DAVID BOWIE - SOUND AND VISION

Publicació: 11 de febrer de 1977

Llistes d’èxits: Regne Unit: #3 · Estats Units: #69

Publicada com a single principal del revolucionari àlbum “Low” de David Bowie, “Sound and Vision” va suposar un canvi radical en el so i l’estructura de la seva música. Coproduïda per Bowie i Tony Visconti, la cançó va ser enregistrada en dues ubicacions clau: primer al Château d’Hérouville, a França, al setembre de 1976, i posteriorment als Hansa Studios de Berlín Occidental, a l’octubre i novembre del mateix any.

“Sound and Vision” s’obre com una peça instrumental, amb capes que s’hi van afegint progressivament —sintetitzadors, percussió i cors— abans que la veu principal de Bowie aparegui després d’un minut i mig, un moviment altament inusual per a un single pop. Quan finalment entra la veu, és en forma d’un cant melangiós i relaxat, amb lletres que reflecteixen aïllament, depressió i renaixement creatiu. Bowie va descriure la cançó com el desig de “ser posat en una habitació petita i freda amb un blau omnipotent a les parets i cortines a les finestres”.

L’arranjament, tot i el to introspectiu, amaga la seva melancolia sota una instrumentació optimista. Inclou una secció intencionadament kitsch amb cordes de sintetitzador, que recorda la música “easy listening” antiga, i una floritura de saxòfon que delata el sentit de la ironia de Bowie. Els cors van ser enregistrats per Mary Hopkin, llavors esposa de Visconti, i Brian Eno, la influència ambiental del qual es nota arreu de la peça.

El procés d’enregistrament de “Sound and Vision” (i de tot Low) va ser innovador. Bowie va aplicar un mètode en tres fases que havia desenvolupat mentre treballava amb Iggy Pop a “The Idiot” aquell mateix any: primer es gravaven les bases instrumentals, després els overdubs (capas addicionals), i per últim la lletra i les veus. Aquest enfocament, fortament influenciat pels mètodes experimentals d’Eno, permetia espontaneïtat i improvisació, elements clau en l’obra de Bowie de finals dels 70.

Editat per RCA Records, el senzill va tenir èxit comercial, arribant al número 3 de la llista britànica, malgrat la manca de promoció per part de Bowie i el segell. A més, la BBC el va fer servir en tràilers televisius, consolidant encara més la seva presència en la cultura popular.

“Low”, l’àlbum del qual prové la cançó, va ser el onzè treball d’estudi de Bowie i el primer de la seva cèlebre Trilogia de Berlín (seguida per “Heroes” i “Lodger”). Tot i que RCA es va mostrar inicialment sorprès pel so avantguardista i en va retardar la sortida fins al gener de 1977, l’àlbum va rebre aclamació crítica i un bon rendiment comercial, arribant al número 2 al Regne Unit i al 11 als EUA. Més endavant, Bowie va descriure “Low” com una nova manera de veure la vida, un sentiment que es veu clarament en la textura sonora i lírica de “Sound and Vision”.

DAVID BOWIE - SOUND AND VISION

Released: February 11, 1977

Charts: UK: #3  US: #69 

Released in February 1977 as the lead single from David Bowie’s groundbreaking album “Low”, “Sound and Vision” marked a radical shift in both sound and structure for the artist. Co-produced by Bowie and Tony Visconti, the track was recorded across two key locations: Château d’Hérouville in France in September 1976, and later completed at Hansa Studios in West Berlin that October and November.

“Sound and Vision” opens as an instrumental, slowly layering elements—synths, percussion, and backing vocals—before Bowie’s lead vocal finally enters after a minute and a half, a highly unconventional move for a pop single. When the vocal does appear, it’s delivered in a laid-back croon, underscoring lyrics that reflect isolation, depression, and creative rebirth. Bowie described the song as being about “wanting to be put in a little cold room with omnipotent blue on the walls and blinds on the windows.”

