BILLY JOEL - THE LONGEST TIME

Publicada: Març de 1984

Llistes: EUA: #14 · Regne Unit: #25

“The Longest Time” és una cançó nostàlgica d’estil doo-wop publicada l’any 1984 com a quart senzill de l’àlbum “An Innocent Man” de 1983. És un homenatge de Billy Joel als grups vocals dels anys 50 que escoltava de jove, especialment influenciat per Frankie Lymon and the Teenagers i el so de “So Much in Love” de The Tymes. Va tenir èxit comercial, assolint el número 14 al Billboard Hot 100, el número 1 al rànquing Adult Contemporary i el 25è lloc al Regne Unit.

Estilísticament, “The Longest Time” és pràcticament acappella: l’únic instrument és un baix elèctric. Totes les altres parts—veu principal, cors, espetecs de dits i aplaudiments—van ser enregistrats pel mateix Billy Joel. Tot i que inicialment volia comptar amb un grup vocal, el productor Phil Ramone li va suggerir que interpretés ell mateix tots els papers vocals. Joel va acceptar i ho va fer imaginant diferents personatges per donar varietat a les veus.

Ell anomenava aquesta tècnica “cant metodològic”, similar a la interpretació d’un actor, i assumia diversos rols imaginaris (com un noi italià prim o un jugador de futbol americà amb veu greu) per evitar la monotonia i aconseguir una riquesa harmònica que evoqués un autèntic grup doo-wop. Curiosament, la melodia original havia nascut com una peça per a piano clàssic, un origen que comparteix amb la seva posterior balada “Lullabye (Goodnight, My Angel)”.

En entrevistes, Joel va deixar clar que no roba música, sinó que en manlleva estils. Aquesta cançó no imita cap peça concreta, sinó que recrea l’essència d’un gènere que el fascinava per la seva innocència i optimisme.

La lletra expressa de manera senzilla i sincera un amor durador, ple de sorpresa i alegria per haver resistit més del que el narrador esperava. És un homenatge tendre a les relacions que superen el pas del temps.

Dirigit per Jay Dubin, el videoclip es va filmar a Pratt Institute (Brooklyn) i mostra en Joel assegut tot sol en un gimnàs després de la seva reunió de 25 anys de l’institut. Mentre comença a cantar, apareix un grup vocal (els seus “amics de l’institut”) que alterna entre les seves versions adolescents i adultes. El vídeo acaba amb les versions joves del grup sortint del lavabo, confonent un conserge—interpretat per un actor negre gran conegut només com a “Oncle Willy”.

La història del càsting del conserge revela una pràctica comuna als anys 80: l’estereotipació racial casual. Segons Dubin, l’actor no era conegut, va ser contractat de manera informal i només va cobrar 50 dòlars. Tot i que la seva aparició es volia còmica, amb els anys aquest detall ha estat criticada per la seva càrrega simbòlica de tokenisme i explotació.

“The Longest Time” s’ha convertit en una de les cançons més estimades i versionades de Billy Joel, especialment per grups acappella i de barbershop. El seu arranjament vocal únic, la sinceritat emocional i l’homenatge atemporal al doo-wop li asseguren un lloc destacat en el catàleg de Joel.

BILLY JOEL - THE LONGEST TIME

Released: March 1984

Charts:  US: #14  UK: #25 

“The Longest Time” is a nostalgic doo-wop-style song released in 1984 as the fourth single from the 1983 album “An Innocent Man”. The song is Joel’s tribute to the 1950s vocal groups he grew up listening to, particularly inspired by Frankie Lymon and the Teenagers and the sound of The Tymes’ “So Much in Love.” It became a commercial success, reaching #14 on the Billboard Hot 100, #1 on the Adult Contemporary chart, and #25 in the UK.

Stylistically, “The Longest Time” is “next-to” a cappella—its only instrument is a bass guitar. All other parts—lead vocals, backing vocals, finger snaps, and hand claps—were recorded by Joel himself. Although Joel originally planned to use a vocal group, producer Phil Ramone suggested that Joel record all the parts, which he did by envisioning different characters to give vocal variety.

