JACKIE WILSON - (YOUR LOVE KEEPS LIFTING ME) HIGHER AND HIGHER

Publicada: agost de 1967

Llistes: Regne Unit: #11 · Estats Units: #6

El 1967, Jackie Wilson va enregistrar “(Your Love Keeps Lifting Me) Higher and Higher”, un tema que no només marcaria un punt àlgid de la seva carrera, sinó que també es convertiria en un himne del soul celebrat arreu. Però darrere del seu so ple d’alegria s’hi amaga una història menys coneguda de reestructuració creativa, política discogràfica i una sessió d’estudi decisiva.

La cançó havia estat escrita originalment per Raynard Miner i Carl Smith, compositors de plantilla a Chess Records de Chicago. Primer la va gravar el grup vocal The Dells sota el títol “Higher and Higher”, amb la tornada “My love keeps on growing higher and higher”, però aquella versió mai no es va publicar. Més tard, el també compositor Gary Jackson va retocar la lletra i l’estructura, i va presentar la versió renovada a Carl Davis de Brunswick Records—eliminant el productor de Chess Billy Davis dels crèdits pel camí.

Jackie Wilson va ser cridat per gravar aquesta nova versió, però inicialment la va cantar com una balada de soul lenta. Davis, buscant un so més rítmic i dinàmic, el va empènyer a seguir el pols marcat per la percussió. Wilson va respondre enregistrant la veu definitiva en una sola presa—injectant-hi l’energia i el carisma que definirien el tema.

A la gravació hi van participar membres de la llegendària Funk Brothers de la Motown, que sovint feien sessions extra a Chicago. El baixista James Jamerson, el bateria Richard “Pistol” Allen, el guitarrista Robert White i el teclista Johnny Griffith van aportar la base ajustada i ballable que sustentava la cançó.

En sortir, “Higher and Higher” va escalar fins al número 1 de la llista R&B als Estats Units i va entrar al Top 10 del pop. Al Regne Unit, va arribar al número 11 el 1969 i va tornar a les llistes amb reeixides reedicions el 1975 i el 1987.

JACKIE WILSON - (YOUR LOVE KEEPS LIFTING ME) HIGHER AND HIGHER

Released: August 1967

Charts:  UK: #11  US: #6 

In 1967, Jackie Wilson recorded “(Your Love Keeps Lifting Me) Higher and Higher”, a track that would not only mark a high point in his career but also become a celebrated soul anthem. Yet behind its joyous sound lies a lesser-known story of creative reshuffling, record label politics, and a make-or-break studio session.

The song was originally written by Raynard Miner and Carl Smith, staff writers at Chicago’s Chess Records. It was first recorded by the vocal group The Dells under the title “Higher and Higher”, with the refrain “My love keeps on growing higher and higher”, but their version was never released. Later, fellow songwriter Gary Jackson reworked the lyrics and structure and pitched the revamped song to Carl Davis at Brunswick Records—removing Chess producer Billy Davis from the credits in the process.

Jackie Wilson was brought in to record the new version, but he initially sang it as a slow soul ballad. Davis, wanting something more rhythmic and dynamic, pushed Wilson to match the driving percussion. Wilson responded by cutting the final vocal in a single take—infusing it with the energy and charisma that would define the track.

The recording featured members of Motown’s legendary Funk Brothers, who frequently moonlighted in Chicago sessions. Bassist James Jamerson, drummer Richard “Pistol” Allen, guitarist Robert White, and keyboardist Johnny Griffith provided the tight, danceable groove that carried the song.

Upon release, “Higher and Higher” soared to #1 on the US R&B charts and broke into the Top 10 of the pop charts. In the UK, it peaked at #11 in 1969 and returned to the charts with successful reissues in 1975 and 1987. 

