THE MOTELS - TOTAL CONTROL

Publicada: 15 de setembre de 1979

Llistes: Regne Unit: #106 · EUA: #109

“Total Control” és una cançó dels The Motels publicada el 1979. El single no va arribar a entrar al Billboard Hot 100, quedant-se just a sota, al núm. 109. Tot i així, a l’estranger va trobar el seu públic, entrant al Top 10 a Austràlia i assolint gairebé el mateix èxit a Nova Zelanda. Per a una banda que encara estava construint la seva identitat dins l’era new wave, va ser un moment revelador: una peça massa fosca, massa lenta per a la ràdio nord-americana, però amb una intensitat espectral que sobreviuria a molts èxits més convencionals de l’època.

Escrita per la cantant Martha Davis i el guitarrista Jeff Jourard, “Total Control” va néixer en una forma molt diferent. Inicialment, Davis l’havia compost com un esclat punk cru: ràpid, trencat i alimentat per la ràbia després de la seva ruptura amb l’exguitarrista dels Motels, Dean Chamberlain. Però Jourard va portar el tema en una altra direcció, reduint-lo a un ritme auster de dos acords i alentint el tempo fins que, segons ell mateix va recordar, sonava “com una màquina clavant claus”. En aquell marc minimalista, la lletra de Davis —entre la confessió i el desafiament— adquiria un pes nou.

La mateixa Davis descrivia la seva escriptura com un flux de consciència, influïda per escriptors modernistes com James Joyce i Virginia Woolf, que la seva mare li llegia de petita. Per a ella, la musicalitat de les paraules importava tant com el seu significat literal. “Quan vaig posar aquelles mateixes paraules sobre el ritme d’en Jeff, és allà on apareix la força”, explicava anys més tard. “No passa res… però passen moltes coses.”

La nuesa de la peça la distingia del costat més lluminós i radiable del new wave. Tot i que els grans èxits posteriors dels Motels —com “Only the Lonely” o “Suddenly Last Summer”— els portarien a un reconeixement més ampli als EUA, “Total Control” es va convertir en un primer tema de culte, amb el seu drama contingut captivant especialment el públic internacional.

L’abast de la cançó es va estendre fins a mitjans dels anys vuitanta, quan Tina Turner en va fer una versió per a l’àlbum benèfic “We Are the World” al 1985, donant-li una nova visibilitat dins d’un dels projectes humanitaris més destacats de la dècada.

THE MOTELS - TOTAL CONTROL

Released: September 15, 1979

Charts: UK: #106  US: #109 

“Total Control” is a song by The Motels released in 1979. The single missed the Billboard Hot 100, stalling just below at No. 109. Yet overseas the song found an audience, climbing into the Top 10 in Australia and nearly as high in New Zealand. For a band still establishing its identity in the new wave era, it was a telling moment: a song that seemed too moody, too slow-burning for American radio, but whose haunted intensity would outlast more conventional hits of its time.

Written by lead singer Martha Davis and guitarist Jeff Jourard, “Total Control” began in a very different form. Davis had initially penned it as a raw punk outburst, fast, jagged, and fueled by anger after a breakup with former Motels guitarist Dean Chamberlain. But Jourard pushed the track in another direction, paring it down to a stark two-chord rhythm and slowing the tempo until, as he later recalled, it felt “like a machine pounding nails.” In that minimalist frame, Davis’ lyrics of longing and autonomy—part confessional, part defiance—took on new weight.

Davis herself described her writing as a kind of stream of consciousness, influenced by modernist writers like James Joyce and Virginia Woolf, whom her mother read to her as a child. For her, the musicality of words mattered as much as literal meaning. “When I put those same lyrics over Jeff’s rhythm, that’s where the power comes from,” she said years later. “Nothing happens… but there’s a whole lot going on.”

The song’s starkness set it apart from the brighter, more radio-friendly side of new wave. While the Motels’ later hits like “Only the Lonely” and “Suddenly Last Summer” would earn them broader recognition in the US, “Total Control” became an early cult favorite, its restrained drama appealing to audiences abroad.

