stills a la guitarra, Withers va entrar a l’estudi envoltat de llegendes —i tot i així, continuava fitxant al seu treball diari, incert si això de la música funcionaria.

La cançó ni tan sols estava pensada per a ser un èxit. Estava amagada a la cara B de “Harlem”, fins que els DJs de ràdio van capgirar el disc i van descobrir-ne la força silenciosa. Un dels seus trets més memorables —la frase repetida “I know, I know…”— ni tan sols estava planificada. Withers tenia previst escriure-hi una lletra real, però la decisió col·lectiva a l’estudi, liderada per Booker T., va ser mantenir-la. Així, aquella vacil·lació, aquella obsessió, aquell rumiar sense fi, va quedar immortalitzat com un dels elements més icònics de la peça.

Fins i tot Graham Nash va topar amb la sessió de gravació per accident, atret pel ritme de Withers que sonava a través de les parets de l’estudi. Nash va trobar un home a punt de rendir-se, convençut que ningú no l’escoltava. Però el va animar: “Tens un do increïble. No pots abandonar.” I Withers no ho va fer.

“Ain’t No Sunshine” es convertiria en el primer gran èxit de Withers, un himne soul despullat sobre la nostàlgia i l’anhel, que ha demostrat ser atemporal en la seva simplicitat. A vegades, només cal un home, una guitarra i un cor trencat.

BILL WITHERS - AIN’T NO SUNSHINE

Released : July 1971

Charts:  UK: #40  US: #3 

In 1971, a former Navy man and aircraft parts assembler named Bill Withers released a song that would forever carve his name into soul music history. “Ain’t No Sunshine” was a haunting lament — spare, raw, and intimate — about the ache of absence and the strange pull of love, even when it hurts. The inspiration struck Withers while watching “Days of Wine and Roses”, a Blake Edwards )film about two alcoholics torn between their love and their addiction. That same bittersweet contradiction — missing something that may not have been good for you — lies at the heart of the song.

Withers had never recorded an album before. But Booker T. Jones, the legendary bandleader from Stax Records, saw something in him. Backed by Donald “Duck” Dunn on bass, Al Jackson Jr. on drums, and Stephen Stills on guitar, Withers stepped into the studio surrounded by legends — and yet he was still clocking in at his day job, unsure if this music thing would work out.

The song wasn’t even meant to be the hit. It was tucked away on the B-side of “Harlem”, until radio DJs flipped the record and discovered its quiet power. One of its most memorable features — the repeated phrase “I know, I know…” — was never part of the plan. Withers had intended to write real lyrics there, but the studio consensus, led by Booker T., was to keep it. And so the hesitation, the obsession, the endless rumination stayed, becoming one of the song’s defining elements.

Even Graham Nash happened upon the recording session by accident, drawn in by Withers’ rhythm pulsing through the studio walls. Nash found a man on the verge of giving up, convinced no one was listening. But Nash encouraged him: “You have an incredible gift. You cannot give up.” And Withers didn’t.

“Ain’t No Sunshine” went on to become Withers’ first major hit, a stripped-down soul anthem of longing that proved timeless in its simplicity. Sometimes, a man, a guitar, and a broken heart are all it takes.

GEORGE MICHAEL - FATHER FIGURE

Publicada: 28 de desembre de 1987

Llistes:  EUA: #1 (2 setmanes) · Regne Unit: #11

A finals de 1987, George Michael ja havia passat de ser l’idol pop de Wham! a convertir-se en una potència en solitari amb “Faith”, un àlbum que combinava ambició pop i sensibilitat R&B. Quan “Father Figure” va aparèixer com a quart senzill el 28 de desembre, es va desmarcar de la vitalitat desafiant de “Faith” i “I Want Your Sex”. En lloc d’això, era una peça onírica, amb matisos de gospel i un ritme lent que combinava intimitat i enigma, i que va ascendir amb discreció fins al número 1 del Billboard Hot 100 als EUA, a més de convertir-se en un èxit dins del Top 10 arreu del món.