VAN HALEN - RUNNIN’ WITH THE DEVIL

Publicada: 6 de maig de 1978

Llistes d’èxits: EUA: #84

La primavera del 1978, Van Halen va esclatar a l’escena del hard rock amb una energia desbocada, i amb ells va arribar una cançó que capturava l’esperit jove, imprudent i lliure: “Runnin’ with the Devil”. Era el segon senzill del seu àlbum debut homònim, i es va publicar el 6 de maig. La cançó s’obria amb un esclat de clàxons de cotxe —literalment arrencats dels vehicles dels membres del grup i alimentats amb bateries de cotxe— que marcaven l’inici d’alguna cosa crua i sense filtres. El productor Ted Templeman va alentir aquest efecte per augmentar-ne l’impacte. Ja l’havien usat durant concerts en clubs i en una maqueta produïda per Gene Simmons de KISS, qui havia confiat en ells fins al punt de portar-los a Nova York, malgrat que cap discogràfica els volgués en aquell moment.

Musicalment, el tema és una descàrrega de veus esmolades i línies de baix punyents, inspirat lliurement en “Runnin’ from the Devil” dels Ohio Players, però Van Halen ho va transformar en una bèstia totalment pròpia. David Lee Roth no només cantava — provocava, cridava, mossegava l’aire. A mitja cançó et deixava anar un “Goddamn it lady, you know I ain’t lyin’ to ya” (Maleïda senyora, saps que no t'estic mentint) amb una dosi d’actitud que el definia com a frontman. No era un poeta refinat, però a “Runnin’ with the Devil”, el missatge no era narratiu — era vibracional. Al seu darrere, Eddie Van Halen deixava anar els riffs com si inventés un nou idioma, i les harmonies de Michael Anthony posaven ordre dins del caos.

Malgrat el títol i l’actitud incendiària, la lletra sovint s’ha malinterpretat com a satànica, cosa que la banda sempre va negar. El “diable” no era cap figura demoníaca literal, sinó una metàfora de la vida deslligada, sense arrels ni obligacions: una existència on la llibertat venia amb velocitat, soledat i risc. “Runnin’ with the Devil” era tant una celebració com un avís: la llibertat extrema té un preu.

Tot i que només va assolir el número 84 a les llistes americanes, la seva petjada en la història del rock dur és indiscutible. El canal VH1 la va incloure entre les 10 millors cançons de hard rock de tots els temps, i la crítica va destacar tant el ritme implacable com la presència magnètica de Roth. Algunes veus la comparaven amb “Run Like Hell” de Pink Floyd, però només en aparença. Van Halen havia creat la seva pròpia autopista sonora.

Amb la guitarra ratllada en blanc i negre d’Eddie (més tard pintada de vermell) retronant com un motor sense fre, Roth cridava al buit —sense destí, sense disculpes, només l’asfalt, el so eixordador i el diable als retrovisors.

VAN HALEN - RUNNIN’ WITH THE DEVIL

Released: May 6, 1978

Charts:  US: #84 

In the spring of 1978, Van Halen exploded onto the hard rock scene, and with them came a song that embodied the pulse of reckless youth and freedom — “Runnin’ with the Devil”. It was their second single from the band’s self-titled debut album, released on May 6. A blast of car horns — real ones, torn from the band members’ own vehicles and powered by car batteries — signaled the beginning of something raw and unfiltered. Slowed down by producer Ted Templeman, the horns were first heard during their early club sets and on a demo produced by Gene Simmons. Simmons, who once flew them to New York on a gut instinct, had helped them build a sonic identity, even if no label bit at the time.

The track, clocking in with snarling vocals and a tight, punchy bassline, was built on the back of the Ohio Players’ “Runnin’ from the Devil”, yet Van Halen twisted it into something completely their own. David Lee Roth didn’t just sing — he taunted, barked, and bared his teeth. “Goddamn it lady,” he growls mid-track, “you know I ain’t lyin’ to ya.” He was never a polished poet, but in “Runnin’ with the Devil”, there was clarity — not in narrative, but in vibe. Behind him, Eddie Van Halen shredded with the ease of a man inventing a new language, while Michael Anthony’s harmonies carved out the space that made the chaos musical.

