2.8.11
MALDITO BARCELONA (Crònica del Diari Argenti El Gráfico)
1.7.11
EL BARÇA HA DE FITXAR CESC FÀBREGAS?
Fa tan sols un any aquesta pregunta seria gairebé un insult. La gran majoria de seguidors culers volíem desesperadament el fitxatge del jugadors d’Arenys. Un any més tard, i degut en gran part a l’eclosió de Thiago, els partidaris i els detractors del fitxatge s’han pràcticament igualat.
29.1.11
LA GUERRA DE FLORENTINO
Amb l'arribada d'Adebayor com a davanter centre del Madrid per substituir l'absència del lesionat Higuaín, José Mourinho ha derrotat Valdano i ha guanyat una batalla al president del Madrid.
XAVIER BOSCH

Per entendre el que pot passar a la Casa Blanca en els propers mesos, cal mirar enrere i recordar qui és i quin peu calça el senyor Florentino Pérez Rodríguez, que va néixer el dia de març del 1947 que el Sabadell guanyava per 3 a 1 el Madrid a la Creu Alta. Abduït pel màrqueting aplicat al futbol, obsessionat pel Barça i amb tics de nou ric, el president del Reial Madrid busca, a la desesperada, el camí més immediat cap a l'èxit. Un enginyer de camins, canals i ports com ell no havia calculat, però, que posar-se en mans de Mourinho és haver d'embrutar la seva imatge i la del Reial Madrid. Florentino Pérez, no obstant, no està disposat a perdre cap guerra. Ni en el futbol, ni en els negocis.
Avui per avui, com a president de la potent constructora ACS (Actividades de Construcción y Servicios) res no l'atura. Si vol ser l'amo d'un gegant alemany com Hotchief, ho compra, si es proposa controlar Iberdrola, ningú no dubta que ho aconseguirà. En el futbol, ha mirat d'aplicar la mateixa fórmula que li ha funcionat en els negocis sense acabar d'acceptar ni d'entendre, després de tants anys, que una pilota al pal pot variar, i molt, els comptes d'explotació. Florentino Pérez, que l'any 95 havia perdut per poc marge unes eleccions contra Ramón Mendoza, finalment va aconseguir el seu somni de ser president del Reial Madrid. Era el 17 de juliol del 2000. Aquelles eleccions les va guanyar, contra pronòstic i amb l'esquer d'arrabassar-li Luis Figo al Barça, a un Lorenzo Sanz a qui no li va servir haver guanyat les primeres dues Copes d'Europa en color del madridisme.
Però mentre l'afició s'embadalia amb les seves estrelles, la llotja es convertia, a cada partit, en un nucli de negocis i centre d'influència de primer nivell. A Espanya manava el PP. A la Comunitat i a l'Ajuntament de Madrid, també. José Maria Aznar, un assidu la llotja, es trobava molt còmode al costat del seu amic Florentino. En aquell centre de poder, abans i després dels partits, s'hi remenaven les cireres de la política i de l'economia. Ben remenades.
Aquells dies, a la ràdio, cada nit el periodista José María García assenyalava Aznar i Florentino i denunciava que el pelotazo del Reial Madrid era "l'escàndol més gran de tota la democràcia espanyola". Per aquelles afirmacions sobre la requalificació i la venda dels terrenys de la ciutat esportiva, el president del Madrid va aconseguir, amb la complicitat de César Alierta, el que semblava impossible: silenciar el que era el periodista més influent a les Espanyes i a qui mai ningú no havia pogut posar el morrió.
Esportivament, en sis anys Florentino va aixecar dues Lligues i una Champions. El que per a qualsevol club seria una fita, per al Madrid és gairebé misèria. Víctima del màrqueting, Florentino va cometre tres errors que encara paga ara, ell i el Madrid. Va fer fora Del Bosque, va permetre que li dimitís Camacho i va traspassar Makelele. El centrecampista francès donava la força, l'estabilitat i l'equilibri al mig del camp perquè es lluïssin els galàctics. Amb ell, el Madrid ho va guanyar tot. Sense ell, Florentino no va guanyar res més. Per 17 milions de lliures esterlines, va vendre el seu pulmó al Chelsea, va esquinçar un equip guanyador i va començar a generar uns dubtes que encara duren. L'argument de Pérez va ser que "Makelele no venia samarretes".
