Total de visualitzacions de pàgina:

Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CINEMA. Mostrar tots els missatges
Es mostren els missatges amb l'etiqueta de comentaris CINEMA. Mostrar tots els missatges

12.7.11

CARS 2

En els darrers dies no he fet més que llegir crítiques negatives cap a l’última pel·lícula de Disney/Pixar Cars2 que trobo realment fora de lloc.

“La peor película de Pixar hasta el momento no lo es por falta de méritos técnicos, por supuesto, sino por la ausencia de vida de un proyecto que parece más pensado como instrumento de marketing que como verdadera obra artística. McQueen es uno de los personajes favoritos de los más pequeños, y los beneficios de su merchandising asociado son más que millonarios.”(La Butaca)

“Confiemos que Cars 2 sea solo un paréntesis para que Lasseter y su equipo tomen aire que refrígere sus cacúmenes y vuelvan pronto a sus desafios habituales. Una notable cinta de animación, pero no un paso adelante en la evolución de Pixar.” (La Vanguardia).

Estic totalment en desacord amb aquestes critiques. És veritat que no hi ha una historia entranyable o un guió sorprenent com a les darreres pel·lícules de Pixar, que s’havien posat un llistó molt alt i difícil de millorar, però, ens oblidem a quin públic va dirigida aquesta pel·lícula? Llam McQueen és un ídol per als nens, i estic segur que a ells els encantarà la peli. Dirigir gran part del refús a la cinta al màrqueting em sembla absolutament fora de lloc perquè, algú dubte què tots els productes Disney/Pixar estan destinats a treure diners als pares? És el seu negoci, i nosaltres veient les seves pel·lícules, comprant els seus productes o anant als seus parcs els proporcionen els diners necessaris per fer més pel·lícules. És veritat que aquesta és potser la pel·lícula més infantil de Pixar fins al moment, però, teòricament les pelis d’animació són per als nens, i ahir els veia sortir ben encantats del cinema.

La primera escena a l’oceà és frenètica i espectacular, i d’aquí arranquem cap a una trama de thriller d’espionatge amb Mate de protagonista involuntari, que portarà als protagonistes a viatjar per diferents països del món, gràcies a la proposta d’un nou empresari de carburants ecològics de fer un campionat per saber quin és el cotxe més ràpid del planeta. Entre els contrincants de McQueen trobem al petulant Francesco Bernoulli, personatge que te tots els sarcàstics tòpics del caràcter italià, i també destaquen els cameos de Fernando Alonso en veu i imatge, i de Louis Hamilton. Altres personatges no protagonistes destacats son la motoritzada Reina d’Anglaterra i la visió fugaç del Papamòbil, com un més dels nombrosos petits detalls que enriqueixen la producció. Els escenaris per on es mouen els personatges són una altra de les grans virtuts de la pel·lícula. La recreació de ciutats com Tokyo, Paris o Londres és excel·lent, cuidada fins al mínim detall. I a més de les ciutats, Lasseter també és extremadament meticulós amb el tarannà i els trets característics de cada cultura, descoberts per Mate, igual que qualsevol turista sorprès per la diferent manera de fer de les persones que l’envolten en un lloc que li és desconegut.

No vull entrar a valorar detalls del guió perquè no ho considero necessari, cadascú que decideixi el que vulgui al respecte. Crec que és una bona pel·lícula d’animació (no la millor, però tampoc el desastre que ens volen fer creure certs crítics), amb el toc d’intriga justet per crear un clima d’incertesa, alguns detalls còmics molt aconseguits (el vàter japonès), i sobretot amb unes excel·lents escenes d’acció protagonitzades per Finn McMissile, l’alter ego de James Bond, que es converteix en el personatge més carismàtic i el gran descobriment de la peli; ara faltarà veure si te continuïtat a la franquícia si decideixen fer-ne una tercera part.  

Per últim, estic molt emprenyat amb el fet que als Cinemes Lauren de Blanes no passessin el curt “Vacances Hawaianes” que acompanya a Cars 2 als cinemes d’arreu, tal com s’anuncia als crèdits finals de la pel·lícula. Per què? Ens en donaran una explicació? Segur que no.        







31.3.09

CINEMA: APPALOOSA


Títol Original: Appaloosa Direcció: Ed Harris
Repartiment: Ed Harris (Virgil Cole), Viggo Mortensen (Everett Hitch), Renée Zellweger (Allison French), Jeremy Irons (Randall Bragg), Timothy Spall (Phil Olson), Lance Henriksen (Ring Shelton), Tom Bower (Abner Raines), James Gammon (Earl May), Ariadna Gil (Katie). Guió: Ed Harris i Robert Knott; basat en la novel·la de Robert B. Parker. Gènere: Western Producció: Ed Harris, Robert Knott i Ginger Sledge. Música: Jeff Beal País: USA Any: 2008. Duració: 114 min.
Estrena a USA: 3 Octubre 2008. Estrena a Espanya: 21 Novembre 2008.

