DAVE STEWART feat. CANDY DULFER - LILY WAS HERE

Llançament: desembre de 1989

Llistes: EUA: núm. 11 · Regne Unit: núm. 6

A finals del 1989, una melodia sorgida dels Països Baixos va aparèixer gairebé per sorpresa: un duet instrumental que fusionava un saxo soul amb una guitarra melancòlica i que, d’alguna manera, va captivar el món sencer. “Lily Was Here”, una col·laboració inesperada entre Dave Stewart, conegut per la seva trajectòria amb els Eurythmics, i Candy Dulfer, una jove saxofonista neerlandesa gairebé desconeguda fora del seu país, va néixer d’una jam session improvisada —i es va convertir en un èxit internacional.

La peça va ser enregistrada inicialment per a la banda sonora de la pel·lícula holandesa “De Kassière” (traduïda a l’anglès com Lily Was Here). Stewart, encarregat de composar la música per al film, no tenia intenció de fer cap gran èxit. De fet, segons expliquen, la sessió va començar just quan els músics ja estaven recollint els instruments al final del dia. Stewart els va cridar de nou a l’estudi. El que va passar després va ser pura espontaneïtat: ell va improvisar un motiu de quatre notes a la guitarra, i Candy va respondre amb el saxo, iniciant una conversa musical plena de sentiment i intuïció.

El pare de Candy, Hans Dulfer, reconegut saxofonista de jazz, va explicar més tard que la peça es va gravar en una sola presa. El mateix Stewart va confirmar que, des de la improvisació fins a la mescla final, tot el procés va durar menys de quinze minuts. “La Candy responia a cada frase amb els seus propis girs i matisos,” va escriure Stewart a The Dave Stewart Songbook, destacant com el solo melòdic i captivador de Candy acabaria sent emès arreu del món.

Tot i el seu origen modest, “Lily Was Here” va triomfar immediatament. Va arribar al núm. 1 als Països Baixos, i la seva popularitat es va escampar ràpidament. Va ser publicada arreu d’Europa i més enllà, arribant al núm. 6 al Regne Unit i al núm. 11 als Estats Units, un èxit remarcable per a una peça instrumental contemporània. També va tenir una gran acollida a Austràlia, el Japó i gran part d’Europa continental, demostrant que l’emoció no necessita paraules.

Per a Candy Dulfer, aquest moment va ser decisiu. Fins aleshores, era una jove promesa —filla d’una llegenda del jazz neerlandès, liderava la seva pròpia banda, Funky Stuff, des dels 14 anys. Aquesta col·laboració amb Stewart la va projectar a l’escena internacional, aconseguint un contracte discogràfic amb Arista i publicant el seu àlbum de debut, “Saxuality”, nominat als Grammy. Aquest disc incloïa “Lily Was Here”, així com una remezcla del grup DNA, i va arribar a vendre més d’un milió de còpies a tot el món.

I això només va ser el començament. Candy va col·laborar amb figures com Prince, que va arribar a dir: “Quan vull un bon saxo, truco la Candy.” També va treballar amb Van Morrison, Dave Gilmour, Maceo Parker i Pink Floyd, entre molts altres. Tot i així, per a molts seguidors, “Lily Was Here” continua sent el seu moment més emblemàtic.

DAVE STEWART feat. CANDY DULFER - LILY WAS HERE

Released: December 1989

Charts:  US: #11   UK: #6 

It was late in 1989 when a tune emerged from the Netherlands that would gently defy the odds—an instrumental duet that fused smoky saxophone with moody guitar and somehow caught the ears of the world. “Lily Was Here”, a chance collaboration between Dave Stewart of Eurythmics fame and Candy Dulfer, a young Dutch saxophonist virtually unknown outside her homeland, began as an impromptu jam session—and became an international sensation.

The track was originally recorded for the soundtrack of the Dutch film “De Kassière” (translated in English as Lily Was Here). Stewart, tasked with scoring the movie, wasn’t aiming for a hit. In fact, the story goes that the session came together as the day was winding down, with musicians packing up their instruments. Stewart suddenly called them back into the studio. What followed was pure spontaneity: Stewart strummed out a four-note motif, Dulfer responded on her saxophone, and the two artists began a musical conversation, full of soul and instinct.

Candy’s father, jazz icon Hans Dulfer, would later recall that the entire performance was done in a single take. Stewart himself confirmed that from improvisation to mixing, the track was completed in under fifteen minutes. “Candy answered every phrase with her own little twists and turns,” Stewart wrote in The Dave Stewart Songbook, recalling how she took over with a hauntingly melodic solo that would soon become etched into airwaves around the globe.

