LLIBRES: SENYORIA (JAUME CABRÉ)

Títol Original: Senyoria
Autor: Jaume Cabré
Editorial: Proa (Barcelona 1991)

Breu biografia de l’autor

Jaume Cabré és un escriptor nascut a Barcelona l’any 1947 que està considerat com un dels autors més rellevants de la seva generació. Llicenciat en filologia per La Universitat de Barcelona, és membre de la secció filològica del Institut d’Estudis Catalans, i ha fet de professor a la Universitat de Lleida. En la seva obra literària ha tocat temes tan diversos com la novel·la, la narració, el teatre, el relat infantil, el guió televisiu, l’assaig, i a més a més col·labora habitualment amb una columna en el diari Avui.
Entre la seva obra cal destacar:
Narrativa: Tarda lliure (Premi Recull 1980), Viatge d’hivern (Premi de la Crítica Serra d’Or, 2001).
Novel·la: Carn d’olla (Premi Fastenrath, 1980), La Teranyina (Premi Sant Jordi 1983), Fra Junoy o l’agonia dels sons (Premi Prudenci Bertrana 1983, Premi de la Crítica Serra d’Or 1985, Premi de la Crítica Espanyola 1985), Senyoria (Premi Prudenci Bertrana 1992, Premi de la Crítica Serra d’Or 1992, Premi de la Crítica Espanyola 1992), L’ombra de l’eunuc (Premi Ciutat de Barcelona 1997, Premi de la Crítica Serra d’Or 1997, Premi Lletra d’Or 1997, Les veus del Pamano (Premi de la Crítica Catalana 2005).
Relat infantil: La història que en Roc Pons no coneixia (Premi de la Crítica Serra d’Or, 1981).
Guió: La Granja (Premi Nacional de Literatura 1992), Estació d’enllaç.
L’obra de Cabré ha estat traduïda a diverses llengües entre les quals cal destacar l’anglès, el castellà, el italià, l’hongarès, el romanès, l’albanès, el gallec, el portuguès o el francès. Gràcies a la traducció a aquesta darrera llengua de Senyoria, va obtenir el Prix Mediterranée 2004 a la millor novel·la estrangera.
Altres Premis amb que ha estat guardonat l’autor són el Joan Creixell el 1991, i el Premi dels escriptors catalans a la trajectòria literària el 2003.

Breu sinopsi

L’argument ens situa a finals de l’any 1799, època en la qual Barcelona viu sota el regnat d’una monarquia molt repressiva amb el poble català. Dins d’aquest context, el protagonista del relat és Don Rafel Massó, Regent Civil de l’Audiència de Barcelona, qui per salvaguardar la seva posició, no dubta a enviar a la forca un innocent, acusant-lo de l’assassinat d’una cantant lírica francesa que pocs dies més tard havia d’actuar davant del rei. Però els esdeveniments es giraran en contra del Regent, en descobrir-se la seva implicació en un altre assassinat que va succeir temps enrere, fet que el posarà en una situació molt compromesa.

Personatges principals

Rafel Massó: Regent Civil de la Reial Audiència de Barcelona.
Andreu Perramón: Jove músic i poeta acusat injustament de cometre un assassinat.
Nando Sorts: Amic de l’Andreu que marxa de Barcelona per unir-se a l’exercit.
Elvira: És l’amant de Don Rafel amb qui comparteix dues tardes setmanals de passió. Malauradament el Regent és molt poca cosa pel seu voraç apetit sexual, i la resta de les tardes satisfà la seva voracitat amb joves millor dotats per complaure-la.
Gaietana Baronessa de Xerta: Amor impossible de Don Rafel, a qui aquest observa clandestinament des del despatx de casa seva.
Donya Marianna: Esposa beata i casta de Don Rafel, més casada amb Déu que amb el seu propi espòs.
Ciset: Antic masover de Don Rafel a qui arreglava un jardí que és l’enveja de tothom, i on va amagar una sorpresa inesperada pel seu amo.
Marie de l’Aube Desflors: Cantant lírica francesa assassinada misteriosament després de compartir una nit de sexe amb l’Andreu.
Jerónimo Manuel Cascal de los Rosales y Cortés de Setubal: Cap de la policia de Barcelona. És un conspirador sense escrúpols que aprofita la més mínima errada de Don Rafel per treure’n el major benefici possible sense cap mirament.
Monsieur Vidal: Pianista de la Desflors i... culpable del seu assassinat?

Anàlisi i valoració personal de l’obra

Al meu parer, el més destacable de la novel·la de Cabré, és la riquesa de personatges i la bona definició que es fa dels seus trets distintius; així com el retrat social que ens mostra de la Barcelona de l’època; tanmateix em resulta divertida l’exposició, plena d’humor i d’ironia, de la necessitat constant de satisfer l’entrecuix per part de l’aristocràcia barcelonina; també trobo interessant la visió de l’autor sobre la corrupció política en què viuen els governants de la ciutat, i la particular relació de Catalunya amb la monarquia dels Borbons.

