EARTH, WIND & FIRE – SEPTEMBER

Publicació: 18 de novembre de 1978

Llistes: EUA: #8 · Regne Unit: #3

Hi ha cançons que s’escriuen per triomfar a les llistes, d’altres per sonar a la ràdio, i unes poques, molt valuoses, semblen escrites per a l’eternitat. “September” d’Earth, Wind & Fire pertany fermament a aquesta última categoria. Publicada el novembre de 1978 com una de les dues cançons noves de “The Best of Earth, Wind & Fire, Vol. 1”, va escalar ràpidament al número 1 de les llistes R&B, va arribar al número 8 del Hot 100 i, des de llavors, s’ha convertit en un himne intergeneracional, capaç d’omplir pistes de ball 45 anys més tard.

La cançó va néixer d’un riff del guitarrista Al McKay, expandit pel líder del grup Maurice White i la coautora Allee Willis. Quan Willis va sentir aquell ara ja icònic arrencament de guitarra, va reconèixer immediatament el seu potencial: “Era òbviament un èxit.” Però no estava convençuda del ganxo sense sentit de White, el famós “ba-dee-ya”. Li va suplicar que el canviés, preguntant-li: “Què vol dir això?” La resposta de White —“A qui li importa?”— es va convertir en un lema en si mateix. Willis va admetre després que aquell dia va aprendre la seva lliçó més gran com a lletrista: mai deixar que la lletra s’interposi en el groove. El “ba-dee-ya” no era farciment, sinó un recordatori que el poder de la música rau en el que et fa sentir, no sempre en el que diu. Aquesta filosofia centrada en el groove és el que dóna a “September” la seva lluentor universal.

La frase “Do you remember / the 21st night of September?” ha inspirat dècades d’especulacions. Era un aniversari personal? Una alineació còsmica? Una picada d’ullet a l’equinocci? White mateix va dir a Willis que la data no tenia cap significat especial, que simplement sonava bé. Però el 2018, dos anys després de la seva mort, la seva vídua va revelar un secret: el 21 de setembre havia estat la data prevista de naixement del seu fill, Kahbran. Tot i que Kahbran va néixer abans, l’1 d’agost, White va colar la data a la cançó com un record íntim, amagat a plena vista. El que semblava poesia pura era, de fet, un discret homenatge de pare.

En un moment en què el disco estava sota atac i el funk començava a fragmentar-se, Earth, Wind & Fire van reafirmar la seva filosofia central: la música com a alegria, el ritme com a esperit. Amb les seves lluminoses seccions de vents, la guitarra rítmica contagiosa i el falset lluminós de Philip Bailey entrellaçant-se amb el baríton de White, “September” destil·lava l’optimisme còsmic de la banda en tres minuts i mig. Allee Willis la descriuria després com a “Joyful Music”, i així és com ha estat rebuda. A diferència del funk més fosc dels setanta (There’s a Riot Goin’ On, Superfly), el groove d’Earth, Wind & Fire no era evasió, sinó una visió utòpica. “September” no nega la realitat; insisteix en l’alegria com a forma de resistència.

Tot i ser publicada com a senzill lligat a un recopilatori, l’abast de la cançó va superar de seguida aquest format. La seva popularitat ha perdurat a casaments, estadis esportius i moments icònics de la cultura pop (com The Office o Trolls). El remix de Phats & Small de 1999 la va reintroduir a les pistes de ball, i la versió acústica de Taylor Swift per a Spotify el 2018 va generar debat—prova que la cançó continua despertant passions.

El 2018, “September” va ser incorporada al National Recording Registry de la Biblioteca del Congrés dels EUA, reconeixent la seva importància cultural i històrica. En la crònica de la música popular, “September” és la prova que la lletra més senzilla, unida al groove perfecte, pot viure per sempre.