A tot això, se succeïen els canvis a les banquetes. Els jugadors estaven encantats amb Vicente del Bosque, tot bonhomia i autogestió. Quan Florentino el va acomiadar tot i haver guanyat la Lliga 2002-03, es va produir "la nit de les cares llargues", la rebel·lió dels jugadors que, igual que l'afició, mai no van entendre aquell cessament.
El recanvi encara va ser més sorprenent. Va fitxar el portuguès Carlos Queiroz. En el seu currículum hi tenia parlar idiomes i ser el segon entrenador de Sir Alex Ferguson al Manchester United. Els arguments eren que Queiroz tenia "un llibret més tecnificat i menys antiquat" que el de Del Bosque, que havia aconseguit guanyar tres títols en un sol any. Amb Queiroz, esclar, res de res abans d'empaquetar-lo en avió de nou cap a Old Trafford. El relleu va ser un José Antonio Camacho que en una altra ocasió ja havia dimitit com a entrenador del Madrid abans i tot de debutar. Home d'una sola peça, amb caràcter, principis i més madridista que ningú, va topar de nou amb el president Florentino a la tercera jornada. Ronaldo li va demanar permís a Camacho per no entrenar-se un dilluns perquè havia d'anar a París per al rodatge d'un espot. Camacho l'hi va prohibir, però, igualment, el brasiler no va presentar-se a l'entrenament. Quan el de Cieza, amb el seu rampell, li va telefonar i li va preguntar on s'havia ficat, Ronaldo li va dir que era a París perquè tenia el vistiplau personal del president. Camacho, l'endemà mateix, i després d'una conversa en què Florentino va maldar per explicar-li que és més important el màrqueting que el futbol, va plegar sense voler cobrar cap indemnització del Madrid. A partir d'aleshores, la nau va anar a la deriva. Ni García Remón, ni Luxemburgo ni un sobrevalorat López Caro no van trobar el rumb.Van ser els anys en què Ronaldinho, Rikjaard i Laporta van convertir el futbol en títols i alegria. El 27 de febrer del 2006 Florentino, després de l'enèsim ridícul blanc, tornant de Vigo en avió, dimiteix. Se'n va amb mal regust. Un triomfador com ell, anomenat "ésser superior", considerava que no es mereixia aquella sortida injusta. Amb el futbol ja havia patit prou durant sis anys, la seva dona, Pitina, estava malalta, el sector immobiliari començava a fer tentines i va decidir que el Madrid era una etapa tancada.
Entre la seva marxa de la Casa Blanca per la porta del darrere i el seu retorn amb la catifa vermella havien passat tres anys, quatre presidents i, el que és pitjor pel Reial Madrid, el Barça s'havia refet i havia construït el millor equip de tots els temps. Guardiola aconseguia la triple corona que sempre havia somniat Florentino i, a més a més, exhibia un espectacle futbolístic que no s'ha vist al Bernabéu des del temps de Di Stéfano. El Barça, encara ara, té el reconeixement mundial mentre el Madrid topa, cada any, amb la mateixa soca als vuitens de final de la Champions.