The arrangement, though introspective in tone, masks its melancholy in upbeat instrumentation. There’s a deliberately cheesy string-machine section, reminiscent of vintage easy listening, and a playful saxophone flourish that hints at Bowie’s sense of irony. Backing vocals were provided by Mary Hopkin, Visconti’s then-wife, and Brian Eno, whose ambient influence is felt throughout.

The recording process for “Sound and Vision” (and all of “Low”) broke new ground. Bowie utilized a “three-phase” process he had developed while working on Iggy Pop’s “The Idiot” earlier that year: backing tracks were laid down first, then overdubs, with lyrics and vocals added last. This approach, heavily influenced by Eno’s experimental methods, allowed for spontaneity and improvisation, elements that would become key to Bowie’s late-’70s work.

Released by RCA Records, the single was a commercial success, reaching #3 on the UK Singles Chart, despite a lack of promotion from either Bowie or the label. It was also used by the BBC in television trailers, further embedding it in public consciousness. 

“Low”, the album from which “Sound and Vision” comes, was Bowie’s 11th studio release and the first of his famed Berlin Trilogy (followed by “Heroes” and “Lodger”). Though RCA Records was initially shocked by the album’s avant-garde sound and delayed its release until January 1977, it was met with critical acclaim and solid commercial performance, peaking at #2 in the UK and #11 in the US. Bowie later referred to “Low” as a new way of looking at life, a sentiment that resonates strongly within the sonic and lyrical textures of “Sound and Vision.”

DAVID BOWIE - FASHION

Publicació: 24 d’octubre de 1980

Llistes d’èxits: Regne Unit: #5 · Estats Units: #70

“Fashion” és una cançó d’art-rock ballable i mordaç de David Bowie, publicada com a segon senzill del seu catorzè àlbum d’estudi, “Scary Monsters (and Super Creeps)”. Coproduïda per Bowie i el seu col·laborador habitual Tony Visconti, va ser la última cançó completada per a l’àlbum, tot i que va començar com una paròdia reggae titulada “Jamaica”. Va arribar al cinquè lloc a les llistes britàniques i al número 70 als Estats Units, convertint-se en la primera entrada de Bowie a les llistes americanes en tres anys.

El tema destaca per una secció rítmica tensa i musculosa, amb una actuació memorable del guitarrista Robert Fripp. El piano va ser interpretat per Roy Bittan, membre de l’E Street Band de Bruce Springsteen, que estava gravant en un estudi adjacent al Power Station de Nova York. Inicialment, Bowie volia descartar la cançó, però Visconti el va convèncer de continuar, veient-hi un gran potencial comercial. L’endemà, Bowie va tornar amb la lletra acabada i el ja icònic “beep beep”, extret d’una composició seva oblidada de 1970 anomenada “Rupert the Riley”.

A nivell líric, “Fashion” actua com una sàtira de l’escena de la moda, tot mostrant una atracció i repulsió alhora cap als seus codis socials estrictes. Bowie critica l’obsessió per seguir les tendències, qualificant els fanàtics de l’estil de feixistes i al·ludint a una “goon squad” (una colla de matons). Segons el mateix Bowie, la cançó és una mena de successora espiritual de “Dedicated Follower of Fashion” dels Kinks (1966), i reflecteix la seva fascinació ambivalent pel món de la moda: “Ara sembla que ser a la moda és una vocació més que no pas una elecció.”

El videoclip, dirigit per David Mallet, es va filmar al Hurrah, un club nocturn de Nova York amb llegat punk (famos per una baralla de Sid Vicious el 1978). El clip mostra Bowie i la seva banda com matons elegants, intercalats amb escenes de ballarins assajant i una cua de New Romantics fora d’un menjador social. Entre els extres hi havia May Pang, exparella de John Lennon i futura esposa de Visconti. Com en el vídeo de “Ashes to Ashes”, Bowie fa una sèrie de gestos estilitzats que acaben sent imitats per la multitud, reforçant el tema de l’adoració idolàtrica i l’ansietat per la influència. El vídeo acaba amb una metàfora visual impactant: els ballarins copiant servilment els moviments de Bowie, una crítica directa al cicle interminable de persecució de tendències.

