DEXYS MIDNIGHT RUNNERS - GENO

Publicada: 14 de març de 1980

Llistes: Regne Unit: #1 (2 setmanes)

"Geno" és un senzill dels Dexys Midnight Runners llançat el 1980. La cançó ret homenatge al cantant de soul Geno Washington i es realitza en l’estil reminiscent del Ram Jam Band de Washington. Kevin Rowland i Kevin Archer van col·laborar en la cançó, amb Rowland creant la lletra per a la música d'Archer.

Tot i la resistència inicial d'EMI, la seva discogràfica, Dexys Midnight Runners es van mantenir ferms en la seva decisió de llançar "Geno" per sobre de "Breakin' Down the Walls of Heartache" com a senzill. Aquesta decisió va ser un èxit significatiu per a la banda, ja que el single va arribar al número u de les llistes del Regne Unit el 3 de maig i es va mantenir allà durant dues setmanes. Finalment, "Breakin' Down the Walls of Heartache" va ser la cara B del disc.

El record de Kevin Rowland de veure Geno Washington al Railway Hotel de Harrow serveix com a inspiració per a la lletra  de "Geno". La cançó recorda vívidament l'experiència, destacant l'autenticitat de la lletra. Tot i tenir només 15 anys en aquell moment i estar envoltat de nens més grans, Rowland va quedar profundament influït per l'atmosfera i l'energia de l'espectacle. Reflexionant sobre l'esdeveniment, reconeix que potser no va ser el millor concert al qual va assistir, però el seu impacte en ell va ser significatiu, acabant per conduir a la creació de la cançó.

La inclusió del crit "¡Geno! ¡Geno! ¡Geno!" al principi i al final de la cançó afegeix un toc autèntic, fent ressò de l'atmosfera entusiasta de les actuacions en directe de Geno Washington. Aquest crit, pres del soroll de la multitud a l'àlbum en directe de Van Morrison "It's Too Late to Stop Now", fa homenatge a la presència escènica enèrgica de Washington i a l'emoció generada entre el públic abans de les seves actuacions. A més, el riff del saxofon a "Geno" pren inspiració de "(I Gotta) Hold on to My Love" de Washington.

L'autenticitat de les escenes del vídeo amb la banda corrent per carrerons i saltant sobre barreres de tiquets de l'estació de tren, no era només per l'espectacle. Segons Al Archer, membre de la banda, ells mateixos van fer aquestes coses.

"Geno" de Dexys Midnight Runners potser va ser una sensació al Regne Unit, però el seu impacte no es va sentir als EUA a causa de limitacions de distribució. La banda assoliria més tard l'èxit internacional amb el seu èxit de 1983 "Come On Eileen", que va encapçalar les llistes als EUA i es va convertir en un element habitual a MTV.

DEXYS MIDNIGHT RUNNERS - GENO

Released: March 14, 1980

Charted:  UK: #1 (2 weeks)

"Geno" is a single by Dexys Midnight Runners released in 1980. The song pays homage to soul singer Geno Washington and is performed in a style reminiscent of Washington's Ram Jam Band. Kevin Rowland and Kevin Archer collaborated on the song, with Rowland crafting the lyrics to Archer's music. 

Despite initial resistance from EMI, their record label, Dexys Midnight Runners stood firm in their decision to release "Geno" over "Breakin' Down the Walls of Heartache" as a single. This choice was a significant success for the band, as the single reach the number one on the UK Singles Chart on May 3 staying there for two weeks. Finally "Breakin' Down the Walls of Heartache" was the B-side of the single. 

Kevin Rowland's recollection of seeing Geno Washington at the Railway Hotel in Harrow serves as the inspiration for the lyrics of "Geno." He vividly remembers the experience, emphasizing the authenticity of the lyrics. Despite being only 15 years old at the time and surrounded by older kids, Rowland was deeply influenced by the atmosphere and energy of the performance. Reflecting on the event, he acknowledges that it may not have been the greatest concert he attended, but its impact on him was significant, ultimately leading to the creation of the song.

The inclusion of the "Geno! Geno! Geno!" chant at the beginning and end of the song adds an authentic touch, echoing the enthusiastic atmosphere of Geno Washington's live performances. This chant, sampled from crowd noises on Van Morrison's live album "It's Too Late to Stop Now," pays homage to Washington's energetic stage presence and the excitement generated among the audience before his performances. Additionally, the saxophone riff in "Geno" draws inspiration from Washington's "(I Gotta) Hold on to My Love".