Florentino decideix que aquell Madrid perdedor s'ha acabat. El que vol, ho compra. Ho torna a fer amb els futbolistes més cars de la història (Cristiano Ronaldo, Kaká…) i ho fa també, gest insòlit, amb els entrenadors. Pel seu retorn a llotja de Chamartín, però, no sap convèncer Arsène Wenger, unmister tan elegant com el seu futbol, i s'ha de conformar amb un succedani. Un entrenador que també té els cabells blancs, que també és alt, que també és un senyor i que també té bon gust per l'estètica esportiva. És Manuel Pellegrini, que tenia contracte en vigor amb el Vila-real. Tant se val. Es paga el traspàs i llestos. A l'entrenador xilè, però, no li serveix de res tenir un projecte futbolístic amb cara i ulls ni aconseguir el rècord de punts del Madrid a la història de la Lliga. El que compta és que queda segon (per darrere del Barça), que és eliminat de la Copa per l' alcorconazo (4-0) i que, per variar, el Madrid torna a caure a vuitens de final de la Lliga de Campions. Tants milions, tantes estrelles, i tampoc no li ha servit de res. El Madrid continua en blanc i Florentino, aleshores, busca l'èxit immediat, l'assegurança de títols, i decideix fitxar el millor entrenador. Un José Mourinho que, amb dues canyes, ha convertit el Porto en campió d'Europa, que ha dut el Chelsea a guanyar dues lligues després de cinquanta anys i que ha tornat l'Inter on sempre havia d'haver estat, però des d'Helenio Herrera ningú no en trobava la fórmula. Fa l'efecte, però, que per Florentino el gran mèrit del portuguès és, sobretot, que ha sabut trobar l'antídot per derrotar el Barça i l'ha eliminat de la Champions. Convençut que és l'home miracle, novament li importa un rave que Mourinho estigui lligat per l'Inter. El vol de totes totes, paga el traspàs més car per un entrenador i se l'emporta cap al Bernabéu.
The special one , un personatge superb que analitza el futbol com pocs, s'adona que la plantilla que hereta té tres mancances greus.
Mourinho s'adona que li falta un central i Florentino li concedeix Carvalho, el seu caprici . Mou s'adona que quan no hi ha Xabi Alonso el Madrid és un pessebre sense la Verge Maria i demana un migcampista potent com Khedira. I l'entrenador, en el seu diagnòstic, veu que Benzema és un jugador angoixat, superat per la pressió i que difícilment li servirà com a davanter centre. Aquí, però, Florentino es planta i considera que amb Higuaín, Benzema i l'hemorràgia rematadora de Cristiano l'equip ja ha de tenir prou gol i que no es gasta ni un euro més per dur-li un altre davanter centre. És la primera topada de la temporada entre president i entrenador. Mourinho, molt abans de saber que Higuaín es perdrà part de la temporada per culpa d'una hèrnia discal, ja avisa que li falta una peça clau per fer la competència al Barça. Després, amb la lesió de l'argentí, la tibantor s'agreuja. Mourinho reivindica les seves antigues raons mentre el rapsode Valdano, que recita els versos que li escriu un president que no es vol desgastar, va tirant llenya el foc. Primer es barallen per si s'ha d'operar o no el jugador i el temps que perden discutint sobre la conveniència de la intervenció. Després s'esgarrapen públicament per si Benzema ha d'estar o no a la banqueta. Mourinho, que sap pressionar la seva directiva tant o més que als àrbitres i als rivals, se'n surt. En té prou amb amenaçar que deixarà el club i amb dir que ell no despatxa amb Valdano com a director esportiu per guanyar una batalla que venia de lluny. Automàticament l'afició es posa al costat de l'entrenador, penja desenes de pancartes al Bernabéu en el partit contra el Mallorca i Florentino claudica. Tem que l'afició es divideixi i, veient que l'equip està ben posicionat per intentar guanyar els tres títols, porta a Mourinho un bon davanter centre -Adebayor- perquè no tingui excusa. Ni per marxar, ni per no guanyar. A més a més, li concedeix al portuguès no haver de tractar amb Valdano, i que el rapsode no pugui passejar-se per Valdebebas ni viatjar amb l'equip. Mourinho guanya per 3 a 0 un Valdano que no tindrà la dignitat mínima de dimitir. Finalment el portuguès ha fet empassar a Valdano les paraules que havia escrit quan era comentarista. Allò de "Mourinho és un carisma amb potes que no sap el que representa" i aquella altra perla: "Té gana de glòria endarrerida per no haver estat mai un futbolista de nivell".