Crec que una manera original d’exposar els fets que són la base de la narració, és seguir la trajectòria de tres dels seus personatges per, amb la definició dels seus trets característics, endinsar-nos en l’entramat d’intrigues amb què Cabré vol captivar-nos, i amb les qualitats de cadascun d’ells, conèixer les diferents classes socials que formaven els teixit humà de la Barcelona de final del segle XVIII. Per tant, de la mà de Don Rafel que representa l’aristocràcia i el poder, del jove Andreu Perramón que és la representació del poble, i d’en Ciset que és la dels pagesos i els servents dels primers, farem l’escala social de l’època, i a més a més descobrirem els secrets de la novel·la.

En aquest sentit, cal dir que Massó és un home molt poderós, ambiciós, i també pervers, que pot decidir segons la seva conveniència el destí de qualsevol persona que li posin davant. Aquest poder farà que enviï a la forca Andreu Perramón, un jove poeta que es troba en el lloc inadequat, en el moment inoportú, amb la persona equivocada, i que l’únic mal que ha fet, ha estat tenir uns documents que posen en perill la posició del Regent. Malgrat la seva privilegiada posició, Don Rafel no és un home feliç. El Regent, casat amb una dona a la qui no estima, viu turmentat per l’amor no correspost que sent cap a Gaietana, Baronessa de Xerta, qui a sobre es riu de l’apassionament del seu enamorat. Però no és solsament Gaietana l’objecte del desig de Don Rafel; en un passat recent, sa senyoria tenia relacions amb una jove anomenada Elvira amb qui desfogava les seves ànsies amoroses. Elvira era la dona perfecta per a ell; guapa, jove, i sempre disposada a satisfer-lo. Amb el que no comptava sa senyoria, era que l’Elvira no en tenia prou amb les dots amatòries que sa excel·lència li oferia, i els dies que no el rebia, satisfeia el seu insaciable apetit sexual amb altres joves. El descobriment d’aquest fet per part de Don Rafel, provocarà una situació, que a la fi significarà el seu ensorrament social.

Però Don Rafel és tan sols un dels representants de l’aristocràcia barcelonina, una branca de la societat (en la qual també podem posar l’església i els militars com queda sobradament provat al llarg de la lectura), que és mereix un punt i apart en l’anàlisi, per l’actitud de la noblesa en el moment delicat en que es troben les institucions catalanes amb la Corona borbònica. En un període en què la monarquia és especialment repressiva amb Catalunya i els drets de la societat catalana són abolits i perseguits per la Cort, els nobles i mandataris barcelonins semblen només preocupats a solucionar els problemes que tenen melic avall, la seva única obsessió és satisfer la bragueta, i saber qui és el banyut més gran de tots. I aquí és precisament on Cabré es llueix més amb la barreja d’ironia i humor punxant amb què se’n riu de tots ells. Però no tot és humor en el retrat que ens fa de la classe alta, també em semblen perfectament exposades la cobdícia, les ànsies de poder o les traïcions sense escrúpols entre nobles per pujar el més amunt possible. Don Rafel, per exemple, va humiliar sense pietat a qui es va interposar en el seu camí cap al càrrec que ostenta, i un cop s’ha descobert el seu tràgic secret, altres nobles han fet el mateix amb la seva persona. Aquesta fina crueltat amb què conviuen els aristòcrates és un altre dels punts forts que Cabré utilitza per fer més apassionant la seva narració; les garrotades i les banyes conviuen en perfecta harmonia amb l’habilitat narrativa de l’escriptor per a complaença del lector.

Però si Massó significa la corrupció i l’ambició en grau màxim, l’Andreu Perramón és el seu antònim en tots els sentits. L’Andreu és la innocència, la tendresa i l’honestedat en grau superlatiu. Ell és la representació del poble ja que no pot fer res per escapar al destí que li prepara el superior en l’escala social. Es defensa com un gat panxa enlaire i fa tot el possible per evitar l’inevitable, però poc pot fer quan l’important ha decidit el seu futur perquè és una persona que fa nosa; en altres paraules, l’Andreu és el cap de turc que ha de solucionar el problema inesperat que ha sorgit en l’horitzó de la monòtona vida de Don Rafel. Tan sols amb aquests dos personatges, Cabré ens situa plenament allà on vol que anem a parar, és a dir, a la diferència entre rics i pobres, entre poderosos i irrellevants, entre el que es pot fer i el que es voldria fer, en definitiva, entre un estatus social dominant i un altre completament oposat que viu per intentar no ser-ho.

