El 1982, Miguel Ríos, pioner del rock en castellà, va celebrar els seus vint anys de trajectòria musical amb un projecte que marcaria per sempre la història de la música popular a Espanya: “Rock & Ríos”. Aquest disc en directe, enregistrat els dies 5 i 6 de març al Pabellón de la Ciudad Deportiva del Reial Madrid, es va convertir en un fenomen sense precedents, tant a nivell musical com social. L’àlbum va ser publicat a principis de maig d’aquell mateix any i, contra tot pronòstic, va esdevenir un èxit massiu: 450.000 còpies venudes i una gira multitudinària que va recórrer tot el país.
El concert del 6 de març, retransmès per Televisió Espanyola en horari nocturn (fet insòlit per l’època), va captar l’atenció de milers d’espectadors. Miguel Ríos, juntament amb els productors Carlos Narea i Tato Gómez, va aconseguir una fita: crear el disc en directe més venut del rock en espanyol i oferir el que molts consideren el concert més emblemàtic del gènere.
Tot i les dificultats tècniques (la unitat mòbil d’enregistrament procedent de Londres va arribar tard a causa de problemes duaners), es va poder salvar la gravació de la segona nit. La primera només va servir d’assaig, amb dues cançons rescatades. El repertori inclou temes dels tres àlbums anteriors —“Los viejos rockeros nunca mueren”, “Rocanrol bumerang” i “Extraños en el escaparate”—, a més de clàssics com “El río” (1968), “Al Ándalus” (1977) i una versió rockera de l’”Himno a la alegría”. S’hi afegeixen quatre temes nous, entre ells el celebrat “Bienvenidos”, que va arribar al número u de “Los 40 Principales” el 29 de maig. El muntatge escènic va ser espectacular a nivell de llum i so, combinat amb làsers i pantalles gegant, inusual a l’Espanya de l’època.
Miguel Ríos, recordant el procés creatiu darrere d’un dels seus temes més emblemàtics, “Bienvenidos”, explicava en una entrevista a Rolling Stone que no hi havia cap cançó en castellà que donés la benvinguda al públic a l’estil del “Sgt. Pepper’s” dels Beatles i que ell volia agrair al públic que hagués escollit el seu concert per damunt d’altres opcions. Els crítics no hi van estar d’acord i ho van trobar una absurditat, però ell tenia clar el seu propòsit i la va escriure a casa seva d’una tirada. Aquesta cançó, que obria els concerts de la gira, no només donava la benvinguda al públic, sinó que es va convertir en un himne generacional, carregat d’energia, agraïment i complicitat amb una audiència que començava a sentir-se lliure en una Espanya en plena transformació.
La gira de “Rock & Ríos” va començar el 16 de juliol a Benalmàdena i va acabar el 3 d’octubre a La Corunya, amb un èxit aclaparador a totes les ciutats. El disc es va convertir en símbol d’una generació i d’un moment històric, deixant una empremta indeleble en la cultura musical del país. Amb “Rock & Ríos”, Miguel Ríos no només va fer història; va donar la benvinguda a una nova manera d’entendre el rock en espanyol en un moment clau del país que vivia els primers anys de democràcia.
DAVID BOWIE - THE JEAN GENIE
Publicació: 24 de novembre de 1972
Llistes d’èxits: Regne Unit: #2 · Estats Units: #71
“The Jean Genie” va ser el single principal de l’àlbum “Aladdin Sane” de David Bowie, llançat el novembre de 1972. Coproduït per Bowie i Ken Scott, el tema es va gravar amb The Spiders from Mars, la seva emblemàtica banda de suport formada per Mick Ronson (guitarra), Trevor Bolder (baix) i Mick Woodmansey (bateria). La cançó esdevingué un dels seus èxits més icònics, arribant al número 2 a les llistes britàniques, el més alt de la seva carrera fins llavors, i al número 71 al Billboard Hot 100 dels EUA.
Musicalment, “The Jean Genie” és un tema glam rock brut amb influències del blues, construït a partir d’un riff de guitarra a l’estil Bo Diddley, interpretat per Ronson. El riff va sorgir durant una jam session improvisada a la gira de Ziggy Stardust, probablement entre concerts a Cleveland i Memphis, quan Ronson estava experimentant amb la seva nova guitarra Les Paul. Bowie la va acabar d’escriure mentre estava a Nova York, una ciutat que l’inspirava profundament i on escriuria moltes altres cançons.
Pel que fa a la lletra, Bowie descrivia la peça com un “bufet d’americana imaginària”. El personatge principal és una mescla d’influències, inspirat sobretot en Iggy Pop, i el títol és un joc de paraules amb el nom de l’escriptor francès Jean Genet. Aquest “Jean Genie” representa la decadència, la picardia i el surrealisme urbà—trets definitoris de l’estètica glam que Bowie liderava en aquell moment.