Vençuda la batalla amb Valdano, a Mourinho li queda entendre's amb un Pérez que l'ha convertit en l'entrenador més ric del món però que l'ha disgustat no deixant-lo anar a fer de seleccionador de Portugal per a dos partits. Aquest greuge, Mourinho també el té ben anotat. Mentrestant, Florentino, que el dia de la presentació va dir que "l'estil de Mourinho segur que encaixarà al Madrid", està bocabadat per la facilitat amb què el seu club fa enemics per culpa del tarannà del tècnic i la seva habilitat per ofendre tothom. Des d'entrenadors rivals (Preciado, Manzano…) a aficions de mig Espanya passant pel col·lectiu arbitral a qui el Madrid, durant tants anys, ha sabut tractar amb mà esquerra.
A cada camp on Florentino Pérez va de visitant ha de patir com la gent de la vora de la llotja se li gira i l'insulta. Sap que la seva imatge, i la del Madrid, s'està malmetent per culpa de les provocacions del seu entrenador llenguerut. Ves per on, José Mourinho havia de ser la solució a tots els seus mals i s'està convertint en l'assot d'un desprestigi que Florentino Pérez no es vol ni es pot permetre. Així les coses, el president només aguantarà tot aquest xàfec a canvi de títols. Altrament, haurà d'acomiadar Mourinho i ningú no haurà guanyat aquesta guerra. L'haurà perdut el Madrid. L'únic vencedor, i per molts anys, haurà estat el Barça.
21.11.10
BARÇA – MADRID: REFLEXIONS SOBRE EL GRAN CLÀSSIC

Queden pocs dies, els mitjans de comunicació s’estan encarregant d’escalfar el clàssic com mai recordo que s’hagués fet abans. L’arribada dels portuguesos, les batalles de Guardiola a les sales de premsa per no dir res sobre el partit, Preciado, la Selecció Espanyola, la guerra Messi – Cristiano pel Pichichi, tot influeix i tot quedarà enrere el dia 30. I abans no es jugui el partit em ve de gust escriure unes reflexions sobre el Barça – Madrid, el millor partit que es pot veure en un estadi de futbol.
SENTIMENT
Tots els culers tenim una mica de merengue dins nostre. És el ying i el yang del futbol, la confirmació de què els contraris s’atrauen. Quan un culer no sap com a anat la jornada de futbol pregunta: “Què ha fet el Barça?” i tot seguit la següent pregunta és: “i el Madrid?” Jo sempre dic que el meu equip és el Barça i el meu segon equip és el Madrid, i aquesta afirmació l’expresso perquè en el Barça i tinc vesats tots els sentiments positius i l’amor a uns colors i un sentiment, i el Madrid és la vàlvula d’escapament per a tota l’energia negativa que genera ser addicte al futbol. Quan Guardiola surt a la sala de premsa i diu que de Mourinho no en parla penses: “que llest que és aquest home”. Quan Sergio Ramos surt a la sala de premsa i diu: “Te lo digo en catalán?” penses: “quina ràbia que fot aquest paio, però mira que arriba a ser “burru”, li fotria un parell d’hòsties”. És l’exemple fàcil del que representa aquesta rivalitat, i evidentment un seguidor blanc en farà la lectura a la inversa, perquè per a ells, no en tingueu cap dubte, les sensacions són les mateixes però al contrari, perquè ells en el fons també tenen una mica de culer amagat dins seu.
JUGADORS
De petit era admirador de Cruyff i Rexach, però també tenia predilecció per jugadors d’altres equips com Iribar de l’Athletic, López Ufarte i Arconada de la Real Societat, Kempes del Valencia, i per què no?, també per Solsona de l’Espanyol i Santillana del Real Madrid. Avui en dia també m’agraden jugadors d’altres equips, però amb el Madrid la cosa ha canviat i m’és impossible sentir alguna cosa per cap d’ells; només fitxaria Higuaín, però ho faria per què no jugués amb ells, perquè estic fart de què guanyin partits per la mínima amb gol del “torracollons” del Pipita.