EARTH, WIND & FIRE - SEPTEMBER

Released: November 18, 1978

Charts:  US: #8   UK: #3 

Some songs are written for the charts, others for the radio, and a precious few seem to be written for eternity. Earth, Wind & Fire’s “September” belongs firmly in that last category. Released in November 1978 as one of two new tracks on “The Best of Earth, Wind & Fire, Vol. 1”, it quickly topped the R&B charts, reached #8 on the Hot 100, and has since become an intergenerational anthem, its joyous refrain still capable of filling dance floors 45 years later.

The song was born from a riff by guitarist Al McKay, expanded by bandleader Maurice White and co-writer Allee Willis. When Willis first heard the now-iconic opening guitar lick, she instantly recognized its potential: “It was so obviously a hit.” But she wasn’t sold on White’s nonsensical “ba-dee-ya” hook. She begged him to change it, asking, “What does that mean?” White’s reply—“Who the fuck cares?”—became a mantra in itself. As Willis later admitted, she learned her greatest songwriting lesson that day: never let the lyric get in the way of the groove. “Ba-dee-ya” wasn’t just filler—it was a reminder that music’s power lies in its feel, not always its meaning. That groove-first ethos is what gives “September” its universal glow.

The lyric “Do you remember / the 21st night of September?” has inspired decades of speculation. Was it a personal anniversary? A cosmic alignment? A sly nod to the equinox? Maurice White himself told Willis the date had no special meaning—he chose it simply because it sang well. But in 2018, two years after White’s passing, his widow revealed a secret: September 21 had been the due date for their son, Kahbran. Though Kahbran was born early on August 1, White had slipped the date into the song as a private keepsake, hidden in plain sight. What sounded like pure poetry was, in fact, a father’s quiet tribute.

At a time when disco was under attack and funk was fragmenting, Earth, Wind & Fire doubled down on their central philosophy: music as joy, rhythm as spirit. With its bright horns, infectious rhythm guitar, and Philip Bailey’s soaring falsetto weaving around White’s baritone, “September” distilled the band’s cosmic optimism into three and a half minutes. Allee Willis would later describe it as “Joyful Music,” and that’s exactly how it has been received. Unlike darker funk of the ’70s (There’s a Riot Goin’ On, Superfly), Earth, Wind & Fire’s groove wasn’t escapism—it was a utopian vision. “September” doesn’t deny reality; it insists on joy as resistance.

Though released as a single tied to a compilation, the song’s reach quickly outstripped its format. Its popularity endured through weddings, sports arenas, and pop culture placements (including The Office and Trolls). A 1999 remix by Phats & Small reintroduced the track to dance clubs, and Taylor Swift’s stripped-down acoustic cover for Spotify in 2018 sparked debate—proof that the song still stirs strong feelings.

In 2018, “September” was added to the National Recording Registry of the US Library of Congress, deservedly gaining its cultural and historically significant importance. In the chronicle of popular music, “September” is proof that the simplest lyric, married to the perfect groove, can live forever.

 

RIHANNA - DON’T STOP THE MUSIC

Publicació: 7 de setembre de 2007

Llistes: Regne Unit: #4 · EUA: #3

L’any 2007, amb només 19 anys, Rihanna va publicar el tema “Don’t Stop the Music”. Llançat com a quart senzill del seu àlbum de consagració “Good Girl Gone Bad”, la cançó es va convertir ràpidament en una sensació internacional, arribant al número u a França, Alemanya i Austràlia, i guanyant el premi a Cançó Internacional de l’Any als NRJ Music Awards 2008.

“Don’t Stop the Music”, escrita per Tawanna Dabney i produïda pel duo noruec Stargate, és una peça vibrant de dance construïda sobre ritmes inspirats en el hip-hop i una energia de club irresistible. La súplica de Rihanna al DJ —“please don’t stop the music”— recorda la urgència del seu single de debut “Pon de Replay”, però amb un so més polit i madur que encaixava amb la seva nova imatge de l’era “Good Girl Gone Bad”.