The authenticity of the scenes in the "Geno" video, featuring the band running around alleyways and jumping over railway station ticket barriers, wasn't just for show. According to Al Archer, the band member, they actually did those things themselves. 

Dexys Midnight Runners' "Geno" may have been a UK sensation, but its impact wasn't felt in the US due to distribution limitations. The band would later achieve international success with their 1983 hit "Come On Eileen," which topped the charts in the US and became a fixture on MTV.

 

THE JAM - DOWN IN THE TUBE STATION AT MIDNIGHT

Publicada: 13 d'octubre de 1978

Llistes: Regne Unit: #15

"Down in the Tube Station at Midnight" és un single de The Jam, llançat al mercat a l'octubre de 1978 com el segon senzill del seu tercer àlbum, "All Mod Cons". El single inclou una versió de "So Sad About Us" de The Who a la cara B, com a homenatge a Keith Moon, que va morir el mes anterior al llançament del disc. La contraportada del single també inclou una fotografia del bateria dels Who. Originalment, Paul Weller volia excloure "Down in the Tube Station at Midnight" de l'àlbum, sentint que l'arranjament no s’havia desenvolupat completament durant la gravació. No obstant, el productor del disc, Vic Coppersmith-Heaven, el va convèncer del contrari, i es va convertir en una de les cançons destacades de l'àlbum.

"Down in the Tube Station at Midnight" retrata vívidament l'experiència esgarrifosa d'un home que es converteix en víctima d'un atac violent mentre espera l'últim tren cap a casa en una estació del metro de Londres. La lletra pinta un quadre sombrí dels agressors, descrits com emanant olors de pubs i presó, així com la seva afiliació amb ideologies d'extrema dreta. Els pensaments del protagonista es dirigeixen a la seva esposa mentre contempla la possibilitat de no arribar a casa, lamentant la pèrdua de les seves claus i el malentès que la seva absència podria causar. La cançó captura un sentiment de vulnerabilitat i por davant de la violència urbana, reflectint les tensions socials i polítiques de l'època.

El viatge de Paul Weller des de la idealització de Londres fins a sentir-se desenganyat és palpable en la narrativa de la cançó. Les seves experiències personals, incloent-hi els seus viatges d'adolescent de Woking a la capital amb una gravadora per captar l'atmosfera dels carrers, acabant en el frenetic ritme de la gravació de discos amb les seves incessants gires promocionals, van canviar la seva perspectiva. Aquest esgotament personal el va influenciar quan va escriure la cançó, donant-li un toc crú i amarg. La decisió de retractar la perspectiva d'un treballador ordinari, brutalment atacat per skinheads de camí a casa, estaria relacionada amb el moment d'esgotament de Weller, mentre que la inclusió dels sons de l'estació de St John's Wood a la cançó, podria ser un homenatge a aquells primers viatges de joventut amb la gravadora.

El llançament de "Down in the Tube Station at Midnight" coincideix amb un període turbulent de la història de Londres, caracteritzat per la decadència urbana i els aldarulls socials. La ciutat lluitava amb els efectes de la despoblació i la declinació econòmica, creant una atmosfera de desolació i deteriorament. En aquest context, el moviment punk va sorgir com una veu de dissidència, amb bandes com The Clash, Sex Pistols i The Jam capturant l'esperit dels temps amb la seva música. La cançó es submergeix en la divisió dins del propi moviment punk, amb les seves faccions d'esquerra i dreta lluitant per influència enmig del context d'incertesa política i desafiaments econòmics.

El racisme era un problema generalitzat durant aquest temps, amb el Front Nacional guanyant força infiltrant-se en diversos aspectes de la societat, incloent-hi la subcultura punk. Les bandes es veien obligades a prendre una posició en contra de l'extrema dreta, sovint enfrontant-se a represàlies violentes dels seus seguidors extremistes. Enmig d'aquest context d'agitació social, Londres va experimentar una cultura de disturbis, exacerbada per incidents com l'Enfrontament de Notting Hill i la Batalla de Lewisham, així com conflictes en curs com el hooliganisme futbolístic i els bombardejos de l'IRA. "Down in the Tube Station at Midnight" destaca com un himne poderós contra el racisme.