La rivalitat amb els blancs em ve de sempre, inculcada pels qui em van fer estimar el Barça, però això és una cosa normal entre tots els culers, i aquest fet no em privava de valorar les virtuts d’alguns dels seus futbolistes. Així, tot i sent merengues, pensava que jugadors com Pirri, Del Bosque, Camacho o Santillana eren bons jugadors. Eren els nostres rivals, se’ls havia de xiular quan vinguessin al Camp Nou, però com a futbolistes mereixien un respecte perquè m’agradava com jugaven encara que fossin de l’enemic.
L’arribada de Ramón Mendoza a la presidència del Madrid va canviar el meu punt de vista sobre els blancs. Aquella xuleria, aquell anar de sobrat per la vida, i aquell menyspreu als catalans va fer que no els pogués ni veure, i un altre factor decisiu en la meva radicalització anvers el Madrid va ser el fitxatge de Schuster. L’alemany era un dels meus jugadors predilectes, i encara recordo la sensació de ràbia i de fàstic que em va fer veure la portada de Mundo Deportivo el dia de la seva presentació al Bernabeu. Després van venir els casos de Laudrup i Figo, i altres de més irrellevants con Milla i Nando, però el fitxatge de Schuster va ser el primer cop important a la meva dignitat culer. Anys mes tard em vaig refer amb la incorporació de Luis Enrique, i veure la seva cara de ràbia i satisfacció quan feia gols al Bernabeu em servia per tancar les velles ferides a la dignitat.
Per tancar el tema dels jugadors, només vull afegir que hi ha dues excepcions pel que fa a la meva no admiració cap els blancs, que són Emilio Butragueño i Iker Casillas els quals mereixen el meu respecte pel seu comportament tant dins com fora del camp.

MOURINHO
Mourinho és un bon entrenador, el seu curriculum ho confirma, però el perd la seva supèrbia i el seu afany de protagonisme. I estic convençut de que tot és una careta, una màscara per emportar-se tots els cops i mantenir el seu equip aïllat de qualsevol polèmica. Sempre ho ha fet i li ha anat prou bé, però crec que s’equivoca fent servir aquesta tàctica contra el Barça, perquè en el fons ens està fent un gran servei perquè està generant un corrent d’animadversió i d’odi general cap al Madrid que ens ve la mar de bé.
Us imagineu per un moment com serien les coses si en aquella Junta Directiva del Barça on es va decidir el substitut de Rijkaard hagués guanyat l’opció del portuguès? Penseu per un moment quin seria l’equip més odiat de la lliga espanyola si Mourinho ocupés el lloc de Guardiola. Si al ja tradicional menyspreu per els catalans i per el Barça a Espanya, i suméssim Mourinho, potser ens hauríem d’exiliar tots. Què dirien tots aquells de la caverna mediàtica que no tenen mes remei que defensar-lo i venerar-lo, si fos l’amo de la banqueta del Camp Nou? Per sort les coses no són així, i Guardiola amb la seva manera d’actuar ens està generant molts amics, i Mou està ficant el Madrid en una perillosa espiral negativa que veurem si no li explota a la cara al tot poderós ser superior que el mana. Així sigui!

PREMSA
No m’agrada com s’està escalfant el partit des de la premsa, tant la d’aquí com la de Madrid. Tot el que fa referència al contrari es magnifica i s’exagera fins a límits perillosos; això sí que crec que és incitar a la violència.
D’uns anys cap aquí, amb Florentino al capdavant, la caverna mediàtica merengona ha intentat desprestigiar amb mala fe i males arts tots els guanys del F.C. Barcelona. Les campanyes de desprestigi al Barça han estat constants i vergonyoses, arribant al límit del que la ètica professional permet; un director d’un diari ha arribat a demanar veladament que es lesioni Messi. A Barcelona han estat callats, o s’han limitat ha contestar a les provocacions, però des de la temporada anterior, detecto que també han passat a l’atac, i els fitxatges de Cristiano i Mourinho, i l’actitud d’aquests envers tot el que els envolta, els serveix d’esquer perfecte per posar-se a la mateixa alçada mesquina de la premsa madrilenya.