The track’s reach extended into the mid-1980s, when Tina Turner covered it for the 1985 “We Are the World” charity album, giving the song new visibility amid one of the decade’s most high-profile humanitarian projects.

MONTELL JORDAN - THIS IS HOW WE DO IT

Publicada: febrer de 1995

Llistes:  Regne Unit: #11 · EUA: #1 (7 setmanes)

El febrer de 1995, Def Jam Recordings — coneguda sobretot pel seu domini en el rap — va fer el seu primer pas en el terreny del R&B. Ho va fer amb un nouvingut de dos metres procedent de South Central Los Angeles anomenat Montell Jordan, i amb un single de debut que es convertiria tant en la seva cançó insígnia com en un dels temes festius més emblemàtics de la dècada: “This Is How We Do It”.

Una carta d’amor a les festes de carrer i a les nits de club de South Central, el tema combinava el tenor suau de Jordan amb la confiança del hip-hop soul. Construïda sobre el reconeixible ritme de bateria del clàssic de Slick Rick de 1988 “Children’s Story” — que al seu torn utilitzava el groove jazz-funk de “Nautilus” de Bob James — la cançó capgirava la tradició. En lloc d’un raper fent loop de veus cantades, aquí teníem un cantant que agafava un ritme de rap, escrivia primer les estrofes com si fossin versos rapejats i després les modelava fins a aconseguir el seu estil melòdic i enganxós.

Jordan la veia com més que un himne de barri: “Vaig tenir aquesta idea universal”, va dir a The Billboard Book of #1 Hits. “Si ets a la Xina, així és com ho fan. Si vens del gueto, així és com ho fan. Si ets de Nova York, ho fas així. Tothom té la seva manera, i tothom hi és convidat.” Aquest sentiment d’inclusivitat va resultar magnètic.

En el moment de la seva publicació, el senzill va pujar directe al número 1 del Billboard Hot 100 el 15 d’abril de 1995, desbancant “Take a Bow” de Madonna i mantenint-se al cim durant set setmanes consecutives. Va dominar també la llista R&B durant el mateix període, convertint-se en una presència constant a la ràdio, als clubs i pràcticament a qualsevol festa d’institut o universitat d’aquell any.

El videoclip, dirigit pel prometedor Hype Williams, en va capturar perfectament l’esperit: una festa a casa en plena eufòria, amb Jordan cantant i ballant a l’escenari, intercanviant passos amb ballarins i compartint moments amb els convidats. El clip va obtenir dues nominacions als MTV Video Music Awards.

MONTELL JORDAN - THIS IS HOW WE DO IT

Released: February 1995

Charts:  UK: #11   US: #1 (7 weeks)

In February 1995, Def Jam Recordings — known primarily for its rap dominance — took its first step into R&B territory. The move came in the form of a six-foot-eight newcomer from South Central Los Angeles named Montell Jordan, and a debut single that would become both his signature and one of the defining party tracks of the decade: “This Is How We Do It.”

A love letter to the block parties and club nights of South Central, the track blended Jordan’s smooth tenor with the swagger of hip-hop soul. Built around the unmistakable drumbeat from Slick Rick’s 1988 classic “Children’s Story” — itself underpinned by Bob James’ jazz-funk gem “Nautilus” — Jordan flipped tradition on its head. Instead of a rapper looping sung vocals, here was a singer borrowing a rap groove, writing the verses first as bars before shaping them into his melodic, sing-along style.

Jordan saw it as more than just a neighborhood anthem. “I came up with this universal idea,” he told The Billboard Book of #1 Hits. “If you’re in China, this is how they do it. If you’re from the ghetto, this is how they do it. If you’re from New York, you do it like this. Everybody has their own way, and everyone’s invited.” That sense of inclusivity proved magnetic.

Upon release, the single shot to No. 1 on the Billboard Hot 100 on April 15, 1995, toppling Madonna’s “Take a Bow” and holding the summit for seven straight weeks. It dominated the R&B chart for the same stretch, becoming a fixture on radio, in clubs, and at virtually every high school and college party that year.