Una part clau de la identitat de la cançó és el seu sample de “Wanna Be Startin’ Somethin’” de Michael Jackson. El famós cant “mama-say, mama-sa, ma-ma-koosa”, que alhora provenia del tema “Soul Makossa” (1972) de Manu Dibango, es va convertir en el ganxo definitori de la versió de Rihanna. Tot i que Jackson ja havia arribat a un acord legal amb Dibango per aquest fragment, la reutilització per part de Rihanna va provocar nous litigis, i finalment Jackson va ser acreditat com a coautor de la seva cançó.

Malgrat les disputes legals, “Don’t Stop the Music” va ser un èxit massiu i és encara avui un dels himnes de club més icònics de Rihanna. El senzill es va publicar després del fenomenal “Umbrella” i abans d’èxits com “Take a Bow”, consolidant una ratxa que va transformar Rihanna de jove promesa a autèntica superestrella global.

El videoclip, dirigit per Anthony Mandler i rodat a Praga, reflectia amb enginy l’atractiu nocturn del tema. Mostra Rihanna i els seus amics colant-se per una botiga de caramels fins a un club secret, combinant una narrativa divertida amb imatges de la cantant dominant la pista de ball. La crítica en va elogiar l’estil ràpid i enèrgic, i VH1 el va situar entre els seus vídeos més sexys.

RIHANNA - DON’T STOP THE MUSIC

Released: September 7, 2007

Charts:  UK: #4   US: #3 

In 2007, at just 19 years old, Rihanna release the track “Don’t Stop the Music.” Issued as the fourth single from her breakthrough album “Good Girl Gone Bad”, the song quickly became an international sensation, topping charts in France, Germany, and Australia, and earning the title of International Song of the Year at the 2008 NRJ Music Awards.

“Don’t Stop the Music” written by Tawanna Dabney and produced by the Norwegian duo Stargate, is a pulsating dance track built on hip hop-inspired rhythms and irresistible club energy. Rihanna’s plea to the DJ—“please don’t stop the music”—echoes the urgency of her debut single “Pon de Replay” while presenting a sleeker, more mature sound that aligned with her new image in the “Good Girl Gone Bad” era.

A key part of the song’s identity is its sample of Michael Jackson’s “Wanna Be Startin’ Somethin’.” The famous chant, “mama-say, mama-sa, ma-ma-koosa,” itself borrowed from Manu Dibango’s 1972 track “Soul Makossa,” became a defining hook of Rihanna’s version. While Jackson had previously settled with Dibango over the line, Rihanna’s reuse sparked further legal disputes, ultimately crediting Jackson as a songwriter on her track.

Despite the legal wrangling, “Don’t Stop the Music” was a massive success, standing out as one of Rihanna’s most iconic club anthems. Its release followed the juggernaut single “Umbrella” and preceded hits like “Take a Bow,” marking a streak that transformed Rihanna from rising star to global pop powerhouse.

The music video, directed by Anthony Mandler and filmed in Prague, cleverly mirrored the song’s nightlife appeal. It follows Rihanna and her friends sneaking through a candy store into a hidden nightclub, blending playful narrative with shots of the singer commanding the dance floor. Critics praised the clip’s brisk, high-energy style, with VH1 ranking it among her sexiest videos.

RAY CHARLES - HIT THE ROAD JACK

Publicada: agost de 1961

Llistes: Regne Unit: #6 · Estats Units: #1 (2 setmanes)

L’any 1961, Ray Charles va publicar “Hit the Road Jack”, una ràfega de dos minuts de ritme i blues que esdevindria una de les cançons més icòniques de la seva carrera. Amb el seu format punyent de pregunta-resposta i un humor mordaç, el tema va enfilar-se fins al #1 del Billboard Hot 100, va guanyar un Grammy a la Millor Gravació R&B i es va consolidar com un dels grans èxits de l’artista, ja aleshores llegendari.

La cançó va ser escrita per Percy Mayfield, un talentós cantant i compositor de R&B conegut per les seves lletres poètiques. Mayfield va gravar una maqueta crua a cappella el 1960 i la va enviar a l’executiu musical Art Rupe. Ray Charles, sempre atent a bones cançons, en va veure el potencial i li va donar l’arranjament —i l’actitud— que necessitava.

