TOTS SANTS (carbasses o castanyes?)

Del Blog Costumari de Malla, comparteixo aquest escrit on s’explica que les carbasses per Tots Sants no provenen de la cultura de Halloween, sinó que també formen part de la cultura catalana, concretament d’Osona, el Ripollès i La Garrotxa. Per tant la discussió no te cap ni peus. Un altra cosa és el sentit que se li ha donat a la festa de Tots sants en si. La jovenalla ha importat de la festa yankee el “truco o trato” per anar per les cases a demanar caramels, però, malauradament hi han afegit el nefast costum d’emmerdar tot i tothom amb el llançament d’ous. D’altra banda, el consumisme de la nostra societat, ha fet que una festa que era absolutament de dol fa unes dècades, hagi passat a ser motiu de festa i xerinola. Personalment no crec que perillin els panellets, les castanyes i els moniatos. Fa molts anys que s’ha instaurat també entre nosaltres el costum del Pare Noel per Nadal, i els costums del Tió i els Reis d’Orient segueixen instaurats a les nostres famílies. El pitjor enemic de les castanyeres és a dia d’avui la climatologia, ja què es fa difícil menjar castanyes i moniatos amb màniga curta. Veiem que explica el Blog del Costumari sobre aquesta tradició:

 

El fenomen de la globalització que s'ha covat a través dels mitjans de comunicació ha creat nous costums i nous hàbits entre la nostra societat. La cultura no n'és pas exempta, ans el contrari, puix és permeable a totes les noves interpretacions. És la gent qui decideix quin ritual li és més útil i quin ja no. Tots Sants n'és un cas paradigmàtic d'aquest fet. Aquesta festa es debat entre dues forces: la conservació d'un ritual que és entès com a genuï, la Castanyada, i l'assimilació del Halloween nordamericà. Si bé, la Castanyada es manté a casa nostra i entre les zones més rurals i interiors de Catalunya com a majoritària i institucionalitzada, cal fer notar que entre la jovenalla de ciutat o urbana creix la simpatia per al Halloween d'una forma meteòrica, amb el suport de mitjans de comunicació i el consumisme.

Però d'on ve aquesta festa? Els Celtes en el mes de Samon celebraven el Samuhin entre l'1 i l'11. (Actualment es pot llegir entre Tots Sants i Sant Martí). Per la festa de Samuhin s'obrien les portes del món, i els avantpassats tornaven a visitar els seus descendents, els quals els obsequiaven per rebre'n la seva benedicció. Va ser l'emperador Lluís el Piadós amb la influència dels bisbes de la Gàl•lia que va proposar celebrar la festa cristiana coincidint amb el Samuhin. Es tractava d'aprofitar un esdeveniment popular per cristianitzar-ne el seu contingut. I així s'ha mantingut fins ara.

A casa nostra, és tradicional encendre foc a la nit de Tots Sants i coure castanyes. D'aquesta festa en diem la Castanyada. També a la castanyada es fan panellets amb una base d'ametlles mòltes i pinyons, però també amb moniatos, patates i darrerament amb xocolata i coco. Aquests panellets, que antigament eren presents o ofertes als avantpassats, fan les delícies de grans i petits per a les postres. Els grans solen acompanyar els panellets amb vi dolç (vi bo). També, les castanyes, quan es couen, es reguen amb vi dolç. L'endemà, el dia de Tots Sants, és dia de veneració dels éssers estimats que han traspassat, i per tant, tothom visita el cementiri per a resar i guarnir-ne el record amb flors i rams.

