LINX - YOU’RE LYING

Publicada: setembre de 1980

Llistes:  Regne Unit: #15

Quan “You’re Lying” va començar a sonar als plats britànics l’any 1980, va ser molt més que un altre single de funk: era una carta de presentació del moviment Britfunk. Linx, liderats per David Grant, van aconseguir crear un tema tan potent a la pista de ball com innovador en la seva producció.

La cançó arrenca amb una línia de baix sincopada i precisa que immediatament atrapa l’oient dins el seu groove funk. La secció rítmica és ajustada, disciplinada i clarament influïda per les tradicions del funk americà, però Linx hi afegeixen el seu propi toc: un corrent rítmic de caire carnavalesc, amb textures percusives brillants. Aquests tons similars als del steel drum alleugereixen el groove i li donen una atmosfera alegre i quasi celebratòria, en contrast amb la temàtica de la lletra: la deshonestedat.

La veu principal de David Grant és suau però incisiva, i lliura el hook “You’re lying” amb una barreja d’encant i confrontació. La seva interpretació camina entre el soul i el pop, fent que el tema sigui accessible sense perdre credibilitat funk. Els cors, ben harmonitzats i repetitius, amplifiquen l’acusació, reforçant la tensió entre el groove i el missatge.

L’arranjament és econòmic però efectiu. Els riffs de guitarra són esmolats i concisos, afegint el toc rítmic sense dominar la barreja. Els teclats brillen de fons, mentre que els cops de vent marquen el groove en moments clau. La producció de Bob Carter i Grant manté cada element lleuger, assegurant que el baix i la percussió siguin el cor de la cançó.

En el moment de la seva publicació, “You’re Lying” es va convertir ràpidament en un favorit dels clubs, fent de pont entre els cercles de funk underground i el gran públic. El seu èxit —arribant al #15 a la UK Singles Chart— va situar Linx com una de les veus principals del Britfunk, al costat de bandes com Level 42 i Light of the World. L’atractiu transatlàntic de la cançó també va ajudar a portar el funk britànic a les llistes de R&B dels Estats Units, un assoliment poc comú en aquell moment. “You’re Lying” de Linx és el senzill essencial del Britfunk: enganxós, enginyós i rítmicament irresistible.

LINX - YOU’RE LYING

Released: September 1980

Charts:  UK: #15  

When “You’re Lying” hit UK turntables in 1980, it was more than just another funk single — it was a calling card for the Britfunk movement. Linx, fronted by David Grant, managed to craft a track that was as sharp on the dancefloor as it was inventive in its production.

The song kicks off with a crisp, syncopated bassline that immediately locks the listener into its funk pocket. The rhythm section is tight, disciplined, and clearly influenced by American funk traditions, but Linx injects their own twist: a carnival-like rhythmic undercurrent, complete with bright percussive textures. These steel-drum–like tones lighten the groove, giving it a breezy, almost celebratory atmosphere that contrasts with the lyrical theme of dishonesty.

David Grant’s lead vocal is smooth yet pointed, delivering the hook “You’re lying” with a mix of charm and confrontation. His performance straddles soul and pop, making the track accessible without sacrificing its funk credibility. The backing vocals, layered and harmonized, echo and amplify the accusations, reinforcing the tension between groove and message.

The arrangement is economical but effective. Guitar riffs are sharp and clipped, adding rhythmic bite without overpowering the mix. Keyboards shimmer in the background, while brass stabs punctuate the groove at key moments. Bob Carter and Grant’s production keeps every element lean, ensuring that the bass and percussion remain the heartbeat of the song.

Upon release, “You’re Lying” quickly became a club favorite, bridging underground funk circles with the mainstream. Its success — climbing to #15 on the UK Singles Chart — marked Linx as one of the leading voices in Britfunk, alongside acts like Level 42 and Light of the World. The song’s transatlantic appeal also helped push British funk onto US R&B charts, a rare achievement at the time.

Linx’s “You’re Lying” it’s the quintessential Britfunk single — catchy, clever, and rhythmically irresistible.