The song’s lyrics have often been misread as satanic, but the band shrugged off the rumors. The devil here wasn’t a literal demon, but rather the symbol of the untethered life — the high-speed, low-attachment existence of young men chasing music across highways and stages. Freedom in “Runnin’ with the Devil” meant no roots, no apologies. It was as much warning as celebration. Beneath the bravado, there was a recognition that the simple life wasn’t so simple, and that chasing thrills came at a cost.

“Runnin’ with the Devil” never explained itself — it didn’t need to. Its impact came in the form of volume, sweat, and the thrill of movement. It peaked modestly on the charts — number 84 on the US Billboard Hot 100 — but would be remembered as one of hard rock’s most enduring anthems. VH1 later ranked it among the top 10 hard rock songs of all time, and critics praised its unrelenting rhythm and Roth’s magnetic performance. Even comparisons to “Run Like Hell” by Pink Floyd — another anthem of escape — were only surface-deep. Van Halen had carved their own lane.

And so, as Eddie’s black-and-white striped guitar (later painted red) roared beneath him, Roth howled into the void with no destination, no regrets, just the open road and the devil in the rearview mirror.

BLACK SABBATH - PARANOID

Llançament: 29 d’agost de 1970

Llistes: Regne Unit: núm. 4 · Estats Units: núm. 61

“Paranoid” va néixer gairebé com un simple farciment, escrita gairebé per accident. I tot i així, acabaria definint un gènere. L’any 1970, Black Sabbath emergia de la grisor industrial de Birmingham, forjant un so pesat i fosc que donaria origen al heavy metal. L’àlbum ja era gairebé enllestit quan el productor els va suggerir que els calia una peça curta per completar-lo.

Tony Iommi va improvisar un riff ràpid i tallant; Geezer Butler va escriure la lletra en pocs minuts, canalitzant la confusió entre la depressió i la paranoia — una boira emocional coneguda per molts després d’una baixada de drogues. Ozzy Osbourne, gairebé sense conèixer la lletra, la va cantar en una sola presa, capturant una sensació crua i desorientada d’alienació.

Curiosament, la paraula paranoid no apareix en cap moment de la lletra. Però la seva energia inquieta i el to asfixiant ho diuen tot. Inicialment, la banda volia anomenar l’àlbum “War Pigs”, inspirats per una cançó del disc de crítica feroç contra la guerra. Però el segell discogràfic ho va rebutjar — massa polític, massa provocador. Així que van fer un compromís: l’àlbum es diria “Paranoid”, la portada mostraria un porc amb espasa en una imatge surrealista, i la ironia es va convertir en llegenda.

Paranoid va arribar al núm. 4 al Regne Unit i va entrar al Billboard Hot 100 dels EUA, arribant al núm. 61 — l’únic Top americà de la banda. I tot i que va ser creada en unes poques hores i enregistrada en directe a l’estudi en un parell de dies, es va convertir en la seva cançó insígnia. En aquell moment, ells mateixos no la consideraven especial, però va tocar una fibra. La seva força despullada — el baix contundent de Butler, el riff esmolat d’Iommi, la bateria implacable de Ward, i la veu angoixada d’Ozzy — transmetia quelcom primordial.

Mentre altres bandes perseguien singles comercials, Sabbath deixava que els àlbums parlessin per ells mateixos. Led Zeppelin i Pink Floyd seguirien un camí semblant: pocs singles, impacte màxim. En un món dominat pels singles, “Paranoid” era alhora rebel·lió i porta d’entrada.

Anys més tard, la banda es va reunir amb la formació original al Live Aid de 1985, i van triar “Paranoid” per tancar el seu set. El que havia començat com una idea improvisada, va acabar sent un himne accidental — aquell que va gravar el nom de Black Sabbath a la història del rock amb una contundència implacable.

Nascuda amb pressa. Definida per la urgència. Sostenida per la veritat. “Paranoid” no havia de ser el tresor del disc, però en aquell riff accelerat, en aquella veu turmentada, i en aquella brillantor involuntària, un gènere va quedar esculpit a la pedra. I encara avui, en garatges, soterranis i auriculars arreu del món, s’escolta aquell crit: “I tell you to enjoy life — I wish I could, but it’s too late” (Et dic que gaudeixis de la vida, tant de bo pogués, però és massa tard).