The video, directed by the rising Hype Williams, captured the spirit perfectly: a house party in full swing, Jordan singing and dancing on stage, trading moves with dancers, and sharing moments with partygoers. It earned two MTV Video Music Award nominations. 

THOMPSON TWINS - DOCTOR! DOCTOR!

Publicació: 27 de gener de 1984

Llistes: EUA: #11 · Regne Unit: #3

Quan “Doctor! Doctor!” va sortir al febrer de 1984, els Thompson Twins ja s’havien consolidat com un trio elegant i dominat pels sintetitzadors, amb una habilitat especial per transformar la intensitat emocional en or radiofònic. Després de l’èxit de “Hold Me Now”, la banda va aprofundir en un so alhora expansiu i íntim —cinemàtic però confessional— i “Doctor! Doctor!” hi encaixava a la perfecció: vibrant d’urgència, passió i una freda bellesa digital.

El tema, segon single del seu quart àlbum “Into the Gap”, va arribar al número 3 de la llista de singles del Regne Unit i al número 11 del Billboard Hot 100 als Estats Units. Però mentre que “Hold Me Now” transmetia enyorança amb marimbes càlides i vulnerabilitat humana, “Doctor! Doctor!” resultava més inquietant: un crit d’ajuda embolcallat en un vernís sintètic.

Amb la veu ferida de Tom Bailey al centre, la cançó es desplega com un atac de pànic enamorat. La tornada —“Doctor! Doctor! Can’t you see I’m burning, burning?” (Doctor! Doctor! No veus que estic cremant, cremant?)— és una súplica maníaca de claredat emocional, lliurada amb una urgència teatral. La veu de Bailey oscil·la entre el distanciament i la desesperació, amb la seva aparença freda esquerdant-se sota el pes de l’obsessió. La metàfora de la crisi emocional com una emergència mèdica pot semblar dramàtica, però és efectiva i profundament identificable.

Musicalment, “Doctor! Doctor!” és una lliçó magistral de producció vuitantera. El tema va ser coproduït per Alex Sadkin, que va ajudar a donar-li aquell so atmosfèric: sintetitzadors, percussió digital i textures de guitarra que brillaven amb un efecte panoràmic. La introducció és icònica: un lent desplegament d’arpegis de sintetitzador, com boira aixecant-se d’un somni nocturn, abans que el ritme esclati amb una força propulsiva. És synth-pop, però impregnat d’emoció.

El videoclip —emès amb freqüència a MTV, llavors en la seva època daurada— amplificava l’ambient surreal de la peça. Dirigit per Dieter Trattmann, mostrava imatges simbòliques: maniquins congelats, monitors de cor, ulls brillants i corredors ombrívols. Submergit en blaus freds i neó, el vídeo es convertia en una representació visual del turment interior —una història d’amor ansiosa atrapada en un purgatori digital. L’estètica inconfusible del grup (la cua de cavall de Bailey, els cabells rossos i salvatges de Currie, el carisma enigmàtic de Leeway) encaixava perfectament amb la moda art-pop del moment.

A nivell crític, “Doctor! Doctor!” va confirmar l’equilibri únic dels Thompson Twins entre estil i substància. Era cru i emotiu, però polit fins a la perfecció: una barreja de malenconia New Romantic i artesania pop agosarada. Va demostrar que podien anar més enllà que molts dels seus contemporanis del synth-pop, insuflant vulnerabilitat fins i tot a la producció més calculada.

Tot i que no va arribar a eclipsar “Hold Me Now” en èxits de llistes, molts fans i crítics consideren “Doctor! Doctor!” el single més dinàmic de la banda, gràcies a la seva combinació embriagadora de drama i ballabilitat. No és només una cançó d’amor: és una crisi, una confessió, una rendició davant el poder de l’emoció. I, dècades després, encara batega amb la mateixa urgència.

