KENNY ROGERS & DOLLY PARTON - ISLANDS IN THE STREAM

Publicada: 15 d’agost de 1983

Llistes: EUA: #1 (2 setmanes) · Regne Unit: #7

Hi ha cançons que capturen un moment màgic. I d’altres que esdevenen elles mateixes aquest moment: contenidors atemporals d’encant, química i màgia entre gèneres. Quan Kenny Rogers i Dolly Parton van unir forces el 1983 per gravar “Islands in the Stream”, no va ser només un duet—va ser una obra mestra de casualitat, estrelles alineades i sincronització perfecta.

La cançó va ser escrita pels Bee Gees (Barry, Robin i Maurice Gibb) i originalment concebuda com una balada de R&B destinada a Marvin Gaye. Però Gaye la va rebutjar, i la peça va anar a parar a Rogers, que acabava de signar un contracte important amb RCA. Confiar la producció a Barry Gibb podia semblar una aposta arriscada per a un artista de country, però Rogers estava disposat a experimentar.

La gravació, però, no fluïa. Rogers es passava dies intentant trobar el to adequat, la sensació correcta. Res funcionava—fins que algú va tenir una idea: “El que necessitem és la Dolly Parton.” La casualitat va voler que Parton, també contractada per RCA, fos al mateix edifici. Al cap de pocs minuts, era al mateix estudi. La seva veu va transformar la cançó de plana a inoblidable. “La Dolly va entrar, i tot va canviar”, diria Rogers més tard. “Això era la màgia.”

“Islands in the Stream” es va llençar l’agost de 1983 com a single principal de l’àlbum “Eyes That See in the Dark” de Rogers. Va arribar al número 1 del Billboard Hot 100, Country i Adult Contemporary, donant a tots dos artistes el seu segon número 1 al rànquing pop (el primer de Rogers havia estat “Lady”, escrita per Lionel Richie; el de Parton, “9 to 5”).

El títol prové d’una novel·la d’Ernest Hemingway publicada pòstumament el 1970. I el nom li va escaure: la cançó retracta dos amants ferms enmig del caos de la vida—“Islands in the stream, that is what we are” (Illes a la riera, això és el que som).

La química entre Rogers i Parton va alimentar l’èxit del tema. A l’escenari, les seves actuacions eren plenes de picardia i electricitat—mans que es toquen, mirades còmplices, somriures brillants. Sembaven una parella real, i molts fans ho desitjaven. Però era només bona interpretació. “Érem com germà i germana”, va dir Parton. “Mai no el podia atrapar entre dones!”—una frase que sovint repetia amb un somriure murri. Mentre ella estava casada amb Carl Dean des del 1966, Rogers es trobava en el quart dels seus cinc matrimonis.

Els Bee Gees van fer els cors de fons i més endavant van llançar la seva pròpia versió. El 1998, la cançó va ser reimaginada per Pras Michel, Ol’ Dirty Bastard i Mýa a “Ghetto Superstar (That Is What You Are)”. donant-li una nova vida i generació d’admiradors. El 1994, el cantautor mallorquí Tomeu Penya en va fer la seva versió, “Illes dins un riu”, i la va cantar amb l'argentina Adriana Ceballos.

KENNY ROGERS & DOLLY PARTON - ISLANDS IN THE STREAM

Released: August 15, 1983

Charts: US: #1 (2 weeks) UK: #7 

Some songs capture lightning in a bottle. Others become the bottle—timeless containers of charm, chemistry, and cross-genre magic. When Kenny Rogers and Dolly Parton joined forces in 1983 to record “Islands in the Stream”, it wasn’t just a duet—it was a masterstroke of serendipity, star power, and perfect timing.

Written by Barry, Robin, and Maurice Gibb of the Bee Gees, the song was originally conceived as an R&B ballad—intended for Marvin Gaye. But when Gaye passed on it, the track floated downstream until it reached Rogers, who had just inked a major deal with RCA. Entrusting production to Barry Gibb might have seemed unconventional for a country artist, but Rogers was open to experimentation.

Recording the song, however, proved frustrating. Rogers spent days trying to find the right tone, the right feel. It just wasn’t clicking—until someone floated an inspired idea: “What we need is Dolly Parton.” Parton, also signed to RCA, just happened to be in the same building. Within moments, she was in the studio. Her voice transformed the song from flat to unforgettable. “Dolly walked in, and that was it,” Rogers later said. “That was the magic.”

“Islands in the Stream” was released in August 1983 as the lead single from Rogers’ album “Eyes That See in the Dark”. It rocketed to No. 1 on the Billboard Hot 100, Country, and Adult Contemporary charts, giving both Rogers and Parton their second career pop chart-toppers (Rogers’ first was “Lady”, also penned by Lionel Richie; Parton’s was “9 to 5”).