Despite its low-key origins, “Lily Was Here” hit the ground running. It soared to No. 1 in the Netherlands, and the buzz traveled fast. The single was released throughout Europe and beyond, reaching No. 6 in the UK and peaking at No. 11 on the U.S. Billboard Hot 100—a remarkable feat for a contemporary instrumental. It found receptive ears in Australia, Japan, and across continental Europe, proving that emotion needs no lyrics.

For Candy Dulfer, this breakout moment was career-defining. Until then, she had been a prodigious saxophonist—the daughter of a Dutch jazz legend, leading her band Funky Stuff by age 14. Her work with Stewart launched her into the international spotlight, earning her a record deal with Arista and leading to her Grammy-nominated debut album, “Saxuality”. That album would include “Lily Was Here,” as well as a remix by DNA, and would go on to sell over a million copies worldwide.

Dulfer’s collaborations didn’t stop with Stewart. Prince, a known admirer of her talent, once said, “When I want good sax, I call Candy.” She went on to perform and record with artists like Van Morrison, Dave Gilmour, Maceo Parker, and Pink Floyd, among others. Still, for many fans, “Lily Was Here” remains her most iconic moment—a song that captured lightning in a bottle.

THE SURFARIS - WIPE OUT

Publicada: Gener de 1963

Llistes: EUA: #2 · Regne Unit: #5

A la primavera de 1963, un grup d’adolescents del sud de Califòrnia van entrar en un petit estudi a Cucamonga amb prou diners per a la gasolina i l’esperança de gravar un senzill modest. El tema principal havia de ser “Surfer Joe”, però els van dir que necessitaven una cara B. I així, improvisadament, va néixer “Wipe Out”: un instrumental frenètic i cru, basat en el ritme de tambor del seu bateria, inspirat en la banda de marxes del seu institut. Amb un cop de fusta, un riure maliciós i el crit del títol, Wipe Out va explotar sense que ningú ho hagués previst.

Els Surfaris—Jim Fuller, Ron Wilson, Bob Berryhill i Pat Connolly—ni tan sols tenien clar si volien ser una banda instrumental. Però va ser el solo de bateria explosiu de Ron Wilson, directament extret de les seves rutines escolars, el que va donar a la cançó el seu poder icònic. Amb influències de “Bongo Rock” de Preston Epps, el tema desprenia una energia salvatge: guitarres carregades de reverberació surf i una bateria que sonava com una onada d’adrenalina.

Publicada inicialment en segells locals com DFS i després Princess, “Wipe Out” no estava destinada a ser la protagonista. Però quan Dot Records va invertir el single, col·locant “Wipe Out” com a cara A, la cançó va esclatar: va arribar al #2 del Billboard Hot 100, va romandre mesos a les llistes i fins i tot va tornar a entrar-hi el 1966, demostrant que no era una moda passatgera.

Per als músics joves, “Wipe Out “ va ser una crida a l’acció. Si “Misirlou” de Dick Dale encenia la passió dels guitarristes, “Wipe Out” es va convertir en el ritual d’iniciació per a bateries. El seu ritme imparable i agressiu intimidava i enganxava a parts iguals. De fet, Ron Wilson acabaria batent un rècord mundial, tocant un solo de bateria durant més de 104 hores seguides, abans de morir prematurament el 1989.

La influència cultural de “Wipe Out” és gairebé incomparable. Ha aparegut en pel·lícules, sèries, anuncis i esdeveniments esportius, esdevenint un símbol sonor del caos, la diversió i l’estètica surf. Si la taula de surf era la icona visual de l’època, “Wipe Out” en va ser la banda sonora.

El que va començar com una improvisació a la cara B d’un single en un estudi humil s’ha convertit en una de les instrumentals més reconeixibles i populars de la història del rock. Sense guió, sense màrqueting, sense lletra (excepte pel crit del títol), “Wipe Out” va cavalcar l’onada del talent juvenil i l’esperit DIY fins a convertir-se en llegenda del rock ‘n’ roll.

THE SURFARIS - WIPE OUT

Released: January 1963

Charts:  US: #2    UK: #5 

In the spring of 1963, a group of Southern California teenagers walked into a small studio in Cucamonga with just enough gas money and optimism to record a modest single. They had a lead track in mind—“Surfer Joe”—but were told they needed a B-side. So, on the spot, they laid down a frantic, raw instrumental built around their drummer’s high school marching band cadence. They called it “Wipe Out.” With the smash of a 2x4, a sinister laugh, and a shouted title, “Wipe Out” was born—barely planned, never expected to last, and now one of the most iconic instrumentals in rock history.