Tot i durar només dos minuts, “Hit the Road Jack” conté una història completa. Charles interpreta un home desesperat que intenta tornar a la vida d’una dona, mentre Margie Hendricks —membre del grup de veus de Charles, The Raelettes— li respon amb un rebuig contundent: “Hit the road Jack, and don’t you come back no more.”(Fes la carretera Jack, i no tornis més).

L’intercanvi vocal és ple d’energia. La interpretació desafiant de Hendricks és la columna vertebral a la cançó, i la química entre tots dos —alimentada, en part, per una breu relació real— aporta una autenticitat palpable, encara que la lletra no fos autobiogràfica.

El 1961, Ray Charles ja era un nom conegut a tot arreu. Havia encadenat grans èxits com “I Got a Woman” i “What’d I Say”, fusionant gospel, blues i jazz en un so emotiu que ajudaria a donar forma al rock and roll. “Hit the Road Jack” va seguir el seu #1 del 1960 “Georgia On My Mind”, i va precedir “I Can’t Stop Loving You” del 1962 —una ratxa que confirmava el seu domini transversal tant en el públic negre com en el blanc.

La cançó va ocupar el #1 del Billboard Hot 100 durant dues setmanes a partir de l’octubre de 1961, i es va mantenir cinc setmanes al #1 de la llista R&B, convertint-se en el sisè número u de Charles en aquest gènere. Des d’aleshores, ha aparegut en innombrables pel·lícules, anuncis i referències culturals, convertint-se en un himne immediatament reconeixible de rebuig i independència.

RAY CHARLES - HIT THE ROAD JACK

Released : August 1961

Charts:  UK: #6 US: #1 (2 weeks)

In 1961, Ray Charles released “Hit the Road Jack”, a fiery, two-minute burst of rhythm and blues that would become one of the most iconic songs of his career. With its punchy call-and-response format and sly humor, the track shot to #1 on the Billboard Hot 100, earned Charles a Grammy Award for Best R&B Recording, and secured its place as a signature hit for the already-legendary artist.

The song was written by Percy Mayfield, a gifted R&B singer and songwriter known for his poetic lyrics. Mayfield recorded a raw a cappella demo in 1960 and sent it to music executive Art Rupe. Ray Charles, ever the savvy interpreter of great songwriting, saw its potential and gave it the arrangement—and the attitude—it needed.

Though “Hit the Road Jack” lasts just two minutes, it delivers a complete narrative. Charles plays the role of a desperate man trying to worm his way back into a woman’s life, while Margie Hendricks—a member of Charles’ backing group, The Raelettes—fires back with an unflinching rejection: “Hit the road Jack, and don’t you come back no more.”

Their vocal exchange crackles with energy. Hendricks’ defiant delivery gives the song its backbone, and the chemistry between the two—fueled in part by a brief real-life romance—adds authenticity to the performance, even if the lyrics weren’t drawn from personal experience.

By 1961, Ray Charles was already a household name. He’d scored massive hits like “I Got a Woman” and “What’d I Say”, blending gospel, blues, and jazz into a new, emotionally rich sound that would help shape rock and roll. “Hit the Road Jack” followed his 1960 #1 hit “Georgia On My Mind”, and preceded 1962’s “I Can’t Stop Loving You”—a run that confirmed his crossover dominance in both Black and white markets. The timing was key. The British Invasion had yet to land, and American charts were full of novelty songs and genre mashups. In that context, “Hit the Road Jack” stood out: catchy, confrontational, and impossible to ignore.

The song spent two weeks atop the Billboard Hot 100 starting in October 1961 and remained #1 on the R&B chart for five weeks, becoming Charles’ sixth R&B #1. It’s since appeared in countless films, commercials, and pop culture references—an instantly recognizable anthem of rejection and independence.

