BLONDIE - SUNDAY GIRL

Estrena: maig de 1979

Llistes: Regne Unit: #1 (3 setmanes)

"Sunday Girl" és una cançó de l'àlbum "Parallel Lines" de Blondie del 1978. Escrita pel guitarrista Chris Stein, la inspiració de la cançó va sorgir del gat de Debbie Harry, anomenat Sunday Man, que havia desaparegut recentment. Després de l'èxit del seu número u "Heart of Glass", "Sunday Girl" es va llançar com a següent senzill al Regne Unit i Europa. Espanya va ser un dels pocs països on no es va editar en single. Tot i que no es va llançar als Estats Units, la cançó va assolir el número 1 al Regne Unit i Irlanda i va aconseguir un lloc entre el Top Ten en diversos països europeus.

Blondie va gravar una versió en francès de "Sunday Girl" que al Regne Unit es va incloure al maxi-single, mentre que a França i als Països Baixos, va servir com a cara B del single.

La intenció del productor Mike Chapman de crear un àlbum pop en lloc d'un disc de new wave és evident a "Parallel Lines" amb "Sunday Girl" que simbolitza l'atractiu comercial de l'àlbum i les seves melodies contagioses. La visió de Chapman per a l'àlbum brilla a través de la lletra sobre un romanç adolescent de la cançó i la dolçor irresistible de la seva melodia, temperada per la entrega vocal sempre eficient de Debbie Harry.

L’escepticisme inicial de Chapman sobre la qualitat interpretativa de la banda va ser eclipsat per la impressionant demostració inicial de "Sunday Girl". Malgrat la negligència de la banda, Chapman va reconèixer el potencial de la cançó i mitjançant un arranjament influït per la música llatina, la col·laboració i el refinament  van fer evolucionar la cançó cap a una versió més polida per a l’edició definitiva per a l'àlbum.

"Sunday Girl" ha rebut elogis de la crítica des del seu llançament, amb crítics que destaquen la seva melodia contagiosa, la veu captivadora de Debbie Harry i el seu encant nostàlgic que recorda els grups vocals de noies dels seixanta. Rolling Stone va alabar la cançó, assenyalant la veu de Debbie Harry com a "més densa i cínicament dolça", destacant la seva capacitat per encarnar l'essència d'aquells grups vocals de noies. Tom Maginnis d'AllMusic va descriure "Sunday Girl" com a pur pop, establint paral·lelismes amb els sons innocents dels Beach Boys i la música sense inhibicions del rock primerenc. Maginnis va fer èmfasi en la qualitat dolça i encantadora de la cançó, evocant records d'icònics grups vocals de noies com les Ronnettes i les Shangri-Las. Pitchfork va destacar l'elegància de la cançó, subratllant la seva musicalitat refinada i el seu atractiu atemporal. Slant Magazine va elogiar "Sunday Girl" per la seva fusió de pop de grups de noies dels anys 60 amb new wave dels anys 70, citant-la com un dels moments més capriciosos de l'àlbum.

BLONDIE - SUNDAY GIRL

Released: May 1979

Charted: UK: #1 (3 weeks)

"Sunday Girl," is a track from Blondie's 1978 album "Parallel Lines”. Penned by guitarist Chris Stein, the song's inspiration stemmed from Debbie Harry's cat, aptly named Sunday Man, who had recently gone missing. Following the success of their chart-topping hit "Heart of Glass", "Sunday Girl" was released as the follow-up single in the UK and Europe, capturing the hearts of listeners across the continent. While it didn't see a release in the US, the song soared to number 1 in the UK and Ireland and achieved top ten status in various European countries.

Blondie recorded a French-language version of "Sunday Girl". In the UK, the French-language version was included on the "Sunday Girl" 12" single, while in France and the Netherlands, it served as the B-side of the 7" single.

Producer Mike Chapman's intention to create a pop album rather than a new wave record is evident in Blondie's "Parallel Lines", with "Sunday Girl" epitomizing the album's commercial appeal and infectious melodies. Chapman's vision for the album shines through in the track's teen romance lyrics and the irresistible sweetness of its melody, tempered by Debbie Harry's distinctive vocal delivery. 