Ambientada a Nuevo México l’any 1882, Appaloosa explica la historia del sherif Virgil Cole (Ed Harris) i el seu ajudant Everett Hitch (Viggo Mortensen), dos homes que s’han guanyat una merescuda fama com a agents de la pau per les ciutats en les que han treballat. A la petita comunitat minera d’Appaloosa, Randall Bragg (Jeremy Irons), un ranxer poderós i implacable, és el propietari de les mines de la localitat, i permet que els seus homes facin i desfacin a la seva voluntat en el poble. Ell mateix s’encarrega de matar l’anterior sherif quan aquest va a la seva propietat per demanar-li explicacions. Aquest assassinat farà que les autoritats locals contractin Cole i Hitch per portar-lo davant la justícia. Però mentre els nous agents de la llei restableixen l’ordre a Appaloosa, una jove vídua arriba a la localitat i conquesta el cor de Cole, posant en perill l’amistat dels dos companys.

Appaloosa és la segona aportació de l’any 2008 al western, (la primera ha estat la excel·lent El tren de les 3:10), el gènere per excel·lència de l’època daurada de Hollywood, que en comptagotes encara ens arriba a les cartelleres, i que quan ho fa, acostuma a no decebre als seus incondicionals. I la pel·lícula de Harris no els decep en absolut perquè hi trobem la majoria de les icones principals del gènere. Tenim indis, un sherif valent, el terratinent malvat que està al marge de la llei, la noia que distreu l’atenció dels bons, els ciutadans porucs, la baralla al saloon, els xupitos de whisky, en fi... tan sols trobem a faltar el setè de cavalleria i algun enfrontament a trets més, perquè els revolvers surten més aviat poc la llum.

Però tot i no comptar amb gaire escenes d’acció, Harris aconsegueix captar l’atenció amb una bona definició dels tres personatges principals i la relació que mantenen entre ells. Així, en els papers d’Ed Harris i Viggo Mortensen identifiquem els John Wayne o James Stewart que tantes vegades van defensar la llei en altres temps, i que van fer gran el gènere en títols mítics com Rio Bravo, L’home que va matar Liberty Valance o L’home de Laramie per citar-ne alguns. La seva relació es basa en una amistat sòlida que mantenen des de fa dotze anys, i que fa que un conegui pràcticament el moviment que farà l’altre abans de fer-lo. Son el complement ideal l’un de l’altre en qüestió de feina, però també es cert que pel que fa a la seva vida privada abans de compartir aventures, son quasi un parell de desconeguts. El tercer vèrtex del triangle el tenim en Renée Zellweger que interpreta Ally, la jove vídua que s’interposarà entre els dos companys. I no ho farà amb ànim d’enfrontar-los, sinó que és el seu caràcter, necessitat de tenir constantment un home al costat, el que faci que sorgeixi la possibilitat del conflicte. Ally no és una mala persona, però tampoc podem dir que sigui una dona fidel a un sol home.
En la definició dels personatges que ens fa Harris, podem veure com les maneres dels agents de la llei no estan tant lluny de les que utilitzen els seus rivals, i observem la habilitat dels interessats en establir unes regles del joc semblants a les que fa servir el terratinent Bragg per atemorir el poble. Així, fent servir en un parell d’ocasions aquestes regles, aconseguiran el respecte necessari dels seus conciutadans per combatre la lluita contra la delinqüència, encara que sigui filant molt prim en determinats moments. També és interessant la seqüència del atac dels indis. Aquí queda palesa la necessitat de fer aliances inversemblants per mantenir-se amb vida, i veiem com delinqüents i agents uneixen les seves forces en veure’s rodejat pels indis, i mantindran aquesta coalició fins que surtin del embolic. Un cop passat el perill tornaran als seus respectius rols.

Podríem dir dons que Appaloosa és per damunt de tot una pel·lícula sobre l’amistat camuflada de western clàssic, que manté les constants vitals del gènere i en complaurà els espectadors afins. Tot i no tenir gaire acció, el gran treball fet en el desenvolupament del trio protagonista capta amb intel·ligència l’atenció, i manté el fil argumental viu fins l’escena final, encara que, pel meu gust és un final massa poètic, però que posa de manifest el que és una amistat com cal, que de fet és del que es tractava.

