DAVID BOWIE - SPACE ODDITY

Publicació: 11 de juliol de 1969

Llistes: EUA: #15   Regne Unit: #1 (2 setmanes)

"Space Oddity" és una cançó de David Bowie, llançada durant un moment d'intensa excitació per l'exploració espacial, particularment al voltant de l'alunizatge de l'Apollo 11. Va ser llançada inicialment per Philips Records com a primera pista del seu segon àlbum d'estudi "David Bowie". Llançada com a single, la cançó va rebre elogis de la crítica i es va convertir en el primer èxit en llista de vendes de Bowie al Regne Unit. Les seves reedicions posteriors el 1972 i el 1975 van consolidar encara més el seu èxit en llistes, culminant amb la seva primera posició al Regne Unit el 8 de novembre de 1975.

"Space Oddity" narra la història del Major Tom, un astronauta que emprèn un viatge a l'espai però perd la comunicació amb la Terra. En una entrevista del 2003 amb la revista Performing Songwriter, David Bowie va revelar la veritable inspiració darrere de "Space Oddity". Contràriament al que es creia popularment, la cançó no va ser directament inspirada per l'alunizatge a la lluna, tot i que el seu llançament va coincidir amb l'esdeveniment. Enlloc d'això, Bowie va atribuir la seva creació a les seves experiències veient la pel·lícula de Stanley Kubrick "2001: Una odissea de l'espai". Va confessar que estava "fora del seu cap" per les drogues durant múltiples projeccions de la pel·lícula, cosa que va encendre el seu procés creatiu. Malgrat la seva associació amb l'alunizatge a la lluna, Bowie va reconèixer la ironia del seu ús com a música de fons per a l'esdeveniment, considerant la narrativa trista del Major Tom i el seu aïllament a l'espai contraproduent. Tot i així, va expressar gratitud per la inclusió de la cançó, tot i que els emissors no van reconèixer la seva rellevància temàtica amb l'alunizatge.

La interpretació de "whose shirt you wear" com a argot anglès per a "de quin equip de futbol ets seguidor?" aporta un punt de vista interessant al significat de la lletra, i suggereix que fins i tot en l’immensitat de l'espai, les preocupacions terrestres persisteixen, com l'amor pel teu equip de futbol, destacant la importància a la societat, especialment britànica, de ser seguidor d'un equip.

"Space Oddity" va ser acompanyada per tres vídeos musicals diferents, cadascun dirigit per directors diferents, mostrant la visió artística multifacètica de David Bowie. La primera versió, dirigida per Malcolm J. Thomson, mostrava Bowie interpretant un astronauta i va formar part del seu film promocional de 1969, "Love You Till Tuesday". El 1972, Mick Rock va dirigir una altra versió, mostrant Bowie tocant una guitarra acústica entre imatges evocadores del control de missió. Rock, conegut principalment com a fotògraf, va contribuir a diversos vídeos de Bowie durant aquest període, incloent-hi "Life On Mars?" i "The Jean Genie". La tercera entrega, dirigida per David Mallet el 1979, es va crear específicament per a l'espectacle de Cap d'Any "The Will Kenny Everett Ever Make It To 1980?" Aquesta versió va veure Bowie col·laborant amb Hans Zimmer al piano per a una nova interpretació de la cançó, mostrant l'evolució contínua de Bowie com a artista a través de diferents mitjans.

"Space Oddity" va desencadenar una sèrie de seqüeles i derivats, continuant la saga del Major Tom. "Ashes to Ashes" va proporcionar un seguiment el 1980, on el Major Tom interactua de nou amb la Terra. Després, el 1983, "Major Tom (Coming Home)" de Peter Schilling va oferir una altra perspectiva del viatge del Major Tom, arribant a un notable #14 a les llistes dels EUA. La trilogia va concloure el 1995 amb "Hello Spaceboy" de l'àlbum de Bowie "Outside", que va arribar al #12 al Regne Unit. La narrativa va continuar evolucionant el 2003 amb "Mrs. Major Tom" de K.I.A., oferint una perspectiva única de l'esposa del Major Tom. Aquestes seqüeles demostren l'impacte durador i la fascinació amb la història del Major Tom, captivant audiències a través de les generacions.

DAVID BOWIE - SPACE ODDITY

Released: July 11, 1969

Charted:  US: #15    UK: #1 (2 weeks)

"Space Oddity" is a song by David Bowie, released during a time of intense space exploration excitement, particularly around the Apollo 11 Moon landing. It was first released by Philips Records as the opening track of his second studio album “David Bowie”. Released as a single, the song received critical acclaim and became Bowie's first chart hit in the UK. Its subsequent reissues in 1972 and 1975 further solidified its chart success, culminating on his first number one position in the UK on November 8, 1975. 

