PINK FLOYD - COMFORTABLY NUMB 

Llançament: 23 de juny de 1980

"Comfortably Numb" és una cançó de l’onzè àlbum "The Wall" (1979). Llançada com a senzill el 1980 amb "Hey You" com a cara B, la música va ser composada per David Gilmour, mentre que la lletra va ser escrita per Roger Waters. Els orígens de la cançó es remunten a l'experiència dolorosa de Waters amb mal d'estómac, que van portar a una injecció tranquil·litzant abans d'una actuació el 1977. Durant la gravació, Waters i Gilmour van tenir desacords sobre l'arranjament, resultant en un acord que combinava elements orquestrals i estridents. Aquesta col·laboració va ser una de les darreres entre Waters i Gilmour.

Roger Waters va patir intensos dolors d'estómac al vestíbul de l'escenari del Philadelphia Spectrum el 29 de juny de 1977. Davant la opció de cancel·lar l'espectacle o rebre una potent injecció tranquil·litzant, Waters va optar per actuar. El relaxant muscular el va deixar sense poder sentir les mans ni aixecar els braços. Aquesta experiència, caracteritzada per la sensació provocada per l’anestesia, va esdevenir la inspiració per a la pista clau de l'àlbum "The Wall" de Pink Floyd el 1979.

"The Wall" va ser predominantment l'àlbum de Roger Waters, amb Pink, el protagonista problemàtic, actuant com a proxy de Waters mateix. Quan David Gilmour va introduir una seqüència d'acords sobrants del seu àlbum en solitari, Waters ho va acceptar a contracor. Les tensions van sorgir sobre la cançó ja que Waters i el productor Bob Ezrin preferien una orquestració exuberant de Michael Kamen, mentre que Gilmour preferia una versió més dura. Es va arribar a un acord, incorporant elements de les dues visions a la pista final.

Els icònics solos de guitarra de Gilmour, interpretats sobre el mur durant els espectacles en directe, no van ser motiu de debat. Gilmour recorda que va tocar diversos solos i després va crear una composició escoltant-los i combinant les millors parts, com a resultat van sortir els sorprenents i celebrats solos de "Comfortably Numb".

La lletra descriu  l'experiència infantil de Roger Waters de sentir-se malalt i febril, expressat a través de frases com "Quan era un nen tenia febre, Les meves mans semblaven dos globus." Waters va aclarir en una entrevista amb la revista Mojo (desembre de 2009) que aquestes frases eren autobiogràfiques, recordant un temps quan era malalt de febre de petit. Malgrat la naturalesa personal de la lletra, Waters va reconèixer la interpretació equivocada d'alguns que especulaven que les frases es referien a la masturbació, afirmant: "Déu sap per què."

"Comfortably Numb" és una de les últimes cançons en què Roger Waters i David Gilmour van col·laborar abans que Waters marxés de Pink Floyd el 1985. La continuació posterior de Pink Floyd sense Waters, incloent actuacions amb cançons de "The Wall", va causar tensió entre els antics companys de banda. Curiosament, David Gilmour també ha inclòs "Comfortably Numb" en les seves actuacions en solitari, fins i tot amb la participació del tecladista de Pink Floyd, Rick Wright, durant la seva gira del 2006. El significat perdurable de la cançó es reflecteix en la seva presència constant en les gires tant de Pink Floyd com de Gilmour. També és notable que Van Morrison es va unir a Roger Waters a l'escenari per interpretar-la durant un concert del 1990 a Berlín, organitzat per Waters per commemorar la caiguda del Mur de Berlín.

Durant les interpretacions de "Comfortably Numb" a la gira de “The Wall” de Pink Floyd, es va incorporar un element visual significatiu al concert. Es va construir un mur entre la banda i l'audiència com a part de la presentació teatral. Mentre el mur s'elevava, David Gilmour era aixecat sobre aquest amb una plataforma hidràulica per interpretar el mític solo de guitarra, mentre Roger Waters era il·luminat sota davant del mur. Aquesta posada en escena afegia una dimensió dramàtica i memorable a la interpretació en directe de la cançó. Cal destacar que Gilmour ha expressat que aquesta part del concert era la seva preferida.

