LEVEL 42 – LESSONS IN LOVE

Publicació: 14 d’abril de 1986

Posició: Regne Unit: núm. 3 · Estats Units: núm. 12

L’any 1986, Level 42 ja s’havien consolidat com una de les bandes de jazz-funk més imaginatives del Regne Unit, coneguts per la seva sofisticació musical i per la mestria percusiva al baix de Mark King. Però amb “Lessons in Love”, el grup va crear un himne elegant i pensat per a la ràdio que no només es convertiria en el seu èxit comercial més gran, sinó que també els obriria les portes al reconeixement internacional.

Publicada com a single independent l’abril del 1986 (un any abans d’aparèixer a l’àlbum “Running in the Family”), “Lessons in Love” va trobar l’equilibri perfecte entre la tècnica del funk i la sofisticació del pop més polit. El single va arribar al número 3 de la llista britànica i va encapçalar les llistes d’Espanya, Alemanya, Suïssa, Sud-àfrica i Finlàndia, a més de situar-se al número 12 del Billboard Hot 100 dels Estats Units —una fita poc habitual per al grup.

Els orígens de la cançó van ser sorprenentment modestos. Segons Mark King, la melodia va sorgir com una improvisació final durant una actuació en directe del tema “Physical Presence” al programa The Tube de Channel 4, l’octubre de 1985. Després de Nadal, King va enregistrar una maqueta casolana amb una gravadora digital Sony, on ja hi havia un vers, un pont i un esborrany de la tornada. Tot i això, considerava que el cor no tenia prou força. Llavors va intervenir Wally Badarou, col·laborador i productor habitual del grup, que va reestructurar els acords de la tornada i va suggerir una nova línia vocal més melòdica. Aquella revisió va transformar el tema d’una jam amb influències funk en un single pop de caire popular.

Durant la gravació a Maison Rouge Studios de Londres, a principis de 1986, King va portar l’arranjament a un nivell sorprenent. La cançó conté set línies de baix entrellaçades: tres sintetitzadors analògics, dos sintetitzadors FM i dos baixos elèctrics (un tocant amb el polze i un altre amb els dits). Aquesta superposició de capes va donar a la peça una gran potència rítmica i una textura harmònica rica, convertint-la en una demostració brillant de la tècnica de King sense perdre l’accessibilitat pop.

“Lessons in Love” reflexiona sobre el penediment i les veritats doloroses que sorgeixen d’una relació fallida. La seva combinació de melancolia i energia optimista va connectar amb el públic d’una època en què el pop emotiu i sofisticat dominava les ones radiofòniques.

L’èxit de “Lessons in Love” va ser decisiu. Va obrir el camí per al triomf comercial de “Running in the Family” el 1987, que inclouria nous èxits com “Something About You” (als Estats Units) i “Running in the Family” i “To Be With You Again” a Europa. Tot i que el grup ja tenia una base de seguidors fidel, aquest single els va catapultar a l’estatus d’estrelles d’estadi i continua sent una de les seves cançons més recordades i interpretades.

LEVEL 42 - LESSONS IN LOVE

Released: April 14, 1986

Chart Peak:  UK: #3    US: #12 

By 1986, Level 42 had already established themselves as one of the UK’s most inventive jazz-funk outfits, known for their sophisticated musicianship and the percussive bass mastery of Mark King. But with “Lessons in Love”, the group crafted a sleek, radio-ready anthem that not only became their biggest commercial hit but also opened the door to global mainstream recognition.

Released as a standalone single in April 1986 (a full year before appearing on the album “Running in the Family”), “Lessons in Love” struck a perfect balance between funk musicianship and polished pop songwriting. The single climbed to No. 3 on the UK Singles Chart and topped the charts in Spain, Germany, Switzerland, South Africa, and Finland, while also breaking into the US Billboard Hot 100 at No. 12—a rare feat for the band. 