BLACK SABBATH - PARANOID

Released: August 29, 1970

Charts:  UK: #4   US: #61 

Born as little more than a filler, written almost by accident, “Paranoid” would go on to define a genre. In 1970, Black Sabbath was emerging from the industrial gloom of Birmingham, shaping a heavy, ominous sound that would give birth to heavy metal. The album was nearly finished when their producer suggested they needed a short track to complete it. 

Tony Iommi came up with a fast, jagged riff; Geezer Butler scribbled down lyrics in minutes, channeling the confusion between depression and paranoia — an emotional haze familiar to anyone coming down from a drug high. Ozzy Osbourne, barely familiar with the words, delivered them in one take, capturing a raw, disoriented sense of alienation.

The word paranoid never actually appears in the lyrics, but the restless energy and suffocating tone say everything. The band wanted to call the album “War Pigs,” after a scathing antiwar track on the record. But the label balked — too political, too inflammatory. So, they compromised: the album became “Paranoid”, the artwork showed a bizarre sword-wielding pig, and the irony became legend.

“Paranoid” climbed to number 4 in the UK and cracked the Billboard Hot 100 in the US, peaking at 61 — their only Top 40 American hit. It became their signature song, even though it was created in a matter of hours, recorded live in the studio over just a couple of days. The band didn’t see it as a standout at the time, but it struck a nerve. Its stripped-down power — Butler’s driving bass, Iommi’s cutting riff, Ward’s relentless drumming, and Ozzy’s desperate vocals — tapped into something primal. Where most bands chased hits, Sabbath let the albums do the talking. Led Zeppelin and Pink Floyd followed a similar path — minimal singles, maximal impact. In a singles-dominated world, “Paranoid” was both a rebellion and a gateway.

Years later, the band reunited with the original lineup at Live Aid in 1985, choosing “Paranoid” to close their set. What began as an afterthought ended up as an accidental anthem — one that carved Black Sabbath’s name into rock history with unforgiving permanence.

Born in haste. Defined by urgency. Sustained by truth. “Paranoid” wasn’t meant to be the crown jewel. But in that speeding riff, in that haunted voice, in that accidental brilliance, a genre was carved into stone. And to this day, in garages, basements, and headphones across the world, it still echoes: “I tell you to enjoy life — I wish I could, but it’s too late.”

 

MFSB feat. THE THREE DEGREES - TSOP (THE SOUND OF PHILADELPHIA)

Llançament: 6 de febrer de 1974

Llistes: EUA: núm. 1 (2 setmanes) · Regne Unit: núm. 22

A principis dels anys 70, un nou ritme començava a bategar al cor de Filadèlfia: soul sofisticat, cordes suaus i baixos poderosos. Aquell so esdevindria conegut com The Sound of Philadelphia, i al seu epicentre hi havia dos visionaris: Kenny Gamble i Leon Huff, mestres del ritme i l’elegància. Ells van ser els arquitectes d’un moviment que va unir el soul amb la nova ona disco. Però entre totes les seves creacions, n’hi va haver una —nascuda per a un programa de televisió— que es convertiria en l’autèntic batec d’una època.

Aquella cançó era “TSOP (The Sound of Philadelphia)”, un instrumental del 1974 enregistrat per MFSB (Mother, Father, Sister, Brother), la banda resident multiracial de Philadelphia International Records, amb intervencions vocals del grup femení The Three Degrees. Composada com a nova sintonia per al revolucionari programa Soul Train, la peça no només va redefinir les melodies televisives, sinó que va transformar la música de ball per sempre.

Quan Don Cornelius, el carismàtic creador i presentador de Soul Train, va buscar una nova identitat sonora per al seu programa, va acudir a Gamble i Huff. La seva resposta va ser molt més que una simple sintonia: era un himne, una celebració de l’excel·lència negra, de l’orgull urbà i del ritme imparable. Però Cornelius, molt proteccionista amb la seva marca, no va voler que la cançó portés el nom del programa. Així que, en lloc de dir-se “Soul Train”, la peça es va titular “TSOP”, una referència subtil al seu origen. Anys després, Cornelius admetria amb penediment: “Va ser la decisió més estúpida que he pres.”

