EURYTHMICS - THE MIRACLE OF LOVE

Estrenada: 17 de novembre de 1986

Llistes: Regne Unit: #23

"The Miracle of Love" és una balada escrita per Annie Lennox i David A. Stewart dels Eurythmics, i produïda per Stewart. Va ser el tercer senzill de l'àlbum Revenge del duo, llançat al Regne Unit, encara que no va ser publicada com a single als Estats Units.

La inspiració creativa de Stewart va néixer a la seva cuina de Londres, on va crear el riff amb una guitarra acústica, atret per la reverberació natural de l'espai. Va desenvolupar els acords i la frase "The miracle of love will take away your pain" ("El miracle de l'amor eliminarà el teu dolor"). Quan ho va compartir amb Lennox, ella va crear ràpidament la melodia i la lletra del vers. Van contractar Michael Kamen pels arranjaments de les cordes i van idear una secció instrumental emotiva per a la part central de la cançó. Finalment Lennox va afegir el seu toc distintiu a les veus.

Stewart atribueix gran part de la ressonància emocional de la cançó a la destresa vocal de Lennox. En la seva reflexió a The Dave Stewart Songbook, destaca la seva poderosa veu, assenyalant la seva capacitat per commoure emocions profundes, arribant fins a portar els oients a les llàgrimes. Stewart creu que aquest poder no només ve del so de la seva veu, sinó també de les seves arrels escoceses, que impregnen el seu cant amb una bellesa evocadora reminiscent de les melodies tradicionals escoceses i irlandeses. Enfatitza que la combinació de la veu de Lennox i el seu patrimoni cultural crea un impacte emocional profund que ressona a tota la cançó.

El vídeo musical va ser dirigit per Dave Stewart i Billy Poveda, qui van optar per una càmera de 8mm per aconseguir una estètica crua i autèntica. Intercalades amb imatges de Lennox cantant hi ha escenes de material de guerra, creant una poderosa combinació entre la lletra i les dures imatges. És destacable que cada menció de "the miracle of love" coincideix amb imatges d'explosions de bombes atòmiques, un contrast intencional triat per Stewart per aconseguir un fort impacte. Malgrat la seva timidesa, el talent d'actriu de Lennox resplendeix en el vídeo, com es pot veure en la seva convincent interpretació. Stewart va capturar un moment sincer de Lennox amb una lent zoom, quan no sabia que l'estaven filmant, mostrant la rialla genuïna, que apareix al final del vídeo i afegint un toc personal a la narrativa visual.

"Miracle of Love" sovint era triada com a peça final als concerts dels Eurythmics, deixant al públic una experiència commovedora i emocional. Dave Stewart recorda que la cançó tenia un impacte profund en els assistents als concerts, sovint provocant llàgrimes entre els membres de l'audiència.

EURYTHMICS - THE MIRACLE OF LOVE

Released: November 17, 1986

Charted:  UK: #23 

"The Miracle of Love" is an electropop ballad penned by Eurythmics' Annie Lennox and David A. Stewart and produced by Stewart. It served as the third single from the duo's sixth album, Revenge, in the UK, although it wasn't released as a single in the United States.

Stewart's creative spark ignited in his London kitchen, where he crafted the riff on acoustic guitar, drawn to the space's natural reverb. He fleshed out the chords and the line "The miracle of love will take away your pain." When he shared it with Lennox, she swiftly conjured up the melody and verse lyric. They enlisted Michael Kamen to arrange strings and devised a stirring instrumental section for the middle. Lennox added her signature touch with ad-libbed vocals at the end.

Stewart attributes much of the song's emotional resonance to Lennox's vocal prowess. In his reflection in The Dave Stewart Songbook, he highlights her distinctive voice, noting its ability to stir deep emotions, even moving listeners to tears. Stewart believes this power stems not only from the sound of her voice but also from her Scottish roots, which imbue her singing with a haunting beauty reminiscent of traditional Scottish and Irish melodies. He emphasizes that the combination of Lennox's voice and her cultural heritage creates a profound emotional impact that resonates throughout the song.

The music video was directed by Dave Stewart and Billy Poveda, who opted for an 8mm camera to achieve a gritty aesthetic. Interspersed with shots of Lennox singing are scenes of war footage, creating a powerful juxtaposition between the lyrics and the stark imagery. Notably, each mention of "the miracle of love" coincides with footage of an atomic bomb explosion, a deliberate contrast chosen by Stewart for maximum impact. Despite her shyness, Lennox's talent as an actress shines through in the video, as evidenced by her compelling performance. Stewart captured a rare candid moment of Lennox with a long lens, when she didn't know she was being filmed, showcasing her genuine laughter, which appears at the conclusion of the video, adding a personal touch to the visual narrative.