PINK FLOYD - COMFORTABLY NUMB 

Released: June 23, 1980

"Comfortably Numb" by Pink Floyd is a song from their eleventh album "The Wall" (1979). Released as a single in 1980 with "Hey You" as the B-side, the music was composed by David Gilmour, while the lyrics were written by Roger Waters. The song's origins trace back to Waters' painful experience with stomach cramps, leading to a tranquilizer shot before a 1977 performance. During recording, Waters and Gilmour had disagreements on the arrangement, resulting in a compromise that combined orchestral and stripped-down elements. This collaboration marked one of the lasts constructive works between Waters and Gilmour.

Roger Waters faced intense stomach cramps backstage at the Philadelphia Spectrum on June 29, 1977. Faced with the option of canceling the show or receiving a powerful tranquilizer shot, Waters chose to perform. The muscle relaxant left him unable to feel his hands or raise his arms. This experience, characterized by an anesthetized sensation, became the inspiration for the key track on Pink Floyd's 1979 album "The Wall."

"The Wall" was predominantly Roger Waters's album, with Pink, the troubled protagonist, serving as a proxy for Waters himself. When David Gilmour introduced a chord sequence leftover from his solo album, Waters reluctantly accepted it. Tensions arose over the song as Waters and producer Bob Ezrin favored a lush orchestration by Michael Kamen, while Gilmour preferred a leaner, harder version. A settlement was reached, incorporating elements from both visions into the final track.

The iconic guitar solos by Gilmour, performed atop the wall during live shows, faced no debate. Gilmour recalled banging out several solos and then creating a composite by listening back and combining the best bits, resulting in the dazzling solos celebrated in "Comfortably Numb."

The lyrics describe Roger Waters's childhood experience of feeling delirious and feverish, expressed through lines like "When I was a child I had a fever, My hands felt just like two balloons." Waters clarified in an interview with Mojo magazine (December 2009) that these lines were autobiographical, recounting a time when he was sick with a fever as a child. Despite the personal nature of the lyrics, Waters acknowledged the misinterpretation by some who speculated that the lines were about masturbation, stating, "God knows why."

"Comfortably Numb" is one of the final songs that Roger Waters and David Gilmour collaborated on before Waters departed from Pink Floyd in 1985. The subsequent continuation of Pink Floyd without Waters, including performances of songs from “The Wall”, caused tension between the former bandmates. Interestingly, David Gilmour has also included "Comfortably Numb" in his solo performances, even featuring Pink Floyd's keyboard player, Rick Wright, during his 2006 tour. The enduring significance of the song is reflected in its continued presence in both Pink Floyd's and Gilmour's musical journeys. It's also notable that Van Morrison joined Roger Waters on stage to perform it during a 1990 concert in Berlin, organized by Waters to commemorate the fall of the Berlin Wall.

During Pink Floyd's performances of "Comfortably Numb" on The Wall tour, a significant visual element was incorporated into the show. A 35-foot wall was erected between the band and the audience as part of the theatrical presentation. As the wall was raised, David Gilmour was lifted above it on a hydraulic lift to perform the iconic guitar solo, while Roger Waters was spotlighted below in front of the wall. This staging added a dramatic and memorable dimension to the live rendition of the song. Notably, Gilmour has expressed that this part of the show was his favorite.

 

PINK FLOYD - ECHOES

Llançament: 30 d'octubre de 1971

"Echoes" és la sisena i última pista de l'àlbum "Meddle" de Pink Floyd del 1971. Aquesta obra mestra de 23 minuts i mig ocupa tota la segona cara de l'LP original. La cançó va sorgir de temes musicals diversos, passatges instrumentals i efectes d'estudi, mostrant la capacitat de Pink Floyd per crear una peça cohesionada que ocupa tota una cara d’un disc. La música va ser escrita col·lectivament per la banda, amb Roger Waters contribuint amb una lletra que explora temes de comunicació humana i empatia.

"Echoes" va tenir un paper crucial en la definició de la direcció musical de Pink Floyd, assenyalant el punt on van trobar la seva concentració, segons David Gilmour. No obstant això, la creació d'aquesta influent pista va tenir els seus reptes. Al gener de 1971, amb un nou contracte amb EMI que els proporcionava temps d'estudi il·limitat, la banda es va moure per diferents estudis d'enregistrament, incloent Abbey Road, AIR i Morgan. Durant aquest període, van acumular una col·lecció d'esbossos sonors i idees a mitges amb títols de treball com "Nothing One", "Nothing Two" i "The Son Of Nothing".