The song’s origins were surprisingly humble. According to Mark King, the melody first surfaced as an extended outro jam during a live TV performance of “Physical Presence” on Channel 4’s The Tube in October 1985. After Christmas that year, King worked up a rough demo on a Sony digital recorder, laying down a verse, chorus, and bridge. However, he felt the chorus lacked punch. Enter Wally Badarou, the band’s longtime collaborator and producer, who restructured the chorus chords and suggested a new, more soaring vocal line. The reimagining elevated the track from a funk-inflected jam to an anthemic pop single.

When recording commenced at Maison Rouge Studios in London in early 1986, King pushed the arrangement into bold new territory. The track features an extraordinary seven interlocking basslines: three analog synths, two FM synths, and two electric basses (a thumb-slapping line and a finger-style line). This dense layering gave the song both rhythmic drive and a lush harmonic texture, making it a showcase of King’s technical brilliance without sacrificing accessibility.

“Lessons in Love” reflects on regret and the painful truths that come from failed relationships. Its blend of melancholy reflection with an uplifting, almost euphoric arrangement struck a chord with audiences at a time when glossy, emotionally direct pop was dominating the airwaves.

The success of “Lessons in Love” proved pivotal. It paved the way for the commercial triumph of “Running in the Family” in 1987, which yielded further hits such as “Something About You” (in the US) and “Running in the Family” and “To Be With You Again” in Europe. While the band had enjoyed a loyal following prior, this single catapulted them to arena-filling status and remains one of their most frequently revisited songs.

 

BON JOVI - RUNAWAY

Publicada: febrer de 1984

Llistes: EUA: #39

Abans dels himnes d’estadi, abans de la fama mundial, hi havia “Runaway”. El single de debut de Bon Jovi, publicat a principis de 1984, va marcar els inicis humils d’una banda que acabaria definint el rock d’arena dels anys vuitanta. Escrita per Jon Bon Jovi i George Karak, la cançó va aparèixer per primera vegada el 1981 com a part de les Power Station Demos, molt abans que el cantant tingués una formació estable. Recolzat per músics de sessió, la primera versió de “Runaway” de Jon seria el catalitzador del seu ascens d’un jove somiador de Nova Jersey fins a convertir-se en un ídol internacional del rock.

L’èxit de la cançó va arribar quan va escalar fins al número 39 del Billboard Hot 100, donant a Bon Jovi el seu primer èxit dins del Top 40 als Estats Units. També va rebre una gran acollida a les emissores locals de Nova Jersey, on la seva combinació de sintetitzadors enèrgics, melodies enganxoses i energia juvenil va connectar amb el públic. Però darrere del so polit del rock s’hi amagava una història arrelada en la lluita urbana i l’alienació.

Al seu cor, “Runaway” explica la història d’una jove abandonada pels seus pares, abocada al carrer a la recerca de llibertat i supervivència. Jon Bon Jovi es va inspirar en el que veia durant els seus viatges de Nova Jersey a Manhattan —joves vagant per la ciutat, perseguint somnis o fugint de la desesperança. “Aquestes eren les persones que van inspirar la cançó”, diria més tard, recordant aquells primers dies d’observació i composició.

Quan Jon va gravar per primera vegada “Runaway”, Bon Jovi encara no existia com a banda. La sessió va comptar amb el guitarrista Tim Pierce (conegut pel seu treball amb Rod Stewart i Joe Cocker), Roy Bittan de la E Street Band de Bruce Springsteen als teclats, Frankie LaRocka a la bateria i Hugh McDonald al baix —aquest últim s’uniria oficialment a Bon Jovi anys més tard, el 1994, substituint Alec John Such.

En una de les grans històries d’origen del rock, Jon va aconseguir que “Runaway” sonés a la ràdio només per pura persistència. Després d’enviar maquetes a totes les discogràfiques que se li acudien, va entrar a WAPP, una emissora nova de Long Island que ni tan sols tenia recepcionista. Va convèncer el DJ Chip Hobart i el director de promoció John Lassman perquè escoltessin la cançó. Els va agradar el que van escoltar —tant, que la van incloure al disc recopilatori Homegrown d’artistes locals. A partir d’aquí, la cançó es va començar a escampar, i WDHA de Nova Jersey la va incloure al seu propi recull local. Poc després, Derek Shulman de Mercury Records —antic membre del grup de rock progressiu Gentle Giant— va fitxar Bon Jovi, reconeixent no només el seu so, sinó també la seva història. “No era només la música”, diria més tard Shulman. “Era la seva empenta i el seu potencial per al màrqueting i la promoció. Es veia que triomfarien.”