Un altre personatge prou important a la trama tot i el seu caràcter secundari és en Ciset, antic masover de Don Rafel, que viu retirat gràcies a les aportacions monetàries que aquest li fa. En Ciset és un altre exemple de personatge ben definit, tot i la irrellevància que en principi sembla tenir. Ens pot sobtar d’entrada l’aparició d’aquest home, que no se sap ben bé quina importància té en el relat. La narració de la seva desgràcia sembla desviar-nos de l’entramat on ens té ficats l’autor, i inicialment no entenem a què ve aquesta història; però a mesura que l’argument es va embolicant, és a partir d’en Ciset per on podem començar a desvetllar els misteris que Cabré ens proposa. Per tant, la seva presència resulta cabdal per a la resolució de les intrigues de la novel·la. Aquest personatge és també l’antítesi de tot el que representen Don Rafel i l’aristocràcia barcelonina. És un home que es troba en el marc completament oposat de les característiques de l’alta societat que se’ns descriu. Ell viu completament enamorat de la Remei, la seva esposa, sense necessitat de compartir res amb cap altra dona. Ell no precisa ni sortir de la seva propietat per gaudir dels molts diners que Don Rafel li dóna per guardar el seu secret. És immensament ric i no ho aparenta ni vol fer-ho. Amb la Remei en té prou, i amb la seva companyia aconsegueix esborrar temporalment del seu record allò que els va portar a viure apartats de tothom. És per això què quan la Remei cau un dia desplomada a l’era, en Ciset mor metafòricament amb ella; la seva vida perd tot el sentit i decideix explicar el gran secret que l’ha martiritzat els darrers anys.

Arribats a aquest punt, hauria de parlar de la part negativa de la novel·la, que en comparació amb les seves virtuts és un fet pràcticament anecdòtic. Per exemple, trobo massa repetitives algunes afirmacions, o bromes en les quals l’autor es recrea amb massa repeticions de conceptes que ja han quedat abastament exposats. Potser no calia ser tan redundant en segons quines expressions amb les quals Cabré ens volia remarcar situacions o característiques dels personatges. Això sí, la novel·la és un bon exemple de diversitat en l’exposició d’una mateixa idea, i de riquesa lingüística, però, en moments determinats, quan m’interessava més el desenvolupament de la narració que es trobava en punts àlgids de la trama, tantes definicions d’una mateixa idea no feia si no provocar-me certa impaciència i neguit.

En conclusió, Senyoria és una bona novel·la d’intriga que manté l’interès gràcies a uns personatges molt ben perfilats, a una ambientació excel·lent de l’època en què succeeixen els fets, i per damunt de tot a la perícia narradora del seu autor, i això ho aconsegueix en part per l’estructura desordenada del relat que ens porta a no saber on estem situats cronològicament fins que no se’ns aclareixen algunes situacions ben avançada la trama; tanmateix, aquest virtuosisme narratiu és l’únic punt flac que he trobat en moments en què Cabré s’entossudia a regalar-nos floritures lèxiques quan el desenvolupament del argument exigia anar al gra. Tot i això, Senyoria és un regal pels sentits, tot i estar ambientada en una època de la història que no em resulta particularment atractiva, encara que com he deixat ben clar, està perfectament retratada.

LLIBRES: CALAVERES ATÒNITES

Autor: Jesús Moncada
Títol original: Calaveres atònites
Personatges principals: Mallol Fontcalda (secretari), Crònides (jutge), Tia Penèlope, Arnau de Roda (impressor), Honorat del Rom (apotecari) , doctor Beltran, Leucofrina (majordoma del mossèn), mossèn Ambròs.
Editorial: La Magrana (1ª Edició any 2000), Edicions 62 (La butxaca 2007)
Nombre de pagines: 252
ISBN: 978-84-96863-27-9
Preu: 9,50 €

Calaveres atònites ha resultat un descobriment, una sorpresa inesperada i agradable gràcies a la familiaritat del llenguatge emprat per l’autor per anar desenvolupant les narracions i acostar-les al lector. Amb un estil molt proper a la gent del carrer, molt col·loquial, Moncada ens presenta uns personatges peculiars, interessants i divertits que a través dels fets quotidians ens presenten la Mequinensa de postguerra.

Un dels aspectes més remarcables de l’obra es el de conèixer la vida amagada que es troba rere d’un poble petit mitjançant aquest personatge que ve de la gran ciutat, i que és qui o bé viu les històries narrades, o bé les hi explica el jutge. Però és en la incredulitat que li provoquen al secretari (i al lector) aquestes històries on funciona el missatge de Moncada, perquè ho fa amb un sentit de l'humor directe, demolidor i mordaç incapaç de deixar indiferent ningú. Un no pot evitar pensar en les historietes que els seus majors li havien explicat de quan Lloret vivia del camp i de la pesca, i els primers turistes s’acostaven a les nostres platges. Una certa semblança hi podem detectar en alguns aspectes amb l’obra de Moncada particularment amb el tipus de vida que es feia en aquells anys, i amb els nouvinguts que transformaven el que en podríem dir la rutina del dia a dia.

Deixant de banda l’agradable record nostàlgic, Calaveres atònites és també una crítica ferotge a la societat de l' Espanya dels anys quaranta i cinquanta. Església, governants, burgesos, republicans o nacionalistes..., ningú s’escapa a la crítica punyent de l’autor. Però és una crítica que esdevé divertida ja que Moncada posa els personatges en situacions ridícules i inversemblants que fa que els veiem en alguns casos com unes persones força innocents, cosa que ens els fa entranyables.