A principis de 1971, les pauses d'estudi de Pink Floyd es van interrompre amb actuacions en directe. El gran avanç es va produir a l'abril, estrenant una peça inicialment titulada "The Return Of The Son Of Nothing" a Norwich. Aquesta peça experimental en directe va proporcionar l'estructura necessària, i en tornar a l’estudi, la banda ja tenia els fonaments per a "Echoes". Acreditat als quatre membres, aquest esforç col·lectiu va mostrar la sinergia musical de Floyd. El procés d'enregistrament als estudis AIR va utilitzar una tecnologia avuanguardista de 16 pistes, amb Rick Wright aconseguint el característic 'ping' del submarí amb un piano de cua a través d'un altaveu giratori Leslie. 

Durant l'enregistrament Nick Mason va contribuir creativament amb algunes de les idees menys convencionals, mentre que el treball de guitarra de David Gilmour es va destacar per la seva deslumbrant varietat, des de les notes sostingudes de la introducció fins a les més estridents de la secció del mig. El so distintiu de les gavines es va aconseguir utilitzant el pedal Cry Baby wah-wah. Tot i que Nick Mason va expressar més tard preocupacions sobre la durada de la cançó, "Echoes" segueix sent una obra col·ossal. Aquest opus de 23 minuts va marcar un canvi significatiu de l'època de Syd Barrett.

De fet, la interpretació de "Echoes" de Pink Floyd a l'antic amfiteatre de Pompeia, capturada a la pel·lícula "Pink Floyd: Live at Pompeii", és un moment únic i icònic. La juxtaposició de la seva música amb les antigues runes va crear una experiència visual i auditiva commovedorament bella. L'absència d'una audiència en viu durant la gravació contribueix a l'atmosfera surrealista i etèria de la pel·lícula, convertint-la en una peça memorable en la història de la banda.

PINK FLOYD - ECHOES

Released: October 30, 1971

"Echoes" is the sixth and final track on Pink Floyd's 1971 album "Meddle." This 23 1⁄2 minute-long masterpiece occupies the entire second side of the original LP. The song emerged from diverse musical themes, instrumental passages, and studio effects, showcasing Pink Floyd's ability to create a cohesive, side-long piece. The music was collectively written by the band, with Roger Waters contributing lyrics that explore themes of human communication and empathy.

"Echoes" played a crucial role in shaping Pink Floyd's musical direction, marking the point where they found their focus, according to David Gilmour. However, the creation of this influential track wasn't without its challenges. In January 1971, armed with a new EMI contract providing unlimited studio time, the band moved through different recording studios, including Abbey Road, AIR, and Morgan. During this period, they accumulated a collection of sonic sketches and half-formed ideas with working titles like "Nothing One," "Nothing Two," and "The Son Of Nothing."

In early 1971, Pink Floyd's studio breaks were punctuated by live performances. The critical breakthrough came in April, debuting a piece initially titled "The Return Of The Son Of Nothing" in Norwich. This live experimentation provided the structure needed, and upon their return, the band had the foundation for "Echoes." Credited to all four members, this collaborative effort showcased Floyd's musical synergy. The recording process at AIR Studios utilized cutting-edge 16-track technology, with Rick Wright achieving the distinctive U-boat 'ping' by running a grand piano through a Leslie rotating speaker. Roger Waters contributed evocative lyrics to complement the atmospheric composition.

During the recording of "Echoes," Nick Mason contributed creatively to some of the more unconventional ideas, while David Gilmour's guitar work stood out with its dazzling range—from the hanging notes of the introduction to the shrieks in the mid-section. The distinctive seagull sound was achieved using the Cry Baby wah-wah pedal. Engineer John Leckie noted that Jimi Hendrix's death in the middle of recording had an impact on the band. Despite Nick Mason later expressing concerns about the song's length, "Echoes" remains a colossal work. This 23-minute opus marked a significant shift from the Syd Barrett era.

