30 ANYS D'AJUNTAMENTS DEMOCRÀTICS

Es commemoren enguany trenta anys del restabliment de la democràcia pel que fa al dret a vot dels ciutadans. El 6 de desembre de 1978 s’havia votat afirmativament el referèndum de la constitució, els partits politics deixaven de ser il·legals, i la millor manera de celebrar la efemèride, era convocar unes eleccions democràtiques, les primeres després de quaranta anys de dictadura, que tindrien lloc el primer de març de 1979.

A Espanya va guanyar el partit de la UCD d’Adolfo Suárez. A Lloret la victòria va ser per CIU per un marge molt estret de vots, concretament 41 vots de diferència hi havia entre el guanyador i els centristes de Catalunya, UCD, i 69 amb el tercer partit en nombre de vots que va ser el PSC. La quarta força més votada va ser el PSUC i la cinquena ERC. Un partit, Falange Española Unidad Falangista es va retirar (significatiu).

Un mes més tard, concretament el 3 d'abril de 1979 es van fer les primeres eleccions municipals democràtiques. El cens de Lloret en aquelles primeres municipals era de 6.207 persones, i el repartiment de vots va ser de la següent manera: CIU 1.204 vots. Centristes de Catalunya-UCD 889, PSC 879, ERC 695, PSUC 326, Unió Popular Lloretense 136, blancs 8, nuls 40 i abstenció 2.030 (32,71%). Això repartia l’Ajuntament de la següent manera: 4 regidors per CIU, 3 pels Centristes, 3 pel PSC, 2 per ERC i 1 pel PSUC. S’ha de dir que llavors l’Ajuntament de Lloret estava format per 13 regidors.

El 19 d’abril a les 11 del mati, es va fer la elecció de l’alcalde entre els regidors escollits a les urnes. 5 partits, 5 candidats. Joan Domènech per CiU, Josep Sala per PSC, Maria Cabañas per Centristes-UCD, Manel Bernat per ERC i Germinal Ros pel PSUC. Després de la votació va haver un empat a quatre entre Domènech i Sala, i cinc vots en blanc, cosa que donava l’alcaldia a CiU pel major nombre de vots obtinguts a les urnes. Va quedar proclamat doncs Joan Domènech com el primer alcalde lloretenc de la democràcia, i s'ha de dir que aquell primer Ajuntament, va ser un Ajuntament de consens, en el qual tots els partits eren el govern i no havia oposició. Només cal mirar algun ple municipal de l'actualitat per veure com han canviat les coses.

Cal destacar com a curiositat que d’aquell primer Ajuntament democràtic de la nostra vila, Darwin Austrich, és l’únic que encara avui segueix com a regidor. A ERC llavors, al PSC ara, tot i que això no ha estat de manera ininterrompuda ja que Austrich va estar absent durant dues legislatures.

CINEMA: APPALOOSA

Títol Original: Appaloosa Direcció: Ed Harris

Repartiment: Ed Harris (Virgil Cole), Viggo Mortensen (Everett Hitch), Renée Zellweger (Allison French), Jeremy Irons (Randall Bragg), Timothy Spall (Phil Olson), Lance Henriksen (Ring Shelton), Tom Bower (Abner Raines), James Gammon (Earl May), Ariadna Gil (Katie). Guió: Ed Harris i Robert Knott; basat en la novel·la de Robert B. Parker. Gènere: Western Producció: Ed Harris, Robert Knott i Ginger Sledge. Música: Jeff Beal País: USA Any: 2008. Duració: 114 min.

Estrena a USA: 3 Octubre 2008. Estrena a Espanya: 21 Novembre 2008.

Ambientada a Nuevo México l’any 1882, Appaloosa explica la historia del sherif Virgil Cole (Ed Harris) i el seu ajudant Everett Hitch (Viggo Mortensen), dos homes que s’han guanyat una merescuda fama com a agents de la pau per les ciutats en les que han treballat. A la petita comunitat minera d’Appaloosa, Randall Bragg (Jeremy Irons), un ranxer poderós i implacable, és el propietari de les mines de la localitat, i permet que els seus homes facin i desfacin a la seva voluntat en el poble. Ell mateix s’encarrega de matar l’anterior sherif quan aquest va a la seva propietat per demanar-li explicacions. Aquest assassinat farà que les autoritats locals contractin Cole i Hitch per portar-lo davant la justícia. Però mentre els nous agents de la llei restableixen l’ordre a Appaloosa, una jove vídua arriba a la localitat i conquesta el cor de Cole, posant en perill l’amistat dels dos companys.

Appaloosa és la segona aportació de l’any 2008 al western, (la primera ha estat la excel·lent El tren de les 3:10), el gènere per excel·lència de l’època daurada de Hollywood, que en comptagotes encara ens arriba a les cartelleres, i que quan ho fa, acostuma a no decebre als seus incondicionals. I la pel·lícula de Harris no els decep en absolut perquè hi trobem la majoria de les icones principals del gènere. Tenim indis, un sherif valent, el terratinent malvat que està al marge de la llei, la noia que distreu l’atenció dels bons, els ciutadans porucs, la baralla al saloon, els xupitos de whisky, en fi... tan sols trobem a faltar el setè de cavalleria i algun enfrontament a trets més, perquè els revolvers surten més aviat poc la llum.

Però tot i no comptar amb gaire escenes d’acció, Harris aconsegueix captar l’atenció amb una bona definició dels tres personatges principals i la relació que mantenen entre ells. Així, en els papers d’Ed Harris i Viggo Mortensen identifiquem els John Wayne o James Stewart que tantes vegades van defensar la llei en altres temps, i que van fer gran el gènere en títols mítics com Rio Bravo, L’home que va matar Liberty Valance o L’home de Laramie per citar-ne alguns. La seva relació es basa en una amistat sòlida que mantenen des de fa dotze anys, i que fa que un conegui pràcticament el moviment que farà l’altre abans de fer-lo. Son el complement ideal l’un de l’altre en qüestió de feina, però també es cert que pel que fa a la seva vida privada abans de compartir aventures, son quasi un parell de desconeguts. El tercer vèrtex del triangle el tenim en Renée Zellweger que interpreta Ally, la jove vídua que s’interposarà entre els dos companys. I no ho farà amb ànim d’enfrontar-los, sinó que és el seu caràcter, necessitat de tenir constantment un home al costat, el que faci que sorgeixi la possibilitat del conflicte. Ally no és una mala persona, però tampoc podem dir que sigui una dona fidel a un sol home.

En la definició dels personatges que ens fa Harris, podem veure com les maneres dels agents de la llei no estan tant lluny de les que utilitzen els seus rivals, i observem la habilitat dels interessats en establir unes regles del joc semblants a les que fa servir el terratinent Bragg per atemorir el poble. Així, fent servir en un parell d’ocasions aquestes regles, aconseguiran el respecte necessari dels seus conciutadans per combatre la lluita contra la delinqüència, encara que sigui filant molt prim en determinats moments. També és interessant la seqüència del atac dels indis. Aquí queda palesa la necessitat de fer aliances inversemblants per mantenir-se amb vida, i veiem com delinqüents i agents uneixen les seves forces en veure’s rodejat pels indis, i mantindran aquesta coalició fins que surtin del embolic. Un cop passat el perill tornaran als seus respectius rols.