Una altra pràctica més reduïda geogràficament és la carbassa buida amb una espelma flamejant, el que se'n diu vulgarment: fer la por. Aquesta pràctica s'havia fet a les comarques del Ripollès i d'Osona. Era molt extès en les àrees rurals i d'una forma popular, buidar carbasses i exposar-les a les nits amb espelmes als marges de camins, o tant a dins com a fora de les cases. L'objectiu era provocar la por als més innocents. També s'havia fet amb naps. Es buidava el nap, i com en la carbassa, s'hi feia amb l'ajuda d'un ganivet cinc forats a semblança de la cara humana: dos ulls, un nas i una boca desdentegada, o amb dents de serreta. Cal remarcar, que el fet de fer-ho amb naps, relaciona directament aquesta pràctica amb els celtes, ja que és així com originàriament es feia. Per tant, és pot concloure, que a Malla, i a la Plana de Vic, hi ha perviscut pràctiques molt antigues (paganes) de la cultura centreeuropea. De tota manera, ara costa dissociar aquest joc de fer por amb la icona del Halloween entre la mainada i entre els adults, atesa la influència de la televisió. Caldria, però, fer una anàlisi més acurada sobre aquest tema, i incentivar des de les escoles i entitats culturals l'explicació del sentit original de la cara de carbassa o nap amb espelma. Tot i la seva pràctica lúdica i pagana, la qual també és important, convindria recuperar el sentit original que va motivar a encendre espelmes dins de naps o carbasses, el qual, ben segur, que és més profund, religiós i mitològic. Aquesta pràctica és tan nostra com la castanyada.

 

LA POCA FEINA DE LA GENT

Avui m'ha arribat un comentari sobre les meves tendències sexuals que algú, amb poca feina, està fent córrer pel poble. Mare de Deu, quina imaginació tan gran tenen alguns o algunes! O quin avorriment tan gran que pateixen.

No és la primera vegada que soc blanc de les xafarderes, ni jo, ni gent del meu voltant ( o tants altres que han passat per situacions similars). Però el que no deixa de sorprendrem és aquesta capacitat tan innata que tenen certes persones per inventar-se la vida dels demés. Com amb la Duquesa de Alba, la Belén Esteban i totes aquestes pànfiles que els xuclen els diners cada setmana no en tenen prou, han de buscar distraccions a les seves buides vides amb gent més propera. I així ens va. Que cony sap la gent sobre el que passa dintre de casa meva! Es molt fàcil dir: "aquells s'han separat, ella va amb un altre, l'home era maricón." Va home va! la vida no és tan simple com això. Darrera de cada casa, de cada família i de cada situació hi ha una historia i unes vivències personals de les què la gent no n'ha de fotre res. I al no poder saber-les se les inventen sense pensar en el mal que poden fer a terceres persones, (fills per exemple). No, les coses no funcionen així. Jo tinc la meva vida privada, i unes filles que m'estimo i respecto molt, i no vull que els compliquin la vida amb tonteries externes que no tenen cap ni peus i només els hi poden fer mal. O és que si lligo amb algú, també la tinc que anar passejant per tot arreu perquè la vegin bé? Doncs no, com més vulguin saber les xafarderes, menys sabran, i el que han de fer és rentar primer la roba de casa abans de recollir la bugada dels altres. 

I per cert, que no em busquin coses rares, perquè a mi em van les dones, i n’hi ha que ho poden certificar, però, les xafarderes es quedaran amb les ganes i tampoc sabran qui son les que ho poden dir. I a dia d'avui, encara no tinc ganes, ni tinc intenció de canviar figues per cigales.  

Espero que quedi clar, i que ningú em faci comentaris sobre això, perquè tot el que havia de dir sobre aquest tema ja ho he dit aquí. Punt i final.          

El Watergate del Periodismo (La Vanguardia 18/07/2011)

El Watergate británico no tiene como protagonista a un presidente o a un partido, sino a tres de las grandes instituciones del país: los políticos, la policía y la prensa. Sobre todo, la prensa. Porque así como los ciudadanos desconfiaban ya de la honestidad y eficacia de sus líderes y de sus fuerzas del orden, ahora han perdido casi por completo la fe en los periódicos: cuatro de cada cinco ciudadanos dicen que ya no se fían de lo que les cuenten.

El primer ministro David Cameron ha quedado muy tocado por el gravísimo error de juicio de contratar como jefe de comunicaciones de Downing Street a Andy Coulson, un hombre de Murdoch que había sido director del News of the World cuando empezó el escándalo de las escuchas; Scotland Yard ha quedado tocado porque muchos de sus agentes cobraban dinero a cambio de facilitar información a los periodistas, incluidas cuestiones de seguridad nacional como los movimientos de la reina; pero sobre todo la prensa ha quedado tocada, y además en el peor momento posible, cuando la circulación y la publicidad han caído notablemente, los jóvenes se pasan a medios electrónicos y la mayoría de las cabeceras registra pérdidas. Un auténtico desastre.