Indeed, Pink Floyd's performance of "Echoes" in the ancient amphitheater of Pompeii, captured in the film "Pink Floyd: Live at Pompeii", stands as a unique and iconic moment. The juxtaposition of their music against the ancient ruins created a hauntingly beautiful visual and auditory experience. The absence of a live audience during the recording contributes to the film's surreal and ethereal atmosphere, making it a memorable piece in the band's history.

 PINK FLOYD - SEE EMILY PLAY

Publicació: 16 de juny de 1967

Llistes: Regne Unit: #6

"See Emily Play" es va llançar com el segon senzill de Pink Floyd sota el segell Columbia. Escrita per Syd Barrett, va ser un senzill sense àlbum, però es va convertir en el primer tema de l'edició nord-americana del primer àlbum de la banda, "The Piper at the Gates of Dawn" (1967). Inicialment titulada "Games For May," es va interpretar en directe algunes vegades abans de sotmetre's a un canvi. Barrett va afirmar que "Emily" estava inspirada en una noia que va veure després de despertar-se al bosc després d'un concert, tot i que no està clar si era una persona real o una al·lucinació induïda per les drogues. La cançó enfatitza el so psicodèlic de Pink Floyd, un estil del qual més tard van intentar allunyar-se per mostrar la diversitat de la seva música.

El llibre "A Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey" de Nicholas Schaffner suggereix que "Emily" és Emily Young, filla de Wayland Young, segon Baró Kennet, i coneguda com "la noia psicodèlica" al UFO Club. No obstant això, la llavors nòvia de Barrett, Libby Gausden, discuteix aquesta teoria. Gausden va afirmar que ella i Syd havien parlat de casar-se, i "Emily" era el nom triat per a la seva primera filla. La ambigüitat sobre la inspiració de "See Emily Play" contribueix al misteri dels origens de la cançó.

Emily va compartir la seva perspectiva amb la revista Mojo, recordant la seva associació amb els Pink Floyd a Saints Hall els divendres a la nit. Tot i que no estava especialment atreta pel seu estil hippie i somiador, gaudia de l'espectacle de llums i de l'atmosfera després dels concerts. Anomenada "la noia psicodèlica" per la banda a causa de la seva relació amb la filla d'un lord, Emily pensava que era un gest amable, però no creia que la cançó fos específicament sobre ella. Reflexionant sobre la seva relació amb Syd Barrett, va aclarir que no van tenir una relació amorosa i que ell no la coneixia realment. Emily va suggerir que la cançó podria haver estat inspirada per una altra noia, potser Jenny, però "Emily" funcionava millor a la cançó.

David Gilmour va ser convidat a unir-se a Pink Floyd per reforçar la guitarra davant del comportament cada cop més erratic de Syd Barrett. Durant un breu període, tant Syd com David van ser membres simultàniament. No obstant això, els problemes de salut mental de Barrett es van fer insuperables, portant a que Gilmour es convertís en un membre permanent i contribuent per al seu segon àlbum, "A Saucerful of Secrets," del 1968. Barrett va contribuir amb una pista a aquest àlbum, marcant la seva última col·laboració amb Pink Floyd. Després d'això, Syd es va separar de la banda.

"See Emily Play" es manté com el primer èxit distintiu de Pink Floyd al seu país d'origen, caracteritzada per una producció il·limitada i una melodia i estructura de cançó menys enrevesada en comparació amb altres obres de l'etapa de Barrett. Irònicament, Syd Barrett, la força creativa darrere de la cançó, la va considerar massa pop i va instar a la banda a no llançar-la ni promocionar-la, dient: "John Lennon no va al Top of the Pops!" Malgrat les reserves de Barrett, la cançó continua sent un referent de la psicodèlia pop, celebrada per la seva brillantor, preciositat i qualitats, representant un punt àlgid que la banda intentaria assolir de nou en els anys que van seguir.