"Space Oddity" narrates the tale of Major Tom, an astronaut who embarks on a journey into space but loses communication with Earth. In a 2003 interview with Performing Songwriter magazine, David Bowie revealed the true inspiration behind "Space Oddity." Contrary to popular belief, the song wasn't directly inspired by the moon landing, although its release coincided with the event. Instead, Bowie attributed its creation to his experiences watching Stanley Kubrick's film "2001: A Space Odyssey." He confessed to being "out of his gourd" on drugs during multiple viewings of the film, which sparked his creative process. Despite its association with the moon landing, Bowie acknowledged the irony of its use as background music for the event, considering the song's somber narrative of Major Tom's isolation in space. Nonetheless, he expressed gratitude for the song's inclusion, even if its thematic relevance to the moon landing was overlooked by broadcasters.

The interpretation of "whose shirt you wear" as English slang for "what football team are you a fan of?" adds an interesting point of view to the meaning of the lyrics, and suggests that even in the vastness of space, earthly concerns persist, such as the love for your football team, highlighting the importance in society, British in particular, of be a fan of a team.

"Space Oddity" was accompanied by three distinct music videos, each helmed by different directors, showcasing David Bowie's multifaceted artistic vision. The first rendition, directed by Malcolm J. Thomson, featured Bowie portraying an astronaut and was part of his 1969 promotional film, "Love You Till Tuesday." In 1972, Mick Rock directed another version, capturing Bowie strumming an acoustic guitar amidst imagery reminiscent of mission control. Rock, primarily known as a still photographer, contributed to several of Bowie's videos during this period, including "Life On Mars?" and "The Jean Genie." The third iteration, directed by David Mallet in 1979, was created specifically for the New Year's Eve show, "The Will Kenny Everett Ever Make It To 1980?" This version saw Bowie collaborating with Hans Zimmer on piano for a new rendition of the song, showcasing Bowie's ongoing evolution as an artist across different mediums.

"Space Oddity" sparked a series of sequels and spin-offs, continuing the saga of Major Tom. "Ashes to Ashes" provided a follow-up in 1980, where Major Tom once again interacts with Earth. Then, in 1983, Peter Schilling's "Major Tom (Coming Home)" offered another perspective on Major Tom's journey, reaching a remarkable #14 on the US charts. The trilogy concluded in 1995 with "Hello Spaceboy" from Bowie's album "Outside," which reached #12 in the UK. The narrative continued to evolve in 2003 with K.I.A.'s "Mrs. Major Tom," offering a unique perspective from Major Tom's wife. These sequels demonstrate the enduring impact and fascination with Major Tom's story, captivating audiences across generations.

 

MADONNA - VOGUE

Publicació: 27 de març de 1990

Llistes: EUA: #1 (3 setmanes)  Regne Unit: #1 (4 setmanes)

"Vogue" és una cançó de dance-pop de Madonna, llançada el 1990. Tot i que la cançó fomenta l'expressió personal i prendre el control de la pròpia vida, el seu tema principal gira al voltant del voguing, un estil de ball que va sorgir de la cultura ballroom de la comunitat LGBTQ+  de la ciutat de Nova York.

La lletra de "Vogue" fa referència a diversos personatges icònics del món de Hollywood i la moda, i la cançó es va convertir en sinònim de l'estil de ball voguing, que implica fer poses i moviments elaborats. El videoclip de Madonna per a "Vogue" va popularitzar encara més l'estil de ball i va homanetjar la indústria de la moda, mostrant aspectes glamurosos i coreografies inspirades en l'escena ballroom.

La inspiració per a "Vogue" va venir de les experiències de Madonna mentre sortia de festa amb la seva amiga Debi Mazar, que va observar la bogeria pel voguing entre els ballarins. Madonna i el seu productor, Shep Pettibone, van col·laborar en la cançó, amb Madonna expressant el seu desig de posar-li el nom de "Vogue". Inicialment, Pettibone tenia reserves sobre la temàtica de la cançó, considerant el voguing una mica passat de moda en aquell moment. No obstant, la visió de Madonna i el ritme i les lletres enganxoses de la cançó la van convertir en un fenomen cultural i un dels èxits més icònics de Madonna.