The Surfaris—Jim Fuller, Ron Wilson, Bob Berryhill, and Pat Connolly—weren’t even sure they wanted to be an instrumental band. But it was Ron Wilson’s thunderous drum solo, pulled straight from his high school marching band routines, that gave the track its signature power. Inspired in part by Preston Epps’ “Bongo Rock,” the energy was off the charts, with guitars drenched in surf reverb and drums that sounded like a rolling wave of adrenaline.

Released on a local label (DFS, then Princess), “Wipe Out” was never meant to be the star, but when Dot Records picked it up and flipped the single, it surged to the forefront. “Wipe Out” hit #2 on the Billboard Hot 100, spent months on the charts, and charted again in 1966, proving its staying power.

For young musicians, the song was a call to arms. Just as Dick Dale’s “Misirlou” sparked a generation of guitar shredders, “Wipe Out” became the ultimate drumming rite of passage. Its relentless energy and beat were both intimidating and irresistible. Wilson even went on to set a world record for drum soloing—over 104 hours straight—before his untimely death in 1989.

The song’s cultural reach is almost unparalleled. From films and TV shows to commercials and sporting events, “Wipe Out” became shorthand for chaos, fun, and surf culture. The surfboard may have been the visual symbol of the era, but “Wipe Out” was its soundtrack.

What started as a B-side jam recorded in a tiny studio by teenagers became one of the most recognizable instrumentals of all time. With no roadmap, no marketing machine, and no vocals beyond a screamed title, “Wipe Out” rode the wave of raw talent, pure fun, and DIY spirit—all the way into rock ‘n’ roll legend.

 

THOMPSON TWINS – SISTER OF MERCY

Publicació: juny de 1984

Llistes: Regne Unit: núm. 11

Publicada a principis de 1984 com el quart senzill de l’àlbum triomfal “Into the Gap”, “Sister of Mercy” destaca com una de les cançons més fosques i emocionalment intenses dels Thompson Twins. A diferència dels seus èxits més optimistes com “Hold Me Now” o “Doctor! Doctor!”, aquesta peça mira cap endins—una meditació punyent sobre l’abús, el silenci i el desig de compassió.

La cançó s’obre amb un sintetitzador fred i una melodia planyívola, establint el to d’una composició tan teatral com tràgica. La veu de Tom Bailey és continguda però expressiva, transmetent una mena d’indignació silenciosa. La seva lletra és evocadora i inquietant: “She lives in a house of stone and glass / And light comes through but it don’t pass” (Viu en una casa de pedra i vidre / I la llum entra però no passa).

Segons Bailey, “Sister of Mercy” es va inspirar en casos de violència domèstica, especialment en la història d’una dona que amagava el seu patiment al món. La “Sister” del títol és alhora una figura quasi religiosa i un símbol de qualsevol dona que busca refugi. La cançó esdevé així, de manera conscient o no, una crida subtil a escoltar—i a creure en el dolor silenciós que sovint passa desapercebut.

Musicalment, la peça conserva l’essència sonora característica dels Thompson Twins—sintetitzadors, percussió estratificada, textures atmosfèriques—però amb un to molt més ombrívol. A diferència dels colors càlids de “Hold Me Now”, aquí la producció reforça la sensació de distància i aïllament. La percussió és escassa i plena d’eco; els teclats, gèlids i minimalistes. És una balada embolcallada en una boira somiadora, més inquietant que consoladora.

El videoclip, dirigit amb un fort sentit teatral, reflecteix aquests temes. Mostra el grup en escenaris simbòlics i desolats—sales de pedra, miralls trencats, espais solitaris. Alannah Currie, amb la seva formació artística i instint visual, va tenir un paper clau en la imatge del grup durant aquesta etapa. La seva presència al vídeo—meitat oracle, meitat guardiana—subratlla el misticisme emocional que travessa la cançó.

Tot i que no va arribar als primers llocs de les llistes com altres singles del grup, “Sister of Mercy” va escalar fins al número 11 al Regne Unit, convertint-se en un èxit respectable. La crítica en va destacar la valentia i la profunditat emocional. Molts fans encara la consideren una de les cançons més potents i infravalorades dels Thompson Twins—una balada que s’atrevia a parlar del dolor, sense renunciar a l’elegància estètica del grup.