Tant mateix, ens resulta prou interessant la fotografia de la portada d’aquesta edició de La Butxaca. En ella no ens costaria gens reconèixer-hi algun dels vilatans de Mequinensa discutint sobre els vents, les collites o les temperatures, i ben segur que ho farien amb la mateixa facilitat amb què avui dia nosaltres parlem de megabytes o gigues, messenger o youtube. El que segurament no hauria canviat seria la reacció dels mequinensans en veure venir per la plaça la Paula Vinyes de torn, o la nostra en veure venir, asseguts en una terrassa les turistes camí de la platja.

Per concloure, podríem dir que Moncada ens presenta el que és interessant d’allò petit i quotidià i ho fa mitjançant un sentit de l'humor molt adequat al llenguatge de la gent del carrer, cosa que fa que els personatges ens resultin propers i entranyables.

Breu Sinopsi

L’obra està integrada per un seguit de narracions que tenen un mateix fil conductor que és el personatge d’un secretari de jutjats que va descobrint les històries, vida i secrets del poble de Mequinensa on estan ubicades les narracions, i ho fa a través de les vivències que li expliquen els vilatans, o bé el jutge Crònides, o les cartes que uns o altres li fan arribar.

Anàlisi dels capítols

“Pròleg”

Aquí ens presenten a Mallol Fontcalda, un jove barceloní que tot just ha acabat la carrera d’advocat, i marxa de la gran ciutat a Mequinensa al Baix Cinca per treballar com a secretari del jutge de pau, en Crònides. El pròleg relata el peculiar viatge de Barcelona a Mequinensa passant per Lleida, primer en tren i després en autobús, del jove Fontcalda explicat per ell mateix. En aquest pròleg també coneixem el perquè del singular títol del llibre; Les calaveres fan referència al conjunt de desgracies que apareixen al llibre, i atònites a la sorpresa del jove Fontcalda per la diferencia tant gran entre la vida de ciutat i la de poble.

“Amb segell d’urgència”
Personatges: Berta, oncle Maties, Crònides, Jaume Pedrera, Honorat del Rom.

Aquest relat és una carta de la Berta al oncle Maties, un familiar que és cardenal al Vaticà, en la qual li explica que el Sagrat Cor l’ha triada per retornar pel bon camí a en Jaume Pedrera, un home que ha quedat cec en un accident a la feina de miner i que s’està allunyant de la fe cristiana.

“Cinc cobriments de cor al casal dels Móra”
Personatges: Caietana de Móra, Crònides, Mallol Fontcalda, Arnau de Roda, avi Pòlit.

Explica la historia del cementiri nou que es va fer a Mequinensa a finals del segle XIX. Al poble hi havia curiositat per veure qui tindria l’honor de ser el primer a ser enterrat al nou cementiri, i per coses del destí al mateix temps va haver-hi dos malalts de les famílies més riques i influents de la població que estaven a punt de morir. Però l’atzar els va jugar una mala passada, i va ser l’avi Pòlit, un familiar de la Caietana de Móra qui va morir accidentalment i va ser el primer a estrenar el cementiri.

“Assentament comptable”
Personatges: Crònides, Mallol Fontcalda, Elisenda Tortosa, sogra de l’Elisenda, Arseni Anguí, Enric Anguí, Alfons Anguí.

Tracta sobre l’Elisenda Tortosa i l’afecció del seu marit l’Arseni de posar un gra d’arròs en un pot cada cop que fan l’amor. La desgracia esdevé el dia en que sense voler la sogra d’ella agafa el pot i fa servir l’arròs per cuinar, i a sobre se li cova! En Crònides i en Fontcalda ajuden l’Elisenda a contar grans d’arròs per retornar-los al pot ja que ella no ha anat a estudi i no sap comptar.

“Una finestra al carrer de l’ham”
Personatges: Crònides, Mallol Fontcalda, Alfred, pare de l’Alfred, Lluïsa, Basília, Remei, Bernat de Vallmajor, Tia Penèlope, Arnau de Roda, Honorat del Rom.

Es el relat d’una família de la qual no ens en diuen el cognom que va patir les conseqüències de la guerra. El pare era un republicà declarat i el fill, l’Alfred, va lluitar al bàndol dels nacionals. De les tres germanes de l’Alfred, dues van morir en un bombardeig i la tercera va poder fugir a França amb el seu home. En acabar la guerra el pare és empresonat i l’Alfred demana ajut al Bernat de Vallmajor, un vilatà que havia acabat la guerra com a tinent dels nacionals, per poder treure’l de la garjola. Un cop lliure, el pare se’n fot del fill que treballa d’escombriaire dient-li que va guanyar la guerra però neteja el carrer per als que la van perdre.