22.3.09

CINEMA: L'INTERCANVI


Titol original: Changeling
Direcció: Clint Eastwood.Repartiment: Angelina Jolie (Christine Collins), John Malkovich (reverend Gustav Briegleb), Jeffrey Donovan (capità J.J. Jones), Jason Butler Harner (Gordon Northcott), Amy Ryan (Carol Dexter), Colm Feore (James Davis), Michael Kelly (Lester Ybarra), Geoff Pierson (S.S. Hahn), Denis O'Hare (Dr. Jonathan Steel), Eddie Alderson (Sanford Clark), Gattlin Griffith (Walter Collins).
Guió: J. Michael Straczynski.Producció: Clint Eastwood, Brian Grazer, Ron Howard y Rob Lorenz.Fotografía: Tom Stern. Música: Clint Eastwood. Génere: Drama.País: USA.Any: 2008.Duració: 141 min.Estrena a USA: 31 octubre 2008.Estrena a Espanya: 19 desembre 2008.

Los Angeles, març de 1928. Un dissabte al mati, Christine Collins, mare soltera, marxa a treballar i deixa el seu fill de nou anys Walter a casa, però quan torna en acabar la jornada laboral el nen ha desaparegut. Denuncia el fet a la policia i se’n comença una recerca que resultarà infructuosa. Després de cinc mesos apareix a l’estat d’Illinois un nen que diu ser Walter: La policia organitza una retrobada entre mare i fill a l’estació amb vistes publicitàries, ja que les acusacions de corrupció i la poca traça en la resolució de casos similars sacsegen l’estament policial. Però el nen resulta ser un impostor i el cap de la policia, el capità J.J.Jones, per evitar una relliscada més obliga Christine a portar-se’l a casa, i ella atordida pels reporters i els fotògrafs accepta en primera instància. Quan tot semblava resolt per J.J.Jones, Christine torna a insistir en que aquell no és el seu fill i vol que segueixi la recerca, cosa que obligarà al policia a fer-la internar en un psiquiàtric per evitar la publicitat adversa. Però Christine trobarà un aliat inesperat en el reverend Gustav Briegleb, qui des del púlpit i un programa radiofònic lluita contra la corrupció del departament de policia. Briegleb l’ajuda a sortir del psiquiàtric i aconsegueix que el seu cas vagi als tribunals ja que sembla que s’ha trobat el presumpte segrestador del seu fill.

Diversos temes son els que ens planteja en aquest film el vell Eastwood. Com a eix principal tenim el cas de Christine Collins, una mare soltera que ha perdut el seu fill, desaparegut mentre ella era a la feina. Seguint el fil conductor que ens planteja aquesta situació, la narració s’obre a altres temes que tindran relació amb aquest fet. En primer lloc tenim la corrupció del departament de policia de Los Angeles. En l’època de la repressió, la ciutat tenia una infraestructura governamental despòtica i corrupta que res tenia d’envejar als caps mafiosos del moment. Quan Christine els planteja un seguit de situacions que posen de manifest la incapacitat policial per solucionar el conflicte, no tindran cap mena d’escrúpol en proposar-li que es quedi amb un fill que no es el seu, i després desacreditar-la, tancar-la i fins i tot vexar-la per aconseguir el propòsit de fer-la callar quan ella refusa aquest fet i pretén seguir endavant amb la recerca. Aquí trobem un altre dels temes proposats pel cineasta, que és el maltractament a les dones a l’època que es descriu, ja que ens trobem en un entorn dominat per homes en el que les dones fan treballs menors o son mestresses de casa. Per tant, com gosa una mare, soltera per més vergonya, enfrontar-se al departament de policia d’una de les ciutats més influents dels Estats Units? Però Christine és una dona excepcional i disposada a fer-ho per tal d’aconseguir trobar el seu fill, i amb la seva constància assolirà fites impensables que canviaran el futur dels governants de la ciutat.

En aquest punt vull fer esment d’un parell de detalls. Normalment no acostumo a jutjar la labor dels actors, ja que considero que és el director qui els ha de jutjar, i si aquest dona per bo el treball, a qui s’ha de criticar l’elecció de la presa que ens pot semblar bona o no és a ell. Però tenint en comte que no tinc cap objecció a la labor de la Jolie en aquesta pel·lícula, només li hauria demanat, en aquest cas a Eastwood; un altre tipus d’interpretació en les escenes del judici i la execució. Se suposa que Christine te davant el presumpte segrestador o assassí del seu fill, a qui tant desesperadament està cercant, i el seu rostre es manté fred, més aviat gèlid en tot moment, mancat d’expressivitat, sense demostrar aquell odi o satisfacció per la mort, del personatge que ha canviat la seva vida completament. D’altra banda, em sembla d’una elegància sublim la metàfora utilitzada per fer-nos saber perquè el pare d’en Walter va abandonar Christine en el moment del part. I per concloure aquest parèntesi dedicat al director no voldria passar per alt el bonic homenatge a Frank Capra recordant-nos l’Oscar a millor pel·licula que va obtenir el 1934 amb It Happened one night.