Podríem dir dons que Appaloosa és per damunt de tot una pel·lícula sobre l’amistat camuflada de western clàssic, que manté les constants vitals del gènere i en complaurà els espectadors afins. Tot i no tenir gaire acció, el gran treball fet en el desenvolupament del trio protagonista capta amb intel·ligència l’atenció, i manté el fil argumental viu fins l’escena final, encara que, pel meu gust és un final massa poètic, però que posa de manifest el que és una amistat com cal, que de fet és del que es tractava.

CINEMA: L'INTERCANVI

Titol original: Changeling
Direcció: Clint Eastwood.Repartiment: Angelina Jolie (Christine Collins), John Malkovich (reverend Gustav Briegleb), Jeffrey Donovan (capità J.J. Jones), Jason Butler Harner (Gordon Northcott), Amy Ryan (Carol Dexter), Colm Feore (James Davis), Michael Kelly (Lester Ybarra), Geoff Pierson (S.S. Hahn), Denis O'Hare (Dr. Jonathan Steel), Eddie Alderson (Sanford Clark), Gattlin Griffith (Walter Collins).

Guió: J. Michael Straczynski.Producció: Clint Eastwood, Brian Grazer, Ron Howard y Rob Lorenz.Fotografía: Tom Stern. Música: Clint Eastwood. Génere: Drama.País: USA.Any: 2008.Duració: 141 min.Estrena a USA: 31 octubre 2008.Estrena a Espanya: 19 desembre 2008.

Los Angeles, març de 1928. Un dissabte al mati, Christine Collins, mare soltera, marxa a treballar i deixa el seu fill de nou anys Walter a casa, però quan torna en acabar la jornada laboral el nen ha desaparegut. Denuncia el fet a la policia i se’n comença una recerca que resultarà infructuosa. Després de cinc mesos apareix a l’estat d’Illinois un nen que diu ser Walter: La policia organitza una retrobada entre mare i fill a l’estació amb vistes publicitàries, ja que les acusacions de corrupció i la poca traça en la resolució de casos similars sacsegen l’estament policial. Però el nen resulta ser un impostor i el cap de la policia, el capità J.J.Jones, per evitar una relliscada més obliga Christine a portar-se’l a casa, i ella atordida pels reporters i els fotògrafs accepta en primera instància. Quan tot semblava resolt per J.J.Jones, Christine torna a insistir en que aquell no és el seu fill i vol que segueixi la recerca, cosa que obligarà al policia a fer-la internar en un psiquiàtric per evitar la publicitat adversa. Però Christine trobarà un aliat inesperat en el reverend Gustav Briegleb, qui des del púlpit i un programa radiofònic lluita contra la corrupció del departament de policia. Briegleb l’ajuda a sortir del psiquiàtric i aconsegueix que el seu cas vagi als tribunals ja que sembla que s’ha trobat el presumpte segrestador del seu fill.

Diversos temes son els que ens planteja en aquest film el vell Eastwood. Com a eix principal tenim el cas de Christine Collins, una mare soltera que ha perdut el seu fill, desaparegut mentre ella era a la feina. Seguint el fil conductor que ens planteja aquesta situació, la narració s’obre a altres temes que tindran relació amb aquest fet. En primer lloc tenim la corrupció del departament de policia de Los Angeles. En l’època de la repressió, la ciutat tenia una infraestructura governamental despòtica i corrupta que res tenia d’envejar als caps mafiosos del moment. Quan Christine els planteja un seguit de situacions que posen de manifest la incapacitat policial per solucionar el conflicte, no tindran cap mena d’escrúpol en proposar-li que es quedi amb un fill que no es el seu, i després desacreditar-la, tancar-la i fins i tot vexar-la per aconseguir el propòsit de fer-la callar quan ella refusa aquest fet i pretén seguir endavant amb la recerca. Aquí trobem un altre dels temes proposats pel cineasta, que és el maltractament a les dones a l’època que es descriu, ja que ens trobem en un entorn dominat per homes en el que les dones fan treballs menors o son mestresses de casa. Per tant, com gosa una mare, soltera per més vergonya, enfrontar-se al departament de policia d’una de les ciutats més influents dels Estats Units? Però Christine és una dona excepcional i disposada a fer-ho per tal d’aconseguir trobar el seu fill, i amb la seva constància assolirà fites impensables que canviaran el futur dels governants de la ciutat.

En aquest punt vull fer esment d’un parell de detalls. Normalment no acostumo a jutjar la labor dels actors, ja que considero que és el director qui els ha de jutjar, i si aquest dona per bo el treball, a qui s’ha de criticar l’elecció de la presa que ens pot semblar bona o no és a ell. Però tenint en comte que no tinc cap objecció a la labor de la Jolie en aquesta pel·lícula, només li hauria demanat, en aquest cas a Eastwood; un altre tipus d’interpretació en les escenes del judici i la execució. Se suposa que Christine te davant el presumpte segrestador o assassí del seu fill, a qui tant desesperadament està cercant, i el seu rostre es manté fred, més aviat gèlid en tot moment, mancat d’expressivitat, sense demostrar aquell odi o satisfacció per la mort, del personatge que ha canviat la seva vida completament. D’altra banda, em sembla d’una elegància sublim la metàfora utilitzada per fer-nos saber perquè el pare d’en Walter va abandonar Christine en el moment del part. I per concloure aquest parèntesi dedicat al director no voldria passar per alt el bonic homenatge a Frank Capra recordant-nos l’Oscar a millor pel·licula que va obtenir el 1934 amb It Happened one night.

Reprenent el fil dels temes plantejats per Eastwood, voldria fer esment d’un altre situació, ja plantejada pel director a Mystic River, que és la dels abusos i els maltractaments als infants. Així, ens planteja una trama paral·lela que sorgeix de sobte, quan un inspector de la policia, Lester Ybarra, arriba a una granja per detenir un jove que resideix il·legalment al país. A partir d’aquest moment la trama fa un gir argumental, i el que era un drama clamant per la injustícia comesa sobre el personatge de Christine, es converteix a més a més en un thriller amb psicòpata inclòs que manté el suspens fins a l’escena final. Cal recordar que Eastwood ja ens va fer un canvi de registre similar a la imprescindible Million Dollar Baby.

I finalment no podem oblidar el paper, sempre decisiu, de l’església quan hi ha temes conflictius en joc. En aquest cas, és el reverend Briegleb qui lluita contra la corrupció i la injustícia amb ma de ferro i una fermesa que en alguns moments sembla exagerada, i és possiblement aquest el punt que més coixeja dels que ens planteja el vell mestre de Malpaso Productions.