No tot va anar rodat en aquells primers anys. En una entrevista de 1986, Jon Bon Jovi va confessar el seu desgrat pel videoclip original de la cançó, qualificant-lo com “el pitjor que he vist mai a la meva vida”. El vídeo, amb una trama sobrenatural estranya sobre una noia amb foc als ulls, tenia poc a veure amb el significat de la cançó. “Tots semblàvem idiotes”, va bromejar Jon. “Van vestir en Richie amb un mono dues talles massa gran i ens anaven ruixant amb oli perquè sembléssim suats. Un desastre total.”

Tot i el superestrellat posterior de la banda, “Runaway” va romandre com una pedra angular del seu catàleg —un recordatori d’on havia començat tot. Quan la seva fama va esclatar després de “Slippery When Wet”, la major part del material inicial va desaparèixer de les seves llistes de cançons en directe. Però “Runaway” va durar. Des de principis dels anys noranta, ha estat l’única cançó dels dos primers àlbums de Bon Jovi que s’interpreta regularment en concert. “Encara penso que algunes de les cançons aguanten bé”, va dir Jon el 2007. “‘Runaway’, sens dubte.”

BON JOVI - RUNAWAY

Released: February 1984

Charts: US: #39 

Before the stadium anthems, before the global fame, there was “Runaway.” The debut single by Bon Jovi, released in early 1984, marked the humble beginnings of a band that would go on to define arena rock in the 1980s. Written by Jon Bon Jovi and George Karak, the track first surfaced in 1981 as part of the Power Station Demos, long before the singer had assembled a permanent lineup. Backed by session musicians, Jon’s early version of “Runaway” would become the catalyst for his rise from an ambitious New Jersey dreamer to an international rock icon.

The song’s breakthrough came when it climbed to No. 39 on the Billboard Hot 100, giving Bon Jovi their first Top 40 hit in the United States. It also found enthusiastic airplay on local New Jersey radio stations, where its combination of driving synths, melodic hooks, and youthful energy struck a chord with listeners. But beneath the polished rock sound was a story rooted in urban struggle and alienation.

At its heart, “Runaway” tells the story of a young woman neglected by her parents, driven to the streets in search of freedom and survival. Jon Bon Jovi drew inspiration from what he saw during his trips from New Jersey to Manhattan — young people wandering the city, chasing dreams or running from despair. “These were the people who inspired the song,” he would later say, reflecting on those early days of observation and songwriting.

When Jon first recorded “Runaway”, Bon Jovi didn’t yet exist as a band. The session lineup featured guitarist Tim Pierce, known for his work with Rod Stewart and Joe Cocker, Roy Bittan from Bruce Springsteen’s E Street Band on keyboards, Frankie LaRocka on drums, and Hugh McDonald on bass — the latter of whom would officially join Bon Jovi years later, replacing Alec John Such in 1994.

In one of rock’s great origin stories, Jon managed to get “Runaway” played on the radio by sheer persistence. Frustrated after mailing demos to every label he could think of, he walked into WAPP, a fledgling Long Island radio station that didn’t even have a receptionist. He convinced DJ Chip Hobart and promotions director John Lassman to give the song a listen. They liked what they heard — enough to include it on the station’s “Homegrown” compilation album of local acts. The song spread from there, with New Jersey’s WDHA picking it up for their own local compilation. Soon after, Derek Shulman of Mercury Records — formerly of the prog band Gentle Giant — signed Bon Jovi, recognizing not just their sound, but their story. “It wasn’t just the music,” Shulman later said. “It was their drive and the potential for marketing and promotion. You could tell they were going to make it.”

