ABBA - THE WINNER TAKES IT ALL

Llançament: 21 de juliol de 1980

Classificació al Regne Unit: #1 (2 setmanes)

“The Winner Takes It All” d’ABBA és una de les cançons més emocionals i icòniques del grup, publicada el 1980 com a single principal del seu setè àlbum d’estudi, “Super Trouper”. La cançó va tenir un èxit comercial enorme, arribant al número 1 al Regne Unit (el vuitè senzill del grup que ho aconseguia) i assolint bones posicions arreu d’Europa. Als Estats Units, va ser l’últim èxit del grup dins del Top 10, arribant al número 8 del Billboard Hot 100.

En essència, és una balada colpidora sobre l’enfonsament d’una relació. “The Winner Takes It All” destaca no només per la seva melodia commovedora i la força vocal que l’acompanya, sinó també per la seva càrrega personal. Escrita per Björn Ulvaeus durant la ruptura del seu matrimoni amb Agnetha Fältskog, la cançó és una narració fictícia sobre un divorci, però reflecteix de manera inquietant el dolor real que la parella vivia en aquell moment.

La interpretació vocal d’Agnetha, poderosa i vulnerable alhora, va elevar la cançó a un nivell profundament personal per a molts fans. Inicialment, Ulvaeus havia gravat una maqueta amb la seva pròpia veu, però finalment va decidir cedir-la a Agnetha, conscient que la seva interpretació transmetria una càrrega emocional molt més gran. Malgrat el caràcter íntim de la lletra, ambdós van afrontar la gravació amb una gran professionalitat artística. Ulvaeus va comparar l’actuació d’Agnetha amb la d’una actriu consumada, capaç de transmetre patiment sense perdre la compostura. Tot i això, va admetre que ell mateix va plorar durant el procés.

Anys més tard, Agnetha va recordar la cançó amb estima, afirmant que era la seva preferida del repertori d’ABBA. Tot i estar inspirada en la seva pròpia experiència, va reconèixer que també reflectia, d’alguna manera, la separació entre Benny i Frida, fent-la una mena de retrat emocional compartit. La seva interpretació ha estat reconeguda com una de les més sentides de la música pop, capturant vulnerabilitat i resignació amb una dignitat silenciosa. El fet que ABBA mai l’interpretés en directe durant la seva carrera li confereix encara més mística: una confessió íntima que només va viure dins de l’estudi, però que va triomfar arreu del món.

El videoclip, dirigit pel col·laborador habitual del grup Lasse Hallström, va ser rodat el juliol de 1980 a l’illa de Marstrand, a la costa oest de Suècia. Sorprenentment, la gravació va tenir lloc només deu dies després de la finalització legal del divorci entre Björn i Agnetha. El vídeo s’obre amb un muntatge en blanc i negre de fotografies del grup, gairebé com un pròleg nostàlgic i silenciós, abans de centrar-se en Agnetha, que carrega el pes emocional de la peça. Les seves expressions, sovint serenes i introspectives, es veuen reforçades per escenes on camina sola per paisatges costaners, subratllant la solitud i el desamor. Aquestes imatges es combinen amb fotografies i fragments dels altres membres del grup, que apareixen més distesos i distanciats emocionalment —una contrastada intencional que accentua encara més l’aïllament d’Agnetha. Amb el pas del temps, el vídeo s’ha percebut com una mena d’instantània documental del dolor real: una obra construïda amb art, però impregnada per la realitat personal dels seus protagonistes.

ABBA - THE WINNER TAKES IT ALL

Released: July 21, 1980

UK: 1 ( 2 wks)

“The Winner Takes It All” by ABBA is one of the band’s most emotionally songs, released in 1980 as the lead single from their seventh studio album, “Super Trouper”. The song was a massive commercial success, reaching No. 1 in the UK, where it became ABBA’s eighth chart-topper, and performing strongly across Europe. In the United States, it became their final Top 10 hit, peaking at No. 8 on the Billboard Hot 100.

At its core, the track is a heart-wrenching ballad about the collapse of a relationship. “The Winner Takes It All” stands out not just for its haunting melody and soaring vocals, but for the deep personal history woven into its creation. Written by Björn Ulvaeus during the breakup of his marriage to Agnetha Fältskog, the song is a fictionalized account of divorce, but one that eerily paralleled the real emotional turmoil the couple was experiencing at the time. 

Agnetha's powerful and vulnerable vocal performance elevated the song to something deeply personal for many fans. Ulvaeus originally sang the demo himself, but eventually gave it to Agnetha, recognizing that her voice would give the song greater emotional depth. Despite the personal nature of the lyrics, both approached it with commendable artistic professionalism. Ulvaeus compared Agnetha's performance to that of a seasoned actress, who embodies anguish without appearing disturbed. Even so, the emotional weight was undeniable, recognizing that he also shed some tears.

Agnetha later reflected on the song with surprising affection, calling it her favorite ABBA song. Although it was about her own experience, she saw it as a shared emotional portrait, which also reflected the dissolution of Benny and Frida's relationship. Her performance is often hailed as one of pop's most heartfelt vocal deliveries, capturing vulnerability and regret with quiet dignity. The fact that the song was never performed live during ABBA's professional stage adds to its mythical aura: an intimate confession that lived only in the studio but that echoed worldwide.

Directed by longtime ABBA collaborator Lasse Hallström, the music video was filmed in July 1980 on the picturesque island of Marstrand, located on Sweden’s west coast. Remarkably, the shoot took place just ten days after Björn and Agnetha’s divorce was finalized. The video opens with a black-and-white photo montage of the band—serving almost as a quiet, nostalgic prologue—before focusing in on Agnetha, who carries the emotional core of the piece. Her expressions, often solemn and introspective, are framed by shots of her walking alone through the coastal landscape, reinforcing the sense of solitude and heartbreak. Cut between these scenes are still photographs and clips of the other band members, often looking more cheerful and detached—an intentional contrast that amplifies Agnetha’s isolation in the narrative. In retrospect, the video feels almost like a documentary snapshot of real heartbreak—crafted artfully, but undeniably shaped by the personal realities of its performers.