La darrera prova de la mala ètica professional d’alguns periodistes la tenim a la crònica del diari Marca del partit que el Barça va guanyar de forma aclaparadora a Almeria. Mentre a la crònica en paper diuen que el Barça no va jugar contra ningú i l’Almeria va entregar el partit als vint minuts, a la pàgina web del mateix diari senyalen que el Barça és un rival temible i impossible d’aturar quan les coses li surten bé. Per tant la meva pregunta és: han acomiadat al periodista que fa les cròniques on line per anar a favor del Barça? A Barcelona tampoc es queden creuats de braços i a Sport destaquen poderosament les declaracions de Ronaldo dient: “Cristiano provoca: a veure si el Barça també ens en fa vuit”, quan realment va dir: “El Barça n’ha fet vuit?, a veure si els fa dilluns”. Totes dues són maneres d’enfocar la noticia cap a la vesant que més els interessa, però cap d’elles ajuda a què dilluns hi hagi un ambient tranquil al Camp Nou.
CONCLUSIÓ
El Barça i el Madrid es necessiten, tan un com l’altre viuen pendents del rival. Quan un dels dos està molt bé, l’altre sol estar en hores baixes, i això passa cíclicament cada cert temps. Jo sempre afirmo que el Madrid és necessari, si no existís l’hauríem d’inventar; que perdi sempre, però que no baixi a segona mai. No em puc imaginar un campionat de lliga on no juguéssim contra els blancs. El millor partit de futbol que es pot veure al món és un Barça-Madrid, i nosaltres tenim la gran sort de què en podem gaudir dos cops l’any com a mínim. No hi ha cap partit de rivalitat que sigui comparable a aquest, potser l’únic que se li acosta una mica és un Boca-River, però de cap manera aquest partit te la transcendència mundial d’un enfrontament entre culers i merengues.
15.11.10
CAGADA MONUMENTAL DE FERRARI A ABU DABI
Sebastian Vetel és el nou campió del món de Formula 1. L’alemany ha fet molts de mèrits per assolir aquest títol, i la meva intenció no és treure-n’hi cap per aquest fet. Però és evident que al Gran Premi d’Abu Dabi, Ferrari li ha servit en safata aquest guardó amb una cagada estratègica de les que fan època. Tota, tota, tota la estratègia de la cursa ha estat pensada amb els peus. És inconcebible que uns tècnics que guanyen tants diners a l’any facin aquestes errades de principiants. Vagi dit per endavant que mai m’he considerat admirador de Ferrari, i molt menys de Fernando Alonso, més aviat al contrari, però el que va succeir ahir a Abu Dabi, com a admirador de les curses de Formula 1 mereix que en faci la meva lectura, que seria la següent:
Primera i bàsica: Quan Bridgestone es decideix per els compostos super tous i els tous per a la cursa deu voler dir alguna cosa. Jo entenc que els pneumàtics no es degraden tan de pressa com en altres circuits. Tots els equips han entrenat tot el cap de setmana, temps suficient per saber com responen els pneumàtics, per tant, aquesta decisió de Bridgestone per mi és primordial. Renault i McLaren, per dir-ne dues, ho van fer perfecte, com es va demostrar en el cas de Button que va aguantar quaranta voltes amb les super toves, i amb Petrov que ho va fer quasi tota la cursa amb les toves. Ferrari va decidir marcar Weber quan Alonso estava quart i la va cagar perquè podia haver aguantat perfectament moltes més voltes amb el primer joc de rodes.