Joel called this technique “method singing,” imagining a range of personas (like a skinny Italian kid or a deep-voiced football player) to differentiate the harmonies. This allowed him to avoid the monotony of a single voice across all parts and gave the recording the texture of a true doo-wop group. The piano-based tune actually began as a classical piano piece, a compositional origin it shares with Joel’s later ballad “Lullabye (Goodnight, My Angel).”

Joel clarified in interviews that he doesn’t steal music but often borrows styles, explaining that the song mimics a genre rather than replicating a specific track. He was drawn to the innocent, optimistic sound of that era and crafted this tune in that spirit.

The lyrics reflect a simple, earnest expression of lasting love, celebrating the feeling of surprise and joy in a relationship that’s endured longer than expected. 

The music video, directed by Jay Dubin, was filmed at Pratt Institute in Brooklyn and begins with Joel sitting alone in a high school gym after his 25th high school reunion. As he begins to sing, a doo-wop group (his “high school friends”) joins in, transforming between their high school and adult selves. The video ends with their teenage versions walking out of a restroom and confusing a janitor—played by an older Black actor known only as “Uncle Willy.”

The backstory of the janitor’s casting reflects casual racial stereotyping of the 1980s. According to Dubin, the actor wasn’t a known figure but was hired through informal channels and paid only $50. While the scene was intended as a light-hearted moment, the story behind it has since raised awareness of tokenism and exploitation in media of that era.

“The Longest Time” has become one of Billy Joel’s most beloved and frequently covered songs, especially by a cappella and barbershop groups. Its unique all-vocal arrangement, heartfelt sentiment, and timeless homage to doo-wop ensure its place as a standout track in Joel’s catalog.

THE SHADOWS - APACHE

Publicada: Juliol de 1960

Llistes: Regne Unit: #1 (5 setmanes)

“Apache”, llançada per The Shadows l’estiu de 1960, és molt més que una cançó instrumental: és el crit de sortida de la revolució de la guitarra britànica. Amb una melodia evocadora i un to distintiu ple de reverberació, aquesta peça sense paraules va capturar la imaginació de tota una generació. L’arma secreta? Una Fender Stratocaster, tocada amb mestria per Hank Marvin, pioner del so que marcaria les dècades següents.

La cançó va ser composada per Jerry Lordan, qui la va concebre tocant un ukulele durant una gira amb The Shadows. Tot i que Bert Weedon en va enregistrar una primera versió, van ser The Shadows qui la van publicar primer. La seva discogràfica, inicialment reticent, volia una altra peça com a cara A (Quatermaster’s Stores), però el productor Norrie Paramor va deixar decidir la seva filla adolescent. La seva tria? “La de l’indi.” I l’encert va ser absolut.

Amb un ambient gairebé cinematogràfic, la peça evoca l’esperit del Far West—vist a través d’ulls britànics—i esdevé un èxit rotund: cinc setmanes al número 1 al Regne Unit i capdamunt de les llistes a Austràlia, França, Irlanda, Nova Zelanda, Espanya i Sud-àfrica. Representava l’esperança d’una generació de guitarristes que, abans dels Beatles, trobaven en The Shadows l’exemple a seguir. John Lennon mateix afirmava que, abans dels Fab Four, gairebé només valia la pena escoltar-los a ells.

Als Estats Units, en canvi, The Shadows no van aconseguir fer forat. Va ser el guitarrista danès Jørgen Ingmann qui va portar Apache fins al #2 l’any 1961 amb una versió alternativa. Però el so original de The Shadows—una mena de surf-rock anticipat amb amplificació Vox i ecos d’espai futurista—va deixar una empremta més profunda.

El 1973, Apache va reviure de manera inesperada: The Incredible Bongo Band en van fer una versió funk, plena de percussió i amb un break de bateria hipnòtic. Aquesta secció rítmica, coneguda com a “Apache break”, es va convertir en pedra angular de l’emergent hip-hop novaiorquès. DJs com Kool Herc i Grandmaster Flash la van utilitzar com a base per fer looping, donant peu a una nova manera de fer música. El ritme d’”Apache” va ser samplejat per artistes com LL Cool J, Kool Moe Dee, i especialment per The Sugarhill Gang, que el 1981 van llançar una versió rap amb lletra sobre la melodia clàssica.