Tot i sovint quedar a l’ombra de la potència emocional i simbòlica d’”Ashes to Ashes”, “Fashion” brilla per dret propi com una masterclass de minimalisme disco post-punk. El groove hipnòtic, propulsat per la secció rítmica Davis/Murray, i la interpretació vocal de Bowie—entre la burla, el carisma i la fredor distant—fan de la cançó una peça icònica. La seva frase “turn to the left / turn to the right” es va convertir en una mena d’eslògan, especialment quan es va utilitzar en la cloenda dels Jocs Olímpics de Londres 2012, amb Kate Moss, Naomi Campbell i Georgia May Jagger desfilant al seu ritme. Els organitzadors van intentar que Bowie hi actués en directe, però ell va declinar l’oferta, fidel a la seva naturalesa cada cop més reclosa i enigmàtica.

DAVID BOWIE - FASHION

Released: October 24,1980

Charts: UK: #5  US: #70 

“Fashion” is a biting, danceable art-rock track by David Bowie, released on 24 October 1980 as the second single from his fourteenth studio album, “Scary Monsters (and Super Creeps)”. Co-produced by Bowie and long-time collaborator Tony Visconti, it was the final track completed for the album, having originated as a reggae parody titled “Jamaica”. The song reached #5 on the UK Singles Chart and #70 in the US, becoming Bowie’s first American chart entry in three years.

The track features a taut, muscular rhythm section and a standout performance by Robert Fripp on guitar. Piano duties were handled by Roy Bittan of Bruce Springsteen’s E Street Band, who was recording in the adjacent studio during sessions at the Power Station in New York. Bowie himself considered scrapping the track until Visconti urged him to finish it, convinced it had commercial potential. Bowie returned the next day with a completed lyric and the iconic “beep beep” hook—originally used in a forgotten 1970 Bowie composition, “Rupert the Riley.”

Lyrically, “Fashion” operates as a satirical commentary on the fashion scene, simultaneously drawn to and repelled by the industry’s rigid social codes. Bowie skewers the obsession with trend conformity, labeling style zealots as “fascists” and invoking the ominous-sounding “goon squad”. In his own words, the track was a kind of spiritual successor to The Kinks’ 1966 track “Dedicated Follower of Fashion”, and reflects his conflicted fascination with the fashion world: “It seems now to be replaced by an insidious grim determination to be fashionable, as though it’s actually a vocation.”

The David Mallet-directed video was shot at Hurrah, a New York nightclub with a punk legacy (once the site of a notorious 1978 Sid Vicious bar brawl). The clip combine Bowie and his band—presented as stylish street thugs—with dancers rehearsing and a lineup of New Romantics outside a soup kitchen. Among the extras was May Pang, former partner of John Lennon and future wife of Visconti. As in the video for “Ashes to Ashes,” Bowie performs a series of stylized gestures that are ultimately mimicked by the crowd, underlining the song’s theme of reluctant idol worship and the anxiety of influence. The video closes with a haunting visual metaphor: the dancers slavishly adopting Bowie’s moves, underlining the very cycle of trend-chasing the song critiques.

Although often overshadowed by the surreal imagery and emotional pull of “Ashes to Ashes”, “Fashion” holds its own as a masterclass in post-punk disco minimalism. The groove—propelled by the Davis/Murray rhythm section—is hypnotic, and Bowie’s vocal performance balances mockery, charisma, and aloof cool. His line “turn to the left / turn to the right” became a catchphrase of sorts, especially after the song was revived for the London 2012 Olympics Closing Ceremony, where Kate Moss, Naomi Campbell, and Georgia May Jagger strutted down the catwalk to it. Although the organizers tried to convince Bowie to appear live, he declined—true to his increasingly reclusive persona.

DAVID BOWIE - LIFE ON MARS?