Segona: Quan es produeix l’entrada del safety car tan aviat, la lectura no és gaire difícil de fer. Mira quins pilots han entrat a fer el canvi de pneumàtics, mira com queda la graella en aquell moment, espera un parell de voltes a veure com es reordenen, i llavors decideix si actues o no. Tots aquests dies he sentit a dir que en aquest circuit és molt difícil fer avançaments. Doncs, Com poden passar per alt que pilots con Petrov, i sobretot Rosberg hagin fet el canvi i no els tinguin en comte? Alonso no va poder amb el rus, però si l’hagués passat, Rosberg era un os encara més dur de rosegar. Segona errada de pes.
Tercera: Has fet reglatges al teu cotxe per aguantar i no per ser ràpid, doncs si ho saps, per què tens tanta obsessió per marcar de prop Weber si després no podràs avançar els cotxes que se t’han posat pel mig com es va poder veure en el cas de Petrov?

Quarta i per mi l’errada més gran: Menysprear Vetel. L’alemany és primer, Alonso després d’una mala sortida és quart, per tant està al límit del marge que se li permet si Sebastian guanya la cursa. Saps, com s’ha dit, que és difícil avançar. Doncs per què t’obsessiones amb Weber i permets que l’alemany se t’escapi? Aquesta va ser la errada principal al meu entendre, equivocar-te de rival.
Els tiffosi ja demanen el cap de Chris Dyer, que sembla que va ser qui va decidir la estratègia a seguir a la cursa, però per mi, com he explicat, es van produir errades durant tot el cap de setmana, per tant, que s’ho facin mirar!
D’altra banda, els Red Bull han sigut els millors durant tot l’any, i crec que són els justos campions de tot.
3.11.10
El estilo del Fútbol Club Barcelona, en las dos últimas temporadas: Un acto de belleza



.jpg)

3.5.09
ESPORT: 2-6 LA BOTIFARRA NACIONAL
L’any 1978, Luis García Berlanga va estrenar la pel·lícula La Escopeta Nacional en la què se’n fotia de la burgesia espanyola de l’època. Ahir, dos de maig de 2009, el Barça va fer la botifarra nacional a tots aquells venedors de fum i botiflers que volien mantenir viu a un mediocre Reial Madrid utilitzant com a arma el descrèdit d’un Barça infinitament superior futbolísticament parlant.Des del dia en què el Barça va cedir la meitat del seu avantatge, i va deixar la distància en sis punts, els botiflers no han parat de vendre falsa il·lusió a la seva parròquia tot i la diferència abismal de joc entre un i l’altre equip. No obstant, això fins a cert punt pot ser acceptable ja que aquest Madrid seguia viu gràcies a la fe, a la sort, i a que en els partits posaven allò que els penja per sota el melic (i que també penja en el toro de l’Osborne que tant els agrada). Però la fe i els pebrots no han estat suficients per guanyar els equips que de debò els han posat en problemes aquesta temporada, i és aquí on s’han vist les seves mancances (Liverpool, Barça, Real Unión de Irún...).
Però, posats esportivament els equips en el lloc que els pertoca, el que és inacceptable és la falta de respecte que tots aquests botiflers i venedors de fum han tingut amb l’equip de Guardiola, un conjunt que va camí de batre tots els rècords de la lliga, que practica un futbol preciosista i que és envejat arreu del món, i aquí (més ben dit allà, a la capital del reino de Espanya) el menyspreen parlant de tonteries com villaratos, campeón por decreto, cagaleras i altres bejenades. Com és por ser tan roí, tan poc objectiu i tan pocavergonya? Si fins i tot ahir vaig escoltar un comentari que deia que els resums del No-Do eren més objectius que ells amb el Barça! I tots aquests botiflers es fan dir periodistes! Què pensaran els periodistes esportius de debò quan se’ls diu que la professió que exerceixen és la mateixa que la dels botiflers? És o no és per fer-s’ho mirar?