The title was borrowed from an Ernest Hemingway novel, published posthumously in 1970. Fittingly, the song carried its own literary elegance, portraying two lovers standing steady amidst life’s chaos—“Islands in the stream, that is what we are.”

The chemistry between Rogers and Parton fueled the song’s success. Onstage, their performances were flirtatious and electric—hands touching, eyes locking, smiles flashing. They seemed like a real couple, and fans longed for that to be true. But it was just good acting. “We were like brother and sister,” Parton said. “I couldn’t catch him between wives!”—a line she often repeated with a wink. While Dolly had been married to Carl Dean since 1966, Rogers was on his fourth of five marriages.

The Bee Gees, meanwhile, sang background vocals and later released their own version of the song. In 1998, “Islands in the Stream” was reimagined again by Pras Michel, Ol’ Dirty Bastard, and Mýa in their hit “Ghetto Superstar (That Is What You Are)”.

BILLY JOEL - NEW YORK STATE OF MIND

Publicada: 19 de maig de 1976

Àlbum: Turnstiles

“New York State of Mind” és una balada emblemàtica de Billy Joel, inclosa en el seu àlbum “Turnstiles” de 1976. Tot i que mai es va publicar com a single, s’ha convertit en una de les cançons més estimades de Joel —tant una expressió íntima com un himne públic per als novaiorquesos. Com gran part del disc, la peça reflecteix la transició personal de Joel, especialment el seu desig de deixar enrere Hollywood i reconnectar amb la seva identitat novaiorquesa. Tot i ser profundament arrelada en la seva experiència, la cançó connecta amb qualsevol persona que senti un vincle emocional amb Nova York.

Joel va escriure la cançó just després de tornar a Nova York, després de passar quatre anys a Los Angeles. Decebut amb l’estil de vida de la Costa Oest, trobava a faltar el caràcter, la duresa i l’ànima de la seva ciutat natal. Durant un trajecte amb autobús Greyhound al llarg de la línia del riu Hudson, de camí cap a Highland Falls, va començar a escriure la lletra en una llibreta. Un cop a casa, va acabar-la i la va completar en només una hora.

Fortament influït per Ray Charles, Joel va concebre la cançó com una balada de jazz, amb ritmes swing lents, inflexions blues i rics acords. Joel ha descrit Charles com una de les seves grans inspiracions, i anys després van fer un duet junts a la cançó “Baby Grand”. A la peça hi destaquen el piano, el saxòfon i una atmosfera de club de jazz clàssic.

“New York State of Mind” va adquirir un simbolisme encara més profund després dels atemptats de l’11 de setembre de 2001. Joel la va interpretar al Concert for New York City i al telemarató “Tribute to Heroes”. En una d’aquestes actuacions, va col·locar un casc d’un bomber caigut damunt del piano, com a homenatge als serveis d’emergència morts en els atacs. La lletra va agafar una nova dimensió emocional, convertint-se en un himne no oficial de resistència, record i orgull novaiorquès.

Al llarg de les dècades, ha estat versionada i reinterpretada per nombrosos artistes, sovint en col·laboració amb Joel. Barbra Streisand la va gravar el 1977 i més tard hi va fer un duet amb Joel el 2014 al seu àlbum “Partners”. Joel va dir que aquell duet el va fer “sentir legítim” a la indústria —sobretot per la seva mare, que admirava Streisand. Tony Bennett també en va fer una versió amb Joel per al seu àlbum “Playin’ with My Friends” del 2001, i junts la van interpretar als Premis Grammy del 2002, guanyant una nominació per millor col·laboració pop vocal. Altres duets destacats inclouen actuacions amb Elton John, Garth Brooks, Bruce Springsteen i fins i tot els Muppets, amb Floyd Pepper de l’Electric Mayhem versionant-la a la segona temporada del programa.

Tot i no haver entrat mai a les llistes com a senzill, “New York State of Mind” s’ha mantingut com una de les preferides pels fans i una peça habitual als concerts de Joel. La seva influència va més enllà de les llistes musicals, actuant com una carta d’amor a Nova York i un símbol de retorn emocional a casa.

BILLY JOEL - NEW YORK STATE OF MIND

Released: May 19, 1976

Album: Turnstiles

“New York State of Mind” is a signature ballad by Billy Joel, featured on his 1976 album “Turnstiles”. Though never released as a single, it has become one of Joel’s most beloved songs, both a personal expression and a public anthem for New Yorkers. Like much of the “Turnstiles album”, the song reflects Joel’s personal transition, particularly his desire to say goodbye to Hollywood and embrace his New York identity once again. The song is deeply rooted in Joel’s experience, but it speaks to anyone with a deep emotional connection to New York.

