BENNY GOODMAN - SING SING SING

Gravada: 6 de juliol de 1937

Originalment escrita i enregistrada el 1936 pel desbordant Louis Prima, “Sing, Sing, Sing (With a Swing)” va començar com una peça vocal enèrgica. Però va ser la versió instrumental de Benny Goodman, gravada el 1937, la que la va transformar d’una peça de jazz en un himne definitiu de l’era del swing — una tempesta impulsada per la percussió que es convertiria en símbol de tota una època.

La llegendària gravació de Goodman, enregistrada a Hollywood el 6 de juliol de 1937, va desafiar totes les normes del moment. A la dècada de 1930, les cançons aptes per a la ràdio rarament superaven els tres minuts, a causa de les limitacions dels discos de 10 polzades. Però la versió de Goodman? Monumental: 8 minuts i 43 segons, tant que omplia ambdues cares d’un disc de 12 polzades a 78 rpm. No era només música — era una declaració.

Amb un equip de somni darrere seu — els tambors tribals i colpidors de Gene Krupa, els solos incendiaris de trompeta de Harry James, i les línies de clarinet sedoses del mateix Goodman — no era només una banda tocant una melodia. Era un torb musical, una odissea de swing, un caos orquestrat que atrapava l’oient i no el deixava escapar.

I després va arribar el Carnegie Hall, el 1938 — la nit en què el swing va ser coronat com a música “seriosa”. La banda de Goodman va pujar a l’escenari de la sala més prestigiosa dels Estats Units i va atacar “Sing, Sing, Sing” amb una força tan descomunal que encara ressona en la història del jazz. Aquella actuació en directe, que superava els 12 minuts, era partitura i improvisació a parts iguals, però tot era pur adrenalina. El públic va quedar estupefacte. Els crítics es van rendir. El swing havia arribat, oficialment.

Des de les pistes de ball fins a Broadway, “Sing, Sing, Sing” continua viva. El 1982, la gravació original de Goodman de 1937 va ser incorporada al Grammy Hall of Fame, un reconeixement al seu impacte no només en el jazz, sinó en tota la música nord-americana.

BENNY GOODMAN - SING SING SING

Recorded: July 6, 1937

Originally penned and recorded in 1936 by the irrepressible Louis Prima, “Sing, Sing, Sing (With a Swing)” began as a high-energy vocal tune. But it was Benny Goodman’s 1937 instrumental interpretation that transformed it from a jazz number into an epoch-defining big band anthem—a percussion-driven storm that would come to symbolize the swing era itself.

Goodman’s now-legendary recording, tracked in Hollywood on July 6, 1937, defied the norms of the day. Radio-friendly tracks of the 1930s rarely breached the three-minute mark due to 10-inch record constraints. Goodman’s version? A monumental 8 minutes and 43 seconds—so long it filled both sides of a 12-inch 78-rpm record. It wasn’t just music—it was a statement.

With a dream team behind him—Gene Krupa’s pounding, tribal drums, Harry James’ searing trumpet solos, and Goodman’s own silky clarinet lines—this was not merely a band playing a tune. This was a musical melee, a swing odyssey, orchestrated chaos that invited the listener in and never let go.

And then came Carnegie Hall, 1938—the night swing was crowned as serious music. Goodman’s band took the stage at the nation’s most prestigious venue and tore into “Sing, Sing, Sing” with such force that it still reverberates through jazz history. That live performance, stretching over 12 minutes, was part arranged, part improvised, and all adrenaline. Audiences were stunned. The critics surrendered. Swing had officially arrived.

From ballrooms to Broadway, “Sing, Sing, Sing” endures. In 1982, Goodman’s seminal 1937 recording was inducted into the Grammy Hall of Fame, a recognition of its impact not only on jazz but on American music as a whole.