El més trist de tot plegat és que els més malparats de tanta infàmia i premsa-porqueria han estat els pobres seguidors madridistes, que amb totes aquestes faràndules i contes de la lletera, ahir van omplir el Bernabeu convençuts de sortir-ne a un punt de distancia del líder, sense adonar-se de que el que estaven fent era anar al escorxador amb els ulls plens de joia i amb un somriure d’orella a orella. Pobres innocents, van quedar tant retrats com aquells del quadre de Goya de dos-cents un anys i un dia abans. I encara van tenir sort de que l’àrbitre els fes el favor de no allargar el temps que corresponia a la segona part, i que sota la porta San Iker va fer que el desastre no fos més gran.

Ja per acabar vull deixar palesa la meva admiració per en Josep Guardiola, per nosaltres en Pep, per els botiflers a partir de ja hauria de ser Don Josep, perquè no es mereixen aquest tracte de proximitat que els ben nascuts li proferim. En Pep ha posat el Barça a l’altura dels millors equips del món de la historia, com poden ser el Brasil del 70, l’Ajax del futbol total de Cruyff dels primers setantes, i la taronja mecànica holandesa del 74. Sempre prudent (però més que prudent el que és, és molt llest), en Pep diu que encara no ha guanyat res, i a dia d’avui és ben cert, però del que pot estar segur és de que el dos de maig de 2009, passarà a la historia, i serà com el dia en que el Barça va deixar petit el gloriós 0-5 del disset de febrer del 74, fins ahir la data de referència dels culers a Madrid.
11.2.09
ESPORT: UN DIUMENGE AL FUTBOL
Primer hem anat a veure el Barça Atlètic que jugava amb el Villareal B i haig de dir que la experiència ha estat molt satisfactòria perquè a la victòria dels de Luis Enrique s’hi ha d’afegir el marro que hi ha hagut en el partit. Un àrbitre com els d’abans, els de l’època de Plaza, s’ha encarregat d’escalfar l’ambient amb tot un seguit de decisions perjudicials pel filial blaugrana. Un penal rigorós en contra, dos gols anul·lats i tres jugadors expulsats en menys de deu minuts han fet pujar tant l’ambient a la graderia que m’ha fet recordar els temps dels enfrontaments Lloret-Blanes a regional. Però com he dit la victòria final del Barça Atlètic ha estat un bon aperitiu per el plat gran que venia poc després.A quarts de set i encara maleint l’àrbitre dels pebrots cap a l’estadi a veure els cracks de debò (no els de Krakòvia). Després de tants d’anys d’anar a futbol, encara m’impressiona veure la quantitat de gent que va al camp del Barça quan el partit és en diumenge a la tarda, és espectacular veure tota aquella riuada de gent.
Abans de començar el partit un núvol de periodistes a envoltat la banqueta visitant buscant la reacció de Quini a l’homenatge que els dos equips li han fet al sortir a la gespa. A estat un moment molt emocionant pel qui ha estat un dels jugadors més grans de la lliga espanyola de futbol, i no tan sols per a ell, a la graderia alguna llagrimeta també s’hi ha pogut veure. Com a anècdota cal dir que a l’estadi hi havia l’autor del gol 3.000 del Barça a la lliga, Quini, el del 4.000, Amor a tribuna i el del 5.000, Messi al camp.
El Barça a guanyat, però deixant de banda el resultat del partit que ha estat l’esperat, em quedo amb dos detalls que m’han agradat molt. Un, la rebuda a l’Sporting per part del públic i del Barça en particular dirigint-se als seus afeccionats en castellà per la megafonia per donar-los la benvinguda, tot un detall gens habitual. Dos, la quantitat de seguidors de l’Sporting que havia a l’estadi i la bona sintonia entre ells i els culers, que he vist en diversos grups arribant plegats a l’estadi. La única cosa negativa d’un diumenge rodó ha estat el fred acollonant que feia al camp. Espero en un futur no gaire llunya que els qui decideixen els horaris del futbol es dignin a posar un partit al camp del Barça a les cinc de la tarda del diumenge, com havia estat tota la vida, perquè les nenes pugin acompanyar-m’hi.