“L’origen de les espècies”
Personatges: Mallol Fontcalda, Crònides, Silveri Rius, Ramón Costera, Marcel·lí Canota, Soler el capatàs.

En Crònides explica a en Fontcalda que hi ha hagut un accident a la mina Flora en el qual ha estat ferit greument en Marcel·lí Canota, el dinamiter, a qui un tren s’ha emportat per davant i dos peons de la mina, en Rius i en Costera ho han vist. Crònides relata a en Fontcalda casos similars que van passar temps enrere en els què miners van patir algun accident i degut a les característiques de la mina, les galeries de la qual s’estenen entre Mequinensa i la població veïna, van provocar problemes de jurisdicció legal amb els accidentats. Davant la incredulitat del secretari, Crònides comença a preparar les diligencies per l’acta posant el ferit i els testimonis en el lloc que més el convé.

“Fet d’armes”
Personatges: Crònides, Nicanor, Robert, tieta Montserrat, pare d’en Nicanor, vídua del coronel.

En Nicanor explica a en Crònides com va saber que ell i en Robert, el fill de la vídua d’un coronel conegut del pare, eren germans. Li va explicar que el pare havia fet el servei militar com a assistent d’un comandant del qui se’n va fer tant amic que fins i tot se li tirava la dona. Fruit d’aquestes relacions va néixer en Robert. Després el fet que el pare i el comandant, ja coronel, fessin la guerra en bàndols contraris, i que el cornut marit moris a la batalla de l’Ebre no va impedir que la vídua i el pare mantinguessin la seva relació d’amistat. Per acabar-ho d’adobar l’Elisa, la germana d’en Nicanor es queda prenyada d’en Robert.

“Preparatius de viatge”
Personatges: Mallol Fontcalda, Crònides, Tia Penèlope, Carola Mata, Honorat del Rom, Teodor, mossèn Ambròs.

En Crònides va a buscar al secretari al Cafè del Moll i li explica que la Carola Mata es al llit moribunda i vol canviar el testament. La Carola es va casar amb en Teodor convençuda de que era catòlic, i la mateixa nit de noces va descobrir que era ateu, fet que va portar a la separació de la parella. Però la Carola mai va deixar d’estimar en Teodor, i cada any pel aniversari de noces enviava a una cosina de confiança a casa del Teodor a preguntar-li si encara era ateu i aquest sempre responia afirmativament. En conseqüència és la seva darrera voluntat ser enterrada al costat del seu marit al cementiri dels ateus, i en cas de que no es compleixi aquest desig, la herència anirà a una leproseria de les Filipines en lloc de a la família i a la església.

“Aparició providencial de la sardina”
Personatges: Iaio de 75 anys, Mallol Fontcalda.

Un avi de setanta-cinc anys arriba corren al jutjat i explica el seu cas al secretari. L’home s’havia de suïcidar aquella nit i no havia tingut valor per fer-ho, però convençut de que l’endemà seria a l’altre barri va enviar una carta urgent a Crònides en la qual li feia saber la bona nova. L’home explica que segons la tradició familiar havia calculat que viuria uns vint-i-cinc anys més a partir dels cinquanta, i calculant el patrimoni que tenia, s’ho havia anant venent tot per arribar just als setanta-cinc i morir sense un duro. Però la vida li havia jugat la mala passada d’arribar a aquesta edat i trobar-se més en forma que un jovenet, i a sobre tenia l’estomac buit i no tenia diners per omplir-lo.

“Esborrany d’una treva”
Personatges: Tia Penèlope, oncle Maties.

Aquest relat és una carta que la tia Penèlope envia a Maties el cardenal del Vaticà en la qual contesta a la negativa d’aquest de venir a Mequinensa per complir amb la tradició familiar de participar en una cursa de llaüts. En l’escrit li recorda sarcàsticament el moment en que va veure la llum divina que el va portar al sacerdoci. Maties, un jove de divuit anys llavors, tornava en bicicleta d’un pelegrinatge a una ermita dels voltants de Lleida quan una lluminària l’encega i el va fer caure. El fet el va fer prendre la decisió de dedicar-se al sacerdoci. Realment Maties tornava d’un bordell de prop de Lleida i va caure quan la roda del davant va punxar. La caiguda i la conseqüent amorrada al terra va ser el que va fer que veies les llums divines.

“La metafísica sota les acàcies”
Personatges: Tia Penèlope, dona d’en Cirici, Paula Vinyes, Tomàs, Jacint, Sebastià, Cirici, Carme, Honorat del Rom, Arnau de Roda, Trinitat, Susanna, Pilar.

La dona d’en Cirici es dirigeix a la Penèlope per demanar-li que en Crònides l’ajudi a posar pau entre el jove metge substitut del doctor Beltran i els marits jubilats de certes vilatanes, entre elles ella mateixa. Resulta que els marits coneguts a la vila com els teresians s’estaven sota les acàcies contemplant a la gent, i en aquestes ha passat la Paula Vinyes i li han començat a dir tota mena d’insinuacions de caire sexual. Ella ha passat tota cofoia, però el metge substitut que venia darrera se n’ha rigut de la situació, i els teresians ben furiosos han corregut darrera d’ell per fer-li una cara nova.