La secció quasi-rap icònica cap al final, on Madonna llista noms clàssics de Hollywood com "Greta Garbo i Monroe, Dietrich i DiMaggio", és un dels aspectes més memorables de la cançó. Madonna pronuncia aquests noms amb un sentit de reverència, destacant la classe i l'admiració associades amb aquests personatges llegendaris de l'època daurada de Hollywood.

Inicialment pensada com a cara B del senzill "Keep It Together", "Vogue" va rebre un canvi de destí quan el productor Shep Pettibone la va posar per als executius de la discogràfica Sire. Reconeixent el potencial indiscutible de la cançó, els executius van decidir que "Vogue" era massa bona per ser relegada a una cara B. En conseqüència, van idear un pla per promocionar-la i llançar-la com a senzill independent.

Tot i que l'àlbum "I'm Breathless" es va inspirar en la pel·lícula "Dick Tracy", i "Vogue" va ser inclosa en aquest disc, la senyalització de "I'm Breathless" com un "àlbum dolent" és subjectiva i no està universalment acceptada pels crítics o els fans. L'àlbum va servir com a complement a la interpretació de Madonna a la pel·lícula "Dick Tracy", la qual va protagonitzar al costat de Warren Beatty. El personatge de Madonna a la pel·lícula, Breathless Mahoney, va influir en el tema i el so de l'àlbum, que tenia una vibra retro-cabaret que reflectia l'ambient dels anys 1930 del film.

El videoclip de "Vogue" va ser dirigit per David Fincher, conegut pel seu treball al cinema i en videoclips musicals. Filmada en blanc i negre, el vídeo ret homenatge al glamour i la sofisticació de l'edat daurada de Hollywood, complementant perfectament el tema i la lletra de la cançó. Els comentaris de Madonna durant una entrevista a Nightline sobre la prohibició de la nuesa als videoclips musicals de MTV destaquen la inconsistència percebuda en les polítiques de censura de la xarxa. Va assenyalar que malgrat l'objecció de MTV a la nuesa, van permetre que es mostrin imatges d'ella amb un vestit transparent en el vídeo. La negativa de Madonna a complir amb la sol·licitud de MTV de suprimir l’imatge demostra el seu compromís amb l'expressió artística i la seva disposició a desafiar les normes establertes.

Des del punt de vista crític, "Vogue" ha estat rebuda amb apreciació des del seu llançament; els crítics han elogiat la seva naturalesa d'himne i l'han inclòs com un dels punts culminants de la discografia de Madonna. "Vogue" ni tan sols havia de ser un single, però es va convertir en un dels èxits definitoris en la seva carrera, i en la seva exitosa entrada als anys 90, després de formar part de la sagrada trilogia dels anys 80 amb Michael Jackson i Prince.

MADONNA - VOGUE 

Released: March 27, 1990

Charted:  US: #1 (3 wks)  UK: #1 (4 wks)

"Vogue" is a dance-pop song by Madonna, released in 1990. While the song does encourage self-expression and taking control of one's life, its main theme revolves around voguing, a dance style that originated from the LGBTQ+ ballroom culture in New York City.

The lyrics of "Vogue" reference various iconic figures from the world of Hollywood and fashion, and the song became synonymous with the voguing dance style, which involves striking poses and elaborate movements. Madonna's music video for "Vogue" further popularized the dance style and celebrated the fashion industry, featuring glamorous looks and choreography inspired by the ballroom scene.

The inspiration for "Vogue" came from Madonna's experiences while clubbing with her friend Debi Mazar, who noticed the voguing craze among the dancers. Madonna and her producer, Shep Pettibone, collaborated on the song, with Madonna expressing her desire to name it "Vogue." Pettibone initially had reservations about the song's theme, considering voguing to be somewhat passé at the time. However, Madonna's vision and the song's infectious beat and catchy lyrics propelled it to become a cultural phenomenon and one of Madonna's most iconic hits. 

The iconic quasi-rap section towards the end of "Vogue," where Madonna lists off classic Hollywood names like "Greta Garbo and Monroe, Dietrich and DiMaggio," is one of the most memorable aspects of the song. Madonna delivers these names with a sense of reverence, highlighting the class and admiration associated with these legendary figures from the golden era of Hollywood.

Originally intended as the B-side to Madonna's single "Keep It Together," "Vogue" received a change of fate when producer Shep Pettibone played it for record company executives at Sire. Recognizing the song's undeniable potential, the executives decided that "Vogue" was too good to be relegated to a B-side. Consequently, they devised a plan to promote and release it as a standalone single.