El volcán ha estallado ahora, pero todo empezó a fraguarse hace mucho tiempo, de hecho con la aparición de los primeros teléfonos móviles. "Eran analógicos –cuenta un veterano periodista que, como casi todo el mundo en este roñoso caso, prefiere mantenerse anónimo porque Murdoch sigue siendo un hombre poderoso–, y no había más que comprar un escáner por ochenta euros y sentarse en un banco delante del palacio de Buckingham para escuchar las conversaciones de la reina, del duque de Edimburgo, de Carlos y Diana, de Carlos y Camila... Para los tabloides fue como el descubrimiento de la rueda o de la electricidad, los elevó a una nueva dimensión".

Para entender el escándalo hay que situarse en una sociedad que sigue siendo enormemente clasista, donde ni el establishment político de Londres ni la aristocracia rural entienden en absoluto las aspiraciones de lo que llaman todavía con un cierto desprecio las lower classes, las clases bajas. Quienes sí las entienden perfectamente son los tabloides, que tienen en ellas su principal audiencia con un menú de chismorreo picante, chicas en topless y escándalos financieros y sexuales de políticos, deportistas y famosos, de gente que tiene más dinero que ellos, pero también se hunde en el fango.

En Francia, los políticos hacen la pelota a los intelectuales, y en Estados Unidos, al dinero. Pero en Gran Bretaña tanto conservadores como laboristas se han sentido obligados a cortejar a la prensa sensacionalista, porque actúa como un vaso comunicante entre el poder y los millones de votantes de las clases trabajadoras a los que no entienden en absoluto, y a los que sólo se sienten capaces de llegar a través de los tabloides, prometiendo dureza contra los delincuentes o restricciones a la inmigración.

Desde que compró primero el News of the World, en 1969, y más tarde The Sun, Murdoch canalizó esa necesidad de los políticos británicos y ofreció a sus cabeceras más cutres como intermediarios entre Downing Street y las masas de votantes más pobres, menos cultos y educados, los protagonistas de las películas de Ken Loach y Mike Leigh, la antítesis del prototipo aristocrático inglés de Retorno a Brideshead.

Impulsó a Margaret Thatcher a cambio de que le ayudara en la guerra contra los sindicatos de la prensa, a Blair a cambio de que se resistiera a la adopción del euro y le hiciera un hueco en el mercado televisivo a expensas de la BBC, y a Cameron a cambio de que diera luz verde a la adquisición del canal BSkyB, que tiene los derechos del fútbol, lo cual le habría proporcionado un virtual monopolio del sector sin tener en cuenta los intereses de los consumidores.

Murdoch tenía a Cameron totalmente en el bolsillo. No sólo le persuadió de que contratase a Coulson como su jefe de comunicaciones, sino que el premier fue invitado de honor en su yate, a sus fiestas de Navidad y a la boda de Rebekah Brooks (la consejera delegada de News Internacional que dimitió el viernes y fue detenida ayer), comportándose como un cortesano más en torno a un rey Sol de la política del Reino Unido que ni siquiera era británico.

Con la aparición de los móviles, los periodistas de los tabloides encontraron una nueva y poderosísima arma para enterarse de los trapos sucios de los famosos y –en especial el News of the World– la utilizaron sin ningún tipo de escrúpulos y con el consentimiento tácito del poder contra Hugh Grant, Jude Law, Sienna Miller, Wayne Rooney... También contra políticos, que no se atrevían a levantar la voz porque sabían que había dossiers sobre ellos con indiscreciones de todo tipo que era mejor que permanecieran ocultas.

"Trabajar en un tabloide –explica un redactor ya jubilado– es como trabajar en la CIA o el KGB, los directores y los subdirectores tienen teléfonos codificados porque saben que están pinchados por la competencia para enterarse de qué exclusivas van a dar al día siguiente, y robárselas, el nivel de paranoia es indescriptible".

Que los tabloides sobornasen a policías, hicieran chantaje a políticos y violaran impunemente la privacidad de los ciudadanos se consideraba normal, era parte del orden establecido. ¿Por qué, entonces, ha estallado ahora el escándalo? En parte, a que Murdoch había acumulado muchos enemigos. Pero sobre todo se trata de una victoria del periodismo de investigación por parte de The Guardian, que ha desafiado el intento de Scotland Yard y Downing Street de echar tierra sobre el tema de las escuchas y ha conseguido poco a poco fuentes aquí y allá.