Chapman's initial skepticism about the band's performance quality was overshadowed by the impressive early demo of "Sunday Girl." Despite the band's perceived sloppiness, Chapman recognized the potential of the song and its Latin-influenced arrangement. Through collaboration and refinement, the track evolved into a more polished and pop-inspired rendition for the final album.

"Sunday Girl" has garnered widespread critical acclaim since its release, with reviewers praising its infectious melody, Debbie Harry's captivating vocals, and its nostalgic charm reminiscent of early rock and girl vocal groups. Rolling Stone lauded the song, noting Debbie Harry's voice at its "thickest and most cynically sweet," highlighting her ability to embody the essence of a one-girl girl group. Tom Maginnis of AllMusic described "Sunday Girl" as pure pop, drawing parallels to the innocent sounds of the Beach Boys and the uninhibited music of early rock. Maginnis emphasized the song's dulcet and charming qualities, evoking memories of iconic girl vocal groups like the Ronnettes and the Shangri-Las. Pitchfork noted the song's sense of elegance, highlighting its refined musicality and timeless appeal. Slant Magazine praised "Sunday Girl" for its fusion of '60s girl-group-pop with '70s new wave, citing it as one of the album's most whimsical moments. 

 

DONNA SUMMER - DIM ALL THE LIGHTS

Estrena: 25 d'agost de 1979

Llistes: Regne Unit: #29   EUA: #2 

"Dim All the Lights" és una pista fascinant de Donna Summer, publicada com a tercer senzill del seu aclamat àlbum de 1979, "Bad Girls". Produïda pels seus llargs col·laboradors Giorgio Moroder i Pete Bellotte, la cançó barreja de manera perfecta els característics ritmes disco de Summer amb una sensibilitat pop plena d'ànima. En el seu debut el 25 d'agost de 1979, "Dim All the Lights" va guanyar ràpidament popularitat, ascendint al número 70 de la llista Billboard Hot 100. La seva fama va continuar creixent, assolint el seu punt màxim al número dos els dies 10 i 17 de novembre del mateix any. L’èxit de la pista va significar el tercer single de "Bad Girls" que es col·locava en els dos primers llocs de la Hot 100 i va refermar l'estatus de Summer amb el seu sisè single consecutiu al top cinc de la Billboard Hot 100.

Inicialment pensada per a Rod Stewart, Donna va prendre la decisió a última hora d'incloure la cançó al seu àlbum "Bad Girls", convertint-se finalment en un dels seus èxits icònics. "Dim All The Lights" és l'única cançó de l'obra de Summer en què ella té el crèdit com a compositora en solitari. Tot i que inicialment tenia l’intenció de col·laborar amb el seu xicot Bruce Sudano en el desenvolupament de la cançó, Summer va seguir endavant quan ell va declinar participar-hi. 

"Dim All the Lights" desferma una ambientació íntima, capturant l'essència d'una vetllada romàntica a casa, quan fa referència nostàlgicament al vell tocadiscos i l'atractiu dels moments compartits escoltant música. La inspiració inicial de Donna de tractar la cançó com a balada parla del seu tó romàntic, cosa que transcendeix fins i tot quan el tempo s'accelera.

La nota sostinguda de Donna Summer durant disset segons al principi de la cançó mostra la seva impressionant destresa vocal, el seu talent excepcional i el seu magistral control de la respiració. Es destacable el fet que aquesta és la cançó amb la nota sostinguda durant més temps per part de qualsevol cantant femenina, que ha assolit el Top 40 dels EUA i el Regne Unit, només igualada amb els disset segons de Barbra Streisand al duet "No More Tears (Enough is Enough)" amb la mateixa Donna Summer. La cançó és un constant duel de notes sostingudes entre les dues divas. 