WOMACK & WOMACK - TEARDROPS

Publicada: 5 d’agost de 1988

Llistes:  Regne Unit: #2

Quan Womack & Womack van publicar “Teardrops” el 5 d’agost de 1988, el matrimoni artístic va lliurar el que esdevindria el seu gran èxit i un dels senzills soul-pop més populars de finals dels anys vuitanta. Escrita per Cecil Womack i Linda Womack (filla de Sam Cooke), la peça fusionava les seves arrels gospel amb una producció elegant i contemporània supervisada per Chris Blackwell. El resultat va ser un groove a mig temps, dolç i amarg alhora, que va connectar amb un públic molt més ampli del que mai havien imaginat.

Tot i que “Teardrops” va tenir poc impacte als Estats Units, es va convertir en un fenomen internacional. El single va encapçalar les llistes de Bèlgica, Països Baixos (set setmanes al núm. 1) i Nova Zelanda, i va arribar al núm. 2 al Regne Unit, Austràlia, Alemanya Occidental i Suïssa. A tot Europa va triomfar: Top 10 a Àustria, França, Irlanda i Espanya, i dins del Top 20 a Suècia. Per a un duet que havia lluitat per mantenir una presència constant a les llistes, “Teardrops” va significar un moment definitiu de la seva trajectòria.

La lletra relata una història de desamor i alliberament emocional, amb el crit repetitiu “nothing but a teardrop” (res més que una llàgrima) transmès amb l’entrega soulful de Linda Womack. La producció equilibra melangia i groove, convertint la cançó tant en un tema per a la pista de ball com per a la reflexió íntima de mitjanit —una qualitat que l’ha mantingut viva dècades després.

El videoclip que l’acompanya va optar per la senzillesa i la intimitat: mostrava el duet amb músics d’estudi i les coristes Lyn Gerald i Dashiell Rae en un ambient de gravació. Linda, amb les seves característiques ulleres de sol fosques, hi interpretava la cançó amb emoció continguda, mentre Cecil mantenia el pols a la guitarra.

Amb els anys, “Teardrops” ha estat versionada i reinterpretada per artistes tan diversos com Elton John amb k.d. lang (1993), Joss Stone (2003), Lulu (2008) i Lovestation (1998) —aquests últims transformant-la en un èxit de club al Regne Unit. Tot i així, la versió original de Womack & Womack continua sent l’enregistrament definitiu.

WOMACK & WOMACK - TEARDROPS

Released: August 5, 1988

Charts:  UK: #2 

When Womack & Womack released “Teardrops” on August 5, 1988, the husband-and-wife duo delivered what would become their defining hit and one of the most enduring soul-pop singles of the late ’80s. Written by Cecil Womack and Linda Womack (the daughter of Sam Cooke), the track fused their gospel roots with a sleek, modern production overseen by Chris Blackwell. The result was a bittersweet, mid-tempo groove that struck a chord far beyond their home country.

Though “Teardrops” made little impact in the United States, it became a phenomenon internationally. The single topped the charts in Belgium, the Netherlands (holding No. 1 for seven weeks), and New Zealand, while also peaking at No. 2 in the UK, Australia, West Germany, and Switzerland. Across Europe, it was a major hit, reaching the Top 10 in Austria, France, Ireland, and Spain, and breaking into the Top 20 in Sweden. For a duo who had struggled to find consistent chart traction before, “Teardrops” was a career-defining moment.

Lyrically, the song tells a story of heartbreak and emotional release, with the repeated cry of “nothing but a tear-drop” carried by Linda Womack’s soulful delivery. The production balances melancholy and groove, making it as much a song for the dancefloor as for late-night reflection—a quality that has helped it remain a staple across decades.

The accompanying music video kept things simple and intimate, showing the duo alongside studio musicians and backing singers Lyn Gerald and Dashiell Rae in a recording setting. Linda, in her trademark dark sunglasses, delivers the performance with understated emotion, while Cecil holds steady on guitar.