No ha habido una única garganta profunda, pero sí un goteo constante de noticias que ha acabado socavando los cimientos. Poco a poco, a lo largo de los últimos años, The Guardian ha ido sacando historias sobre el pago de compensaciones a víctimas de las escuchas, hasta que finalmente dio con la mina de oro que hizo que todo se derrumbara como un castillo de naipes: el pinchazo del teléfono de Milly Dowler, la niña que fue secuestrada y asesinada en el 2002. El hecho de que los mensajes de su buzón de voz fueran borrados por un detective privado que trabajaba para el News of the World, y que su familia concibiera así falsas esperanzas de que estuviera viva, asqueó a la opinión pública y cambió de la noche a la mañana las reglas del juego.

El problema es que en este momento la gente no hace distinciones, y toda la profesión periodística ha quedado contaminada. La prensa de calidad ha destapado el Watergate británico, pero el protagonista de este Watergate es la propia prensa.

INFILTRATS (Imma Merino - El Punt 18 Juny 2011) i punt de vista personal sobre això.

"Circula un vídeo penjat al Youtube en què es veu un grup d'homes i dones que conformen clarament un món a part dins de la recent manifestació de protesta davant del Parlament de Catalunya. No sé si volien passar per “indignats” o alguna cosa semblant, però el seu físic (quins catxes!), la vestimenta (la disfressa ningú se l'empassa, són uns “indignats” molt mudats) i sobretot l'actitud (es percep que, un cop han estat identificats com a “aliens”, no saben què fer) fan evident que pertanyen a un altre món. De fet, diguem-ho clarament, es nota que són policies infiltrats, de manera que no poden estranyar els crits enregistrats al vídeo: “Secreta, idiota, creus que no es nota?” I tant que és nota. Moltíssim. Les imatges mostren que el càmera els filma amb la intenció de fer visibles aquells que els manifestants han identificat com a instigadors d'una violència que havia donat peu a les càrregues policials. Un comentari inscrit a les imatges els assenyala com els “manifestants” violents, els quals, agrupant-se en el seu aïllament, semblen a l'espera d'alguna cosa que, de fet, arriba: un grup de policies els protegeix i se'ls emporta amb ells. És cert que cap imatge mostra l'acció violenta que uns manifestants els atribueix, però la mateixa presència dels “infiltrats” crea tensió. Aquells que defensen l'ús de la força per protegir les institucions democràtiques argumentaran, suposo, que la “infiltració policial” és una de les estratègies per controlar els individus que poden alterar la seguretat. Que curiós, però, que sempre que hi ha “infiltrats” es crea violència. I ja que s'ha repetit tant la paraula aquests dos últims dies, diré que això també és “indignant”... És ben possible que alguns “indignats” participin de la temptació de la violència que la majoria del moviment rebutja, però hi ha una pregunta a fer-se: a qui beneficia (i a qui perjudica) la violència a l'entorn del Parlament? No està servint per desprestigiar el moviment 15-M? El desprestigi es propaga com la pesta bubònica."

Si encara no l'han censurat es pot veure aquí el video. 

Per: Agustí Viader

Aquests temes són molt peluts de tractar perquè es pot ferir la susceptibilitat tant dels detractors com dels que estan d'acord amb aquestes pràctiques. Personalment crec que és jugar brut fer servir aquestes tècniques d'actuació policial perquè l'únic que busquen és posar a la majoria de la gent no implicada en contra dels qui suposadament fan els aldarulls, i donar una resposta fàcil als qui governen per justificar les càrregues policials. Fàcil és saber si els ha donat resultat aquesta tàctica perquè només s'ha de parlar amb la gent i veure el que en pensaven fa quinze dies dels indignats i el que en pensen ara. Oi que ha canviat la valoració? Si a sobre hi afegeixes les declaracions del President de la Generalitat comparant els incidents de la Ciutadella amb la Kale Barroka, l'estima cap els indignats cau en picat. Excel·lent treball dels serveis propagandístics del Govern que ara podran tenir un xic més de ma ample per acabar amb el moviment dels indignats.