Publicació: 22 de juny de 1973

Llistes d’èxits: Regne Unit: #3

“Life on Mars?” és una de les cançons més emblemàtiques i enigmàtiques de David Bowie, publicada per primera vegada al seu àlbum “Hunky Dory” de 1971 i llançada com a single el 22 de juny de 1973, assolint el número 3 a les llistes britàniques. Va ser coproduïda per Bowie i Ken Scott, i enregistrada el 6 d’agost de 1971 als Trident Studios de Londres. El van acompanyar Mick Ronson (guitarra i arranjaments de corda), Trevor Bolder (baix), Mick Woodmansey (bateria) i Rick Wakeman (piano). Bowie mateix la considerava la gran de les sessions de “Hunky Dory”.

Musicalment, “Life on Mars?” és una balada glam rock amb tocs de cabaret i art rock, caracteritzada per una estructura harmònica complexa que recorda als clàssics de Broadway. L’orquestració cinematogràfica de Mick Ronson aporta una sensació de grandesa creixent, culminant en un final gairebé hollywoodià.

La lletra narra la història d’una noia jove desil·lusionada que va al cinema buscant escapar-se de la realitat, però es troba amb una pel·lícula que reflecteix la seva pròpia frustració i desencant. Les imatges són surrealistes i fragmentades—com ara “Mickey Mouse has grown up a cow” (Mickey Mouse ha crescut com una vaca)

 o “Rule Britannia is out of bounds” (La regla Britannia està fora de límits)— i ofereixen una crítica caleidoscòpica a la cultura popular, als mitjans i a la decadència social. Bowie la va descriure com “la reacció d’una noia sensible als mitjans de comunicació”, simbolitzant l’aïllament i el desig d’un món millor, concretat en la pregunta emocional: “Hi ha vida a Mart?”. La BBC la va qualificar com una de les lletres més estranyes mai escrites, comparant-la amb una pintura de Salvador Dalí per la seva càrrega surrealista.

Curiosament, l’origen de la cançó rau en un intent frustrat de traducció. Bowie havia estat convidat a escriure una lletra en anglès per a la cançó francesa “Comme d’habitude”, que més tard es convertiria en “My Way” de Frank Sinatra, gràcies a Paul Anka. Quan la seva versió fou rebutjada, Bowie va decidir reutilitzar l’estructura harmònica per crear “Life on Mars?”, concebuda com una paròdia de “My Way”. Les notes del disc fins i tot creditaven la peça com a “inspirada per Frankie” (referint-se a Sinatra).

Per promocionar el single del 1973, el fotògraf Mick Rock va dirigir un videoclip icònic amb Bowie maquillat i vestit amb un vestit turquesa, cantant davant un fons blanc minimalista. Aquesta imatge s’ha convertit en una de les més icòniques de la seva carrera visual.

Amb els anys, la cançó ha estat versionada per molts artistes, destacant la seva versatilitat i aura misteriosa. Barbra Streisand en va fer una versió el 1974 que Bowie va qualificar sarcàsticament de “terriblement dolenta”. La cantant Lorde en va oferir una interpretació molt celebrada als Brit Awards del 2016 com a homenatge a Bowie, acompanyada per membres de la seva banda final. També en va fer una versió en portuguès Seu Jorge per a la pel·lícula “The Life Aquatic with Steve Zissou”, i Anni-Frid Lyngstad (d’ABBA) la va gravar en suec amb el títol “Liv på Mars?”.

Tot i que sovint es confon amb una cançó de ciència-ficció pel seu títol, Bowie va aclarir que la referència a “Mart” era metafòrica, vinculada a la fascinació mediàtica per la cursa espacial EUA-URSS. En el fons, “Life on Mars?” és una meditació profunda sobre l’evasió, la confusió cultural i el desig existencial, amb una ambigüitat i una emoció que continuen captivant generacions.

DAVID BOWIE - LIFE ON MARS?