Over the years, “Teardrops” has been covered and reinterpreted by artists as varied as Elton John with k.d. lang (1993), Joss Stone (2003), Lulu (2008), and Lovestation (1998)—the latter turning it into a UK club hit. Each version has introduced the song to a new audience, but Womack & Womack’s original remains the definitive recording.

SHALAMAR – THE SECOND TIME AROUND

Publicació: agost de 1979

Llistes: Regne Unit: #45 · EUA: #8

A l’albada dels anys vuitanta, el trio de Los Angeles Shalamar ja s’havia convertit en un dels grups insígnia de Solar Records, el segell sovint batejat com el “Motown dels 80”. Amb “The Second Time Around”, el grup va cristal·litzar la química de la seva formació clàssica—Howard Hewett, Jody Watley i Jeffrey Daniel—una combinació que aportava estil elegant, harmonies suaus i una energia de pista de ball innegable.

La premissa de la cançó és tan atemporal com el mateix soul: la creença que l’amor mereix una segona oportunitat. Escrita pel productor Leon Sylvers III amb William Shelby, la lletra funciona com una conversa persuasiva—un crit sincer a un antic amor, defensant que allò que van compartir encara té valor: “Love can still be found the second time around” (L'amor encara es pot trobar per segona vegada). Shelby es va inspirar en la seva pròpia vida, recordant un romanç que havia deixat enrere a Dayton, Ohio, quan va marxar a Los Angeles a perseguir oportunitats.

“The Second Time Around” exemplifica el so Solar Records—una fusió polida de funk, disco i R&B marcada per línies de baix ajustades, teclats càlids i una producció brillant. Leon Sylvers, acabat de sortir del seu treball amb el grup familiar The Sylvers, hi va perfeccionar un estil que influiria en incomptables artistes del període, de The Whispers a Dynasty.

Al centre del tema s’eleva el tenor de Howard Hewett, mentre que Jody Watley i Jeffrey Daniel aporten suport vocal rítmic, sostenint les harmonies amb la mateixa precisió que mostraven a la seva coreografia. La cançó és alhora una balada i un plaer per als ballarins—de sentiment lent i intens, però amb un groove irresistible.

L’existència de Shalamar estava íntimament lligada a la institució televisiva Soul Train. El que havia començat com una creació d’estudi amb la mescla “Uptown Festival” (1977) es va transformar en un grup real a instàncies del creador del programa, Don Cornelius. Ell va unir el cantant Hewett amb dos dels ballarins més magnètics del programa, Watley i Daniel, assegurant que Shalamar fossin tan atractius a la vista com a l’oïda.

Aquesta aliança de carisma visual i poliment musical va donar fruits: quan “The Second Time Around” va sortir, el públic ja reconeixia el trio com a figures estiloses de la televisió dels dissabtes. Les seves actuacions coordinades i els seus moviments de dansa innovadors (Daniel faria més endavant el moon walk portat a la fama mundial per l’actuació de Michael Jackson a  “Billie Jean) els van convertir en referents culturals.

Publicat l’agost de 1979, el single va arribar al número 1 de les llistes de R&B i Dance i va pujar fins al #8 al Billboard Hot 100, convertint-se en el major èxit pop de Shalamar. Es va transformar en la seva cançó insígnia, d’aquelles que van definir bandes sonores de pistes de patinatge, llistes de clubs i dedicatòries radiofòniques fins ben entrada la dècada dels vuitanta.

SHALAMAR - THE SECOND TIME AROUND

Released: August 1979

Charts:  UK: #45  US: #8 

By the dawn of the 1980s, the Los Angeles–based trio Shalamar had become one of the flagship acts of Solar Records, the label often dubbed “the Motown of the ’80s.” With “The Second Time Around”, the group crystallized the chemistry of their classic lineup—Howard Hewett, Jody Watley, and Jeffrey Daniel—a combination that brought sleek style, smooth harmonies, and undeniable dancefloor energy.