Reprenent el fil dels temes plantejats per Eastwood, voldria fer esment d’un altre situació, ja plantejada pel director a Mystic River, que és la dels abusos i els maltractaments als infants. Així, ens planteja una trama paral·lela que sorgeix de sobte, quan un inspector de la policia, Lester Ybarra, arriba a una granja per detenir un jove que resideix il·legalment al país. A partir d’aquest moment la trama fa un gir argumental, i el que era un drama clamant per la injustícia comesa sobre el personatge de Christine, es converteix a més a més en un thriller amb psicòpata inclòs que manté el suspens fins a l’escena final. Cal recordar que Eastwood ja ens va fer un canvi de registre similar a la imprescindible Million Dollar Baby.

I finalment no podem oblidar el paper, sempre decisiu, de l’església quan hi ha temes conflictius en joc. En aquest cas, és el reverend Briegleb qui lluita contra la corrupció i la injustícia amb ma de ferro i una fermesa que en alguns moments sembla exagerada, i és possiblement aquest el punt que més coixeja dels que ens planteja el vell mestre de Malpaso Productions.

Concloent, L’intercanvi és Clint Eastwood en estat pur, l’eastwood seriós que sap tocar la fibra en el moment puntual per què la llagrimeta caigui galta avall, i que ens planteja un ventall de temes al voltant d’un, a cadascun d’ells més interessant i resolts amb la solidesa a que ens te acostumats. Per consolidar el drama, ens el complementa, com fa darrerament, amb una banda sonora composta per ell mateix que gira vers una mateixa melodia intimista que s’intensifica o s’endolceix segons el moment emocional exposat a la pantalla. L’intercanvi és doncs un sòlid drama, resolt de manera molt pulcre i d’esplèndida factura, però que queda en un esgraó per sota de les antecessores Mystic River i Million Dollar Baby.

1.3.09

CINEMA: VALKIRIA


Titol original: Valkyrie
Direcció: Bryan Singer
Repartiment: Tom Cruise (Claus Von Stauffenberg), Kenneth Branag (Henning Von Tresckow), Bill Nighy (Friedrich Olbricht), Tom Wilkinson (Friedrich Fromm), Carice Van Houten (Nina Von Stauffenberg), Eddie Izzard (Erich Fellgiebel), Christian Berkel (Mertz Von Quirnheim), Thomas Kretschmann (Otto Ernst Remer), Terence Stamp (Ludwig Beck)
Génere: Thriller bèl·lic
País: USA – Alemanya
Duració: 120 min.
Estrena a Espanya: 30 gener 09.


Greument ferit a l’Àfrica, el Coronel Claus Von Stauffenberg torna a Alemanya on, desprès de sortir de l’hospital, es destinat a fer-se càrrec de les forces de la reserva. Un cop allà, s’uneix als caps de l’exèrcit que formen la resistència al govern de Hitler i ajuda a organitzar l’operació Valkiria, un complex pla que pretén reemplaçar el dictador del poder. L'estratègia consisteix en assassinar Hitler, detenir els caps importants de la SS i formar un govern a l’ombra que estarà encapçalat pel polític Ludwig Beck. Les casualitats faran que sigui el propi Stauffenberg qui hagi de liderar el cop d’Estat i encarregar-se personalment de matar el Führer.

La trama de Valkiria ens porta al complot urgit pels comandaments de l’exèrcit alemany que estaven en contra de les accions comeses pel dictador, tant pel que fa a la manera de fer vers els jueus i els camps de concentració, com per les errònies estratègies militars del seu cap. Aquest fet real va succeir el 20 de juliol de 1944, i desprès que Hitler en sortís il·lès es va resoldre amb la detenció i execució de la majoria dels implicats en l’afer; només nou mesos més tard el Führer es suïcidaria al seu bunker de Berlín.

Ens trobem per tant davant d’un thriller ambientat en la Segona Guerra Mundial en què Singer es centra per damunt de tot en la preparació i execució de la conspiració. Històricament sabem que Hitler no va morir en cap atemptat, per tant el final de la pel·lícula el sabem des del primer minut de metratge, però el que es pretén es fer-nos veure que el dictador tenia una forta oposició dins del seu propi exèrcit, i que molts alts comandaments no combregaven amb les seves idees imperialistes. És per això que es podria considerar que Valkiria ve a ser una mena d’homenatge a aquells valents que varen intentar aixecar-se contra un dels personatges més nefastos de la historia del segle XX, ja que varen pagar amb la seva vida l’intent d’avançar la fi d’aquella guerra.