“Un dimecres de cendra”
Personatges: Donèlia (Friné), Balbina Rius, Serafí Mateu.

Donèlia, una dona de la burgesia barcelonina és desheretada quan de jove i soltera és queda embarassada. Amb els anys es converteix en propietària d’un exquisit prostíbul lleidatà on regidors, capellans, i gent bé en general n’eren els clients habituals. En una ocasió, una dona que hi portava el sogre, recentment vidu, a desfogar-se es va deixar uns importants papers notarials oblidats al bordell. Quan l’home i la jove tornaven a buscar els papers, moren en un accident de tràfic, i Donèlia per assegurar-se de que els papers arribaran al fill de la dona, escriu a Crònides perquè faci d’intermediari en l’assumpte.

“Obres piadoses”
Personatges: Mallol Fontcalda, Honorat del Rom, Gaietà Sansa, Confraria de Dames de Santa Bàrbara, Leucofrina, Ramona Cinca, oncle Maties.

En aquesta narració, l’Honorat del Rom es sorprèn per una comanda que suposadament li ha fet la Confraria de Dames de Santa Bàrbara de la qual no en sap res. Un mati es presenta a la farmàcia en Gaietà Sansa a demanar la esmentada comanda que consistia en una quantitat fora del normal de preservatius fabricats pel Vaticà. Amb la recaptació obtinguda per la venda de profilàctics, la Santa Seu vol arreglar el deteriorament que el pas del temps ha causat en edificis emblemàtics de l’església. Però per a sorpresa de tothom, la Leucofrina, encarregada de la recaptació i de fer la comanda ha fugit del poble amb els diners deixant a tots amb un pam de nas i sense els condons que es el més fotut del cas.

“Nigra sum”
Personatges: Tia Penèlope, Leucofrina, Mossèn Ambròs, Verònica.

La Leucofrina escriu una carta a la Penèlope en la qual li explica la seva relació amb mossèn Ambròs, i com a sabut per la Verònica que quan el mossèn li deia que anava a passar els estius a un monestir prop de Paris, el que feia el molt bandarra era veure’s amb una joveneta rossa anomenada Chantal. Dolguda per un gran atac de banyes, Leucofrina passa de ser la més fervent de les creients a l’enemic més perillós dels catòlics, i s’inventa la història dels preservatius aprovats pel Vaticà per entabanar a tothom i fugir amb els diners dels “ardents” feligresos que volen amb la seva donació salvar els edificis de la santa mare església.

“Mel”
Personatges: Crònides, doctor Beltran, Faustinià Valltorta, sergent de la guàrdia civil, Nicole Lamour (Fabià), tia Penèlope.

Una companyia de varietats francesa arriba a Mequinensa amb la seva vedette, Nicole Lamour al capdavant. Aquella nit un home, Faustinià Valltorta, va morir d’un atac de cor a la platea del teatre on actuaven els francesos. En el moment àlgid de l’espectacle, Nicole Lamour va baixar al pati de butaques a passejar-se entre el públic i va seure a la falda d’en Faustinià a qui va dir alguna cosa a cau d’orella. L’endemà de l’actuació la vedette va al jutjat amb la intenció de veure en Crònides. Quan es veuen la vedette li diu: no em reconeix?, sóc en Fabià! Després del desconcert inicial en Crònides reacciona: en Fabià, el fill d’en Faustinià Valltorta!

“A tall d’epíleg”
Personatges: Mallol Fontcalda, Crònides, Tia Penèlope, Leucofrina, Honorat del Rom, Arnau de Roda, Cristòfol,

En la darrera narració, Crònides escriu a Mallol Fontcalda qui ja és el seu exsecretari perquè ha tornat a Barcelona per estudiar la carrera de jutge, i li diu que és possible que en qualsevol moment rebi la visita de la policia per interrogar-lo sobre presumptes activitats clandestines que va fer mentre era a Mequinensa. Evidentment tot és un embolic que s’ha creat per l’us per part del jove del llatí en un telegrama. També li parla del seu substitut, un secretari tant perfecte que resulta avorrit, i així mateix li fa saber que l’oncle Maties va morir recentment per una malaltia endèmica segons la versió oficial.

LLIBRES: CONVERSES AMB LA SALANDER

Aquest article tracta sobre les impressions que em va deixant la lectura de La noia que somiava un llumí i un bidó de gasolina la segona part de la trilogia Millenium d’Stieg Larsson, i les hipotètiques converses que tindria amb la Lisbeth Salander la seva fascinant protagonista en cas de poder-hi parlar. Està fet a mode de diari, i en els comentaris procuro no desvetllar part important de la trama pels qui no hagin llegit el llibre. Pels qui no el coneixen els recomanaria que abans llegissin la primera part Els homes que no estimaven les dones per conèixer la Lisbeth amb més profunditat.