Tot i enfrontar-se a una prohibició d'emissió per part de la BBC a causa de la seva percebuda "naturalesa pertorbadora", la cançó es va convertir en el segon èxit dels Jam al Top 20 del Regne Unit. La controvèrsia al voltant de la cançó, incloent-hi la crítica del locutor de ràdio de Radio 1, Tony Blackburn, sobre el focus del punk en la violència, subratlla les tensions socials i el discurs polaritzador que envoltava el moviment punk.

THE JAM - DOWN IN THE TUBE STATION AT MIDNIGHT

Released: October 13, 1978

Charted:  UK: #15 

"Down in the Tube Station at Midnight" is a single by The Jam, released in October 1978 as the second single from their third album, "All Mod Cons". The 7inch featured a cover version of The Who's "So Sad About Us" on the B-Side, as a tribute to Keith Moon who died the month prior to the single’s release. The back cover of the single includes also a photograph of the Who’s drummer. Originally, Paul Weller wanted to exclude "Down in the Tube Station at Midnight" from the album, feeling the arrangement hadn't fully developed during recording. However, the record's producer, Vic Coppersmith-Heaven, convinced him otherwise, and it became a standout track on the album.

"Down in the Tube Station at Midnight" vividly portrays the harrowing experience of a man who becomes the victim of a violent assault while waiting for the last train home in a London Underground station. The lyrics paint a grim picture of the attackers, described as emanating the odors of pubs and prison, as well as their affiliation with right-wing ideologies. The protagonist's thoughts turn to his wife as he contemplates the possibility of not making it home, lamenting the loss of his keys and the potential misunderstanding his absence may cause. The song captures a sense of vulnerability and fear in the face of urban violence, reflecting the social and political tensions of the time.

Paul Weller's journey from idealizing London to feeling disillusioned is palpable in the song's narrative. His personal experiences, including his teenage travels from Woking to the capital with a tape recorder to capture the atmosphere of the streets, ending up in the grueling pace of recording records with his incessant promotional tours, changed his perspective. That personal exhaustion influenced him when he wrote the song, giving it a raw and bitter touch. The choice to portray the perspective of an ordinary worker, brutally attacked by skinheads on his way home, would be related to Weller's moment of exhaustion, while the inclusion of the sounds of St John's Wood Station in the song, could be a tribute to those first trips of youth.

The release of "Down in the Tube Station at Midnight" coincided with a turbulent period in London's history, characterized by urban decay and societal unrest. The city was grappling with the effects of depopulation and economic decline, creating an atmosphere of desolation and decay. Against this backdrop, the punk movement emerged as a voice of dissent, with bands like The Clash, Sex Pistols and The Jam capturing the spirit of the times with their music. The song delves into the division within the punk movement itself, with its left-wing and right-wing factions vying for influence amid the backdrop of political uncertainty and economic challenges. 

Racism was a pervasive issue during this time, with the National Front gaining momentum and permeating various aspects of society, including the punk subculture. Bands were compelled to take a stance against the far right, often facing violent reprisals from extremist followers. Against this backdrop of social unrest, London experienced a riot culture, exacerbated by incidents such as the Notting Hill Riot and the Battle of Lewisham, as well as ongoing conflicts such as football hooliganism and the IRA bombings. "Down in the Tube Station at Midnight" stands out as an anti-racism anthem.

Despite facing a BBC airplay ban due to its perceived "disturbing nature," the song became The Jam's second UK Top 20 hit. The controversy surrounding the song, including Radio 1 DJ Tony Blackburn's criticism of punk music's focus on violence, underscores the societal tensions and polarizing discourse surrounding the punk movement. 

 

SIMON & GARFUNKEL - SCARBOROUGH FAIR / CANTICLE

Publicació: 10 d'octubre de 1966 (àlbum) febrer de 1968 (single)

Llistes: EUA: #11

"Scarborough Fair" és una balada tradicional anglesa que presenta una sèrie de tasques impossibles donades a un antic amant que resideix a Scarborough, al nord de Yorkshire. Ewan MacColl es va fer ressó el 1947 d’una melodia que interpretava Mark Anderson, un miner jubilat de Middleton-in-Teesdale, al comtat de Durham, Anglaterra. Al llarg dels anys, la cançó ha estat enregistrada per diversos músics, incloent-hi la versió icònica de Simon & Garfunkel a la dècada de 1960, que la van aprendre de Martin Carthy, una figura destacada en l'escena de la música folk.