Concloent, L’intercanvi és Clint Eastwood en estat pur, l’eastwood seriós que sap tocar la fibra en el moment puntual per què la llagrimeta caigui galta avall, i que ens planteja un ventall de temes al voltant d’un, a cadascun d’ells més interessant i resolts amb la solidesa a que ens te acostumats. Per consolidar el drama, ens el complementa, com fa darrerament, amb una banda sonora composta per ell mateix que gira vers una mateixa melodia intimista que s’intensifica o s’endolceix segons el moment emocional exposat a la pantalla. L’intercanvi és doncs un sòlid drama, resolt de manera molt pulcre i d’esplèndida factura, però que queda en un esgraó per sota de les antecessores Mystic River i Million Dollar Baby.

FOTOGRAFIA: CAPICUA, COLORS DE CARNAVAL

L’esplai Capicua ha tornar a guanyar el premi, al meu entendre, més important del carnaval de Lloret: el Premi especial de la Gresca. Aquest premi reflexa el que ha de ser l’esperit del carnaval, una festa d’alegria i de passar-s’ho bé. De que serveix fer una carrossa espectacular si desprès veus la gent desfilant amb cara de pomes agres? Al Capicua es tracta d’inculcar als nens que la rua de carnaval no és una competició, ni s’hi va exclusivament a guanyar. El més important és passar-s’ho bé, divertir-se i intentar encomanar aquest sentiment d’alegria als qui ens veuen desfilar pel carrer. I si això s’aconsegueix, i a sobre et donen algun premi millor. Dit això, a continuació analitzarem un seguit de fotografies de la rua d’aquest any.

En aquesta imatge amb la llum a favor vaig cometre un error de medició i la foto va quedar una mica fosca. La solució ha estat pujar la brillantor, i accentuar el to groc dels colors neutres per guanyar la claror que em faltava.

La Júlia en una foto feta per en Jordi.

El contrallum és molt difícil de fotografiar amb un sol tant fort com era en aquest cas, per tant, no queda altre remei que passar la foto pel Photoshop. En aquesta instantània he rebaixat molt la brillantor, he pujat el contrast i desprès he intensificat el color verd i he reduït el blanc del cel el que he pogut. El resultat no és el millor però no està malament del tot.

Un altre cas de contrallum. Aquí la operació de la fotografia dels verds la he fet dos cops, es a dir, correcció de brillantor i contrast, correcció dels blaus i dels blancs del fons, i tornar a corregir brillantor i contrast.

Per evitar que les persones quedin mogudes, aquesta foto la he fet com hem va dir l’Albert; en automàtic i amb la ISO a 400, i si hi ha algun retoc a fer amb Photoshop. Però aquest no és el cas, la fotografia està tal qual va sortir, sense retocs.

Aquí la intenció era ressaltar el treball fet en les capes dels nens, i per destacar els vermells però no fer una imatge monòtona, vaig buscar un grup on hi hagués algun factor que trenqués la tonalitat rogenca. La capa del fons del monitor va funcionar bé per aconseguir el que buscava.

CINEMA: VALKIRIA

Titol original: Valkyrie

Direcció: Bryan Singer

Repartiment: Tom Cruise (Claus Von Stauffenberg), Kenneth Branag (Henning Von Tresckow), Bill Nighy (Friedrich Olbricht), Tom Wilkinson (Friedrich Fromm), Carice Van Houten (Nina Von Stauffenberg), Eddie Izzard (Erich Fellgiebel), Christian Berkel (Mertz Von Quirnheim), Thomas Kretschmann (Otto Ernst Remer), Terence Stamp (Ludwig Beck)

Génere: Thriller bèl·lic

País: USA – Alemanya

Duració: 120 min.

Estrena a Espanya: 30 gener 09.

Greument ferit a l’Àfrica, el Coronel Claus Von Stauffenberg torna a Alemanya on, desprès de sortir de l’hospital, es destinat a fer-se càrrec de les forces de la reserva. Un cop allà, s’uneix als caps de l’exèrcit que formen la resistència al govern de Hitler i ajuda a organitzar l’operació Valkiria, un complex pla que pretén reemplaçar el dictador del poder. L'estratègia consisteix en assassinar Hitler, detenir els caps importants de la SS i formar un govern a l’ombra que estarà encapçalat pel polític Ludwig Beck. Les casualitats faran que sigui el propi Stauffenberg qui hagi de liderar el cop d’Estat i encarregar-se personalment de matar el Führer.

La trama de Valkiria ens porta al complot urgit pels comandaments de l’exèrcit alemany que estaven en contra de les accions comeses pel dictador, tant pel que fa a la manera de fer vers els jueus i els camps de concentració, com per les errònies estratègies militars del seu cap. Aquest fet real va succeir el 20 de juliol de 1944, i desprès que Hitler en sortís il·lès es va resoldre amb la detenció i execució de la majoria dels implicats en l’afer; només nou mesos més tard el Führer es suïcidaria al seu bunker de Berlín.

Ens trobem per tant davant d’un thriller ambientat en la Segona Guerra Mundial en què Singer es centra per damunt de tot en la preparació i execució de la conspiració. Històricament sabem que Hitler no va morir en cap atemptat, per tant el final de la pel·lícula el sabem des del primer minut de metratge, però el que es pretén es fer-nos veure que el dictador tenia una forta oposició dins del seu propi exèrcit, i que molts alts comandaments no combregaven amb les seves idees imperialistes. És per això que es podria considerar que Valkiria ve a ser una mena d’homenatge a aquells valents que varen intentar aixecar-se contra un dels personatges més nefastos de la historia del segle XX, ja que varen pagar amb la seva vida l’intent d’avançar la fi d’aquella guerra.

Cinematogràficament l’acció merament bèl·lica queda reduïda bàsicament als primers minuts de la cinta quan encara trobem Stauffenberg al front africà. Sense acció, la pel·lícula manté però l’atenció gràcies al suspens que envolta la execució del pla i les aliances entre militars per assolir l’objectiu. Per tant, a falta de morts en combat, l’espectador s’haurà de conformar amb posar els militars i polítics en el lloc que els pertoca en la trama, i gràcies a un guió coherent i ben elaborat no li serà gaire complicat de fer-ho. Per acabar només em queda repetir que està bé que es tracti de fer justícia amb els qui varen lluitar contra el poder establert, i varen voler demostrar que a l’Alemanya de la primera meitat del segle XX no tots els alemanys eren partidaris dels nazis i de les actuacions del III Reich. Es pot lluitar per l’honor del teu país, però quan aquesta defensa sobrepassa els valors de la dignitat humana és molt honrós fer-se enrere en la lluita pels qui defensen la barbàrie.

UNA NIT EN ELS OSCAR (EP, ELS DE DEBÒ, NO ELS CINEMES DE GIRONA... QUE US PENSEU!)