While Madonna's album "I'm Breathless" was inspired by the movie "Dick Tracy," and "Vogue" was included on this album, the characterization of "I'm Breathless" as a "crap album" is subjective and not universally agreed upon by critics or fans. The album served as a complement to Madonna's role in the film "Dick Tracy," in which she starred alongside Warren Beatty. Madonna's character in the movie, Breathless Mahoney, influenced the album's theme and sound, which had a retro-cabaret vibe reflecting the film's 1930s setting.

The music video for "Vogue" was directed by David Fincher, known for his work in film and music videos. Filmed in black-and-white, the video pays homage to the glamour and sophistication of the golden age of Hollywood, perfectly complementing the song's theme and lyrics. Madonna's comments during an interview on Nightline regarding MTV's ban on nudity in music videos highlight the perceived inconsistencies in the network's censorship policies. She pointed out that despite MTV's objection to nudity, they allowed shots of her wearing a see-through dress in the "Vogue" video to be aired. Madonna's refusal to comply with MTV's request to remove the shot demonstrates her commitment to artistic expression and her willingness to challenge established norms.

Critically, "Vogue" has been met with appreciation ever since its release; reviewers have praised its anthemic nature and listed it as one of Madonna's career highlights “Vogue” wasn't even supposed to be a single, but it became one of the defining hits of Madonna's career and her successful entry into the '90s, after being part of the sacred '80s trilogy with Michael Jackson and Prince.

 

NEIL DIAMOND / UB40 - RED RED WINE

Versió de Neil Diamond Publicada: 1967

Llistes: EUA: #62

Versió UB40 Publicada: 8 d'agost de 1983

Llistes: EUA: #1 (1 setmana)   Regne Unit: #1 (3 setmanes)

"Red Red Wine" és una cançó originalment escrita i interpretada per Neil Diamond el 1967. La versió d’UB40 del tema el 1983 el va impulsar al número 1 de les llistes del Regne Unit i va aconseguir un èxit moderat als Estats Units. La seva reedició el 1988 va obtenir encara més èxit, arribant al primer lloc del Billboard Hot 100. La lletra lloa el vi i la seva capacitat per fer oblidar els problemes.

La versió original de Neil Diamond va tenir un recorregut interessant després que deixés el segell Bang Records el 1968. Malgrat la sortida de Diamond, el segell va continuar llançant els seus senzills, sovint millorant-los amb instruments i veus de fons gravades de nou, fins i tot sense la participació o l'aprovació de Diamond. En el cas de "Red Red Wine," Bang Records va afegir un cor de fons a la pista. Malgrat això, la versió de Diamond va aconseguir arribar al número 62 de la llista del Billboard Hot 100 el 1968. Billboard la va descriure com una "ballada folklòrica original i fascinant", mentre que Cash Box va elogiar-ne la "qualitat suau", amb una narrativa melancòlica i una interpretació vocal dramàtica dins d'un arranjament ben estilitzat.

La versió d'UB40 va començar com una versió de la cançó de reggae del 1969 de Tony Tribe, que va arribar al número 46 de les llistes del Regne Unit. Curiosament, UB40 no eren conscients dels origens de la cançó fins després que la seva versió encapçalés les llistes. El cantant principal Ali Campbell va mencionar al llibre "1000 UK #1 Hits": "La cosa divertida de la cançó és que només la coneixíem com una cançó de reggae. No teníem ni idea que Neil Diamond l'hagués escrit." Aquest sentiment va ser reiterat per Terence "Astro" Wilson, que va confirmar: "Fins i tot quan vam veure el crèdit d'escriptura que deia N. Diamond, pensàvem que era un artista jamaicà anomenat Negus Diamond o alguna cosa semblant."

"Red Red Wine" d'UB40 no va aconseguir inicialment un èxit rotund a Amèrica en el moment del seu llançament el 1983. La cançó va experimentar un ressorgiment al país durant l'estiu de 1988 quan l'emissora de ràdio de Phoenix KKFR va començar a posar-la regularment, incloent-la en el seu segment "Petició més popular de la setmana". Aquest ressorgiment inesperat va provocar tensions amb el promotor d'UB40, Charlie Minor, que tenia la intenció de centrar-se en el llançament de la seva col·laboració amb Chrissie Hynde, "Breakfast In Bed", que ja era un èxit al Regne Unit. Aleshores l'emissora rival de Phoenix KZZP també va començar a posar "Red Red Wine", fent que es propagués a altres emissores d'arreu del país. Com a resultat, el segell discogràfic d'UB40 va decidir rellançar-la com a senzill, i finalment va arribar al número 1 al mes d'octubre. Malgrat aquest èxit, "Breakfast In Bed" també es va llançar com a single però va ser eclipsada per la popularitat de "Red Red Wine".