The song’s premise is as timeless as soul music itself: the belief that love deserves a second chance. Written by producer Leon Sylvers III with William Shelby, the lyrics play like a persuasive conversation—an earnest appeal to an old flame that what they shared still has value: “Love can still be found the second time around.” Shelby drew inspiration from his own life, reflecting on a romance he left behind in Dayton, Ohio, when chasing opportunity in Los Angeles. 

“The Second Time Around” epitomizes the Solar Records sound—a polished fusion of funk, disco, and R&B marked by tight basslines, warm keyboards, and glossy production. Leon Sylvers, fresh from his work with family act The Sylvers, honed a style that would influence countless acts of the period, from The Whispers to Dynasty.

Howard Hewett’s rich tenor soars at the center of the track, while Jody Watley and Jeffrey Daniel provide rhythmic vocal support, anchoring the harmonies with the same precision they brought to their choreography. The song is both a ballad and a dancer’s delight—slow-burning in sentiment, but irresistible in its groove.

Shalamar’s very existence was intertwined with the television institution Soul Train. What began as a studio creation for the 1977 medley “Uptown Festival” became a full-fledged group at the insistence of show creator Don Cornelius. He paired singer Hewett with two of the program’s most magnetic dancers, Watley and Daniel, ensuring that Shalamar looked as good as they sounded.

This alignment of visual charisma and musical polish paid off: when “The Second Time Around” hit, audiences already knew the trio as stylish figures from Saturday television. Their coordinated performances and cutting-edge dance moves (Daniel would later bring body-popping to global fame with Michael Jackson’s “Billie Jean”) made them cultural trendsetters.

Released in August 1979, the single topped both the R&B and Dance charts and rose to #8 on the Billboard Hot 100, making it Shalamar’s most successful pop hit. It became their signature song, the kind of track that defined roller-rink soundtracks, club playlists, and late-night radio dedications well into the 1980s.

 CHAKA KHAN – I’M EVERY WOMAN

Publicació: 26 de setembre de 1978

Llistes: Regne Unit: #8 · EUA: #21

Quan Chaka Khan va sortir del càlid capoll funk de Rufus el 1978, tenia quelcom a demostrar: que la seva veu —ja aclamada com una de les més formidables del R&B— podia sostenir-se tota sola. El seu primer single en solitari, “I’m Every Woman”, ho va aconseguir. Escrita pel matrimoni Nickolas Ashford i Valerie Simpson i produïda per Arif Mardin, la peça es va convertir en un himne instantani d’empoderament femení, arribant al número 1 de la llista Hot Soul Singles i entrant al Billboard Hot 100. Va ser el moment en què Chaka es va transformar de líder fogosa d’una banda en una autèntica estrella en solitari.

Musicalment, la cançó és alhora elegant i contundent, un tros lluminós de soul de l’era disco. Els acords del demo de Simpson es van mantenir intactes, però va ser Chaka qui va donar al disc la seva sang vital: estirant el tornaveu “I’m every woman…” fins convertir-lo en una declaració vocal d’identitat, resiliència i alegria. Així, va construir un pont entre la força gospel d’Aretha Franklin i el foc sensual de la pista de ball disco, oferint una interpretació tècnicament brillant i emocionalment desbordant. El missatge era simple però radical per al seu temps: una dona podia ser polièdrica, poderosa i completa, sense excuses.

Curiosament, la lletra va sortir de la ploma de Nick Ashford. “Tot aquest tema de la dona va trigar molt a cristal·litzar”, va admetre més tard, assenyalant la dificultat de canalitzar una veu femenina. Però la interpretació de Chaka va esborrar qualsevol dubte. Amb les seves acrobàcies vocals —rugint, modulant, acariciant la melodia— va fer que la cançó semblés sempre seva, com un credo autoescrit amb paraules prestades.