Carthy va aprendre la cançó d'un llibre de cançons de MacColl i Seeger i la va incloure al seu àlbum homònim de 1965. El mateix any, Paul Simon va aprendre "Scarborough Fair" de Martin Carthy mentre estava a Londres. Simon & Garfunkel van incorporar la cançó al seu repertori, combinant-la amb "Canticle", una reelaboració de la lletra de la cançó antimilitar de Simon de 1963 "The Side of a Hill", posada a una nova melodia principalment composta per Art Garfunkel. La peça combinada, "Scarborough Fair/Canticle", va servir com a pista principal del seu àlbum de 1966 "Parsley, Sage, Rosemary and Thyme" i va guanyar més popularitat després de ser inclosa a la banda sonora de la pel·lícula "The Graduate" el 1968.

Carthy va acusar Simon d'apropiar-se del seu arranjament sense donar-li crèdit. El 2000, Simon va fer un gest amistós convidant Carthy a interpretar la cançó junts en un espectacle a Londres. Carthy va acceptar la invitació, deixant de banda les seves diferències. Simon va admetre que la seva versió de la cançó estava molt influenciada per l'arranjament de Martin Carthy, però no era conscient de la necessitat de reconèixer-ho com a tal. Posteriorment, Simon va arribar a un acord monetari amb l'editor de Carthy, amb la intenció que rebes una part. No obstant això, més endavant es va saber que Carthy no va rebre ni un cèntim de l'acord.

Scarborough Fair era un esdeveniment reconegut a l'Anglaterra medieval, conegut per atreure comerciants, artistes i visitants de diverses regions. La fira, que durava 45 dies i començava anualment el 15 d'agost, era una trobada important per al comerç i l'entreteniment. Amb el temps, "Scarborough Fair" va evolucionar cap a una cançó folk popular, cantada pels bardes mentre viatjaven de poble en poble, fent més palesa la seva importància cultural en el folklore anglès. Avui, Scarborough segueix sent una ciutat tranquil·la amb un passat ple d'història, orgullosa del seu ric llegat històric.

SIMON & GARFUNKEL - SCARBOROUGH FAIR / CANTICLE

Released: October 10, 1966 (album) February 1968 (single)

Charted:  US: #11 

"Scarborough Fair" is a traditional English ballad featuring a series of impossible tasks given to a former lover who resides in Scarborough, North Yorkshire. The melody was collected by Ewan MacColl in 1947 from Mark Anderson, a retired lead miner from Middleton-in-Teesdale, County Durham, England. Over the years, the song has been recorded by various musicians, including the iconic version by Simon & Garfunkel in the 1960s. They learned it from Martin Carthy, a prominent figure in the folk music scene.

Carthy had picked up the song from a songbook by MacColl and Seeger and included it on his self-titled 1965 album. The same year Paul Simon learned "Scarborough Fair" from Martin Carthy while in London. Simon & Garfunkel incorporated the song into their repertoire, pairing it with "Canticle," a reworking of the lyrics from Simon's 1963 anti-war song "The Side of a Hill," set to a new melody primarily composed by Art Garfunkel. The combined piece, "Scarborough Fair/Canticle," served as the lead track on their 1966 album "Parsley, Sage, Rosemary and Thyme" and gained further popularity after being featured in the soundtrack of the film "The Graduate" in 1968.

Carthy accused Simon of appropriating his arrangement without credit. In 2000, Simon extended an olive branch by inviting Carthy to perform the song together at a show in London. Carthy accepted the invitation, setting aside their differences for the collaborative performance. Simon admitted that his version of the song was heavily influenced by Martin Carthy's arrangement, but he was unaware of the necessity to credit it as such. Subsequently, Simon reached a monetary settlement with Carthy's publisher, intending for Carthy to receive a share. However, it later emerged that Carthy did not receive any portion of the settlement.

Scarborough Fair was a renowned event in Medieval England, known for attracting traders, entertainers, and visitors from various regions. The fair, lasting 45 days and commencing annually on August 15th, was a significant gathering for commerce and entertainment. Over time, "Scarborough Fair" evolved into a popular folk song, sung by bards as they traveled from town to town, further embedding its cultural significance in English folklore. Today, Scarborough remains a tranquil town with a storied past, embodying its rich historical legacy.