El vídeo musical mostra el cantant principal Ali Campbell bevent cervesa en lloc de vi negre. Filmada en un pub local de Birmingham, Anglaterra, la banda va convidar homes d'una fàbrica propera a unir-se a ells com a figurants, pagant la seva consumició al bar a canvi dels seus serveis. Filmada al matí, la major part dels treballadors contractats ja estaven intoxicats al migdia. Segons una informació del moment, en tornar al treball, van ser immediatament acomiadats, tot i que més tard van ser readmesos. Dirigit per Bernard Rose, conegut pel seu treball en els vídeos d'UB40 i en el clip "Relax" de Frankie Goes To Hollywood, el vídeo en blanc i negre mostra l'ambient del pub i la interpretació de la banda.

Neil Diamond, tot i expressar admiració per la versió d'UB40, mai ha comunicat directament el seu agraïment a la banda. Ali Campbell va mencionar en una entrevista amb Billboard que Diamond probablement ha guanyat considerables ingressos amb l'èxit de la cançó, però no ha mostrat reconeixement a la versió d'UB40 ni tan sols amb una targeta de agraïment.

NEIL DIAMOND / UB40 - RED RED WINE

Neil Diamond version Released: 1967 

Charted: US: #62 

UB40 version Released: August 8, 1983

Charted:  US: #1 (1 week)  UK: #1 (3 weeks)

"Red Red Wine" is a song originally written and performed by Neil Diamond in 1967. UB40's cover of the track in 1983 propelled it to No. 1 in the UK charts and garnered moderate success in the United States. Its 1988 re-release saw even greater success, reaching the top spot on the Billboard Hot 100. The lyrics sing the praises of wine, and its ability to make you forget your problems.

Neil Diamond's original version of "Red Red Wine" faced an interesting journey after he left the Bang Records label in 1968. Despite Diamond's departure, the label continued to release his singles, often enhancing them with newly recorded instruments and background vocals, even without Diamond's involvement or approval. In the case of "Red Red Wine," Bang Records added a background choir to the track. Despite this, Diamond's version managed to reach No. 62 on the Billboard Hot 100 chart in 1968. Billboard described it as a "compelling, original folk-flavored ballad," while Cash Box praised its "softie" quality, featuring a melancholic narrative and a dramatic vocal performance within a well-styled arrangement.

UB40's rendition of "Red Red Wine" began as a cover of the 1969 reggae version by Tony Tribe, which reached No. 46 in the UK charts. Interestingly, UB40 was unaware of the song's origins until after their cover topped the charts. Lead singer Ali Campbell mentioned in the book "1000 UK #1 Hits": "The funny thing about the song is we only knew it as a reggae song. We had no idea that Neil Diamond wrote it." This sentiment was echoed by Terence "Astro" Wilson, who confirmed: "Even when we saw the writing credit which said N. Diamond, we thought it was a Jamaican artist called Negus Diamond or something."

UB40's "Red Red Wine" didn't initially soar in America upon its release in 1983. The song experienced a revival in America during the summer of 1988 when the Phoenix radio station KKFR began playing it regularly, featuring it on their "Most Popular Request Of The Week" segment. This unexpected resurgence led to tensions with UB40's promotion man, Charlie Minor, who had intended to focus on the release of their collaboration with Chrissie Hynde, "Breakfast In Bed," which was already a hit in the UK. However, the rival Phoenix station KZZP also picked up "Red Red Wine," causing it to spread to other stations across the country. As a result, UB40's label decided to re-release it as a single, and it eventually reached #1 in October. Despite this success, "Breakfast In Bed" received a single release but was overshadowed by the popularity of "Red Red Wine."

The music video for "Red Red Wine" features lead singer Ali Campbell drinking beer instead of red wine. Filmed in a local Birmingham, England pub, the band invited men from a nearby factory to join them as extras, paying their bar bill in exchange for their services. Shot in the morning, most of the hired hands were intoxicated by noon. Reports suggest that upon returning to work, they were immediately fired, although later reinstated. Directed by Bernard Rose, known for his work on UB40's videos and Frankie Goes To Hollywood's "Relax" clip, the black-and-white video captures the pub's atmosphere and the band's performance.

Neil Diamond, despite expressing admiration for UB40's cover of the song has never directly communicated his appreciation to the band. Ali Campbell mentioned in an interview with Billboard that Diamond has likely made considerable earnings from the song's success, yet he has not acknowledged UB40's rendition with so much as a thank-you card.