Amb el pas del temps, “Sister of Mercy” revela una faceta sovint eclipsada pels èxits més radiants del trio. Demostra que podien crear no només temes pop brillants, sinó també peces amb contingut social, utilitzant el llenguatge del pop per expressar emocions i reflexions profundes. Més que un single, és una mena d’història de fantasmes narrada amb sintetitzadors i tristesa: un himne silenciós per a qui no pot parlar, i una súplica de compassió en un món que massa sovint gira la mirada.

THOMPSON TWINS - SISTER OF MERCY

Released: June 1984

Charts:  UK: #11 

Released in early 1984 as the fourth single from the Thompson Twins’ breakthrough album “Into the Gap”, “Sister of Mercy” stands out as one of the band’s darkest and most emotionally charged tracks. Unlike their more upbeat hits like “Hold Me Now” or “Doctor! Doctor!”, this song turned inward—offering a stark meditation on abuse, silence, and the longing for compassion.

The track opens with a chilly synth pad and a mournful melody, setting the tone for a song that is as theatrical as it is tragic. Tom Bailey’s vocals are restrained but expressive, conveying a quiet sense of outrage. His lyrics are evocative and unsettling: “She lives in a house of stone and glass / And light comes through but it don’t pass.”

According to Bailey, “Sister of Mercy” was inspired by domestic violence, particularly a story about a woman who kept her suffering hidden from the world. The “Sister” in the title is both a nun-like figure and a symbol of any woman seeking sanctuary. The song became, consciously or not, a subtle call to listen—to believe the quiet pain so often ignored.

Musically, the song retains the Thompson Twins’ signature sound—synths, layered percussion, atmospheric textures—but the mood is somber. Unlike the warm tones of “Hold Me Now,” here the production emphasizes distance and isolation. The percussion is spare and echo-laden, the keyboards icy and minimalist. It’s a ballad wrapped in a dreamlike fog, haunting rather than comforting.

The music video, directed with a sense of theatrical gravitas, echoes these themes. It places the band in stark, symbolic settings—stone halls, fragmented mirrors, and solitary spaces. Alannah Currie, known for her art school background and strong visual instincts, played a key role in crafting the band’s look during this era. Her presence in the video—part oracle, part guardian—highlights the emotional mysticism of the song.

Though it didn’t reach the top of the charts like some of their other singles, “Sister of Mercy” still climbed to No. 11 on the UK Singles Chart, becoming a respectable hit. Critically, it was praised for its boldness and emotional depth. Many fans still cite it as one of the Thompson Twins’ most powerful and overlooked songs—a ballad that dared to say something difficult, without sacrificing the band’s elegant aesthetic.

In retrospect, “Sister of Mercy” reveals a side of the Thompson Twins often overshadowed by their synthpop success. It showed they could craft not only catchy, glossy singles but also songs of social commentary, using the language of pop to address deeper issues. More than a chart single, it’s a ghost story told in synth and sorrow, a quiet anthem for those forced into silence, and a plea for kindness in a world that too often turns away.

BLACKSTREET - NO DIGGITY

Released : July 29, 1996

Charts:  UK: #9  US: #1 (4 weeks)

Featuring Dr. Dre and Queen Pen, “No Diggity” was the lead single from Blackstreet’s second album “Another Level” and quickly became a global smash. In the US, it knocked Los Del Rio’s “Macarena” off its 14-week perch atop the Billboard Hot 100, hitting #1 in October 1996. It also topped charts in New Zealand and Iceland, and went Top 10 in the UK.

The phrase “no diggity” was street slang for “absolutely” or “for sure.” In the song’s context, it’s a smooth, confident prelude to seduction—R&B bravado delivered with velvet harmonies and Teddy Riley’s unmistakable production.

The track’s backbone is a sample of Bill Withers’ 1971 classic “Grandma’s Hands”, which producer Teddy Riley heard being looped by William “Skylz” Stewart at Riley’s Virginia Beach studio. Initially, Riley tried offering the song to his group Guy, and then to singer Aaron Hall, but neither took it. He eventually gave it to Blackstreet—even though, as Riley later admitted, none of the members wanted to record it. “None of the guys liked ‘No Diggity,’” Riley revealed in 2010. “That’s why I’m singing the first verse. They pushed me out there like the guinea pig—and it became a hit.”

With verses traded between Riley, Dr. Dre, and newcomer Queen Pen, the record balanced street edge with commercial appeal. It was the perfect storm: a sophisticated groove for R&B radio, a rap presence for hip-hop audiences, and an irresistible hook for pop crossover. At the 1997 Grammy Awards, it won Best R&B Performance by a Duo or Group with Vocals.

