AMY WINEHOUSE – REHAB

Publicació: 23 d’octubre de 2006

Llistes: Regne Unit: #7 · EUA: #9

Quan Amy Winehouse va publicar “Rehab” l’any 2006, va destil·lar les seves lluites amb la fama, l’amor i l’addicció en un refrany desafiant de tres paraules: “No, no, no.” Escrita en cinc minuts mentre caminava amb el productor Mark Ronson, la cançó era autobiogràfica fins a la medul·la, relatant la seva negativa a entrar en tractament tot i la insistència del seu equip de representants.

La seva crua honestedat, combinada amb una producció de soul retro ple de metalls, va convertir el turment personal en cultura pop global. El tema va entrar al Top 10 a banda i banda de l’Atlàntic i es va convertir en l’únic gran èxit de Winehouse als EUA, consolidant-se com el seu himne més emblemàtic.

La lletra destil·la franquesa i enginy: “Preferiria estar a casa amb en Ray”, diu, fent un gest a Ray Charles, alhora que esmenta Donny Hathaway com un altre mestre vital. Però darrere d’aquesta ironia hi havia una veritat més fosca: la relació de Winehouse amb l’alcohol i les drogues s’estava descontrolant. El seu pare, que en aquell moment minimitzava públicament la gravetat del seu consum, va justificar la decisió de no enviar-la a rehabilitació amb la frase: “No pots anar a rehabilitació per estar amb el cor trencat.” Una frase que amb el temps es recordaria amb amargor.

Als 50ns Premis Grammy, “Rehab” va triomfar, enduent-se el guardó a Enregistrament de l’Any, Cançó de l’Any i Millor Interpretació Vocal Pop Femenina. Però l’aclamació es veia entelada pel deteriorament de Winehouse. Sí que va passar per diversos centres, com el ja desaparegut Causeway Retreat a Essex, però mai hi va arrelar. Quan va morir, el juliol del 2011, la cançó havia adquirit una trascendència tràgica—ja no era només una defensa descarada, sinó una profecia no escoltada.

El videoclip, dirigit per Phil Griffin, jugava amb aquesta ironia. Filmat dins d’una majestuosa casa londinenca, alternava imatges de Winehouse en una consulta psiquiàtrica amb escenes de la seva banda en barnús, i culminava amb una imatge austera d’ella en una sala clínica de rehabilitació. El que havia començat com una pastitxada de Motown enganxosa acabava convertint-se en un dels autoretrats més colpidors de la música popular.

AMY WINEHOUSE - REHAB

Released: October 23, 2006

Charts:  UK: #7   US: #9 

When Amy Winehouse released “Rehab” in 2006, she distilled her battles with fame, love, and addiction into a defiant three-word refrain: “No, no, no.” Written in five minutes while walking with producer Mark Ronson, the song was autobiographical to the bone, recounting her refusal to enter treatment at the urging of her management. 

Its raw honesty, paired with a brassy retro-soul production, transformed personal turmoil into global pop culture. The track climbed into the Top 10 on both sides of the Atlantic and became Winehouse’s only US Top 10 hit, becoming her signature anthem.

The lyrics brim with candor and wit—“I’d rather be at home with Ray,” she quips, nodding to Ray Charles, while name-checking Donny Hathaway as another teacher of life. Behind the cheek, though, lay a deeper truth: Winehouse’s relationship with alcohol and drugs was spiraling. Her father, who publicly minimized the severity of her drinking at the time, once justified the decision not to send her to rehab, saying, “You can’t go into rehab for being lovesick.” That line would echo bitterly in hindsight.

At the 50th Grammy Awards, “Rehab” triumphed, winning Record of the Year, Song of the Year, and Best Female Pop Vocal Performance. Yet the acclaim was shadowed by Winehouse’s unraveling. She did enter facilities, including the now-shuttered Causeway Retreat in Essex, but the stays never held. By the time of her death in July 2011, the song had taken on tragic resonance—less cheeky defiance than prophecy unheeded.

The music video, directed by Phil Griffin, leaned into the irony. Shot inside a grand London townhouse, it juxtaposed images of Winehouse slouched in a psychiatrist’s office with scenes of her band in bathrobes and a stark final image of her in a clinical rehab ward. What began as a catchy Motown pastiche ended as one of the most haunting self-portraits in popular music.