23/1/09 Estimada Lisbeth, es pot saber què cony fots al Carib?

24/1/09 Lisbeth, per què passes d’en Mikael? Entenc que no pugis suportar l’Erika, però ja sabies com funcionaven les coses entre ells abans de fer-t’ho amb ell. Reflexiona.

25/1/09 Estimada Lisbeth, que t’hagis operat els pits ho puc entendre perquè això en el teu cas te la seva explicació, però prescindir del tattoo de la vespa del coll em costa més d’entendre. Puc acceptar que el coll no era el lloc més idoni per un tattoo, però la vespa era el teu signe d’identificació, te l’hauries de tornar a tatuar en alguna altra part del teu cós.

26/1/09 Estimada Lisbeth, Com és que ara t’has tornat una apassionada de les matemàtiques? D’acord, ja sé que t’agradaven els puzles i els enigmes però això d’ara és gairebé una obsessió.

27/1/09 Lisbeth, Aquest Bjurman em fa por, ves amb molt de compte perquè pot resultar un element molt perillós.

28/1/09 Lisbeth, hauries d'allunyar-te del teu veí d'habitació, crec que et portarà maldecaps.

29/1/09 Estimada Lisbeth, has estat molt valenta, però ja t'he avisat què podries tenir problemes. Segur que la mort d'aquell paio et ficarà en un embolic.

30/1/09 Estimada Lisbeth, Per fi has tornat a Estocolm, ja era hora! Veig que de moment no ha passat res amb la mort de l’home aquell que atonyinava la seva dona, espero que tot quedi aquí i no se’n parli més. Saps? la jugada que li has fet a l’imbecil aquell de l’immobiliària Nobel m’ha semblat magistral, jajajaja, ja li està bé per "burru"!! Per cert, en el meu ordinador no se t’hi ha perdut res, oi que m’entens? Deixa’l en paus que no vull enfadar-me amb tu.

1/2/09 Caram Lisbeth quines sorpreses tens amagades, ja em parlaràs quan et vingui bé sobre la Camilla, i aquesta cosa de “Tot el mal” em te molt intrigat, suposo que també m’ho explicaràs algun dia. D’altra banda, m’agrada que malgrat els diners que tens ara segueixis sent tu mateixa, felicitats!

3/2/09 Bé, ja era hora que fessis alguna cosa extraordinària, ja em pensava que t’havies aburgesat. Això d’entrar al despatx de l’Armansky a la nit no ha estat el teu millor cop però almenys indica que segueixes viva. I a més et treus pearcings, t’esborres tattoos..., Lisbeth, t’estàs fent gran?

6/2/09 Estimada Lisbeth, crec que estava equivocat quan vaig parlar-te d’en Mikael uns dies enrere. Em sabia greu perquè veia que la vostra amistat se’n anava en orris, però ara penso que si n’estaves enamorada la teva decisió és la millor que podies prendre, perquè ara veig que és un autèntic Casanova... dona que li passa pel davant, dona que s’emporta al llit. Se que ha estat dur per a tu, però has fet bé.

8/2/09 Ara si que pateixo de debò. Lisbeth ves amb molt de compte, en Bjurman ja ha començat a moure els fils per donar-te un bon ensurt. I la teva amiga, la Mimmi, també pateixo per ella, m’agradaria tant poder avisar-la també a ella.

9/2/09 Estimada Lisbeth, qui anava a dir que després de tant de temps tornaríem a saber d’en Holger Palmgren, és una noticia que m’alegra molt i em demostra el que et deia fa uns dies, que t’estàs fent gran. Però més que gran, jo diria que estàs madurant, encara tens punts d’aquella noia rebel que semblaves, però la tendresa amb què cuides d’en Holger deixa veure el canvi que estàs fent.

10/2/09 Lisbeth, avui has tornat a veure en Mikael després de un any i la meva reacció davant d’aquest fet ha estat semblant a la teva. També a mi m’agradaria saber com hauria anat si ell també t’hagués vist, però t’has mantingut distant i ens hem quedat tots dos amb les ganes de saber-ho. Sort que has esperat que marxés per fer el numeret que has muntat amb la Mimmi.

11/2/09 Ara m’agrada! Ara comences a ser de nou la Lisbeth que coneixia, però ves amb molt de compte perquè aquests paios que s’han creuat avui en el teu camí semblen molt perillosos. Però encara que pateixi per tu, veig que no se te’n escapa ni una, has estat uns dies amb la guàrdia baixa i quasi t’agafen desprevinguda, però avui la sort s’ha posat del teu costat amb aquesta trobada casual i ha fet que et tornis a posar les piles i tornis a ser tu mateixa. Em diu el nas que els propers dies seran moguts.

13/2/09 Bé, pressentia que els propers dies tindríem moviment, però no pensava que serien tantes les coses que passarien. De la primera te n’has sortit pels pèls, sort que has estat més ràpida que aquell animalot. De la segona no tinc tan clar que pugis sortir-te’n tan fàcilment. Això que ha passat és massa gruixut, i crec que no estaves en el lloc correcte en el moment adequat. Veurem que passa en les properes hores.