Released: June 22, 1973

Charts: UK: #3 

“Life on Mars?” is one of David Bowie’s most iconic and enigmatic songs, first released on his 1971 album “Hunky Dory” and later issued as a single on 22 June 1973, where it peaked at #3 on the UK Singles Chart. The song was co-produced by Bowie and Ken Scott and recorded on 6 August 1971 at Trident Studios in London. Backing Bowie on the track were Mick Ronson (guitar and string arrangements), Trevor Bolder (bass), Mick Woodmansey (drums), and Rick Wakeman (piano). Bowie himself considered it the Big One of the “Hunky Dory” sessions.

Musically, “Life on Mars?” is a glam rock ballad infused with cabaret and art rock elements, structured with complex chord changes that echo the style of classic show tunes. Its cinematic arrangement, particularly Mick Ronson’s orchestration, gives it a grandeur that builds toward a soaring, almost Hollywood-like finale.

Lyrically, the song tells the story of a disillusioned young girl who goes to the cinema in search of escape, only to find the film reflects the disappointing reality she lives in. The surreal and fragmented imagery – “Mickey Mouse has grown up a cow,” “Rule Britannia is out of bounds” – offers a kaleidoscopic critique of popular culture, the media, and social decay. Bowie described it as “a sensitive young girl’s reaction to the media”, representing her sense of alienation and her yearning for something more – the emotional resonance of the title question: “Is there life on Mars?” The BBC once called it “one of the strangest lyrics ever”, likening it to a Salvador Dalí painting in its surrealism.

The song has its origins in a musical detour. Bowie was initially asked to write English lyrics for “Comme d’habitude”, a French song that was later adapted into “My Way” by Paul Anka and made famous by Frank Sinatra. Bowie’s version was rejected, but he later repurposed its chord progression and structure into “Life on Mars?”, creating what he saw as a parodic response. The “Hunky Dory” liner notes cheekily credit the song as being “inspired by Frankie”.

To promote the 1973 single, photographer Mick Rock directed a music video featuring Bowie in make-up and a turquoise suit, performing against a stark white backdrop—an image that has since become iconic in Bowie’s visual legacy.

Over the decades, “Life on Mars?” has been covered by a wide range of artists, highlighting its adaptability and mystique. Barbra Streisand recorded a version in 1974, which Bowie famously derided as “bloody awful”. Lorde performed a widely acclaimed rendition at the 2016 Brit Awards as a tribute to Bowie, backed by members of his final touring band. The song was also recorded in Portuguese by Seu Jorge for Wes Anderson’s The Life Aquatic with Steve Zissou, and Anni-Frid Lyngstad of ABBA recorded a Swedish version titled “Liv på Mars?”

Although often mistaken for a science-fiction song due to its title, Bowie clarified that the “Mars” reference was metaphorical, drawn from media fascination with the US-Soviet space race rather than any literal exploration of the red planet. At its heart, “Life on Mars?” is a profound meditation on escapism, cultural confusion, and existential yearning, with its ambiguity and emotional depth allowing it to resonate uniquely with each listener.

 BILLY JOEL - DON’T ASK ME WHY

Publicada: 24 de juliol de 1980

Llistes: Estats Units: #19

“Don’t Ask Me Why” és un single de Billy Joel de l’any 1980, llançat com a tercer tema del seu àlbum “Glass Houses”. Estilísticament diferent de la resta del disc, que majoritàriament aposta per un so més dur i influenciat pel new wave, aquesta cançó destaca com una peça eclèctica de pop amb tocs llatins, fusionant ritmes afro-cubans, instrumentació acústica i tocs de guitarra flamenca. Va arribar al número 19 del Billboard Hot 100 i va passar dues setmanes al número 1 de la llista Adult Contemporary.

Joel la va escriure després de passar un temps a Madrid, i la influència de la cultura espanyola es fa sentir al llarg de tota la composició. Ell mateix la va descriure com un “comentari en flux de consciència”, inspirat per experiències viscudes tant a Europa com a Nova York. La lletra critica de manera subtil una dona pretensiosa que sembla haver oblidat els seus orígens humils. Joel juga amb la seva pronunciació intencionadament incorrecta de “ask” com “axe”, en al·lusió al seu accent de Long Island, per contrastar amb l’afectació sofisticada de la dona (que fins i tot “parla en francès”, en referència a la seva altra cançó “C’était Toi”).