The Hype Williams–directed music video amplified its cool factor, blending performance shots with surreal imagery. Blackstreet appear in sleek, moody setups: outside a beach house, in front of limousines, and surrounded by dancers on wet pavement. Most memorably, marionettes of the group members strum guitars and play keyboards, a quirky visual that became iconic in its own right.

 

LINX - YOU’RE LYING

Publicada: setembre de 1980

Llistes:  Regne Unit: #15

Quan “You’re Lying” va començar a sonar als plats britànics l’any 1980, va ser molt més que un altre single de funk: era una carta de presentació del moviment Britfunk. Linx, liderats per David Grant, van aconseguir crear un tema tan potent a la pista de ball com innovador en la seva producció.

La cançó arrenca amb una línia de baix sincopada i precisa que immediatament atrapa l’oient dins el seu groove funk. La secció rítmica és ajustada, disciplinada i clarament influïda per les tradicions del funk americà, però Linx hi afegeixen el seu propi toc: un corrent rítmic de caire carnavalesc, amb textures percusives brillants. Aquests tons similars als del steel drum alleugereixen el groove i li donen una atmosfera alegre i quasi celebratòria, en contrast amb la temàtica de la lletra: la deshonestedat.

La veu principal de David Grant és suau però incisiva, i lliura el hook “You’re lying” amb una barreja d’encant i confrontació. La seva interpretació camina entre el soul i el pop, fent que el tema sigui accessible sense perdre credibilitat funk. Els cors, ben harmonitzats i repetitius, amplifiquen l’acusació, reforçant la tensió entre el groove i el missatge.

L’arranjament és econòmic però efectiu. Els riffs de guitarra són esmolats i concisos, afegint el toc rítmic sense dominar la barreja. Els teclats brillen de fons, mentre que els cops de vent marquen el groove en moments clau. La producció de Bob Carter i Grant manté cada element lleuger, assegurant que el baix i la percussió siguin el cor de la cançó.

En el moment de la seva publicació, “You’re Lying” es va convertir ràpidament en un favorit dels clubs, fent de pont entre els cercles de funk underground i el gran públic. El seu èxit —arribant al #15 a la UK Singles Chart— va situar Linx com una de les veus principals del Britfunk, al costat de bandes com Level 42 i Light of the World. L’atractiu transatlàntic de la cançó també va ajudar a portar el funk britànic a les llistes de R&B dels Estats Units, un assoliment poc comú en aquell moment. “You’re Lying” de Linx és el senzill essencial del Britfunk: enganxós, enginyós i rítmicament irresistible.

LINX - YOU’RE LYING

Released: September 1980

Charts:  UK: #15  

When “You’re Lying” hit UK turntables in 1980, it was more than just another funk single — it was a calling card for the Britfunk movement. Linx, fronted by David Grant, managed to craft a track that was as sharp on the dancefloor as it was inventive in its production.

The song kicks off with a crisp, syncopated bassline that immediately locks the listener into its funk pocket. The rhythm section is tight, disciplined, and clearly influenced by American funk traditions, but Linx injects their own twist: a carnival-like rhythmic undercurrent, complete with bright percussive textures. These steel-drum–like tones lighten the groove, giving it a breezy, almost celebratory atmosphere that contrasts with the lyrical theme of dishonesty.

David Grant’s lead vocal is smooth yet pointed, delivering the hook “You’re lying” with a mix of charm and confrontation. His performance straddles soul and pop, making the track accessible without sacrificing its funk credibility. The backing vocals, layered and harmonized, echo and amplify the accusations, reinforcing the tension between groove and message.

The arrangement is economical but effective. Guitar riffs are sharp and clipped, adding rhythmic bite without overpowering the mix. Keyboards shimmer in the background, while brass stabs punctuate the groove at key moments. Bob Carter and Grant’s production keeps every element lean, ensuring that the bass and percussion remain the heartbeat of the song.

Upon release, “You’re Lying” quickly became a club favorite, bridging underground funk circles with the mainstream. Its success — climbing to #15 on the UK Singles Chart — marked Linx as one of the leading voices in Britfunk, alongside acts like Level 42 and Light of the World. The song’s transatlantic appeal also helped push British funk onto US R&B charts, a rare achievement at the time.

Linx’s “You’re Lying” it’s the quintessential Britfunk single — catchy, clever, and rhythmically irresistible.