Només voldria afegir un apunt final; quan veieu a la tele que ha hagut aldarulls a les manifestacions independentistes, a les celebracions de Canaletes, a Plaça Catalunya o a qualsevol acte que resulti incòmode pels qui manen, no feu una valoració precipitada del que us ensenyen perquè no sempre s'ajusta a la realitat. És veritat que moltes vegades grups radicals, totalment aliens al que es celebra, aprofiten aquests actes per fer de les seves, però del que també podeu estar segurs és de què els infiltrats també hi son, i si convé actuen. Ara, res a dir quan ho fan per trobar culpables i actuar amb rapidesa per evitar mals majors quan les coses es compliquen, però quan els infiltrats són els instigadors dels aldarulls per ordre dels superiors, llavors la cosa canvia i molt.                  

LLUNY

Dorms. Ets aquí al meu costat i no et reconec. Si estiro el braç et podria tocar però no goso. De fet ets aquí però ets lluny, molt lluny, mai ho havies estat tant.

Dorms. La boca mig oberta amb aquell gest que tant m’agrada. Els cabells esvalotats. Dorms, somies? No ho se. Somiïs o no el teu cap no és aquí, ni dormida ni desperta, segueix lluny, tant lluny com mai hauria pensat.

Dorms. Que puc fer? Voldria que tot fos un malson i que acabés en el moment en què obrissis els ulls, però sé que no serà així. Et despertaràs i seguiràs tant lluny com avui i segurament tant com demà.

De moment tu dorm, amb aquest gest meravellós, i jo et miraré per sentir-te a prop.

SENSACIONS DE DOS DIES MOLT INTENSOS

A un quart de quatre, la Rosa i jo anem cap a l’Ajuntament. La sortida del bus està prevista per dos quarts. Lloretencs esperats, i altres de no tant, ja son allà. Ens toca pujar a un bus ple de tossencs amb l’alcaldessa al davant. Finalment el nostre bus s’omple i anem directes a Barcelona, l’altre bus farà la parada a Blanes.

A la ciutat la cua d’autobusos és important i fa preveure una diada molt interessant. Riuades de gent amb senyeres, estelades, pancartes i tota mena d’equipament de manifestant es dirigeix cap al Passeig de Gràcia. Arribats al lloc on havíem d’esperar la passada de la capçalera per incorporar-nos veiem que és ple i que tothom ja ha envaït la calçada central per tant també ens hi afegim. L’altre autocar també arriba i hem fet un grupet maco. Una hora i mitja d’espera al sol, amb calor, però amb molt bon ambient i per fi comencem a caminar. La marxa transcorre amb tranquil·litat i sense incidents, només a la radio escoltem que en Montilla ha marxat entre enpentes i crits, poca cosa. Gent del Roselló cridant que sense Catalunya Nord no hi ha nació, els de Perpinyà han portat el rètol de la entrada del poble, un que diu que demà serà holandès, balls de bastons, grallers, castellers, pares amb nens, minusvàlids entusiastes, un que fa servir la pancarta d’altres manifestacions canviant la data amb boli, uns que al nostre pas despleguen una estelada de tres pisos de llarga des del balcó. És curiós com al mig de tanta i tanta gent pots trobar coneguts i fins i tot companys de feina. Els de Lloret comencem a cantar “L’estaca” i molts ens segueixen; els de Lloret cantem el “Toquen a córrer” i ens quedem sols. Arribem a la fi del recorregut cansats i amb un mal de peus horrorós però contents amb la sensació d’haver estat protagonistes d’un dia històric. Mes d’un milió de persones és per estar molt orgullosos, oi?

En arribar a casa des de Barcelona, em connecto a la xarxa a la recerca de les primeres impressions. ABC titola: “Montilla preside una manifestación independentista” . Me’n vaig a dormir. L’endemà ABC no titola res. Simplement ha fet desaparèixer la noticia i en el seu lloc ha deixat un video en un racó que diu: “las imagenes de la manifestación de ayer en Barcelona”. Vaig al quiosc. ABC mostra en portada una immensa bandera espanyola a doble pàgina ( i també amb doble sentit) i de la moguda de Barcelona, res de res a portada. A El País on line llegeixo: “156.000 personas (según EFE) recorren las calles de Barcelona”. Si aquesta quantitat ja érem només a la cluilla entre Passeig de Gràcia i València penso jo fent servir la mateixa tàctica manipuladora que ells. A la televisió no es queden enrere. Tele 5 i TV1 només parlen de l’atac a Montilla per part d’uns indesitjables. Tot el demés queda en segon terme. Poc després Montilla en directe treu ferro als fets i diu que no va ser per tant. A la SER només existeix el futbol, no hi ha res mes de que fer ressò. A TV3 en Lluis Llach està fins als collons de què les seves cançons mes antigues encara tinguin tanta vigència. Em sap greu dir-ho, però vistos els antecedents, crec que encara n’estarà un temps mes abans no assolim alguna cosa. Tant bé que ens ho hem passat, tant cívics com hem estat, i a la Espanya immobilista i capciosa ens amaguen no fos cas que algú ens entengués.