El viatge (fictici, quin remei!) de l’Agustí a Los Angeles, IU-ES-EI (es a dir, USA)

Tot comença unes hores abans de la cerimònia, quan la gent s’apilona davant del Kodak Theatre, que tot i aquest nom, no és un teatre on només si pugi entrar amb una Kodak. (uffff, que suat aquest acudit). Bé, van arribant les limusines amb els famosos, limusines llaaaarges, (no se pas com les entraria jo al meu parking), més limusines, més famosos, i tots passen de llarg...(es clar, amb aquesta samarreta de I LOVE LA VICKY, LA CRISTINA Y EL BARCELONA es deuen pensar que soc un fan i no pas un reporter). Haurem de fer alguna cosa al respecte...
Bé ja està solucionat, sort que venia en Roures i l’he convençut de que seria un bon negoci vendre-les en sèrie per anar pagant el deute de TV3 amb el Barça. Me l’ha canviada per un smoking i li he donat la patent de la samarreta. Vinga... cap dins! Collons!! Ara m’he trobat un armari de "tio" que m’ha demanat l’acreditació i m’ha fotut cap a fora. Haurem de tornar a pensar una solució.

Ok, ja som dintre (jejeje, aquí passa com en aquelles pel·lícules en que el protagonista està rodejat d’enemics armats fins al cap damunt en un carreró sense sortida i sense possibilitat d’escapatòria, i en l’escena següent apareix assegut tranquil·lament en un bar prenent-se una canya amb una "piba" que tomba d’esquenes. Doncs igual!) El cas és que... cap dins!!

Les estrelles van arribant, (quin bon rotllo estar tant a prop de l’estora vermella!...després treure les tisores i me’n enduré un bon tros per vendre’l a 50 € el centímetre a les rambles, total dient que l'han trepitjat la Jolie i en Pitt algú s’ho empassarà). Això és una desfilada constant de cares famoses! Mira, ara veig la noia del Plus que no se com es diu però m’hi posaré al costat, li donaré records per l’Angels Barceló i ja està.

__¡Hola guapa!, que vestido más chulo, ¡te marca una buena pitrera!__ (s’ha de ser amables amb els de la península, i a més des d’aquí estic a primera línia). Aprofitant que està entrevistant els que passen, li col·locaré el meu micro...

Mode live on
Nicole Kidman: The dress? Ralph Laurent of course.
Meryl Streep: Valentino, do you like it?
Kate Winslet: Harrods, on january sales...cool!
Sophia Loren: Moschino, (no mojino, eh, capito!)
Mode live off

La foto de la Kidman no és de la gala d'aquest any, però...a que mola veure-la en tanga!!

Potser que posem la traducció pels qui l’anglès els hi és molt espès, no?
Va...tornem-hi!

Mode gravat on:
Nicole Kidman: el vestit? Ralph Laurent per descomptat.
Meryl Streep: Valentino, t’agrada?
Kate Winslet: Harrods, a les rebaixes de gener...guaii!!
Sophia Loren: Moschino, (no mojino, eh, m’entens!)
Mode gravat off

Vaaaa, a la propera tongada posarem el traductor simultani. Però això serà més tard perquè ara ve la delegació espanyola. Ja els veig que baixen del cotxe...

Veig l’Almodóvar, la Loles León, en Gabino Diego, la Miriam Diaz Aroca...Cony, sembla un freak show! i a més... que foten aquí si no surten a cap peli ni pinten res? Deu ser el que en diuen “el apoyo patrio”. En fi...

10 minuts més tard... (cony, si que triguen!)

10 minuts més... (però que foten parlant amb totes les teles? Si l’únic que hauria de parlar-hi és l’Almodóvar i no els fot ni cas perquè tota l’estona va apuntant coses en una llibreta!)

15 minuts més.... (Bé, per fi són aquí! Connectaré el micròfon)

Mode live on
Gabino: ¡¡¡mamaaaa, mira donde he llegado, y decías que en el cine no llegaría más lejos del metro de la esquinaaaa!!!
Miriam (en plan maruja): ¿Has visto que bueno está el Brad Pitt de cerca?
Loles (amb un look cutre-botijero disseny Agatha Ruiz de la Prada que tomba d’esquena): ¡Si, leches! ¡la Angelina esa se debe poner morada...la muy guarra! Si la pillara iba a saber lo que vale un peine!
Almodóvar: San Pancracio...San Benedicto...San Juan Pablo... ¿me dejo alguno? ¡¡¡AISSSSHH, que memoria la mía!!! A ver, ¿alguien tiene papel? ¡Pero de escribir ehh! ¡Que nadie vaya a darme papel de liar que la liamos!
Loles: ¡Uy! ¿Aquella no es la Kate Winslet? ¡Si no la reconocía con tanta ropa! ¡clarooo, como en “El Lector” se pasa media película en porretas!
Miriam: ¡Ay si! Tirándose al niño aquel alemán, ¡que tuvo que esperar a que hiciera dieciocho años pa que no la detuvieran!

Hombreee, per allà veig venir en Bardem amb la Pene i en Banderas (això al menys ja no és tant friki!)

Loles: ¡¡miraa!! ¡¡miraa!! ¡¡Javier y Pe!! ¡¡que monos, que guapos!! que... ¡¡¡VIVA ESPAÑA!!!
Miriam: ¡¡Y Pe ganará!! ¡¡Y el Oscar se lo dará Javier!!
Almodóvar: ¡¡¡ahhh nooo!!! ¡De eso nada monada! ¡El Oscar se lo daré yo que de Oscars se musho!
Banderas: ¡Psssh, gente! ¡Tarse un poco cayaito que esto e Jolivú i me conosen! ¡¡Que me hasei queda mal, cohone!!

Mode live off

Mira, per aquí arriben les altres Stars, bé, Stars, Stars, tampoc. Són les que tenen un parell de bones raons per “star” aquí: Pamela Anderson, Liz Hurtley, Monica Bellucci, sí, les reines del bisturí! (quin pitreram el de la Bellucci, uff!!).

Hosti!!, jo que em pensava que el freak show ja s’havia acabat amb l’entrada dels espanyols, i ara arriba el Mickey Rourke amb aquestes pintes; si sembla que vingui de Marbella!, i amb aquest collaret del gos penjat del coll, Mare de Deu!!

Bé, ja és tothom dintre del Kodak, (menys nosaltres, of course). Seguim sense acreditació... a veure si se m’acut alguna cosa per posar-hi remei...
Ok, ja estem dintre. (per saber com ho hem fet envieu un e-mail a harrypotter@magictricks.com).

Coi, sembla que això ja ha començat...ara bé l’Oscar a la millor actriu de repartiment, si me’n descuido m’ho perdo, però, què foten totes aquelles dones al escenari, que no l’ha de donar en Bardem el premi?
Loles: ¡ay que joderse! Este año que le tocaba dar el premio a Javier...¡¡van y lo cambian!! ¡Tiene narices la cosa!

Mode live on
Tilda Swinton: ...and the Oscar goes to...
Entra l’Almodóvar de sobte a l'escenari
Almodóvar: ¡¡¡Quieto todo el mundo!!! ¡¡Que nadie toque ese Oscar!!
Li treu el premi de la ma a la Tilda i l’acaricia...
Almodóvar: ¡Mi tesooooro! ... bueno, a lo que iba...and the Oscar goes to... ¡¡pero eso ahora no toca!! Antes de nada quiero dar las gracias a...¡uy sorry! Tis is jolivú, i aqui spinkin inglé... first of all ai guant to senk all sains in skay an in te mondial vuold...uan moment ai luk for te paper...
Públic: ???
Coi, aquest anglès tant macarrònic no l’entén ni Deu, posaré el traductor a veure si pillem alguna cosa i a més queda més “cañi”...