La cançó també està relacionada amb Cyrinda Foxe, actriu vinculada a l’escena de Warhol i que havia sortit en anuncis dels texans “Jean Genie jeans”. Foxe, que més tard es casaria amb Steven Tyler (Aerosmith), no només va inspirar part de la cançó, sinó que també va aparèixer al videoclip promocional, enregistrat ràpidament durant una estada de Bowie als Estats Units.
Un moment destacat és el crit “Get back on it!” que Bowie fa just abans del primer torn de cor. Era una indicació improvisada al baixista Trevor Bolder, que s’havia avançat per error. Bowie va decidir no tornar a gravar-ho perquè li agradava la espontaneïtat del moment, deixant-lo a la versió definitiva.
“The Jean Genie” no va estar exempta de polèmica. Poc després, el grup The Sweet va llançar Block Buster!, una cançó amb un riff molt similar. Tot i que Block Buster! es va enregistrar i publicar una mica més tard que la cançó de Bowie, va arribar al número 1 al Regne Unit, encenent debats sobre la semblança entre dues peces clau del glam rock britànic.
Quatre dècades més tard, el 2011, va aparèixer un tresor perdut: el càmera John Henshall va trobar una gravació oblidada de Bowie interpretant “The Jean Genie” al programa Top of the Pops el gener de 1973—una filmació que es creia esborrada per sempre. Aquesta actuació es va tornar a emetre el desembre de 2011, emocionant els fans que pensaven que s’havia perdut per sempre.
DAVID BOWIE - THE JEAN GENIE
Released: November 24, 1972
Charts: UK: #2 US: #71
Released on November 1972, “The Jean Genie” was the lead single from David Bowie’s 1973 album “Aladdin Sane”. Co-produced by Bowie and Ken Scott, the track was recorded with The Spiders from Mars—his legendary backing band featuring Mick Ronson (guitar), Trevor Bolder (bass), and Mick Woodmansey (drums). It became one of Bowie’s most iconic songs, reaching #2 on the UK Singles Chart, making it his highest-charting single to that point, and peaking at #71 on the US Billboard Hot 100.
Musically, “The Jean Genie” is a gritty, bluesy glam-rock track built around a Bo Diddley-style guitar riff played by Ronson. The riff was born during an impromptu jam session on the Ziggy Stardust Tour—reportedly between shows in Cleveland and Memphis—when Ronson began riffing on his new Les Paul guitar. The song quickly evolved from that jam, initially titled “Bussin’”, and was completed by Bowie during his time in New York City, a city he loved and where he would later write many more songs.
Lyrically, Bowie described the track as “a smorgasbord of imagined Americana.” The titular character is a mash-up of influences, inspired primarily by Iggy Pop, with the song title itself being a clever wordplay nod to French writer Jean Genet. The character of The Jean Genie embodies decadence, mischief, and street-level surrealism—hallmarks of the glam rock aesthetic Bowie was championing.
The song was also tied to Cyrinda Foxe, a Warhol associate and actress who starred in ads for Jean Genie jeans, and who later married Aerosmith frontman Steven Tyler. She not only inspired part of the song but also appeared in its promotional film clip, which was shot quickly during Bowie’s stay in the US.
A memorable moment in the song occurs just before the first chorus when Bowie shouts “Get back on it!” This was directed at bassist Trevor Bolder, who had jumped into the chorus too early. Rather than re-recording, Bowie liked the spontaneity of the moment and decided to leave it in the final mix.
“The Jean Genie” wasn’t without controversy. Around the same time, The Sweet released “Block Buster!”, a song that featured a riff very similar to Bowie’s track. Although recorded and released slightly after “The Jean Genie,” “Block Buster!” hit #1 in the UK, sparking debate and comparisons between the two glam rock titans.
Nearly four decades later, in 2011, a lost treasure resurfaced. John Henshall, a cameraman, discovered a long-lost recording of Bowie performing “The Jean Genie” on Top of the Pops in January 1973—a clip thought to have been erased. The performance aired again in December 2011, thrilling fans who believed it had been lost forever.
29.6.25
DAVID BOWIE - CAT PEOPLE (PUTTING OUT FIRE)
Publicació: 12 de març de 1982
Llistes: Regne Unit: #26 · Estats Units: #67
“Cat People (Putting Out Fire)” és una de les cançons més poderoses i atmosfèriques de David Bowie dels anys vuitanta—una peça lenta i penetrant, plena de tensió cinematogràfica, desig i perill latent. Composada com a tema principal per al remake eròtic i de terror de Paul Schrader, “Cat People” el 1982, la cançó va unir Bowie amb el llegendari productor italià Giorgio Moroder, donant com a resultat un tema fosc, dominat per sintetitzadors, que es convertiria en un èxit comercial sorprenent.