Al seu nucli, “Father Figure” parla de desig — no només romàntic, sinó també d’aquella seguretat, guia i amor incondicional que aporta una presència estable. La interpretació de Michael era continguda i pausada, gairebé xiuxiuejada a les estrofes abans d’esclatar en una tornada elevada i recolzada per un cor. Inspirant-se en la precisió emocional de llegendes de la Motown com Smokey Robinson, Michael va crear una balada soul que va satisfer profundament tant el públic R&B com els fans del pop, assolint el número 6 a la llista R&B de Billboard.

Inicialment concebuda com una cançó de ball a mig temps, la peça va fer un gir radical quan Michael, en plena gravació, va silenciar la caixa de la bateria a la mescla. L’absència d’aquell accent rítmic va transformar l’ambient — somiador, eteri i ple d’espai. “De sobte semblava molt millor”, recordava, decidint a l’instant reconstruir l’arranjament al voltant d’aquella atmosfera airejada. El resultat va ser, segons les seves pròpies paraules, “la cosa amb el so més original de l’àlbum”.

El videoclip, codirigit per Andy Morahan, va donar vida a la sensualitat difusa de la cançó. Michael hi interpreta un taxista embolicat en un romanç amb una model de moda — una història teixida amb cortines transparents, il·luminació suau i seqüències de fantasia ambigua. A simple vista semblava un relat d’amor heterosexual, però el rerefons de la lletra insinuava dinàmiques més complexes: jocs de rol, límits difusos i un amor que podria “confondre’s amb un crim”.

GEORGE MICHAEL - FATHER FIGURE

Released: December 28, 1987

Charts:  US: #1 (2 wks)  UK: #11 

By the close of 1987, George Michael had already transformed from Wham!’s pop heartthrob into a solo powerhouse with “Faith”, an album that merged pop ambition with R&B sensibility. When “Father Figure” arrived as the fourth single on December 28, it stood apart from the upbeat swagger of “Faith” and “I Want Your Sex.” Instead, it was a dreamlike, gospel-tinged slow burn — equal parts intimacy and enigma — that quietly ascended to No. 1 on the US Billboard Hot 100 and became a top-10 hit across the globe.

At its core, “Father Figure” is about longing — not simply romantic, but for the security, guidance, and unconditional love of a steady presence. Michael’s delivery was hushed and measured, half-whispered in the verses before blooming into a soaring, choir-backed chorus. Drawing inspiration from the emotional precision of Motown greats like Smokey Robinson, Michael crafted a soul ballad that deeply satisfied both R&B audiences and pop fans alike, earning a No. 6 peak on Billboard’s R&B chart.

Initially conceived as a mid-tempo dance track, the song pivoted dramatically when Michael, mid-recording, muted the snare drum in the mix. The absence of that sharp backbeat transformed the mood — dreamy, weightless, and full of space. “Suddenly, it seemed really dreamy… much better,” he recalled, deciding on the spot to rebuild the arrangement around that airy atmosphere. The result was, in his words, “the most original-sounding thing on the album.”

The Andy Morahan co-directed music video brought the song’s hazy sensuality to life. In it, Michael plays a cabdriver entwined in a romance with a fashion model — a narrative woven with sheer curtains, soft backlighting, and ambiguous fantasy sequences. On the surface, it appeared to be a heterosexual love story, but the lyrics’ undercurrent hinted at more complicated dynamics: role play, blurred boundaries, and love that might “be mistaken for a crime.”

THE BEAT - MIRROR IN THE BATHROOM

Publicada: 25 d’abril de 1980

Llistes d’èxits: Regne Unit: #4

En plena efervescència del revifament de l’ska britànic, l’any 1980, va emergir de Birmingham un ritme hipnòtic que es convertiria en la declaració definitiva del debut de The Beat. “Mirror in the Bathroom”, amb la seva bateria implacable, les guitarres angulars i una veu carregada d’urgència, va arribar fins al número 4 de les llistes britàniques — la posició més alta de la banda fins al seu comiat el 1983.