Cinematogràficament l’acció merament bèl·lica queda reduïda bàsicament als primers minuts de la cinta quan encara trobem Stauffenberg al front africà. Sense acció, la pel·lícula manté però l’atenció gràcies al suspens que envolta la execució del pla i les aliances entre militars per assolir l’objectiu. Per tant, a falta de morts en combat, l’espectador s’haurà de conformar amb posar els militars i polítics en el lloc que els pertoca en la trama, i gràcies a un guió coherent i ben elaborat no li serà gaire complicat de fer-ho. Per acabar només em queda repetir que està bé que es tracti de fer justícia amb els qui varen lluitar contra el poder establert, i varen voler demostrar que a l’Alemanya de la primera meitat del segle XX no tots els alemanys eren partidaris dels nazis i de les actuacions del III Reich. Es pot lluitar per l’honor del teu país, però quan aquesta defensa sobrepassa els valors de la dignitat humana és molt honrós fer-se enrere en la lluita pels qui defensen la barbàrie.

17.2.09

CINEMA: EL LECTOR

Direcció: Stephen Daldry Repartiment: Kate Winslet (Hanna Schmitz), Ralph Fiennes (Michael Berg adult), David Kross (Michael Berg jove), Lena Olin (Rose Mather/Ilana Mather), Bruno Ganz (professor Rohl) Guió: David Hare; sobre la novel·la "El lector" de Bernhard Schlink Gènere: Drama Música: Nico Muhly Nacionalitat: USA, Alemanya Any: 2008 Duració: 124 min. Estrena a Espanya: 13 febrer 09

Alemanya 1958. Michael Berg, un jove de quinze anys es troba malament de sobte i és ajudat a tornar a casa per una dona anomenada Hanna que li dobla l’edad. Un cop recuperat de la malaltia, Michael torna a casa de la Hanna per agrair-li l’ajuda i comença un apassionat romanç entre ambdós. Michael se n’adona de que a la Hanna li encanta que li llegeixi llibres, i la seva relació es torna més intensa. De sobte, un dia Hanna marxa i Michael es queda sol i confós sense saber perquè ho ha fet. Vuit anys més tard, Michael és un prometedor estudiant de dret que acudeix com a públic a un judici per crims nazis, i queda atònit en veure Hanna a la banqueta de les acusades. A mesura que és va revelant el passat de la dona, Michael descobreix el gran secret que la Hanna ha amagat a tothom, fet que marcarà el futur de les seves vides.

El lector no passarà a la historia del cinema com una gran pel·lícula sobre l’holocaust, perquè precisament això és el que no és, una pel·lícula sobre l’holocaust. La temàtica del nazisme és un tema secundari en la historia de la relació entre en Michael i la Hanna. La narració comença amb un Michael adult interpretat per Ralph Fiennes que va recordant el seu passat, i ho fa des del dia en que coneix Hanna Schmitz, una dona força més gran que ell amb qui descobreix els plaers del sexe. Però la seva relació va més enllà del pur plaer físic, ja que a més de fer l’amor, també passen part del seu temps llegint llibres. I és en aquest punt on es centra veritablement l’argument de El lector, es a dir, en el descobriment del sexe per part del adolescent, i en la necessitat de la dona d’escoltar els relats que li llegeix el noi. Aquesta situació els portarà a una apassionada historia d’amor que un dia s’acaba de sobte. Però no serà fins uns quants anys més tard, en el decurs d’un judici contra el nazisme, quan en Michael descobrirà el fet transcendental que amaga la Hanna, cosa què li farà lligar cabs i entendre alguns punts foscos de la seva antiga relació. Però, descobert el secret de la Hanna, és en aquest moment una mala decisió presa per en Michael el fet que marcarà les seves vides per sempre. Així doncs, El relat comença en l’any 1995 i va fent salts en el temps a través dels records d’en Michael fins a 1958, quan coneix la Hanna, el 1966 quan comencen els judicis contra el nazisme, i posteriorment fins a les dècades dels setanta i vuitanta per tornar en l’ultima escena de la pel·lícula al moment present.

El lector ens ofereix un seguit de preguntes que l’espectador es pot fer per treure’n les conclusions adients: Tot i fer el que va fer, es pot considerar que Hanna és una víctima de la seva innocència? O de la seva ignorància? Podem dir que va ser condemnada injustament tot i el gran mal que va fer? I en Michael? Es pot considerar ètica la seva conducta? Recentment el President Bush ha manifestat que havia comés errors durant el seu mandat i es justificava dient que en el seu moment creia que allò era el que havia de fer. Van ser errades greus i transcendentals per a moltes persones. En canvi, no fer el que està bé per por de les reaccions de terceres persones, és correcte? Aquesta pot ser la pregunta que ha acompanyat en Michael per la resta de la seva vida des del dia del judici contra la Hanna.