Mode live with traduction on:
Almodóvar: Gracias al Cristo del gran poder, a la virgen de Guadalupe, a Jesús de Medinaceli...
Públic: més ???
Almodóvar: ...a Santa Catalina, a Santa Pancracia, a la Macarena...
Jack Nicholson: Macarena? Aaaaoooopppp!!!
Pene: ¡¡¡Pedroooo!!!, ¿gano o no gano?
Almodóvar: ...a la virgen de los siete dolores, a la Moreneta, que es polaca pero también cuenta...
Públic: zzzzzzz!
Almodóvar: ...a la Virgen de la blanca paloma, a la virgen que está lavando y tendiendo en el ropero...
Pene: ¡¡¡Pedroooooo, que me tienes de los nervios...!!!
Agustí: Bé potser que me’n vagi a prendre una canya perquè amb tanta verge i tant de sant...mmm, potser que me’n prengui dues!
Hugh Jackman: Well..deixem que el senyor es vagi recordant de la seva família i nosaltres seguim..ara millor actriu, entreguen el premi Nicole Kidman, Halle Berry, Sophia Loren, Shirley McLaine i Marion Cotillard...
Jack Nicholson: Sophia, massissa!!!
Almodóvar: ...a la virgen del Pilar, que dice que no quiere ser francesa, que quiere ser capitana de la tropa aragonesa...
Marion Cotillard: ...and the Oscar goes to... Kate Winslet!!
Pene: ¡¡¡Pedroooo, que ésta se ha colado, acaba yaaa!!!
Kate Winslet: Yeeeeeeeeeeeeeeesssssssss!!! Papiiii on ets? Xiula que no et veig!!
Pare de la Kate: Fiiiiiiiuuuuuuuuuuuuuuu!!!
Almodóvar: ...a la virgen de la fuensanta, al rosario de mi abuela, al espiritu santo...
Kate Winslet: ai, estic tant emocionada, feia tant que esperava això, havia perdut tants de cops, tinc ganes de plorar...
Nicole Kidman: es clar, ja m’estranyava a mi que no plorés...
Halle Berry: Tu calla, guapa! Que amb el numeret que vas muntar tu quan vares guanyar...! jo al menys vaig plorar amb gracia...!
Pene: ¡¡¡Pedroooo!!!, ¿pero gano o no? ¿les puedo decir a las otras que se vayan ya?

Hugh Jackman: well...fins aquí la 81a edició dels premis de la Acadèmia...els espero l’any vinent...
Mode live amb traducció off

Hugh Jackman: vostè, el de les verges...aquí te la clau, quan acabi vagi tancant...ahh! les llums també, que estem en crisi!
Agustí: bé, jo foto el camp... a veure si en Mickey Rourke que ha de passar el mal rotllo de la derrota em recomana un bon bar de copes, jejeje... Ens veiem l’any vinent...o no! That’s all folks!!
Almodóvar: ...a la virgen de la cabeza, al cristo de los faroles, a la madre superiora del colegio de las carmelitas de Villamorcilla de Abajo...
Pene (plorant): ¡¡¡Quiero mi Oscar!!!

Nota: Aquest relat és de ficció, qualsevol semblança amb la realitat no és per casualitat, Hollywood pot ser així!

Aquest article és una posada al dia d’un de similar que vaig fer fa un anys per #Canalcine. Vull agrair a la seva redactora Tonià Pallejà (Poe) tots aquells dies i riures que varem compartir. Actualment la podeu llegir al Blog de la Butaca.

CINEMA: EL LECTOR

Direcció: Stephen Daldry Repartiment: Kate Winslet (Hanna Schmitz), Ralph Fiennes (Michael Berg adult), David Kross (Michael Berg jove), Lena Olin (Rose Mather/Ilana Mather), Bruno Ganz (professor Rohl) Guió: David Hare; sobre la novel·la "El lector" de Bernhard Schlink Gènere: Drama Música: Nico Muhly Nacionalitat: USA, Alemanya Any: 2008 Duració: 124 min. Estrena a Espanya: 13 febrer 09

Alemanya 1958. Michael Berg, un jove de quinze anys es troba malament de sobte i és ajudat a tornar a casa per una dona anomenada Hanna que li dobla l’edad. Un cop recuperat de la malaltia, Michael torna a casa de la Hanna per agrair-li l’ajuda i comença un apassionat romanç entre ambdós. Michael se n’adona de que a la Hanna li encanta que li llegeixi llibres, i la seva relació es torna més intensa. De sobte, un dia Hanna marxa i Michael es queda sol i confós sense saber perquè ho ha fet. Vuit anys més tard, Michael és un prometedor estudiant de dret que acudeix com a públic a un judici per crims nazis, i queda atònit en veure Hanna a la banqueta de les acusades. A mesura que és va revelant el passat de la dona, Michael descobreix el gran secret que la Hanna ha amagat a tothom, fet que marcarà el futur de les seves vides.

El lector no passarà a la historia del cinema com una gran pel·lícula sobre l’holocaust, perquè precisament això és el que no és, una pel·lícula sobre l’holocaust. La temàtica del nazisme és un tema secundari en la historia de la relació entre en Michael i la Hanna. La narració comença amb un Michael adult interpretat per Ralph Fiennes que va recordant el seu passat, i ho fa des del dia en que coneix Hanna Schmitz, una dona força més gran que ell amb qui descobreix els plaers del sexe. Però la seva relació va més enllà del pur plaer físic, ja que a més de fer l’amor, també passen part del seu temps llegint llibres. I és en aquest punt on es centra veritablement l’argument de El lector, es a dir, en el descobriment del sexe per part del adolescent, i en la necessitat de la dona d’escoltar els relats que li llegeix el noi. Aquesta situació els portarà a una apassionada historia d’amor que un dia s’acaba de sobte. Però no serà fins uns quants anys més tard, en el decurs d’un judici contra el nazisme, quan en Michael descobrirà el fet transcendental que amaga la Hanna, cosa què li farà lligar cabs i entendre alguns punts foscos de la seva antiga relació. Però, descobert el secret de la Hanna, és en aquest moment una mala decisió presa per en Michael el fet que marcarà les seves vides per sempre. Així doncs, El relat comença en l’any 1995 i va fent salts en el temps a través dels records d’en Michael fins a 1958, quan coneix la Hanna, el 1966 quan comencen els judicis contra el nazisme, i posteriorment fins a les dècades dels setanta i vuitanta per tornar en l’ultima escena de la pel·lícula al moment present.