Not everything about those early years went smoothly. In a 1986 interview, Jon Bon Jovi confessed his distaste for the song’s original music video, calling it “the worst piece of [expletive] I ever saw in my life.” The video, which featured a strange supernatural plotline involving a girl with fire in her eyes, bore little resemblance to the song’s meaning. “We all look like idiots,” Jon joked. “They dressed Richie in a jumpsuit two sizes too big and kept squirting us with oil to make us look sweaty. Total disaster.”

Despite the band’s later superstardom, “Runaway” remained a touchstone in their catalog — a reminder of where it all began. As their fame exploded following “Slippery When Wet”, most of the early material disappeared from their setlists. But “Runaway” endured. Since the early 1990s, it has been the only song from Bon Jovi’s first two albums regularly performed live. “I still think a couple of the songs hold up,” Jon said in 2007. “‘Runaway,’ definitely.”

THE ISLEY BROTHERS - HARVEST FOR THE WORLD

Publicació: 29 de maig de 1976

Llistes: Regne Unit: núm. 10 · Estats Units: núm. 63

A mitjans dels anys setanta, The Isley Brothers ja s’havien guanyat un lloc a la història de la música nord-americana: havien sobreviscut a l’era primerenca del rock ’n’ roll, havien remodelat el soul i el funk, i el 1975 estaven al punt més alt de la seva carrera amb el groove militant de “Fight the Power”. Però quan van entrar a l’estudi per gravar el seu següent treball, també van connectar amb una altra cara de la seva creativitat: la súplica socialment conscient i plena d’esperança que es convertiria en “Harvest for the World”.

Publicada el 1976 com a peça central del disc homònim, la cançó transmet un missatge tant espiritual com humanista. Escrita col·lectivament per la formació de sis membres coneguda com “3 + 3”, la lletra formula gairebé retòricament la pregunta: “Quan hi haurà una collita per al món?”

Ernie Isley, autor de la major part del text, la va descriure més tard com una visió d’“una trobada pacífica on tothom està convidat i on ningú no serà impedit de participar de cap manera”. El seu company Chris Jasper hi afegia que el tema reflectia l’esperit del moment: la guerra del Vietnam acabava de finalitzar, l’economia era inestable i la desigualtat seguia sent una ferida oberta a la vida nord-americana. Els Isley Brothers no només oferien cançons d’amor o peces de funk enèrgic—també abordaven un panorama urbà més ampli.

La veu principal de Ronald Isley combina la seva suavitat característica amb un to d’urgència, recolzada per les harmonies compactes d’O’Kelly i Rudolph. Els teclats de Jasper hi aporten una base solemne, gairebé d’himne, mentre que la guitarra d’Ernie li dóna un acabat contemporani. A diferència de la contundent i desafiant “Fight the Power”, “Harvest for the World” és suau però persistent—un sermó en clau soul, pensat per fer-te moure i reflexionar alhora.

Inicialment, els Isleys havien previst que “Harvest for the World” fos el segle principal de “The Heat Is On” (1975), però l’himne funk “Fight the Power” va acabar imposant-se. Així, la peça es va reservar i finalment va esdevenir l’eix central del disc editat el 1976. Tot i que no va assolir el mateix èxit comercial que alguns dels seus singles més funk, ràpidament es va convertir en una de les seves cançons més respectades, valorada pel missatge i la sinceritat.

El 1988, el grup de soul de Liverpool The Christians la va gravar com a single solidari, i la seva versió va arribar al núm. 8 al Regne Unit, dues posicions per damunt de l’original dels Isleys. Acompanyada d’un innovador videoclip d’animació co-creat per Aardman Animations (més tard famosos per Wallace and Gromit), la versió va introduir el missatge de la cançó a una nova generació.

THE ISLEY BROTHERS - HARVEST FOR THE WORLD

Released: May 29, 1976

Charts:  UK: #10  US: #63 

By the mid-1970s, The Isley Brothers had already written themselves into American music history: they had survived the early rock ’n’ roll era, reshaped soul and funk, and by 1975 were riding high with the militant groove of “Fight the Power.” But when they walked into the studio to record its follow-up, they also tapped into another side of their artistry—the yearning, socially conscious plea that became “Harvest for the World.”