El videoclip també va ser avançat al seu temps. Molt abans que MTV popularitzés els promos musicals, Chaka hi apareixia en cinc versions d’ella mateixa, cadascuna amb un estil diferent per encarnar la “dona universal” de la lletra. Diva del funk, deessa disco, mare, professional, esperit lliure —totes convivien a la pantalla. Era una declaració visual que la seva expressivitat, com la seva feminitat, contenia multituds.

L’herència de la cançó és tan expansiva com el seu missatge. Whitney Houston la va reintroduir el 1992 a la banda sonora de “The Bodyguard”, i la seva versió desbordant va arribar al #4 als EUA, retent homenatge directament cridant “Chaka!” al final. Dècades més tard, Aretha Franklin la va incloure al seu àlbum “Great Diva Classics”, trenant-la amb “Respect”. I el 2021, la mateixa Chaka va revisitar l’himne en duet amb Idina Menzel per al Dia Internacional de la Dona, alineant-lo amb una campanya global d’empoderament i solidaritat femenina.

En retrospectiva, “I’m Every Woman” va marcar un punt d’inflexió. Va ser la proclamació d’emancipació de Chaka Khan —el senyal que la seva expressivitat podia anar més enllà dels límits funk de Rufus, abastant disco, soul i pop amb igual autoritat. El disc també va anticipar un canvi cultural: les veus femenines ja no només cantaven sobre desamors o romances; cantaven sobre poder i identitat.

CHAKA KHAN - I’M EVERY WOMAN

Released: September 26, 1978

Charts:  UK: #8   US: #21 

When Chaka Khan stepped out from the warm funk cocoon of Rufus in 1978, she had something to prove: that her voice—already hailed as one of the most formidable in R&B—could stand on its own. Her debut solo single, “I’m Every Woman,” did just that. Written by the husband-and-wife team of Nickolas Ashford and Valerie Simpson and produced by Arif Mardin, the track became an instant empowerment anthem, soaring to #1 on the Hot Soul Singles chart and cracking the Billboard Hot 100. It was the moment Chaka transformed from the fiery frontwoman of a band to a bona fide solo star.

Musically, the song is both sleek and commanding, a lush slice of disco-era soul. Simpson’s demo chords remained intact, but it was Chaka who gave the record its lifeblood—stretching the chorus line “I’m every woman…” into a vocal declaration of identity, resilience, and joy. In doing so, she bridged the gospel power of Aretha Franklin with the sensual fire of the disco floor, delivering a performance that was technically dazzling yet emotionally uncontainable. The song’s message was straightforward but radical for its time: a woman could be multifaceted, powerful, and complete, without apology.

The lyrics came, interestingly, from Nick Ashford’s pen. “The whole woman thing took a long time to come through,” he later admitted, noting the difficulty of channeling a female voice. Yet Chaka’s delivery obliterated any hesitation. With her vocal acrobatics—roaring, bending, and caressing the melody—she made the song feel as if it had always belonged to her, a self-authored creed in borrowed words.

The song’s music video was also ahead of its time. Long before MTV mainstreamed the concept of music promos, Chaka’s clip featured five versions of herself, each styled differently to embody the “every woman” of the lyric. Funk diva, disco goddess, mother, professional, free spirit—all coexisted on screen. It was a visual declaration that her artistry, like her femininity, contained multitudes.

The song’s legacy is almost as expansive as its message. Whitney Houston re-introduced it in 1992 for “The Bodyguard” soundtrack, her powerhouse version hitting #4 in the US and paying direct homage by calling out “Chaka!” in the fade-out. Decades later, Aretha Franklin brought it into her canon on her Great Diva Classics album, weaving it together with “Respect.” And in 2021, Chaka herself revisited the anthem as a duet with Idina Menzel for International Women’s Day, aligning it with a global campaign for female empowerment and solidarity.

In retrospect, “I’m Every Woman” marked a turning point. It was Chaka Khan’s emancipation proclamation—a signal that her artistry could stretch beyond the funk confines of Rufus, touching disco, soul, and pop with equal authority. The record also foreshadowed a cultural shift: women’s voices were no longer just singing about heartbreak or romance; they were singing about agency, power, and identity.