Musicalment, la cançó incorpora instruments de percussió llatins com shakers, maracas, castanyoles i claves, que marquen un compàs de 5/4, donant-li un ritme sincopat i gairebé de bossa nova. El piano de Joel es manté en segon pla, excepte per un breu però elaborat solo al pont central, que ell va descriure com un fragment amb 15 pianos superposats. L’arranjament ha estat comparat amb les obres de Paul McCartney (especialment de l’època de Wings) i Paul Simon, per la seva lleugeresa melòdica i sofisticació rítmica.

Un dels elements més curiosos de la gravació és l’ús de sabates de taló com a percussió. Joel i el productor Phil Ramone buscaven capturar un so espanyol autèntic, i quan Joel va veure que la recepcionista de l’estudi, Laura Doty, duia talons, li va demanar les sabates i va marcar el ritme —amb les mans— damunt d’una taula al vestíbul de A&R Records.

Joel va adaptar la melodia d’una maqueta inacabada anomenada “The Prime of Your Life”, que també va aportar fragments melòdics per a una altra de les seves cançons: la doo-wop “The Longest Time”. Tot i que “Glass Houses” es va concebre principalment com una resposta al new wave rock, “Don’t Ask Me Why” anticipava els camins més retro i experimentals que Joel exploraria en àlbums posteriors com “The Nylon Curtain” i “An Innocent Man”.

BILLY JOEL - DON’T ASK ME WHY

Released: July 24, 1980

Charts:  US: #19  

“Don’t Ask Me Why” is a 1980 single by Billy Joel, released as the third single from his “Glass Houses” album. Stylistically distinct from the rest of the album’s harder-edged, new wave-inspired rock, this song stands out as an eclectic, Latin-flavored pop tune that fuses Afro-Cuban rhythms, acoustic instrumentation, and flamenco-style accents. It reached #19 on the Billboard Hot 100 and spent two weeks at #1 on the Adult Contemporary chart.

Joel wrote the song after spending time in Madrid, and the influence of Spanish culture is felt throughout the track’s sound and style. He described it as a “stream-of-consciousness commentary” inspired by experiences in Europe and New York, specifically addressing a pretentious woman who has seemingly forgotten her humble origins. While the lyrics are figurative, they take a subtle jab at affected sophistication, illustrated by Joel’s deliberate mispronunciation of “ask” as “axe”—a nod to his Long Island accent, exaggerated in contrast to the woman’s pretentiousness (she even “speaks in French,” referencing his track “C’était Toi”).

Musically, the track features Latin percussion instruments such as shakers, maracas, castanets, and claves, which click along in 5/4 time, giving it a syncopated, bossa nova-esque bounce. Joel’s piano is unusually restrained, pushed to the background except for a short but elaborate “Latin Ballroom” solo in the bridge, which he said includes 15 overdubbed pianos. The arrangement has drawn comparisons to the works of both Paul McCartney (particularly Wings-era pop) and Paul Simon, with its intricate rhythmic foundation and melodic lightness.

One of the most unusual elements of the song’s recording is the use of tapping high-heeled shoes as percussion. Joel and producer Phil Ramone wanted to capture an authentic Spanish sound, and when Joel noticed the studio receptionist, Laura Doty, wearing heels, he borrowed them and tapped out the rhythm—by hand—on a table in the A&R Records lobby.

Joel adapted the melody from an unfinished demo called “The Prime of Your Life”, which also contributed to the chorus melody for his later doo-wop homage “The Longest Time.” Though Glass Houses was mostly seen as Joel’s attempt to respond to new wave rock, “Don’t Ask Me Why” foreshadowed the more retro-inspired, genre-blending directions he would explore on subsequent albums like “The Nylon Curtain” and “An Innocent Man”.