Released in 1976 as the title track to their “Harvest for the World” LP, the song carries a message both spiritual and humanist. Written collectively by the six-member “3 + 3” lineup, the lyrics ask, almost rhetorically: “When will there be a harvest for the world?”

Ernie Isley, who penned most of the words, later described it as a vision of “a peaceful gathering where every human being is invited, and where no one will be hindered in any way from participating.” His brother-in-arms Chris Jasper added that it was born out of the times: the Vietnam War had just ended, the economy was shaky, and inequality was still an open wound in American life. The Isley Brothers weren’t just delivering love songs and funk workouts—they were grappling with the bigger picture.

Ronald Isley takes lead vocal with his signature mix of silk and urgency, supported by the tight harmonies of O’Kelly and Rudolph. Jasper’s keyboards provide a solemn, almost hymn-like undercurrent, while Ernie’s guitar work gives it a contemporary sheen. Unlike the thunderous defiance of “Fight the Power,” “Harvest for the World” is gentle but insistent—a sermon set to soul, designed to make you sway and think at the same time.

Originally, the Isleys planned “Harvest for the World” as the lead single from “The Heat Is On” (1975), but the funk anthem “Fight the Power” won out. The track was held back and instead became the centerpiece of its own album in 1976. Though it didn’t chart as high as some of their funkier singles, it quickly became one of their most respected songs, cherished for its message and sincerity.

In 1988, Liverpool soul group The Christians revived it for a charity single, their version climbing to #8 in the UK, two places higher than the Isleys’ original. Accompanied by an award-winning animated video co-created by Aardman Animations (later famous for Wallace and Gromit), it introduced the song’s message to a new generation.

ZZ TOP – LA GRANGE

Publicació: 19 de gener de 1973

Llistes: Estats Units: núm. 41

Quan “La Grange” va sortir de Texas el 1973, ZZ Top ja eren un fenomen local — tres bluesmen barbuts amb texans i ulleres fosques que semblaven fets del mateix polsim vermell del qual cantaven. Però amb aquesta cançó —un boogie minimalista de dos acords sobre un famós prostíbul amagat al comtat de Fayette— van passar de ser músics a convertir-se en llegenda. “La Grange” no només va situar la banda al mapa: va posar una mica de pecat texà dins la història del rock.

El Chicken Ranch, que existia de debò, era un prostíbul amb un segle d’història, situat als afores del poble de La Grange, Texas. Els veïns el coneixien, el toleraven i fins i tot el defensaven —com deia un habitant: “és tan part de La Grange com la planta de Coca-Cola.” Però després que un periodista sensacionalista de Houston revelés l’operació per televisió, el lloc va ser clausurat el 1973.

La cançó de ZZ Top va arribar a les emissores només uns mesos abans del tancament, celebrant la seva llegenda més que no pas condemnant-la. Com explicaria més tard el baixista Dusty Hill a la revista Spin: “Sí, era un prostíbul —però tenia respecte. Els pares hi portaven els fills quan arribava el moment de fer-se homes.” La cançó va immortalitzar aquest ritual no escrit —aquest tipus d’històries que els pobles del sud expliquen entre somriures i mitges veus— i la va convertir en un himne.

“La Grange” és tan simple com icònica: un shuffle texà de dos acords que deu la seva essència a “Boogie Chillen” de John Lee Hooker. La guitarra de Billy Gibbons arrenca amb un riff cru i greixós —una autèntica lliçó de groove i contenció. Gibbons va descriure aquell so com “guitarra directa a l’ampli —una Strat del 55 a través d’un Marshall del 69, distorsió de vàlvules pura.” Aquell to sec i polsós esdevindria la signatura de ZZ Top: un blues-rock que rondina, camina amb orgull i fa l’ullet. Sense focs artificials, sense ornaments —només actitud, destil·lada en cada nota. Quan Gibbons entra al solo, és com un motor vell que per fi s’accelera, aixecant pols de la terra texana.