La col·laboració es va iniciar quan Schrader, que ja treballava amb Moroder en la banda sonora, va demanar a Bowie que hi posés veu i lletra. Bowie va volar a Mountain Studios, a Montreux (Suïssa), el juliol de 1981. Segons Moroder, la gravació va ser ràpida i eficient—només dues o tres preses. Tot i la seva imatge d’icona extraterrestre, Moroder recorda un Bowie professional i puntual, que arribava a primera hora per esmorzar i treballava amb discreta eficàcia.
La lletra capta a la perfecció l’essència del film—una història eròtica de metamorfosi, on una família està maleïda a transformar-se en panteres quan s’exciten sexualment. Bowie canalitza el mite antic i la fúria primitiva amb versos com: “See these eyes so green / I can stare for a thousand years”, i la tornada inquietant i icònica: “Putting out fire with gasoline”.
La cançó es va publicar al març del 1982 a través de MCA Records, arribant al número 67 del Billboard Hot 100 als EUA i al 26 al Regne Unit, però assolint el número 1 a Nova Zelanda, Suècia, Noruega i Finlàndia. Va esdevenir el seu major èxit als Estats Units des de Golden Years el 1976. Els crítics van elogiar-ne la producció cinematogràfica i la interpretació esgarrifosa, i la peça va transcendendir el film, apareixent en nombroses bandes sonores i recopilatoris—el més destacat, “Inglourious Basterds” de Quentin Tarantino, on acompanya una de les escenes més intenses del film.
Tot i l’èxit, Bowie mai no va quedar satisfet amb la versió de Moroder. Anys després, admetria que el tema no feia el conjur màgic que ell imaginava per la lletra. Així que el desembre de 1982, durant les sessions de l’àlbum “Let’s Dance”, Bowie la va regravar amb Nile Rodgers com a productor als Power Station Studios de Nova York. Aquesta nova versió comptava amb la guitarra principal de Stevie Ray Vaughan i optava per un estil molt més blues-rock, deixant enrere el sintetitzador per una sonoritat més agressiva i directa.
Rodgers recorda que Bowie li va fer escoltar la maqueta original i li va expressar el seu desencís amb la versió final inclosa a la banda sonora. Tot i mantenir la mateixa línia vocal, la nova versió era més ràpida i menys misteriosa. Curiosament, la segona estrofa (“Feel my blood enraged”) es va eliminar, cosa que alterava la dinàmica emocional del tema.
Tot i aparèixer a l’àlbum supervendes del 1983 “Let’s Dance”., molts fans i crítics consideren que la versió original de Moroder és la definitiva, per la seva textura fosca i el seu ritme lent i carregat de tensió, que reflecteixen millor la temàtica inquietant de la peça. Aquesta preferència queda palesa en recopilatoris com “Bowie: The Singles 1969–1993” (edició EUA), tot i que, curiosament, no s’inclou en l’equivalent britànic “The Singles Collection”.
DAVID BOWIE - CAT PEOPLE (PUTTING OUT FIRE)
Released: March 12, 1982
Charts: UK: #26 US: #67
“Cat People (Putting Out Fire)” is one of David Bowie’s most powerful and atmospheric tracks of the 1980s—a smoldering, slow-burn anthem built on menace, desire, and cinematic tension. Originally recorded as the title theme for Paul Schrader’s 1982 erotic horror remake “Cat People”, the song brought Bowie together with legendary Italian producer Giorgio Moroder, resulting in a dark, synth-driven track that became a surprising commercial hit.
The collaboration came after Schrader, already working with Moroder on the soundtrack, asked Bowie to contribute vocals and lyrics. Bowie flew to Mountain Studios in Montreux, Switzerland in July 1981, where the track came together quickly—two or three takes, according to Moroder. Despite Bowie’s outer-space persona, Moroder recalled that Bowie was “a consummate professional”, arriving early for breakfast and wrapping the session with quiet efficiency.
Lyrically, Bowie captured the film’s erotic, shape-shifting core: a tale of a family cursed to transform into panthers when sexually aroused. His lyrics evoke both ancient myth and primal fury—“See these eyes so green / I can stare for a thousand years”—while the haunting refrain “Putting out fire with gasoline” became instantly iconic.
Released in March 1982 via MCA Records, “Cat People” charted in the UK and US, reaching #67 on the Billboard Hot 100 but soaring to #1 in New Zealand, Sweden, Norway, and Finland. It became Bowie’s biggest solo American hit since “Golden Years” in 1976. Critics hailed the track’s cinematic scope and chilling delivery, and it quickly found life beyond the film, appearing in soundtracks and compilations—most notably in Quentin Tarantino’s 2009 “Inglourious Basterds”, where it underscored one of the film’s most intense scenes.