16/2/09 Lisbeth, fa tres dies que no se rés de tu. Espero que avui donis senyals de vida perquè no sé que va passar en aquell apartament i ja és hora que me’n facis cinc cèntims.

20/2/09 Estimada Lisbeth, ja fa una setmana que has desaparegut sense deixar rastre. Et busca la policia, la premsa, tot el país viu pendent de tu. Espero retrobar-te aviat perquè jo no em crec res de totes aquestes coses que diuen sobre tu i espero que m’ho aclareixis. Lo dolent del cas és que els qui més parlen són els qui menys et coneixen, i els qui t’han conegut encara que sigui de passada són els qui comparteixen el meu pensament. Ara ja no sé que dir-te, no se si és millor que tornis o que segueixis tan ben amagada com estàs. El cert és que et trobo a faltar.

21/2/09 Hola Lisbeth, Per fi has reaparegut! L’ultima vegada que sabia de tu era quan vas anar a aquell coi d’apartament [pag 264], i el primer senyal teu des de llavors no l’hem tornat a tenir fins el missatge aquell que vas deixar a un Mikael [pag 415]. Son molts dies amagada, encara que jo estic segur que no estaves perdent el temps. Ja has deixat més missatges a en Mikael, suposo que això vol dir que no desestimes el seu ajut. Me’n alegro de la teva tornada.

22/2/09 Lisbeth, sabia que estaves ben amagada, i no gaire lluny dels llocs per on en busquen, ets més llesta que tots aquests que es fan dir investigadors. Ja has pogut comprovar la quantitat de merda que han llençat sobre tu aquest cony de periodistes, tindràs molta feina per tornar a sortir ben neta de tot aquest embolic.

23/2/09 Dedueixo que estem molt a prop de saber coses molt importants. I allò que comentàvem fa ja uns quants dies de “tot el mal”, cada cop tinc més clar que és la clau de tot aquest enrenou.

24/2/09 Ens apropem a la fi, les coses es van aclarint dia rere dia. Ara tot el misteri gira vers aquest Zala que sembla ser un personatge perillós com ell sol. I el pitjor de tot és que te uns contactes que toquen molt amunt, cosa que el fa encara pitjor. Però te’n sortiràs Lisbeth, n’estic segur.

25/2/09 Estimada Lisbeth, estan passant tantes coses que estic col·lapsat. El gegant ros aquest dels pebrots, la Miriam Wu, en Paolo Roberto, la policia que no sap on navega i... en Mikael, aquest és el mes llest de la classe, ell solet s’està apropant a la resolució de tots els enigmes que tenim oberts. És un crack! Tindries de facilitar-li una mica més les coses.

26/2/09 Lisbeth, la trobada amb els dos “moteros” ha estat espectacular, jajaja. No crec pas que tinguin més ganes de creuar-se en el teu camí. Però hi ha hagut un detall que m’ha deixat acollonit. Per un moment he pensat que en Holger Palmgren era el culpable de tot el que t’ha passat. Sort que en Mikael ha anat a parlar amb ell i m’ho han aclarit, perquè no m’ho volia creure que fos ell. Aquest coi de l’Stieg Larsson m’ha ben enredat!

27/2/09 Hòstia Lisbeth!! Per fi sé que vol dir allò de “tot el mal”, em podia esperar qualsevol cosa, però això m’ha superat amb escreix! No m’estranya que portis tanta ràbia acumulada. T’has passat la vida rodejada de cabrons que t’han putejat des de ben petita, ets una supervivent! La violència genera violència, i en cap cas està justificada, però no se fins a quin punt hauria pogut jo evitar pensar en revenja si m’hagués trobat en el teu cas. De tota manera el que tenia ben clar des del primer moment és que no havies matat ningú, i això s’ha confirmat, però repartint estopa tampoc t’has quedat curta. Ets una dona admirable per molt que digui segons qui! Per cert, avui estrenen la pel·lícula Els homes que no estimaven les dones al teu país, espero que no triguem molt a veure-la per aquí. Aquesta foto teva està extreta de la peli, el teu rostre li han posat a l'actriu Noomi Rapace.

28/2/09 Estimada Lisbeth, he arribat a la fi de la teva segona aventura i m’has deixat amb el cor encongit, però sé que ets una dona forta i amb una voluntat de ferro i te’n sortiràs, com sempre. Aquests darrers dies han estat molt intensos perquè els esdeveniments es succeïen sense parar i no podia deixar de llegir, em tenies en vil i m’has pres unes quantes hores de son. Però l’esforç ha pagat la pena i ara només em queda esperar a que La reina al palau dels corrents d’aire vegi la llum, uns diuen que per Sant Jordi, d’altres que al maig o al juny, tal se val, jo t’estaré esperant, tu fins aleshores recuperat el millor que pugis. T’envio un petó.