El lector ens ofereix un seguit de preguntes que l’espectador es pot fer per treure’n les conclusions adients: Tot i fer el que va fer, es pot considerar que Hanna és una víctima de la seva innocència? O de la seva ignorància? Podem dir que va ser condemnada injustament tot i el gran mal que va fer? I en Michael? Es pot considerar ètica la seva conducta? Recentment el President Bush ha manifestat que havia comés errors durant el seu mandat i es justificava dient que en el seu moment creia que allò era el que havia de fer. Van ser errades greus i transcendentals per a moltes persones. En canvi, no fer el que està bé per por de les reaccions de terceres persones, és correcte? Aquesta pot ser la pregunta que ha acompanyat en Michael per la resta de la seva vida des del dia del judici contra la Hanna.

CINEMA: SLUMDOG MILLIONAIRE

Director: Danny Boyle
Repartiment: Dev Patel (Jamal Malik), Freida Pinto (Latika), Madhur Mittal (Salim), Anil Kapoor (Prem Kumar), Irrfan Khan (inspector de policia).
Guió: Simon Beaufoy
Gènere: Drama
Música: A.R. Rahman
Nacionalitat: Gran Bretanya
Any: 2008
Duració: 120 min.
Estrena a Espanya: 13 febrer 09

Jamal Malik és un jove que viu en un barri pobre de Bombai que decideix presentar-se al concurs Qui vol ser milionari? Sorprenentment el noi respon totes les preguntes correctament i és a punt d’aconseguir el premi més gran en la historia del programa, quan és detingut per la policia com a sospitós de frau. En l’interrogatori Jamal explica als policies que sabia les respostes correctes, i per que el creguin comença a explicar-los diferents moments de la seva vida que tenen a veure amb les respostes del concurs i amb la seva decisió de presentar-s’hi.

Slumdog Millionaire és una faula, un relat en el qual el noi pobre s’enamora de una noia amb qui creix, però als qui la vida s’encarregarà de separar. Aquest amor, més important en la trama del que podria semblar en un principi, serà el detonant argumental que portarà al jove Malik a presentar-se al concurs televisiu que de fet serà el fil narratiu amb el qual ens explica la seva vida des de la infància, quan coneix Latika, fins al moment actual en que està apunt de guanyar el premi televisiu més important de la historia. Però com dèiem la historia és una faula, o més ben dit un conte en el que, per dir-ho a mode de metàfora, el pobre plebeu s’enamora d’una princesa i aquesta es troba presonera en el castell del malvat de torn del qui l’haurà de rescatar per casar-s’hi i ser feliços.

La narració és va desenvolupant entre els flashbacks de Malik i el moment actual en que es troba detingut a comissaria i és interrogat pels agents. En els seus flaixos del passat el veurem en diverses etapes de la seva vida junt al seu germà Salim amb el qui conviu des de la mort de la seva mare. En Malik i en Salim aniran creixent davant nostre i serem testimonis del tarannà que cadascun d’ells anirà adquirint amb el temps. També se’ns mostrarà la situació precària de les seves vides, i les malifetes que hauran de fer per anar sobrevivent. En Malik coneixerà la Latika, una noia que li canviarà la vida i per la que farà totes aquelles coses que mai hauria pensat fer, passant pel damunt de les decisions del seu germà qui està més obsessionat en assolir un millor status social que en els problemes amorosos d’en Malik.

Llàstima que la pel·lícula tingui al meu parer un final massa tou, ingenu i cursi que desentona de la resta del metratge. Això em fa pensar que per molt que ens vulguin vendre Slumdog Millionaire com un producte independent, no deixa de ser el típic producte d’un gran estudi destinat a aconseguir el major nombre possible de reconeixements en forma de premis. Tot i així, és una pel·lícula tan ben facturada i la historia és tan bona que bé es mereix que li perdonem aquest final més proper a una producció Disney que a una proposta de denuncia de la duresa de la vida suburbial de la India que tan bé s’encarrega el seu govern d’amagar-nos. Dit això, no s’ha de marxar de la sala quan comencin a sortir les lletres dels crèdits finals per no perdre’s un magnífic ball made in Bollywood dels protagonistes, que, això sí és el que als governants indis els agrada mostrar-nos.

FOTOGRAFIA: UN TREBALL AMB PHOTOSHOP

Aquesta és una foto que vaig fer en la Tirada de l’Art del Xino Xano de desembre de 2007. Podria ser una més de les moltes que en vaig fer, però en ella destaca poderosament el groc de la jaqueta de la Vanessa, i a més està situada en una posició centrada en el grup, cosa que em va donar la idea d’intentar fer que el groc centres tota l’atenció de la imatge. Passar-ho tot a blanc i negre i deixar només el groc va ser la primera prova, però no m’acabava d’agradar del tot, així que vaig decidir que seria la Vanessa sencera qui aniria en color. Això ja estava més bé, però encara hi faltava algun altre detall que donés significat al que estava fent en mig de tota aquella gent. Llavors vaig pensar en el mar, el blau de l’aigua podia ser el contrapunt perfecte al groc, i donava sentit al que la Vanessa i tota aquella gent estaven fent: pescar.

Tècnicament ho vaig fer de la següent manera: primer vaig agafar la foto original i la vaig deixar com a capa 1. Tot seguit vaig passar-la a blanc i negre i vaig salvar-la com a capa 2. Tenint la capa en blanc i negre a sobre, anava esborrant les parts que volia que sortissin en color fins aconseguir el efecte desitjat. Quan ho tenia com volia sols era qüestió de fusionar les capes i llest. Després de fer el curset de Photoshop ho hauria fet molt més simple. Fent traçats amb l’eina plumilla és molt més eficaç i ràpid. Però com que aquesta va ser la primera foto amb la qual vaig jugar amb els efectes de color i blanc i negre, li tinc un especial afecte, encara que si s’observa amb atenció si poden trobar diverses errades de principiant.

Càmera: Nikon D40X
Lent: Zoom Nikkor 70-300 mm f/4-5.6
ISO: 200
Focal: 70 mm
Exposició: 1/400 a f/5,0
Data: 02/12/07
Hora: 8 h. 54 min. 14 sec.

ESPORT: UN DIUMENGE AL FUTBOL

Per fi hem tingut futbol en diumenge a una hora mig decent. A més el rival, l’Sporting de Gijón, era un rival que em venia molt de gust d’anar a veure perquè sempre m’ha semblat un equip simpàtic, que a més feia molts anys que no venia al Nou Camp i per acabar-ho d’adobar portava en Quini com a entrenador per les sancions dels dos tècnics habituals. Així doncs hem agafat el cotxe i cap a Barcelona.

Primer hem anat a veure el Barça Atlètic que jugava amb el Villareal B i haig de dir que la experiència ha estat molt satisfactòria perquè a la victòria dels de Luis Enrique s’hi ha d’afegir el marro que hi ha hagut en el partit. Un àrbitre com els d’abans, els de l’època de Plaza, s’ha encarregat d’escalfar l’ambient amb tot un seguit de decisions perjudicials pel filial blaugrana. Un penal rigorós en contra, dos gols anul·lats i tres jugadors expulsats en menys de deu minuts han fet pujar tant l’ambient a la graderia que m’ha fet recordar els temps dels enfrontaments Lloret-Blanes a regional. Però com he dit la victòria final del Barça Atlètic ha estat un bon aperitiu per el plat gran que venia poc després.