DONNA SUMMER - DIM ALL THE LIGHTS 

Released: August 25, 1979

Charted:  UK: #29   US: #2 

"Dim All the Lights" is a compelling track by Donna Summer, serving as the third single from her acclaimed 1979 album, “Bad Girls”. Produced by her longstanding collaborators Giorgio Moroder and Pete Bellotte, the song seamlessly blends Summer's signature disco beats with a soulful pop sensibility. Upon its debut on August 25, 1979, "Dim All the Lights" quickly gained traction, ascending to number 70 on the Billboard Hot 100 chart. Its popularity continued to soar, reaching its peak at number two on November 10 and November 17 of the same year. The track's success marked the third Hot 100 top-two single from the album and cemented Summer's status with her sixth consecutive Hot 100 top-five single.

Initially intended for Rod Stewart, she made a last-minute decision to include the song on her “Bad Girls” album, ultimately becoming one of her iconic hits. What sets "Dim All The Lights" apart is that it stands as the sole hit single in Summer's repertoire where she holds the solo writing credit. Despite initially intending to collaborate with her boyfriend Bruce Sudano on the song, Summer forged ahead independently when he declined. 

"Dim All the Lights" takes on a deeply intimate ambiance, capturing the essence of a romantic evening at home with its nostalgic reference to the old record player and the allure of shared moments. Donna Summer's initial vision of the song as a ballad speaks to its romantic undertones, which resonate even as the tempo increases. 

Donna Summer's sustained note for sixteen seconds at the beginning of the song, showcases her impressive vocal prowess, exceptional talent and breath control. This is the song with the longest-held note by any female vocalist to make the US and UK Top 40, tied with Barbra Streisand's sixteen seconds in “No More Tears (Enough is Enough), which is a constant duel of sustained notes between the two divas. Excellent!

 

CYNDI LAUPER - TIME AFTER TIME

Estrena: 27 de març de 1984

Llistes: Regne Unit: #3   EUA: #1 (2 setmanes)

"Time After Time" és un clàssic de Cyndi Lauper, que mostra la seva habilitat com a compositora i destaca per la seva emotiva veu. Co-escrita amb Rob Hyman, que també va contribuir amb els cors, la cançó es va convertir en una de les més populars del primer àlbum de Lauper, "She's So Unusual", publicat el 1983. Produïda per Rick Chertoff, "Time After Time" es va llançar com a senzill el març de 1984 i ràpidament va ascendir les llistes, convertint-se finalment en el primer número u de Lauper als Estats Units.

Curiosament, la gestació de la cançó va passar durant l’etapa final de la producció de l'àlbum, després que Lauper ja hagués enregistrat èxits com "Girls Just Wanna Have Fun", "She Bop" i "All Through the Night". L’inspiració per a "Time After Time" va sorgir d'un títol que Lauper va veure a la revista TV Guide, fent referència a una pel·lícula de ciència-ficció del mateix nom estrenada el 1979.

El procés col·laboratiu entre Cyndi Lauper i Rob Hyman en la composició de "Time After Time" és una mostra fascinant de la dinàmica creativa darrere de la cançó. La seva connexió inicial i les experiències compartides van proporcionar un terreny fèrtil per a expressar emocions profundes i reflexions personals. L'observació de Hyman sobre com a vegades és més fàcil obrir-se a algú que no és un amic íntim o un membre de la família, ressona en el context de la seva col·laboració. Ambdós artistes travessaven relacions personals complicades en aquell moment, cosa que va infondre autenticitat i una emoció crua a la cançó .

El vídeo musical està farcit de convidats amb connexions personals amb Lauper. El lluitador Captain Lou Albano, conegut pel seu paper en el vídeo de "Girls Just Want To Have Fun", apareix com a cuiner en un restaurant. La mare i el xicot de Lauper també fan aparicions, interpretant els seus rols reals en el vídeo, continuant la tradició d'incorporar cares familiars de l’entorn de Lauper als seus vídeos.

Dirigit per Edd Griles, que ja havia col·laborat amb Lauper en vídeos musicals com "Girls Just Want To Have Fun" i "She Bop", el vídeo manté una estètica i estil consistents que complementen la profunditat emocional de la cançó. Curiosament, al principi del vídeo, es veu a Lauper mirant la pel·lícula de 1936 "Garden of Allah" en lloc de "Time After Time". Segons Lauper, la llàgrima que vessa al final del vídeo és autèntica. Cyndi va rebutjar la suggerència del director d’incorporar artificialment una llàgrima perquè tenia confiança en la seva capacitat de plorar quan volia.