13.2.09

CINEMA: SLUMDOG MILLIONAIRE



Director: Danny Boyle
Repartiment: Dev Patel (Jamal Malik), Freida Pinto (Latika), Madhur Mittal (Salim), Anil Kapoor (Prem Kumar), Irrfan Khan (inspector de policia).
Guió: Simon Beaufoy
Gènere: Drama
Música: A.R. Rahman
Nacionalitat: Gran Bretanya
Any: 2008
Duració: 120 min.
Estrena a Espanya: 13 febrer 09

Jamal Malik és un jove que viu en un barri pobre de Bombai que decideix presentar-se al concurs Qui vol ser milionari? Sorprenentment el noi respon totes les preguntes correctament i és a punt d’aconseguir el premi més gran en la historia del programa, quan és detingut per la policia com a sospitós de frau. En l’interrogatori Jamal explica als policies que sabia les respostes correctes, i per que el creguin comença a explicar-los diferents moments de la seva vida que tenen a veure amb les respostes del concurs i amb la seva decisió de presentar-s’hi.


Slumdog Millionaire és una faula, un relat en el qual el noi pobre s’enamora de una noia amb qui creix, però als qui la vida s’encarregarà de separar. Aquest amor, més important en la trama del que podria semblar en un principi, serà el detonant argumental que portarà al jove Malik a presentar-se al concurs televisiu que de fet serà el fil narratiu amb el qual ens explica la seva vida des de la infància, quan coneix Latika, fins al moment actual en que està apunt de guanyar el premi televisiu més important de la historia. Però com dèiem la historia és una faula, o més ben dit un conte en el que, per dir-ho a mode de metàfora, el pobre plebeu s’enamora d’una princesa i aquesta es troba presonera en el castell del malvat de torn del qui l’haurà de rescatar per casar-s’hi i ser feliços.


La narració és va desenvolupant entre els flashbacks de Malik i el moment actual en que es troba detingut a comissaria i és interrogat pels agents. En els seus flaixos del passat el veurem en diverses etapes de la seva vida junt al seu germà Salim amb el qui conviu des de la mort de la seva mare. En Malik i en Salim aniran creixent davant nostre i serem testimonis del tarannà que cadascun d’ells anirà adquirint amb el temps. També se’ns mostrarà la situació precària de les seves vides, i les malifetes que hauran de fer per anar sobrevivent. En Malik coneixerà la Latika, una noia que li canviarà la vida i per la que farà totes aquelles coses que mai hauria pensat fer, passant pel damunt de les decisions del seu germà qui està més obsessionat en assolir un millor status social que en els problemes amorosos d’en Malik.

Llàstima que la pel·lícula tingui al meu parer un final massa tou, ingenu i cursi que desentona de la resta del metratge. Això em fa pensar que per molt que ens vulguin vendre Slumdog Millionaire com un producte independent, no deixa de ser el típic producte d’un gran estudi destinat a aconseguir el major nombre possible de reconeixements en forma de premis. Tot i així, és una pel·lícula tan ben facturada i la historia és tan bona que bé es mereix que li perdonem aquest final més proper a una producció Disney que a una proposta de denuncia de la duresa de la vida suburbial de la India que tan bé s’encarrega el seu govern d’amagar-nos. Dit això, no s’ha de marxar de la sala quan comencin a sortir les lletres dels crèdits finals per no perdre’s un magnífic ball made in Bollywood dels protagonistes, que, això sí és el que als governants indis els agrada mostrar-nos.

5.2.09

CINEMA: REVOLUTIONARY ROAD



Direcció: Sam Mendes
Repartiment: Leonardo DiCaprio (Frank Wheeler), Kate Winslet (April Wheeler), Michel Shannon (John Givings), Kathryn Hahn (Milly Campbell), David Harbour (Shep Campbell), Kathy Bates (Helen Givings), Zoe Kazan (Maureen Grube)
Guió: Justin Haythe sobre la novela de Richard Yates
Gènere: Drama
Música: Thomas Newman
Nacionalitat: USA, UK
Any: 2008
Duració: 119 min.
Estrena a Espanya: 23 gener 09