A quarts de set i encara maleint l’àrbitre dels pebrots cap a l’estadi a veure els cracks de debò (no els de Krakòvia). Després de tants d’anys d’anar a futbol, encara m’impressiona veure la quantitat de gent que va al camp del Barça quan el partit és en diumenge a la tarda, és espectacular veure tota aquella riuada de gent.

Abans de començar el partit un núvol de periodistes a envoltat la banqueta visitant buscant la reacció de Quini a l’homenatge que els dos equips li han fet al sortir a la gespa. A estat un moment molt emocionant pel qui ha estat un dels jugadors més grans de la lliga espanyola de futbol, i no tan sols per a ell, a la graderia alguna llagrimeta també s’hi ha pogut veure. Com a anècdota cal dir que a l’estadi hi havia l’autor del gol 3.000 del Barça a la lliga, Quini, el del 4.000, Amor a tribuna i el del 5.000, Messi al camp.

El Barça a guanyat, però deixant de banda el resultat del partit que ha estat l’esperat, em quedo amb dos detalls que m’han agradat molt. Un, la rebuda a l’Sporting per part del públic i del Barça en particular dirigint-se als seus afeccionats en castellà per la megafonia per donar-los la benvinguda, tot un detall gens habitual. Dos, la quantitat de seguidors de l’Sporting que havia a l’estadi i la bona sintonia entre ells i els culers, que he vist en diversos grups arribant plegats a l’estadi. La única cosa negativa d’un diumenge rodó ha estat el fred acollonant que feia al camp. Espero en un futur no gaire llunya que els qui decideixen els horaris del futbol es dignin a posar un partit al camp del Barça a les cinc de la tarda del diumenge, com havia estat tota la vida, perquè les nenes pugin acompanyar-m’hi.

FOTOGRAFIA: TEMPS DE FLORS

Aquesta foto la vaig fer a la primavera a Les Alegries. Era el temps de flors i a més de les flors que hi havia dintre de la ermita per el concurs, a fora hi havia parades on en venien i em vaig fixar en aquesta. La foto va quedar bastant bé, però he volgut afegir-li un filtre amb el Photoshop i aquest n’és el resultat.

Càmera: Nikon D40X

Lent: 18.0-55.0 f/3.5-5.6

ISO: 160

Focal: 48 mm

Exposició: 1/125 a f/5.6
Photoshop: Filtre artístic (pinzeladas) i més tons vermells i grocs.
Data: 18/5/08

Hora: 16 h. 17min. 01 sec.

CINEMA: REVOLUTIONARY ROAD

Direcció: Sam Mendes
Repartiment: Leonardo DiCaprio (Frank Wheeler), Kate Winslet (April Wheeler), Michel Shannon (John Givings), Kathryn Hahn (Milly Campbell), David Harbour (Shep Campbell), Kathy Bates (Helen Givings), Zoe Kazan (Maureen Grube)

Guió: Justin Haythe sobre la novela de Richard Yates
Gènere: Drama

Música: Thomas Newman
Nacionalitat: USA, UK
Any: 2008
Duració: 119 min.
Estrena a Espanya: 23 gener 09


Els Wheeler semblen la parella perfecta: encantadors, joves, guapos, irreverents. A més tenen la convicció de que estan destinats a ser alguna cosa més interessant que el que la vida els ha donat fins al moment. Però poc a poc es van adonant de que s’estan convertint exactament en allò que no volien: un home amb una feina que odia, i una mestressa de casa infeliç que necessita una mica de satisfacció personal; es a dir: la típica parella americana amb un munt de somnis per fer i que no surten de la monotonia del dia a dia. Quan April insinua que vol un canvi, en Frank trontolla i a mesura que ella el pressiona per començar de nou en un altre lloc i ell es refugia en la vida que ja coneixen el seus camins es van separant sense remei.

L’argument d’aquest pel·lícula ens portaria a la següent pregunta: Poden dues persones trencar amb la rutina diària sense trencar la relació entre ells? ...o a aquesta altra: Coneixem prou bé a la persona amb la qui compartim la nostra vida? Revolutionary Road ens fa reflexionar sobre si el que tenim és el que volem o és el que hem de tenir per poder anar fent sense més aspiració que la d’anar passant dies i anar envellint dintre de la monotonia. Però, és possible donar-li la esquena a aquesta situació? O més ben dit, tindríem la valentia de fer el pas endavant en un salt al buit si no tinguéssim la xarxa que ens protegís de la morrada al terra? L’April s’ho planteja i en principi sembla que en Frank l’acompanya en la decisió, però... i si no surt bé? I... Per què tots els coneguts pensen que el que volen fer és una bestiesa? ...I si a sobre passa un fet inesperat que els obliga a replantejar la decisió tant important que han de prendre, què faran aleshores? Son moltes preguntes, molts dubtes que s’han de resoldre abans de fer un pas que ella està completament segura de voler fer per escapar d’un món on s’hi sent engabiada i del que necessita sortir per sentir–se bé amb ella mateixa, i per ell és un pas que està disposat a fer per complaure a la seva esposa, però, de bon començament creu, com els seus companys, que allò és una bestiesa i no pot entendre com ella vol fugir d’una vida en la qual sols ha de patir per cuidar de la família. Aquesta era bàsicament la mentalitat d’una època, la dels anys cinquanta en la que està ambientat el relat, en la qual l’home es guanyava les garrofes, i la dona li cuidava la casa i la mainada, “de profesión sus labores” en deien. Però encara que la pel·lícula està ambientada en aquella època, els personatges els podríem reconèixer perfectament en qualsevol parella d’avui dia. La situació laboral per sort ja no és la mateixa, però les dues preguntes amb les què obríem aquest escrit tindrien, i tenen la mateixa vigència que llavors.

FOTOGRAFIA: UNA VISITA A SAU

El passat mes d'abril aprofitant que les aigües del pantà de Sau eren tan baixes, en Jordi Marcó i jo varem anar a fer-hi un safari fotogràfic. Eren poc més de les vuit del mati quan vaig fer aquesta foto, encara no es veia gent prop de l'ermita de Sant Romà de Sau. A la tarda tot va canviar, es parlava tant de Sau als mitjans de comunicació que allò semblava la rambla un diumenge a migdia. La imatge està feta des del primer mirador que trobem abans d'arribar a la presa. En aquesta ocasió no he fet cap mena de retoc amb Photoshop, la imatge és tal qual va sortir.