Després d’un dissabte ple d’emocions nacionalistes, arriba un diumenge futbolero.

Per anar a veure la final de la copa del món, vaig fer com tots els altres dies, es a dir, anar a veure el partit del mundial que toca i prou, perquè al hora de decidir qui volia que guanyés, els sentiments eren molt contradictoris. Per una part, em costava molt, molt, anar contra uns jugadors (els del Barça) als que estimo com si fossin la meva pròpia família, però en aquest cas estaven representant allò que tanta urticària em provoca. D’altra banda els meus, en altres èpoques, admirats holandesos, fa un any enrere tenien mes jugadors del Madrid a la selecció que la mateixa selecció espanyola. Per tant tot plegat era un embolic, i el millor era fer d’espectador neutral com fins al moment.

Anant de camí cap al local on veig tots els partits de futbol, la manifestació massiva d’espanyolisme taurí i folklòric que m’anava trobant em feia venir ganes d’exiliar-me el mes lluny possible, i em feia témer el pitjor si a la fi era la “roja” qui guanyava. Conciutadans, de qui no m’ho esperava, lluïen amb orgull la castissa elàstica vermella, i es dirigien amb pressa cap a la seva pantalla predilecta per gaudir de l’event. En arribar a lloc, em trobo el local col·lapsat, ple d’adolescents guarnits i cridaners, em sento com si em trobés al mig d’un concert dels Jonas Brothers, no se pas que seria pitjor. Per sort als habituals ja ens guarden taula. Per sort també la parafernàlia dels himnes i totes aquestes collonades ja havia passat. Després d’un partit futbolísticament horrorós (les finals solen ser-ho), el que es preveia succeeix i “la roja” guanya el mundial, per tant, és moment de fotre el camp cap a casa abans que l’estampida de toros que es dirigeix cap a la riera no ens enganxi.

Veig a Intereconomia les imatges de Xavi i Puyol corrent pel camp amb la senyera, i els comentaris dels anomenats periodistes em treuen de polleguera. Els fa mal que els catalans mostrin amb orgull la seva ensenya, en canvi obvien per complert que Villa faci el mateix amb l’asturiana o Ramos hagi passejat fa dos anys l’andalusa arreu. I li donen voltes i voltes al tema fins que se sent un concluent: “hoy es la noche de España y al que no le guste que se joda”. Després penso: si Javi Martínez i Llorente haguessin lluït amb orgull l’ikurrinya potser els agafa un infart amb les senyeres i les ikurrinyes pululant al seu aire! Evidentment quan surten les senyeres al camp, els “periodistes” no recorden (o no volen recordar)que la selecció estatal ha jugat amb cinc catalans d’inici i sis al final.

El mes dolent de tot plegat és que una selecció plena de jugadors catalans ha jugat una mala passada a tots aquells que vint-i-quatre hores abans havíem manifestat el nostre amor a la terra pels carrers de Barcelona. Una victòria d’una selecció que va fer que només unes hores després de la manifestació del sentiment català es produís la manifestació del sentiment contrari en el mateix escenari. El calendari ha volgut que aquesta coincidència hagi ofegat en part l’expressió d’un sentiment de catalanisme que, com ha quedat demostrat, els mitjans de comunicació afins a la unitat estatal s’encarregaran d’amagar amb el triomf de “la roja” a Sud-Àfrica. Qui deia que l’esport no és política?

Avui al mati ja no es veuen tants de toros pel carrer, n’hi ha de dispersos però ja no fan tant mal d’ulls com ahir a la nit quan anava tot el remat junt.