Nascuda com una visió idealitzada de l’oest americà, “Apache” es va transformar en una obra global, travessant continents i estils. Va influenciar el surf rock, el garage, i fins i tot el hip-hop, unint la guitarra elèctrica amb el turntable. La seva capacitat per explicar històries sense paraules la converteix en una de les peces instrumentals més importants i influents del segle XX.

THE SHADOWS - APACHE

Released: July 1960

Charts:  UK: #1 (5 weeks)

In the summer of 1960, a group of clean-cut British rockers called The Shadows released a track that didn’t need words to tell a story. It was cinematic, atmospheric, and drenched in Wild West mystique. The song? “Apache.” The weapon? A Fender Stratocaster, expertly wielded by guitarist Hank Marvin, whose clean, echoing leads and shimmering vibrato would ignite a generation. But this wasn’t just another rock instrumental—it was the British guitar revolution’s opening salvo.

Written by Jerry Lordan, “Apache” first came to life on a ukulele during a tour bus jam session. Lordan, a singer-songwriter touring with The Shadows, played it for the band—who immediately heard its potential. Guitarist Bert Weedon had technically recorded the first version, but it was The Shadows who got to release it first. Despite their record label’s initial skepticism (they wanted a naval tune called “Quatermaster’s Stores” as the A-side), producer Norrie Paramor let his teenage daughter decide. Her verdict? “The Indian one.” And she was right.

With its haunting melody and bold tone, “Apache” became a #1 hit in the UK for five weeks, and topped charts across Australia, France, Ireland, New Zealand, Spain, and South Africa. It became the soundtrack of Britain’s pre-Beatles rock era, a time when teenage guitarists tuned into the radio and dreamed of echo-laced stardom.

But in the United States, the song stalled—The Shadows never got the promotion or tour backing to break through. It wasn’t until Danish guitarist Jørgen Ingmann released his own version that “Apache” finally charted in the U.S., climbing to #2 in 1961. Still, the original recording by The Shadows, with its surf-before-surf sound and spacious, twangy tone, left a deeper legacy.

John Lennon once said The Shadows were among the only British artists worth listening to before The Beatles. And it’s easy to see why—Hank Marvin’s innovative use of American gear (Fender Strat) with British amplification (Vox amps) created a tone that was both foreign and futuristic.

Just when it seemed “Apache” had been cataloged into rock history, it re-emerged in 1973—in the unlikeliest of forms. That year, a studio project called The Incredible Bongo Band recorded a loose, funky reinterpretation of “Apache,” layering it with bongos and a heavy, hypnotic drum break. That beat didn’t just catch ears—it started an earthquake in hip-hop culture.

In the Bronx, DJs like Kool Herc and Grandmaster Flash looped the break live, laying the foundation for a new genre. The “Apache break” became a holy grail of sampling, used in tracks by LL Cool J, Kool Moe Dee, and The Sugarhill Gang, whose 1981 cover added rap vocals to the classic melody.

“Apache” may have started as a romanticized vision of the American frontier, filtered through a British rock lens. But it became something more—a global journey across time, genre, and geography. It inspired surf rock, garage rock, and eventually hip-hop. It bridged the Stratocaster and the turntable, showing how instrumental music can tell stories more vivid than words. From the teenage dreams of 1960s Britain to the breakbeats of 1980s New York, “Apache” stands as one of the most important instrumental tracks ever recorded.

BENNY GOODMAN - SING SING SING

Gravada: 6 de juliol de 1937

Originalment escrita i enregistrada el 1936 pel desbordant Louis Prima, “Sing, Sing, Sing (With a Swing)” va començar com una peça vocal enèrgica. Però va ser la versió instrumental de Benny Goodman, gravada el 1937, la que la va transformar d’una peça de jazz en un himne definitiu de l’era del swing — una tempesta impulsada per la percussió que es convertiria en símbol de tota una època.

La llegendària gravació de Goodman, enregistrada a Hollywood el 6 de juliol de 1937, va desafiar totes les normes del moment. A la dècada de 1930, les cançons aptes per a la ràdio rarament superaven els tres minuts, a causa de les limitacions dels discos de 10 polzades. Però la versió de Goodman? Monumental: 8 minuts i 43 segons, tant que omplia ambdues cares d’un disc de 12 polzades a 78 rpm. No era només música — era una declaració.