Càmera: Nikon D40X

Lent: Zoom Nikkor 70-300 mm f/4-5.6

ISO: 200

Focal: 70 mm

Exposició: 1/500 a f/7,1

Data: 26/4/08

Hora: 8 h. 06 min. 33 sec.
Feta amb un tres peus Velbon

ESPORT: SUPER BOWL XLIII, IMPRESSIONANT TOUCHDOWN DE HARRISON I MEMORABLE FINAL DE PARTIT

La Super Bowl XLIII ens ha deixat dos moments memorables en una de les millors finals disputades en els darrers anys entre els Arizona Cardinals i els Pittsburgh Steelers. La primera de les dues perles del partit va tenir lloc quan quedaven divuit segons per arribar a la fi del segon quart. Els Cardinals tenen possessió a una yarda de la end zone, si aconsegueixen anotar es posen per davant al marcador. El seu quarterback, Kurt Warner llença una passada a la zona que James Harrison intercepta a menys d’un metre de la línea i corre bordejant la línea de banda cap a camp contrari sortejant tots els rivals que li surten al pas. Quan li queda prop d’un metre per arribar a la zona dels Cardinals es bloquejat per dos contraris que tot i el seu esforç no aconsegueixen impedir que Harrison traspassi la línea de zona en possessió de la pilota. El que podia haver estat l’avantatge al marcador pels Cardinals passa a ser un clar 17-7 pels Steelers a la mitja part i el touchdown més llarg de la historia de la Super Bowl: 100 yardes per a Harrison.

Però si aquesta jugada per si sola ja valia la pena, l’últim quart de partit ha estat impressionant tot sencer. Començava amb un clar avantatge de Pittsburgh 20-7, però una espectacular remuntada d’Arizona deixava el marcador en un increïble 20-23 amb dos touchdowns de Larry Fitzgerald i a sols 2,47 minuts per al final. Quan semblava tot perdut pels Steelers, i que els Cardinals aconseguirien la primera Super Bowl de la seva historia, el quarterback Ben Roethlisberger fa una gran passada a Santonio Holmes que fa el touchdown de la victòria que a més li dona el títol de MVP del partit.

ESPORT: LES LLÀGRIMES DE FEDERER

És el gran campió, és humà, és sensible, es Roger Federer, un tenista que ahir ens va emocionar amb les seves llàgrimes en l’entrega de premis del Open d’Australia. Com a passat les darreres cinc vegades que s’han enfrontat, Federer no va poder guanyar Rafel Nadal en una final de Grand Slam, i això el va impedir un cop més d’igualar el record de Pete Sampras de numero de Grand Slams guanyats. Pot ser aquest el motiu que va fer emocionar el suís? Sens dubte part d’això hi ha. Però més enllà de la nova derrota a mans del manacorí, crec que la cosa comença a ser psicològica. Qui sap si pel cap de l’helvètic passava el pensament de què es quedarà a les portes de superar Sampras perquè s’ha creuat Nadal en el seu camí. O potser plorava per la derrota en un partit que va jugar molt bé, i que de ben segur amb un altre rival davant hauria guanyat clarament.
No ho podem saber, però el que està clar és que tots dos van demostrar al pòdium el que és una cosa molt complicada de veure en ocasions en l’esport d’alta competició: que per damunt de les derrotes o les victòries preval la gran amistat que tenen fora la pista, i amb això van donar un exemple significatiu que molts altres esportistes d’elit haurien de seguir. I tornant a Federer, crec que no necessita demostrar ningú el que ja és, superi a Sampras o no: un dels grans de la historia del tenis.

FOTOGRAFIA: LLORET, ON ÉS LA GENT?

Aquesta foto de la platja de Lloret buida la vaig fer en el transcurs d’un curset de fotografia digital que vaig fer amb l’Albert Mas. Evidentment és impossible trobar la platja de Lloret sense gent a les 11’55 del mati encara que sigui a l’hivern i per aconseguir aquest efecte vaig esborrar amb Photoshop tota la gent que hi havia a la sorra, en total vaig esborrar 21 persones o grups. L’altre retoc que vaig fer va ser pujar una mica el to del blau de l’aigua i el blanc de les onades.

Càmera: Nikon D40X
Lent: 18.0-55.0 f/3.5-5.6
ISO: 200
Focal: 28 mm
Exposició: 1/320 a f/11
Data: 11/3/08
Hora: 11 h. 55min. 24 sec.

CINEMA: EL CURIÓS CAS D'EN BENJAMIN BUTTON

Títol Original: The Curious Case of Benjamin Button
Director: David Fincher
Repartiment: Brad Pitt, Cate Blanchett, Taraji P. Henson, Julia Ormond, Jason Flemyng, Elias Koteas, Tilda Swinton
Gènere: Drama
Guió: Eric Roth basat en la historia de F. Scott Fitzgerald
Productors: Kathleen Kennedy, Frank Marshall i Cean Chaffin
Música: Alexander Desplat
Nacionalitat : USA
Any: 2008
Duració: 167 min.
Estrena a Espanya: 6/2/09

Benjamin Button (Brad Pitt) és un home que té una peculiaritat que el fa diferent a la resta dels humans: a mesura que és va fent gran va rejovenint. Neix a Nova Orleans el dia en que acaba la primera guerra mundial. Quan la seva mare mor en el part, el seu pare horroritzat pel seu aspecte l’abandona a la porta d’un asil on una de les cuidadores Queenie (Taraji P. Henson) el recull i li fa de mare. Queenie és la mare perfecta per Benjamin, sempre el cuida con si fos el seu propi fill i n’està molt d’ell. Però si la figura materna forma part constantment en el creixement de Benjamin, la figura del pare no té una forma definida. Diferents personatges podrien fer aquest rol en diferents etapes de la seva vida. Un d’aquests podria ser el capità Mike (Jared Harris), un dels personatges més interessants del relat amb qui Button viu una de les experiències més reconfortants de la seva vida: el descobriment dels bordells. Però deixant apart els aspectes frívols del protagonista, en aquest punt hem de fer especial atenció en la relació d’amor verdader en la vida d’en Benjamin: Daisy (Cate Blanchett).

La relació entre els personatges de Pitt i Blanchett evoluciona a mesura que ella aprèn a conviure amb les particulars circumstàncies sobrenaturals d’ell. És una dona que ha d’assumir que mentre ella vagi envellint, el seu estimat anirà evolucionant en camí invers, cosa que esdevé difícil en alguns moments del seu lligam. Daisy, coneix en Benjamin quan tots dos són nens i ella va a visitar la seva avia al asil on ell viu. Més enllà del seu físic, el que l’atrau d’aquell vellet és el nen que hi descobreix a l’interior. Al llarg dels anys es troben i se separen en diferents oportunitats fins que arriba el moment idoni que el destí els ha reservat per estar junts.

Un altre dels personatges relacionats amb l’amor en la vida d’en Benjamin és el de Elizabeth Abbott (Tilda Swinton). Elizabeth és la solitària esposa d’un diplomàtic que somia amb poder creuar nedant el Canal de la Mànega. Amb ella en Benjamin descobreix l’encant d’un petó femení, i per un temps comparteixen un moment que per ambdós serveix com a parèntesi en les seves respectives vides.

Així doncs, podríem dir que El curiós cas de Benjamin Button, explica la historia d’un home que viu a la inversa de tothom, i que a més és conscient que no pot agafar-se a les coses ni a les persones perquè sap que les té per un temps molt limitat i que desprès ha d’acceptar que tal com van arribar tornaran a marxar, i per tan la única cosa que pot fer és aprofitar-les el temps que les tingui al seu abast. Aquesta és la seva realitat, i el millor de tot és que ell és qui millor sap portar-la.