ENNIO MORRICONE - THE GOOD, THE BAD AND THE UGLY

Data de llançament: 29 de desembre de 1966

Pel·lícula: The Good, the Bad and the Ugly

Enmig del silenci polsegós i abrasador de l’Oest americà—encara que rodat a les planures àrides d’Espanya—tres figures s’acosten a un duel final. Un és implacable, un altre calculador, l’altre estoic. Però abans que es dispari cap tret, abans que es recordin noms o rostres, un so trenca l’aire: el crit d’un coiote. És estrany però familiar, salvatge però musical. I així comença “The Good, the Bad and the Ugly”.

Era el 1966, i amb l’estrena de l’última entrega de la trilogia del dòlar de Sergio Leone, una revolució cinematogràfica arribava al seu zenit. Però aquest western polsegós i èpic, protagonitzat per un Clint Eastwood gairebé mut, Lee Van Cleef i Eli Wallach, devia gran part del seu llegat no pas a les imatges, sinó a la música. Una banda sonora signada per Ennio Morricone que esdevindria llegenda.

Morricone, company d’estudis de Leone, ja havia redefinit el so del western amb “Per un grapat de dòlars” i “La mort tenia un preu”. Però aquesta tercera pel·lícula demanava una cosa més gran, més estranya, més mítica. Treballant només amb les descripcions de Leone — abans que es rodés cap imatge — Morricone va compondre una obra sonora que era part òpera, part himne de guerra, part deliri.

El tema principal comença amb el que sembla el crit d’un coiote, però en realitat és creat amb dues veus humanes: un home cantant “Ah” i un altre “Ee”, superposades i reverberades fins que sonen com un animal primitiu. A partir d’aquí, Morricone teixeix una tapís sonor d’instruments inusuals: flautes, ocarines, trompetes, fuets, i fins i tot trets. Cada personatge té la seva pròpia veu musical: Blondie (Eastwood) és la flauta, neta i valenta; Angel Eyes (Van Cleef) és una ocarina freda i distant; Tuco (Wallach) es manifesta en crits distorsionats i caòtics.

Però aquestes eleccions no eren gratuïtes. Morricone escrigué anys més tard: “Els tres són canalles, cadascun a la seva manera… i la història truca a la porta de la seva consciència, si més no per un instant.” La música, doncs, no només acompanya l’acció—la interpreta i la jutja.

Leone utilitzava la música durant el rodatge, deixant que els actors es moguessin segons el ritme i l’emoció que dictava. Era cinema com a simfonia, una coreografia entre so i imatge sense precedents.

El tema es va publicar com a part de la banda sonora el 1966, dirigida per Bruno Nicolai, però aviat va sortir dels límits de la pel·lícula. L’any següent, una versió del tema feta per Hugo Montenegro va assolir el número 2 a les llistes dels Estats Units i el número 1 al Regne Unit. Un tema de western spaghetti — escrit a Roma — sonava ara a les ràdios de tot el món.

La banda sonora va arribar al número 4 del Billboard 200 i hi va romandre més d’un any. No era només una música de pel·lícula—era un himne cultural, que capturava l’esperit rebel i la tensió dels anys 60.

Amb el temps, “The Good, the Bad and the Ugly” s’ha convertit en una de les peces més reconeixibles de tota la història del cinema. De paròdies a videojocs, d’anuncis a campanyes polítiques, el seu eco perdura encara avui. Morricone no necessitava una gran orquestra per emocionar. Amb uns pocs sons insòlits, silenci ben usat i una imaginació desbordant, va crear un tema que va sobreviure fins i tot al gènere que va ajudar a definir.

ENNIO MORRICONE - THE GOOD, THE BAD AND THE UGLY

Released: December 29, 1966

Movie: The Good, the Bad and the Ugly

In the dusty, scorched silence of the American Southwest—though filmed on the arid plains of Spain—three figures approach a final showdown. One is ruthless, one cunning, one calm. But before any guns are drawn or names remembered, a sound slices through the stillness: a coyote’s cry, unnatural yet familiar, eerie and primal. It is not an animal—it is music. And it signals that “The Good, the Bad and the Ugly” has begun.

The year was 1966, and with the release of the final chapter in Sergio Leone’s Dollars Trilogy, a cinematic revolution reached its peak. But Leone’s dusty epic, starring a silent Clint Eastwood, Lee Van Cleef, and Eli Wallach, owed much of its legend not just to visuals or performances—but to a score. That score, composed by Ennio Morricone, became not just the soul of the film, but a landmark in film music history.

Morricone, Leone’s former schoolmate, had already reshaped the soundscape of the western with “A Fistful of Dollars” and “For a Few Dollars More”. But “The Good, the Bad and the Ugly” demanded something different—bolder, stranger, more mythic. Working from Leone’s descriptions before the first frame was even shot, Morricone crafted a sound-world that was equal parts opera, war song, and fever dream.

The main theme began with the sound of a coyote, achieved not by effects, but by human voice—two male singers, one groaning “Ah,” the other “Ee,” layered and reverbed until the result felt like nature itself. Morricone then built a sonic tapestry from the tools of cinematic folklore: flutes, ocarinas, trumpets, gunshots, and whips, each representing one of the film’s iconic antiheroes. Blondie (Eastwood) was the flute—stoic and clear. Angel Eyes (Van Cleef) emerged in cold, breathy ocarina. And Tuco (Wallach), the chaotic heart, found voice in distorted vocalizations.

But these weren’t arbitrary choices. As Morricone later explained in his 2019 autobiography, “All three of them are scoundrels, each in his own way… and history knocks at their conscience’s door, at least for an instant.” The music, too, echoed the inner conflict and external carnage of a world teetering between anarchy and order.

And it wasn’t just accompaniment. Leone played the music on set, letting his actors absorb the rhythm and emotional tone as they moved through scenes. This merging of score and staging forged an inseparable bond between image and sound. It was cinema as symphony.

Released on the film’s soundtrack in 1966, with Bruno Nicolai conducting, the theme quickly outgrew the movie. In 1967, a cover by Hugo Montenegro transformed the piece into a pop hit, reaching No. 2 in the U.S. and topping the UK charts. Suddenly, a Spaghetti Western theme—born in Europe, speaking no words—was blaring from radios around the world.

The soundtrack soared to #4 on the Billboard 200, staying on the chart for more than a year. It had become more than a film score; it was a cultural anthem, one that captured the spirit of rebellion, uncertainty, and stylized grit that defined the late 1960s.

In time, “The Good, the Bad and the Ugly”’s theme would become one of the most instantly recognizable pieces of music ever written, used in everything from parodies to video games, commercials to political campaigns. Few compositions have etched themselves so deeply into the public consciousness. Morricone never needed a full orchestra to conjure emotion. With a few notes, some unconventional voices, and the daring imagination to use silence as much as sound, he created a theme that outlived the genre it defined.