THOMPSON TWINS - DOCTOR! DOCTOR!

Released: January 27, 1984

Charts:  US: #11  UK: #3 

By the time “Doctor! Doctor!” was released in February 1984, Thompson Twins had firmly established themselves as a sleek, synth-driven trio with a knack for turning emotional intensity into radio gold. Following the success of “Hold Me Now,” the band doubled down on a sound that was both expansive and intimate—cinematic yet confessional—and “Doctor! Doctor!” delivered exactly that, pulsing with urgency, passion, and icy digital beauty.

The track was the second single from their fourth studio album, “Into the Gap”, and it peaked at No. 3 in the UK Singles Chart and No. 11 on the Billboard Hot 100 in the United States. But while “Hold Me Now” captured longing with warm marimbas and human vulnerability, “Doctor! Doctor!” was something more haunted—a cry for help wrapped in synthetic gloss.

With Tom Bailey’s aching vocals at the center, the song unfolds like a love-stricken panic attack. The chorus—“Doctor! Doctor! Can’t you see I’m burning, burning?”—is a manic plea for emotional clarity, delivered with theatrical urgency. Bailey’s voice trembles between detachment and desperation, his cool exterior cracking under the weight of obsession. The metaphor of emotional distress as a literal medical emergency may be dramatic, but it’s also effective—and deeply relatable.

Musically, “Doctor! Doctor!” is a masterclass in 1980s production. The track was co-produced by Alex Sadkin, who helped shape the atmospheric sound: cascading synthesizers, digital percussion, and echoing guitar textures that seemed to shimmer in widescreen. The song’s intro is iconic—a slow build of synth arpeggios, like fog lifting from a nocturnal dream, before the full beat crashes in with propulsive force. It’s synth-pop, but drenched in emotion.

The music video—airing regularly on MTV, then in its golden era—amplified the song’s surreal mood. Directed by Dieter Trattmann, it featured symbolic imagery: frozen mannequins, heart monitors, glowing eyes, and shadowy corridors. Drenched in cold blues and neon, the video was a visual representation of inner turmoil—an anxious romance trapped in a digital purgatory. The band’s distinctive look (Bailey’s ponytail, Currie’s wild blonde hair, Leeway’s mysterious charisma) It blends perfectly with the art-pop fashion of their time.

Critically, “Doctor! Doctor!” confirmed the Thompson Twins’ unique balance of style and substance. It was emotionally raw, yet polished to perfection—a blend of New Romantic melancholy and bold pop craftsmanship. It proved they could dig deeper than their synth-pop peers, infusing vulnerability into even the most calculated production.

While it didn’t quite eclipse “Hold Me Now” in chart dominance, many fans and critics consider “Doctor! Doctor!” to be the band’s most dynamic single, thanks to its intoxicating mix of drama and danceability. It’s not just a love song—it’s a crisis, a confession, a surrender to the power of emotion. And decades later, it still pulses with the same urgency.

ADAM & THE ANTS - ANTMUSIC

Publicada: 28 de novembre de 1980

Llistes: Regne Unit: #2

Publicat el 28 de novembre de 1980, “Antmusic” va ser el tercer single de “Kings of the Wild Frontier”. Tot i que les primeres cançons ja havien introduït els tambors tribals de la banda i la seva indumentària de pirates, “Antmusic” va cristal·litzar la idea d’un nou ordre pop. No era només una cançó; era una crida a les armes. Al gener de 1981, el tema havia arribat al número 2 de les llistes britàniques, només frenat per l’auge pòstum de “Imagine” de John Lennon després del seu assassinat el mes anterior.

Musicalment, “Antmusic” era tot guitarres esmolades, percussions inspirades en Burundi i els crits de combat d’Adam Ant. El seu eslògan —“Desendolla el jukebox i fes-nos un favor a tots”— era un atac directe al domini de la música disco, animant els oients a abandonar el lluentor de les pistes de ball dels setanta per l’energia tribal dels Ants. No era només una cançó sobre ballar diferent; era sobre pertànyer a alguna cosa nova.

