DAVID BOWIE - STARMAN

Publicació: 28 d’abril de 1972

Llistes: Regne Unit: #10 · Estats Units: #65

“Starman” és una de les cançons més icòniques de la carrera de David Bowie, i marca un punt d’inflexió decisiu en la seva trajectòria. Llançada com a primer single del seu cinquè àlbum d’estudi, “The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars”, “Starman” no només el va catapultar de nou a l’èxit, sinó que va encendre una autèntica revolució cultural.

Composada i gravada ràpidament el febrer de 1972 als Trident Studios de Londres, amb la seva banda Spiders from Mars (Mick Ronson a la guitarra, Trevor Bolder al baix i Mick Woodmansey a la bateria), la cançó va ser una inclusió d’última hora. RCA Records va pressionar per tenir un single més comercial, i Bowie va substituir la seva versió de “Round and Round” de Chuck Berry per aquesta nova composició. El resultat? Una peça ambiciosa, enganxosa i plena de màgia.

Musicalment, “Starman” és un himne glam rock amb una producció rica i una tornada inoblidable, amb ecos evidents de “Over the Rainbow” de Judy Garland. Hi conflueixen influències de T. Rex, The Supremes, i els propis interessos espacials de Bowie, que reprèn temes introduïts ja a “Space Oddity”. Aquesta barreja de nostàlgia cinematogràfica i estil futurista defineix perfectament el so de l’era Ziggy.

La lletra forma part del mite de Ziggy Stardust, una narració apocalíptica en què la Terra només té cinc anys abans de l’extinció. En aquest context, l’“Starman”—una mena de messies extraterrestre—envia un missatge d’esperança a la joventut desencantada a través de la ràdio. És una faula de revelació i redempció que connecta l’alta ciència-ficció amb el món real, fent servir l’art com a mitjà de salvació. Bowie hi introdueix els “infinites”, éssers còsmics indiferents però portadors de llum i canvi.

Aquest simbolisme radiofònic com a canal de redempció ha estat interpretat com una al·legoria cristiana, una metàfora sobre l’art com a força transformadora, i fins i tot un presagi del cinema de ciència-ficció posterior, com “Close Encounters of the Third Kind”. Bowie barreja llenguatge americà (“boogie,” “cat,” “far out”) amb la seva habitual teatralitat britànica, creant un paisatge sonor a la vegada estrany i familiar.

Però el moment que ho va canviar tot va ser l’actuació de Bowie al Top of the Pops el 6 de juliol de 1972. Amb una granota de colors, cabell roig flamejant i botes espacials, Bowie va oferir una performance que trencava amb el que s’havia vist fins al moment. El gest d’assenyalar directament la càmera mentre cantava “I had to phone someone, so I picked on you” (Vaig haver de trucar a algú, així que et vaig triar)

va ser un moment màgic que va fer sentir personalment triats milers de joves espectadors. Aquell instant va marcar una generació.

Aquesta actuació ha estat descrita com un punt d’inflexió en la història del pop britànic. Artistes com Siouxsie Sioux, Robert Smith, Morrissey, Johnny Marr, Boy George, Gary Numan, Noel Gallagher, i membres de Duran Duran, Depeche Mode i The Clash, han confessat que aquell moment els va fer veure que la música podia ser teatral, transformadora i radical. Fins i tot Elton John va afirmar: “Mai havíem vist res semblant.”

Tot i que Ziggy Stardust no és una òpera conceptual formal, Bowie admet que moltes cançons van ser escrites abans d’idear el fil narratiu. La coherència emocional i estètica de l’àlbum li dona una força narrativa clara. En aquest context, “Starman” és molt més que un single: és una crida còsmica a la diferència, una pregària pop per als inadaptats i els somiadors. Va canviar la carrera de Bowie, i per a molts fans, va canviar la seva vida.

DAVID BOWIE - STARMAN

Released: April 28, 1972

Charts: UK: #10  US: #65 

“Starman” is one of the most iconic songs of David Bowie’s career, released on 28 April 1972 as the lead single from his fifth studio album, “The Rise and Fall of Ziggy Stardust and the Spiders from Mars”. Co-produced by Bowie and Ken Scott, the song was recorded on 4 February 1972 at Trident Studios in London, with his Spiders from Mars bandmates: Mick Ronson (guitar), Trevor Bolder (bass), and Mick Woodmansey (drums). A late addition to the album, “Starman” replaced a planned Chuck Berry cover (“Round and Round”) at RCA’s request for a more commercially viable single. The result was a track that catapulted Bowie back into the spotlight and ignited a cultural phenomenon.

Musically, “Starman” is a glam rock anthem with a lush arrangement and an instantly memorable chorus, partially inspired by Judy Garland’s “Over the Rainbow”, lending the song a wistful, almost cinematic grandeur. Bowie threads together influences from T. Rex, The Supremes, and his own earlier space-age themes, notably revisiting the extraterrestrial mystique of “Space Oddity.” The single reached #10 in the UK Singles Chart—his first hit since “Space Oddity” three years prior—and #65 in the US, a modest entry that laid groundwork for his American breakthrough.

Lyrically, “Starman” functions as a key moment in the Ziggy Stardust mythos, set in a dystopian future where Earth has only five years left. Bowie casts Ziggy as a messianic alien rock star who brings a message of hope to Earth’s disillusioned youth through the radio. The “Starman” represents a higher intelligence, one of the “infinites”—alien beings Bowie described in interviews as black-hole jumpers who stumble through universes, indifferent to human concerns but bearing salvation nonetheless. The song is narrated by a youth who hears Ziggy’s broadcast firsthand, making the arrival of the Starman not only revelatory, but profoundly personal.

This radio-as-savior motif channels both spiritual yearning and pop culture fascination. Scholars and fans alike have interpreted “Starman” as an allegory for the Second Coming, a metaphor for artistic salvation, and even a prophetic foreshadowing of films like “Close Encounters of the Third Kind”. Bowie weaves a linguistic collage that blends American slang (“boogie,” “cat,” “far out”) with a distinctly British theatricality, creating a soundscape as alien as it is familiar.

The song’s most transformative moment came with Bowie’s performance on Top of the Pops on 6 July 1972. Wearing a rainbow jumpsuit, flaming red hair, and astronaut boots, Bowie exuded otherworldly confidence. The now-iconic gesture—pointing directly at the camera during the line “I had to phone someone, so I picked on you”—electrified a generation of viewers. That brief moment broke the fourth wall in a way few pop performances had, making audiences feel personally selected by Bowie’s cosmic transmission.

This televised performance is now widely regarded as a watershed moment in British pop history, cited by a staggering array of future stars as a pivotal moment in their artistic awakenings. From Siouxsie Sioux and Robert Smith, to Morrissey, Johnny Marr, Boy George, Gary Numan, Noel Gallagher, and members of Duran Duran, Depeche Mode, and The Clash, many have pointed to this performance as the moment they realized music could be transformative, theatrical, and strange. Even Elton John, then an established artist, remarked: “It was so different. No one had ever seen anything like that before.”

Though the Ziggy Stardust album presents a loose conceptual narrative, Bowie admitted that most songs were written before a full storyline was formed. Still, the emotional and thematic cohesion makes the album feel like a grand opera of apocalyptic hope. More than just a single, “Starman” is a galactic call to arms, a pop sermon of possibility. It invites its listeners—misfits, outsiders, dreamers—to believe in something bigger, stranger, and more beautiful. It changed David Bowie’s career, and for many fans, it changed their lives.