A la veu, Gibbons mig parla, mig gruny la història: “Rumour spreadin’ ’round, in that Texas town…” (El rumor s'escampa, en aquella ciutat de Texas...). La lletra no menciona el Chicken Ranch pel nom, però tothom sabia de què parlava. La picardia és precisament la gràcia: la cançó no condemna ni enyora —és el plaer de saber. “La Grange” esdevé un himne d’allò que no es diu —la idea que tot poble polsós té un secret, i que tot home sap arribar-hi, encara que ho negui.

Irònicament, l’escàndol que va tancar el Chicken Ranch va inspirar més tard el musical de Broadway i la pel·lícula The Best Little Whorehouse in Texas (1978 i 1982, respectivament), protagonitzats per Dolly Parton i Burt Reynolds. La cançó de ZZ Top no hi apareix, però és impossible separar-les. Mentre la pel·lícula convertia la història en sàtira, “La Grange” la mantenia bruta i real: el so de botes trepitjant grava i llums de neó tremolant a la nit.

Tot i arribar només al núm. 41 del Billboard Hot 100 el 1974, la seva influència va superar de llarg la seva posició a les llistes. “La Grange” es va convertir en la pedra angular de la mitologia de ZZ Top —la cançó que els va fer passar dels bars texans als escenaris de tot el món.

ZZ TOP - LA GRANGE

Released: January 19, 1973

Chart Peak: US: #41    

By the time “La Grange” rolled out of Texas in 1973, ZZ Top were already a local phenomenon — three bearded bluesmen in denim and shades who looked like they’d been forged from the same red dirt they sang about. But with this song — a lean, two-chord boogie about a notorious brothel tucked away in Fayette County — they became mythmakers. “La Grange” didn’t just put the band on the map; it put a little Texas sin into rock history.

The real-life Chicken Ranch was a century-old brothel just outside the town of La Grange, Texas. Locals knew it, tolerated it, and even defended it — it was, as one townsperson put it, “as much a part of La Grange as the Coca-Cola plant.” But after a sensationalist Houston TV reporter exposed the operation on air, the place was shut down in 1973.

ZZ Top’s “La Grange” hit the airwaves just months before that closure, celebrating the house’s mythology rather than condemning it. As bassist Dusty Hill later told Spin, “It was a whorehouse, sure — but it had respect. Fathers took their sons there when it was time to become a man.” The song immortalized that unspoken rite of passage — the kind of story that Southern small towns tell in half-whispers and laughter — and turned it into an anthem.

“La Grange” is as simple as it is iconic: a two-chord Texas shuffle that owes its bones to John Lee Hooker’s “Boogie Chillen.” Billy Gibbons’ guitar comes snarling out of the gate with a loose, greasy riff — a masterclass in groove and restraint. Gibbons later described the tone as “straight guitar into amp — a ’55 Strat through a ’69 Marshall, just pure tube distortion.” That dry, smoky sound became the blueprint for ZZ Top’s identity: blues-rock that growled, strutted, and winked. There’s no flash, no pyrotechnics — just attitude, baked into every note. When Gibbons hits the solo, it’s like a backroad engine finally revving into high gear, kicking up dust from the Texas clay.

Vocally, Gibbons half-talks, half-growls the tale: “Rumour spreadin’ ’round, in that Texas town…” The lyrics don’t name the Chicken Ranch, but everyone knew what he meant. The band’s slyness is the point — the song isn’t about condemnation or even nostalgia; it’s about the thrill of knowing. “La Grange” became an anthem for the unspoken — for the idea that every dusty town has a secret, and every man knows the way down that road, even if he pretends not to.

Ironically, the same scandal that closed the Chicken Ranch inspired the 1978 Broadway musical and 1982 film The Best Little Whorehouse in Texas, starring Dolly Parton and Burt Reynolds. ZZ Top’s song isn’t part of those productions, but it’s impossible to separate the two. Where the movie turned the story into satire, “La Grange” kept it gritty — the sound of boots on gravel and neon flicker in the night.

“La Grange” peaked modestly at No. 41 on the Billboard Hot 100 in 1974, but its influence outstripped its chart position. It became the cornerstone of ZZ Top’s mythology — the song that would carry them from Texas bars to global arenas.