Amb un equip de somni darrere seu — els tambors tribals i colpidors de Gene Krupa, els solos incendiaris de trompeta de Harry James, i les línies de clarinet sedoses del mateix Goodman — no era només una banda tocant una melodia. Era un torb musical, una odissea de swing, un caos orquestrat que atrapava l’oient i no el deixava escapar.

I després va arribar el Carnegie Hall, el 1938 — la nit en què el swing va ser coronat com a música “seriosa”. La banda de Goodman va pujar a l’escenari de la sala més prestigiosa dels Estats Units i va atacar “Sing, Sing, Sing” amb una força tan descomunal que encara ressona en la història del jazz. Aquella actuació en directe, que superava els 12 minuts, era partitura i improvisació a parts iguals, però tot era pur adrenalina. El públic va quedar estupefacte. Els crítics es van rendir. El swing havia arribat, oficialment.

Des de les pistes de ball fins a Broadway, “Sing, Sing, Sing” continua viva. El 1982, la gravació original de Goodman de 1937 va ser incorporada al Grammy Hall of Fame, un reconeixement al seu impacte no només en el jazz, sinó en tota la música nord-americana.

BENNY GOODMAN - SING SING SING

Recorded: July 6, 1937

Originally penned and recorded in 1936 by the irrepressible Louis Prima, “Sing, Sing, Sing (With a Swing)” began as a high-energy vocal tune. But it was Benny Goodman’s 1937 instrumental interpretation that transformed it from a jazz number into an epoch-defining big band anthem—a percussion-driven storm that would come to symbolize the swing era itself.

Goodman’s now-legendary recording, tracked in Hollywood on July 6, 1937, defied the norms of the day. Radio-friendly tracks of the 1930s rarely breached the three-minute mark due to 10-inch record constraints. Goodman’s version? A monumental 8 minutes and 43 seconds—so long it filled both sides of a 12-inch 78-rpm record. It wasn’t just music—it was a statement.

With a dream team behind him—Gene Krupa’s pounding, tribal drums, Harry James’ searing trumpet solos, and Goodman’s own silky clarinet lines—this was not merely a band playing a tune. This was a musical melee, a swing odyssey, orchestrated chaos that invited the listener in and never let go.

And then came Carnegie Hall, 1938—the night swing was crowned as serious music. Goodman’s band took the stage at the nation’s most prestigious venue and tore into “Sing, Sing, Sing” with such force that it still reverberates through jazz history. That live performance, stretching over 12 minutes, was part arranged, part improvised, and all adrenaline. Audiences were stunned. The critics surrendered. Swing had officially arrived.

From ballrooms to Broadway, “Sing, Sing, Sing” endures. In 1982, Goodman’s seminal 1937 recording was inducted into the Grammy Hall of Fame, a recognition of its impact not only on jazz but on American music as a whole.

ABBA - GIMME! GIMME! GIMME! (A MAN AFTER MIDNIGHT)

Llançament: 12 d’octubre de 1979

Llistes: Regne Unit: núm. 3

L’any 1979, la disco ball girava amb tota la seva força, il·luminant el crepuscle d’una dècada marcada pel glamur, el ball i una complexitat emocional palpable. A l’ombra dels seus èxits aclaparadors i gires mundials, ABBA, la reialesa pop de Suècia, es preparava per emprendre una nova gira internacional. Necessitaven una cosa fresca — un nou himne que encengués Europa i Amèrica del Nord per igual.

L’agost de 1979, ABBA va entrar a l’estudi amb una idea diferent. Una peça titulada “Rubber Ball Man”, impregnada de les seves harmonies emblemàtiques, cordes clàssiques i veus compartides entre Agnetha i Frida, estava a la llista per ser gravada. Però alguna cosa no acabava de funcionar.

La música disco dominava les ones. El món volia ritme i sintetitzadors — i “Rubber Ball Man” no seguia aquest compàs. Benny Andersson i Björn Ulvaeus van prendre una decisió. Va néixer una nova cançó: més ràpida, més fosca i més intensa:

“Gimme! Gimme! Gimme!” — llisa, plena de sintetitzadors i amb la veu d’Agnetha Fältskog al centre, com un far de desig que travessa la nit.