Tot i això, la música no necessitava un nom per triomfar. Quan es va publicar el 1974, “TSOP” va conquerir ràpidament les llistes: va ser la primera sintonia televisiva que arribava al núm. 1 del Billboard Hot 100, on va mantenir-se durant dues setmanes. També va liderar la llista R&B i, el 1975, va rebre un Grammy a la Millor Interpretació Instrumental de R&B.

El que feia “TSOP” tan revolucionària era la seva fusió perfecta de ritme, cordes orquestrals, metalls i els cors sensuals de The Three Degrees, amb frases com “People all over the world” i “Let’s get it on… it’s time to get down” (Gent de tot el món" i "Anem-hi... és hora de baixar). Tot i ser majoritàriament instrumental, la peça bullia d’energia, com una pista de ball on el moviment diu més que les paraules.

Però “TSOP” no només va ser un èxit; va ser una declaració d’intencions. Va arribar pocs mesos abans que la disco esclatés oficialment amb “Rock the Boat” de The Hues Corporation i cavalcant l’onada de “Love’s Theme” de Barry White. Va assentar les bases del que seria la revolució disco, però amb un estil i un missatge únic: “TSOP” no era només una cançó —era un far cultural, la banda sonora d’un programa que va portar la música i l’estil afroamericà a milions de llars dels Estats Units.

MFSB feat. THE THREE DEGREES - TSOP (THE SOUND OF PHILADELPHIA)

Released: February 6, 1974

Charts:  US: #1 (2 weeks)  UK: #22 

In the early 1970s, a groove was building in the heart of Philadelphia—soulful, sophisticated, and irresistible. It would become known as the Philadelphia Sound, and at its epicenter were two men: Kenny Gamble and Leon Huff, visionaries of rhythm, velvet strings, and pounding basslines. They were architects of a movement that bridged soul and the emerging disco wave. But one composition—born from a television show and destined to top charts—would become the heartbeat of the era.

That song was “TSOP (The Sound of Philadelphia),” a 1974 instrumental recorded by MFSB (Mother, Father, Sister, Brother), the racially integrated house band of Philadelphia International Records, featuring vocal flourishes by The Three Degrees. Created as the new theme for the groundbreaking TV show Soul Train, the track would redefine what a television theme could be—and transform dance music in the process.

When Don Cornelius, the suave creator and host of Soul Train, sought a fresh musical identity for his show, he turned to Gamble and Huff. The duo answered with a track that was more than a theme—it was a celebration of black excellence, urban pride, and infectious rhythm. But Cornelius, ever protective of his brand, refused to let the song carry the show’s name. So instead of “Soul Train,” the song became “TSOP”—a subtle nod to its origins but an anthem in its own right. Years later, Cornelius would admit with regret, “That was the dumbest move I ever made.”

Still, the music didn’t need a name to make its mark. Released in 1974, “TSOP” lit up the charts and became the first television theme song to hit No. 1 on the Billboard Hot 100, reigning for two weeks. It also topped the R&B chart and later took home a Grammy for Best R&B Instrumental Performance at the 17th Annual Grammy Awards in 1975.

What made “TSOP” so revolutionary was its blend: a driving rhythm section, sweeping orchestral strings, triumphant horns, and the sultry voices of The Three Degrees, who chimed in with seductive calls like “People all over the world” and “Let’s get it on… it’s time to get down.” It was largely instrumental but bursting with life—a mirror of the dance floor itself, where movement spoke louder than words.

And it wasn’t just a hit; it was a movement. Coming just months before disco would officially take hold with The Hues Corporation’s “Rock the Boat,” and riding the wave created by Barry White’s “Love’s Theme,” “TSOP” helped lay the foundation for the disco revolution. But unlike many disco hits, this wasn’t just a song—it was a cultural beacon, soundtracking a show that brought black music and style into living rooms across America.