Els Wheeler semblen la parella perfecta: encantadors, joves, guapos, irreverents. A més tenen la convicció de que estan destinats a ser alguna cosa més interessant que el que la vida els ha donat fins al moment. Però poc a poc es van adonant de que s’estan convertint exactament en allò que no volien: un home amb una feina que odia, i una mestressa de casa infeliç que necessita una mica de satisfacció personal; es a dir: la típica parella americana amb un munt de somnis per fer i que no surten de la monotonia del dia a dia. Quan April insinua que vol un canvi, en Frank trontolla i a mesura que ella el pressiona per començar de nou en un altre lloc i ell es refugia en la vida que ja coneixen el seus camins es van separant sense remei.
L’argument d’aquest pel·lícula ens portaria a la següent pregunta: Poden dues persones trencar amb la rutina diària sense trencar la relació entre ells? ...o a aquesta altra: Coneixem prou bé a la persona amb la qui compartim la nostra vida? Revolutionary Road ens fa reflexionar sobre si el que tenim és el que volem o és el que hem de tenir per poder anar fent sense més aspiració que la d’anar passant dies i anar envellint dintre de la monotonia. Però, és possible donar-li la esquena a aquesta situació? O més ben dit, tindríem la valentia de fer el pas endavant en un salt al buit si no tinguéssim la xarxa que ens protegís de la morrada al terra? L’April s’ho planteja i en principi sembla que en Frank l’acompanya en la decisió, però... i si no surt bé? I... Per què tots els coneguts pensen que el que volen fer és una bestiesa? ...I si a sobre passa un fet inesperat que els obliga a replantejar la decisió tant important que han de prendre, què faran aleshores? Son moltes preguntes, molts dubtes que s’han de resoldre abans de fer un pas que ella està completament segura de voler fer per escapar d’un món on s’hi sent engabiada i del que necessita sortir per sentir–se bé amb ella mateixa, i per ell és un pas que està disposat a fer per complaure a la seva esposa, però, de bon començament creu, com els seus companys, que allò és una bestiesa i no pot entendre com ella vol fugir d’una vida en la qual sols ha de patir per cuidar de la família. Aquesta era bàsicament la mentalitat d’una època, la dels anys cinquanta en la que està ambientat el relat, en la qual l’home es guanyava les garrofes, i la dona li cuidava la casa i la mainada, “de profesión sus labores” en deien. Però encara que la pel·lícula està ambientada en aquella època, els personatges els podríem reconèixer perfectament en qualsevol parella d’avui dia. La situació laboral per sort ja no és la mateixa, però les dues preguntes amb les què obríem aquest escrit tindrien, i tenen la mateixa vigència que llavors.



31.1.09

CINEMA: EL CURIÓS CAS D'EN BENJAMIN BUTTON



Títol Original: The Curious Case of Benjamin Button
Director: David Fincher
Repartiment: Brad Pitt, Cate Blanchett, Taraji P. Henson, Julia Ormond, Jason Flemyng, Elias Koteas, Tilda Swinton
Gènere: Drama
Guió: Eric Roth basat en la historia de F. Scott Fitzgerald
Productors: Kathleen Kennedy, Frank Marshall i Cean Chaffin
Música: Alexander Desplat
Nacionalitat : USA
Any: 2008
Duració: 167 min.
Estrena a Espanya: 6/2/09

Benjamin Button (Brad Pitt) és un home que té una peculiaritat que el fa diferent a la resta dels humans: a mesura que és va fent gran va rejovenint. Neix a Nova Orleans el dia en que acaba la primera guerra mundial. Quan la seva mare mor en el part, el seu pare horroritzat pel seu aspecte l’abandona a la porta d’un asil on una de les cuidadores Queenie (Taraji P. Henson) el recull i li fa de mare. Queenie és la mare perfecta per Benjamin, sempre el cuida con si fos el seu propi fill i n’està molt d’ell. Però si la figura materna forma part constantment en el creixement de Benjamin, la figura del pare no té una forma definida. Diferents personatges podrien fer aquest rol en diferents etapes de la seva vida. Un d’aquests podria ser el capità Mike (Jared Harris), un dels personatges més interessants del relat amb qui Button viu una de les experiències més reconfortants de la seva vida: el descobriment dels bordells. Però deixant apart els aspectes frívols del protagonista, en aquest punt hem de fer especial atenció en la relació d’amor verdader en la vida d’en Benjamin: Daisy (Cate Blanchett).

La relació entre els personatges de Pitt i Blanchett evoluciona a mesura que ella aprèn a conviure amb les particulars circumstàncies sobrenaturals d’ell. És una dona que ha d’assumir que mentre ella vagi envellint, el seu estimat anirà evolucionant en camí invers, cosa que esdevé difícil en alguns moments del seu lligam. Daisy, coneix en Benjamin quan tots dos són nens i ella va a visitar la seva avia al asil on ell viu. Més enllà del seu físic, el que l’atrau d’aquell vellet és el nen que hi descobreix a l’interior. Al llarg dels anys es troben i se separen en diferents oportunitats fins que arriba el moment idoni que el destí els ha reservat per estar junts.

Un altre dels personatges relacionats amb l’amor en la vida d’en Benjamin és el de Elizabeth Abbott (Tilda Swinton). Elizabeth és la solitària esposa d’un diplomàtic que somia amb poder creuar nedant el Canal de la Mànega. Amb ella en Benjamin descobreix l’encant d’un petó femení, i per un temps comparteixen un moment que per ambdós serveix com a parèntesi en les seves respectives vides.