Joel wrote the song immediately after returning to New York following a four-year stint in Los Angeles. Disillusioned with the West Coast lifestyle, he longed for the character, grit, and soul of his hometown. During a Greyhound bus ride up the Hudson River line, heading back to Highland Falls, New York, he began sketching lyrics in a notebook. Once home, he finished writing and composing the song in about an hour.

Strongly influenced by Ray Charles, Joel crafted the song as a jazz ballad, with slow swing rhythms, bluesy inflections, and rich chords. Joel has described Charles as a major inspiration, and the two would later duet on Joel’s song “Baby Grand” in 1986. The song features prominent piano, saxophone, and a lounge-like atmosphere reminiscent of classic jazz standards.

“New York State of Mind” became especially symbolic after the September 11 attacks in 2001. Joel performed the song at The Concert for New York City and the “Tribute to Heroes” telethon. During one performance, he placed a fallen firefighter’s helmet on his piano in tribute to the first responders who died in the attacks. The song’s lyrics took on a renewed emotional resonance, becoming an unofficial anthem of resilience, remembrance, and pride for New Yorkers.

Over the decades, the song has been covered and reinterpreted by a wide range of artists, often in collaboration with Joel. Barbra Streisand recorded the song in 1977 and later duetted with Joel in 2014 on her album “Partners”. Joel said the duet “made him feel legitimate” in the industry—especially to his mother, who admired Streisand. Tony Bennett recorded a version with Joel for his 2001 album “Playin’ with My Friends: Bennett Sings the Blues”. The duo performed the song at the 2002 Grammy Awards, earning a nomination for Best Pop Collaboration with Vocals. Other high-profile live duets include performances with Elton John, Garth Brooks, Bruce Springsteen, and The Muppet Show even featured a version, sung by Floyd Pepper of the Electric Mayhem in Season 2.

Though it wasn’t a charting single, “New York State of Mind” remains a fan favorite and a staple of Joel’s live shows. Its influence transcends the music charts, acting as a love letter to New York City, and a symbol of emotional grounding and homecoming. 

DAVID BOWIE - CHANGES

Publicació: 7 de gener de 1972

Llistes d’èxits: EUA: #41 · Regne Unit: #49

“Changes” és una de les cançons més emblemàtiques de David Bowie, extreta del seu quart àlbum d’estudi, “Hunky Dory” del 1971. Va ser publicada com a senzill el gener de 1972, significant la seva primera col·laboració amb RCA Records, el segell que posteriorment ajudaria a impulsar-lo cap a la fama mundial. Tot i ser molt ben rebuda per la crítica—Billboard la va qualificar com una de les millors del disc—la cançó va tenir poc èxit comercial inicial, sense entrar a les llistes britàniques i assolint només el lloc #66 als EUA. No va ser fins a la publicació del recopilatori “ChangesOneBowie” que el single va arribar al #41 als Estats Units. Després de la mort de Bowie l’any 2016, va reaparèixer a les llistes del Regne Unit, assolint el lloc #49.

En el seu nucli, “Changes” és un manifest personal. Bowie la va escriure en un moment de canvi profund: la seva dona Angela estava embarassada del seu primer fill, Duncan, i ell mateix es trobava reflexionant sobre la seva direcció artística i el paper dins de la indústria musical. La lletra, carregada de rebel·lia i optimisme existencial, és un autodiàleg sobre la identitat i la transformació:

“I still don’t know what I was waiting for / And my time was running wild” (Encara no sé el que estic esperant i el meu temps corre molt depressa). Segons el biògraf James Perone, les lletres són clarament autobiogràfiques i marquen el moment en què Bowie decideix trencar amb les expectatives comercials i agafar-se a la reinvenció constant com a principi vital.

Musicalment, “Changes” presenta un arranjament elegant i sobri. Bowie toca el saxòfon, mentre que Mick Ronson—el seu col·laborador de confiança—es va encarregar dels arranjaments de corda. La melodia de piano, tan reconeixible i que obre i tanca la peça, és obra de Rick Wakeman, que poc després es faria famós amb el grup Yes. El moment més icònic de la cançó és la seva tornada entrebancada: “Ch-ch-ch-ch-Changes”, una marca sonora que ha estat comparada amb el “My Generation” de The Who o el “Bennie and the Jets” d’Elton John. Més que una floritura vocal, és un símbol d’inseguretat generacional i de identitat fluida.