"The Miracle of Love" was often chosen as the closing number at Eurythmics concerts, leaving audiences with a poignant and emotional experience. Dave Stewart recalled that the song had a profound impact on concertgoers, often eliciting tears from the audience members.

 

TEARS FOR FEARS - WOMAN IN CHAINS

Publicació: 6 de novembre de 1989

Llistes: Regne Unit: #26   EUA: #36

"Woman in Chains", llançada el 1989 des de l'àlbum "The Seeds of Love", és celebrada com un "himne feminista". La cançó va assolir èxit internacional, arribant als 40 principals de múltiples països com el Regne Unit, els Estats Units, Canadà, França i els Països Baixos. Compta amb Phil Collins a la bateria i mostra la potent veu d'Oleta Adams, qui posteriorment va guanyar reconeixement per la seva exitosa carrera en solitari.

Oleta Adams va impactar significativament Tears for Fears en les gravacions de l’àlbum "The Seeds of Love" abans de unir-se oficialment a ells. Durant una gira pels Estats Units per donar suport al seu àlbum anterior, Roland Orzabal i Curt Smith van assistir a una de les actuacions d'Adams a Kansas City. Van quedar profundament commoguts per la seva poderosa interpretació emocional, que contrastava fortament amb el seu enfocament complex i intel·lectual de la música en aquell moment. Aquesta experiència va impulsar Orzabal a reavaluar la seva direcció musical, inspirant un canvi cap a l'ús d'instruments reals i prioritzant les veus soul. Seguint aquesta revelació, Adams va acabar unint-se a Tears for Fears durant la seva gira de "The Seeds of Love" el 1990.

"Woman in Chains" explora el tema d'una dona atrapada en una relació amb un home dominador i possessiu. Roland Orzabal va explicar a Melody Maker que la cançó va estar inspirada per la literatura feminista que llegia en aquell moment. Va destacar les societats matriarcalistes, on les dones ocupen el centre en lloc de ser subordinades als homes, assenyalant que tendeixen a ser menys violentes i menys avaricioses. Orzabal també va reflexionar sobre com els rols de gènere tradicionals reprimeixen el costat femení dels homes i com tant homes com dones en pateixen les conseqüències. Va expressar que mentre els homes poden percebre's com a dominadors tenint el control en les societats patriarcals, també es perden els aspectes de la vida que les dones poden experimentar lliurement.

En una entrevista del 1990 amb The Washington Post, Roland Orzabal va explicar els temes personals i socials profunds inclosos a "Woman in Chains". Va dir que mentre la cançó aborda l'opressió de les dones a nivell mundial, també s'endinsa en la seva pròpia lluita interna amb la repressió del seu costat femení psicològic. Orzabal va revelar que la lletra de la cançó parla també de la relació amb la seva mare. La frase  punyent "Free her" a la conclusió de la cançó té un doble significat per a Orzabal, representant no només la lliberació de les dones sinó també el seu propi anhel de llibertat personal i d'acceptació del seu costat femení.

Al ser un duet, Tears for Fears sovint van col·laborar amb diversos músics convidats en les seves gravacions. Quan estaven escrivint la cançó i imaginant l'estil de bateria que volien, van pensar específicament en Phil Collins. Finalment, van aconseguir que Collins participés tocant a la pista.

El vídeo musical dirigit per Andy Morahan està filmat en blanc i negre i es centra en el tema d'una relació abusiva. El vídeo retracta un home, representat com un boxejador, i una dona, interpretada com una ballarina de barra (interpretada per Angela Alvarado), destacant les dinàmiques de la seva relació problemàtica. Interposades amb aquestes escenes narratives hi ha imatges de Tears for Fears i la vocalista Oleta Adams interpretant la cançó.

TEARS FOR FEARS - WOMAN IN CHAINS

Released: November 6, 1989

Charted:  UK: #26    US: #36 

"Woman in Chains" released in 1989 from the album "The Seeds of Love," is celebrated as a "feminist anthem." The song achieved international success, reaching the top 40 charts in multiple countries such as the United Kingdom, United States, Canada, France, and the Netherlands. It features Phil Collins on drums and showcases powerful vocals by Oleta Adams, who later gained recognition for her successful solo career.