Així doncs, podríem dir que El curiós cas de Benjamin Button, explica la historia d’un home que viu a la inversa de tothom, i que a més és conscient que no pot agafar-se a les coses ni a les persones perquè sap que les té per un temps molt limitat i que desprès ha d’acceptar que tal com van arribar tornaran a marxar, i per tan la única cosa que pot fer és aprofitar-les el temps que les tingui al seu abast. Aquesta és la seva realitat, i el millor de tot és que ell és qui millor sap portar-la.

30.1.09

CINEMA: WALL-E

Director: Andrew Stanton
Gènere: Animació, aventures, familiar
País: Estats Units
Estrena a Espanya: 6 d’agost de 2008

Editada en DVD: desembre 2008

Sinopsi

En un futur proper la terra s’ha convertit en una deixalleria inhabitable, plena de porqueria; la humanitat ha abandonat el planeta i navega per l’espai sense rumb en una gegant nau espacial. A la terra l’ única activitat que trobem és la que fa Wall-E, un petit robot de neteja que recull tota la porqueria que troba en el seu camí i la reconverteix en blocs que va apilant metòdicament. Wall-E és juntament amb un petit escarabat que l’acompanya arreu l’ única forma de vida que trobem al planeta, i se sent molt sol. Tot canvia el dia en que arriba una androide de reconeixement anomenada EVA en busca d’alguna prova de vida a la terra.

Comentari

La pel·lícula comença amb el que sembla un pla general de la ciutat de Nova York. Però a mida que s’apropa la càmera podem comprovar que allò no es Nova York, el que semblen edificis son piles i piles de brossa que Wall-E ha anat apilant al llarg dels set-cents anys que porta fent aquesta feina. Wall-E recull la brossa, selecciona allò que li sembla interessant i ho deixa apart, ho compacta i en fa blocs quadrats i després en fa piles. En arribar a casa classifica els objectes que creu que tenen algun valor i després mira una i una altra vegada la pel·lícula Hello Dolly.

La pel·lícula la podem dividir clarament en dues parts ben diferenciades. La primera part on veiem a Wall-E fent la seva feina de neteja amb l’escarabat com a única companyia fins que arriba a la terra EVE, la robot de reconeixement en busca d’algun tipus de vida animal o vegetal. I la segona part que seria quan Wall-E ofereix una planta que ha trobat a EVE i tots dos volen cap a la nau espacial on hi ha els essers humans.

A la primera part del metratge quasi no hi ha diàleg i les expressions i els gestos són els qui ens marquen els trets característics del personatge. S’ha de dir que els autors ho aconsegueixen perquè de seguida captem la vitalitat de Wall-E, però també la tremenda soledat i falta d’afecte que sent. Un altra fet remarcable d’aquests primers minuts, és el sentit de l’humor que desprenen les imatges gràcies a la inspiració buscada en els grans actors còmics de començament del segle XX com ara Buster Keaton i Charles Chaplin. També és remarcable el nom que s’ha triat per la robot femenina, Eva, en un gest cap a La Biblia i a la considerada mare de la humanitat per la religió catòlica. Però el tret més característic d’aquesta primera part és la soledat que ens transmet Wall-E. El robot busca la companyia que no té mirant la pel·lícula Hello Dolly, centrant-se en les escenes de ball i romàntiques, i buscant algú a qui agafar la mà com fan els personatges a la pantalla, amb una clara expressió de melancolia.

Si la primera part era clarament més pausada, la segona és d’un ritme molt més viu, plena de persecucions i de lluites i enfocada evidentment a satisfer la dosi d’acció que petits i grans precisen per passar una bona estona sense que es perdi l’interès per la pel·lícula. Aquesta segona part és una crítica contundent a la societat del benestar en que vivim gran part de la humanitat. Aquesta crítica la veiem en el fet que la raça humana s’anat engreixant i ha anat perdent personalitat al llarg dels anys. Això és degut a que en els més de set-cents anys que han passat a la nau espacial, no han hagut de preocupar-se de res, ni tant sols d’aixecar-se de la butaca, perquè els robots els fan tota la feina, i l’única ocupació que tenen és mirar les pantalles d’informació i alimentar-se.

Per últim cal destacar la importància dels títols de crèdit finals. Molta gent té el costum de marxar del cinema quan comencen a sortir els crèdits al final de la pel·lícula, i en aquest cas això és un greu error perquè en aquests títols trobem l’epíleg de la història. Podem veure com la terra es va repoblant i torna a créixer la vida animal i vegetal, i veiem com aquella planta protagonista del relat es converteix en el primer arbre del que serà un bosc.

En conclusió, es podria definir Wall-E com un cant a l’ecologisme, a la soledat i en contra del materialisme. I també com la pel·lícula que manté a Pixar com la companyia numero u indiscutible del cinema d’animació digital.