ANASTACIA - I’M OUTTA LOVE

Publicació: 29 de febrer de 2000

Llistes: Regne Unit: #6 · EUA: #92

Escrita per Anastacia juntament amb Sam Watters i Louis Biancaniello, i produïda per aquests dos últims, “I’m Outta Love” es va convertir en un èxit internacional, assolint el número u a Austràlia, Nova Zelanda i a la regió valona de Bèlgica. A Austràlia i Nova Zelanda va ser el senzill més exitós de l’any, i va arribar al top five a gran part d’Europa, incloent França, Itàlia i Suïssa.

El single va significar un debut triomfal per a Anastacia (nom complet Anastacia Newkirk), que havia passat anys intentant obrir-se camí a la indústria musical. Després de treballar com a ballarina a Club MTV i d’aparèixer en videoclips d’artistes com Salt-N-Pepa, es va traslladar de Nova York a Los Angeles el 1993 per perseguir la seva carrera de cantant. Va encadenar diversos intents fallits, però la seva sort va canviar quan el 1998 va competir al programa de talents d’MTV The Cut. La seva actuació destacada va cridar l’atenció de l’executiu d’A&R David Massey, que la va fitxar per al segell Daylight, dins d’Epic Records, el 1999.

Per al seu àlbum debut “Not That Kind”, Anastacia imaginava un so inspirat en Sly and the Family Stone: funky, vibrant i descaradament gran. Massey, conscient de la força de la seva veu, va reclutar Watters i Biancaniello per crear un tema amb l’energia d’himnes disco com “It’s Raining Men” o “I Will Survive.” En pocs dies, ja tenien l’esquelet de “I’m Outta Love.” Anastacia va connectar immediatament amb l’esperit de la cançó, descrivint-la més tard com una peça que “et fa moure i et fa feliç.”

Líricament, la cançó troba un equilibri entre empoderament i catarsi, amb Anastacia proclamant amb força la seva independència després d’un amor fracassat. Preguntada anys més tard al programa Later… with Jools Holland si la cançó estava escrita per algú en concret, ella va respondre: “És sobre molta gent en particular, no només una, sinó probablement moltes persones de la meva vida amb qui vaig voler tenir alguna cosa d’amor però no va ser possible.”

L’èxit de “I’m Outta Love” va establir Anastacia com una estrella global i va assentar les bases d’una carrera definida per la seva inconfusible veu aspra i la seva combinació de pop i soul.

ANASTACIA - I’M OUTTA LOVE

Released: February 29, 2000

Charts:  UK: #6  US: #92 

Written by Anastacia alongside Sam Watters and Louis Biancaniello, and produced by the latter two, “I’m Outta Love” became an international smash, topping charts in Australia, New Zealand, and Belgium’s Wallonia region. In Australia and New Zealand, it was the most successful single of the year, and it reached the top five across much of Europe, including France, Italy, and Switzerland.

The single marked a triumphant debut for Anastacia (full name Anastacia Newkirk), who had spent years struggling to break into the music industry. After working as a dancer on MTV’s Club MTV and appearing in music videos for acts like Salt-N-Pepa, she moved from New York to Los Angeles in 1993 to pursue a singing career. A string of false starts followed, but her fortunes changed when she competed on MTV’s talent show The Cut in 1998. Her standout performance caught the attention of Epic Records A&R executive David Massey, who signed her to his Daylight imprint in 1999.

For her debut album “Not That Kind”, Anastacia envisioned a sound inspired by Sly and the Family Stone—funky, vibrant, and unapologetically big. Massey, recognizing the power of her voice, recruited Watters and Biancaniello to craft a track with the energy of disco anthems like “It’s Raining Men” or “I Will Survive.” Within days, they had the bones of “I’m Outta Love.” Anastacia immediately connected with the song’s spirit, later describing it as one that “makes you move and makes you happy.”

Lyrically, the track struck a balance between empowerment and catharsis, with Anastacia belting out a declaration of independence from failed love. Asked years later on Later… with Jools Holland whether the song was written about anyone in particular, she explained: “It’s about a lot of people in particular, not just one but probably many in my life who I wanted to have a love thing with but it wasn’t there.”

The success of “I’m Outta Love” established Anastacia as a global star, setting the stage for a career defined by her signature raspy voice and blend of pop and soul influences.