Quan es va publicar, Bowie encara lluitava per trobar el seu lloc. “Space Oddity” havia estat un èxit inesperat tres anys abans, però les seves produccions posteriors havien tingut una recepció discreta. En aquest context, “Changes” era una declaració valenta i ambiciosa, en què Bowie afirmava la seva voluntat de transformar-se sense por, fins i tot amb la seva carrera penjant d’un fil. Irònicament, no va ser fins a l’èxit de “Ziggy Stardust” i “Starman” que el públic realment va començar a entendre i seguir el seu viatge artístic.

Amb el temps, “Changes” es va convertir en una cançó central dins del llegat de Bowie, una mena de tema recurrent que apareixia cada cop que canviava de pell. El seu missatge de transformació i llibertat creativa es va mantenir viu en cada etapa: el glam alienígena de “Ziggy Stardust”, el soul de “Young Americans”, l’experimentació berlinesa de “Low”, fins a l’elegància crepuscular de “Blackstar”. Com assenyalen els biògrafs Paul Trynka i David Buckley, “Changes” no és només una cançó—és la plantilla de tot allò que Bowie arribaria a ser.

I, amb gran significat, “Changes” va ser també l’última cançó que David Bowie va interpretar en directe, l’any 2006, durant una aparició sorpresa al Hammerstein Ballroom de Nova York, on va fer un duet amb Alicia Keys en un concert benèfic. Després de dècades de reinventar-se, Bowie va tancar la seva carrera en directe amb la mateixa cançó que havia anunciat al món la seva identitat canviant. En retrospectiva, aquell moment sembla un adéu elegant i silenciós d’un home que una vegada es va comprometre a “enfrontar-se a la tensió” de cada transformació.

DAVID BOWIE - CHANGES

Released: January 7, 1972

Charts: US: #41  UK: #49 

“Changes” is a defining track from David Bowie’s fourth studio album, “Hunky Dory”, released in December 1971. Issued as a single on January 1972, it marked Bowie’s first release on RCA Records, a label that would later help propel him to superstardom. Though critically praised at the time—with Billboard naming it one of the strongest cuts on the album—the song was commercially unsuccessful, failing to chart in the UK and peaking modestly at #66 on the US Billboard Hot 100, but after the release of the compilation, “ChangesOneBowie” reached #41. its cultural and personal significance far outweighs its initial reception. Following Bowie’s death in 2016, “Changes” posthumously re-entered the UK Singles Chart at #49.

At its core, “Changes” is a personal manifesto, a song Bowie wrote amid deep transitions in his life. His wife Angela was pregnant with their first child, Duncan, and Bowie himself was reflecting on both his creative direction and the music industry at large. The lyrics capture a moment of self-interrogation and rebellion, brimming with existential optimism. “I still don’t know what I was waiting for,” he sings, “and my time was running wild.” According to biographer James Perone, the lyrics are “clearly autobiographical,” marking Bowie’s decision to break with commercial expectations and embrace artistic reinvention as a lifelong ethos.

The recording features a tight and elegant arrangement. Bowie himself plays saxophone, while Mick Ronson—his longtime collaborator—arranged the string sections. The elegant piano part, which bookends the song, was played by Rick Wakeman, who would later find fame with Yes. The track’s most iconic feature is Bowie’s stuttering chorus hook—“Ch-ch-ch-ch-Changes”—a pop hallmark that sits alongside the likes of The Who’s “My Generation” and Elton John’s “Bennie and the Jets.” Like those songs, the stammer is more than a vocal gimmick—it’s a statement of generational unease and personal identity.

At the time of its release, Bowie was at risk of fading into obscurity. “Space Oddity” had been a fluke success three years earlier, and since then, his records had underperformed. “Changes” was a brazen declaration of intent, filled with ambition and defiance, even as his career teetered on a knife’s edge. The irony is that it wasn’t until Bowie’s next album, “Ziggy Stardust”, and the success of “Starman”, that audiences finally caught up with the artist he was becoming.

But “Changes” would go on to become one of Bowie’s most emblematic songs, serving as a recurring theme throughout his career. Its message of transformation and artistic freedom echoed with each reinvention—from the glam rock alien of “Ziggy”, to the plastic soul of “Young Americans”, the Berlin experimentalist of “Low”, and the elegant elder statesman of his final album, “Blackstar”. As Paul Trynka and David Buckley both note in their biographies, “Changes” is not just a song—it is the blueprint for everything Bowie would become.

Fittingly, “Changes” was also the final song David Bowie ever performed live, in 2006, during a surprise appearance at the Hammerstein Ballroom in New York, where he duetted with Alicia Keys for a charity concert. After decades of morphing personas, Bowie closed his live performance career with the same song that first declared his mutable identity to the world. In retrospect, it reads like a final full-circle moment, a quiet and graceful sign-off from a man who once vowed to “face the strain” of every transformation.