El videoclip, dirigit per un aleshores desconegut Steve Barron (que més tard donaria forma a l’era MTV amb “Take On Me” d’A-ha i “Billie Jean” de Michael Jackson), va donar a “Antmusic” el seu cop visual definitiu. La banda envaeix una discoteca, hi introdueix un enorme jukebox, el desendolla a mig tema i converteix un públic de disco desconcertat a la causa dels Ants. Entre els ballarins hipnotitzats hi havia Amanda Donohoe, aleshores parella d’Adam Ant, que hi feia el seu debut en pantalla. La imatge ho deixava clar: la disco havia mort, l’Antmusic havia arribat.

L’escenari en directe podia ser igual de dramàtic —i de volàtil. El 18 d’abril de 1981, al Royal Variety Performance, Adam and the Ants van fer playback d’un medley d’”Antmusic” i “Dog Eat Dog”. Però el baixista Kevin Mooney va rebel·lar-se: a mig tema, va deixar el baix a terra, exposant la farsa davant el públic reial. Va ser un acte de sabotatge en directe que va accelerar la seva sortida del grup.

Amb la perspectiva del temps, “Antmusic” era menys un rebuig de la disco que una proclamació d’identitat. Deia als seus fans: aquí teniu una tribu, aquí teniu un ritme, aquí teniu un estil. Convertint el pop en art performatiu, Adam and the Ants van connectar amb una fam cultural d’espectacle a principis dels vuitanta. Els tambors eren atronadors, els vestits extravagants, l’actitud inoblidable. “Antmusic” no va ser només un single d’èxit: va ser un manifest, un rebuig de l’antic ordre i un anunci de l’era del New Pop que dominaria l’inici de la dècada.

ADAM & THE ANTS - ANTMUSIC

Released: November 28, 1980

Charts: UK: #2 

Released on 28 November 1980, “Antmusic” was the third single from “Kings of the Wild Frontier”. While earlier tracks had introduced the band’s tribal drumming and pirate finery, “Antmusic” crystallized the idea of a new pop order. It wasn’t just a song; it was a call to arms. By January 1981, the track had climbed to No. 2 in the UK charts, stopped only by the posthumous surge of John Lennon’s “Imagine” after his murder the month before.

Musically, “Antmusic” was all jagged guitars, Burundi-inspired drumming, and Adam Ant’s rallying cries. Its hook—“Unplug the jukebox and do us all a favor”—was a direct swipe at disco’s dominance, urging listeners to ditch the dancefloor gloss of the ’70s for the tribal energy of the Ants. This wasn’t just a song about dancing differently; it was about belonging to something new.

The music video, directed by a then-unknown Steve Barron (who would go on to shape the MTV era with A-ha’s “Take On Me” and Michael Jackson’s “Billie Jean”), gave Antmusic its lasting visual punch. The band invades a discothèque, wheeling in a giant jukebox, unplugging it mid-song, and converting a bewildered disco crowd to the Ant cause. Among the transfixed dancers was Amanda Donohoe, Adam Ant’s girlfriend at the time, making her screen debut. The imagery made it explicit: disco was out, Antmusic was in.

The live stage could be just as dramatic—and volatile. On 18 April 1981, at the Royal Variety Performance, Adam and the Ants mimed a medley of “Antmusic” and “Dog Eat Dog”. But bassist Kevin Mooney famously rebelled: mid-song, he set down his bass, exposing the pretense of playback in front of the royal audience. It was an onstage act of sabotage that hastened his departure from the band.

Looking back, “Antmusic” was less about rejecting disco than about proclaiming identity. It told its fans: here is a tribe, here is a rhythm, here is a style. By turning pop into performance art, Adam and the Ants tapped into a cultural hunger for spectacle in the early ’80s. The drums were thunderous, the costumes outrageous, the attitude unmissable. “Antmusic” wasn’t just a hit single—it was a manifesto, a rejection of the old guard, and a herald of the New Pop era that would dominate the early decade.