Oleta Adams made a significant impact on Tears for Fears' approach to their album "The Seeds of Love" before officially joining them. While on tour in the US supporting their previous album, Roland Orzabal and Curt Smith attended one of Adams' performances in Kansas City. They were deeply moved by her powerful emotional delivery, which contrasted sharply with their own complex and intellectual approach to music at the time. This experience prompted Orzabal to reevaluate their musical direction, inspiring a shift towards using real instruments and prioritizing soulful vocals. Following this revelation, Adams eventually joined Tears for Fears during their "The Seeds of Love" tour in 1990.

"Woman in Chains" delves into the theme of a woman trapped in a relationship with a domineering and possessive man. Roland Orzabal explained to Melody Maker that the song was inspired by feminist literature he was reading at the time. He highlighted societies that are matricentric, where women are at the center rather than being subordinate to men, noting they tend to be less violent and less greedy. Orzabal also reflected on how traditional gender roles suppress the feminine side of men and how both men and women suffer as a result. He expressed that while men may be perceived as having control in patriarchal societies, they also miss out on aspects of life that women are allowed to experience freely.

In a 1990 interview with The Washington Post, Roland Orzabal discussed the deeper personal and societal themes embedded in "Woman in Chains." He explained that while the song addresses the oppression of women globally, it also delves into his own internal struggle with repressing the feminine aspect of his psyche. Orzabal revealed that the song's lyrics resonate with his relationship with his mother as well. The poignant line "Free her" in the song's conclusion carries a dual meaning for Orzabal, representing not only the liberation of women but also his own yearning for personal freedom and acceptance of his feminine side.

Due to Tears for Fears being a duo, Roland Orzabal and Curt Smith often collaborated with various guest musicians on their recordings. When they were conceptualizing the song and envisioning the drumming style they wanted, they specifically thought of Phil Collins. Eventually, they managed to get Collins on board to play drums for the track.

The music video directed by Andy Morahan, is filmed in black and white and centers around the theme of an abusive relationship. The video portrays a man, depicted as a boxer, and a woman, portrayed as a pole dancer (played by Angela Alvarado), highlighting the dynamics of their troubled relationship. Interspersed with these narrative scenes are shots of Tears for Fears and guest vocalist Oleta Adams performing the song. 

THE ROLLING STONES (HISTÒRIA D’UNA LLENGUA)

El logotip de la llengua i els llavis, dissenyat per l'artista anglès John Pasche el 1970, és un dels logos més icònics i reconeixibles de la història de la música popular. També conegut com el logotip Hot Lips o simplement el logotip dels Rolling Stones, ha aparegut a tots els àlbums i singles dels Stones des de 1970, així com al seu merchandising i escenaris.

John Pasche, llavors estudiant de disseny a la Royal College of Art de Londres, va ser contractat per Mick Jagger per crear un pòster per a la gira europea dels Rolling Stones de 1970. Insatisfets amb dissenys anteriors, el grup buscava una perspectiva nova. Els dissenys de Pasche van cridar l'atenció de Jagger a l'exposició final, i això va portar a la seva contractació. La segona versió del pòster de Pasche va ser finalment acceptada per Jagger, marcant l'inici d'una col·laboració que va donar lloc al icònic logotip de la llengua i els llavis.

Inicialment, John Pasche es va inspirar en la suggerència de Mick Jagger d'utilitzar la llengua de la deessa hindú Kali per al logotip, però Pasche va decidir no incorporar directament imatges hindús, ja que creia que es passarien de moda ràpidament. En lloc d'això, va buscar capturar l'esperit rebel del grup, la peculiar boca de Mick Jagger i les connotacions suggerents associades al rock and roll. El disseny resultant, amb la seva representació atrevida i provocadora d'una llengua i uns llavis, va combinar aquests elements alhora que era fàcilment reproducible i d’estil atemporal.

Craig Braun, propietari i director creatiu de Sound Packaging Corporation, necessitava el logotip per a la portada de l'àlbum Sticky Fingers dels Rolling Stones, però en aquell moment John Pasche només havia completat esbossos preliminars del logotip. Marshall Chess, president de Rolling Stones Records, estava a Londres i només tenia accés a un segell de goma de l'esbós de Pasche. En una solució creativa, Braun va fer que li enviessin per fax el segell, tot i que la qualitat era pobra. Després, va ampliar la silueta del logotip i va fer que un il·lustrador la refinés encara més. Malgrat que Pasche no havia acabat el seu logotip, la versió de Braun va acabar sent el logotip oficial de Rolling Stones utilitzat per a gires, merchandising i llicències. Posteriorment, Pasche va rebre una compensació pel treball original del seu logotip, tot i que no és la versió oficial associada al grup.