La destacable versió instrumental de "Time After Time" de Miles Davis el 1985 va significar una fusió agradable entre el jazz i el pop. L’aficionat al jazz George Cole va destacar l'afinitat de Davis per les melodies populars al llarg de la seva carrera, citant clàssics com "My Funny Valentine" i "If I Were A Bell" com part del seu repertori. L'admiració de Davis per la melodia de Cyndi Lauper el va portar a incorporar-la en les seves actuacions en concert des del 1984 fins poc abans de la seva mort el 1991. Segons Cole, les versions en directe de Davis sovint superaven la versió de l'àlbum, mostrant la brillantor en l’improvitzacio i la profunditat emocional per la qual Davis era conegut. Per a Cyndi Lauper, la versió de Miles Davis tenia un significat especial, i va expressar la seva admiració per la interpretació del jazzista. En una entrevista amb The Sun el 2008, Lauper va revelar que la versió de Davis era la seva preferida entre les moltes adaptacions que es van fer de la cançó.

CYNDI LAUPER - TIME AFTER TIME 

Released: March 27, 1984

Charted:  UK: #3   US: #1 (2 weeks)

"Time After Time" is a timeless classic by Cyndi Lauper, showcasing her songwriting prowess and emotive vocals. Co-written with Rob Hyman, who also contributed backing vocals, the song emerged as a standout track from Lauper's debut album, "She's So Unusual," released in 1983.  Produced by Rick Chertoff, "Time After Time" was released as a single in March 1984 and quickly ascended the charts, eventually becoming Lauper's first number one hit in the United States.

Interestingly, the song's inception occurred during the final stages of the album's production, after Lauper had already recorded hits like "Girls Just Wanna Have Fun", "She Bop", and "All Through the Night". The inspiration for "Time After Time" came from a title Lauper spotted in TV Guide magazine, referencing the science fiction film of the same name released in 1979.

The collaborative process between Cyndi Lauper and Rob Hyman in writing "Time After Time" is a fascinating insight into the creative dynamic behind the song. Their initial connection and shared experiences provided a fertile ground for the expression of deep emotions and personal reflections. Hyman's observation about how sometimes it's easier to open up to someone who is not a close friend or family member resonates with the context of their collaboration. Both artists were navigating significant personal relationships at the time, which undoubtedly infused their songwriting with authenticity and raw emotion. "Time After Time" captures the essence of vulnerability and longing, drawing from the complexities of human connection and the passage of time. 

The music video features notable appearances and personal connections. Wrestler Captain Lou Albano, known for his role in the "Girls Just Want To Have Fun" video, appears as a cook at a diner. Lauper's mother and boyfriend also make appearances, portraying their real-life roles in the video, continuing the tradition of incorporating familiar faces from Lauper's world into her videos

Directed by Edd Griles, who had previously collaborated with Lauper on music videos like "Girls Just Want To Have Fun" and "She Bop", the video maintains a consistent aesthetic and style that complements the song's emotional depth. Interestingly, at the beginning of the video, Lauper is depicted watching the 1936 film "Garden of Allah" instead of "Time After Time”. According to Lauper, the tear she sheds at the end of the video is authentic. She rejected the director's suggestion to manually induce a tear because she was confident in her ability to cry when she wanted to.

Miles Davis's instrumental cover of "Time After Time" in 1985 marked a unique fusion of jazz and pop. Jazz aficionado George Cole noted Davis's affinity for popular tunes throughout his career, citing classics like "My Funny Valentine" and "If I Were A Bell" as part of his repertoire. Davis's admiration for the melody of Cyndi Lauper's track led him to incorporate it into his concert performances extensively from 1984 until shortly before his passing in 1991. According to Cole, live versions of Davis's rendition often surpassed the album version, showcasing the improvisational brilliance and emotional depth for which Davis was renowned. For Cyndi Lauper, Miles Davis's cover held special significance, with Lauper expressing her admiration for Davis's interpretation. In an interview with The Sun in 2008, Lauper revealed that Davis's rendition was her favorite among the many cover versions of the song.