La lletra dibuixava el retrat d’una dona que no ballava, sinó que esperava. La seva veu no celebrava la nit; la suplicava. “There’s not a soul out there, no one to hear my prayer.” No era només soledat — era una asfíxia emocional després de mitjanit, una angoixa alimentada per fantasies cinematogràfiques d’un amor que mai arribava a la seva vida real. Els protagonistes de pel·lícules potser tenien finals feliços — ella no.

Amb el ritme vibrant de la disco com a teló de fons, aquest contrast li donava a la cançó un poder esgarrifós: una pista de ball brillant que amagava una tristesa profunda. Es va publicar com l’única peça nova del recopilatori “Greatest Hits Vol. 2”, pensada per impulsar la gira del 1979. I va funcionar. “Gimme! Gimme! Gimme!” va esclatar a les llistes internacionals, sonant a discoteques i emissores d’arreu d’Europa. Però no es va publicar com a single als Estats Units, un buit curiós que només va augmentar el seu misticisme a l’altra banda de l’Atlàntic.

L’any 2005, el seu riff de sintetitzador va ser ressuscitat quan Madonna el va samplejar al seu èxit mundial “Hung Up”, una cançó que va introduir el so d’ABBA a una nova generació. Va ser una de les poques vegades que Benny i Björn van permetre que es sampleges la seva obra. Més d’una dècada després, el 2018, Cher va fer una versió del tema en el seu àlbum homenatge a ABBA, “Dancing Queen”. La seva interpretació, grandiloqüent i teatral, va fer que “Gimme! Gimme! Gimme!” tornés a entrar a les llistes britàniques, arribant al núm. 34.

ABBA - GIMME! GIMME! GIMME! (A MAN AFTER MIDNIGHT)

Released: October 12, 1979

Charts: UK: 3

In 1979 the disco ball was spinning at full tilt, illuminating the twilight of a decade defined by glitter, dance, and emotional complexity. In the shadow of soaring chart successes and arena-filling tours, ABBA, Sweden’s pop royalty, found themselves preparing to launch a global tour. They needed something fresh — a new anthem to light up Europe and North America alike.

In August 1979, ABBA entered the studio with a different idea. A track titled “Rubber Ball Man”, laced with their trademark harmonies, classical strings, and a shared vocal between Agnetha and Frida, was first in line. But something didn’t sit right.

Disco had tightened its grip on the airwaves. The world wanted pulse, urgency, and synth — and “Rubber Ball Man” didn’t fit the tempo of the time. Benny Andersson and Björn Ulvaeus made the call. A new song emerged, faster, darker, and more driven:

“Gimme! Gimme! Gimme!” — sleek, synth-laden, and with Agnetha Fältskog’s voice taking center stage as a beacon of longing in the night.

The lyrics painted a portrait of a woman not dancing, but waiting. Her voice wasn’t celebrating the night; it was pleading with it. “There’s not a soul out there, no one to hear my prayer.” She wasn’t merely lonely. She was suffocating in the silence after midnight, haunted by silver-screen fantasies of love that never seemed to manifest in her own life. Movie stars might get their happy endings — she did not.

Set against the beat-driven backdrop of disco, this contrast gave the song its haunting power: a glittering dancefloor hiding the ache of solitude. The song was released as the sole new track on “Greatest Hits Vol. 2”, intended to power their 1979 tour. It worked. “Gimme! Gimme! Gimme!” stormed into the international charts, echoing in nightclubs and on radios across Europe. Yet it was not released as a single in the United States — a curious gap that would only heighten its mystique across the Atlantic.

In 2005, the spectral synth riff was resurrected when Madonna sampled it for her hit single “Hung Up”, a global smash that introduced ABBA’s sound to a new generation. It was one of the rare times Benny and Björn allowed their work to be sampled. Over a decade later, in 2018, Cher covered the track on her ABBA tribute album “Dancing Queen”. Her version, grand and theatrical, brought “Gimme! Gimme! Gimme!” back into the UK charts at No. 34.