PINK FLOYD - SEE EMILY PLAY

Released: June 16, 1967

Charted:  UK: #6 

"See Emily Play" was released as Pink Floyd's second single on the Columbia label. Penned by original frontman Syd Barrett, it served as a non-album single but became the opening track of the US edition of the band's debut album, "The Piper at the Gates of Dawn" (1967). Initially titled "Games For May," it was performed live a few times before undergoing a change. Barrett claimed "Emily" was inspired by a girl he saw after waking up in the woods post-gig, although it remains unclear if she was a real person or a drug-induced hallucination. The song epitomizes Pink Floyd's psychedelic sound, a style they later sought to move away from to showcase the diversity of their music.

The book "A Saucerful of Secrets: The Pink Floyd Odyssey" by Nicholas Schaffner suggests that “Emily” is Emily Young, daughter of Wayland Young, 2nd Baron Kennet, and nicknamed "the psychedelic schoolgirl" at the UFO Club. However, Barrett's then-girlfriend, Libby Gausden, disputes this theory. Gausden claimed that she and Syd had discussed marriage, and "Emily" was intended to be the name of their first child. The ambiguity surrounding the inspiration for "See Emily Play" adds to the mystique of the song's origins.

Emily shared her perspective with Mojo, recalling her association with the Pink Floyd Sound at Saints Hall on Friday nights. While she wasn't particularly drawn to their dreamy hippie style, she enjoyed the light show and the atmosphere after performances. Referred to as the "psychedelic schoolgirl" by the band due to her connection with a lord's daughter, Emily thought it was a nice gesture but didn't believe the song was specifically about her. Reflecting on her relationship with Syd Barrett, she clarified they didn't have a love affair, and he didn't really know her. Emily suggested it might have been inspired by another girl, perhaps Jenny, but "Emily" worked better in the song.

David Gilmour was invited to join Pink Floyd to augment the guitar work of the increasingly erratic Syd Barrett. During a brief period, both Syd and David were members simultaneously. However, Barrett's mental health struggles became insurmountable, leading to Gilmour becoming a permanent, contributing member for their second album, 1968's "A Saucerful of Secrets." Barrett contributed one track to that album, marking his last collaboration with Pink Floyd. Following this, Syd departed from the band.

"See Emily Play" stands as Pink Floyd's early signature hit in their home country, characterized by sighing guitar slides, lush production, an expert chorus, and a melody and song structure that are less intricate compared to other works of Barrett's tenure. Ironically, Syd Barrett, the creative force behind the song, deemed it too poppy and urged the band not to release or promote it, citing, "John Lennon doesn’t do Top of the Pops!" Despite Barrett's reservations, the song remains a standard-bearer for psych-pop, celebrated for its brilliance, preciousness, and transportive qualities, representing a high point that the band would strive to achieve again in the years that followed.

 

PINK FLOYD - ARNOLD LAYNE

Released: March 10, 1967

Charted:  UK: #20 

"Arnold Layne" is a song written by Syd Barrett, released as the band's first single. It was not included on any album. In promotional materials for the single, EMI, the band's record company, clarified, "Pink Floyd does not know what people mean by psychedelic pop and are not trying to cause hallucinatory effects on their audience."

Syd Barrett wrote "Arnold Layne" inspired by a cross-dresser in Cambridge, England, who pilfered bras and panties from clotheslines. Growing up near Roger Waters, both their mothers fell victim to Arnold Layne's exploits. Radio London banned the song due to its subject matter, while the more conservative BBC played it, either unconcerned or oblivious. Barrett, the band leader and a talented songwriter, succumbed to drug use, becoming England's first high-profile acid casualty. The following year, he was ousted from the band, with David Gilmour taking his place.

Nick Mason offered insight into the selection of "Arnold Layne" by stating, "We aspired to be rock'n'roll stars and aimed to create singles, so it appeared to be the most fitting song to condense into a 3-minute format without sacrificing too much."

Scheduled to make their Top Of The Pops debut with this track in April 1967, Pink Floyd was dropped when the song fell three places on the UK chart that week. Their first appearance on the show occurred on July 6, where they performed "See Emily Play."

The black-and-white music video for "Arnold Layne" featured the band alongside Syd Barrett and was directed by Derek Nice. Shot in late February 1967 on the beach in East Wittering, West Sussex, England, the video captures Pink Floyd playfully interacting with a mannequin. Another promotional film was recorded on April 29, 1967, near St Michael's Church in Highgate. This footage remains the sole known recording of Barrett lip-synching to the song.