But Bowie himself was dissatisfied with Moroder’s version. He later claimed the original backing track “didn’t weave the magic spell” he imagined for the lyrics. So, during the sessions for his album, “Let’s Dance”, Bowie re-recorded the song with producer Nile Rodgers at The Power Station in New York City in December 1982. The new version featured Stevie Ray Vaughan on lead guitar and leaned heavily into blues-rock territory. Rodgers later recalled Bowie playing him the original demo and expressing disappointment with the finished soundtrack cut. The re-recorded version kept the same vocal phrasing but offered a more aggressive, streamlined sound. It was faster, leaner, and less surreal—but lacked the haunting mystique of the original.
Significantly, the second verse (“Feel my blood enraged”) was omitted in the new version, altering the emotional structure of the track. Though the remake found a home on Bowie’s blockbuster 1983 album “Let’s Dance”, many fans and critics regard the original Moroder-produced version as the definitive take—its dark textures and smoldering tempo more aligned with the song’s unsettling themes. This preference is reflected in its inclusion on compilations such as “Bowie: The Singles 1969–1993” (US only), though curiously not on the UK’s “The Singles Collection”.
TINA TURNER - WE DON’T NEED ANOTHER HERO
Publicada: 21 de juny de 1985
Llistes d’èxits: EUA: #2 · Regne Unit: #3
“We Don’t Need Another Hero (Thunderdome)” és una balada enregistrada per Tina Turner per a la pel·lícula “Mad Max Beyond Thunderdome” de 1985, on també interpretava un paper destacat com Aunty Entity. La cançó va ser escrita per Terry Britten i Graham Lyle, el mateix tàndem creatiu que havia treballat amb Turner en el seu gran èxit What’s Love Got to Do with It. Aquest single va esdevenir un pont simbòlic entre l’àlbum “Private Dancer” de 1984) i el seu següent treball d’estudi, “Break Every Rule” de 1986.
Publicada en el punt àlgid del retorn en solitari de Turner, la cançó es va llançar en format single (versió editada) i en una versió completa en maxi-single. Va esdevenir un èxit internacional rotund, arribant al número 2 del Billboard Hot 100 als Estats Units, al número 3 al Regne Unit, i assolint el primer lloc en països com Austràlia, Canadà, Alemanya, Polònia, Espanya i Suïssa.
Lletrísticament, el tema rebutja la necessitat de salvadors o herois tradicionals, i en canvi proposa un missatge de resiliència, esperança i autosuficiència davant la destrucció—un missatge que encaixa perfectament amb l’ambient distòpic del film Mad Max. La interpretació vocal de Turner és especialment emotiva i intensa, i compta amb el suport d’un cor infantil de la King’s House School de Londres. Les veus de Turner i del cor van ser enregistrades per separat als Abbey Road Studios.
La cançó sona als crèdits finals de la pel·lícula i va ser promocionada amb un videoclip molt impactant, on Turner apareix amb el seu vestuari de Aunty Entity —un vestit de malla metàl·lica— interpretant la cançó entre focus i escenes del film. També hi apareix Tim Cappello, membre de la seva banda, conegut pels seus solos de saxòfon i la seva presència escènica musculosa. El vídeo va ser nominat al premi MTV Video Music Award a Millor Vídeo Femení.
TINA TURNER - WE DON’T NEED ANOTHER HERO
Released: June 21, 1985
Charts: US: #2 UK: #3
“We Don’t Need Another Hero (Thunderdome)” is a ballad recorded by Tina Turner for the 1985 film “Mad Max Beyond Thunderdome”, in which she also played the prominent role of Aunty Entity. The song was written by Terry Britten and Graham Lyle, who had previously collaborated with Turner on the hit “What’s Love Got to Do with It.” “We Don’t Need Another Hero” became a symbolic bridge between “Private Dancer” and Turner’s next album “Break Every Rule”.
The single was released during the height of Turner’s solo comeback following the massive success of her 1984 album “Private Dancer”. It was issued as an edited 7-inch single and a full-length 12-inch version. The song became a major international hit, peaking at #2 on the US Billboard Hot 100, #3 on the UK Singles Chart, and reaching #1 in countries including Australia, Canada, Germany, Poland, Spain, and Switzerland.
Lyrically, the song’s message rejects the notion of relying on saviors or traditional “heroes” to solve society’s problems, instead promoting resilience and hope in the face of destruction—a fitting theme for the dystopian setting of Mad Max. Turner’s soaring vocal performance is backed by a children’s choir from King’s House School in London. Her vocals were recorded separately from the choir at Abbey Road Studios.
The track played over the film’s closing credits and was accompanied by a visually striking music video featuring Turner in her full Aunty Entity costume—a chain-mail gown—performing amid spotlights and intercut scenes from the film. Her bandmate Tim Cappello (notable for his saxophone solos and muscular stage presence) also appeared in the video. It was nominated for Best Female Video at the MTV Video Music Awards.