Però darrere els miralls i els loops dub, la cançó no naixia de l’excés, sinó de la introspecció — literalment. La inspiració va sorgir una freda matinada d’hivern, quan Dave Wakeling, amb ressaca i tremolant en una obra, es va mirar al mirall del lavabo i es va dir: “No cal fer això, col·lega.” Aquell moment solitari no era autocompassió, sinó la realització inquietant de quedar-se sol amb el reflex d’un mateix. Més tard, damunt de la seva moto, una altra frase li bategava al cap: “La porta està tancada. Només tu i jo.”

Quan el baixista David Steele li va mostrar una línia de baix sincopada, fora de norma, les paraules de Wakeling s’hi van enganxar com si haguessin estat escrites per aquella base. El resultat? Una cançó totalment diferent dins l’ska — robòtica però emocional, funky però claustrofòbica. Als Estats Units, molts van malinterpretar la lletra: “Mirror in the bathroom” semblava una referència codificada a l’ús de cocaïna. Wakeling, entre rialles, ho ha desmentit durant dècades: “No era aquell mirall del lavabo… era el que hi ha penjat a la paret, no el que tens sobre el genoll.”

La seva publicació també va ser una petita revolució. Originalment pensada per sortir amb el segell 2 Tone de Jerry Dammers, Chrysalis Records va rebutjar-la com a single de debut. The Beat, a contracor, van llançar una versió ska de “Tears of a Clown” que va triomfar, donant-los la influència necessària per crear el seu propi segell, Go-Feet Records. Amb el control total, “Mirror in the Bathroom” va veure la llum i va consolidar el so característic del grup: ska carregat de paranoies i groove amb cervell.

Tot i no tornar a assolir aquell nivell de llistes, la cançó va reviure als anys 90 amb remescles electròniques i un nou impuls a les pistes de ball. Però el seu impacte original continuava vibrant: The Beat van transformar una mirada penedida al mirall en un himne que transcendia gèneres.

THE BEAT - MIRROR IN THE BATHROOM

Released: April 25, 1980

Charts: UK: #4 

In 1980, amid Britain’s ska revival, a sharp, hypnotic groove emerged from Birmingham that would become the defining statement of The Beat’s debut album. “Mirror in the Bathroom”, with its relentless rhythm, angular guitar stabs, and urgent vocals, surged to number 4 on the UK charts — the band’s highest placement until their farewell single in 1983. But behind the mirrors and dub-inspired loops was a song born not of excess, but of reflection — quite literally.

The story began not in a studio, but in the bleary winter morning of a construction site worker named Dave Wakeling. Hungover and shivering, staring at himself in a bathroom mirror, Wakeling muttered: “We don’t have to do this, mate.” In that solitary moment, something deeper stirred — not self-pity, but the eerie, voyeuristic realization of being alone with one’s reflection. Later, on his motorbike, the line echoed in his mind: “The door is locked. Just me and you.”

The poetry was ready, and when bandmate David Steele played him a punchy, off-kilter 2/2 bassline, Wakeling’s lines snapped to it with uncanny precision. The result was a track unlike anything in ska at the time — robotic yet emotional, funky yet claustrophobic. To many, especially in America, the lyrics seemed coded: “Mirror in the bathroom” was taken as a nod to cocaine use. Wakeling, amused, clarified over the years: “It wasn’t that mirror in the bathroom… it was the one on the wall, and not the one on your knee.”

The song’s release was its own small revolution. Originally intended for Jerry Dammers’ 2 Tone label, Chrysalis Records balked at releasing it as a debut single. Instead, The Beat reluctantly dropped a ska cover of “Tears of a Clown.” It worked — the success gave them leverage to launch their own label, Go-Feet Records. With full creative control, “Mirror in the Bathroom” followed, propelling the band into the spotlight and consolidating their signature: ska laced with paranoia, groove infused with intellect.

Reissued in the mid-90s with club-ready remixes, “Mirror in the Bathroom” hit the ground running again; Although it didn't reach that high on the charts, its influence was unmistakable. The Beat had turned a hungover stare into a genre-defying anthem.