Els il·lustradors de Sound Packaging Corporation de Craig Braun van completar el logotip refinant el disseny, estrenyint la llengua, ajustant l'espai blanc al voltant dels llavis i la llengua, i afegint negre per ressaltar la gola. Aquesta versió modificada va ser llavors ampliada per cobrir tota la funda interior de l'edició americana de l'àlbum “Sticky Fingers”. Mentre tant, la versió original de Pasche del logotip va ser utilitzada internacionalment. El logotip va fer la seva primera aparició oficial el 26 de març de 1971, en passis VIP per a un concert dels Rolling Stones al Marquee Club, marcant la fi de la seva gira pel Regne Unit del 1971.

Pasche va rebre un pagament de només 50 lliures esterlines el 1970 per crear el logotip. Va rebre 200 lliures esterlines addicionals el 1972. El 1984, Pasche va vendre els drets d'autor del logotip a la branca comercial dels Rolling Stones, Musidor BV, per 26.000 lliures esterlines. El 2008, el Victoria and Albert Museum (V&A) de Londres va adquirir l'obra original de John Pasche del logotip de la llengua i els llavis dels Rolling Stones per 51.000 lliures esterlines. Victoria Broakes, cap d'exposicions del V&A, va comentar que el logotip de la llengua dels Rolling Stones és un dels primers exemples d'un grup utilitzant la marca i ha esdevingut potser el logotip de rock més famós del món. El 2012, la banda va encarregar a Shepard Fairey que actualitzés el logotip per al seu 50è aniversari.

THE ROLLING STONES (A TONGUE’S STORY)

The tongue and lips logo, designed by English art designer John Pasche in 1970, is one of the most iconic and recognizable logos in the history of popular music. Also known as the Hot Lips logo or simply the Rolling Stones logo, it has adorned all post-1970 albums and singles by The Rolling Stones, as well as their merchandise and stage sets.

John Pasche, then a design student at the Royal College of Art in London, was approached by Mick Jagger to create a poster for The Rolling Stones' 1970 European Tour. Unsatisfied with previous designs, the band sought a fresh perspective. Pasche's designs caught Jagger's eye at the final degree show, leading to the commission. Pasche's second version of the poster was ultimately accepted by Jagger, marking the beginning of a collaboration that would produce the iconic tongue and lips logo.

John Pasche initially drew inspiration from Mick Jagger's suggestion of using the tongue of the Hindu goddess Kali for the logo. However, Pasche decided against directly incorporating Indian imagery, as he felt it would quickly become dated. Instead, he aimed to capture the band's rebellious spirit, Mick Jagger's distinctive mouth, and the suggestive undertones associated with rock and roll. The resulting design, with its bold and provocative depiction of a tongue and lips, encapsulated these elements while also being easily reproducible and timeless in style.

Craig Braun, owner and creative director of the Sound Packaging Corporation, needed the logo for the Rolling Stones' Sticky Fingers album artwork. However, John Pasche had only completed rough sketches of the logo at the time. Marshall Chess, the president of Rolling Stones Records, was in London and had access only to a rubber stamp of Pasche's sketch. In a creative workaround, Braun had the stamp faxed to him, even though the quality was poor. He then enlarged the silhouette of the logo and had an illustrator refine it further. Despite Pasche not having finished his logo, Braun's version ultimately became the official Rolling Stones tongue and lip logo used for tours, merchandising, and licensing. Pasche later received compensation for his original logo art, although it is not the version officially associated with the band.

The illustrators at Craig Braun's Sound Packaging Corporation completed the logo by refining the design, including narrowing the tongue, adjusting the white space around the lips and tongue, and adding black to highlight the throat. This modified version was then enlarged to cover the entire inside sleeve of the American release of the Sticky Fingers album. Meanwhile, Pasche's original version of the logo was used internationally. The logo made its first official appearance on March 26, 1971, on VIP passes for a Rolling Stones concert at the Marquee Club, marking the end of their 1971 UK Tour.

Pasche received a payment of just £50 in 1970 for creating the logo. He received an additional £200 in 1972. In 1984, Pasche sold the copyright of the logo to the Rolling Stones' commercial arm, Musidor BV, for £26,000. In 2008, the Victoria and Albert Museum (V&A) in London acquired Pasche's original artwork of the Rolling Stones tongue and lips logo for £51,000. Victoria Broakes, head of exhibitions at the V&A, remarked that the Rolling Stones' tongue logo is one of the first examples of a group using branding and has become arguably the world's most famous rock logo. In 2012, the band commissioned Shepard Fairey to update the logo for their 50th anniversary.